Feliç dia de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa.

Ni sí, ni no, ni blanc, ni negre, ni or ni plata. Què més haurem d’aguantar els catalans per entendre que ha arribat l’hora d’anar tots a una?

El meu punt de vista no és meu, pertany al camp de la informació; jo no sóc un politòleg, només sóc una persona que necessita estar ben informada i fa tots els possibles per estar-ho.
La opinió que m’he format de l’estat actual de les relacions entre Catalunya i Espanya es deu, doncs, a tot allò que he llegit, que he sentit, que he vist. És, poc més o menys, com una analítica: la sang i l’orina ofereixen una informació i, a partir d’aleshores, cada facultatiu interpreta els resultats a la seva manera.
La lectura que faig jo dels resultats és humil, senzilla i, potser també errònia, però... Espanya capitana de la nau, fa anar el seu vaixell pel cantó que li sembla; nosaltres, tancats a la bodega, ens passem tota la travessia lamentant-nos pacientment.

Els nostres brams, com els de l’ase, no arriben al cel. La resposta a les nostres queixes sol ser que ni si ni no, que no tot és o blanc o negre ni tot s’acaba donant-nos la clau de la caixa de cabals. Em pregunto: tan difícil és posar-nos tots d’acord dir PROU i actuar amb tots els elements que la llei ens permeti?

Tan difícil és fer pinya al Parlament i al Congrés i treballar per aconseguir que es reconeguin els nostres drets?
En lloc de dir repetidament que som i serem potser valdria la pena de comença a dir: To be or not to be: that is the question.
Avui és 23 d’abril, dia de la rosa i el llibre, dia de la llengua catalana, dia en que celebrem el vincle que, juntament amb la simple voluntat de ser, ens identifica i unifica de manera més visible davant els ulls del món. Les coses del calendari han volgut, tanmateix, que aquesta celebració de la llengua es produeixi dos dies abans que, per quarta vegada en menys d’un any, una part del poble català tingui la sort de poder expressar en una urna la seva voluntat de ser.
De ser en el “sí”, de ser en el “no”, de ser en el “blanc”, però de ser al cap i a la fi. Perquè si una idea unifica més que mai aquest poble, per sobre les fronteres entre esquerres i dretes, entre independentistes i unionistes de tota espècie, entre els que fa segles que són aquí i els que tot just acaben d’arribar, és la següent: que el que siguem aquí, ho decidirem aquí. I això és, per si mateix, un triomf que serveix per honorar el sacrifici que van fer aquells que es van deixar la vida en un altre 25 d’abril, fa més de 300 anys, defensant justament aquest dret a decidir per nosaltres mateixos, què volem ser i cap a on volem anar.
No cal afegir-hi res més. Us desitjo a tots, un feliç Sant Jordi.

Resum de l'entrevista a Artur Mas a TV3

Artur Mas va dir, per a qui ho va voler escoltar i entendre, que era independentista. Ho va dir marejant la perdiu, si voleu, però ho va dir. Que el seu somni era el d'una confederació de pobles ibèrics (és a dir, el que hi havia fins l'onze de setembre de 1714), i tothom sap que d'una confederació un se'n va quan vol, perquè no hi ha cessió de sobirania (a diferència d'un pacte federal): això no és ser independentista?
I també va dir que hi creia obertament en la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent.

La simbòlica coma .

No se si serà aquesta setmana o l'altra... o quan serà, però algun dia el TC haurà de dictar sentència. Doncs bé, diguem-ho tots, ben clar i ben fort perquè tothom ho sàpiga, qualsevol sentència que dicti serà nefasta, perjudicial i inconvenient.
De l'Estatut de Catalunya, votat majoritàriament pel poble de Catalunya, el TC no n'hauria de tocar ni un punt ni una coma, i molt menys interpretar-lo, encara que una llei partidària els hi permeti de fer-ho.
Catalunya ja no necessita un estatut sinó endegar una nova etapa política, i això només es pot fer amb una constitució amb tots els ets i uts, un nou marc legal que ens permeti mantenir una relació directa amb Brussel·les i restablir un bon veïnatge, ara mateix inexistent, amb Espanya. Amb l’oportunisme que els caracteritza polítics de tots els colors manifesten aquests dies que abans de dir res més s’ha d’esperar a veure com queda l’Estatut després de la sentència pendent del Tribunal Constitucional d’Espanya, una sentència que tant pot arribar aquesta setmana com d’aquí cinc anys.
Però parlant en termes polítics i, per tant, no en termes jurídics, serà igualment significatiu si només eliminen una coma de l’Estatut que si toquen uns quants articles. Aquest acte d’autoritat de la metròpoli té per a Espanya molta més importància simbòlica del què pot semblar a primera vista. Per Espanya ha de quedar perfectament clar que qui mana a Catalunya a partir de la sentència segueix sent Espanya, i una manera de demostrar-ho és suprimir aquella coma que dèiem abans.
Però tocar aquella coma equivaldrà a donar un pas més cap al principi del fi de l’estat de les autonomies fundat a partir del vergonyós pacte de l’amnèsia de finals dels anys setanta del segle passat, un episodi que alguns anomenen ejemplar transición política española.
Exemplar per Espanya no ho sé, potser sí, però per Catalunya segur que no. Fets canten. Per tant, com més potinegin l’Estatut millor, més aviat cremarem aquesta etapa política de les autonomies que ja no ens porta enlloc.
El que no està clar és si a partir del previst trencament anirem endavant o tornarem endarrere, però és evident que dependrà només de nosaltres mateixos i dels nostres representants polítics quina direcció agafarà llavors el nostre País.
Esperem que sigui la direcció correcta.

