TERTULIA TORRENCA

No ens resignem !

2011-11-10T02:57:00.008+10:00

Tot a la vida té el seu preu i el repte essencial de les persones és saber què volem i que estem disposats a pagar per aconseguir-ho. Un preu pot ser econòmic, social o ètic. Les societats també han de pagar el seu preu per assolir el model i la qualitat de vida a quina aspiren com a comunitat. És hora que els catalans reflexionem molt seriosament sobre quin preu hem de pagar per construir una Nació de progrés i socialment justa.

Hem de decidir lliurament quin és el preu que paguem i si aquest ens permet avançar cap aquests objectius.Les eleccions generals del 20-N es presenten com unes de les més importants de la nostra història contemporània. Els motius són abastament coneguts, enfocar-les, com és habitual, en clau bipartidista, PP-PSOE, és un error, i ara més que mai. Tot sembla indicar que el PP guanyarà les generals i, el que és més preocupant per a nosaltres, catalans, per majoria absoluta. Sigui com sigui, hem d’evitar que el PP ni el PSOE, guanyi a Catalunya, i això vol dir anar a votar per Convergència i Unió (CiU), perquè solament Convergència pot centrar la política econòmica i defensar el pacte fiscal a Madrid, una eina fonamental per superar la crisi econòmica a Catalunya.
Preguntem-nos un cop més: Cada segon que passa paguen 500€ que l'Estat no torna, cada minut 30.000€, cada hora 2.000.000€, cada dia 45.000.000€; 60.000€ mentre llegiu aquest línies. És hora de preguntar a qui s'oposa al pacte fiscal, tan fa es digui PSOE o PP, per què hem de pagar aquest impost abusiu, per què és tan alt el preu de ser catalans.Per què cada segon que passa el poble català paga a l’Estat 500 euros que mai més no tornen? Cada any Catalunya paga a l'Estat espanyol 16.500 milions d'euros de quins no tenim cap mena de retorn ni generen cap benefici per als seus ciutadans. Cal que ens preguntem si volem seguir pagant aquest impost abusiu per ser catalans. Cada ciutadà paga anualment 2.200€ a l'Estat, 8.400€ cada família, sense rebre cap tipus de servei o de prestació. Aquesta situació injusta té un nom: dèficit fiscal. I la única manera que es pot resoldre és el canvi del sistema de finançament de Catalunya a través del pacte fiscal. El dèficit i el pacte fiscal no són qüestions accessòries en la política catalana, com algunes formacions polítiques volen fer veure. Són el rovell de l'ou, són els diners que ens calen per atendre les necessitats dels catalans, per fer millors polítiques socials, per tenir una escola pública de qualitat.
El dèficit actual de Catalunya és de 8.350 milions d'euros; és l'herència del govern tripartit. Si poguéssim disposar dels diners que en pertoquen, 16.500 milions, podríem eixugar el dèficit i encara disposaríem de diners per enfortir la nostra economia, crear ocupació i millorar les prestacions socials. Si poguessin decidir sobre els nostres ingressos no haurien calgut les mesures d'estalvi de 3.000 milions d'euros que ha hagut de fer el govern de la Generalitat.A CiU en això som clars: si hi ha pacte fiscal, estem disposats a parlar de tot, però el pacte per endavant. La nostra formació política té Catalunya com a prioritat i el nostre programa electoral respon a plantejaments de més capacitat d’autogovern i d’emancipació nacional, posant alhora atenció preferent en aquelles qüestions que presidiran l’acció de CiU a Madrid: el pacte fiscal, la defensa de la llengua catalana i del model educatiu i el desenvolupament de la capacitat d’autogovern de Catalunya.
Si us plau, ja n’hi ha prou, de demagògia!! S’acusa el Govern de la Generalitat de desmantellar l’estat del benestar, i qui ho està fent amb l’ànim indissimulat de confondre la ciutadania? La resposta és clara: els partits, capitanejats pels socialistes, que després de governar set anys han deixat amenaçat de mort aquest estat del benestar. Socialistes d’aquí i d’allà escanyen Catalunya..., i volen fer creure a la gent de bona voluntat que aquí el dolent de la pel.lícula és Convergència, que és l’única formació que no diu mitges veritats sinó la veritat sencera, i que s’ha arremangat des del primer dia per endreçar la destrossa que la gestió del Tripartit ha perpetrat durant anys. Barra lliure amb molta barra, aquest és el trist llegat que hem rebut d’ells! De tots és sabut les circumstàncies de deute màxima que va heredar CiU i el que això ha representat alhora de poder fer polítiques públiques. Un cop les recomanacions per part del Govern de l’Estat, forçat per Brussel.les sobre les mesures d’austeritat, a Catalunya l’actual Govern Català ha hagut d’ajustar fins a un 10 % menys la despesa pública. Fet allò que tocava per salvar el propi sistema i especialment l’estat del Benestar.
El govern de CiU ha hagut de fer mil equilibris doncs la crisi econòmica afecta els ingressos de la Generalitat. Però dins d’aquestes limitacions, el govern de CiU ha incrementat els percentatges globals de les conselleries que estan sempre a la boca de la ministra Chacon. El pressupost de Sanitat de l’any 2011 significa el 38,61 del total del pressupost de la Generalitat, mentre que a l’any 2010 significava el 36.37%.El pressupost d’Ensenyament del 2011 s’hi dedica el 20,70% de recursos mentre que al 2010 solament el 19,90.El pressupost de Benestar Social al 2011 hi dedica la Generalitat el 8,82 del pressupost, mentre al 2010 era un 8% pelat,
El debat d'anit entre els candidats del PSOE i el PP va tenir un perdedor clar: Catalunya. Sense la presència de Convergència i Unió en el debat, la tercera força política del Congrés, Catalunya va ser exclosa. Els problemes que afecten als ciutadans del nostre país no van quedar reflectits, ni els candidats van mostrar cap voluntat de solució.
Ignorar Catalunya i les seves necessitats va ser l'únic punt d'acord entre els dos candidats. La resta de qüestions va ser tractades amb la mateixa irresponsabilitat política que ho han fet fins ara. Retrets mutus sense parlar del futur de l'economia productiva i sense posar cap solució damunt la taula. Mentre l'atur segueix creixent, PSOE i PP continuen atacant-se, com han fet el darrers quatre anys.
No hi va haver cap referència a un finançament just de Catalunya través del Pacte Fiscal, ni un sol mot a la única qüestió que pot garantir el manteniment del benestar social a casa nostra.Es va ignorar el Corredor Mediterrani i les infraestructures necessàries per la recuperació de la nostra economia i la tan necessària creació de llocs de treball. És clar que cap infraestructura que no passi per Madrid no té cap consideració en els plans de treball de Pérez Rubalcaba o Rajoy. Prioritzar el mediterrani significa revitalitzar a Catalunya,la locomotora econòmica de l'estat,i accelerar la recuperació de l'economia productiva. La connexió fèrria amb França i els accessos als ports de Barcelona i Tarragona són les millors cartes que té l'estat per sortir de l'atzucac. EL Corredor és la porta oberta la definitiva internacionalització de la nostra economia que ens farà guanyar en competitivitat i ocupació. Per tant, aquestes eleccions generals són cabdals per a la Catalunya dels pròxims anys. Prou de demagògia i d’insultar dia sí, dia també el poble català! Una Catalunya forta i productiva és el que ens cal a tots en aquests delicats moments, i per això només hi ha una alternativa possible: CiU
Davant de tot això hem de tancar files, posar-se al costat de CiU, per defensar els nostres drets, la nostra llengua, les nostres institucions, la nostra sobirania, i preparar-nos per plantejar definitivament el dret a decidir del nostre poble. Si la negociació pel pacte fiscal fracassa, llavors sí que li haurem de posar definitivament una data al referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, es la nostra responsabilitat i es el nostre deure.
Subscric fil per randa les paraules de Santi Vila diputat de CIU al Parlament de Catalunya "Desolats davant de tanta incomprensió, sembla inevitable certificar que l’estratègia possibilista del catalanisme va morir amb el segle XX. Que el nou segle reclama, doncs, inexorablement, obrir el camí de la secessió. Per una qüestió merament formal, resta només d’esperar l’inici de la nova legislatura i el fracàs del pacte fiscal".

Petita faula

2011-10-19T01:05:00.001+10:00

En despertar-se, els animals d'aquell bosc van sentir una olor estranya i poc gratificant. S'havia iniciat un incendi amb la sequera que l'estiu havia portat sota el braç. En aquell moment, i per primera vegada, els animals del bosc tenien un objectiu comú: acabar amb aquella amenaça que estava destruint el seu hàbitat, la seva manera de viure i els seus habitants. Era evident no hi havia cap dubte, que havien d'anar tots a una en aquesta ocasió deixant de banda enemistats, preses i depredadors.
Enmig d'aquesta crisi, el voltor, animal històric d'aquell bosc, s'afanyava a enganyar els animals per emportar-se'ls amb ell amb paraules ambigües, falses promeses i afanys impossibles, doncs assegurava que servirien per arreglar la crítica situació que estaven vivint. Mentrestant, la pantera afirmava que feia un parell d'anys que havia estat preparant un nou moviment per afrontar una situació com aquesta, agrupant animals d'arreu. Va dir que perquè el projecte funcionés tothom ja tenia assignada una tasca i un càrrec de responsabilitat concrets, sobretot els seus animals de confiança, per tal d'aconseguir salvar tothom i treure el poble d'aquella problemàtica.
Al lleó, al tigre i al puma no els feia gaire gràcia perdre protagonisme enfront la pantera i el seu moviment, i tot i que havien estat convidats a unir-se a la causa van preferir anar pel seu cantó instant a una curiosa causa solidària entre tots els animals. Deien, com a excusa per arrossegar el màxim de gent possible, que tothom havia de poder escollir qui creia millor per a cada tasca. Volien demostrar una humiltat que feia certa pudor a afany de poder i egoisme perquè ja ho tenien tot força preparat per ser els herois del bosc.
Els ximpanzès ancians d'aquell bosc també s'havien reunit, en saber de la crítica situació, en una conferència que també es va acabar constituint com a opció per acabar amb el foc que anava avançant sense aturador.D'altres animals no ho veien gens clar i anaven per la seva banda o estaven en cercles més petits que feien feina a la seva sense adonar-se que servia de ben poc, i els que sempre s'havien ocupat dels focs fins llavors ho feien tan malament que no tenien cap credibilitat entre els que sempre els havien recolzat. Fins i tot n'hi havia que no els semblava tan malament aquell foc que ho arruinava tot!
Les reunions, trobades, clams dels habitants d'aquell ecosistema, l'evidència de veure que el foc no deixava d'avançar acabant amb tot...inexplicablement no servia per a res. Per a tots aquells líders i col·laboradors encegats el foc no servia per a res, els arbres cremats, la devastació de tota forma de vida...res els feia obrir els ulls tot i ser els suposats salvadors del poble que habitava aquella contrada.
Durant els següents dies cadascú va seguir fent feina pel seu cantó, lluitant per una causa comuna sorprenentment dividida. Les setmanes es succeïren i la missió, tant fragmentada, feia que ningú aconseguís allò que tots buscaven a la seva manera. Les cendres, el fum, el foc i la destrucció es van anar apoderant de tot el bosc, ja que tota aportació, esforç i suor de cada grup era insuficient. Així, doncs, el bosc que en teoria tots estimaven va esdevenir negror, la terra àrida sense plantes, arbres, colors ni vida. En aquell moment tots es van penedir del seu error i van veure clar que s'haurien d'haver posat d'acord i anar tots a una. Llavors, però, la seva terra ja no era res i l'horitzó cap al qual tots podrien haver caminat amb èxit agafats de la mà, havia quedat totalment difuminat pel fum i les cendres.

No és el mateix estar indignat que actuar amb indignitat.

2011-06-16T03:44:00.002+10:00

Reconec que -des del principi- l'elecció del terme 'indignats' auto aplicada per aquells que acampen des del 15M, em va sobtar una mica. Potser és que l'expressió 'estic indignat' em fa venir al cap imatges de capellans esvalotant-se per una faldilla massa curta, o perquè no siga delicte faltar a missa. És una paraula que em fa pensar en una actitud de supèrbia, per la suposició implícita que qui s'indigna està moralment per damunt de tos aquells que fan allò que l'indigna.
Segons el diccionari, dignitat s'aplica també a una persona que posseeix un càrrec honorífic i d'autoritat. Posem per cas, un parlamentari electe, com els que han estat agredits pels 'indignats' de Barcelona, al Parc de la Ciutadella. Què volen els qui s'indignen contra els càrrecs electes? Càrrecs no electes? Això ja ho hem tingut durant el franquisme.
Els moviments assemblearis tenen un cert encant espontani. El seu caràcter informal, horitzontal, sense signes externs de poder o jerarquia, ens resulta d'allò més encisador. És comprensible, si ho comparem amb l'encarcarada formalitat que sovint revesteix la política institucional. Una assemblea -tanmateix- només representa els qui hi participen. I si la fas tres dies seguits, la del tercer ni tan sols no representa els assistents a la primera.
Els parlamentaris, per contra, ens representen. Podem estar convençuts que el sistema d'elecció és injust o fins i tot obertament trampós. Malgrat això, és un sistema: legal i vigent. I agredir els representants que han estat escollits en virtut d'aquest sistema no té -de cap manera- més legitimitat que ells. Atacar violentament els parlamentaris és un acte propi d'ideologies feixistes. Personalment no hi veig gaire diferència, a banda de la purament estètica, entre els indignats que hores d'ara impedeixen l'entrada de diputats al Parlament de Catalunya i els guàrdies civils que protagonitzaren el cop d'estat del 23-F.
En aquest últim cas la cosa anava de segrestar els parlamentaris dins el Congreso de los Diputados espanyol i en el cas català, impedir-ne l'entrada a la cambra de representació dels ciutadans del País.
I si l'anomenat 'moviment del 15M' no deixa meridianament clar que està en contra d'actes com aquest, i pren mesures per evitar-los en el futur, haurem de considerar que la seua indignació no té res a veure amb la manca de democràcia sinó -més aviat- amb tot el contrari.
Avui, mirant les notícies, he vist les imatges dels il-luminats aquests que la premsa ha batejat com "els indignats", una altra "novetat" era el llançament de pals i pedres, el linxament de diputats al Parlament, l'insult, la provocació a les forces d'ordre públic, la crema d'objectes diversos, etc... O sigui, coses que són absolutament trencadores amb el que s'havia estat fent fins ara. Em penso que abans, quan hi havia aldarulls, la gent el que feia era tirar-se globus d'àigua. De fet, estic segur que els disturbis, les protestes, etc... eren cossos teòrics que alguna ment privilegiada s'havia atrevit a definir, però que mai s'havien portat a la pràctica fins avui, al parc de la Ciutadella.
L'altra signe de modernitat, de fet, sí, ho endevineu: és fer teatre. Bàsicament, es tracta que, quan un mosso d'esquadra es tira un pet davant teu, tú facis veure que has rebut un pallissa monumental, que tens els braços i les cames trencats per deu llocs diferents, crides com una elefanta que està parint i la criatura li ve de canto i, així, captes l'atenció de la càmera de torn, que mostra al Món com d'incivilitzada i antidemocràtica és la policia del nostre País. Òbviament, el següent pas és demanar la dimissió del conseller d'interior i cagar-se en la seva puta mare.
I el que ja és l'òstia en bicicleta, de modern, és el poder filmar amb el mòbil tot el que passa, principalment imatges molt mogudes on es puguin veure mossos atonyinant manifestants, per després buscar un advocat que es vulgui treure el ventre de pena i fer-se famós denunciant els abusos policials i necessiti proves del delicte. Ah! i no oblidéssim pas l'ús de l'iphone o la blackberry per anar tuitejant, en castellà multicultural, tot "el que passa" segon a segon .
En definitiva. Han passat molts anys, però el Món continúa funcionant de la mateixa manera. La indignació passarà, perque el temps no s'atura, i aquesta gent haurà de baixar del núvol i començar a tocar de peus a terra, sigui fundant un partit polític, o formant una família o, si no es veuen en cor de continuar en aquest camí incert de la vida, que es fotin a daltabaix d'un pont o que se'n vagin a fer d'ermitans al desert , i deixin d'emprenyar als altres.
Si els que exigeixen una "democràcia real" (suposo que encara la volen, perquè amb tantes reivindicacions contradictòries jo ja em perdo) comencen per impedir la més important de les assemblees d'un sistema democràtic, per molt perfectible que pugui ser, anem ben aviats.
Ah! per cert! seria tot un detall que ajudéssin al poble català a estar un xic menys indignat, concretament vint mil milions anuals menys d'indignació, ajudant a que la recuperació de la sobirania de Catalunya sigui possible.

Gràcies.

2011-05-27T00:21:00.001+10:00

Gràcies a totes les persones que ens heu fet confiança!!

Credibilitat sota zero.

2011-05-12T03:40:00.003+10:00

El PSC hauria de deixar de parlar de federalisme, perquè la base del federalisme és posar el territori per davant del partit estatal. Haurien de mirar com es comporta un partit estatal a Suïssa o a Alemanya i veurien com ho fan els partits estatals quan discuteixen lleis i propostes que afecten a un territori concret. Després de prendre’n nota que actuïn en conseqüència i parlin de federalisme.
La votació d’ahir va evidenciar, una vegada més, i per enèsima vegada, que els famosos 25 diputats catalans del PSC, no existeixen. Al Congrés dels Diputats hi ha 169 diputats socialistes que pertanyen al PSOE, la resta són elucubracions mentals per enganyar als il-lusos.
Ahir va passar el que ja se sabia que passaria, res que no hagi passat mai, el grup socialista al Congrés dels Diputats va votar en bloc contra una proposta de CiU per reclamar l’avançament del pagament del fons de competitivitat. Això ha passat més d’una vegada.

El que no havia passat mai és que el PSC voti contra una proposta seva que al Senat havia votat a favor. Perquè la proposta discutida ahir al Congrés era idèntica, fil per randa, a la que va presentar en el Senat. Paradoxal, per no qualificar-ho d’una altra manera, el comportament d’un partit que vota contra el seu propi text.
Però no acaba aquí la cosa. El pitjor de tot és que el PSC va tramitar una proposta paral-lela amb l’acord de tot el PSOE que hauria pogut ser aprovada si CiU hagués abandonat la seva. Aquesta proposta socialista consistia en demanar al govern central que negociés el pagament del fons de competitivitat per avançat, tal com ha fet en els darrers dos anys. Una proposta que CiU no va acceptar i que, si escoltem les declaracions que ha fet la ministra Salgado, seria paper mullat ja que la ministra ha dit que parlarà tot el que calgui, però que no avançarà els diners. Així doncs, la proposta del PSC és, simplement no servia de res, i ells ho sabien.

Com també sabien que CiU no s’hi avindria a fer el paperot i així els del PSC quedaven molt be davant dels seus. Després venen les explicacions i les excuses. Diuen els del PSC que CiU ha preferit aliar-se amb el PP i perdre, en lloc d’anar amb els socialistes i guanyar. A mi em sembla molt trist el paper del PSC. Estan fent passar el temps, és el que nosaltres en diem “qui dia passa, any empeny”. Els del PSC asseguren que la seva moció era un pas endavant. És un pas endavant renunciar a exigir per passar a demanar una negociació a la que el govern central s’hi oposa?
Potser ens haurien d’explicar que entenen ells per donar “un pas endavant”.
Perquè aquest canvi en el PSC? Perquè van votar afirmativament en el Senat i negativament en el Congrés? Jo ho veig així: en el Senat el PSOE té totes les votacions perdudes perquè el PP té majoria i només que convenci a algun grup més ja te la majoria absoluta, per tant, perdre aquesta votació al Senat no passava res. A més, al Senat les votacions no tenen la transcendència mediàtica que tenen al Congrés. En canvi, perdre aquesta votació al Congrés podia significar una derrota mediàtica important.
El PSC, al Congrés dels Diputats es disol en el PSOE més fàcilment que un terròs de sucre en una tassa de cafè calent, i això és així des de fa trenta anys, no és cosa d’ara. Els votants socialistes espanyols no entendrien que una part del PSOE, perquè ja ho va dir Zapatero que el PSC era PSOE, voti diferent. La disciplina de vot és la única actitud que entenen els partits, i de partit només n’hi ha un, encara que es disfressi de federació.
Si trist va ser l’espectacle d’un partit votant en el Congrés contra de la mateixa resolució que havien presentat i votat dies abans al Senat, les explicacions i la defensa de la seva posició ha estat patètica.I no caiguem en la temptació de pensar que ep PP va votar a favor perquè ho vegi com una cosa justa, res més lluny de la realitat. El PP va votar a favor per afeblir el govern socialista, de la mateixa manera que en un hipotètic govern del PP, el PSOE hagués votat a favor de la proposta amb els 25 diputats del PSC al capdavant, no ho dubtem. Tot això són actituds i estratègies polítiques que els catalans hem d’aprofitar com sigui.
Al final de tot, es va perdre per 6 vots. I tenint en compte que hi havia 8 diputats del PP absents, i que els bascos i canaris es van abstenir, també podem treure’n alguna lliçó.

Els catalans n'hem de prendre nota. Aquesta ha estat la prova que el PSC mai no reivindicarà el pacte econòmic per a Catalunya davant del Govern espanyol... sigui o no aquest un Govern del PSOE.

Ben segur que molts dels seus votants, socialistes catalans, avui se senten orfes i avergonyits. Companys del PSC, ha quedat palès que el PSC no defensa els interessos de Catalunya. La resta,,,,, anècdota….. a què espereu? La credibilitat del socialisme català, prou tocada, ara ja està sota zero. I Catalunya sap que no té un projecte socialista que la defensi. El projecte dels socialistes catalans és España. Amb honestedat, Nadal i cia. ara haurien de plegar.

Treieu-vos la crosta nacionalista (espanyola) del damunt i defenseu el vostre País d’una vegada!

LLista CiU Torredembarra

2011-04-21T17:20:00.004+10:00

1 - Daniel Masagué Pere
2.- Pere Font Mas.
3.- Santiago Ardèvol Mirabal.
4.- Francisca Felguera Chinchilla.
5.- Èlia Rodríguez Tejero.
6.- Rosa Maria Guasch Alberni.
7.- Xavi Mercadé Orriols.
8.- Rafel Figuerola Camps.
9.- Berta Castells Franco.
10.- Octavi Solé Rovira.
11.- Joel Navas Fuentes.
12.- Laura Aguilar Brull,.
13.- Robert Pons Solé.
14.- Maria Carmen Silva López.
15.- Juan Àngel Girol Gómez.
16.- Maria Giralt Miquel.
17.- Salvador Vallès Valls.

Suplent 1.- Josep Mercadé Orriols.
Suplent 2.- Aleix Magriñà Morera.
Suplent 3.- Jordi Borràs Fa.
Suplent 4.- Ekena César Alcaraz.
Suplent 5.- Joaquima Girol Castaña.
Suplent 6.- Josep Marzà Soler.
Suplent 7.- Gumer Fuentes Esteso.
Suplent 8.- Carme Mas Arjant.
Suplent 9.- Maria Dolores Aguilar Brull.

2011-04-20T00:27:00.002+10:00

Els 100 dies.

2011-03-16T04:03:00.003+10:00

No arribem als 100 dies de gràcia i ja han sigut molts els moments en què gent com jo, gent que forma part d’un o altre partit de la federació de CiU, ens ha caigut la cara de vergonya (aliena, òbviament) al veure certes actituds i decisions.
El govern dels millors? Ull no acabem estrellats com els galàctics del Real Madrid
Porto dies que em costa escriure. De fet sempre m'ha costat escriure. La inspiració, sempre m'ha vingut provocada sobretot per alguna cosa que m'ha passat pel carrer, o per alguna notícia que he llegit al diari i que m'ha posat de tant a mala llet que, si no l'escrivia, rebentava.
Les últimes setmanes la premsa reflecteix la trista picabaralla entre un govern desbordat per la situació i una oposició que, donat que encara no es troba ni la punta de les sabates, va mossegant allà on pot per mirar de fer veure que continua viu en el mapa geopolític del nostre País.Una de les dades que em va cridar l’atenció sobre tot el tema de l’emissió de bons per part de la Generalitat va ser la diferencia més que substancial de l’estat de comptes entre un govern i l’altre: de 2.300 a 7.100 milions d’euros.
El que és una veritat com temple és que no es poden ocultar dades d’una institució de la manera que ho ha fet el tripartit capitanejat per José Montilla, ni un govern central pot ser tant hipòcrita i cínic permetent emetre bons a la Generalitat socialista i negar-li a la convergent. Però tampoc es poden acceptar declaracions com les de Jordi Pujol fill, que en un intent de ser el centre d’atenció mediàtic va crear una alarma social totalment innecessària; d’això se’n diu tenir poca consciencia de govern i de País, molt li queda per aprendre del seu pare. Desgraciadament, el govern de Mas va confirmant a mesura que passen els dies el que la nova oposició afirmava: CiU confon massa sovint els interessos de partit amb els de govern, i això és inacceptable. És cert que ells no ho van saber diferenciar mai, però la culpa d’uns no eximeix la responsabilitat dels altres, i dona la sensació que CiU encara no ha sabut acceptat el nou rol després de tants anys de dura oposició.
I es que el fet que la gran major part d’alts càrrecs que s’han nombrat ja formaven part de l’últim govern Pujol, deixa bastant en entre dit el discurs obamista de “buscar els millors i renovar”; i sinó, que algú m’expliqui .I és que la llista és gran en poques setmanes.
Culebrons com el de Xavier Crespo o els 80km/h sobraven de dalt a baix. Nomenaments com el de la MH Consellera Bozal tant del mateix. La multitud de declaracions i contradeclaracions de consellers i conselleres han donat la imatge de desorganització absoluta, més preocupats per concedir entrevistes i sortir amb foto i titulars que per reordenar i capitanejar el País: els consellers i conselleres s’haurien de parlar menys i pencar més, que per parlar ja tenim portaveu del Govern.
D’altres continuen sense saber ben bé quin és el seu lloc, tot fent declaracions via Twitter sobre temes cabdals i delicats, fet que a tots plegats ens ha deixat un regust a incredulitat. El mateix gust amarg que em venia al veure que tota una vicepresidenta del govern es dedicava a vendre el que no és. Tant demanar dimissions i tant poques que en farem nosaltres.
Una de les decisions que personalment més m’han decebut ha sigut, sens dubte, la degradació de joventut a una trista Direcció General. Primera perquè és un incompliment del programa electoral i del propi Artur Mas, doncs sempre havíem defensat aquesta àrea com de gran rellevància i que, en conseqüència, era lògic que estigues dins l’àrea de presidència i no la de benestar i família. Doncs bé. No només han mantingut joventut amb el conseller Cleries, sinó que a més a més, l’han degradat. Tot plegat ha deixat patent que, de moment, les polítiques de joventut són una prioritat pel nou govern, però només de paraula. I podríem continuar.
El fet, per exemple, que Josep Antoni Duran i Lleida concentri tant poder i assisteixi a les reunions de govern no fa altre cosa que donar la raó a l’oposició quan el titlla de “conseller a l’ombra”. Ni més ni menys diria jo. Molta ombra. Sembla que els resultats electorals i la bona valoració que els espanyols tenen del líder d’Unió li ha inflat prou el pit i li ha donat suficients ales com per iniciar una neteja ètnica de tots aquells sobiranistes que tanta nosa li fan; al mínim indici d’amenaça, la política interior és arrasar. Això sí que és matar mosques a canonades.Sincerament espero que passats els 100 dies de desgràcies estiguem a temps de fer un cop de timó.

Ja no queda més "cafè per alguns"

2011-01-20T01:34:00.003+10:00

Avui la meva autoestima està per terra. Llegint els diaris he comprovat que sóc ridícul parlant català quan podria fer-ho en castellà i m'entendria més gent. A més, per culpa nostra, els catalans, hem portat l'estat espanyol en una crisi econòmica impossible.
Cada vegada que un ridícul català se li acudeixi parlar la seva llengua al Senat, a l'Estat li costa 12.000 euros. Això és insostenible.Tot això no és broma. Fa molts anys que la nostra consciència ens reprimeix i no ens deixa exercir els nostres drets sense assumir una quota de culpabilitat. Tan fàcil que seria si tots els espanyols, nosaltres també, parléssim la mateixa llengua! Per què volem 12 conselleries de la Generalitat si ho poden fer perfectament bé 12 ministeris estatals?
Com passa sovint PP i PSOE entonen la mateixa cançó: ara toca parar els peus a les autonomies, que gasten massa. En primer lloc cal dir que qui gasta massa és el govern central, que l'any 2009, l'últim de què es tenen dades, va acumular 99.785 milions d'euros de dèficit, mentre les comunitats autònomes en el seu conjunt van sumar 21.164 milions d'euros de dèficit, i els ajuntaments 5.671 milions. L'origen dels problemes financers de l'estat espanyol es troba en la gestió del govern central, que pretén desviar l'atenció situant les autonomies en el punt de mira, fent-se seu el discurs més radical del PP. Sempre que parlem de diners públics hi ha una idea que hem de tenir ben present: els catalans patim un enorme dèficit fiscal, la diferència entre el que paguem en impostos i el que rebem en despesa pública, que se situa entorn dels 20.000 milions d'euros anuals. Si Catalunya disposés d'un pacte fiscal com el que propugna CiU la Generalitat pràcticament no tindria dèficit. Malauradament ens regim pel model de finançament pactat pel Tripartit, i que ens van dir que era tan bo, que perpetua una situació en què els catalans rebem molt menys del que paguem.
Hi ha qui només creuen en l'Espanya centralista i uniforme. Aquesta pretensió de recentralitzar ha estat l'ocasió més clara de desestabilització després de 1981. Hi ha qui no ha cregut mai en la Constitució, encara que l'hagin utilitzar per limitar els nostres drets com a poble sobirà. La majoria d'articulistes parlaven de les paraules d'Aznar sobre les 17 autonomies, i des de Catalunya es criticava el fet de carregar-nos el mort quan les coses van malament. Qui va voler crear 17 autonomies i per què? Els catalans volíem que se'ns reconeguessin els nostres drets. No teníem cap necessitat de crear 16 autonomies més.
Jo no era independentista. De fet no crec que ara tampoc ho sigui de forma radical. Jo creia en ser part de l’Espanya democràtica post-dictadura. Però ara cada cop me n’adono més que allò de la transició va ser una farsa, un teatret que es va orquestrar per fer-nos creure que a la resta d’Espanya estaven disposats a acceptar els catalans i Catalunya.
Ja fa anys que ho tinc clar: Ni ells ens volen, ni nosaltres els volem .Aquella Constitució que es va redactar a finals dels setanta era prou oberta i ambigua perquè tots hi tinguéssim cabuda. Moltes coses eren interpretables i durant més de trenta anys hem pogut anar fent camí a base de suar molt i mostrar-nos amables. Alguns, entre els quals m’incloc, hem estat uns il-lusos durant molts anys. Ara s’han tret la màscara definitivament i ni els suposats progressistes i molt menys encara els conservadors espanyols, estan disposats a deixar-nos fer més passos en llibertat. Ens volen lligar curts. No sé ben bé perquè. No sé si per odi, per gelosia, per rancúnia, per por o per totes a la vegada. No ho sé i em sembla que tampoc m’importa gaire a hores d’ara. Fins ara he intentat explicar la meva diferència com a català quan parlava amb els meus amics de fora de Catalunya. Però tinc la sensació que hem enfilat un camí de no retorn. No sé on ens ha de portar aquest camí, no sé com de llarg serà, però em sembla que a l’Espanya actual jo no hi cabo.
Les persones, per damunt de tot, tenim la dignitat. Els pobles, també. Tots tenim un grau de flexibilitat, alguns més, d’altres menys. És com les molles, que les pots anar estirant i escurçant. Fins el dia que es trenquen. Així és com em sento. Sento que m’han estirat durant molts anys i he intentat contrarestar estirant jo pel meu cantó. I ara se m’ha trencat la molla. Han estirat massa o potser jo m’he cansat d’aguantar. El fet és que la meva dignitat com a persona s’ha vist trepitjada i he dit prou. Suposo que la molla de Catalunya, com a poble, també començar a trencar-se. No pretenc atacar els espanyols ni els catalans que no estan d’acord amb la meva posició. Sempre he pensat en la llibertat i poder debatre les coses com a persones, serenament, sense insults. Els polítics (ni catalans ni espanyols) no estan ajudant gens a generar aquest debat serè, madur i real. No sé on ens portarà el camí, però tant de bo algun dia siguem lliures i no haguem d’estar defensant-nos i justificant-nos constantment com a poble. Som una nació i hem de defensar la nostra dignitat com a poble.
Després d'haver estat anomenat president del Grup Parlamentari de CIU i elegit secretari general adjunt de CDC. Hi ha qui ha parlat de l'hereu i altres s'hi han referit com el "nen" de Can Pujol, amb l'única intenció de desprestigiar els canvis en la política convergent feta en clau conspirativa. El que hauria d'interessar als opinadors és si no el nou secretari general adjunt, reforça o no la presència dels sobiranistes, altrament dits independentistes, en els òrgans de direcció de CDC i per extensió de tota la Federació Nacionalista. El ex- President Montilla en plena campanya electoral, amb la clara intenció de desacreditar el seus oponents, va dir que la convergència d' Artur Mas no tenia res a veure amb la de Jordi Pujol. Pretenia fer entendre així, que hi havia una radicaltzació del missatge cap a postulats sobiranistes. Intuïa que aquest procés era el resultat d'un canvi real i de fons a la societat catalana, en la que els partidaris del dret a decidir havien augmentat molt considerablement. Montilla, fou un bon observador, però un mal intèrpret de la realitat i els socialistes catalans no van saber adaptar-se al nou escenari. El PP tot i tenir-ho més clar es va limitar a esperar i mirar. L'elecció de l'Oriol Pujol no és un simple intercanvi de cadires o de favors. És la constatació que el catalanisme majoritari ha vist com l'espai electoral catalanista s'ha mogut cap una orientació més sobiranista i que cal anar en aquesta dirección.
Catalunya és una Nació amb mil anys d'història i té dret a decidir el seu propi futur. En tot cas el problema el tenen ells (PP i PSOE) doncs la nostra raó de ser després de molts anys d’història és la Nació Catalana, volen un enfrontament de trens ?? ens trobaran.

Bon Nadal .

