26.4.12

Ja n'hi ha prou .

Feia molt temps que no em posava al blog i no per falta de ganes ni de temes, sinó de temps.
Però va, anem al comentari: Si fem cas a les declaracions dels polítics i a les anàlisis dels periodistes, pot semblar que Catalunya travessa aquests dies una mena de porta en l’espaitemps que condueix a l’abril del 1931 i que fa que, per un moment, no sapiguem si el President Mas és en Francesc Macià en persona. Això sí, no es parla de República Catalana , però a canvi se sent parlar de xocs de trens, de naus que van a Ítaca, de desafiaments i de trencaments.
La primavera ens porta uns pressupostos de l’Estat espanyol que ens ofeguen encara més, que ens condemnen encara més dins d’aquesta crisis. Els catalans i catalanes, siguem de la ideologia que siguem, veiem un cop més com el govern de l’estat espanyol ens vol empobrir i limita el nostre creixement econòmic sense voler invertir en infraestructures, limita el nostre creixement social i els serveis més bàsics com ensenyament, sanitat, serveis socials. L’estat espanyol segueix sense complir amb les lleis, les seves pròpies, i no inverteix a Catalunya . Algú, davant d’aquests números i fets reals, encara pot pensar que ens surt a compte ser espanyols?
El viatge cap Itaca que el President Mas anunciava està plena d'esculls, seques i també de sirenes. Els esculls es poden sortejar si estem a l'aguiat i naveguem a la velocitat adequada, però les seques per desgràcia no és veuen i si no saps llegir bé les cartes marines ens pot passar com el Costa Concordia. Ara bé, el que em fa més por són les sirenes. Els catalans al llarg de la història tenim la predisposició a caure una vegada i un altre en el seu cant engalipador i per desgràcia els espanyols ho saben. Es públic i notori que els espanyols ja porten mesos taladrant el cap al Financial Times, al Wall Street Journal o fins i tot al The Economist, entre d’altres, per tal que assenyalin Catalunya com a culpable quasi bé de la crisi mundial i de la zona euro. És una ofensiva en tota regla, que pretén crear una atmosfera favorable a l’intervencionisme . Això demostra com és de clau, en un món globalitzat, tenir una veu pròpia al món, és a dir un servei d’acció exterior que promogui els punts de vista i els posicionaments propis, enfronts els assalts dels adversaris.
No som una ficció, com volen que pensem ara. Som i serem, i ens volen eliminar. Questionar-se ara el que som, no fa mes que donar la raó als que ens volen eliminar com a nació. Som catalans, i volem decidir el nostre futur per nosaltres mateixos. Que no ens deixen, no és res de nou. El nou i preocupant, és que ara algú es qüestioni qui és, o si és una ficció. Lamentable.
La famosa hora H del nacionalisme català ha arribat. Si Catalunya i el seu Govern no comencen a fer gestos inequívocs que amb aquests tracte Catalunya ja no vol continuar mes amb España, se’ns passarà l’arròs. El circ està a ple rendiment, l’espectacle ens atorga diàriament tot un seguit d’expressions públiques que sovint configuren el ventall de la estupidesa, ep! ben nostrada, això sí. Alguns exemples recents. En J. Nadal diu que s’ha de dur el govern del PP al tribunal constitucional. Més demagògia no és possible. En P. Navarro diu que de pacte fiscal res, que no és possible, (ni el volen) i demana “mesures de creixement econòmic”, tornem-hi que no ha estat res!. En Duran, diu que es conformaria amb un compromís de pagament per part del govern espanyol. Més demagògia, legalment el govern de l’Estat NO TE CAP COMPROMÍS . Tampoc no falta qui, imbuït de la fortalesa moral d’un superheroi, declara que “li preocupa tant el tenir la clau dels nostres impostos com la manera en que aquesta riquesa es re-distribuirà”, tot fa pensar que si aquests superherois de la bondat no-manifestada no tenen una garantia d’aval signada pel mateix Déu de que tot serà tal com a ells els plau, no s’hi adheriran, no fos cas que la independència de Catalunya fos instrument del Mal, “abans espanyola que de dretes, o ves a saber … si liberal”.
En fi,,,,,, que en aquestes condicions Catalunya col-lapsi no és una sorpresa, el que jo em demano, cada dia que passa amb més neguit, és si de veritat, tenint en compta l’estat de “gràcia” d’aquesta tropa, paga la pena tan d’esforç, a vegades penso que tot està perdut senzillament per què Catalunya ja no te existència real, en el sentit de realitat estructurada. No fa falta ésser un superheroi per tal de sumar dos més dos. L’hora decisiva s’atansa. Hauríem de fer-li saber, al president Mas, que si ell es posa al capdavant tots el seguirem fins al final, fins hi tot els estúpids, els superherois i els apòstols de la Fe, per què altrament no ho aconseguirem. És l'hora de començar a fer gestos, per planificar les accions.
Amb tot el respecte,espero que e President Mas deixi d'anar amb el lliri a la mà. Catalunya està passant per uns moments caòtics. Cal dir prou i contraatacar. Si no ho fem nosaltres, ho faran contra nosaltres. Diu el concepte clàssic que la política és l'art de fer allò que és possible.
Perdoneu que insisteixi en la cita, però, Miquel Coll i Alentorn ho deixava clar el 1932 en presentar l'ideari de l'aleshores nou partit democristià: "Reconeixement de la personalitat nacional i per tant tracte d'absoluta igualtat amb Espanya; si Espanya no s'hi avé, separació." Repeteixo: "separació".
 I tothom sap, tants anys de farsa després, que és aquest el punt on som.
M'agrada Unio, però no Duran ni la martingala que prepara per al seu proper congrés per "calmar les seves masses"Confederació (veritable) és independència. Confederació (veritable) és una fórmula clara i inelegible que no seria mal vista pels estats europeus. D'altra banda per a molts ciutadans reticents a la independència és federalisme.
Quan els responsables de crear la Unió van signar els tractats fundacionals sabien que aquest moment arribaria: els antics estats amb diverses nacions esdevindrien inútils amb la lliure circulació de bens i serveis, de persones i amb una moneda comú. La globalització i la crisi només han fet que accelerar aquest procés. A més llibertat de comerç, més estats. Formar part d'un gran estat ja fa temps que va deixar de ser útil: les seves empreses ja no depenen del mercat interior, la globalització permet obtenir recursos sense usar mètodes militars, per tant en haver menys violència no es necessiten grans exèrcits per defensar la població, i la democràcia fa viable el dret a l'autodeterminació.
Possiblement és més èpic cridar independència, però no necessàriament sigui el millor. Si no entenem l'entorn sociològic en el qual ens movem fracassarem. La independència (Confederació) madura ràpidament. Supeditem les nostres emocions a la realitat possible
A més no trencarem amb la nostra història. El 1714 estàvem confederats. Malament però ho estàvem. La meva gran il-lusió és viure en un Estat Català el més aviat possible. Tal i com van les coses, i com aniran a pitjor, espero i desitjo que els catalans tinguem el collons de saber esperar el moment on conflueixin totes les coordenades per fer un gran viratge i marxar definitivament d'aquesta Espanya que no ens vol, ni ens ha volgut mai.
A veure si el president Mas es decideix a fer una crida a la sensatesa, a la maduresa política, deixa de banda aventures que només generen frustració i comença a fer front a allò que realment preocupa a la gent.Espanya ens espolia i n'estem fins al capdamunt, volem un estat propi
Com se sol dir, pit i collons.