El Madrid-Barça.

Ara que la crisi ha desaparegut dels diaris amagada per un jugador de futbol, un jutge en tràmit de ser judicat i una colla de presumptes malfactors que traficaven, de confirmar-se els indicis, amb diner aliè, em sembla que cal tornar a parlar de crisi.
L’atur no para de créixer.
Les dades del mes de març han estat molt altes i de res serveix assenyalar que el ritme de destrucció d’ocupació és menor i que en acabar l’any la conjuntura millorarà.
Aquesta darrera expressió, en cursiva, hauria d’estar prohibida en els diaris i ràdios i televisions de Catalunya. L’he escoltada massa cops. Pregunti a un recent aturat si l’afecta per a res que el ritme de destrucció d’ocupació és menor i que en acabar l’any la conjuntura millorarà. ....
En veure el que costa que els governs facin res efectiu i el munt de plans, planets, planillos que es fan i es desfan, i de platillos que consumeixen mentre s’hi esmercen, acabo per pensar que hauria de prohibir-se fer cap pla més del tipus: el govern dedicarà un fotimer de milions en els propers cinc anys per a ...
No són més que fum per amagar el que no es fa o no es vol fer o no se sap fer. I no es compleixen. Exemple: recorden les previsions estatutàries sobre inversió a Catalunya?
Bé, s’han incomplert des del primer dia.

Les conservadores Vacances de Primavera

Dreta conservadora i esquerra progressista, una equació molt repetida però al meu entendre poc convincent.
Tant poc convincent com la que resultaria d’invertir els adjectius: dreta progressista i esquerra conservadora. Tant el conservadorisme com el progressisme són políticament transversals, cada dia més. De formes de ser de dretes n’hi ha moltes, i d’esquerres també.
Per posar només un exemple, no hi ha un lloc amb més conservadorisme que dins del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba. És de dretes o d’esquerres aquest partit? La resposta la deixo pels experts, només sé que és un partit manifestament conservador. Per la mateixa regla del tres hauríem d’acceptar amb normalitat que hi pugui haver una dreta de caire progressista, i que tan ètica o poc ètica pot ser una opció com l’altra.
Si a una persona que se sap que és més aviat de dretes se li pregunta per la seva ideologia política i no li ve de gust manifestar-se, el més segur és que per no mullar-se respongui que és apolític. És la sortida clàssica, la resposta fàcil que t’acostumen a donar moltes persones de dretes quan els preguntes si són de dretes.
Sembla com si hi hagués un impediment ideològic per manifestar-se obertament de dretes. En canvi, un que es consideri d’esquerres normalment t’ho diu sense complexos, jo soc d’esquerres, fins i tot amb un cert orgull. Cóm és possible això? És necessàriament dolent ser de dretes? Són necessàriament bones les esquerres? Les respostes a aquestes preguntes no són blanc o negre.
Quan em pregunten per la meva ideologia política sempre dic que vaig per lliure i que voto allò que en cada moment crec que em convé, sense estar casat del tot,políticament amb ningú. Si classifiquem les opcions polítiques entre dretes i esquerres puc dir que he votat tant els uns com els altres. Ep, això sí, sempre que siguin partits d’aquí.
I diguem-ho tot, de vegades he anat a votar tapant-me el nas.
El possibilisme en política sovint et porta per camins a primera vista difícils d’entendre. De dretes o d’esquerres? Depèn, sóc més aviat partidari d’aprofundir una mica més, de portar l’anàlisi una mica més lluny. Hi podem anar pensant durant la progressista Setmana Santa o, si us agrada més, les conservadores Vacances de Primavera.
O potser aquí també hem d’invertir els adjectius?
Us desitjo a tots una bona Pasqua, que gaudiu del descans que tots us mereixeu..