2010-12-24T02:31:00.004+10:00

Un gran dia,per a Catalunya.Tornem a estar governats pels qui han guanyat les eleccions, de manera aclaparadora. Tornem a estar governats pel nacionalisme democràtic majoritari, guanyador , per la confiança del poble català, a totes i cadascua de les 9 eleccions catalanes fetes des de fa 30 anys.
Artur Mas serà un bon, un gran President, perque en sap, està capacitat i preparat, està il-lusionat, sap dirigir equips de govern i té il-lusió per un futur sobirà total de Catalunya.
Tornem a tenir confiança en els governants catalans. Els hi han deixat una herència maleïda, caòtica, amb deutes pendents de 41.000 M.€, enmig d'una crisi economica i social greu...però l'Artur Mas i el seu equip de govern, com sempre han fet, tornaran a lluitar, tornaran a sofrir, tornaran a gestionar bé i tornaran a véncer.I tot el poble de Catalunya també hi guanyarà i tornarem, entre tots, a véncer.
Gràcies a l’acord d’investidura amb el PSC, Artur Mas ja és president de la Generalitat. Ara té al davant quatre anys complicats i decisius pel futur de Catalunya. Un futur que s’haurà de fer entre tots, aparcant fins on calgui accions partidistes en bé de l’interès suprem del País.
Els pactes entre el PSC i CiU son paper mullat. CiU se'ls pot passar sempre que vulgui per l'arc del triomf i amb l'actual aritmètica parlamentària, el PSC només tindrà el recurs del dret al "pataleig" o presentar una impossible moció de censura.CiU, amb aquest "acord" que no te altre objectiu que tranquilitzar als seguidors del PSC te les mans absolutament lliures.
Com sempre, CiU impecable, perqué de passada ha deixat al PP amb el cul a l'aire i a Esquerra amb la disjuntiva de, o abstenir-se gràtis total o votar exactament igual que el PP, que és el que de totes totes no volia fer.
Esquerra va tenir una bona oportunitat de marcar perfil, guanyar protagonisme, desmuntar les estratègies de sociates i populars, i agafar un paper central en la legislatura votant a favor de la investidura el passat dilluns. Però no ho va fer.
Amb aixó es demostra que per fi, la Nació catalana està en bones mans, en mans de gent intel-ligent i preparada.
La noticia dolenta sens dubte és la decisió del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística a Catalunya. No podia ser que de cop i volta es perdés el bon treball de tant temps i de tant consens, com ha estat la política lingüística de la Generalitat de Catalunya. D'acord amb la sentència del Tribunal Suprem, fent una interpretació de la resolució del Tribunal Constitucional, s'exigeix a la Generalitat que reintrodueixi el castellà com a llengua vehicular a l'escola "...de forma proporcional i equitativa en relació al català en tots els cursos del cicle d'ensenyament obligatori", és a dir de 6 a 16 anys.
Com ja he dit, la resposta no s'ha fet esperar, i de forma generalitzada es condemna la decisió del Tribunal Suprem, entenent que es tracta d'una decisió política i no pas judicial. Es tracta d'un nou atac a tot el que des de Catalunya es fa per mantenir la nostra identitat cultural, política i social, i en aquest cas també lingüística.La resposta que cal donar no ha de ser només política, sinó també lingüística. La llengua catalana només podrà sobreviure si a l'escola s'utilitza com a llengua vehicular, sense perjudici del treball per assegurar un bon nivell de castellà al finalitzar el cicle escolar obligatori. No voler entendre això és una irresponsabilitat.
Si només utilitzem la via política, ens trobarem que una part de catalans faran costat a posicions populistes i interessades com han demostrat el PP i C's. (Si us hi heu fixat, el PP torna a utilitzar el castellà al Parlament, perquè no vol ser l'ombra de C's, veient que amb aquest estil es guanyen vots. Però això vol dir que els vots hi són, i per tant les persones). No ho oblidem!
Només amb raonaments lògics, molta pedagogia i, evidentment, amb el suport polític, podrem defensar una evidència tan clara com és la immersió lingüística. Ens hem de començar a acostumar que a mesura que s'intensifiquin els discursos independentistes, obtindrem la reacció contrària de postulats espanyolistes. És qüestió d'acció i reacció. Ara, però és hora de fer pinya tots plegats, defensant un dret com a poble sobirà, i exigir fermesa als nostres polítics, els que el poble, de manera majoritària ha escollit per governar el nostre País, i en tot cas fer treure els colors de la cara, a aquells partits oportunistes que en nom de la democràcia i els drets universals, només intenten la involució democràtica del poble català.
El problema no és d’Espanya. El problema som els catalans que no acabem de decidir mai què volem ser. La sentència del TC, aquesta darrera del TS i les que vindran, ens empenyen a decidir definitivament de quin costat estem. Espanya ha deixat clar que només hi podem ser si ens resignem a ser espanyols. I prou. Ara som nosaltres els qui hem de decidir si ho acceptem, si ens dissolem dins d’Espanya, o si fem el pas d’esdevenir una Nació lliure.
Sisplau, deixem de fingir i abandonem el victimisme inútil. Ells actuen des d’una òptica d’Estat mentre nosaltres només ho fem veure. Perquè no en tenim, d’Estat. Si volem ser, només cal que ho decidim i avancem. La meva àvia de ben segur que ens agrairia que deixéssim de fer el préssec.. Tenim les eines, tenim el País però... tenim el coratge?
Bé sense adonar-nos-en, ja tenim un nou Nadal a sobre.
Us desitjo que tingueu uns dies de pau i que aprofiteu per submergir-vos, encara més, en l’esperit i l’amor familiar. Tots plegats, necessitem retrobar-nos a nosaltres mateixos i reflexionar sobre com podem ajudar a tantes i tantes persones necessitades.
Amb uns bons fonaments familiars, amb la convicció de qui se sap estimat, encararem un 2011 amb els millors designis. Moltes felicitats president Mas i Molt Bones Festes de Nadal a tots!

Avui discurs d’investidura del proper President de la Generalitat.

2010-12-21T01:10:00.002+10:00

Avui Artur Mas s’ha presentat davant del Parlament de Catalunya per explicar la seva proposta de govern i que els diputants li facin confiança i l’anomenin 129 è President de la Generalitat.
Avui comença el debat d’investidura d’Artur Mas com a nou president de la Generalitat. Arrenca, doncs, una nova etapa en què, d’entrada, han desaparegut, o són a punt de desaparèixer, els líders que van pactar els dos tripartits.
Ni Maragall, ni Carod-Rovira, ni Vallès, ni Saura, ni Baltasar, ni Bargalló, ni Vendrell, ni Benach, ni Huguet, ni Castells, ni Montilla,ni un llarg etcètera , ja no seran protagonistes de la política catalana en aquesta legislatura.
De moment, sobreviuen Joan Puigcercós, Joaquim Nadal i Miquel Iceta. En set anys, l’artefacte inestable s’ha cruspit tots els líders dels tres partits que van protagonitzar els dos debats d’investidura anteriors. En set anys, el tripartit ha cremat dos presidents que, per altra banda, no s’assemblen de res. Un rècord que no es pot atribuir tan sols, com fan els socialistes, als efectes de la crisi econòmica. Hi ha més raons. Només cal observar la pèrdua de vots dels socialistes des del 1999 ençà per adonar-se que el mal és una mica més profund, a pesar que el repunt a l’alça en les eleccions generals, especialment en la del 2004 que va guanyar Rodríguez Zapatero a contrapèl, ho hagin amagat. Suposo que els nivells d’autoengany no arriben fins a l’extrem de posar-se una bena als ulls.
Sigui com sigui, la realitat és que avui comença el debat d’investidura d’un polític que tothom va donar per mort el 2003. D’aquesta manera, es convertirà en el segon president nacionalista en trenta anys. Quin contrast, oi? Dos presidents del tripartit en set anys i dos president nacionalistes en trenta. Potser no podia ser d’una altra manera. El 2003 Mas va guanyar unes eleccions molt difícils per a ell, especialment perquè havia de superar l’ombra d’un carismàtic Jordi Pujol, tanmateix molt degradat perquè el futur tripartit va saber treure profit de l’aliança de CiU amb el PP. Pujol va posar-ho fàcil, perquè va negar-se a escoltar els cants de sirena d’aquells que li reclamaven, que s’aliés amb ERC i s’apartés d’un PP rabiosament espanyolista i reaccionari. I a pesar que Pujol va tirar pel dret, Mas va guanyar les eleccions sense poder evitar la formació del tripartit. Va bé recordar aquestes coses, perquè aclareixen fenòmens posteriors que, sense aquests fets previs, podrien semblar miraculosos.
El 2006 Artur Mas va tornar a guanyar les eleccions. Aquelles eleccions també van ser difícils per a Mas, per bé que en aquell moment el problema ja no era l’ombra de Pujol , sinó, diguem-ho així, la “traïció estatutària”. La decisió de Mas de pactar amb Rodríguez Zapatero un Estatut que el PSOE es pogués empassar va tenir els seus efectes: va guanyar les eleccions però dèbilment. Que ERC optés per reeditar el tripartit després d’haver provocat la crisi del primer i que, a més, diluís el seu perfil independentista, no explicar res sobre Artur Mas.
Més aviat demostra la poca consistència dels republicans i, sobretot, l’oportunisme dels socialistes, que van saber aprofitar els complexos dels dirigents d’ERC respecte de la identificació ideològica del partit per arrossegar-los novament a la coalició. Artur Mas ha arribat a la investidura del 2010 molt més madur que no pas abans. I la raó no és tan sols biològica, sinó, sobretot, política. Artur Mas és avui el líder indiscutible del nostre partit i de la coalició. A més, ha aconseguit un suport electoral inestimable que el converteix en l’esperança per a la recuperació del prestigi que ha perdut Catalunya en els darrers set anys. És veritat que la seva victòria també deu molt als errors del tripartit, però la política és també això: saber aprofitar les ocasions quan arriben. El repte que Mas ha d’encarar ara és encara més difícil de superar que els obstacles de les dues eleccions anteriors. Ha arribat l’hora de la veritat. Ha arribar l’hora de governar. Ara haurà de demostrar que, a més de resistent, també és el líder que tothom reclama. Tot i que tothom sap que la política va acompanyada de la decepció, perquè la consecució de l’ideal propi és impossible atès que el pluralisme comporta la transacció, convé que Mas sàpiga mantenir la il-lusió amb l’explicació realista de la situació que viu el país, econòmicament i políticament, sense estirabots inútils ni aliances perilloses. Li cal construir un relat de país creïble i un govern eficient que generi confiança. Cal que allò que es digui des del poder polític s’assembli a la realitat viscuda per la gent.
Per responsabilitat política els grups polítics parlamentaris que no són CiU, no hauríen de facilitar l’investidura d’Artur Mas com a President?
Algú pot negar i anar en contra d’un candidat a la presidència de la Generalitat que ha guanyat a totes les comarques i en més del 95% dels municipis de Catalunya?
Pot ser legítim, però el ciutadà ho entendria? Cara a millorar l’imatge de la política, no seria millor que aquells a qui els ciutadans han retirat la confiança facilitessin el camí al un nou President? Ho veurem durant el dia d’avui, i a molt estirar el proper dijous. Si arribem al dijous sense haver escollit president voldria dir que els partits no han entes res del que els ciutadans vàrem votar el passat 28 de novembre.

LIDERATGE, CAPACITAT I CONFIANÇA.

2010-12-02T03:22:00.003+10:00

Després de mesos de precampanya i de dues setmanes intenses de campanya electoral, finalment amb la feina de tots plegats hem assolit l'objectiu que esperàvem, que era retornar-li a Catalunya el govern que es mereix.
Durant anys Catalunya ha estat un model de societat avançada i de progrés social, envejada pel seu model econòmic i de benestar i sempre ha liderat a l'Estat espanyol.
Després de 7 de tristpartit (ara tRIPartit) Catalunya ha perdut l'autoestima com a poble, ha perdut el lideratge econòmic que exercia i lluny de dirigir-se cap a l'excel-lència, ha estat a punt de caure en la mediocritat, de perdre la consciència nacional i s'ha apropat perillosament a l'abisme de ser una província més de l'imperi.
Ara finalment el poble català ha demostrat una maduresa notable i lluny de deixar-se influenciar per tòpics, per política ficció i demagògia barata s'ha mobilitzat per impulsar un canvi que finalment s'ha materialitzat.
La gent no buscava debats ni divisions ni entre esquerres i dretes ni entre independentistes i autonomistes i ni tan sols han votat una pugna de projectes...han votat LIDERATGE. Han votat l'única opció digna i capaç d'ocupar les institucions més antigues de Catalunya i exercir des d'allà el lideratge, valent i efectiu que cal per guiar aquest País.
Han votat la CAPACITAT per prendre decisions justes, necessaries, amb fermesa i quan toca; sense hipoteques, imposicions ni submissions.Han votat CONFIANÇA de saber que tenim líders que ens guien amb rigor i amb la certesa que prendran les decisions apropiades en cada circumstància per tenir UNA CATALUNYA MILLOR cada dia.
Dit això ara ens toca a nosaltres, a CiU de Torredembarra exercir aquest lideratge per demostrar-li a aquest poble que tenim tal capacitat per contribuir en la construcció d'aquesta Catalunya Millor a través de la construcció d'una Torredemnbarra millor.
Només així ens guanyarem la confiança dels nostres conciutadans tal i com el Mas se l'ha guanyat. Governar és construir, però anant una mica més enllà, Governar també ha de significar per als seus protagonistes, anar força més lluny del seu melic, treballar per retornar la confiança que t’ha atorgat la ciutadania, assumint que segurament hi haurà encerts i errors, però sempre amb la humilitat d’assumir els encerts, i la valentia de reconèixer els errors, i on els encerts finalment tinguin un saldo positiu, no per una minoria de gent, sinó per la majoria de la ciutadania.
Tenim el millor equip per fer-ho i la més gran de les il-lusions que és fer d'aquest poble, UN POBLE PER VIURE'L. CiU té un projecte clar per a Torredembarra i per a Catalunya. Tot i que els resultats a les eleccions autonòmiques no es poden traslladar a les eleccions municipals, si que observem el descontentament de moltes persones en la manera de fer política d’alguns partits. Per part nostre, seguirem treballant com ho hem fet des del primer dia que vam entrar a governar , amb seriositat, coherència, cohesió i fermesa alhora de dur a terme els projectes.
Com hem fet sempre, des de l’Ajuntament seguirem treballant conjuntament amb el govern de la Generalitat per aconseguir millores per al nostre municipi. Esperem que el nou govern, sigui més accessible a les demandes de les administracions, així com que agilitzi els tràmits entre les dues administracions.
El proper President de la Generalitat, l’Artur Mas, és molt conscient de les dificultats que hi ha al País i per aquest motiu, farà tot el possible per recuperar el prestigi que Catalunya ha perdut en els últims anys. No serà una feina fàcil i la responsabilitat no recau només en ell. Cal que tots siguem conscients que sense l’esforç de tots, la recuperació no serà possible.
És per això que ara toca treballar en l'àmbit municipal per tal de difondre el nostre missatge.
Si ho fem amb entusiasme de ben segur que ho aconseguirem .
Moltes gràcies !

UN ÚLTIM ESFORÇ i CONFIANÇA.

2010-11-26T06:36:00.004+10:00

Els propers anys seran molt complicats, tant a nivell mundial com nacional. Amb això no descobreixo res. Però per Catalunya s’afegeix un altre problema, el de la pertinença a un estat que és compartit amb altres nacions i que no ens permet un encaix satisfactori.
Si tot això no fos prou, d’aquí a un any i mig, si no s’esgota la legislatura abans, hi haurà un canvi de govern amb tota seguretat. El PSOE ha esgotat el seu govern fa mesos i només es manté en el poder per l’aritmètica parlamentària dels diputats del PNB que van esgarrapant competències a canvi del seu suport (el peix al cove que tant critiquen els del tripartit quan ho feia CiU).
Això és un problema afegit ara més que mai. El PSOE no ha estat mai garantia de respecte, la història de la democràcia està plena d’exemples d’intents d’afeblir l’autonomia (LOAPA, retards en les transferències, finançament insuficient, manca d’inversions en infraestructures…), però el PP i tot l’aparell mediàtic pot ser molt pitjor.
Davant d’aquest panorama cal un govern fort que des del primer dia tingui les mans lliures per negociar i exigir el que ens pertoca.Això no ho pot fer un govern que tingui les mans lligades per una relació de subordinació amb el partit que governa a l’estat. Els darrers quatre anys han estat un exemple de servitud que ha portat la Generalitat a l’ofec econòmic i a l’acceptació d’invasions de competències. Un any i mig més com ara ens portaria a un atzucac de conseqüències imprevisibles.
Un govern feble, com l’actual, no pot plantar cara a un més que probable govern del PP. Si s’acompleixen les previsions, i tal com va el PSOE tenim tots els números perquè així sigui, el PP guanyarà les properes eleccions generals i governarà l’estat. Només cal observar l’ambient general per veure que el PP, amb tots els grups de pressió mediàtics que li donen suport, farà mans i mànegues per recuperar competències per a l’estat. La crisi, la duplicitat d’administracions i el que ells anomenen “nacionalismes perifèrics”, són les excuses que ja actualment s’utilitzen a tort i a dret per anar preparant el terreny creant un estat d’opinió favorable a la recentralització de l’estat.
Catalunya ha de comptar amb un govern capaç de fer front a aquest problema afegit. I això només serà possible si el futur govern compta amb un ampli suport social (vots) i parlamentari (nombre de diputats).El proper 28 de novembre tots els catalans tenim una cita amb les urnes per escollir el proper president de la Generalitat.
Ens trobem en una època molt complicada, agreujada per una manca de valors en la classe política. Catalunya ha de tornar recuperar el prestigi que ha perdut en els darrers anys. El proper govern de la Generalitat, haurà d’estar encapçalat per un líder que sigui capaç de retornar la bona imatge que des d’Europa tenien de Catalunya. Una persona amb valors, honesta i vàlida per dirigir el País cap a un futur millor. Estem a les acaballes d’una campanya electoral que des de Convergència i Unió s’ha treballat per tirar endavant els objectis establers. Explicar als catalans i catalanes el projecte de CiU, proposar receptes per sortir de la crisi i proposar el concert econòmic per Catalunya. Amb un gran esforç, tots plegats hem transmès a la ciutadania la necessitat d’un canvi real a Catalunya. No podem seguir submergits en aquesta crisi en tots els aspectes que ens afecta.
Convergència i Unió és el canvi. No serà fàcil, però si l’Artur Mas guanya les eleccions, serà la persona idònia que dirigirà el País cap a un futur millor. Estic convençud que és el millor líder que pot tenir actualment Catalunya. Una persona que ens ha demostrat que hi ha una altra manera de fer política i de fer les coses.
Queden tres dies per les eleccions i cal que tots plegats exercim el nostre dret a vot. Són les eleccions en que hi participen més candidatures que mai. Ara bé, només una ha demostrat que és capaç de dibuixar un full de ruta per Catalunya.
Fa quatre anys les enquestes van ser força més favorables a CiU que no pas el resultat final, i per això amb miro amb prevenció les que ara anuncien victòries folgades de CiU. Voldria que fos així, però fins que no es coneguin els resultats oficials no dono res per fet. L'elevat nombre d'indecisos és preocupant, perquè es pot donar el cas que, davant del triomf anunciat de l'Artur Mas, alguns d'aquests optin per tornar a votar el mateix de sempre, per allò d'evitar una possible majoria absoluta o per condicionar el futur govern convergent, en un sentit o altre.
Durant la campanya el gran encert de socialistes i republicans ha estat instal·lar en l'opinió pública la idea que el tripartit no es repetirà, amb la qual cosa més d'un pot pensar que votar-los no implica cap risc de reedició de l'artefacte inestable. Greu error!. Si el tripartit és possible el repetiran, perquè ells mateixos podrien interpretar els resultats que el fessin factible com un aval insospitat a la seva fórmula.
Seria una traïció al seu electorat, però no pas més greu que la de 2006, quan ERC ja tenia pactat el tripartit, tot i haver estat prèviament expulsada del govern. No val la pena dedicar-los el vot si es que penses en clau de País. Un tripartit a l’oposició, al punt del col·lapse per les seves guerres intestines i un govern feble de CiU, hipotecat per noves revenges, pot ser el pitjor dels escenaris. Ara que les podem veure venir, vota pensant en que una majoria absoluta , és el principi d’una gran història. Que, evidentment, la farem entre tots. És a dir, aquells que volem veure realment una Catalunya lliure.
El País necessita una victòria clara i contundent de CiU, que impossibiliti tota forma alternativa de govern i que permeti establir un govern fort i cohesionat, amb un suport parlamentari sòlid. Després de set anys de desgavell governamental i pèrdua de prestigi i força de Catalunya.A més d'un se li acabaran les ganes de riure quan comprovi que aquest País té un govern seriós i preparat, amb un projecte coherent. En aquesta línia els qui estan temptats de votar opcions explícitament independentistes més o menys testimonials també s'haurien de demanar com serà més sobirana Catalunya, si amb un govern fort, que aposti pel dret a decidir sense límits, o amb uns quants diputats al Parlament dedicats a fer de franctiradors contra l'autogovern, amb l'esperança, vana al meu entendre, que a base de desprestigiar l'autonomia faran créixer l'independentisme fins a fer-lo imparable.
Des d’aquestes línies us demano un últim esforç i confiança per anar a votar el proper diumenge. Només amb el vostre suport Catalunya tornarà a ser governada com cal!
El proper diumenge marcarà més que mai, si els catalans ho volen, un abans i un després en la Història Nacional de Catalunya. Tenim l’oportunitat i la necessitat vital de donar un tomb radical al rumb destructiu que porta el País votant la única opció que ens garanteix enfilar amb fets i sense demagògies el camí vers la voluntat dels catalans. Sense límits.

Contra la violència de gènere.

2010-11-25T03:27:00.003+10:00

Als que esmercem esforços d'una o altra manera en el problema de la violència masclista ens decep i ens irrita el fet que fent tant de temps que tanta gent s'escarrassa en la solució d'aquesta xacra social... les estadístiques ens diuen que tot segueix igual. Que no ens n'estem sortin .Jo crec que el problema de la violència masclista no te una solució policial ni judicial perquè aquestes dues institucions només poden actuar amb posterioritat a l'agressió. Crec també que no n'hi ha prou amb dedicar tots els esforços en la protecció i la recuperació psíquica i social de les víctimes.

Crec que, sense negligir les actuacions policials i judicials i sense renunciar a tot el que es pugui fer per les víctimes, cal reorientar la lluita en la recerca i el combat de les causes d'aquesta violència.
I crec (i vegeu quina obvietat) que les causes de la violència masclista es troben en el masclisme, en aquesta "institució social" que ens diu als homes que som i que ens hem de manifestar diferens a les dones, que ens diu als homes que som i que ens hem de manifestar superiors a les dones i que ens diu als homes que, en virtut dels principis anteriors, ens és legítim l'ús de la violència per redressar conductes que els fiquin en qüestió i per imposar la nostra diferencia i la nostra superioritat.
Mireu quin coctel tant explosiu que bebem els homes des que neixem: som diferents a les dones, som superiors a les dones i ens és legítim l'ús de la violencia per garantir la diferencia i la superioritat.Cal reorientar la lluita contra la violència masclista i anar a la rel del problema: els homes i la nostra manera de ser, de pensar i d'actuar.Cal esmerçar recursos, també, en l'atenció psicològica dels agressors, en l'educació de la joventut, en la prevenció de conductes adolescents que en el futur seran d'agressió, etc...

Cal erradicar la cultura de la violencia i el masclisme dels mitjans de comunicació. Cal crear xarxes socials de reconeixement del problema i de suport als agressors (quelcom així com "maltractadors anònims"), cal, en fi, un compromís col.lectiu per abordar el problema de socarrel, per treballar en la prevenció i no conformar-nos en lluir els recursos que esmercem en l'atenció a les víctimes. Si només ens dediquem a atendre a les dones maltractades... el problema no s'acabarà mai.La violencia masclista no és un problema de la dones. La violència masclista és un problema dels homes... que pateixen les dones.
Aviat farà sis anys de l´entrada en vigor de la L.O. 1/2004 de 28 de desembre de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, i el problema de la violència masclista continua plenament vigent i amb unes estadístiques preocupants. Malgrat això no és el moment de criticar la legislació actual, en la què també destaca la Llei 27/2003 de 31 de juliol reguladora de l´ordre de protecció de les víctimes de la violència domèstica. Tot al contrari! cal aplaudir que la societat, desprès d´anys d´estar d´esquena al problema, per primera vegada, l´ha afrontat d´una forma valenta i amb la decissió d´eradicar-lo.

2010-11-24T06:43:00.002+10:00

Agaradi o no, sense Convergència no hi ha independencia.

2010-11-10T02:46:00.002+10:00

Vivint immersos en un mar de declaracions i contradeclaracions que sovint confonen més que no pas il-lustren. Així, a l'espai polític que va del nacionalisme a l'independentisme s'ha instal-lat una mena de competició retòrica per veure qui fa la proclama sobiranista més immediata i més sonora. Paradoxalment, el moment social, polític i econòmic que viu la societat catalana requereix i reclama lideratges sòlids que ens permetin superar els reptes que tenim plantejats.
Arrel de la polèmica sobre l'emissió de bons per part del Govern de Catalunya hem pogut escoltar força soroll i, enmig d'aquest soroll, la petició raonada d'Artur Mas dirigida al president Montilla i al conseller Castells: 'Aquesta és una qüestió que hauria valgut la pena parlar i acordar amb l'oposició.' No és una petició oportunista, sinó que és la continuació d'una forma de fer política i de fer oposició que ha sabut mantenir l'equilibri entre el marcatge rígid i, quan ha calgut, sever al Govern, amb la mà estesa per fer possible aquelles lleis i aquells acords necessaris per al País i que el Govern tripartit, dividit, no hauria pogut aprovar per si sol: els pactes nacionals per l'acollida, pels serveis socials, pel cinema o per la innovació i la recerca, o la LEC en són un bon exemple.

Més enllà del soroll, doncs, la tossuda determinació de situar les fites de País per sobre dels límits esquifits de l'estratègia partidista amb la vista posada en la construcció d'una nova Catalunya per al segle XXI. Per sobre de la gesticulació, de la rialleta i de la broma fàcil ens cal bastir el futur polític de Catalunya sobre nous valors humans i sobre el necessari sentit d'estat amb què han de comptar els líders d'una Nació. I més enllà de les fílies i les fòbies, cal reconèixer que Artur Mas aporta solidesa, rigorositat i un salt qualitatiu evident en la presidència de la Generalitat.
Almenys podem donar per descomptat una cosa, i no menor, i és que ja sabem que amb l'Artur Mas de president del Govern de Catalunya les formes seran unes altres. Amables en la forma i efectives en el fons. I aquest canvi de formes i aquest canvi d'actituds ens permet recuperar valors perduts en els darrers anys. L'Estat a què em referia a principi d'aquest comentari no es construeix el dia després de la independència sinó que es palpa en els lideratges, les formes i els posicionaments que som capaços de mostrar i demostrar en el nostre trajecte cap a la independència. M'agradaria que més enllà del debat encorsetat dels interessos electorals de curta volada poséssim l'accent i l'atenció en qui confiem a l'hora d'atorgar la màxima responsabilitat Nacional.
Entenc, tot i assumint el meu parer subjectiu, que Artur Mas retornarà Catalunya a la primera divisió europea. I començarem per casa. Els propers anys seran complicats. Amb això no descobreixo res. Però per Catalunya s’afegeix un altre problema, el de la pertinença a un estat que és compartit amb altres nacions i que no ens permet un encaix satisfactori. Si tot això no fos prou, d’aquí a un any i mig, si no s’esgota la legislatura abans, hi haurà un canvi de govern amb tota seguretat. El PSOE ha esgotat el seu govern fa mesos i només es manté en el poder per l’aritmètica parlamentària dels diputats del PNB que van esgarrapant competències a canvi del seu suport (el peix al cove que tant critiquen els del tripartit quan ho feia CiU).
Això és un problema afegit ara més que mai. El PSOE no ha estat mai garantia de respecte al nostre autogovern, la història de la democràcia està plena d’exemples d’intents d’afeblir l’autonomia (LOAPA, retards en les transferències, finançament insuficient, manca d’inversions en infraestructures…), però el PP i tot l’aparell mediàtic pot ser molt pitjor. Davant d’aquest panorama cal un govern fort que des del primer dia tingui les mans lliures per negociar i exigir el que ens pertoca.
Això no ho pot fer un govern que tingui les mans lligades per una relació de subordinació amb el partit que governa a l’estat. Els darrers quatre anys han estat un exemple de servitud que ha portat la Generalitat a l’ofec econòmic i a l’acceptació d’invasions de competències.
Un any i mig més com ara ens portaria a un atzucac de conseqüències imprevisibles. Un govern feble, com l’actual, no pot plantar cara a un més que probable govern del PP. Si s’acompleixen les previsions, i tal com va el PSOE tenim tots els números perquè així sigui, el PP guanyarà les properes eleccions generals i governarà l’estat. Només cal observar l’ambient general per veure que el PP, amb tots els grups de pressió mediàtics que li donen suport, farà mans i mànegues per recuperar competències per a l’estat. La crisi, la duplicitat d’administracions i el que ells anomenen “nacionalismes perifèrics”, són les excuses que ja actualment s’utilitzen a tort i a dret per anar preparant el terreny creant un estat d’opinió favorable a la recentralització de l’estat. Catalunya ha de comptar amb un govern capaç de fer front a aquest problema afegit. I això només serà possible si el futur govern compta amb un ampli suport social (vots) i parlamentari (nombre de diputats), i amb una gran cohesió interna.

Mas de lo mismo.

2010-10-20T01:46:00.004+10:00

La presentació de la campanya "Mas de lo mismo" ratlla el patetisme més ridícul. Poder estan contents perquè 1 de cada 5 catalans està al llindar de la pobresa??, poder estan alegres perquè l'atur s'ha tornat a incrementar aquest darrer mes??
Els socialistes catalans fa temps que assagen la pre-campanya electoral. Feia temps que no havia vist tanta incoherència en el missatge. Fixeu-vos-hi. Varen començar amb un eslògan que apel-lava a la "Catalunya que sap on va", varen continuar dient que hi ha havia problemes i que calia "Gent seriosa", continuaren dient, amb una imatge presidencialista i magnànime, que Montilla "seguia creient".
I després varen bombardejar-nos amb paraules i no fets, i l'intent d'explicació del "Canvi real", sustentat, per exemple, en un acord de finançament que ha fet aigües per tot arreu.
Mai havia vist tanta campanya successiva i tants missatges i imatges gràfiques disperses. El fil conductor, però, era que teníem un president seriós, poc de la broma, conscient dels problemes.Vet aquí, però, que les enquestes que preveuen un canvi de govern els han fet modificar els plans, l'estratègia, i el missatge. Tot allò, ja no val. I ara s'aposta per un model més agressiu, més desenfadat i frívol, i més populista, amb promeses impossibles de fer realitat però que sonen bé.
El súperman Montilla, promeses milionàries quan no es pot ni pagar la nòmina, i una imatge de líders socialistes ballant i convidant a creure que vivim en un país que lliga els gossos amb llangonisses. Desesperació i prou, diria jo. Que qui no paga el concert sanitari, ni les ajudes de la llei de la dependència, ni les ajudes al lloguer, ni tantes altres, que qui ha d'emetre bons de deute públic perquè no pot ni pagar la nòmina, es posi a ballar un "All together now" com si això fos el país de la bota de sant ferriol, m'esgarrifa. No ho entenc, i no crec que es pugui admetre.
Tots hem de fer campanya, però amb la que cau i caurà, em semblaria molt millor dir la veritat, sumar, i parlar-li al país de la gravetat de la situació. Una situació que només superarem ballant menys i treballant més, i fent molta pedagogia .
Recordint-se del ball alegre dels socialistes, perquè serà un motiu més a l'hora d'analitzar el canvi que es pot produir al país el 28 de novembre.
Mireu el tall de la notícia del TN de TV3 del diumenge dia 17 d'octubre. Dia Mundial per a l'erradicació de la pobresa Si no fos tan greu, faria riure. Però és que la cosa està posant-se a un nivell que és inigualable. I és que la política ha perdut la dignitat fins a nivells inaudits. Veure la direcció dels socialistes ballant dalt de l'escenari en un acte més d'exorcisme del propi neguit que de cap altre fet amb un mínim sentit, és del tot lamentable.
.

EL BALANÇ

2010-10-08T01:51:00.001+10:00

Presentació del balanç de legislatura del govern tripartit

View more presentations from Convergència i Unió.

El Futur de Catalunya from Unió de Joves on Vimeo.

UNA DIADA PEL CANVI.

2010-09-10T02:36:00.004+10:00

El proper dissabte serà 11 de Setembre. El meu País celebra que va tornar-se a aixecar després de perdre una guerra. El dia després d’aquella fatalitat tant injusta; després que les forces democràtiques internacionals ens abandonessin per concentrar-se en els seus propis Països, Catalunya va perdre la guerra.
En el moment que Catalunya complirà 296 anys de captiveri borbònic. Malgrat alguna aparició dictatorial, el setge del nostre País els ha estat del tot fecund. Fet curiòs que els espanyols reclamin Gibraltar i no vulguin deixar anar Catalunya, quan ambdues varen estar botí a la Guerra de Succeció, però amb diferent sort.
50 dies varen estar lluitant els homes d'Antoni de Villarroel. Des del 25 de juliol fins l'11 de Setembre.L'exèrcit borbònic assetiava la ciutat de Barcelona, mentre Rafael de Casanovas que era l'alcalde de la ciutat, amb un grapat d'homes es defensaven a peu del Portal Nou. La ciutat cada cop es veia més i més ruïnosa. Els atacs de 40.000 homes borbònics feien trontolla la ciutat a mida que passaven els dies. Era el darrer reducte dels catalans.
Durant els dies d'asseig, es varen produir diferents moments que cal recordar i tenir presents. La capitulació dels catalans tenia un preu. La ciutat va intentar negociar la seva capitulació. Preservar els fueros catalans i una indemnització de 3 milions de lliures. Espanya va dir no i es va llençar a un atac ferotge, definitiu.Però el dia després, la consigna per part de la gent amb seny i amb sentit comú va ser molt clara: tots a treballar!
I ara, gairebé 300 anys més tard, ens han dit que el proper 28 de novembre hem d'anar a votar. Un període que ens portarà fins al tres-cents aniversari. No cal esperar més temps. Catalunya ha de donar un pas endavant. Ni "fueros" ni punyetes.
Després de 296 anys, Catalunya continua treballant per recuperar el dret a ser i a decidir que li correspon. En aquests 30 anys, s’ha fet molt, moltíssim; però en aquest camí hem perdut moltes coses i n’hem guanyat també alguna altra.
En aquests moments de tribulació electoral, se senten molts cants de sirena. Talment sembla que a cop de votació al parlament, ja puguem proclamar la independència, l’endemà mateix. Sembla, talment, que, amb un referèndum controvertit i al marge de la llei i de la constitució, puguem assumir un risc que podria comportar la possibilitat de perdre bous i esquelles en tot aquest camí.
La Catalunya que tenim avui, no és la de la República; ni la den Joan Maragall; ni la de cap imatge romàntica. Avui tenim la Catalunya en la que s’hi parlen més de 500 llengües i en la que el Castellà, és llengua vehicular comuna de tots els Catalans.
Avui, tots els Catalans estem preocupats i molt, per la pèrdua de pes de Catalunya al món. Estem preocupats, perquè tenim més de 350 mil persones a l’atur. Estem preocupats, perquè molts de nosaltres patim retallades de sou importants. Estem preocupats, perquè estem a la cua dels sistemes educatius moderns. Estem preocupats, perquè bona part dels nostres polítics, no són exemples generadors de confiança i inspiradors dels somnis i dels reptes pel nostre País.
Ni que sigui per higiene democràtica: avui cal un canvi en majúscules. Si, al final aquest canvi no es produeix, ningú aturarà la caiguda lliure en la que el nostre País es troba.
La primera preocupació, per tant, és i ha de ser, aixecar Catalunya i crear un estil de lideratge. En paral-lel, cal forçar les situacions que calgui, perquè Catalunya sigui la mestressa dels seus diners i, amb ells, pugui decidir què fa; on els inverteix i quines són les prioritats a les que hi destina els seus recursos.
Sense els recursos, i sense el dret a decidir, la llibertat no existeix. Enguany, tindrem una diada marcada per la sentència del TC espanyol que ens retalla les ales molt greument. Aquesta sentència exigeix una resposta seriosa i ferma per part del País. Aquesta diada, està marcada també, per la greu crisi econòmica i de confiança: ha de servir per tant, per exigir un canvi. I, finalment,com deia aquesta diada, està també marcada, per la data d’unes eleccions, que ja s’haurien hagut de convocar.
Sortiran missatges de tota mena i cants de sirena en totes direccions. Més que mai, avui i ara, hem de mirar d’on venim i on som, per no distreure’ns de l’objectiu principal: que els Catalans visquem bé al nostre País; i que Catalunya assoleixi en plenitud, el dret a decidir que ens mereixem i que ens correspon.
El Canvi a Catalunya és cada cop més necessari.

El 10 de juliol tots a la manifestació.

2010-07-06T00:21:00.004+10:00

Després de quatre anys ja tenim la sentència de l'Estatut, i tal com s'havia previst el Tribunal Constitucional s'ha dedicat a desvirtuar-ne el contingut a cops de tisorada i de reinterpretació.
Per la nostra dignitat no podem restar impassibles davant d'una abús com el que suposa que 10 magistrats reunits a Madrid alterin la voluntat expressada pel poble de Catalunya, i per això és important que a la manifestació del proper dia 10 de juliol hi siguem molta gent, per expressar que rebutgem imposicions arbitràries i defensem el dret a decidir el nostre futur.
Ens farem sentir, amb la convicció que el dia 10 serà un dia de protesta i reivindicació, i que a partir de l'endemà mateix haurem de posar fil a l'agulla per anar transformat, amb la feina del dia a dia, una estat de coses que ens és advers. Per superar aquest tràngol ens caldrà unitat, però sobretot necessitarem molta capacitat al capdavant del País per, digui el que digui el TC, assolir noves cotes de llibertat.
Aquesta no és una manifestació en defensa de l’Estatut sinó en defensa de la dignitat de Catalunya i a favor del dret a decidir, no partidista i organitzada per la societat civil. La meva primera reacció va ser que jo no hi pintava res en una mani a favor de l’Estatut, però no va d’això. És un acte unitari a favor de la Nació Catalana i del nostre dret a decidir, on serem molts independentistes convençuts i molt altres que estan en camí de ser-ho o que poden arribar a ser-ho. I també de no independentistes a favor de la dignitat nacional de Catalunya: ja m’està bé manifestar-me amb ells.
El dissabte 10 de juliol comença la segona transició i la metamorfosi del catalanisme majoritari que ha liderat Catalunya els darrers 30 anys, des del Govern de la Generalitat o des de l'oposició. Les estratègies i les eines utilitzades fins avui o s'han trencat o s'han rovellat i són inservibles. Aquesta nova etapa està farcida d'incògnites i de perills, però és inevitable.
A Catalunya li han barrat el pas i ara ha de trobar una nova drecera per situar-se en el lloc que li correspòn, en el concert de les nacions lliures, com un País normal, en el marc de la Unió Europea. Però aquest camí només es pot explorar des del Govern de la Generalitat. Necessitarem un govern fort i quatre anys per davant per aixecar el País, econòmicament i nacionalment.

Benvolgut company, benvolguda companya,
La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.
Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.
En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal. És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Ara més que mai, Catalunya ens necessita.
Cal que la gent de Convergència sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.
Visca Catalunya!
Artur Mas

Ara ja ho tenim claríssim..

2010-06-30T03:00:00.002+10:00

Jo he nascut i visc a una Nació que es diu Catalunya. Que té una llengua pròpia que em van ensenyar a parlar els meus pares. Que té uns costums propis. Un territori propi. Que té i ha tingut institucions d'autogovern pròpies, que només han estat silenciades a força de les armes i l'ocupació. La meva Nació és Catalunya. Estic orgullós de ser català i de no ser xovinista, ni imperialista ni colonitzador. No vull imposar res a ningú i vull que la meva Pàtria sigui socialment justa, ecològicament sostenible i nacionalment lliure. I crec que la majoria dels catalans, votin a qui votin i fins i tot els qui no voten, ho veuen com jo.
Els catalans, majoritàriament i des de fa molts anys, hem volgut establir el nostre autogovern sense escarafalls, negociant i respectant els punts de vista de tothom. Sense renunciar a res, això és ben cert. Quan majoritàriament hem sentit la necessitat de modificar el marc polític del nostre autogovern ho hem fet a partir dels viaranys "legals", tot i que podríem haver-ho fet d'una altra manera, com a Nació hi teníem tot el dret.
Però tots, insisteixo tots, ho hem volgut fer així per a no trencar la convivència i la unitat del nostre Poble, el bé més preuat. El tacticisme d'algunes forces polítiques establertes a Catalunya, anomenar-les catalanes seria injust, ha portat el que era un pacte polític entre el nostre Parlament i el Congreso español a mans del Tribunal Constitucional, un organisme que com tots el conformen persones i aquestes, estudieu-les una per una, desconeixen la realitat de Catalunya i penso que els preocupa ben poc el que nosaltres som o sentim.
Ara, després d'anys emeten una sentència que, com no podia ser d'una altra manera, menysprea la voluntat lliurement i democràtica expressada pels catalans. Tres anys i mig per fallar i fer-ho just abans de vacances, abans d'unes eleccions al Parlament i just després del pont de Sant Joan. Quin càlcul més tronat, quina estratègia més matussera. Mentre a Madrid en Zapatero apludeix la sentència aquí el seu birrei teatralitza un enuig tàctic.
Que es pensen que no sabem que el Tribunal Constitucional és un joc entre PP i PSOE?, que no veuen que ens hem adonat que són i pensen el mateix?.

A Espanya sempre ha prevalgut l'antes roja que rota. La indisoluble unidad de España és transversal entre dretes i esquerres. Si la crisi ha destruit el discurs social dels socialistes, perquè seran ells els responsables d'aplicar les pitjors receptes socials; la sentència trenca definitivament el miratge del talante, de l'España plural, del federalisme i de tots aquests conceptes creats per fer-nos passar bou per bèstia grossa.
S'ha acabat el bròquil, s'ha acabat la gesticulació. S'ha acabat el doble joc aquí i a Madrid. Ara ja no és possible. Un Estat intel-ligent hauria deixat la porta oberta, hauria buscat el pacte i una via de futur. Aquests han optat per tancar-nos la porta al nas. Però és d'agrair, ara ja ho tenim clar. Si no es pot variar el marc jurídico-polític, si després de seguir el ferregós circuit establert i superar totes les traves, uns jutges que ningú ha votat han d'estar per sobre de la volutat de tot un Poble, a nosaltres ja només ens queda marxar d'aquesta casa. España ha actuat com un mal pare, i ara a nosaltres només ens queda veure com ens emancipem.
Ara no val ni minimitzar l'abast de la sentència ni esperar temps millors. Ara toca afrontar el problema de cara, amb plena consciència que tenim per davant una etapa convulsa, carregada de tensions, en mig d'una crisi econòmica que passat l'estiu serà encara més greu. Ara cal armar-se de valor i fer coses que mai haguéssim pensat que hauriem de fer. Amb intel.ligència, estratègia i sentit de País. Calculant molt bés els passos a donar, amb el cap fred i conscients de les nostres debilitats, també. Però no podem tirar la tovallola. La democràcia espanyola és de molt mala qualitat i ara toca donar cristiana sepultura a la transició franquista.
El catalanisme, des de la màxima unitat, ha de girar full. Però qui pot estar en condicions de començar la nova batalla per la llibertat?
El Tripartit, que és una olla de grills amb espanyolistes i falsos independentistes? No. Els PSC-PSOE, amb la seva crossa rància d'ICV? No. El PP, orgullós de la seva gesta, és la quinta columna que gestiona els interessos dels opressors de Catalunya. Ells han escollit aquest rol i amb ell hauran de transitar per la marginalitat política els propers anys. Necessitem un nou govern, aquesta alternativa no és altre que CiU amb un nou full de ruta, amb la llibertat com a paradigma i una legislatura sencera per plantar-nos davant dels poders de l'estat i engegar el Dret a Decidir que ens ha assenyalat la mateixa Sentència del TC.
Però a partir d'ara, siusplau, comencem a omplir el formulari per engegar-los a la merda.
Si hi ha una qualitat dels catalans ben coneguda arreu és el seny, i des de les Espanyes no paren de recordar-nos-la. No deu ser que els interessa que siguem bons jans? El seny sense rauxa és covardia i traïció. No ens deixem prendre més el pèl, els catalans també tenim rauxa, una rauxa controlada per un seny humanista. Trenquem doncs les cadenes de l'avi Siset, estirem tots i l'estaca caurà, i a la fi ens en podrem alliberar. Ah! No necessito que cap tribunal em digui el que sóc, vaig néixer i visc a una Nació que es diu Catalunya.

Felicitats

2010-06-10T03:12:00.002+10:00

Avui, 9 de juny, president durant 23 anys de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, fa 80 anys, i encara té coses a dir, i encara si pogués segur posaria a més d'un al lloc que li pertoca o el faria callar.

Però ara "no toca". Ara toca opinar de la seva llarga trajectòria política, influència de la qual va més enllà de les fronteres catalanes. Re-escric la nota "Ara que faig vuitanta anys" que el mateix Jordi Pujol ha fet publicar al diari Avui :
Ara que faig vuitanta anys
Avui faig vuitanta anys. I sé que per diversos conductes s’han volgut organitzar homenatges a la meva persona amb motiu d’aquest aniversari. I comprenc que hauria tingut lògica que algun d’aquests homenatges es fes. És molt normal que quan algú arriba als 80 anys se li manifesti reconeixement o afecte o simplement desig d’un aniversari feliç.
En el meu cas faig vuitanta anys amb bona salut i content amb la família que tinc. Que s’ha ampliat fa ben poc amb dos néts més. I amb molts amics, tot i ser jo un home més aviat reservat. I amb moltes mostres de consideració i d’afecte.
Els faig també amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix. O així voldria que fos.
Per tant, no tindria cap motiu per a desairar la gent que m’hauria volgut homenatjar. Oimés perquè alguns són especialment propers i estimats. I tanmateix no ho he volgut. Per què? Perquè jo sóc com el noi del clot.
Pels qui no hagin llegit un llibre meu que vaig escriure a la presó i en el qual hi ha la història del noi del clot, els l’explicaré.
El noi del clot vivia en un oasi. Era casa seva. Hi havia après les cançons d’infant. Hi havia viscut amb els pares i els germans. I amb els amics. S’estimava l’oasi. Però era un oasi amenaçat. Per la sorra del desert, que avançava. Per les caravanes de comerciants d’esclaus. Amenaçat també pel cansament i el desànim dels grans.
Per això va decidir un bon dia anar-se’n de l’oasi, desert enllà, en direcció al mar. I cap als grans palmerars arran del mar. Que eren molt lluny. Però que eren un indret de llibertat.
Conscient que molt probablement no hi arribaria. Perquè el desert era molt gran i inhòspit. Ple de perills de tota mena. També de bandits. Amb els quals arribat el cas lluitaria, més per l’honor que per una victòria improbable. I allà probablement acabaria la seva marxa cap a la llibertat.
Però tot i perdent, si més no en el sentit convencional del mot, la seva aventura podria ser que signifiqués una altra mena de victòria: la d’haver gosat sortir de l’oasi, la d’haver anat desert enllà, la d’haver deixat una llarga rastellera de petjades. Cada petjada nova era una victòria.
A condició que veient les petjades més nois de l’oasi sortissin ells també desert enllà. I a condició que el vent del desert no les esborrés.
Aquesta seria la seva victòria.
Efectivament els bandits del desert el varen atacar. Va lluitar contra ells. Va ser un combat més per l’honor que per una victòria encara impossible. I el varen baixar a un clot del qual no podia sortir. El seu combat s’havia acabat. I s’havia acabat bé. Bé per la rastellera de petjades. Bé, per tant, per l’esperança retrobada. Bé per l’honor salvat.
Jo sóc com el noi del clot. Que havia fet un bon tros de camí. Ell ja no faria més del que havia fet. No demanava que el traguessin del clot. Només demanava que no s’esborressin les petjades que ell –i altres com ell– havien deixat en el desert. Que la tempesta de sorra no les esborrés. I també demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l’oasi i a la llibertat.
I si una llarga columna de nois de l’oasi es posava en marxa i en el seu camí cap al mar passava prop del clot no caldria que s’aturessin a saludar-lo. Ni a donar-li les gràcies. No caldria que ressonés cap trompeta d’homenatge, ni cap cant d’al·leluia. Que no es desviessin. Que no s’aturessin. Caldria simplement que caminessin. Això hauria estat l’homenatge. Que caminessin. I que caminessin cap al mar.
Dit això, només em cal afegir una cosa. En un punt no sóc com el noi del clot. Jo no estic sol. I estic content. Perquè el camí fet em fa feliç. I perquè em sento molt acompanyat pels meus, que m’estimen. Perquè he donat el relleu, i crec que bé. Perquè molta gent em té afecte.
Sàpiguen que això em commou i que els ho agraeixo molt.

PENSAMENTS.

2010-05-27T03:17:00.003+10:00

Sempre s'ha advertit del risc de confondre la gimnàstica amb la magnèsia o el dèficit amb el deute. Tenallat per la crisi i la incompetència i falta de solvència ja llegendàries, el ZP ha tret del barret de copa alta un nou conill: canya contra l’Espanya de les Autonomies. ZP ha arribat al mateix lloc on ja havia arribat l’Aznar en la seva segona legislatura. De pas, ha oblidat (mentider compulsiu) totes les seves paraules en favor de l’Espanya plural, l’Espanya de les nacionalitats i regions i altres tòpics que mai no van ser creïbles.
És el fracàs de la transició espanyola dels setanta de la dècada passada. És el fracàs del PSC (cada dia que passa més PSOE ) i d’ERC que somiava (truites) arrossegar el PSC cap a posicions catalanistes etc. etc. No hi ha res que faci més mal al prestigi de la política que aquesta improvisació constant, quina confiança pot transmetre qui un dia afirma que la despesa social no es tocarà i al cap d'una setmana anuncia grans retallades?. Però el pitjor és que una vegada armats amb les tisores no saben ben bé per on tallar, que si impostos pels rics, que si congelació de les pensions, que si reducció de les transferències econòmiques a les altres administracions. Fa tot l'efecte que no saben el que es porten entre mans, i si ho penses bé fa esgarrifar.El president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, va donar ahir al Senat una lliçó d ‘hipocresia política, en el pitjor dels termes. La seva declaració que "s'ha assolit un alt grau d'autogovern i s'ha desenvolupat de manera raonable el model de finançament autonòmic" es pot acceptar d‘algú que viu als llimbs però no d’un president de govern.
Com que l’anomenada oposició no creu en les autonomies com a forma de govern per a Espanya, amb una de les escasses coincidències amb el partit de ZP, podem dir que les autonomies ja han arribat al màxim possible, és a dir que han tingut una vida curta i poc brillant. No existeix la solució ideal per governar països amb diverses cultures i idiomes, com és el cas d’Espanya. Potser la millor manera és el federalisme, rebutjat per la constitució espanyola al implantar les autonomies que són i no són, que volen semblar una estructura federal, però que no hi arriben per real decret. L’enterrament de les autonomies com a forma de convivència entre les diferents regions d’Espanya ja va començar a fallar del moment que es va permetre que es convertissin en autonomies regions no històriques, amb aquella formula de «café para todos» de tan trista memòria. Del «café para todos» s’ha passat a demanar a les autonomies a renunciar als seus projectes, a abandonar tota idea pròpia i passar a ser solidàries de l’estat central que amb una perseverant incompetència, ha fet que s’arribés al punt actual.
Que el senyor Rodríguez dimiteixi o no poca cosa canviarà per Catalunya ja que l’alternativa (PP-Rajoy) ni ens estima més que els d’ara ni va acompanyada d'idees que permetin de sentir una certa esperança de millorament. De manera que, a poc a poc, arribem a l’única solució possible. Que res, que s'ha acabat, que ni federalisme ni obertura ni res.

Ni els propis federalistes es poden creure que això sigui possible. O són autonomistes disfressats o persones que, tot i volent-ho, encara no s'atreveixen a fer el pas cap al sobiranisme. A tots ells, ahir el ZP ho va deixar clar: això és el que hi ha.Per tant, els que no estem d'acord amb aquest model caduc, excloent i que tantes pèrdues en el terreny econòmic, social i cultural ens provoca només tenim una alternativa: apostar per l'Estat propi. Aquesta és una mostra més del que ens passa per no ser independents, per haver confiat la majoria dels catalans amb en ZP i el PSOE donant-lis 25 diputats a Madrid, i formar part d'un Estat ineficient que ens avergonyeix davant d'Europa.

La independència no és per demà, ni per demà passat. Però, tal i com van les coses, està més a prop que ahir, i més lluny que demà .Fem el pas d'una vegada? Apa, ja he dit una petita, part del que pensaba .

NO PASSA RES .

2010-05-19T04:02:00.003+10:00

Bé, fa dies que no escric res. No em passa res d’especial. Simplement tinc molts mals de cap i no tinc massa ganes ni temps d’escriure. També crec que últimament “no passa res” digne de ser comentat. Simplement més del mateix. No penseu que el bloc està tancat. Simplement estic a l’espera d’esdeveniments.
Pel que fa a les retallades proposades pels socialistes, des de CiU mirarem quina és la lletra, perquè fins ara només n'hem sentit la música. Afectar tot el sistema de pensions a través d'una congelació no ho veiem bé: s’ha arribat a aquesta situació que es podia haver evitat si s’hagués actuat abans i bé. Per això ara cal pagar la factura.
Demanem al govern de la Generalitat que actuï, perquè el propi President Montilla va a remolc de tot plegat. Fa temps que CiU va demanar que el govern es retallés el salari, de moment s’ha perdut un any i mig. El Tripartit en aquestes qüestions d’austeritat haurien d’actuar de manera conjunta però tornen a donar espectacle de divisió . Una altra qüestió és dir clarament que els jubilats i els funcionaris no són els culpables de la crisi. La crisi és a tot el món, però les conseqüències aquí són pitjors en part per no haver fet la feina que calia quan era l’hora.
Aquí els socialistes tenen una enorme responsabilitat. La factura que s’està pagant és en bona part la del partit socialista, perquè els seus dirigents no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies: han actuat amb por, amb manca de coratge, han enganyat la gent, Espanya i Catalunya. Ara pagaran justos per pecadors. Cal recordar que fa només quatre mesos que el ministre de Treball i dirigent socialista, Celestino Corbacho, enviava una carta als pensionistes dient-los que els pujaria la pensió un 1%. Ara parlen de congelació a gent amb uns ingressos molt limitats.
Durant els darrers anys els dirigents socialistes han enganyat la gent, pintant un panorama que no tenia res a veure amb la realitat, i ara el cop és més dur. Si s’hagués actuat abans el cop seria menys dur. Estem presenciant un final de cicle socialista. Recordo el 9 de juliol del 2008, al Congrés dels Diputats, quan en Duran i Lleida va reclamar mesures per afrontar la crisi a Zapatero, i aquest li va respondre que no hi havia crisi sinó desacceleració econòmica. Se’n recorden? Pocs podien imaginar que el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero arribaria a uns nivells d'incompetència tan extraordinaris.
Ara en patim les conseqüències. El més greu de tot plegat és que després els socialistes pretenen donar lliçons de política social a tothom. Política social és evident que no en fan, en realitat practiquen autisme social.
Però el pitjor, al final, no acabarà sent l’abast de les mesures o de les manifestacions de resposta, sinó la percepció social que en quedi. I a hores d’ara es té la imatge clara i diàfana que sempre acaben pagant els mateixos.
No només em refereixo als funcionaris, sinó també als treballadors que pagaran amb el seu lloc de treball l’anul-lació d’inversions, i també a les petites i mitjanes empreses que han de suportar competències deslleials i poderosos oportunistes que rebenten preus per fer-se amb el mercat. I mentre la majoria pateixen greument aquesta crisi, hi ha sectors socials, que coincideix que són els més potentats i els que més escapen al control de l’administració, que en surten indemnes.

També ha quedat clar quines són les àrees de govern que es retallen i quines no, i, per tant, quines són les prioritats reals del govern, fins ara dit social, de ZP i del PSOE. Per què no es toquen les grans fortunes? Per què no s’adopten mesures de persecució del frau fiscal i de l’economia submergida? Per què es retallen inversions en infraestructures i despesa social i no es toca el Ministeri de Defensa o la Casa Reial?
Ara és el moment de demanar responsabilitats a Espanya perquè aclareixi què n’ha fet dels 22.000 milions d’euros que extrau dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya anualment i que aboca als altres territoris de l’Estat. Per a què han servit tots aquests anys de pretesa solidaritat? Quina seria la situació econòmica real de l’Estat espanyol sense l’aportació econòmica catalana?
El panorama actual és eloqüent: després de malaprofitar-los, ens ha fet a tots més pobres que abans de la crisi. L’experiència ens demostra que quan l’Estat espanyol ha anat amb vent a favor sempre ha ajornat la millora de les condicions i la relació política amb Catalunya, però quan hi ha hagut crisi, Catalunya i tots els seus ciutadans sempre han acabat pagant-ho. I també ens demostra que en època de crisi els polítics espanyols sempre han respost practicant la involució, el centralisme i l’espanyolisme per a tapar tots els seus mals.
És temps d'afirmar que l'establishment autonomista ens ha portat a un cul de sac del qual necessitem sortir per respirar.

2010-05-18T01:54:00.000+10:00

Feliç dia de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa.

2010-04-23T23:54:00.006+10:00

Ni sí, ni no, ni blanc, ni negre, ni or ni plata. Què més haurem d’aguantar els catalans per entendre que ha arribat l’hora d’anar tots a una?

El meu punt de vista no és meu, pertany al camp de la informació; jo no sóc un politòleg, només sóc una persona que necessita estar ben informada i fa tots els possibles per estar-ho.
La opinió que m’he format de l’estat actual de les relacions entre Catalunya i Espanya es deu, doncs, a tot allò que he llegit, que he sentit, que he vist. És, poc més o menys, com una analítica: la sang i l’orina ofereixen una informació i, a partir d’aleshores, cada facultatiu interpreta els resultats a la seva manera.
La lectura que faig jo dels resultats és humil, senzilla i, potser també errònia, però... Espanya capitana de la nau, fa anar el seu vaixell pel cantó que li sembla; nosaltres, tancats a la bodega, ens passem tota la travessia lamentant-nos pacientment.

Els nostres brams, com els de l’ase, no arriben al cel. La resposta a les nostres queixes sol ser que ni si ni no, que no tot és o blanc o negre ni tot s’acaba donant-nos la clau de la caixa de cabals. Em pregunto: tan difícil és posar-nos tots d’acord dir PROU i actuar amb tots els elements que la llei ens permeti?

Tan difícil és fer pinya al Parlament i al Congrés i treballar per aconseguir que es reconeguin els nostres drets?
En lloc de dir repetidament que som i serem potser valdria la pena de comença a dir: To be or not to be: that is the question.
Avui és 23 d’abril, dia de la rosa i el llibre, dia de la llengua catalana, dia en que celebrem el vincle que, juntament amb la simple voluntat de ser, ens identifica i unifica de manera més visible davant els ulls del món. Les coses del calendari han volgut, tanmateix, que aquesta celebració de la llengua es produeixi dos dies abans que, per quarta vegada en menys d’un any, una part del poble català tingui la sort de poder expressar en una urna la seva voluntat de ser.
De ser en el “sí”, de ser en el “no”, de ser en el “blanc”, però de ser al cap i a la fi. Perquè si una idea unifica més que mai aquest poble, per sobre les fronteres entre esquerres i dretes, entre independentistes i unionistes de tota espècie, entre els que fa segles que són aquí i els que tot just acaben d’arribar, és la següent: que el que siguem aquí, ho decidirem aquí. I això és, per si mateix, un triomf que serveix per honorar el sacrifici que van fer aquells que es van deixar la vida en un altre 25 d’abril, fa més de 300 anys, defensant justament aquest dret a decidir per nosaltres mateixos, què volem ser i cap a on volem anar.
No cal afegir-hi res més. Us desitjo a tots, un feliç Sant Jordi.

Resum de l'entrevista a Artur Mas a TV3

2010-04-15T01:05:00.001+10:00

Artur Mas va dir, per a qui ho va voler escoltar i entendre, que era independentista. Ho va dir marejant la perdiu, si voleu, però ho va dir. Que el seu somni era el d'una confederació de pobles ibèrics (és a dir, el que hi havia fins l'onze de setembre de 1714), i tothom sap que d'una confederació un se'n va quan vol, perquè no hi ha cessió de sobirania (a diferència d'un pacte federal): això no és ser independentista?
I també va dir que hi creia obertament en la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent.

La simbòlica coma .

2010-04-13T00:30:00.004+10:00

No se si serà aquesta setmana o l'altra... o quan serà, però algun dia el TC haurà de dictar sentència. Doncs bé, diguem-ho tots, ben clar i ben fort perquè tothom ho sàpiga, qualsevol sentència que dicti serà nefasta, perjudicial i inconvenient.
De l'Estatut de Catalunya, votat majoritàriament pel poble de Catalunya, el TC no n'hauria de tocar ni un punt ni una coma, i molt menys interpretar-lo, encara que una llei partidària els hi permeti de fer-ho.
Catalunya ja no necessita un estatut sinó endegar una nova etapa política, i això només es pot fer amb una constitució amb tots els ets i uts, un nou marc legal que ens permeti mantenir una relació directa amb Brussel·les i restablir un bon veïnatge, ara mateix inexistent, amb Espanya. Amb l’oportunisme que els caracteritza polítics de tots els colors manifesten aquests dies que abans de dir res més s’ha d’esperar a veure com queda l’Estatut després de la sentència pendent del Tribunal Constitucional d’Espanya, una sentència que tant pot arribar aquesta setmana com d’aquí cinc anys.
Però parlant en termes polítics i, per tant, no en termes jurídics, serà igualment significatiu si només eliminen una coma de l’Estatut que si toquen uns quants articles. Aquest acte d’autoritat de la metròpoli té per a Espanya molta més importància simbòlica del què pot semblar a primera vista. Per Espanya ha de quedar perfectament clar que qui mana a Catalunya a partir de la sentència segueix sent Espanya, i una manera de demostrar-ho és suprimir aquella coma que dèiem abans.
Però tocar aquella coma equivaldrà a donar un pas més cap al principi del fi de l’estat de les autonomies fundat a partir del vergonyós pacte de l’amnèsia de finals dels anys setanta del segle passat, un episodi que alguns anomenen ejemplar transición política española.
Exemplar per Espanya no ho sé, potser sí, però per Catalunya segur que no. Fets canten. Per tant, com més potinegin l’Estatut millor, més aviat cremarem aquesta etapa política de les autonomies que ja no ens porta enlloc.
El que no està clar és si a partir del previst trencament anirem endavant o tornarem endarrere, però és evident que dependrà només de nosaltres mateixos i dels nostres representants polítics quina direcció agafarà llavors el nostre País.
Esperem que sigui la direcció correcta.

El Madrid-Barça.

2010-04-08T23:37:00.002+10:00

Ara que la crisi ha desaparegut dels diaris amagada per un jugador de futbol, un jutge en tràmit de ser judicat i una colla de presumptes malfactors que traficaven, de confirmar-se els indicis, amb diner aliè, em sembla que cal tornar a parlar de crisi.
L’atur no para de créixer.
Les dades del mes de març han estat molt altes i de res serveix assenyalar que el ritme de destrucció d’ocupació és menor i que en acabar l’any la conjuntura millorarà.
Aquesta darrera expressió, en cursiva, hauria d’estar prohibida en els diaris i ràdios i televisions de Catalunya. L’he escoltada massa cops. Pregunti a un recent aturat si l’afecta per a res que el ritme de destrucció d’ocupació és menor i que en acabar l’any la conjuntura millorarà. ....
En veure el que costa que els governs facin res efectiu i el munt de plans, planets, planillos que es fan i es desfan, i de platillos que consumeixen mentre s’hi esmercen, acabo per pensar que hauria de prohibir-se fer cap pla més del tipus: el govern dedicarà un fotimer de milions en els propers cinc anys per a ...
No són més que fum per amagar el que no es fa o no es vol fer o no se sap fer. I no es compleixen. Exemple: recorden les previsions estatutàries sobre inversió a Catalunya?
Bé, s’han incomplert des del primer dia.

Les conservadores Vacances de Primavera

2010-04-01T00:48:00.002+10:00

Dreta conservadora i esquerra progressista, una equació molt repetida però al meu entendre poc convincent.
Tant poc convincent com la que resultaria d’invertir els adjectius: dreta progressista i esquerra conservadora. Tant el conservadorisme com el progressisme són políticament transversals, cada dia més. De formes de ser de dretes n’hi ha moltes, i d’esquerres també.
Per posar només un exemple, no hi ha un lloc amb més conservadorisme que dins del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba. És de dretes o d’esquerres aquest partit? La resposta la deixo pels experts, només sé que és un partit manifestament conservador. Per la mateixa regla del tres hauríem d’acceptar amb normalitat que hi pugui haver una dreta de caire progressista, i que tan ètica o poc ètica pot ser una opció com l’altra.
Si a una persona que se sap que és més aviat de dretes se li pregunta per la seva ideologia política i no li ve de gust manifestar-se, el més segur és que per no mullar-se respongui que és apolític. És la sortida clàssica, la resposta fàcil que t’acostumen a donar moltes persones de dretes quan els preguntes si són de dretes.
Sembla com si hi hagués un impediment ideològic per manifestar-se obertament de dretes. En canvi, un que es consideri d’esquerres normalment t’ho diu sense complexos, jo soc d’esquerres, fins i tot amb un cert orgull. Cóm és possible això? És necessàriament dolent ser de dretes? Són necessàriament bones les esquerres? Les respostes a aquestes preguntes no són blanc o negre.
Quan em pregunten per la meva ideologia política sempre dic que vaig per lliure i que voto allò que en cada moment crec que em convé, sense estar casat del tot,políticament amb ningú. Si classifiquem les opcions polítiques entre dretes i esquerres puc dir que he votat tant els uns com els altres. Ep, això sí, sempre que siguin partits d’aquí.
I diguem-ho tot, de vegades he anat a votar tapant-me el nas.
El possibilisme en política sovint et porta per camins a primera vista difícils d’entendre. De dretes o d’esquerres? Depèn, sóc més aviat partidari d’aprofundir una mica més, de portar l’anàlisi una mica més lluny. Hi podem anar pensant durant la progressista Setmana Santa o, si us agrada més, les conservadores Vacances de Primavera.
O potser aquí també hem d’invertir els adjectius?
Us desitjo a tots una bona Pasqua, que gaudiu del descans que tots us mereixeu..

OPTIMISTES

2010-03-20T03:16:00.003+10:00

Tot i que alguns som optimistes de mena, hi ha moments en què la realitat és molt dura. Com a veu que clama en el desert, des de CiU hem repetit una i altra vegada que cal un pacte d’Estat per lluitar contra la crisi, i en alguns moments gairebé hem arribat a creure que el Govern Zapatero hi tenia algun interès.
Digueu-nos il·lusos, si cal, però, com us deia, alguns som optimistes de mena. Ja sabem que les coses en economia no es redrecen automàticament perquè tothom hi estigui d’acord, però hi ha qüestions que només es poden afrontar des d’un debat seré, sense voler-ne fer una arma de desgast polític i sabent que es tracta de matèries estratègiques i fonamentals.
A mida que les il·lusions -fins i tot les òptiques- s’evaporen, ens trobem amb notícies que van en contra d’aquest acord.
Aquesta setmana debatíen al Congrés la necessitat d’ajornar la pujada de l’IVA i fins i tot de rebaixar-lo per a alguns sectors econòmics com ara el turisme, una vegada ja hi ha consens pel que fa a la seva rebaixa per a les rehabilitacions d’habitatges.
Al final, ha estat un diàleg de sords, i la qüestió ha acabat en una nova confrontació i en una votació des de la discrepància.
Poso aquest debat com a exemple del que no hauria de ser, en aquests temps tan complicats, en el tractament de les mesures econòmiques.
Si hi hagués un pacte d’Estat, molt possiblement disposaríem ara d’un conjunt de mesures destinades a la reducció del dèficit i a la concreció dels recursos que cal destinar als objectius socials i econòmics prioritaris. Hauríem evitat veure com una il·lustra presidenta autonòmica cridava a la rebel·lió fiscal i s’esgargamellava afirmant que renunciaria a qualsevol ingrés extraordinari que li pogués arribar per aquest augment (tot i que sabia perfectament que no n’hi pertocava cap). Hauríem evitat també que el govern afirmés que havia d’apujar l’IVA per garantir les prestacions d’atur, i hauríen pogut parlar prou serenament del seu impacte en la suposada incipient recuperació.
No ha estat així. El govern continua en l’estratègia del pedaç, tapa de manera desesperada i caòtica les vies d’aigua que s’obren al vaixell, mentre bona part de l’oposició es dedica senzillament a esmolar ganivets. Ningú no parla de plans de contenció del dèficit i de mesures per aprimar l’administració, ningú no parla d’estratègies i, evidentment, ningú ha posat la vista més enllà dels pròxims mesos i dels interessos electorals.
Vivim un moment de crisi econòmica que necessita governs cohesionats i amb les idees clares que afrontin els reptes que tenim al davant. L’economia no va bé, no remonta ni està creixent. Calen reformes per fer un gir en la deriva en la qual ens trobem. Si fem les coses igual que sempre els resultats no canviaran, i si no canvien els resultats no podrem fer front a la crisi que tenalla el nostre sistema productiu.
Alguns som optimistes de mena: l’economia es recuperarà i un dia o un altre la crisi serà història, però depèn de tots que aquest dia arribi més aviat o més tard, i també depèn de que, quan arribi, haguem apostat per l’economia productiva o per ser un país de sol i platges. És el que hi ha. El proper 2010 tots tindrem el dret a decidir que volem per Catalunya. Podrem triar entre anar fent, resignar-nos i a anar avançant cap una lenta decadència o be trencar amb la inèrcia, prendre partit, canviar l’estat de les coses i fer d’aquest un País de progrés i d’oportunitats, l’ADN que sempre ha caracteritzat Catalunya i l’ha fet gran.
El 2010 serà un any per triar, un any per guanyar el futur.

SABEM EL QUE ENS CONVÉ .. SÍ A LES CONSULTES.

2010-03-06T02:36:00.003+10:00

Portem empassant-nos masses coses, però la pitjor, la que no pot passar més temps sense que es corregeixi i que com a societat hem de reclamar que s’esmeni sense més dilació, és que no poguem decidir quin futur volem com el que som.
I per això ens cal tirar pel dret, legal o il-egalment. “La llibertat d’un poble a poder decidir és més important que una llei”. Hem de superar les pors a saltar els límits que la legalitat espanyola ens imposa. Ja n’hi ha prou d’asos amagats a la màniga i reescriure al seu gust les regles de joc quan els convé!.

Ens toca parlar a nosaltres sobre nosaltres, si bé seria desitjable fer-ho de forma menys personalista i més consensuada .
Aconseguir preguntar-nos què volem ser, és essencial per poder edificar un projecte.
Perquè fins ara comptar amb la complicitat del govern espanyol (sigui del color que sigui) no ens ha servit per res. Els seus interessos no són els nostres. Mentre a nosaltres ens hi va assolir un major autogovern o aspirar legítimament a la sobirania, ells es juguen perdre control sobre un territori o perdre’l del tot, a banda d’haver de suportar el desgast al que els vulgui sotmetre l’oposició del moment mentre duri el procés.
El disseny de l’Estatut ho ha posat de manifest de manera prou clara. Hem sigut enganyats per un president que ens va prometre aprobar allò que decidissim els catalans, i ens hem quedat amb un text prou bo si volem ser una autonomia, clarament insuficient si el que volem és avançar cap a la independència… i encara ens el tornaran resumit. Anar de la mà d’aquell que dirigeix el cotarro té aquestes coses: la seva suposada tutela còmplice és en realitat el nostre sostre.
La constitució, aquella que cada cop menys gent ha pogut votar i que ha d’acatar sense reserves i que responia a un context on el més important era no enervar monstres que semblaven adormits, aquella que ens nega el dret a plantejar un referèndum, la que reconeix la monarquia, aquella que només es plantegen canviar si és per posar-nos encara més difícil fer sentir la nostra veu com a poble, n’és un bon exemple.
Segurament la desobediència no és l’opció a seguir per norma, ans al contrari, però ja està bé d’amenaces (s’està arribant a proposar penes de presó per a qui convoqui referèndums de forma ‘il-egítima’), pressions i que no ens poguem preguntar res com a poble.

Final de trajecte?

2010-02-26T06:35:00.004+10:00

El món i les nostres vides donen moltes voltes, no paren mai de girar, i determinants esdeveniments són del tot imprevisibles. Si fa només una setmana algú m’hagués assegurat que avui escriuria un comentari com aquest que estéu començant a llegir li hagués contestat sense pensar-m’ho gaire que estava sonat.
Però el fet és que si properament no es produeix un gir de cent vuitanta graus aquest podria ser un dels darrers articles d’aquest blog. Un assumpte que espero poder explicar aquí mateix molt aviat en el que seria, llavors sí, el meu darrer comentari, em pot portar a prendre la decisió de desactivar el blog o, com a mínim, de gestionar-lo d’una manera molt diferent, amb un nivell d’activitat molt reduït.
Vull parlar una mica dels blogaires en general i també de mi mateix en particular. Nosaltres, amb els nostres blogs, donem una sortida a un interès que tenim per compartir coses amb els demés. També hi ha qui assegura que els blogaires tenim una dosi de narcisisme superior a la mitjana, i no seré pas jo qui ho negui. Centrant-ho en aquest blog, des que el vaig obrir , m’ha agradat compartir amb valtrus les meves reflexions i pensaments.
A més a més, cal recordar que els blogaires això ho fem de manera totalment voluntària i altruista. Ni drets d’autor ni esgaes ni res. L’única compensació que tenim són les aportacions que, en forma d’agraïments i crítiques, alguns de vosaltres teniu la cortesia de fer-me arribar de tant en tant.
Mitjançant el blog i també al fet d’haver-me bellugat una mica per la xarxa, mogut pel meu interès per conèixer gent i coses noves, he conegut moltes persones amb les que segurament mai ens haguéssim creuat en els nostres respectius recorreguts vitals.
Ja he explicat alguna vegada que a la blogosfera coincidim gent molt diversa i amb interessos sovint contraposats, però n’hi ha un que ens uneix a tots: l’interès per donar a conèixer les nostres opinions. Dit això, encara que de vegades no ho sembli els blogaires també tenim unes necessitats materials que hem d’anar cobrint i arribats a un cert punt, no pretenc pas amagar-ho, també tenim un preu.
Tothom té un preu, també aquells que neguen tenir-lo, que normalment acostumen a ser els primers que sucumbeixen a les temptacions. I ara, inesperadament, se m’ha presentat una situació d’aquestes, un assumpte que m’estic plantejant molt seriosament.
Se’m suggereix, però, com a condició, que d’alguna manera desactivi aquest blog, i el grau de desactivació és el què estem discutim aquests dies. De fet tampoc tinc les coses tan clares sobre el meu futur a la xarxa i la veritat és que tot plegat encara m’ho estic rumiant. De moment això és tot el que puc dir, que no és pas poc però que tampoc és tot. I fins aquí arriba la transcripció del somni que he tingut aquesta nit.
De sobte m’he despertat, molt neguitós, però de seguida he recuperat la tranquil·litat en veure que això que m’ha passat mentre dormia i que he decidit transcriure al blog per tal de compartir-ho amb tots vustes, només havia estat un somni, un malson. Quin ensurt! El que més em preocupava d’aquesta nova situació era el fet de perdre la meva autonomia de treball, la meva independència. Em resistia a admetre que jo pogués passar a dependre d’un tercer, i és que a partir d’una certa edat hi ha coses que costen d’acceptar.
Per tant, celebro que de moment no hagi de deixar d’escriure en aquest blog i espero que tots vosaltres, hi seguiu fent una ullada de tant en tant.
I és que en un blog com aquest no saps mai què t’hi pots trobar. Avui, per exemple, la transcripció quasi literal del somni d’una nit de rauxa i el seny. dos noms que qualifiquen els catalans, diúen. Dos noms que hem anat alternant al llarg de la història. Entre drama i drama, èpoques de rauxa, i èpoques de seny.Es fa dificil, però, trobar èpoques de rauxa que hagin estat pròsperes.
La prudència no ens podia fer traïdors.I hi ha, però, i és quan Catalunya ha avançat de debò, períodes de temps que ni són dramàtics, ni són de rauxa, ni són de seny, sinó que simplement són moments que podríem qualificar d’assenyada rauxa. La Renaixença. El noucentisme. Els temps de la Solidaritat Catalana o els primers caminars de la Mancomunitat. Fins i tot la represa de la Generalitat republicana sota la direcció de Francesc Macia i, més darrerament, els governs de Jordi Pujol o, en tot cas, els primers vint anys dels governs de Jordi Pujol.
Entre el 1980 i el 1992, perquè la gent de Convergència i Unió va bastir el País. A partir del 1993 perquè des d’una posició de força a Catalunya el nacionalisme català “moderat” va ser capaç no només d’influir en la política espanyola, sinó de redreçar-ne la política econòmica i fer-la ben bé canviar de rumb, generant-se un llarg període de creixement econòmic.
Estem –quina òbvietat!- en temps de crisi.
Molta gent ho està passant molt malament.
I no només d’aquell sector, o d’aquell altra. Aquesta crisi és diferent perquè està afectant a tothom. Als joves, molt, però també a la gent gran, i també als que s’acostaven amb tranquilitat als cinquanta anys. Aquesta crisi és molt transversal.
Està afectant al treballador, però també a l’empresari. Està afectant a l’assaliariat, però també a l’autònom. És una crisi que ens demana unes modificacions determinades del mercat de treball, però també que ens repensem el sistema de pensions. No les pensions, quedi clar. Que ens demana recolzar les grans empreses, perquè ens generin llocs de treball, però també al petit empresari, perquè no el perdi.
De la situació actual, certament, no en sortirem amb un cop de rauxa. Però atenció, tampoc amb un excés de seny. És el moment, crec, de nou, de l’assenyada rauxa que ens ha fet sortir del sot d’altres vegades. De l’assenyada rauxa que ha de permetre liderar el País sense ignorar els sots que tenim davant del nas però amb la mirada fixada a l’horitzó. I, certament, per poder fer això és imprescindible no només un govern fort, sinó un govern que sàpiga on ha d’anar, un govern que no només porti sota el braç un projecte de País, sinó una sana ambició nacional i una visió clara de què ens ha portat fins aquí, on són els propers sots que haurem de sortejar però, també i sobretot, on volem portar el País els propers anys.
Un Govern que aposti per la llibertat de la societat. Que surti del menjador de les cases. Que obri les finestres i permeti airejar-se el País. Que tingui clar que el subsidi és una obligació de l’Administració, però que qui no té feina, el que busca és feina, i que per l’Administració ha de ser una prioritat –les obligacions no es prioritzen, es compleixen- la creació del marc adequat per a què les empreses puguin crear ocupació.
Que assumeixi sense complexes que l’emprenedor és algú que amb una idea al cap treballa per a guanyar-se la vida, i que això –guanyar-se la vida - no només no és dolent, sinó que és imprescindible perquè les empreses puguin generar ocupació.
Si les empreses no tenen beneficis, els emprenedors no fan diners. I si els emprenedors no fan diners, dificilment podran oferir feina.
És una raonament molt bàsic, però que a molta gent li genera una severa urticària. Un Govern que s’oblidi de tenir una societat tutel-lada i aposti amb força i de veritat per una societat lliure. Perquè només des de la llibertat una societat tira endavant.
Un Govern que sàpiga que els serveis socials són el primer front de batalla contra l’exclusió, la primera eina d’inclusió social, però que alhora tingui clar que els serveis socials només es poden garantir amb eficàcia si hi ha feina, si hi ha empreses que funcionen, si el consum és l’adequat, si, en definitiva, si el gruix de la societat tira endavant i genera riquesa.
Perquè la riquesa, per a repartir-la, primer cal tenir-la. Un Govern que no ajuda a qui genera riquesa amb l’argument que cal garantir els serveis socials, no només no està ajudant l’emprenedor, sinó que a més a més està posant en risc el futur d’aquests mateixos serveis socials. En resum i per acabar, que a aquest País li cal l’assenyada rauxa de Convergència i Unió, que ja ha donat proves fefaents de la seva capacitat en el passat, i que se sent preparada per a donar-ne de noves en un futur cada dia mes proper.
Bon cap de setmana.

Deixar de perdre el temps

2010-02-17T01:28:00.002+10:00

Convergència i Unió dóna el tret de sortida de la cursa per la Generalitat. Aquest any, però, la comtessa no serà la de cada any. Aquest any, aquesta legislatura, serà crucial per la història recent i qui sap si trascendent del nostre País.
L'herència que ens llega el Tripartit és de set anys de mal govern, un mal govern que ha hagut de governar Catalunya amb mal timó i mal navegant durant la tempesta més ofegant que s'ha viscut els darrers temps. La crisi, i la sensació que ningú pot governar la nau, ha deixat el nostre País en una situació de resignació consentida desesperant.
El resultat, accidental o buscat, ha sigut un descrèdit en la política que lluny de suposar una regeneració pot resultar en una pèrdua de l'autoconfiança i de l'empenta que altres temps ens van dur a bon port.
La política catalana ha entrat en la recta final d’una legislatura. El resultat és magre, tant ho és que gairebé no val la pena d’entretenir-se enumerant els disbarats, les contradiccions i les errades que s’hi ha viscut. Els historiadors, un dia o altre en faran l’anàlisi, però avui el conjunt de la nostra societat sap que el Govern de la Generalitat que arrosseguem des de fa dues legislatures s’ha caracteritzat per la ineficàcia davant els greus problemes que tenim com a Poble.
Aquesta manca de direcció encertada, atenta a la panoràmica del món i en concret a l’europea i a la necessitat de projectar amb intel·ligència totes les nostres energies es evident. El diagnòstic és clar, el Govern actual es presoner de les seves dèries. Davant una situació d’especial complexitat com es la que afecta a Catalunya només es capaç d’intentar, equivocadament, fer partidisme a favor de cada un dels tres partits que l’integren.
Què cal fer, doncs? Cal, el que tothom diu: Deixar de perdre el temps. Elegir gent que conegui els problemes –econòmics, socials, espirituals, polítics i culturals- que tenim i que tinguin el coratge de presentar-ne propostes i solucions.
Efectivament, deixar de perdre el temps com a Poble és el primer objectiu davant la tria que hem de fer en les properes eleccions en les quals cal optar per aquells que ens parlin amb realisme i amb la voluntat d’anar endavant. Aquells que ens facin propostes clares i concretes per rellançar la economia i les necessàries reformes per alliberar les energies que ara tenim immobilitzades per mor de les circumstàncies.
Aquells que ens parlin des d’experiència quotidiana de les realitats, que ho facin des de la convicció que ens és possible redreçar-nos i projectar-nos. En definitiva, que s’acabi el perdre el temps en accions intrascendents.
Deixar de perdre el temps vol dir que els guanyadors de les properes eleccions han de presentar a la ciutadania un pla d’objectius prioritaris i que amb els recursos de que disposem siguin aplicats a aquests camps. En economia a l’acompanyament de les empreses, en el camp social a la priorització del que es el nostre model de benestar social, actualitzar-lo a través de reformes sobre el que és indispensable i del que no ho és, en el camp cultural, evitant les duplicitats i fent camí amb la complicitat del teixit associatiu.
Deixar de perdre el temps és l’objectiu de sortida per als propers anys, al que cal que segueixi la convicció de nous plantejaments i capacitats reconegudes han de fer-nos sortir d’aquesta circumstància difícil i orientar-nos a fer passos endavant, amb una visió de conjunt i amb prioritats clares. És per això que m'engresca pensar que aquest nou cicle que encetarem d'aquí a mig any (qui sap si abans) el liderem Convergència i Unió i que del nostre consens, deteniment i seny des d'una estimació profunda per la nostra Nació que ens infonen les nostres ideologies, puguem avançar decididament cap a un pas previ i més necessari que la independència: el dret a decidir.
En definitiva, la plena llibertat.

Les vegueries,governacions o diòcesi.

2010-02-04T04:49:00.004+10:00

Som líders en atur, destrucció de llocs de treball i empreses, en dèficit públic i els més endeutats. Però aquí el que cal, es reformar l'organització territorial peti qui peti.
Que es barallin els del territori, i així a la capital els que gaudeixen del sistema, estaran més tranquils.
Aquest dematí el Parlament de Catalunya ha aprovat el projecte de Llei de Vegueries, des de sectors catalanistes s'està celebrant aquesta aprovació com l'assoliment d'una gran cosa, de fet, sense anar més lluny era un dels projectes estrella d'Esquerra ( abans ERC ).
Però què és realment tot això?
La reforma del 2006 de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya incloïa una nova organització, la organització per vegueries, denominació que entronca amb les institucions històriques de Catalunya abans del Decret de Nova Planta i re- instaurades al 1936. Aquest és un, dels tants articles que el Partido Popular va denunciar davant del Tribunal Constitucional, però clar, la famosa sentència sabem que està costant massa en sortir a la llum, tal vegada pel seu gran volum, esperaran a publicar-la al setembre quan comencen els col·leccionables?, (i de regal amb la primera entrega la carpeta arxiu adosat).
El que pot semblar que pugui ser un punt i final a l'organització -encara vigent- provincial de Javier de Burgos de 1833 no és més que un canvi de nom, una perpetuació d'allò que ens volen fer creure que han modificat.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya -pendent del TC-,preveu una nova organització territorial composada pels municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinen -article 2.3 de l'EAC-. El concepte de vegueria, el trobem a l'article 90 de l'EAC, on diu:
-La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern inter-municipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia.
-La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.
La llei, que preveu la creació d'un total de set vegueries (sense incloure ja d'entrada la reivindicada del Penedès) primerament crearà quatre vegueries, i suposadament després crearà la resta, però es podrà desenvolupar.
Pot el Parlament de Catalunya substituir les províncies?
D'entrada no, la Constitució Espanyola a l'article 137, organitza territorialment el territori del Regne d'Espanya "en municipis, províncies i les comunitats autònomes que es constitueixen", i d'igual manera la Llei 7/1985 (Reguladora de les Bases del Règim Local). Aquestes institucions són unes institucions indispensables de l'arquitectònica de l'ordre constitucional i en aquest sentit es refereix la STC 32/1981. La mateixa sentència, remarca que dels arts. 137 i 141 de la CE es desprèn que "la provincia no es sólo circunscripción electoral (arts. 68.2 y 69.2), entidad titular de la iniciativa para la constitución de Comunidades Autónomas (art. 143.1) o división territorial para el cumplimiento de las actividades del Estado (art. 141.1), sino también, y muy precisamente, "entidad local" (art. 141.1) que goza de autonomía para la gestión de sus intereses (art.137)."
Per tant, com podem veure, no encaixaria dins de la estructura constitucional la destrucció de les províncies, però en canvi, sí que seria constitucional un canvi dels límits provincials, ja que així ho preveu l'article 141 de la CE on s'estableix el mecanisme per a la possible alteració dels límits provincials, "Qualsevol alteració dels límits provincials haurà de ser aprovada per les Corts Generals per mitjà d'una llei orgànica". Per tant, sí que seria possible alterar els límits, però hauria de ser per una llei orgànica, de fet, després de la Constitució, ja hi ha hagut alguna alteració .
I tinguen en compte que, tot i que si que es poden alterar els límits provincials, no podem prescindir d'aquestes, quin sentit té aquesta llei? La solució la trobem en la diferència entre província i diputació provincial. L'article 141.2 de la CE declara que "el govern i l'administració autònoma de les províncies seran encomanats a diputacions o a altres de caràcter representatiu". Per tant, del primer precepte podem dir que per tant, poden desaparèixer el nom de "diputació", és a dir, seria substituïda per una "altra corporació" que simplement faria les mateixes funcions que la diputació però tindria un altre nom.
Per tant, tal com hem vist anteriorment solament són constitucionals aquelles vegueries que es corresponen als límits provincials, és a dir, el mateix de sempre però un nom nou. I seria dubtós el cas que es canviaren els límits provincials, s'haurien de fer més d'una vegueria dins d'una mateixa província?
Ara per ara la cosa està clara, la reforma solament modifica el nom, de les províncies, no és cap victòria, és una peça més de maquillatge per fer creure que tinguem més autogovern, li podrem dir vegueria, governacions o diòcesi, però actualment continuem sota administració espanyola.
Tampoc sembla ser, que amb aquest tema, ningú s'en recordi dels senyors del TC, i de que això de suprimir províncies, es feina dels amics de Madrid. Que generalment no solen estar gaire per aquests tipus de feines.Tot plegat un despropòsit més.

No frivolitzem.

2010-02-03T02:11:00.004+10:00

A perro flaco todo son pulgas. Empro el castellà en una dita coneguda per referir-me al govern espanyol i als seus problemes continuats. Anuncia precipitadament i improvisada l’allargament de l’edat de jubilació. Els pocs aliats que li quedaven rebutgen la mesura. No és d’estranyar. La sortida de la crisi (inicialment inexistent) no la pagarà la política social, explicava el President Zapatero.
Avui fins i tot els sindicats saben que per saber la veritat s’ha de negar qualsevol afirmació que faci l’ínclit Zapatero. Recorden “Aprobaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”?
La crisi la estan pagant els de sempre i la política social rep de valent. L’ocupació, la feina, és la primera política social.El primer que penso és que hi veig una improvisació malaltissa o mala fe en treure-ho sense estudiar i sense una proposta en ferm, justament en la setmana en que el President espanyol se’n va al World Economic Forum de Davos i, amb la por del que li pot caure a sobre (que ens cau igualment i a tots) se’n empesca la de treure aquest globus sonda gens treballat ni prou meditat. Així, dit de passada, també es pensa que s’estalviarà que pensem en l’augment de l’atur (4.326.000 aturats -18,8%- i pujant), o l’11,8% de dèficit públic del 2009 (que ja veurem si no és més) i la retallada subsegüent que ens ha de venir al damunt necessàriament. En definitiva, una cortina de fum per acontentar els prestamistes i economies mundials que han de confiar en nosaltres per a deixar-nos els diners que gastem de més.
Tornant al tema de la jubilació, és cert que hi ha altres Estats que ja ho estan aplicant però sempre d’una manera raonada i ben estudiada. Si les pensions són un pacte entre generacions, ens cal un debat seriós sobre qui, com i quan. Reconeixent que el debat és sobre la taula dels tècnics, molt probablement s’hauria d’haver fet –igual que molts d’altres- en el moment en que les coses anaven bé.
Tampoc no es pot passar a tothom pel mateix sedàs ja que ni totes les feines són iguals ni tothom ha cotitzat durant els mateixos anys i, per tant, hi haurem de trobar factors correctors amb seny i sentit comú.
És evident que també caldrà tenir en compte la força de treball més jove que anirà entrant progressivament al mercat i, per tant, considerar que frenar-la seria un error que pagaríem molt car. Haurem d’afegir-hi molta dosi de pedagogia i flexibilització laboral per tal de que ens anem mentalitzant de que si bé no podem fer algunes feines quan tenim certa edat, sí que en podem fer d’altres, fins i tot millor que quan s’és molt jove. Vull dir que haurem de trobar la manera de que puguem evolucionar de feines més físiques, estressants o que requereixin molta concentració cap a feines de més paciència i tacte humà. Si som una mica intel·ligents sabrem trobar fórmules per continuar actius en feines alternatives, treballar menys hores, etc. No m’ho miro només des d’un plano econòmic –que és obvi que cal- sinó de pur retorn de valors a la societat en el moment en que l’experiència acumulada es tant gran.
Aquest debat exigeix molta responsabilitat i fer-lo d’aquesta manera és negatiu i enrocarà les parts. Una vegada més, aquesta frivolitat dels governants actuals del PSOE és esfereïdora.
Costa avall i sense frens. Així és com va avui el govern espanyol.

Tots som CiU - Començar il•lusiona

2010-01-26T01:34:00.001+10:00

Quina llàstima ….

2010-01-20T04:09:00.002+10:00

Podem afirmar que, sens dubte, l’atur és el principal problema que té Catalunya en aquests moments i crec que, davant d’això, tenim un Govern que es mostra incapaç de donar resposta a la situació.
A Catalunya, l’any 2009 es tanca amb 561.761 persones a l’atur. I això no és poca cosa.
És trist veure com l’Estat espanyol és campió en matèria d’atur a Europa però també és molt trist veure que a Catalunya les dades de l’atur evolucionen pitjor que a la resta de l’Estat.
De fet, a Catalunya no ens trobàvem unes dades com aquestes des de l’any 1996. Si tenim en compte que Catalunya és la comunitat on més s’ha incrementat l’atur (el 32.73% en front del 25.4% de l’estat espanyol) i que, a la vegada, el nivell d’ocupabilitat dels aturats catalans també és inferior als de la resta, és a dir, són els que menys oportunitats tenen de tornar a la feina, podem constatar el fracàs del Tripartit en matèria d’ocupació.
Avui no cercaré tant sols, causes polítiques a la decadència que sofreix el meu País, sinó més aviat em centraré en temes econòmics. Percebo, i trobo que és una gran llàstima que no ho percebi també la gran majoria de la població, que Catalunya està perdent tot els seu pes econòmic, sóm un País en decadència.
No és només que no siguem la societat dinàmica i emprenedora que érem temps enrera. Sortosament encara hi ha cert dinamisme, però la flama d’aquest es va apagant inexorablement.Barcelona ja no és la capital econòmica del passat. Les grans empreses, quan cerquen instal·lar-se a Espanya no pensen en cap cas en Barcelona, només existeix Madrid com a metròpoli financera i econòmica internacional. Les raons són clares, on és el poder? On són les infrastructures?
Però aquest camí cap a Madrid també el trobem en les multinacionals, la seu de les quals es troba a Barcelona. Cada dia perdem poder, ja sigui per fusions entre multinacionals en què si una de les dues té la seu a Madrid s’emporta el gat a l’aigua, ja sigui perquè simplement es traslladen allà perquè és l’indret om han de ser.
I no només això. Veig grans empresaris catalans, grans famílies que maneguem grans empreses, que també es traslladen a Madrid amb els seus diners i poder, deixant enrera la seva terra original i enduent-se el capital. Aquesta gent creen holdings per gestionar el seu capital, però aquests holdings tenen la seva seu a Madrid.
I veig com escoles de negocis de gran prestigi també reforcen dia a dia les seves estructures a Madrid, perquè allà està el poder, allà hi troben els homes i les dones capaces de pagar els diners que costen els seu cursos, i perquè també hi han les empreses que contractaran els alumnes que d’aquestes escoles sortiran.
I tot plegat nosaltres què fem, romandre de braços plegats? Quina llàstima de País, estem perduts. La solució o la posem d’immediat o estarem absolutament morts d’aquí a 10 anys. La degradació del País és exponencialment creixent i nosaltres, ignorants, de braços creuats, girant els ulls cap a rucades i no centrant-nos en la nostra supervivència.
Per la via política només hi ha un camí, la independència.
Però per la via econòmica, mentre no assolim la fita política, podem anar fent coses per no malmetre més aquesta situació, accedir a cures agressives per mirar de revifar aquest malalt que aviat caurà en fase terminal.
Però per això cal unitat, empresarial bàsicament. I si volem podem fer-ho, com vàrem mostrar en el cas d’Spanair. Tenim encara empresaris nacionalment conscients, certes organitzacions o entitats econòmiques fortes i gent amb gran capacitat emprenedora i de gestió. És evident que cal un canvi en aquesta matèria i que, per abordar aquesta situació amb optimisme, és necessari que l’any 2010 ens porti un canvi de Govern a Catalunya. Un nou govern que sàpiga donar resposta a la situació de crisi i atur que vivim i acabar, així, amb un Tripartit que ha estat incapaç de donar-hi resposta i que, de fet, ens ha portat a una evolució més negativa que la de la resta de l’Estat. Evidentment no tota la responsabilitat és del Govern però negar la seva responsabilitat seria tant com negar la realitat.

Polseguera politica.

2010-01-14T02:46:00.007+10:00

La proposta de l’Ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants que no tinguin regularitzada la seva situació de residència a l’Estat ha aixecat una forta polseguera política.
La veritat és que no estic en condicions ni de censurar ni de recolzar la intenció manifestada pel govern de Vic, entre altres coses perquè la informació que arriba sobre aquest assumpte és confosa i un pèl contradictòria. I aquesta llei és molt clara:El Reial Decret 2612/1996, de 20 de desembre, promulgada pel govern de José María Aznar i signada pel llavors ministre Francisco Álvarez-Cascos, que estableix, en el seu article 54.1, que “tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideixi habitualment”, sense especificar que el fet de “viure” en territori estatal hagi d’implicar tenir el permís de residencia.
Hi ha diverses opinions respecte el problema de la immigració. Vagi per endavant la meva: que vingui gent de fóra no ha de representar un problema, el problema ve del profit polític que se'n derivi. Ara bé, és evident que una concentració massiva de gent de diferents indrets en una zona concreta i en un espai de temps relativament curt, ha de crear conflictes per força.

Les persones som axí: necessitem viure juntes, i al mateix temps no ens suportem. La posició plantejada a Vic no és, al meu entendre, una bona solució ni tampoc justa, però cal que se sàpiga que en qüestió d'immigració hi ha uns buits legals que perjudiquen directament l'administració local i que quan escolto la ministra De la Vega fer afirmacions tan alegrament, "Hay que sujetarse a la ley", jo li respondria que hi ha un cúmul de contradiccions en les lleis que toquen d'una manera o altra el fet migratori, que provoca desconcert i indefensió als ajuntaments. Si bé abans s'entenia el Padró com l'eina municipal que permetia planificar des d'un punt de vista urbanístic, social, econòmic, i la responsabilitat del seu manteniment era dels ajuntaments, ara tot plegat s'ha desvirtuat i és l'Institut Nacional d'Estadística (INE) qui fa i desfà, i no rep cap conseqüència de la seva fiabilitat o no, de si s'ajusta a la realitat o no.
Qui rep les conseqüències dels pisos pastera? dels contractes il-legals d'habitatges? dels pisos habitats sense cèdula d'habitabilitat? de la llista d'aturats en una població?

El ministre Gorbacho sap que hi ha unes reivindicacions dels alcaldes per aconseguir resoldre les contradiccions entre lleis de diferent competència. Fa molts anys que es reclama una legislació clara que evitaria posicions com la de l'Ajuntament de Vic, que no comparteixo, ja que penso que el Padró ha d'explicar qui viu a la població independentment de la seva situació jurídica, social, política... però en canvi s'ha de poder regular que els pisos on s'empadronen les persones, disposin de la cèdula d'habitabilitat, tinguin un contracte de lloguer o propietat registrat, no sobrepassin el nombre de persones que hi caben... Estar empadronat et dóna drets, però també t'exigeix deures, i els ajuntaments, com administració més propera a la ciutadania, han de poder treballar amb les millors eines i en les millors condicions possibles.
El tema dóna per molt més del que s'escriu en un comentari, i m'agradaria que l'alarma de Vic servís per trobar les solucions que fa tants anys es reclamen.Però és que si a aquest conflicte inevitable hi afegeixes manipulacions polítiques, socials i/o religioses, aleshores tenim un conflicte inevitable i, en gran mesura, artificial.
Anem per passes: La immigració massiva amb poc espai de temps comporta situacions com les de la majoria de poblacions de l'extraradi barceloní. És evident que això havia de provocar dues coses: l'anihilació de la població original d'aquesta població (amb la consegüent implantació de la cultura, costums i llengua d'orígen d'aquesta població immigrant espanyola) i el conflicte amb la realitat cultural del conjunt de Catalunya.

Aquest conflicte va quedar somort a causa de les circumstàncies socio-polítiques: la dictadura feia que la població catalana callés i aguantés el ruixat i (també important) la distància cultural no era abismal; era important però no enorme, a part que hi incidia molt el fet que la població receptora, per circumstàncies polítiques, coneixia la llengua de la població immigrant.
A Catalunya la van deixar ser la locomotora de l'estat espanyol, però a canvi de fer-se receptora d'immigrants únicament provinents d'espanya. Aixì s'aconseguien dues coses: que l'estat sortís de la crisi provocada per la guerra civil i, sobretot, per la implantació del règim econòmic autàrquic que somniava el general Franco i, segona, que la població amb una visió hispanocèntrica arribés a ser majoritària i acabar així amb el problema català. Per tant, la utilització política, l'ús com a arma de control de la immigració, en el cas de la immigració espanyola és evident, flagrant. I l'èxit d'aquesta fòrmula era el somni de la classe dirigent espanyola (més concretament, castellana).
El problema que tenim amb la darrera onada migratòria no és tant pel seu volum sino pel conflicte que comporta o pot comportar en el futur. Actualment, en el conjunt d'Europa s'estima que hi ha uns 50 milions d'immigrants (sobre un total de població de 495 milions) procedents de països islàmics. Tenint en compte l'evolució de la natalitat (molt més elevada en aquest segment de població) es creu que d'aquí a uns 20-25 anys aquesta població islamitzada(ja europea de ple dret) arribarà als 100 milions.

En un segle pot arribar a ser majoritària a tot el continent. Si ens agaféssim els números al peu de la lletra (no és un contrasentit, és una frase feta) podríem concloure que l'islamisme es pot implantar a la vella Europa sense necessitat de guerres en un període relativament curt (hi ha molts grups, associacions, partits polítics que adverteixen d'aquest perill).

Fins i tot alguns dirigents de països amb un règim polític teocràtic islamista amenacen amb aquesta idea. Però és una conclusió certament agosarada. Les circumstàncies varien (qui diu que no es pot donar que els fluxes migratoris no se'n vagin, en el futur, cap a les futures potències asiàtiques? O que les futures generacions d'aquest segment de població no adaptin unes normatives de vida més occidentals, més liberalitzades?) i el futur es va escrivint cada dia, no està escrit enlloc (per sort!).
Jo prenc partit. La única solució es troba en la occidentalització de la població d'orígen musulmà. El conflicte més gran serà en el fet que han d'interioritzar que la religió forma part només de l'àmbit privat, individual. La societat no ha de regir-se per principis religiosos.

Utilitzar símbols religiosos no s'ha de penar, però sí que s'ha de perseguir en el cas que això comporti una retallada en l'àmbit d'acció individual, en la llibertat de les persones. Respecte això, les agrupacions feministes haurien de tenir com a objectiu principal la defensa de les llibertats individuals de les dones d'orígen islàmic. Ha costat molt arribar fins aquí, i no es pot tornar enrera, ni que sigui només una part de la població. La nostra societat occidental, amb tots els seus defectes, és el millor sistema que mai ha existit en la història de la humanitat. És el sistema que ha permès que hi hagués més quantitat de gent multiplicant els recursos . No és un sistema idíl.lic, però allà on la societat s'ha occidentalitzat, les coses van rutllant i, al mateix temps, hi ha un gran respecte a la llibertat individual (en general). Després de superar la teocràcia cristiana no podem deixar que s'instal-li una altra teocràcia.
I, Nacionalment parlant, ens cal adoptar una altra actitud davant d'aquesta onada migratòria, diferent a la que es va adoptar durant el franquisme. Més resolutiva, més inequívoca. Amb l'orgull d'haver superat etapes tan difícils. Però mai imposant, sempre exposant i mostrant tant la necessitat com el valor afegit que significa formar part de Catalunya, en un món que vol ser homogeni, estàndard.

Can Pixa….

2010-01-13T06:00:00.003+10:00

Primer, llei de vegueries. El cinc de gener el Govern hauria d'haver aprovat la nova organització territorial del País. A hores d'ara tot el què hi ha és el Conseller Ausàs assegurant que el projecte de llei serà una realitat passat demà per una banda; Esquerra tirant pilotes fora com si això no anès amb ells i, per acabar-ho d'amanir, els alcaldes del PSC barallant-se per futures capitalitats d'éns inexistents.
Segon, traspàs de rodalies. Montilla i Nadal pletòrics per un traspàs de rodalies que no inclou ni estacions, ni vies, ni inversions, ni regionals. Resulta que ens n'hem d'alegrar de poder gestionar la neteja dels trens i les queixes pels retards i les deficiències del servei?

No ho acabo de veure clar.
Tercer. Traspàs de l'aeroport del Prat. El model d'aeroports que ens proposa el flamant ministre Blanco dóna més poder a empreses privades que a la Generalitat però el president Montilla ho veu com un pas en endavant en el model aeroportuari català.
Quart. L’acudit és massa fàcil, però em sembla que atès el coeficient intel•lectual del País encara se li pot reconèixer un cert nivell. El cas és que el nom del lloc del municipi d’Horta de Sant Joan on un parell de delinqüents van calar foc es prestaria a la broma si no fos que tot plegat és tan trist, sobretot en record dels cinc bombers que hi van deixar la pell.

El lloc es diu Mas de Pixantó, i hem de donar les gràcies als Mossos, als Bombers i a la jutge de Gandesa perquè amb la seva tenacitat han impedit que se’ns pixin tots a sobre, o que almenys no ho facin totalment, perquè si la pixarada que ens està fotent a sobre el conseller Baltasar l’hagués anada a fer sobre les flames el dia de l’incendi potser els bombers no haurien hagut de lamentar la mort dels seus companys, de tant potent i ben trempada com és la mànega del senyor conseller, que té els sants gloriososos de dir que no pensa dimitir —dimiquè?, què és això?—, amb aquell tremp que dóna tota una vida consagrada a la política, de l’adolescència a la jubilació propera.

Tot al més pur estil Govern Aznar amb el 11M i la versió d'ETA. Cap sentit d'autocrítica ni cap gest per assumir, si calgués, les responsabilitats polítiques que correspongui, un cop finalitzi la investigació judicial. Fins hi tot alguns afins a la formació, ja parlen d'esperar a un sentència judicial ferma.Defensar la poltrona al preu que sigui, els dolents són els demés i nosaltres som els bons i els màrtirs. Aquesta és l'estratègia del de Can ICV per sortir ben-parats de l'enrenou en que s'han ficat solets, fruit de la seva pròpia incompetència.
Tot i que, tanta fermesa per defensar la versió donada pels Agents forestals, si al final resulta que l'incendi podria tenir una causa criminal portada a terme per persones que habien treballat al Departament, pot donar a mal pensar. Per altra banda, alguns ja sabem que això és Can Pixa per moltes altres raons, però si ens limitem a aquest fet, ho és també, a part de la pixarada del senyor conseller i les dels seus col-legues, per les aigües menors dels nostres grans mitjans, amb els seus graaaans professionals.
Diaris, ràdios i televisions s’ho estan passant de primera amb Mr. i Mrs. Robinson i molts censuren que el primer ministre nord-irlandès es limiti a dir que s’agafa un parèntesi en la seva tasca de govern i no dimiteixi de facto, però cap gosa demanar clarament la dimissió de Baltasar (alguns han dedicat més espai al cas Robinson que al cas Baltasar- Pixantó).
I és que una notícia té morbo i l’altra no (on aneu a parar, cinc morts i centenars d’hectàrees cremades no es presten a converses divertides i picants al bar o a l’oficina). Una passa nord enllà i l’altra a casa, on els nostres mals no volen soroll.

Una és pròpia de catòlics hipòcrites i l’altra de progres multiculturals i descreguts (i que quedi clar que sóc ateu)… I així ‘anar fent.
Sóm només a dia 13 de gener. No em vull ni imaginar el què ens espera.

Ells sabran perquè.

2010-01-08T05:41:00.002+10:00

Sempre hem sentit que els que sempre diuen la veritat són els borratxos, els infants.. i els bojos . És curiós que ni tan sols el filòsofs es salven de dir, de tant en tant, alguna bajanada (i avui en dia n'hi ha cada un...).
En qualsevol cas, torno novament a l'escena blogaire de aquest any pasades les festes, amb la lletra d'un tema musical que he descobert en aquestes festes. Són d'aquells temes que t'arriben i et remouen per dintre; i que et recorden que la vida és un constant aprendre dels altres i també, per què no, de tu mateix. Que de vegades estem massa inmersos en nosaltres mateixos i en els nostres problemes. Ens neguem a escoltar, a aprendre i a mirar més enllà del nostre petit món per por a vés a saber què. I ens pensem que el món està ple de bojos...

Però es que, realment, és el mon el que està boig. Potser, qui sap, aquells als que anomenem "bojos" tinguin més enteniment del que pugui tenir avui dia el nostre món...
És important o no ho és, el tamany ? La discusió és tan antiga com la sopa d'all; hi ha qui diu que sí, que el tamany ho és tot. Hi ha, per contra, qui pensa que altres coses són més importants. Jo sóc del parer que el tamany és una collonada, amb perdó, sobretot si va lligat a uns costos descomunals. La torre coneguda com a Burj Khalifa ha estat inaugurada a Dubai, un dels set territoris dels Emirats Àrabs Units.
Fins fa quatre dies anomenada Burj Dubai, se li ha canviat el nom com a homenatge al cap del govern d'Abu Dhabi, un altre territori dels EAU, que va salvar el cul als dubaitians quan, en plena explosió de la bombolla immobiliària, el projecte de la torre era a punt de fer aigües... i potser també l'economia del territori sencer.
Parlava de costos descomunals, i l'adjectiu no és excessiu: 1.500.000.000,00 US$ (al canvi, 1.050.000.000,00 €) és el que ha costat construir el "gegant", les dades bàsiques del qual són tan exagerades com el seu cost: més de 160 plantes (!), 828 metres d'altura, ... S'agafin per on s'agafin, les xifres maregen. Hi ha altres qüestions que cal observar: l'edifici l'han construït prop de 12.000 obrers, que han treballat durant 1.325 dies en condicions no precisament del luxe de què han estat envoltats; aquests obrers s'han manifestat dues vegades, en aquest temps, per reclamar condicions laborals i sou dignes. Provinents la majoria d'ells de països asiàtics, majoritàriament de l'Índia, la vida a Dubai dels treballadors estrangers és a anys llum de la que porten els seus rics conciutadans. No en va, l'emirat és en el punt de mira internacional, justament, pel maltractament cap als immigrants.
Una dada més, per a la reflexió: recentment, el Banc de Desenvolupament Africà (AfDB) va concedir un préstec a Botswana, exactament pel mateix import que, segons diuen, ha costat la construcció del Burj Khalifa: 1.500 milions de dòlars. Un edifici, doncs, que costa el mateix que invertir en educació, sanitat o alimentació a un país de milió i mig d'habitants.
Mirant-s'ho per un altre costat, hi ha qui destaca la construcció d'un edifici com aquest en positiu, pel que suposa de repte per a la humanitat. Quins són els nostres límits?
Què som capaços de fer, de crear? Fins on podem arribar? Per assolir aquesta marca de més de 800 metres, s'ha utilitzat una nova tècnica arquitectònica. A més, s'han construït pisos de seguretat, cada 25 o 30 plantes, com si fossin un coixí aïllant en cas que hi hagués algún contratemps. I pensant en les Torres Bessones de Nova York, el material amb que està construida la torre suportaria (arquitecte en cap dixit) la col•lisió d'un avió contra l'edifici.
És decent-/-lògic invertir tal quantitat de diners en la construcció d'un gratacels?
El debat no l'enceta el Burj Khalifa, per descomptat, però la seva creació el reobre, un cop més. Realment, hi ha gent amb greus necessitats de reivindicar tamany. Ells sabran perquè.

2010-01-06T00:39:00.003+10:00

Torredembarra, a 5 de desembre de 2007
Remitent:
Tertulia Torrenca
43830 - - Torredembarra
Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial -- Orient

Ses Majestats els Savis d'Orient :
L'experiència m'ha ensenyat que un any en succeeix un altre i que aquest és succeït, en el seu just moment, per un tercer que, al seu temps, en porta a un de nou i, així, un darrere l'altre, s'enfilen en un infinit pilar sense anxaneta on, la vostra visita, és com el toc de gralla que anuncia un nou pis completat.

Enguany, crec que he estat una mica millor que l'any passat, tot i que n'he fetes de l'alçada d'un campanar. La mandra i la por han dominat algun dels meus actes i no he arribat ni a la meitat de les il·lusions que m'havia fixat al començar aquest nou cicle. I és que, s'està tant bé dins del conegut, que el desconegut -tot i que pot ser millor- se't mostra misteriós i perillós, alhora.
Que difícil que es fa, a vegades, la vida per qui molt vol, però no dol !
Segur que Ses Majestats ho entendran. I és que la galvana és un mal molt comú que refrena l'acció de les persones i els allunya de les seves il·lusions i desitjos. No serà que vull estirar més el braç que la màniga i demano la lluna amb les habilitats d'un bri d'herba?
Bé,ja estem a dia 5 de gener de 2010, enfilant la recta final d'aquesta marató nadalenca. Ara a esperar els Reis a veure amb què ens sorprendran enguany.Diuen que lluny d’aquí hi ha un reialme etern, des d’on, cada any uns personatges anomenats Reis Mags ens venen a visitar per portar-nos les coses que els infants i la gent els hi ha demanat.
Els meus millors desitjos per l’any 2010 a nivell global del planeta. Les crisis bèl.liques a l’Iraq, a l’Afganistan, a Pakistan, a Palestina, haurien de trobar vies de solució sota el compliment estricte, radical, immediat de les diverses resolucions de l’ONU.
Per part de tots. Les religions i filosofies agressives haurien de trobar un nou lloc, lluny de les democràcies. El nostre sistema no pot lluitar contra elles sense posar en perill els principis del propi sistema.

La religió islàmica s’està convertint als ulls del món en un perill de tolerància cap els germans més radicalitzats i agressius en relació al món occidental. Matar infidels ens acosta a l’eternitat. Algun iman de casa nostra fa crides poc clares, confoses. En aquest aspecte s’acosten a les doctrines medievals més tronades de l’església.
La crisi econòmica i financera ens obligarà finalment a imposar unes noves normes de joc. Que puguin ser acceptades per tothom, que avancin en l’objectiu de la supressió de fronteres polítiques. Les barreres comercials han de seguir caient, i s’han d’acompanyar d’altres mesures en la producció. Per tant, per l’any 2010 necessitem líders que ens apropin als 5 objectius següents:
1 - Generalització dels principis democràtics, en especial als grans països que poden condicionar el nou ordre mundial com la Xina, Iraq, Iran, l’Afganistan, però també a llatinoamèrica i al conjunt del continent africà, i l’eliminació dels santuaris nacionals que permeten i toleren les actituds, creences i filosofies terroristes.
2 - Acceptació i compliment de les resolucions de les Nacions Unides, en especial les relatives a Palestina i Israel, com element de pacificació de la regió.
3 - Generalització dels valors de la democràcia i de la declaració dels drets dels treballadors com a pas previ a una globalització, lliure comerç i desenvolupament econòmic en igualtat de condicions.
4 -Reducció generalitzada de les emissions en tots els països, de manera especial en els desenvolupats, de tal manera que permeti un creixement raonable en els països en vies de desenvolupament.
5- Compliment generalitzat de l’objectiu del 0,7% de cooperació internacional, limitant en els països occidentals la proliferació d’ONG’S que treballen d’esquenes als moviments cívics i socials del països afectats. I garantir la solidaritat més propera, aquella que es necessita al costat de casa i que sovint podem oblidar.
Afegiu, per acabar, unes unces de salut per tots els éssers estimats que, amb el meu cor de formiga, no crec que siguin gaires. I doneu-me ànim i enginy per navegar per aquests mars descurats de la desvaloritzada vida que ens abraça a l'Occident més avançat.
I si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de presents, que a d'altres faran més contents.És la meva primera carta als Reis d’aquest any 2010 de cara al Món.
Començo a preparar les properes........ Per cert i tornant als Reis Mags d’Orient, els vull expressar que sóc de la mateixa opinió que en tenia el poeta Josep Carner: “Els únics reis de bo,de bo, són els Reis dels jocs de cartes..
I aprofito per agrair a tots els que entren, em deixen algun comentari al mateix blog o que em confessen que entren al meu blog, el llegeixen i m’animen a continuar.
Gràcies a tots.

Arriba el 2010 Bon any!!!

2009-12-31T19:14:00.003+10:00

Em plau desitjar un molt bon any 2010 a tota la clientela d’aquest blog, tant a les persones que només el llegeixen com a les que a més a més dediquen un temps extra a deixar-hi comentaris.
No em costa gens admetre que alguns dels comentaris són força més interessants que el propi post que comenten, i això enriqueix el blog.
D'aquí a no res, ja serem al 2010. Acabem l'any en què la independència ha estat posada, per voluntat inequívoca de la societat civil, al centre del debat polític del País.
L'any en què l'internacionalització mediàtica del conflicte ha estat primera plana d'infinitat de medis de comunicació de tota Europa i més enllà.
D'aquí a no res, ja serem al 2010, l'any en què pobles, viles i ciutats del País continuaran promovent consultes sobre la independència, amb associacions, entitats i persones individuals auto-organitzant-se per tirar endavant la festa cívica de la democràcia més bàsica: l'anar a les urnes i expressar lliurement que tenim dret de decidir allò que volem ser en un futur que desitgem no massa llunyà.

Un 2010 on Torredembarra també decidirà. No serà segur al febrer, potser no serà al'abril, però que ningú no ho dubti: Torredembarra també decidirà. Que tingueu tots i totes una bona entrada a l'any en què les consultes seguiran marcant una gran part del calendari.
Salut, democràcia i independencia i moltes gràcies novament a tothom i bon any!

Bones Festes

2009-12-24T19:08:00.001+10:00

Les festes i les persones van canviant amb el pas del temps, les costums ja no son les mateixes d’abans, la globalització ens porta cap a un altre camí, del que mai m’atreviria a dir si és més o menys bo que el d’abans.
La gent es va barrejant, vivim unes festes multiculturals on tothom fa festa encara que no li toqui, encara que renegui del que es celebra, encara que no celebri els actes que de petit li havien ensenyat, encara que......ves a saber.
Es per això que crec que arribat el moment de felicitar i de desitjar que la gent faci festa, celebració o com li vulgui dir, és més convenient o m’agradaria que fos així, que les persones estiguin en companyia de les persones que s’estimen, i gaudir plegats de tot el conjunt de festes que ens venen al damunt, amb una complicitat i generositat digne del que hauria de ser.
Prefereixo doncs, no desitjar-vos un bon Nadal, si no que prefereixo fer-ho amb un BONES FESTES, que almenys servirà per tothom.

2009-12-16T06:14:00.003+10:00

72 hores després d'haver pogut votar a favor de la independència del meu País i de dedicar l'apunt número 312 d'aquest humil bloc a la jornada històrica que hem viscut, la dura realitat ens ensenya que tenim un País de dues velocitats i que la gran família catalanista no rema en la mateixa direcció.
Ull amb els efectes del tsunami sobre el mapa polític català: això s’està movent. Els que no se n’adonin es quedaran fora de joc. Està ple de gent que pretén fer surfing amb l’onada i posar-se al capdamunt, per arribar a les eleccions catalanes encapçalant el fenòmen.
Més d’un i de dos s’estavellaran, perquè se’ls veu el llautó d’una hora lluny. També ho faran els que minimitzin els sentiments profunds que hi ha al darrera, els que no captin què es mou a dintre de l’ànima del País. No hi ha un 90% d’independentistes ni un 50%, però sí hi ha una immensa majoria que expressa un malestar seriós i una majoria difícilment quantificable que va donant voltes a alguna idea…
L'èxit relatiu de la jornada, amb una participació de gaire bé el 30 % del cens i el 95% de vots a favor de la independència de Catalunya s'ha vist enterbolit no tant per la crítica que ve de la caverna política i mediàtica com per la manca d'unitat del sobiranisme de casa nostra i de les entitats impulsores de les consultes populars.
Som un País a mig fer, que funciona a dues velocitats des del punt de vista dels nivells de consciència nacional, amb un govern de la Generalitat que no lidera e actual país, amb un partit independentista que sitúa al senyor José Montilla a la Presidència de la Generalitat i sotmès a fortes restriccions polítiques, econòmiques i fiscals.
Però que malgrat tot, és capaç d'organitzar un acte de reafirmació nacional com són les consultes populars per la independència d'un impacte remarcable i que han estat motiu de seguiment informatiu a mig món. Ara només queda demanar als impulsors de les consultes -actuals i futurs- que no malmetin el somni col.lectiu.
Diumenge va ser una jornada històrica i Catalunya es mereix viure amb joia i il.lusió col.lectiva la feixuga tasca de construcció del seu futur, al marge de personalismes i d'interessos partidistes.Però no ens enganyem; mentre el moment no arribi, i esperem que arribi el més aviat possible, pacíficament i democràtica, ens calen líders polítics solvents al front de governs eficaços i cohesionats.
I al govern de Catalunya hi tenim una gent que han portat el país als nivells més baixos de progrés i d'autoestima dels darrers 30 anys. Queden pocs mesos per a les eleccions al Parlament de Catalunya i alguns anys abans que Catalunya sigui un País normal en el concert de les nacions lliures en el marc de la Unió Europea. Uns anys que no podem malmetre amb Montilla's, Saura's i Carod's trinxant el que tant va costar d'aconseguir.
El somni és a tocar, però mentre no es fa realitat calen nous governs catalanistes a la Generalitat Un referèndum és impecablement democràtic aquí o alla on siguè. Per damunt de la Constitució, sobretot si és entesa com una gàbia, hi ha la democràcia. O és que a molts dictadures no hi ha també una Constitució? Va, vinga, ja n’hi ha prou de prendre’ns el pèl: el tema és la democràcia, no el constitucionalisme.
I la democràcia es basa en la voluntat del poble, oi que sí?
Doncs això, justament. La llibertat que avui hem tocat amb els dits és incompatible amb un tercer Tripartit i amb l'antipolítica del socialisme encarcarat que intenta desesperadament refundar el seu projecte polític.

Vox Pópuli, Vox Dei

2009-12-12T01:17:00.003+10:00

Escric aquestes línies amb la ment posada en el proper diumenge 13 de desembre.
Us dónen una oportunitat d'expressar la vostra opinió, una opció que els ciutadans de Catalunya no tenim gaire sovint.

Aquest cap de setmana 168 dels 946 municipis de Catalunya orgarnitzen la consulta sobre la independència de Catalunya.
És una consulta, sense cap valor legal, però amb un gran valor democràtic, social, ciutadà i d'expressió d'una voluntat del poble català de decidir sobre el seu futur que és trepitjada i asfixiada un dia rere un altre.

Si esteu empadronats en algun d'aquests 168 municipis, aneu a votar. Si el vostre vot és pel NO, aneu a votar igualment. Jo no puc votar , si pugués votaria pel SÍ, però avui no estic promovent el vot pel SÍ, estic promovent el vot. Participeu, voteu, expresseu-vos, decidiu que teniu dret a decidir! i es tant simple com preguntar a la ciutadania si desitja que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea.
Tant simple com això però alhora tant trascendent!
Perquè les consultes populars aprofundeixen en la implicació ciutadana en la presa de decisions, és clar que sí, però sobretot perquè aquesta consulta pot significar un punt de partida vers l’horitzó més clar que ha tingut mai aquesta Nació. Un viatge pel que duem l’embranzida de les generacions que han liderat i impulsat el País en els darrers anys, i que no podriem iniciar si d’altres no l’haguessin amarrat malgrat totes les adversitats en els temps difícils, però pel que ara necessitem un impuls més: l’impuls que només li pot donar el poble sencer.
I és que tot i no ser vinculants, si tots aquells que en tinguin ocasió el dia 13 i tots aquells que la tindrem en breu com a Torredembarra, anem a votar i apostem fort pel SI estarem dient que sí a construir un nou somni col·lectiu. Un somni en forma d’Estat que, justament per nou i per fer-lo entre tots, l’aconseguirem molt més proper a la ciutadania, més eficient, més transparent i més obert. Podem construir un País ple d’oportunitats, on es premïi el mèrit, just de portes endins i solidari de portes enfora, equilibrat i sostenible alhora que pròsper.
És clar que les meves paraules no són profecia, i que com tots els pobles podem fer coses malament, però són convenciment. Convenciment que tots aquells que conformem Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, som capaços del millorar quan hi posem el coll. La millor garantia d’èxit és la implicació col·lectiva i el primer pas per això és anar a votar diumenge (o quan ens toqui), i fer-ho amb la papereta del SÍ.
El vent de la llibertat ha escampat aquella llavor tant de temps volguda i ara sí que podem dir que les coses comencen a dependre de nosaltres, del poble, de la bona gent que podrà dir la seva sense polítics porucs ni traves administratives.
Vox Pópuli, Vox Dei, deien els romans. Sí, certament la veu del poble és la veu de Déu i com a tal hem de considerar-la. Els al·lèrgics a les urnes i a la voluntat popular s’agafen desesperats a papers groguencs, lleis velles, injustes, i vells privilegis.
No volen urnes. No volen escoltar la veu del poble. No els hi convé, no els interessa. Aquesta gentola - tant és si són d’un partit o de l’altre - no s’adona que això ja no té marxa enrera, que l’anhel de voler parlar ha quallat al nostre poble i que la marxa cap a la llibertat de Catalunya com a estat propi ha començat i no té deturador.
Deu ser dur pels contraris a la independència veure com tota la bastida que ens han col-locat perquè no hi veiéssim res més que el que ells volien cau i, de sobte, molta gent que no hi veia clar ara hi veu, que molta gent que mai s’havia plantejat la independència ara se la planteja, que molta gent que feia valer antigues diferències de catalans d’esquerres i de dretes ara tan sols veuen catalans partidaris d’una Catalunya independent o d’una comunitat autònoma depenent d’Espanya.
El debat vers si Catalunya ha de ser o no independent ha arribat a ser l’epicentre de la discussió política catalana i, tanmateix, estatal. I ha vingut per no marxar mai més.
Ha vingut per a quedar-s’hi, i per créixer, i perquè les urnes de la llibertat es multipliquin i acabem sent un estat propi, un estat modern dins la UE, un estat que no vol sotmetre a ningú, però que no permetrà tampoc que el vulguin sotmetre.
He dit que depèn de nosaltres. És cert. Per això us encoratjo a què aneu a votar al vostre municipi. Aneu a aportar el vostre gra de sorra. Aneu a dir clar i alt que som aquí i que ja no ens faran marxar mai més. Aneu pels nostres fills,pels postres nets, per la gent que ho passa malament, per la gent que no pot fer-ho i per la gent que morí somiant en una diada com aquesta. També, no cal dir-ho, aquells que ho facin pel no. Que quedi clar que quan la llibertat és coartada sempre hi ha camins per restituir-la, i que no cal trepitjar ningú per fer-ho. I que no per omplir-se la boca de Constitució es torna un més demòcrata. Democràcia són urnes, i ciutadans emetent lliurement el seu vot: i si potser aquest cop no són vinculants, sí que és ben clar que són transcendents.Aneu, amics, companys, compatriotes, perquè Catalunya s’ho mereix. I nosaltres també.
No és el final, és el principi.

Consultes i el manifest de les cases regionals contra el dret a opinar d'una Nació.

2009-12-04T00:27:00.005+10:00

Ens acostem al 13 de desembre, dia en el que hi ha programades tota una sèrie de consultes sobre l’autodeterminació de Catalunya, a imatge i semblança de la celebrada amb èxit a Arenys de Munt. Aquests referèndums s’han convertit en el termòmetre que assenyala un estat de cansament generalitzat amb el desori estatutari i la eterna insatisfacció.
Alhora han estat el gran motiu d’il•lusió d’un independentisme molt de base, amb especial distància amb els partits polítics (A pesar dels intents d’ús que aquest n’han fet). Tot i desitjar el major èxit per aquestes consultes i agradar-me que la gent voti, i que voti que SI, voldria que no ens confonguéssim: Les consultes no són més que un estat d’ànim, una estratègia de fer bullir l’olla i fer caliu a l’entorn del sobiranisme, però de cap manera són l’avantsala de l’alliberament nacional, ni el dia abans de la independència.
Per esdevenir un estat lliure caldrà un tour de force juridíco-polític, i sobretot comptar amb un lideratge fort, amb una elit serena i ferma que condueixi el procés amb prou mà esquerra per acomboiar moderats i radicals, doblegats i vestidors de túnica. Perquè fóra una ingenuïtat creure que la independència ens serà concedida pels molts vots que s’obtinguin en aquest sentit als pobles on se celebrin consultes, i que tot plegat haurà estat un valerós èxit de l’exèrcit de Pancho Villa.
Juntament amb aquestes precisions potser caldrà començar a parlar clar sobre l’endemà de la independència, no fos cas que alguns també es pensessin que és l’objectiu final, i no el mitjà adequat pel devenir del país... Però això ja és una altra història. A pesar de tot això, si el dia 13 si poden, votin.
No és estrany que els falangistes vulguin manifestar-se, com a bons nostàlgics del franquisme m'hagués estranyat que es quedessin a casa.

El que m'ha sobtat és el “manifiesto” de les “casas regionales” en contra de les consultes sobiranistes. M'ha estranyat perquè feia temps que no sentia parlar d'aquesta organització pseudocultural, no per res més perquè, ja fa molts anys que aqeust agent defensen l'espanyolisme a ultrança.
De moment, cercant per internet el “manifiesto” l'he hagut de trobar al bloc del no-nacionalista socialista Sr. Joan Ferran, que no ha perdut el temps per penjar-lo al seu bloc i donar-lo a conèixer. Ja se sap, tot allò que pugui fer mal als nacionalistes s'ha de fer sense perdre ni un minut.
Aprofito per dir que al web de les “casas regionales” no l'han penjat.
Me l'he llegit i confesso que no m'ha decebut. Els típics tòpics i les interpretacions “a la espanyola” d'una realitat que sembla d'un altre planeta.

Primer de tot, ara resulta que les consultes sobiranistes són “referendums”. Potser no saben llegir però, el dia 13 de desembre es faran “con-sul-tes”, en el seu idioma en diríem “con-sul-tas”.

Em sembla que no és tant diferent i s'entén perfectament.
En segon lloc les consultes no estan promogudes per partits polítics ni per líders polítics. Aquestes consultes estan promogudes per entitats cíviques, com haurien de ser les “cases regionals”. És cert que en aquestes entitats cíviques (les que promouen les consultes, no les “regionals”) hi ha polítics, però no com a polítics de partit sinó com a ciutadans. Nosaltres sabem diferenciar quan un polític actua en nom d'un partit o en nom seu. Els “regionals” potser no ho saben distingir.
En tercer lloc, els partits ERC i CDC tenen un ampli suport popular, fins el punt que ERC és el tercer partit de Catalunya i CDC és el que va guanyar les darreres eleccions.
En quart lloc, apel·lar a la convivència és d'un cinisme sense mida! Qui parla de convivència? Qui pot parlar de convivència? Els que durant anys hem estat aguantant que una colla de nouvinguts incapaços d'integrar-se al país que els ha acollit, impossin el seu idioma i es neguin a parlar i a respectar l'idioma del país d'acollida, o els que cometen aquests actes de record franquista?
Aneu al web de les “casas regionales” i mireu en quants idiomes està fet. En un de sol, el castellà, faltaria menys! Ni amb el seu web han tingut la delicadesa d'introduir l'idioma del país on viuen!
En cinquè lloc, quan s'han fet boicots contra els productes catalans, han fet algún “manifiesto” en defensa dels catalans afectats? Veient que l'idioma català no està en igualtat amb el castellà, han fet algun “manifiesto” denunciant-ho ? Recordem que es van posicionar en contra de la llei del català i de la obligació de saber català per part dels funcionaris.
En sisè lloc, ens recorden que, a Espanya, quan es tracta de temes que afecten a tot l'estat, la sobirania la te el poble espanyol en la seva totalitat, no només una part. Això només passa als estats subdesenvolupats políticament com l'espanyol. Al Canadà només ha votat el Quebec en els referèndums per la seva independència. En l'unic aspecte que afecta la independència de Cataluna a la resta de l'estat és que se'ls acaba la mamella, res més.
Senyors de les “casas regionales”, vostès no poden parlar de convivència perquè vostès no han estat on calia quan s'ha tractat de defensat la cultura catalana. Als catalans no ens fan por els referèndums ni les consultes populars, els catalans creiem que la voluntat popular està per sobre de qualsevol llei.
Per acabar, el to i les afirmacions del “manifiesto” em sonen a amenaces. En realitat ens estan amenaçant, vostès? Si és així diguin-ho clar, siguin valents. Ara bé, crec que la majoria d'ells entenen que a Catalunya hi ha una dignitat ferida i que les consultes en són una de les múltiples reaccions. Molts d'ells també se senten ferits quan han d'escoltar bajanades sobre Catalunya als seus pobles d'origen. Em sap molt de greu que unes entitats que fins ara havien jugat un paper integrador i cohesionador juguin a la por i a la desconfiança. No m'agrada gens

La dignitat de Catalunya.

2009-11-27T01:52:00.005+10:00

Arribo a casa, encenc el portàtil, obro internet i faig un repàs de la premsa, del correu, etc. M’atrau la portada d’un diari en versió digital: S’hi anuncia la publicació d’un editorial conjunt de la majoria de la premsa editada a Catalunya, a favor de l’Estatut que encara – després de tant de temps – continua sent motiu d’estudi pels magistrats del Tribunal Constitucional.
La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota el títol "La dignitat de Catalunya".
L'editorial s'està difonent de manera piramidal també per la xarxa i com a mínim aconseguirà que sigui llegida, compartida i comentada. A veure si també serveix per destapar les vergonyes d'aquells que o bé per acció o bé per omissió estan consentint tot això.Aquesta és una iniciativa inèdita que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut actualment en vigor. (Què bonic , kà maku, que dirien alguns!. De l'emoció ja he gastat 30 paquets de mocadors i ara mateix estic escrivint amb una mà perquè amb l'altra encara m'estic mocant. Tots els partits auto-anomenats catalanistes sí, fins i tot la federació catalana del PSOE se'n defineix, malmetent irremediablement el nom d'aquesta ideologia i el govern s'han felicitat pel text.)
Avui tenim una nova oportunitat per creure en Catalunya. en què ras i curt es diu que Catalunya no acceptarà amb el cap cot totes les garrotades que hom vulgui clavar-li. Desprès de recordar en el texte conjunt que Pacta sunt servanda, em sap greu que els diaris catalans que s'han posat d'acord en explicar que això del Tribunal Constitucional en relació l'Estatut ja és una presa de pèl descarada, tornin a caure en aquell tó victimiste de que nosaltres tot ho fem bé, paguem els impostos (només faltaria!) i no tenim ni cap Fur Especial ni cap Concert Econòmic que ens afavoreixi com el Pais Basc o Navarra... I no podem deslliurar-nos de la queixa, quan es tractava de fer un acte de dignitat, d'orgull i d'auto-afirmació rebel.
Les pantomimes, al teatre senyors ¡ ¡. Què passarà quan el tribunal escapci l'Estatut? Què faran els diaris catalans? Quants dies hi duraran, les llagrimetes? Quantes plomes autosatisfetes faran encara més el ridícul ?
Els diaris catalans i els seus amos, es poden fotre la seva editorial allà on els càpiga. Quanta hipocresia. Periodistes i polítics varen perdre fa anys qualsevol engruna de legitimitat si mai l'havien tinguda. Com l'altre dia el nostre president Montilla, que ens adverteix, grotesc i risible com de costum, que ell serà el primer en agafar el trabuc... ells ,els unionistes, ja no compten, ni uns ni altres. I ho saben. Ells són a l'altre bàndol, pertanyen a la foscor, al problema. Volen encara figurar una mica més, remenar la cueta, i ara ens regalen un últim gran escarafall conjunt.No en teniu pas, de dignitat. Sou tots plegats una vergonya.
No vull dir que em sembli malament que la premsa uneixi esforços – deu ser molt dur haver d’escriure un diari sencer cada dia – però em sembla que tan en el fons com en la forma totes aquestes capçaleres fan tard. I ja se sap, quan les coses es fan tard i malament, el ridícul pot ser espantós.
L’hora de defensar la via estatutària, el tot està per fer i tot és possible per trobar una manera d’encaixar dins d’Espanya, fa temps que es va acabar, i defensar-la avui no té més sentit que intentar salvar la calaixera del naufragi. Podrien haver fet el mateix tot just aprovat l’Estatut al Parlament de Catalunya, amb un 90% dels parlamentaris a favor, quan el PSC va amenaçar amb esmenar el text al que acabada de donar el seu suport quan comencés el tràmit parlamentari.
Podrien haver-ho fet, també, durant el difícil tràmit parlamentari i en tot el seu erràtic desenvolupament. Podien haver-ho fet en el moment que fou aprovat i, de retruc, acusat d’inconstitucional pel PP. Però, avui dos anys i mig després, acostumats ja com estem al maltracte i al desconcert, no sé ben bé a que treu cap. I no vull pensar a qui beneficia, i a qui perjudica. I és que quan estem a les portes d’una jornada de referèndums per tot el País, amb una ebullició enorme dels sectors independentistes gairebé clandestina per la premsa; quan ja ningú creu que els nostres parlamentaris sàpiguen o puguin fer cap tipus de moviment de fermesa davant d’una sentència adversa, havent demostrat sobradament llur incapacitat durant tot aquest vodevil; quan ningú es mouria per salvar un Estatut que són molles d’un pa que volem sencer, aquest editorial conjunt em sembla poc més que el gol de l’honor. El gol de l’honor després d’un repàs dels que fan història, i evidentment això no mereix ni una gasetilla sinó va acompanya d’una profunda reacció i d’una remuntada èpica.
Calma, Señor Zapatero? Ja n'hi ha prou de calma! Si la voluntat dEspanya és seguir una via totalitària, la de Catalunya és prendre un altre camí ben diferent: el de la prosperitat separada. Ja comencem a estar cansats d'estirar de les arades com la mula que fuig de les fuetades de l'amo. Si la vostra voluntat és seccionar tot anhel i voluntat de convivència amb l'elegància sobreactuada i resclosida que a les espanyes s'anomena "talante", la nostra era la d'intentar una vía que no per creure'ns incòmode, improductiva, anacrònica i injusta vam intentar.
No som davant una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No hi ha desafecció que valgui davant un atac a tota una societat, davant tota una cultura. Catalunya no pot acceptar un darrer intent d'arrencar d'arrel el que malanomenen "problema català". Com diu l'editorial, la solidaritat catalana pot ressorgir en defensa de la supervivència de Catalunya. Catalunya parlarà, i quan ho faci serà Espanya la que haurà de tenir calma i rendir comptes amb els darrers tres segles d'història.
El meu projecte personal no passa ja per un projecte comú amb Espanya en el que l’únic que els interessa és la meva contribució i la dels altres catalans amb el 10% del PIB per a pagar-se les festes. No m’agrada tampoc que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí titllant la iniciativa dels 12 rotatius amb l’editorial, com una pressió intolerable al constitucional, pressió serà si de cas, presentar recurs per un text que és calcat en molts aspectes als d’altres comunitats que no s’han recusat, organitzar recollides de signatures en contra, recusar a membres del tribunal o bloquejar la seva renovació, tot per a manipular, pervertir i pontejar la voluntatd’un Poble.
Fins i tot haig d’admetre que el rebuig del constitucional a l’estatut és la millor cosa que ens pot passar per adonar-nos-en que a Espanya els catalans no hi tenim cabuda, l’inici per engegar un procés desinhibit i col·lectiu que de la ma de la societat civil ens porti a l’avantsala d’un procés irreversible cap a la sobirania i a un plantejament valent com a societat moderna i compromesa. M’emprenya que em vulguin prendre per idiota i potser la millor forma de fer-ho evident és transmetre el missatge que fins aquí hem arribat, els sembli be o malament a Espanya, perquè la veritat, se me’n fot el que puguin pensar!
Ja som una Nació sense estat, no acceptem mai ser una nació sense dignitat.

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. Manifest CDC

2009-11-25T17:09:00.004+10:00

Tant de bo no haguéssim de redactar cap manifest contra la violència de gènere. Voldria dir que hauríem assolit la maduresa de la societat i de tots els éssers humans que la conformen. Però, malauradament, no és així, i l’espiral de violència de gènere continua assolint xifres esfereïdores, xifres desesperançadores. I això és justament el que no ens podem permetre, perdre el coratge en aquesta batalla. Malgrat que la lluita contra la violència de gènere és una tasca del dia a dia, també hem d’aprofitar l’altaveu que ens proporciona un dia assenyalat en el calendari internacional per dir, d’una manera taxativa, que no defallirem en aquesta lluita.
Quan parlem de violència ens referim a totes les seves formes. Evidentment a la violència física, causa de més que injustes morts cada any. Però també a la violència psíquica, que no deixa marques externes però que arruïna la vida de tantes i tantes dones. La violència econòmica, que fa malviure a les seves víctimes. L’explotació sexual a què es veuen abocades les dones que cauen en xarxes de prostitució. I també és violència contra les dones la desigualtat laboral i salarial.
Lluitar contra la violència de gènere és una responsabilitat de tots i compartida per tots, a nivell individual i col·lectiu. Des de l’educació a la llar i a les escoles a la important tasca pedagògica que poden fer els mitjans de comunicació. Però també, ho és dels governs. I el que no podem fer és incloure aquest tema en l’agenda política d’una manera prioritària i només dedicar-nos a fer lleis “aparador”, que no compten amb els recursos suficients ni es desenvolupen amb la coordinació necessària per fer front, d’una manera ferma i decidida, al problema. Perquè, quan han estat creades unes expectatives que no es compleixen, aleshores estem abocant les víctimes a una segona victimització. Més enllà de ser “políticament correctes”, els governs han de ser eficients i eficaços i guanyar-se la credibilitat. La realitat de les víctimes de violència de gènere és massa dura i massa crua perquè ens conformem amb meres declaracions d’intencions. Per tant, exigim a totes les instàncies dels governs més rigor en l’exercici de les seves responsabilitats.
Els homes i les dones de Convergència Democràtica de Catalunya defensem els valors de la llibertat, el respecte i la igualtat i continuarem treballant per eradicar aquesta xacra social, que és la principal causa de mort de les dones entre 16 i 44 anys i també molt important en edats superiors.

COSTA TANT VEURE-HI CLAR ?

2009-11-24T21:34:00.002+10:00

Una anàlisi de l'actualitat, serena i equànime, d'entrada invita al suïcidi. El panorama és dessolador es miri per on es miri.
Joan HERRERA, dirigent d'Iniciativa: "SI L’ESTATUT NO TÉ CABUDA A LA CONSTITUCIÓ, EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL TÉ UN PROBLEMA"
Ai, Joan, que els portem molls. El Tribunal Constitucional no en tindrà cap de problema. El problema el tindrem nosaltres si no tenim uns polítics prou capacitats, amb prou fermesa i dignitat per a defensar Catalunya. El problema el tenim nosaltres si els nostres dirigents són incapaços d'aixecar el cap i de fer un acte de sobirania.
Llegia ahir per la tarda que el president d’Esquerra, Joan PUIGCERCÓS, veia PSC i CiU nerviosos perquè van pactar el text de l’Estatut amb ZP.
Potser sí que el PSC està nerviós. Però no pas per haver pactat amb ZP el text de l’Estatut, sinó perquè l’amic ZP (“Catalunya té quiere bien, José Luis”) està a punt d’abandonar-los a la seva sort, i en són conscients. Tot i que el President Montilla des de el primer dia va dir que acataria la sentència del TC sobre l'Estatut, la presió sobre el PSOE català s'està fent insuportable. Almenys pels que sempre han jugat a dir-se catalanistes.
Ara, volen treure pit, però són molt conscients que només els queda un camí. El de l'obediència a les directrius que es donin des de Madrid. I que el propi President Rodríguez va deixar clares al Sr. Iceta. Així, tot i les proclames del President Montilla davant la tomba d'Ernest Lluch, els socialistes catalans són molt conscients que no tenen, ni els deixaran tenir, cap pla B. I molts tampoc el volen tenir.
La credibilitat de les advertències del President Montilla és nul.la. I no ofereixen cap credibilitat per defensar els interessos nacionals de Catalunya, els socialistes catalans estan atrapats i venuts al PSOE. Pactar amb el diable te aquestes coses.
Però a Convergència i Unió no hi ha nervis. Pot estar molt empipada, perquè és qui més ha apostat per aquest Estatut. És qui més se l’ha jugada. El més fàcil, diguem-ho ja d’una vegada, hauria estat quedar-se al marge i criticar després. I no va ser pas així. Tot el contrari.
Podria dir que estic sorprès, però a aquestes alçades de la pel·lícula les giragonses d’Esquerra ja no crec que sorprenguin ningú. En tot cas, ara en PUIGCERCÓS i Esquerra pretenen convertir-se en els grans defensors d’un Estatut que en el seu moment van ajudar a deslegitimar. No oblidem que Esquerra va tenir un gran debat entre si votar NO o promoure l’abstenció. I ho van fer, tot plegat, per motius partidaris, per treure rendiment partidari de l’Estatut de Catalunya, de la norma de tots els catalans. ERC i en PUIGCERCÓS sí que haurien d’estar nerviosos, perquè si ara el Tribunal Constitucional i el PSOE es senten amb capacitat per fer caure l’espasa de Damocles sobre el coll de l’Estatut és perquè partits com Esquerra, un cop aprovat al Congrés el text de l’Estatut, en van voler fer llenya, i un cop ratificat pel poble català, van decidir destacar el poc suport popular rebut i fer-ne bandera. Encara recordo la Marina LLANSANA fent aquells exercicis matemàtics de “si ha anat a votar un 50% i han votat a favor un 75%, això vol dir que només el 30% de la població catalana està a favor de l’Estatut”.
Un Govern responsable i mínimament nacionalista, o senzillament autonomista, ja hauria pres una posició clara i precisa de rebuig a qualsevol sentència d’un Tribunal corromput políticament, sense cap legitimitat per a emetre sentències sobre res i molt menys en contra de tot el poble de Catalunya.,és com si juguéssim un partit de futbol amb els quatre àrbitres en contra: resulta que l’àrbitre principal és del PSOE; un jutge de línea és el PP; l’altre jutge de línea és de IU i el quart àrbitre és una marioneta qualsevol que no se sap qui l’ha nombrat.
Però, no. Podem dir frases més o menys altisonants, però tot seguit hi afegim que confiem que la sentència no sigui tan negativa (com si aleshores ja donéssim legitimitat a aquesta pantomima de TC), i deixem clar que, encara que no ens agradi, acabarem ajupint el cap i acatant la sentència.Heus aquí raons per estar nerviós, no davant la sentència del Tribunal Constitucional, sinó davant la història de Catalunya.

Els pressupostos del Tripartit per sortir de la crisis ?

2009-11-19T00:44:00.003+10:00

“Malos tiempos para la lírica”, que deia GOLPES BAJOS, aquell grup de la Movida madrilenya… Mala peça al tel·ler, dit de forma més nostrada.
Pretendre recollir els primers brots verds de l’economia quan ni tant sols has plantat les primeres llavors és, senzillament, estar esperant un miracle. Això és, a raó dels Pressupostos del Govern per el 2010, el que sembla estar esperant el Tripartit.
O si no, quina explicació té la seva insistència en assegurar que aquest any començarem a sortir de la crisi quan totes les previsions macroeconòmiques fetes pel 2010 indiquen el contrari?
Lamentablement, aquests pressupostos, en comptes de ser un conjunt de mesures davant la crisi, són una mostra més de la desorientació i la irresponsabilitat del tripartit. Tanta és la desorientació i tanta és la irresponsabilitat que fins i tot fa pensar que són uns pressupostos dissenyats només per encarar un any electoral i per mantenir-se en el poder.
Mitjançant els pressupostos hom pot saber quina és la visió de país que té cada govern. Doncs bé el mapa que us afegiexo ho diu tot. La característica dels pressupostos del tripartit és la concentració de la inversió en poques comarques.
En aquest sentit, la desproporció entre el que es destina a l’Àmbit Metropolità de Barcelona i el que es destina a la resta de Catalunya no deixa d’augmentar.
Si l’any 2003, en termes d’inversió real liquidada, es destinava un 48,5% a l’Àmbit Metropolità i un 51,5% a la resta de Catalunya, el pressupost per a l’any 2010 destina un 67,6% de les inversions a l’Àmbit Metropolità i un 32,4% a la resta de Catalunya.
La característica dels pressupostos del tripartit és la concentració de la inversió en poques comarques. En aquest sentit, la desproporció entre el que es destina a l’Àmbit Metropolità de Barcelona i el que es destina a la resta de Catalunya no deixa d’augmentar: el d'una Cartalunya com a parc temàtic d'un àmbit metropolità on s'hi destina tota la inversió per concepte de país, i per interès electoral.

També denoten la nul·la influència d'una Esquerra ( abans ERC )sotmesa al PSOE -C i incapaç d'equilibrar aquests comptes. I finalment denoten el pas de la Catalunya ciutat -que tot els ciutadans tinguin accés al mateix nivell de vida siguin d'un siguin- al Catalunya metropolitana -amb una forta diferència entre els que vuiuen dins o fora l'àmbit metropolità.
Per tant, tot indica que l’economia catalana per l’any vinent estarà caracteritzada per l’increment del dèficit i de l’endeutament, pel fet que els catalans/es haurem de pagar més impostos i, a més i com si tot això no fos suficient, també veurem com la taxa d’atur segueix augmentant. Tot això dins d’un context en el que difícilment s’hi observarà el comportament positiu de cap sector productiu.
Ens trobem, doncs, amb uns pressupostos que no serveixen per combatre la crisi (més aviat la fomenten), que contemplen l’endeutament més gran de la història (i, per tant, també garanteix més impostos de cara al futur), que no compleixen amb el criteri d’austeritat (s’incrementarà la plantilla en quasi 5.000 persones), que no són socials (no s’incrementen els ajuts a les famílies amb fills de 0 a 3 anys ni els complements per a les persones vídues) i que, a més a més, en matèria de finançament no compleixen amb l’Estatut (no hi figura la cistella d’impostos prevista i, per tant, no hi figuren els 4.400M€ que aquesta suposa).
Per tot això, i per moltes altres incoherències més, des de CiU hem presentat una esmena a la totalitat d’aquests pressupostos. No podem hipotecar, durant més temps, el futur de Catalunya. Cal aplicar uns pressupostos basats en previsions reals que prioritzin les polítiques d’ocupació, les polítiques socials i que generin activitat econòmica. Cal, en definitiva, aplicar uns pressupostos dissenyats per aixecar Catalunya i no per enfonsar-la encara més.
Llegint aquests dies un article econòmic que feia referència a la potencialitat de Catalunya per sortir de la crisi abans que la resta d’Espanya, he vist el camí català ben clar. El fonament d’aquest comentari era que els dos nostres principals mercats exportadors Alemanya i França estan ja accelerats en la recuperació econòmica, la qual cosa portaria a que tiressin de l’economia catalana amb força.
De igual manera que aquesta interrelació exterior va fer que patíssim més la crisi, ens portarà a una recuperació més ràpida. On hi ha el problema però doncs, és evident, el problema és la gran pedra ,el llast, que portem lligat a les nostres cames i que no ens deixa avançar amb fermesa i fent que ens anem quedant enrera poc a poc.
Les polítiques econòmiques que està aplicant el Govern Central no ens ajuden gens a tirar endavant amb solidesa, per no mencionar tampoc el dèficit fiscal.

Amb això no vull dir que el Govern Català sigui un gran geni i que apliqui grans polítiques econòmiques, ans el contrari, no fa prou per tirar la cosa endavant.
El problema del Govern Català és evident, mira massa cap a Madrid, per queixar-se o per demanar l’aprovació. No és gens menys cert que el principal partit del Govern Català, el PSOE català, no és més que una sucursal de PSOE espanyol triomfant. Per tant tenim un Govern que per una part diu amen a tot el que diu el gran guru ZP, i per l’altra tenim una altra part de Govern que en comptes d’aportar idees només es queixa d’aquest mateix ZP titllant-lo de gran dimoni, i intentant mantenir a través de la por el seu electorat.
Si no deixem de mirar tant a Madrid, i comencem a mirar cap a Brussel·les, Whasington, Pequín, Nova Delhi o Tokio, no anirem enlloc.A Madrid només els hem de mirar per tallar la corda que ens lliga amb el llast. Tota la resta és perdre el temps i allargar agonies. Ara bé, per tallar la corda hem de voler primer de tot tallar-la i per tant estar disposats a fer-ho, sense contemplacions.
La ignorància és la millor arma per dur-nos a l’èxit, per tant ignorem Madrid tot treballem per la internacionalització del nostre poble, i quan tinguem gent prou valenta al capdavant, tallem les cordes del llast. Si veien que sempre vas a ells i parles d’ells se sentiran forts. En canvi, si els ignores i fas el teu camí, estaràs trencant barreres i fent evident la total inutilitat de pertànyer a Espanya.
Endavant al valents, fem pedagogia entre els catalans, i oblidem els espanyols. El pitjor de tot és que a casa nostra, al nostre País, tenim els germans petits en el govern de la Generalitat, acompanyats de dos partits satèl·lits que suporten el que calgui amb la única idea de mantenir el poder.

Un govern que dóna pals de cec i que desgoverna.

S'ACOSTA LA PINÇA ESPANYOLISTA ?

2009-11-17T01:25:00.004+10:00

Aquest cap de setmana la Convenció que el PP ha fet a Barcelona ha certificat la possibilitat d'una entesa parlamentària i de govern amb el PSOE a Catalunya.
El mateix Mariano Rajoy, en l'entrevista que La Vanguardia publica diumenge ha posat sobre la taula la possibilitat real de governar amb el PSOE a Catalunya, els seus socis al País Basc. M'ha fet gràcia la manera que va tenir Rajoy, de demanar el vot castellanista a Catalunya. Va dir que ZP ja no era l'amic dels catalans, perquè no havia complit les promeses donades. En conseqüència, segons ell, el votant socialista castellano-cèntric havia de votar al PP com a càstig.
De tant estúpid que és l'argument segur que guanyarà vots a cabaços. El PP utilitzarà el teu vot contra Catalunya. Però com que el PSOE també l'utilitza contra Catalunya i a sobre pretén que no ho fa, cony, vota'ns a nosaltres, que com a mínim sóm sincers. Evidentment, l'argumetn és idiota perquè l'opció lògica és votar a una de les quatre altres formacions que no utilitzaran el teu vot en contra teva.
Però, es clar, per saber que aquestes formacions existeixen i que volen representar-te has de viure al país on vius. I molta gent viu a Telecinco i Antena 3. I aquests només entenen votar al PP o al PSOE.
A l'espera del desmentiment rotund del sanedríns del PSOE des del carrer Nicaragua, el PP intenta una ofensiva agosarada per deixar enrera els sagnants episodis de canibalisme que afecten els seus exèrcits a Madrid i València (i en menor mesura a Catalunya, amb la sortida per la porta falsa de l'ex diputada Nebrera -llibre inclòs- i de l'ex president Daniel Cirera, després d'escriure un sms amb una descripció escatològica sobre el seu propi partit).
El Partit Popular sap que arribar a La Moncloa sense comptar amb un suport considerable a Catalunya és gaire bé missió impossible. Fins ara s'ha dedicat a esgarrapar vots a Espanya, a base de criminalitzar el catalanisme i de presentar recursos contra l'Estatut i la LEC davant el Tribunal Constitucional.
Ara pretèn que els catalans li agraïm els serveis prestats i votem per una força política que ens vol anorrear, de la mà dels seus cosins germans socialistes. A Catalunya un govern PSOE-PP només és possible de la mà d'una majoria parlamentària que avui no té i que difícilment pot arribar a tenir a pocs mesos de les eleccions al Parlament de Catalunya. Els actuals 37 escons socialistes i els 14 escons populars, segons totes les enquestes publicades darrerament, no sembla que puguin arribar a incrementar-se fins a fer possible el pacte de l'espanyolisme rubricat al país Basc.
En qualsevol cas els més de 50 escons que les enquestes atorguen a CiU són l'única garantia per impedir un hipotètic govern PSOE-PP a Catalunya. Però les declaracions de Rajoy aquest cap de setmana i les d'Alícia Sánchez Camacho el passat mes de setembre, en el sentit de no descartar un acord de govern espanyolista a Catalunya, haurien de servir per obrir els ulls a una Esquerra que continua in albis, tot insistint en la seva capacitat d'arrossegar els votants socialistes cap a posicions catalanistes i sobiranistes. No solament no ho han aconseguit en sis anys, sinò que a més, Esquerra es pot convertir, amb el seu previsible enfonsament electoral, en la causa que impossibiliti una alternativa catalanista, amb CiU, a altres possibles combinacions.
Cal no oblidar, en aquest sentit, que CiU i Esquerra sumen en l'actualitat 68 diputats a la Cambra catalana, una altra majoria absoluta alternativa a l'actual desgavell Tripartit. El fet que el PP desitgi, arribat el cas, pactar amb el PSOE, no una llei, sinò un govern, vol dir que comparteixen un projecte polític a Catalunya.
Es el projecte de la nostra incardinació definitiva a Espanya. Montilla i Sánchez Camacho, en les seves reunions i trobades secretes d'aquests darrers mesos han aplanat el camí. Ara li ha tocat el torn a Mariano Rajoy. Lo primero es lo primero.
Estan a punt d'enterrar l'Estatut d'Autonomia, socialistes i populars. Primer va ser Montilla presentant esmenes contra el projecte d'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, després va ser el PP presentant recurs davant del TC, i ara el mateix TC està a punt de deixar la carta magna catalana sense cos ni ànima.
Un govern PSOE-PP seria la millor solució final -en terminologia nacional socialista- per a una Catalunya jivaritzada i homologada a la resta de comunitats autònomes de règim comú.
Al Euskadi ja és poc justificable un pacte PP-PSOE per fer fora els nacionalistes del poder, però a Catalunya un pacte d'aquestes característiques seria una aberració política. És clar que també és responsabilitat dels nostres partits nacionalistes que això no succeeixi. S'entendran Esquerra i CiU davant de l'amenaça d'un front espanyolista?

Espanya mon amour!!!

2009-11-12T19:10:00.005+10:00

Voleu dir que cal??...No se... jo crec que no. A la vida tot s'ha d'apendre, però algunes coses, és important, les tenim que apendre poc a poc, i amb la pràctica, ve la perfecció.

Aquesta és la meva opinió. Jo estic del tot a favor de la educació sexual, no cal dir-ho. Així moltes persones no passarien tanta "gana" per inexperiència de les seves parelles, però d'aqui a ensenyar algú com s'ha de masturbar... nois, jo trobo que lo bonic d'aquesta pràctica és descobrir el teu propi cos, on sí i on no, tocar, refredar, escalfar...Donar classe d'això... doncs com que no.

I mes en mig d’una crisi de collons i quan les feines per arribar a fi de mes és el factor comú d’empreses, famílies i institucions la Junta d’Extremadura ha tingut la idea feliç, mai millor dit, de gastar-se mols euros en una campanya d’orientació sexual que inclou un taller de masturbació per a nois i noies adolescents.
“El placer està en tus manos” ( mai més ben dit, és clar...) es titula de manera suggeridora el taller en el que s’ensenyen tècniques d’auto exploració personal juntament amb la utilització d’elements d’estimulació sexual com olis i cremes i joguines eròtiques.
Si a més de classes teòriques el taller consta també d’una part pràctica a hores d’ara deuen haver exhaurit totes les places. També es podria dir la campanya: "Ven a la escuela de calooor..."I és que els temps han canviat amb una velocitat tal des de que anava a fer el batxillerat enfundat en un davantal de ratlles blanques i blaves quan els capellans en plena repressió franquista ens ensenyaven que el camí més ràpid per arribar a la ceguesa era pelar-se-la, que espanta.
Tot i així els problemes relacionats amb el desconeixement sexual segueixen essent els mateixos d’abans si no més grans els d’ara.

Si l’objectiu ha d’ésser la prevenció de malalties sexuals o els embarassos no volguts i procurar que a través del coneixement del propi cos l’adolescent arribi a ser conscient del que suposa mantenir relacions sexuals em sembla be, però em fa l’efecte que hi han moltes maneres per arribar al mateix resultat i fins i tot, des d’una ignorància pròpia que reconec, poso en dubte l’efectivitat d’una iniciativa com aquesta.
No crec fos una bona idea incloure en una campanya contra el consum de drogues un taller per ensenyar a embullar un porro o animar a la gent a conduir sense carnet per a millorar la seguretat viària, però que vols potser és que no soc tant progressista com jo creia o simplement massa gran ja per a tanta modernitat.
De totes maneres la iniciativa es tindrà que valorar amb els resultats finals i el grau d’aprofitament, de la diplomatura o bé licenciatura en masturbació, tot i que coneixent com som més d’un es capaç de suspendre per a tonar-se a examinar el Setembre.
Ben mirat, els euros que han costat la campanya, estan molt més ben gastats que no pas els que es gasten per a fer segons quins informes.

CAP PROBLEMA .

2009-11-07T18:41:00.002+10:00

La setmana que es va iniciar dijous passat amb la nova traïció dels diputats del PSC-PSOE al Congrés dels diputats, votant a favor de la llei de modificació de la LOFCA (esquarterant definitivament l'Estatut català amb el suport dels "patriotes" d'esquerra i IC-V), que ha continuat amb noves evidències de la xarxa corrupta de Santa Coloma de Gramenet, les declaracions d'Antonio Bolaño acceptant que José Montilla sigui el número 2 d'Artur Mas en un hipotètic futur Govern català, i que ha acabat (de moment) amb la publicació dels 15 càrrecs polítics i institucionals d'Anna Hernàndez, l'esposa de José Montilla, ha estat la Setmana Tràgica del socialisme catalano-espanyol.
I per reblar el clau, avui s'ha fet públic que 4.000 pisos de protecció oficial en mans de la Generalitat estan buïts per incompetència, excès de burocràcia i manca de recursos econòmics.
1- La votació dels diputats socialistes i els dels partits que donen suport al Tripartit, al Congrés dels Diputats, ha col.locat l'Estatut i el finançament que s'hi preveu sota els peus dels cavalls de la LOFCA.

El café per a tots s'ha tornat a imposar gràcies als vots de les esquerres catalanistes. Adéu a l'Estatut i a un finançament just.
L'Estatut havia de prevaldre per sobre de la LOFCA i ha acabat sodomitzat per la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes. Gràcies al socialisme i a l'independentisme palanganer.
2- La xarxa corrupta de Santa Coloma de Gramenet, que pressumptament girava al voltant de l'ex diputat socialista Luiggi, s'ha anat clarificant i ampliant el radi d'acció dels seus tentacles. El cost polític de l'Operació Pretòria per al PSC-PSOE serà, com a mínim, la pèrdua de la majoria absoluta a Santa Coloma de Gramenet, la pèrdua de posicions a Badalona, a la resta de municipis esquitxats per l'escàndol i la pèrdua de vots a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
3- Antonio Bolaño, ex responsable de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, el que va amenaçar a Jordi Barbeta i home de la màxima confiança del President de la Generalitat, ha declarat a RAC1 que José Montilla acceptaria ser el vice president d'Artur Mas en un futur Govern de la Generalitat. Tot i ser ràpidament desmentit per José Zaragoza, les seves afirmacions denoten no solament una manca absoluta de principis i de coherència polítiques, sinò que a més són l'expressió, nítida i descarnada, de l'acceptació de la derrota electoral que els espera ben aviat i que assenyalen totes les enquestes.
4- La senyora Anna Hernández, esposa de José Montilla, acumula quinze (o més) càrrecs polítics i institucionals. Amb independència dels sous i les dietes que pugui percebre per tots ells -que seria bó conèixer-, i que segur que no és poca cosa, per sí mateix és un fet escandalós i intolerable. Es del tot impossible que pugui tenir la dedicació que reclama cadascuna de les seves responsabilitats. Tot això, al marge de les vinculacions d'alguna de les institucions de les que és responsable amb empreses com Gramepark, que figura a la interlocutòria del jutge Garzón. És normal que una persona concentri tant de poder?

La resposta del Psc-PSOE: que això no suposa "cap problema" perquè la persona en qüestió només cobra un sou. És clar, si la llei diu que els càrrecs públics NOMÉS PODEN COBRAR UN SOU! És que només faltaria! Ara bé, el que sí poden cobrar són sucoses DIETES PER LA SEVA ASSISTÈNCIA A COMISSIONS I PLENS. Alerta! És a dir, la situació de l'Ana Hernández no és il·legal; però és moral? Demanaran els socialistes que dimiteixi de la majoria de tots aquests càrrecs igual que demanen que la Trias Fargas torni els diners de la Fundació del Palau de la Música?

Per cert, al Telenotícies de TV3, d'això no n'han dit res...
5- Encara que el Departament de Medi Ambient i Habitatge és a les mans d'IC-V i dels companys del Conseller Francesc Baltasar, cal denunciar, amb tots els ets i uts, que la gestió que Govern Montilla en l'àmbit de l'habitatge és un desastre clamorós.

Més de 4.000 pisos buïts per la seva manifesta incapacitat de posar-los a disposició dels milers de famílies que els necessiten. Com en el cas de la gestió nefasta de la Llei de Dependència, el discurs de les polítiques socials no passa per la ITV més condescendent. Un frau i una actuació negligents que haurien de fer caure, com a mínim, al conseller del ram.

Parlarem de la Convenció Municipal del PSC-PSOE. José Montilla, Jordi Hereu i el local power del socialisme catalano espanyol l'havien preparat amb carinyo amb l'objectiu de projectar la recuperació del lideratge de l'alcalde de Barcelona.
No cal que assisteixin el Ministre de l'atur ni la Ministra de l'èxit de la lluita contra els pirates somalís. No cal que intervinguin els consellers del Govern de la crisi ni els alcaldes i regidors de la trama Pretorial. Segurament serà la Convenció dels codis deontològics i de les bones pràctiques socialistes.
Molt preocupats estan a can socialista. Tant, que el propi José Montilla ha enviat un mail als seus afiliats demanant "confiança" en el projecte del seu partit. En aquesta frase, hi podem trobar dos errors. El primer, en la paraula "projecte". És que tenen (i han tingut mai) algun projecte? El segon rau en el terme "confiança".

Com es pot confiar en algú que davant els problemes s'amaga?

Com es pot confiar en qui encara no ha donat la cara per a res, més lluny de llegir un trist paper que li ha redactat un altre? Com es pot confiar en qui ni tan sols s'atreveix a respondre les preguntes dels periodistes?

A més, parla de tirar endavant "noves iniciatives per a regenerar la política", però en canvi el seu partit ja ha anunciat que no està disposat a aprovar la llei electoral durant aquesta legislatura..
Menys paraules i més fets. I sobretot menys lliçons i més ètica. I més credibilitat. I tolerància ZERO de veritat amb qualsevol tipus de corrupció. Fets, no calen paraules.
P.D. Algú encara dubta que cal una regeneració democràtica radical en el nostre País ?

Catalunya, avui i el futur.

2009-11-06T01:11:00.004+10:00

A ran de les darreres situacions irregulars que s'han destapat a Catalunya, l'estat de la política catalana és quasi d'ingrés en una unitat de cures intensives.
Apart del descrèdit i la desconfiança generat en la ciutadania, això pot representar un gran desànim entre l'electorat i quan arribin les primeres eleccions que hi ha a la vista, precisament les nacionals a Catalunya, la gran abstenció que es pot donar generarà un sentiment de buit de poder pel fet de que qui guanyi la cursa, ho pot fer amb un mínim de suport ciutadà. També es pot donar un gran nombre de vots en blanc que realment serà un càstig pels polítics i la política.
D'altra banda, al meu parer, estem patint una persecució important per part de l'Espanya veïna. Estan molt nerviosos perquè s'adonen que aquesta situació econòmica genera cada dia un rebuig dels catalans i creixen les possibilitats de que la independència onegi cada cop més per damunt del cap dels ciutadans d'aquest País.
Referent al cas de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i les persones imputades, un dels escàndols que ha sacsejat Catalunya aquests dies pot ser una de les mostres més clares. Només ha calgut veure les imatges en les diferents televisions per donar-se una idea clara de la forma d'actuació del jutge Garzón, de l'Audiència Nacional.
Com anècdota recordaré que el mateix dia, un jutge va multar amb 200 € a un conegut pederasta, per haver-se masturbat davant de menors. No hi ha cap relació entre la justícia aplicada en un cas i l'altra.
Malgrat tot, els partits catalans han reaccionat de forma diferent. Apart que CDC i PSC han suspès de militància als imputats, CDC ho ha fet de forma cautelar perquè des del primer dia ha cridat i apel·lat a un dels drets principals i bàsics de la democràcia, la presumpció d'innocència. Evidentment dono suport a aquesta decisió. Però per tots.
En canvi altres polítics no estant fent el mateix. És el cas dels del PSC. Tant Iceta com en Zaragoza estan mostrant les seves males formes. Se'ls nota molt nerviosos. En totes les declaracions fan referència a CDC. Obviant que la seva situació és la més compromesa arremeten de forma insensata contra CDC amb arguments absurds i incoherents. La seva posició davant l'electorat és difícil i prefereixen empastifar a tothom per amagar les seves incompetències i carències.
Se saben perjudicats i han pensat que aquest naufragi no se salvi ningú. Per justificar-se i donar una imatge de serietat han corregut a fer reunions i declaracions en les que han deixat sols als seus. Han escampat per arreu els seus comunicats per mostrar la seva formalitat i serietat.
Ara ja és tard. Igual que les seves acusacions cap a CDC. Ja no se les creu ningú.
Si ens referim a la gent d'ICV la situació és diferent però se'ls nota els tics autoritaris. Han fet declaracions grandiloqüents intentant mostrar que són els incorruptes. I no ho dupto pas. Però no poden aprofitar el moment per anar a captar vots.
Són moments difícils per la política catalana i queda fora de lloc aquesta forma mercantilista de fer una campanya.
Seguint en la línia i fent referència al nostre País, a la realitat actual i present i amb les mirades posades en el futur, crec que calen fer altres reflexions. Una de les més importants és la relativa al finançament. Als nostres diners. Els que ens fan falta per poder tornar a ser i encara millor un Estat dins Europa, ric, creatiu, innovador, avançat i modern. Clar està que fer això fan falta molts diners i ara per ara no els tenim.
L'Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya i que finalment Artur Mas va portar a Madrid era molt ambiciós. No perquè en Mas ho volgués per a ell, sinó perquè és un gran estadista i des de sempre ha pensat en Catalunya, amb la seva gent i en tot l'entorn d'aquest País. Malauradament allà va trobar unes bones paraules, sí només bones paraules, i amb un exèrcit de "sastres" que amb les tisores ben esmolades van començar a retallar el que ells van creure que no els convenia. He dit, els convenia. Apart, les esmenes presentades per un gran partit catalanista i de progrés com és el PSC, que va oblidar d'on són i és van alinear amb els espanyols rancis del PSOE per seguir fent retalls d'aquella gran peça elaborada amb molta cura. Només hi va faltar el mestre fuster, que amb un gran domini de les eines, va donar uns quants cops de ribot per acabar d'afinar el que per ells els representava un perill. Finalment, per beneir tot aquest afer, el gran govern d'esquerres que hi ha a Catalunya, va acceptar i signar un paper en el que no van llegir la lletra menuda, en el que els diners que ens donen no arriben ni pels viatges del senyor Carod-Rovira.
Van intentar defensar per activa i per passiva el que havien assolit però arribats a un moment, han enterrat el tema i ja el donen per oblidat. Així ja ningú recorda la malifeta acceptada per un govern, autoanomenat catalanista i de progrés.
Doncs amb aquestes almoines i rosegons és el que ara s'ha de tirar endavant el País. Suposo que a ells els hi està bé, però no pas per a mi. Com diu en Ramon Tremosa, Catalunya precisa urgentment una gran inversió en infraestructures viàries per on ens puguem desplaçar cap a Europa. Hem d'assolir el primer aeroport per moviment de persones entre Catalunya i la resta del mon. Com no, hem de tenir el primer port de tota Europa, complementat amb Tarragona pel moviment de mercaderies, però amb unes línies ferroviàries d'ample europeu,( no rus), per on les mercaderies circulin en terminis molt ràpids per donar servei a les industries ubicades a la resta de països socis.
Quan tot això estigui resolt podrem tornar a engegar noves empreses i industries a casa nostra que donin feina als nostres ciutadans. I els empresaris, han de formar part d'aquest actiu amb les idees de que anar a vendre capses de cartró a les espanyes ha de ser secundari.
Primer les han de vendre a Alemanya, França, Estats Units, Canadà, etc.
Els espanyols ja s'ho faran amb les seves industries. Si volen podrem ser proveïdors d'ells però mai més seran o han de ser els nostres clients principals. Està molt més que clar que per poder arribar a tenir tot això tant sols hi ha una via i d'ample infinit.
Hem de tornar a ser nosaltres. Catalunya ha de recuperar el seu estatuts de País i formar part de l'UE. I per arribar hem d'estar tots units. Fins i tot, com he dit abans, l'empresariat català i els de fora ubicats aquí. El tren d'alta velocitat circula a molta velocitat i ja no és possible pujar o baixar en marxa com quan eren de carbó. Ara, les noves tecnologies són part de les eines del futur i també ens calen.
Per tot això, el futur de Catalunya, del nostre País, ara mateix passa per les mans de CDC, de CiU, amb Artur Mas al capdavant, seguit per un gran grup de persones amb molta vàlua que poden posar en ordre tot això, fent un govern fort i sòlid que s'encari amb els espanyols per plantejar-los que el tren és a punt de sortir i el que no s'apunti queda a terra. Nosaltres hem de ser tots ja als vagons.

Donant escalf,treballant de valent, no deixant que ens malmetin els nostres drets i tenint molta cura del que és nostre.

Un País independent ens pot portar a gaudir d'una Catalunya forta i molt potent.

Aquesta notícia ha passat incomprensiblement de puntetes en els mitjans de comunicació. Dic incomprensiblement perquè decisions com la d'ahir hipotequen el present i el futur del nostre País.
Cada dia ens assabentem d'alguna cosa que de forma natural em produeix urticària. El més greu de tot és que tots els atacs cap a Catalunya sembla que tant sols afecten als que som catalans i a la resta de persones, procedent d'altres zones d'Espanya, d'Europa o la resta del món, els hi resulti immune. Però com podem permetre això.
No vull entrar en les paraules del president Pujol, sobre la catalanitat dels que viuen i treballen aquí. Tant sols vull sacsejar les seves persones per fer-los veure que tot el que perjudiqui el nostre País els afecta també a ells. No hi ha carnets d'excepció. Quan ens toca rebre, rebem tots. Gairebé a diari patim atacs des del govern espanyol i de les seves institucions per, suposo, alleugerir-nos el pes de la crisi.
El pitjor però no és això. El pitjor és que el PSC té vint-i-cinc diputats al Congrés de Madrid que actuen com a robots, sotmesos a les decisions del Big Boss. Quan els necessiten els posen piles, com els joguets, i actuen. Al igual que el dia dels reis a casa amb els fills. Quan les joguines fan massa soroll, s'acostuma a llevar-li les piles dient-los "ja no va!!!".
Una forma de discriminar, empobrir i enfonsar Catalunya en un forat on no els emprenyem. Vull tornar a referir-me als ciutadans. Aquí no hi ha distincions de cap mena. Els que vulguin anar a veure la seva família a Andalusia o qualsevol punt de l'estat espanyol han de saber que mai tindran una línia directa. Hauran de recórrer la pell de brau.

I si no disposem d'un bon finançament no tindran millors escoles, ni millor sanitat, ni millors serveis que als que en el document d'identitat diu que som originaris de Catalunya. Per tant, el greuge és per tothom. Els que viuen i treballen aquí també. Com diu en Tremosa, aquesta manca de fer un traçat per la costa mediterrània afectarà greument a les empreses catalanes i per tant als seus treballadors. Sinó disposem d'un corredor que permeti enviar i portar matèries per elaborar i ja elaborades, i depenen del transport per carretera, la productivitat no serà la mateixa.
Per tant poden estar abocades al fracàs i per tant al tancament. Tot depèn també de que els ports siguin forts. Cal fer un front comú per evitar que la proposta del govern espanyol tiri endavant i es faci realitat la que sí és necessària.
L'atur no distingeix nacionalitats, ni orígens, ni grups familiars. Les castiga i de forma cruel. El resum de tot això és que cal que ens plantem. Que ens mobilitzem i que diguem prou.

Però tots i totes que estan arrelats a Catalunya d'un forma o altra. Fem difusió i denunciem.És evident, que amb iniciatives com aquesta el govern espanyol pretén enfonsar la nostra economia, empobrir-nos i sotmetre'ns a l'Estat espanyol, tot això amb la complicitat del govern tripartit de la Generalitat que, un cop més, peca per omissió. Després en Carod-Rovira, en la seva conferència d'ahir, té la barra d'afirmar que "el tripartit ha contribuït a estendre el sobiranisme"... com no!!! Com a reacció a la submissió vergonyant a la que han sotmès el país, tant el primer com el segon tripartit. Les coses que diu en Carod són insubstancials, beneïtes, ridícules, i algunes clamorosament falses (“Vam fer el que havíem de fer per la unitat civil del nostre poble”). Però el més greu és que un noranta-vuit per cent del seu discurs (tot just esborrant la paraula independència) el signaria, a ulls clucs, el president Montilla.
Quan passa això, quan passa que el discurs d’un independentista val per un espanyolista és que hi ha alguna cosa que no funciona.

En algun lloc, alguna cosa no funciona.

RELAXEM-NOS UNA MICA .

2009-11-04T00:48:00.003+10:00

Tot i que m’ha apassionat la política des d’adolescent, no hi entenc.
Cada dia n’estic més convençut. Quan veig com governen els governs, jo ho faria diferent. Quan veig com les oposicions ataquen els governs, jo ho faria diferent. Quan veig com els governs ataquen les oposicions, jo ho faria diferent.No pot ser que tanta i tanta gent dedicada a aquesta noble activitat s’equivoqui en les seves actuacions.
El més raonable és que l’equivocat sigui jo. Per tant, la conclusió és òbvia –i la navalla d’Ockham, cruel–: no hi entenc, de política. Hi ha coses que sincerament, encara que m'escarraço no entenc. I evidentment dec ser jo el que està equivocat.
Per que no pot ser que tants bons opinadors a sou de els més importants grups econòmics-partidistes del nostre País s'equivoquin.
Fa pocs dies, una serie de presuntes criminals han estat detinguts a l'última operació del mediàtic jutge Garzon. Persones que ocupaven o havien ocupat importants responsabilitats polítiques o bé eren responsables de importants empreses.
A l’Edat mitjana es practicava el Judici de Déu. Partint de la premissa que Déu protegiria els innocents, els acusats eren obligats a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua bullent. Si aquesta pràctica salvatge no els ocasionava cap lesió, és que Déu els protegia i, en conseqüència, eren innocents.
Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resultaven culpables.
Ens pot semblar un costum bàrbar, incivilitzat, propi de ments fonamentalistes. Tanmateix, avui continuem practicant el Judici de Déu a través de proves més sofisticades. Encara que professem la laïcitat, partim igualment de la premissa que Déu protegirà els innocents i, en conseqüència, sotmetem els acusats a l’acció dels mitjans de comunicació. Si surten incòlumes d’aquesta cruel pràctica, és que Déu els protegeix i, en conseqüència, són innocents.
Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resulten culpables.
L’altra opció –escoltar l’acusador, escoltar l’acusat, verificar indicis i evidències i arribar a conclusions fonamentades abans d’emetre veredicte– és un procés lent, feixuc i avorrit. Per tant, per què subordinar-s’hi si tenim alternatives amb més atractiu, amb més gràcia (amb més gràcia divina, fins i tot)?
Francament costa parlar amb calma de fets que impacten i indignen. El panorama social i polític és complex, difícil i farcit d'escandols. Escandols que caldrà superar, si però des de la responsabilitat i la decència. Aquesta interpretació de la socialització és perillosa per la democràcia i pot generar dinàmiques populistes que acabin amb salvapàtries de liders.
La democràcia és una garantia, amb virtuts i defectes, insuficient en la participació però, de forma evident, un camí vàlid front a altres models. Personalment em decanto per una democràcia i una societat justa. Aquesta justícia només es pot construir des de la coherència personal i la flexibilitat política que no vol dir canviar de camisa segons qui s'acosta. La distància entre societat i política és gran però aquesta ferida, fruit de desencantament, encara es fa més profunda amb aquestes acusacions.
Ja no es tracta de qui guanya o perd vots sinó de la desconfiança que es genera sobre la gent. L'ombra del dubte plana sobre totes i tots els que intenten, des de les institucions polítiques democràtiques, defensar canvis socials, nacionals, polítics i econòmics.
I cal aprofundir més enllà de les portades dels diaris i la cortina de fum sobre el tracte als detinguts. No confio ni sóc fan del jutge mediàtic però la preocupació sobre el tractament a les persones imputades ni es té en compte quan parlem d'independentistes bascos o catalans o de possibles integrants del comando Ajax, és una cosa de classe, de classe social és clar! Sigui cert o no (defenso la presumpció d'inocència per a tothom), estigui ben o mal instruit (de fet només els i les independentistes acaben a la presó amb les instruccions de Garzón) el mal ja està fet i la desconfiança plana sobre la gent.
Caldrà superar aquesta situació amb propostes polítiques d'aprofundiment democràtic i transparència institucional i de les organitzacions polítiques i per això calen opinions i mans, per construir fa falta gent. Joan Fuster deia: "la política la fas o te la fan" és una evidència, deixar de participar no aporta gaire tot i fer veure el descontentament amb un sistema d'organitzacions polítiques .

Tots al mateix sac ?

2009-10-30T01:50:00.003+10:00

Fa una certa mandra, escriure avui. Fa una certa mandra, envoltats com estem de casos de corrupció, d’enriquiment indegut, de robatori i, fins i tot, expoli.

Ja siguin d’Ajuntaments o d’institucions representatives del país .L’espectacle resulta patètic i denigrant. Però no pas per l’acció “puntual” del cas Pretoria, del cas Millet, del cas Gurtel, del cas Palma Arena, o de les rastellera de casos sense nom i que només suposen la punta de l’iceberg dels casos de corrupció en què els implicats han comès la imprudència de deixar rastres evidents; sinó per l’actitud que mantenen en general i de forma permanent els partits polítics.
Els meus no són ni els socialistes del Baix LLobregat, ni els senyors Alavedra i Macià, que representen el pitjor de CDC, i l'Àrtur Mas, faria bé de deixar-los caure i passar pàgina del tot, i que tinc ben clar que els meus enemics són els primers,peró si l’han feta, que la paguin, com també tots els altres..
No obstan l’esquitxada ja està feta. Lluís Prenafeta fa vint anys que no té càrrec polític al Govern, i Macià Alavedra aviat en farà tretze que va deixar-ho, però els seus noms i les seves cares sonen A mi el que em desespera és pensar que de tota aquesta marea potser només en traurem més allunyament de la gent cap a la política i possiblement, un ascens de moviments lamentables .Cal tenir molt clar l'eix nacional que es el que de debo importa. Dels vots que perdi el PSOE , els partits catalans no n'arreplegarem ni un, aniran tots al PP o UPD. de la Rosa Díez i el primer de tot a l'abstenció.
De merda, n’hi ha molta i no solament em refereixo a robar, sinó també a la complicitat, als silencis, a les amenaces d’estirar la manta, al finançament dels partits, a les actuacions legals però èticament reprovables, etc.
Fa molt de temps que des de la societat civil s’està dient que els polítics fan tots els esforços possibles per denigrar l’acció pública i per allunyar-la de la societat, sense la més mínima voluntat per part de ningú de redreçar la situació Es comença a estendre arreu l'expressió de "tots els polítics són iguals" . La nostra societat és tremendista per naturalesa, tendint a posar-ho tot dintre d'un mateix sac i llençar-ho rostos avall sense pensar-s'hi massa.
Siguem honestos i no ens enganyem, ni tots els polítics són iguals ni tothom que es fica en política ho fa per enriquir-se; aquests casos són una minoria, però malauradament quan són notícia se n'hi acostuma a extreure tot el suc possible i en la majoria de casos és picar ferro fred perquè la força d'una imatge preconcebuda és superior a qualsevol argumentació que es pugui donar. És una llàstima.
Actituds com aquestes (la dels polítics corruptes i la de la societat tremendista) només ajuden a alimentar encara més la desafecció per la política i la tendència cada cop més abstencionista de la nostra societat.
Fa una certa mandra, escriure avui. Però en tenim la obligació. Ja fa temps que sentim allò de que “tots els polítics són iguals”. I el que s’ha anat coneixent aquests darrers mesos i dies fa cada vegada més difícil defensar el contrari. Ho he escrit en aquest bloc en alguna altra ocasió.

I com que ja fa prou temps puc dir que, com en tantes altres coses de la vida, no posaria la mà al foc per gairebé ningú, alhora que afegiria que qui es cregui que els partits polítics poden sobreviure només de les seves quotes viu absolutament fora de la realitat. Per tant, el debat sobre el finançament dels partits polítics és imprescindible.
Però, atenció! Que ningú es porti a engany. Resolent el finançament dels partits polítics resoldríem només en part el problema que ens afecta. Perquè hi ha un aspecte més intangible, però molt més real, que és la misèria humana. La debilitat humana. I aquesta existeix.

És inherent a la mateixa condició humana. Existeix abans dels partits, al marge dels partits i, evidentment, a l’interior dels partits. I la misèria humana, la debilitat humana, no ens la treurem del damunt arreglant el finançament dels partits polítics, que cal resoldre.
Davant la misèria humana, davant la debilitat humana, com a societat només tenim la llei, la seva aplicació, l’existència de controls reals, que funcionin de debò i que permetin detectar amb velocitat la fruita podrida per apartar-la del cistell amb celeritat. Que l’actual sistema no protegeix prou les estructures dels partits i de les administracions públiques davant la debilitat humana, davant de la misèria humana? Possiblement aquesta asseveració també és certa. Per això és imprescindible la reforma del sistema de finançament dels partits. Sense banderes partidàries. Amb humilitat. Despullant les entranyes dels partits. De tots. I tots alhora. I, gairebé, gairebé, acceptant un punt i final.
Però, insisteixo, no ho acabarem tot aquí ni d’aquesta manera. Per tant, immediatament i alhora cal defensar amb força la necessitat de l’existència dels partits polítics. La necessitat imperiosa que la ciutadania s’impliqui en política, participi de les institucions. La necessitat imperiosa de la revalorització de la política i del compromís polític, com a eines insubstituïbles, de moment, per governar les nostres col·lectivitats.
No hi ha en aquest sentit i de moment capacitat d’elecció. O ens comprometem políticament, o treballem amb els instruments que són els partits polítics -els actuals o els que puguin sorgir en el futur- o deixem el camp lliure i obert perquè gent amb recursos il·limitats (i no ens preguntem d’on els han tret), accés als mitjans de comunicació, verb fàcil i interessos gens clars comencin a liderar i dirigir aquestes nostres societats d’una manera que ni serà més neta, ni serà més transparent, ni serà millor que la forma amb què les hem organitzat al món occidental des de ben entrat el segle XX.Però més que mai, si es volen canviar les coses, si el que va sorgint dia sí dia també no ens agrada, si sentim que tot plegat fa massa pudor, més que mai cal implicar-se en la organització política de la nostra societat i buscar, cercar o forçar elements de canvi.
Dimitint de la política, dimitim com a societat organitzada. Cal ser tossudament ingenus, i alhora, amarar-nos de realisme. I fer un pas al front. Els partits d’avui són instruments útils. N’estic convençut. Cal que siguin valents, cal que els fem sentir valents, entre tots, i que posin les eines que tenen a les seves mans a funcionar per arreglar el que cal arreglar.
I, per acabar, un humil consell: malfiem-nos, tots, d’aquells partits o moviments que sembla que no tenen res a amagar. La crisi és estructural a tot el sistema polític, i tots els que som dins el sistema polític en som protagonistes. Aquí no hi ha ningú que per si sol pugui dir: sóc el més net de tots, ja prenc,jo l’escombra i ho netejo tot.

Malfiem-nos, especialment, d’aquests. Feia mandra, escriure, avui. Però cal que ens aixequem i tornem a fer país. Cal que ens aixequem i tornem a posar-ho tot en marxa. Amb tots, i entre tots. El país i la seva gent s’ho valen.

Trieu vosaltres mateixos el futur de Catalunya.

2009-10-24T01:09:00.004+10:00

1- Només podem trobar estratègies similars en països del tercer món o decadents.
2- Efectivament, que hi hagi estratègies polítiques d'aquest tipus al nostre País, és un dels elements de decadència de Catalunya.
3- Una estratègia així només pot ser portada a terme per individus amb un altra concepció de la política.

Per part d'individus (que no polítics) per als quals la política no és ideals, principis, valors, idees, gestió o il·lusió, sinó que treballen amb l'únic objectiu d'assolir o mantenir quotes de poder, objectiu davant del qual queden justificats tots els mitjans, tot s'hi val. La crisi mundial del socialisme clàssic (que no de la tercera via de Giddens, Toni Blair o Segolene Royal), té en el socialisme català un dels malalts més avançats. Els seus actuals dirigents, incapaços d'abandonar els atavismes de les seves ideologies d'extrema esquerra, i totalment contaminats de la manca d'idees i de projecte del socialisme, ja han decidit directament abandonar aquest front.
Tenir idees, projectes i portar-les a terme és una pèrdua de temps en els seus esquemes estratègics, doncs el seu electorat els votarà igual. Aquest factor esdevé especialment greu i digne d'estudi, en tractar-se en aquests moments d'un partit que governa a Catalunya.
Abandonada doncs la política (idees, gestió, projectes etc...), i davant d'unes previsions electorals que els fan clarament fora del Govern, l'única estratègia és desgastar el rival.

Haureu observat que els dirigents de l'aparell actual del PSOE-C només parlen de CiU, mai d'ells, mai de res més, només i sempre de CiU, i sempre amb una frase del dia, concreta, estudiada, i que fan repetir com a lloros a tots els seus dirigents.
Aquí és on apareixen les estratègies de màrquetig comunicatiu, que deuen ser molt vàlides en el món del màrqueting i la comunicació privada, però que en el món de la política fan envermellir.
En el terreny de la declaració política una doble estratègia. D'una banda la purament política, on s'acusa a CiU de radicalitzar-se cap a l'independentisme i alhora de voler pactar amb el PP.

Dos missatges contradictoris que es neutralitzen entre ells = fracàs de l'estratègia.
L'altra és quan apliquen el seu lema del tot s'hi val, i és llavors quan apliquen l'estratègia del "merda per a tothom i si no n'hi ha te la inventes". Es tracta d'acusar a CiU del que sigui, sigui veritat o no, de qualsevol mal que passa a Catalunya, de corrupció, del cas Millet, de tot.... De vergonya no en tenen i de valors tampoc, per tant és igual si s'està parlant de convenis totalment legals de la Fundació Trias Fargas, és igual si la seva Fundació Campalans es financia 80% amb recursos públics provinents d'administracions on governen ells mateixos, o si les caixes van condonar al seu partit un deute de 7'1 milions d'euros.

Però una vegada més, la demagogia utilitzada pel PSC tira per terra qualsevol reflexió seriosa a fer d'aquest tema.
A cas el PSOE-C no sabia de l'existència d'aquests convenis abans no esclatés l'afer Millet? Sospitós oi que ara, dia si dia també, tota la maquinària mediàtica socialista -que no és poca- desgrani amb pèls i senyals els famosos convenis?
De que parlem doncs, de tornar a legislar sobre el finançament del partits, o d'una orquestrada maniobra socialista amb so de trompetes i timbals per combatre l'adversari polític? Parlem-ne doncs.
I si la legislació sobre finançament de partits permet aquest tipus de convenis que grinyolen més que les violes, doncs, parlem-ne. Com es pot parlar seriosament de finançament de partits si aquells que veuen la palla en els ulls dels altres - són els que tenen la biga més grossa en els propis ulls ?
El PSOE -C ens porta doncs a un fals debat. Llàstima. ¡
Si des de CDC s'ha caigut també a una defensa retòrica, no és pas perquè si. És perquè cap aquí ha volgut portar el debat la maquinaria socialista.
El gràfic que adjunto, no admet discussió.( Subvencions oficials 755.614,80 TOTAL INGRESSOS 907.205,34 -Diputació de Barcelona 63.000,00 €Departament de Justicia - Generalitat de Catalunya 180.000,00 €Memorial Democràtic - Departament d’Interior - Gencat 11.100,00 €Ministerio de Cultura 470.000,00 Arxius - Departament de Cultura - Gencat 3.999,80 €Formació - Ministeri d’Educació 27.515,00 €Conveni Caixa Catalunya 50.000,00 €Donatius 29.059,00 €Venda publicacions 4.855,45 €Ingressos per activitats 3.201,72 €Ingressos per matrícules al Màster "Lideratge per a la Gestió Política Social (2008-2009) 58.100,00 €Interessos bancaris 6.374,37 € )
Són dades reals i extretes de la memòria econòmica de la Fundació Rafael Campalans de l'exercici 2008. La Fundació cobra directament del Ministerio de Cultura espanyol "només" 470.000€. Ja que parlem de cultura, bé que els podien haver destinat a la Fundació del Palau no?

La Fundació cobra també de la Diputació, del Departament de Justícia, del Departament de Cultura, del Ministerio de Educación, etc...
Ep !, i amb un any, la Fundació Campalans ingressa per aquestes vies certament també dubtoses bastants més diners del que la Fundació Trias Fargas ha rebut en molts anys de la Fundació del Palau.

Calen més comentaris? Oi que no?
Ahir el Srs socialistas, afirmavan que ells quan necessiten diners, van a demanar-los al banc...No sé si els evangelis ho diuen exactament així però molt em temo que deixen entreveure que els mentiders no aniran al cel, srs.socialistes... i home, també sap greu!
I és igual si amb això enmalalteixen encara més, fins a deixar-la raquítica, a la política, com si prou malalta no estigués, com si prou distant de la societat no estigués. Els és igual, la prioritat única és conservar poder.
Tot plegat està basat amb dades. Ells calculen que la malaltia del "tots els polítics són iguals" i del "tot és una merda" que porta els electors a l'abstenció, els afavoreix, o dit d'un altra manera, perjudica més a CiU, amb un electorat més polititzat i per tant sensible a aquestes qüestions. Calculen que per cada socialista que digui: "tot és una merda, tots són iguals, no vaig a votar", hi haurà més d'un convergent que estarà fent el mateix. I això els és suficient com per portar a terme aquesta estretègia.

Mentrestant a CiU, l'estratègia és superar la crisi, aixecar el país i el dret a decidir.

Bones notícies.

2009-10-22T16:20:00.003+10:00

He intentat trobar un tema positiu per no insistir tant amb fets negatius, notícies que no voldríem que passessin, però que omplen totes les pàgines dels diaris.
M'he trobat amb les declaracions de la presidenta del Parlament balear, Maria Antònia Munar, imputada per un cas de corrupció, en què diu que és normal que la citin a declarar. De fet és trist que aquests esdeveniments siguin normals.
Però jo buscava un tema positiu. Parlar de la derrota del Madrid, per alguns podria ser el tema falaguer, però enriure's de les desgràcies dels altres tampoc és correcte. Tampoc vull parlar del cas Gürtel, ni de Millet i Montull, ni d'Hondures, ni del fracàs escolar degut al consum de cànnabis, ni de les dues morts en una masia de Torelló, ni dels hostatges del Canadà... canvio de diari... ni de la sentència del Tribunal Superior de Justícia del país valencià, a favor del tancament del repetidor que dóna cobertura de TV3 a València, ni de la victòria a Brussel·les de Berlusconi i la seva censura als mitjans de comunicació italians, ni que els pressupostos són absolutament denigrants per la dignitat de Catalunya,ni de….... El primer problema d’aquest pàís no són ni els Millets, ni la corrupció, per repulsiva que aquesta sigui i per molt que ens agradi sentir-nos moralment millors que aquest senyor.
Les adversitats que hauríem d’encarar són, sobretot, d’ordre polític i econòmic, de model econòmic. La banca, caixes incloses!, i l’administració, també els ajuntaments, han apostat per un model basat en la construcció excessiva i l’especulació piramidal, sense pensar que tard o d’hora seria impossible seguir eixamplant la base d’aquesta piràmide.
Tot plegat, en un món en que l’economia financera està desbocada i en que cada cop és més evident que cal regular, i limitar, les transaccions financeres internacionals, per recuperar un cert control públic sobre l’economia i superar l’actual paradoxa d’uns estats que imposen mil-i-una regulacions sobre el petit comerç, per exemple, i en canvi són incapaços de controlar i gravar les transferències milionàries, que no es decideixen a tancar l’accés de capital als anomenats refugis, o paradisos, fiscals o que, com ha passat ara, no s’atreveixen a elevar la fiscalitat als SICAV, els fons d’inversió per a grans fortunes, per por que aquestes se’n vagin a destins més productius. I tot això, amb un model energètic golobalitzat i al límit del col.lapse, un planeta que amenaça a retornar-nos la sobreexplotació en forma d’escalfament accelerat i des d’un país, el nostre, petit, expol.liat i segrestat. Amb aquest panorama, trist però estimulant alhora, voleu dir que ens hem d’estar tant pendents de quatre miserables que roben allà on els deixen?
Ja les he trobadades! ja no busco més :
*Girona, primera capital catalana que farà una consulta independentista amb el suport de l'ajuntament.
*CiU, ERC i ICV rebutgen els Pressupostos de l’Estat
*Plataformes sobiranistes volen que el Govern pugui fer plebiscits sense permís de l’Estat
* Venta de calçots… por Internet!!!
*Paris Hilton assegura que no és tonta, sinó que ho fa.

Participar i convèncer.

2009-10-21T19:39:00.003+10:00

El bust reproduït a la dreta és el de Tucídides, un historiador grec del segle V abans de Crist que entre moltes altres coses va dir que “Un home que no s’interessi activament per la política no mereix ser considerat ciutadà plàcid i tranquil, sinó un autèntic inútil”.
Tucídides potser va exagerar una mica doncs si l’haguéssim d’agafar al peu de la lletra arribaríem a la conclusió que vivim en un país d’inútils, i la cosa està malament però tampoc és això. La política no es fa només des de dins dels partits,és fa política des de qualsevol lloc de la societat, només cal tenir l’ànim i la voluntat de fer-ho.
Reconec que, entre totes les opcions, Convergència és la que més s'acosta als meus plantejaments polítics, per això no amago la meva simpatia. I una frase encara més contundent, que l'únic partit que defensa els interessos del nostre poble és CiU i que als catalans i catalanes, que ens partim la cara per la nostra terra i la nostra cultura ens sobren puritanismes per poder construir un país catala amb la dignitat suficiente
Jo no estaria a CiU si aquest partit, o qualsevol altre partit nacionalista de veritat, tinguera la suficient força política per representar els interessos catalans al meu poble, a la meva comarca, a el Parlament o a les altres institusións espanyoles.Jo no estaria a CiU si no escoltes alguns amics i amigues parlar amb orgull després de les generals d'altres nacions que voten partits nacionalistes (quan ells han votat PSOE o al PP) i després es lamenten de les decisions que els "socialistas o els peperos" prenen al congrés i al senat, en contra dels interessos dels catalans. Jo no estaria a CiU si no veies cada dia la tasca ingent dels homes i dones, en totes les institucións, per donar-li prestigi a la meva llengua, fomentar la meva cultura i defensar el meu territori sense descans.
I no estic adjudicant tan sols a CiU, totes aquestes iniciatives sinó que sense el seu recolzament no s'haurien fet realitat No diré res de nou si afirmo que m’interessa la política, tot i que sempre m’he mostrat en contra de tot el que representi qualsevol compromís de militància. No he militat mai en un partit polític, ni ara per ara tinc cap previsió de fer-ho doncs no n’hi ha cap que em faci el pes, tots coixegen per un lloc o un altre.
Segurament sóc massa exigent i individualista per acceptar segons quines coses, entre elles l’obediència al cap que sempre tens per sobre teu i l’obligació de dir amen a les decisions de les cúpules. Jo vaig més aviat per lliure.Però aquesta independència personal no m’ha impedit, participar sempre, això sí, des de la meva més absoluta independència política i sempre, també, com ja podeu suposar, assolint uns resultats electorals més aviat discrets, uns resultats que sempre m’han deixat lluny de poder accedir a l´ansiada per algúns cadira de regodor i ser regidor no és sinònim de treballar pel poble (ni estant a l'oposició ni al govern), ja que si no hi poses voluntat, no fas res.
Per a mi,la gestió dels recursos públics, del diner públic, passa per una gestió eficient, eficaç i transparent d’aquests recursos; i per explicar quines decisions prenem, des de la política, i perquè les prenen. Els polítics, no sempre l’encerten, no sempre poden fer conten a tothom, impossible per definició; però si que hauríen de ser capaços d’explicar el que fan i perquè ho fan. La interpretació que fan els polítics de les necessitats i les respostes que i donen, és el que ens fa diferents entre nosaltres, i permet al ciutadà situar-se davant la política i els polítics. Però si més no per a un profà en política com jo fa il·lusió veure el seu nom escrit a les paperetes electorals, Petites vanitats!
Però si darrerament hi ha hagut un acte polític que em va saber molt greu perdre’m és el que va tenir lloc a Arenys de Munt estic convençut que marcarà un abans i un després a la política catalana;quan es va fer el primer tripartit i PSC, ERC i IC-V van ocupar El Palau de La Generalitat, algunes veus de l’esquerra més... van parlar de la fi del famós “Oasi Català”.
Amb els esdeveniments d’aquests darrers mesos s’ha demostrat que l’”Oasi Català” estava viu i ben viu. Sóc dels que creu que malauradament aquesta Societat civil d’un altre “nivell” dictava, dicta, els destins de la societat catalana.
És a dir, que amb gran mesura influïen, influeixen, en el pervenir de Catalunya fins a extrems desconeguts com per exemple acceptar el tripartit. És una correlació de les seves forces internes el que equilibra o desequilibra les balances. Per que no ens enganyem, aquest “Oasi Català” està conformat per persones que representen alhora tot l’espectre ideològic en funció dels propis interessos. (aquí voldria fer una exempció de totes aquelles persones de bona voluntat i que de manera desinteressada treballen pel bé general i per l’interès comú del País, conscient que les generalitzacions no són mai bones)
El que està clar és que, en aquesta ocasió, el desequilibri que hi ha hagut, fruit de l’actitud delictiva de dues persones que ja han confessat, s’ha fet públic. Això els hi ha provocat una autèntica crisi interna que ha desembocat en el que jo qualifico d’una crisi de la societat civil catalana, representada per aquest “Oasi Català”. I s’ha volgut conduir a la vegada, per distreure l’atenció, cap a la vessant política.
Una vessant política a la que alguns partits, els del tripartit, poc temps els ha costat agafar-s’hi per tal de camuflar una situació de crisi i desgovern, creient que amb aquesta erosió evitaran la caiguda lliure. Obliden per variar el mal col·lateral que causa a una classe política més que qüestionada que mai i amb raó.
Ara toca donar explicacions, és clar, i per poder-ho fer s’ha de fer en optimes condicions per tal de permetre que la ciutadania de carrer prengui el timó i decideixi de veritat sobre els seus propis destins.Però fent una reflexió del que esta passant a casa nostra aquests darrers dies la meva pregunta es i... encara ens estranyem que la ciutadania passi olímpicament de la política i hagi cada cop mes desafecció pels polítics??
No pot ser que davant de problemes tant importants com està patint el nostre país, el govern de Catalunya tanqui els ulls, No pot ser que es gastin milers de diners en informes, estudis i seguiment de les ideologies polítiques i es vulgui tapar, volent fer treure les vergonyes a CIU insinuant que una fundació de CDC s’ha finançat amb diners de la fundació palau de la musica, quant el finançament es va signar sota convenis de col·laboració, i son totalment legals.
Tot això respon a una campanya orquestrada del tripartit, per escalfament electoral i per intentar desgastar a CIU, i per crear dubtes entre els ciutadans ,la claca socialista torna a repetir de nou la tàctica de repetir una mentida mil vegades, perquè a força de repetir-la a veure si per art de màgia es converteix en veritat.El joc brut i crear suspicàcies i sospites és típic, quan es veuen acorralats.
Costarà molt convèncer de nou a la ciutadania perquè s’impliquin pel país, Catalunya be s’ho val.Costarà molt tornar aixecar aquest país, encara queda un any d’aquesta agonia que es diu tripartit, que ens està deixant el país destrossat, anímicament desmoralitzat, gairebé sense forces i totalment allunyat de la ciutadania.Aquest país necessita cada vegada mes un nou impuls i un lideratge que només li pot donar un projecte seriós, creïble, socialment avançat, il·lusionant i modern .

I per últim, és gratificant treballar i fer-ho, tot i que t'hagis escoltar de tot i molt sovint amb molta manca de respecte (això és l'únic que detesto de la política municipal). Encara que les ganes i passió per treballar per la gent del poble i el mateix municipi, són molt més grans que segons quins comentaris.

Vota Puigcercós i veuràs com posa un Montilla a la teva vida..

2009-10-19T23:45:00.003+10:00

De petit em van dir que dir mentides és, com a mínim, lleig, bàsicament perquè enganyes a qui li dius la mentida.

Sovint diem allò que la història posarà les coses al seu lloc. Jo més aviat diria que la interpretació que els historiadors faran d’allò que estem vivint ara posarà les coses al seu lloc. Intentar analitzar el present o el passat recent ens costa perquè se’ns presenta confús.
Diuen que l’home es l’únic animal que s’entrebanca tres vegades amb la mateixa pedra, esperem que no es compleixi amb aquests bergants. Per tant, només el temps ens dirà si, tal com sembla, els independentistes catalans estem fotent el ridícul i hem perdut una de les últimes oportunitats per aconseguir la plena sobirania.
Aquest cap de setmana, al santuari de Núria,Esquerra, ha proclamat i ratificat, a la búlgara, el nomenament d’en Puigcercós com a candidat d’Esquerra (abans ERC) a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

I per celebrar el nomenament, han pujat fins al cim del Puigmal -la muntanya més alta del Ripollés-, ell, la família, i uns quants “amics”. Desconec si en la travessa muntanya amunt han aprofitat per pensar nous informes, però segur que els magnífics paratges els n’hauran donat alguna que altra idea..Com a prova de la bona sintonia interna del partit, cap militant crític ha caigut (accidentalment) per un penya-segat.
I perquè en comptes d'anar a Núria no se'n van a l'Himalaya? Amb una mica de sort es trobarien al Yeti que els hi cantaria quatre de fresques i així els faria recapacitar sobre la seva enorme displicència.És una humil opinió, no sé.
Joan Puigcercós ha afirmat que a partir de l'any 2010 podrem exercir el Dret a Decidir. No ha concretat si serà el 2011 o el 2111, cosa que demostra que aquest candidat és -sobretot- un home sincer i prudent.
ERC ha estat la gran estafa de l’independentisme català, bé mes que ERC en sí, els seus dirigents, encapçalats per Carod, Puigcercós i Ridao, seguits de Benach i en menor mesura en Portabella i a Tarragona en Sergi de los Rios.
Ells son els culpables del deteriorament del partit i del seu abocament irremeiable al pedregal, i la segura derrota electoral. Tot i que s’autonomenen assamblearis, s’han encarregat de fer callar totes les veus critiques, aconseguint que aquest històric partit patí la seva tercera escissió en nomes 30 anys de democràcia.
Allò que la militància reclamava no ha estat escoltat per la direcció, que van preferir la fugida de tot el sector Carretero abans que intentar un acord ampli al partit, i ara, en Putxi i en Ridao s’obstinen en tancar els ulls, i fer una fugida endavant, que no els hi portarà mes que a una rotunda patacada. Per tal de salvar els mobles, no els hi queda mes remei que seguir fent de crossa del PSOE, i esperar que malgrat la seva davallada puguin sumar amb algú per a mantenir-se al poder.

Quina pena de ERC!!!.
Quantes jornades hilarants ens queden gràcies als espectacles hipòcrites, fariseus, histriònics,... dels d'Esquerra,ara resulta que la legislatura vinent(2010-2014) serà, segons aquests "pallassos", la del dret a decidir... I que collons han fet aquests últims 6 anys? Perquè esperar a la legislatura vinent, poden començar demà mateix, no? A qui volen enganyar aquesta pobra gent il·luminada?
Tot molt bonic, i més si tenim en compte que en Puigcercós va ser l’autor material i intel·lectual dels dos tripartits. Si no tinguèssim en compte cap de les malvestats què aquest senyor ha estimulat, quan no promogut, podríem arribar a pensar que Esquerra no té intenció de fer un nou tripartit. I creure’ns que la possibilitat d’un pacte polític en clau nacional és possible i viable. Val la pena creure’l? Jo només he hagut d’escoltar l’informatiu de RAC-1 de les 9 de la nit, per adonar-me que aquest patètic mag de l’independentisme de saló ens vol tornar a enredar. Per què?
Doncs per què en les declaracions que he escoltat, al final la frase ha canviat completament. Ha dit textualment: “Tothom pot fer el Puigmal, però ningú ha de quedar-se enrera”Ja hi som.

Ja tornem a ser al mateix lloc que fa 6 anys.
Quan els militants d’Esquerra havien de donar suport al primer tripartit (molts dels quals ara estan a Reagrupament), no sabien prou com justificar-ho, i se’ls va òcorrer parlar de la “concòrdia civil”.

Sabeu què volien dir? Que pactant amb el PSOE evitaven que aquest partit es convertís al lerrouxisme, si tornaven a quedar-se sense poder queixalar la única institució que se’ls escapava.
És curiós que al cap de 6 anys, i per la porta del darrera, el gran farsant torni a usar el mateix argument. Com que no tothom voldrà pujar al Puigmal, millor no fer aventurismes inútils, i esperar temps millors.

Que n’ets de burro, nano!
Noi, amb aquests pensaments no arribaràs massa més lluny que a dirigir una organització de pòtols, destinada a ser escorxada electoralment a la mínima que els ciutadans puguin votar.

Per si no te n’havies assabentat encara, algú t’hauria de dir que cap procés d’alliberament ha estat fàcil, ni molt menys unànime. Per això existeixen els referèndums, i les majories. I per celebrar un referèndum només et cal tenir una majoria suficient al Parlament. No cal que els teus amics espanyols estiguin “por la labor”, sinó que els nacionalistes siguem majoria. Cal una majoria simple, 50 més 1, vaja, per si no ho havies entès.
Si ni pujant al Puigmal ets capaç de treure’t la síndrome d’Estocolm respecte al PSOE aneu ben servits. I per cert, si el Dret a Decidir serà tant important la propera legislatura, com justifiques que durant el proper any no ho sigui? Pugicercós, si t’has permes durant més d’un quinqueni vendre’t el dret de Catalunya a ser lliure, perquè ens hauríem de creure que d’aquí un any seràs un patriota com cal? El proper cop, Puigcercós, intentar escalar l’Everest, i de passada, intenta alliberar el Tibet. Els tibetans ho lamentaran. Nosaltres també, però estarem més a prop de la llibertat perquè quanta menys Esquerra hi hagi, més llibertat nacional hi haurà.

Els fets ho demostren. Els fets, no les paraules. Te’n recordes?
Falta quelcom més que anar a Núria, que ja hi hem anat massa vegades, caminar va bé per la salut, si es fa cada dia... I hi ha certs camins que s'han de fer d'una altra manera.
Reagrupament que, a hores d’ara, no reagrupa sinó que redivideix. I dic de moment perquè no negaré que tinc certa simpatia per l’objectiu que busca Carretero. Crec que aquest objectiu és dels més encertats que s’han proposat en la vida política independentista dels últims temps: crear una força política parlamentària majoritària i transversal amb un únic objectiu: proclamar la independència unilateral.

Aquesta intenció estaria bé si a les properes eleccions es presentessin juntes, en coalició, totes les formacions polítiques i socials que busquen aquest objectiu. Si a les properes eleccions CiU (o potser hauria de dir CDC), ERC, Reagrupament i persones independents es presentessin sota una sola sigla amb un programa consensuat, potser sí que estaríem parlant d’un autèntic reagrupament.

També podem esperar a veure els resultats electorals. Potser la coalició és possible després de les votacions. En aquest sentit, cal esperar que la promesa de Puigcercós d’exercir el dret a decidir es faci realitat i que nosaltres Convergència ens deixim d’una vegada per totes d’ambigüitats.

Coherència

2009-10-15T04:36:00.003+10:00

No és que no em caiguin bé els espanyols. Tinc molts amics que ho són. Tenen bon menjar. Una cultura extrordinària i una llengua potent. I el paisatge fa patxoca.
El problema és que ens prenen el pèl als catalans. A part de no acceptar que siguem diferents, amb llengua diferent, cultura diferent i encara menys una hisenda diferent.
Aquest cop ens han tornat a prendre el pèl amb les suposades inversions de l'Estat, tal i com explica el diari Avui de diumenge 11 d'octubre.

Ara és el Ministerio de Fomento el qui sols inverteix el 32% de l'acordat als pressupostos del 2009. Dels 782 M€ sols es faran realitat 255 M€.

Però el més fotut és que cada any és el mateix drama.
Els diputats de CiU a Madrid, ja poden barallar-se per aconseguir "inversions" per al país als Pressupostos Generals de l'Estat. Al final, l'Estat es passa pel folre les inversions per Catalunya acordades. Cada cop queda més clar que no hi encaixem. Ens volen sense piular. En tot cas pidolant el que és nostre. A mi això em cansa. Em cansa haver de demanar per allò que és meu.

Més política, menys partit, és el títol de l’article que va publicar Salvador Cardús al mateix diari,l´ articleque he trobat molt encertat en un moment en que les acusacions a partits i a polítics són cada dia portada dels diaris. Afortunadament, a la política i als partits hi ha molta gent que creu en el que fa i que treballa, cadascú des del seu ideari, pel benestar de la societat i per aconseguir més llibertats individuals i col-lectives.
Fins ara, a més, no hi ha altre sistema millor que el de la democràcia i el dels partits com a eines per organitzar-se per participar-hi.És cert, però, que la interioritat dels partits està prenent el protagonisme a la política que fan la pròpia organització i els seus líders. Però també és cert que s’ha instal-lat una estratègia mediàtica d’acusacions, quan el que cal és anar al jutjat i perseguir als qui no han respectat les normes i les lleis.
És una llàstima que el mal fer d’uns i la lamentable estratègia dels altres no deixin treballar als que volen fer-ho i, més greu encara, facin que molts, pensant que tothom és igual.
Cal que el sistema recuperi la confiança del ciutadà i que aquest torni a implicar-se en la política. Llegiu l’article Més política, menys partit però no us conformeu en donar-li la raó i quedar-vos a casa.

Cal lluitar perquè això canviï .

NO HA ESTAT RES.

2009-10-10T01:55:00.009+10:00

Tenir un blog és una cosa carregosa. En certa forma es com tenir un fill: t'agrada tenir-lo però és emprenyat haver-te'n de fer càrrec en tot moment. Per això a molta gent li agrada més ser tiet que pare.

Per això la majoria de la gent, que ja en fa prou cuidant fills i parella, no té blogs.Molts de nosaltres, patètics blogaires amb aspiracions d'escriptor de veritat, tenim problemes per trobar la inspiració.

Ah, inspiració! Aquella prostituta esquiva.
Aquella porca eixelebrada i fresquívola que es fa caca en el nostre teclat i pipi en les nostres ànimes. Sovint la inspiració és com una erecció: apareix quan no la necessites i en canvi, arribat el gran dia ens deixa tirat. Els blogaires som uns màrtirs: Ens exposem a perdre amics, a espantar amants i demés per la causa odisfèrica.
És clar que també, ben mirat, ens desfoguem aquí per no acabar fent-ho amb alguna amistat. Porto uns quants dies que de tantes coses de les que voldria parlar, estic totalment bloquejat.

I és que arriba un moment com a ciutadà que hom ja no sap si s'angoixa, indigna, cabreja, decep, o com s'ha d'agafar tot l'allau de males noticies que li cauen diàriament al damunt.
Aquests dies he llegit i escoltat diverses persones que ens han dit coses molt interessants i molt diverses sobre qüestions molt diferents. Aparentment, les coses que han dit no tenen cap mena de nexe comú, els temes són ben diversos, però en el fons, penso que sí que hi ha algun tipus de nexe comú . Sobretot, des del meu punt de vista, són reflexions que sorgeixen de persones que no tenen interessos als que servir
En fi, estem tan mancats de persones lliures i sàvies que ens aportin llum i clarividència sobre tantes i tantes qüestions que no em convida pas a l’optimisme. I a fe de déu que el meu caràcter ha estat sempre d’un gran optimisme en tots els aspectes de la meva vida.
Estem vivint una època dolenta per la credibilitat del món polític, dins de la societat actual.

Si veiem les últimes eleccions que hi han hagut, podem extreure una característica clara del que pensa la societat actual dels polítics; no solucionen els problemes de les persones, només solucionen els seus propis..És allò que deien, servir-se de... enlloc de servir a...
Tenim el Millet, l'afer menor però afer al cap i a la fi dels SMS, el cas Gürtel que és molt gros, la ineficiència gairebé patològica del Govern del Sr. Zapatero per sol·lucionar els problemes reals de la gent, els efectes d'aquesta crisi que paleses dia a dia en la gent del teu entorn, els d'Esquerra amb l'últim l'acte de cainisme en do major que van més perduts que una sardina per la Vall de Núria.

Reagrupament es va consolidant amb fermesa arreu del territori català sense presses peró amb decisió i tenacitat., mentre els de la plataforma decidim.cat es barallen sobre com i quan s'han de fer les consultes populars de la independència.
Les servituds i els interessos acaben apareixent gairebé sempre al voltant de causes nobles i en bé de tothom.

Aquest és un punt simptomàtic que hem de valorar.
Si, ja en si, la societat comença a desconfiar dels polítics i cada cop els veuen més llunyans, poc ajuda els casos de corrupció que estem visquent en els últims dies... Em refereixo als ja coneguts casos Gurtels i del Palau de la Música...Digueu-me, tossut o ingenu. O tossudament ingenu.

No entenc la gran majoria de les notícies que publiquen els diaris . Des d’un punt de vista exclusivament empresarial, de venda de diaris, puc entendre els titulars i les portades.
La informació és poder. Però en una societat dominada pel paradigma bulímic de la moda, la informació que ahir ens convertia en reis, demà en deixa com uns mongòlics. Per tant, més que no pas informació crua, el que atorga un poder verdader és la capacitat de seleccionar la informació. Però quedi clar que això no és periodisme. És una altra cosa.
A totes les democràcies els partits polítics, les fundacions, les associacions, etc., tenen un sistema més o menys elaborat de fund-raising, de recerca de finançament.
Per tant, que l’Àngel COLOM acudís a Fèlix MILLET -que fins que la policia va registrar el Palau passava per ser un prohom de l’alta societat catalana- a demanar-li finançament, o que la Fundació Trias Fargas arribés a convenis amb la Fundació del Palau de la Música només hauria de ser notícia si els diners haguessin anat amunt i avall sense ordre ni concert. Tot i que va quedant evident que els mots “diners”, “ordre” i “Fèlix MILLET” no es pot suposar que vagin alhora, sembla clar, per les mateixes notícies, que en el cas de COLOM, MILLET va ajudar-lo i, en tot cas, va aprofitar per “ajudar-se”, però en cap cas, més enllà de la consciència moral en conèixer-se els fets, s’ha de responsabilitzar COLOM de res.
En el cas de la Fundació Trias Fargas, tot plegat és encara més clar. Està tot documentat i auditat, i no hi ha desviament de fons. On és, per tant, la notícia? O, dit d’una altra manera, el fet seria notícia sense el cas MILLET?
Perquè el que és sagnant és que la mateixa notícia que fa un titular que indica que hi ha roba per rentar en aquest tema, en el cos de la notícia afirma que totes les operacions són legals i només fa el comentari, la pregunta, la reflexió, de si una Fundació finançada amb fons públics podia signar convenis d’aquesta mena amb una fundació de caràcter marcadament polític. La reflexió la podríem arribar a compartir o no.
En qualsevol cas, però, aquesta reflexió surt del que és notícia, i passa a ser opinió.
I, per tant, i en conclusió, acaba sortint en portada una notícia que no és tal i que només té interès si s’hi afegeix la reflexió, la opinió.

És a dir, ocupa la portada una opinió vestida de notícia.
Evidentment, hi haurà qui tindrà molt interès en què la Fundació Trias Fargas i CDC s’expliquin donant a la opinió, com ha fet el diari, caràcter de “notícia”, i posant el fet com a sospitós quan el mateix diari, a la mateixa notícia, el qualifica de legal.
De la notícia, al negoci. Del negoci, a la politiqueria. De la politiqueria al teletip. Del teletip, a la notícia.
Però el cas que està aconseguint més portades durant aquests dies, és la Trama Gurtel... Mireu, que jo era reticent a escriure sobre aquest tema... Ja sabeu, "cuando las barbas de tu vecino veas quemar, pon las tuyas a remojar"...Però ara se'm fa impossible no parlar d'un tema que va més enllà d'uns simples vestits regalats al Sr. Camps... Cada dia que sabem alguna cosa més del cas, ens rasguem les vestidures, per la corrupció que sembla haver-hi en el Partit Popular i el seu finançament...
Està clar que la Sra. Aguirre ahir va prendre una primera decisió que és la d'enviar a 3 diputats que ja són inculpats al grup mixt... però de veritat per fer això, s'ha hagut d'esperar 8 mesos??? Però la trama més gran, del Partit Popular i el cas Gurtel, sembla que ve donat a València i allà encara no s'han pres decisions, escudant-se en que no hi ha res clar... Qui és el que encara no ho té clar??? Alguns dels dirigents populars valencians, madrilenys, Gallecs i Castellano Lleonesos, han urdit un negoci per a poder suposadament, guanyar-se uns diners, amb les seves responsabilitats. I això, després d'aixecar-se la primera part del sumari del TSJ de Madrid, i veure les diferents transcripcions de les escoltes telefòniques no deixa lloc a dubtes... I se segueix sense prendre mesures...
Ara corren tots a desvincular-se d'aquest grup de gent que va vendre actes a les diferents Comunitats Autonòmiques (com per exemple els Gramy's Latins a València, on el Govern Valencià, es va quedar amb la proposta més cara, però molt més cara que la resta)... Però al realitat, és que poc a poc es va demostrant la seva culpabilitat...
El sistema polític s'ha d'oxigenar, tal i com es va oxigenar en el seu moment, altres casos de corrupció i que el PP, no va dubtar en cap moment de demanar caps... els mateixos caps que li demana la societat actual, ara a ells... La seva credibilitat s'està perdent...
Però els dirigents estatals de la dreta espanyola, perden el temps espolsant-se les culpes i dient que tot això són calumnies contra ells... argumentant falses denúncies que diuen que han posat, però que no consten als jutjats i involucrant a jutges, amics personals d'alts dirigents, en tot aquesta problemàtica partidista (recordem que el TSJ de València, va arxivar el cas, que ara està destapant el TSJ de Madrid... I recordem que el Màxim Magistrat de València, és amic personal de Camps i ha anat a actes del PP, a València)...Tal i com deia el Ministre Rubalcaba ahir... El PP no valora de la mateixa forma, un cas de corrupció en un Ajuntament governat pels socialistes, on demanen dimisions (i així ho està fent els dirigents socialistes) o un governat pel PP, que no demana dimisions i diu que els estan atacant abans que es demostri la culpabilitat...Tot plegat, aspectes a tenir en compte. Que no malgastin temps en mirar de tapar les vergonyes a uns altres... que exigeixin dimisions també dins del seu partit.
Però ja ho va dir Sirera, en aquell SMS desgraciat... "Aquest partit és una Merda"!!
Un cercle viciós que acabarà donant el poder, al final, al primer populista que passi per aquí. I clar, arriba un moment que un es bloqueja i s'acaba preocupant de si era un gos o una lleona la que voltava perduda i famolenca per Tarragona, potser perquè en el fons és l'única sorpresa que ha rebut en molt de temps, atès la resta es reiteradament i fastigosament previsible.

I això és una mica tot. El panorama polític segueix essent desolador, tant que no val gaire la pena parlar-ne. La bipolarització amb dretes i esquerres és una cosa absolutament desfassada i absurda, però el President Montilla i els seus n'estan encantats, i ho fan servir com a cavall de batalla per la majoria de comicis. És un miracle que la gent encara vagi a votar.

En fi, per avui res més. Bon cap de setmana ¡¡Espero no despenjar-me tant la propera vegada. A tornar-hi, que no ha estat res.

Per sortir de la crisi

2009-10-06T00:03:00.003+10:00

Aquesta setmana, la política catalana estava de festa major.
La celebració de l’últim Debat de Política General de la legislatura al Parlament. La premsa ha recollit bé el que va passar a la Cambra i, en general, destaca un cert to moderat, avorriment i poc més. Un tràmit en el que ningú no va lluir i que a la ciutadania l’ha deixat tan freda que si s’hagués celebrat a Sydney un congrés sobre la reproducció dels cangurs.
Sembla que el que més ha arribat als ciutadans catalans, i espereu, són els SMS de Saura i de Sirera, redactats en la seva llengua d’ús, l’ecocatalà i l’espanyol, respectivament.
Durant el debat de política general l'Artur Mas va oferir al Govern un full de ruta per sortir de la crisi, que passaria per formar un front comú dels partits catalans contra la pujada d'impostos, aplicar un pla d'austeritat, liderar des de Catalunya les grans reformes, com ara la laboral i l'energètica, impulsar un Pla d'Infraestructures efectiu i endegar un pla de liquidat per a les empreses.
Però la invitació del líder convergent a treballar plegats pel país va ser rebutjada pel president Montilla, tal i com ho van ser les 36 propostes de resolució presentades per CiU.
A Catalunya la crisi està picant fort, i el Govern és incapaç de liderar-ne la superació, i quan des de Convergència fem una aposta clara per sortir-ne, assumint fins i tot el desgast que pot suposar anar del bracet amb el tripartit, la resposta de Montilla és desqualificar les propostes com a "neoliberals" .
Els socialistes han repetit una vegada més el seu únic argument, la por al PP, quan són ells, amb la seva nefasta gestió de la crisi al govern de l'estat, els qui estan regalant la victòria al PP.
L'anunciada pujada d'impostos no és una solució, sinó tot el contrari, qui més notarà l'increment de l'IVA en la llum, el gas i molts articles d'ús quotidià seran les classes mitjanes i les més desafavorides. És més, tenint en compte que a Catalunya es recapta el 22% dels impostos de tot l'estat, amb la pujada els catalans pagarem entre 3000 i 3500 milions d'euros al més, quan amb el nou finançament, segons el tripartit, tan sols obtindrem 2000 milions d'euros addicionals, o sigui que al final hi tornarem a perdre, i tot això al mateix temps que se segueixen destruint llocs de treball i no s'adopta cap mesura efectiva per a la represa econòmica.

“Una Grande y Libre“.

2009-10-02T00:37:00.003+10:00

Aquest dies de debat no han servit per res més que per confirmar el que ja sabíem.
La “classe política tripartita” continua encallada en un discurs endogàmic, constant-ment parlant de política per a polítics i amb polítics.
Si agafeu les declaracions que fan als mitjans veureu com pràcticament el 100% de les paraules dels polítics d’aquest país van dirigides a un altre polític i no pas al poble com seria d’esperar.
Una de les veritats incontestables en l’àmbit de la política d’aquest país és que el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d’esquerres. Per damunt d’ideologies progressistes o conservadores el que de veritat uneix aquest nacionalisme, massa sovint ranci i intransigent que ells neguen i que empren per a definir als que també ho som en la perifèria, és l’eslògan que va fer èxit durant el franquisme del ideari espanyolista “Una Grande y Libre“.
A Catalunya lluny de prendre nota de l’evidència, encara estem discutint si son mascles o femelles i cada un fa la guerra pel seu costat, uns, els d’Esquerra valorant el major pes polític d’un pacte amb socialistes i els d’en Saura, els altres, els del PSC, fent costat a les tesis espanyolistes del germà gran el PSOE, i aquest delegat espanyol del PSOE, anomenat actualment President de la Generalitat, va seguint el seu rumb cec i sense escoltar la seva ciutadania, primer cal dir que aquest govern tripartit ha comes errades com tots els governs, i mai està de més assumir alguna culpa, i no mostrar aquesta perfecció fantasiosa.
Nosaltres, els de CiU, intentant recuperar el que el pas dels anys i una certa auto complaença ens van fer perdre pel camí i la resta, fent la viu viu i vivint de la fireta.
Ahir tot això i moltes altres coses més, es varen posar de manifest en el debat del Parlament, però de totes les teories abans exposades i dels posicionaments dels diferents partits jo n’extrec una conclusió molt vàlida i és que el PSC no té veu pròpia a Madrid i per aquí ens vindran els problemes quan un TC desprestigiat i polititzat en excés, tombi moltes de les ambicions que els catalans varem refrendar del nostre estatut.
I no és ja que la lluita en contra la crisis econòmica galopant que s’està portant a terme des del govern de l’Estat vagi en sentit oposat al que estan fent els països del nostre entorn, si no que tot i fer evident la discrepància del mateix conseller del govern el sr. Castells front a mesures equivocades com les d’apujar-nos a tots els impostos, els del seu partit, de la ma d’un Montilla que cada cop més sembla el conillet del Duracell, s’empassa els gripaus de quatre en quatre per tal de no fer quedar en evidència el seu president, el ZP, no dubtant en posicionant-se en contra dels interessos d’una Catalunya que dirigeix.
Què no ho recorda president?, Catalunya el primer!!
En el fons el que importa no és el fet de fer un front comú per qüestions fiscals, tot i que també seria bo fer-ho, si no deixar ben clar una vegada més quines son les prioritats d’un PSC a on els espanyolistes varen accedir al poder fent fora a Maragall en aquella mena de cop d’estat intern amb el suport de les espanyes d’esquerres. En el fons en Pasqual també era d’aquesta crosta nacionalista que tant els incomoda.
Fins que tot això no s’hagi revertit en unes eleccions que facin possible un govern catalanista de veritat, incorporant a CiU en solitari o en companyia d’un partit catalanista hi tindrem ben poc a fer i és una llàstima perquè el sentiment sobiraniste, per primera vegada està creixent. No serem capaços d’aprofitar-ho?.

Debat.

2009-09-29T23:36:00.003+10:00

Avui a les 5h. comença el Debat de Política General al Parlament. El president de la Generalitat es passarà la tarda llegint en veu alta i monòtona un llistat d'actuacions dutes a terme pel govern durant el darrer any, i ens intentarà convèncer de l'encert de les seves polítiques i de la centralitat del seu missatge.
Però per més voltes que hi doni serà incapaç, com ho ha estat fins ara, de transmetre el lideratge que el país necessita.
En una etapa de crisi econòmica i d'incertesa sobre el futur del nostre autogovern ens calen propostes clares, una direcció ferma cap a la sortida del túnel, i no un recitat soporífer de la feina que fan els funcionaris de la Generalitat. Aquest govern no lidera el país sinó que es limita a gestionar, sovint malament, el dia a dia, pagar nòmines- i informes externs-, acabar els projectes importants iniciats pels governs de CiU, contractar nou personal, deixar que la pròpia dinàmica de l'administració s'ocupi de respondre a les necessitats dels ciutadans, i anar fent.
Les decisions estratègiques, com ara el model energètic o les infrastructures, s'ajornen per la manca d'acord entre el tripartit, i les coses que avancen, com ara la Llei d'Educació, ho fan perquè CiU s'hi implica a fons i algun dels socis del govern se'n despenja. Hem fet una bona Llei d'Educació, però des que govern el Tripartit s'ha doblat el nombre de barracons, en passar de 527 l'any 2003 als 1.046 actuals, i així podríem anar esmentant molts altres serveis públics, com ara segons quins aspectes de la sanitat que, tot i la suposada aposta per les polítiques socials, s'han degradat durant els darrers anys.
No hi ha bona gestió ni lideratge.
Catalunya es mereix un millor govern.

I com si res!!

2009-09-28T16:30:00.002+10:00

L’avançament dels pressupostos de l’Estat amb la pujada d’impostos no ha agradat ningú. Llevat dels portaveus del PSOE. Els diaris ja han explicat a bastament el perquè. Els números no quadren i els pressupostos no són creïbles. Quan la confiança és imprescindible, cada dia que passa els governs socialistes espanyols en perden, de confiança.
És xocant que ningú no vol ser vist al costat del govern espanyol. A l’inici de l’anterior legislatura espanyola, era el Partit Popular qui estava més sol que la una. Avui és el PSOE qui es troba aïllat. Quan les coses van malament, ningú no vol ser vist com l’amic del Zapatero.
Amb tot, aconseguirà superar l’escull de l’aprovació pressupostària. El PNB l’ajudarà, perquè necessita ser ajudat. ERC li donarà el suport, si li fa falta, no fos que a Catalunya perdés bous i esquelles. Si no, mirarà d’apuntar-se a l’equidistància fal·laç, llevat que li exigeixen complir amb els compromisos adquirits. Altres partits minoritaris acabaran de fer peça.
La conseqüència seran uns pressupostos generals de l’Estat d’aquí caic allà m’aixeco.
Les classes mitjanes de la població rebran la patacada i la taxa d’atur no tornarà a tenir una tendència a l’alça continuada en tot el 2010. Per desgràcia absoluta dels aturats.
Per cert, no havia vist mai que una pujada tan substancial d’impostos indirectes s’anunciés amb mesos d’anticipació. Que no sigui dit que l’opinió contrària no és escoltada. La ressenya del Consell de Ministres diu: “El Proyecto responde a los criterios de austeridad, rigurosidad y equilibrio, con el objetivo de mantener la inversión productiva y también el sistema de protección social. Se trata de unos Presupuestos que tienen como objetivo la reactivación económica y la recuperación del empleo, y que incluyen una reforma fiscal equitativa y solidaria que no afecta a las rentas del trabajo, ni a los productos de primera necesidad.”
A la llengua se li fa dir el que un vol. Si prefereixen: el paper ho aguanta tot
Els nostres governs no en tenen ni idea de com fer sortir el país de la greu situació en que ens trobem. Aquella crisi de la que no varen voler adoptar mesures preventives ja que es tractava tant sols d’uns reajustaments econòmics. Es una llàstima que tant sols pensin amb els vots a curt termini i s’oblidin de les responsabilitats que tenen vers els ciutadans. Cap dels partits que governen pensen en politiques econòmiques mes enllà d’un any vista. No es veu per enlloc cap projecte sobre el futur econòmic del país que pugui donar-nos seguretat a la economia dels ciutadans.
No s’ha aplicat cap mesura per recuperar la productivitat perduda, de que viurà el país d’aquí deu o vint anys? Quin serà el motor econòmic?

Els milers d’aturats i els que s’afegeixen de nou al mercat laboral tenen un futur molt difícil ja que ha curt/mig termini no es crearan els llocs de treball que han desaparegut, ni tant sols de nous.
Les empreses que han deslocalitzat producció no tornaran a menys que aquí els sabem oferir una productivitat atractiva, un mercat laboral que permeti adaptar-se a la demanda sense descapitalitzar-se, una competència justa amb els productes de països amb menys drets socials i/o absents de legislacions mediambientals entre d’altres.
De moment em de seguir vivint en un país on la gran part de la ciutadania sembla que esta completament passiva, desconnectada de la realitat, si fos hivern diria que hivernen.

Fregant un 20% d’atur i com si res!!

La dèria sociata.

2009-09-23T00:31:00.003+10:00

Protegits per desenes de mossos d'esquadra i escortes personals dels ministres del PSOE, assatjats pels treballadors acomiadats de La Seda, Roca i Nissan, la sucursal catalana del PSOE, amb el jefe Pepiño Blanco encapçalant la celebració baix llobregatina, s'ha retrobat a les pinedes plenes de glamour de Gavà en la seva tradicional festa de la Rosa.
La Festa de la Rosa és un d'aquells esdeveniments amb els que any rera any el PSOE fabrica un publireportatge per a millor glòria dels mitjans de comunicació afins.
Les imatges amb les que ens obsequien no tenen preu.
Un personatge, el president José Montilla, que ni llegint el seu discurs no és capaç de transmetre cap sentiment, més que el de la pena i el de la vergonya aliena.
Doncs sí,, com sempre un crack, la mediocritat al poder.
La feria d'abril a la Generalitat. Realment, els assessors del President que li escriuen els discursos s'estan quedant sense recursos; tot i que el millor dels recursos, si ha de ser defensat per una persona amb dificultats per llegir unes poques línies, està destinat al fracàs més estrepitós
Un súper ministre i vice secretari del PSOE, Pepiño Blanco, que ningú sembla conèixer i que acompanya al senyor Montilla amb cara de preguntar-se per quins set sous ha hagut de deixar-se caure a una pineda plena de fums i de pudor de so- fregit. Un tal Josep Maria Sala, condemnat en el seu dia per diverses corrupteles i per finançament il-legal del PSOE fent de guardaespatlles del ministre . La ministra de l'exèrcit donant petons als homes que se li acosten, mentre intenta que les televisions li agafin el seu perfil bó. I el Ministre de Treball donant la cara davant d'alguns treballadors de les empreses abans esmentades i que han perdut la feina, malgrat la”bona gestió “de los compañeros socialistas.
El millor de tot, però, han estat els talls que televisions com TV3 han passat als telenotícies .
José Montilla, endut pel caliu dels seus quatre amiguets a Gavà i embriagat per la flaire de la rosa socialista, es veu que ha deixat anar que mentre ell sigui president no donarà suport a consultes inviables. L'home, que encara és l'hora que ha de demanar perdó públicament per haver dit que fins i tot els "fatxes" tenen dret de manifestar-se i en canvi no ha defensat el dret que té la població a expressar-se sobre qualsevol tema, torna a la càrrega i s'enroca en les seves posicions intolerants i antidemocràtiques.
Un José Montilla actuant com un hooligan i no com un President de tots els catalans, carregant matusserament contra CiU.
Tanmateix ha retret que polítics poca-soltes, en referència a Àngel Colom, assimilin la Falange amb el PSOE, i ha tret pit dient que son els únics que lluiten perquè la dreta no guanyi i arribi a la Moncloa, ja què no es el mateix Zapatero que Rajoy, i son l’únic partit que lluitarà pels interessos dels catalans,pues no senyor, ja que les dues tenen la mateixa concepció del imperi, , prou d’enganyar a la gent per imposar el seu nacionalisme espanyol al preu que sigui.
En definitiva, i poc a poc els esdeveniments aboquen aquest partit a l’abisme, ja que la realitat el superarà, i ja no poden dissimular quin tipus de democràcia defensen.
En concret a la presidència, a més de greu, aquest seu fer antidemocràtic, així com el vici de difamar la realitat i tractar la gent d'idiota, trobo que mereixeria una moció de censura per part de la ciutadania. És d'esperar, però, que la voluntat popular que tant menysprea i insulta aquests dies li passi bona factura, a vostè, a l'estat, i al seu partit.
Ve a defensar el seu càrrec sense tenir present que si el té és perquè el poble, aquell a qui ara nega el dret d'expressar-se, l'hi ha donat. De desagraïts, a l'infern n'és ple. Davant d'aquestes paraules, caldria demanar-li exactament en quin tipus de consulta està pensant i per quìn motiu troba que és inviable.
És evident que una gloriosa i immaculada consulta com a Arenys de Munt no és inviable. Entre altres raons òbvies, perquè ja s'ha fet. La millor manera de demostrar que una cosa és viable és fer-la. Quan ja l'has feta, deixes en evidència totes aquestes persones manipuladores i perverses que disfressen d'impossibilitat i d'inviabilitat tot allò que, senzillament, no els agrada o no els ve de gust. Res del món (ni un president absurd i tristament enrocat) no pot fer inviable una consulta organitzada per una entitat privada.
Però si el problema és la inviabilitat, el seu deure com a president, davant del clam de la societat catalana, és fer tot allò que sigui a les seves mans perquè sigui viable. Que no havíem quedat que era el president de tots els catalans? A veure si ara resultarà que és un sectari que només governa per als seus, pels que l'aplaudeixen sense ganes ni criteri ni convicció i demà aplaudiran el primer espantaocells que els de Madrid posin al davant.
De debò vol que ens seguim empassant que només és legal, possible, viable, bo, etc., el que la constitució espanyola i legislació estatal contemplen? Estan ben perduts. Feliç enrocament, president. Gaudeixi dels seus darrers mesos al càrrec, perquè si es pensa que amb els quatre amiguets que arreplega a Gavà en té prou per ser reelegit ho té magre. Que si radicals, que si mentiders, etc,etc. Criticant CiU per no donar suport als pressupostos del Govern central per a 2010. Un projecte de llei que ningú coneix i que reberà el suport de partits minoritaris de la cambra baixa i del PNB per diverses raons, totes legítimes, però que no tenen rés a veure amb la bondat dels objectius que persegueix: sortir de la crisi econòmica.
En política, girar l'esquena a una realitat o minimitzar-la no és aconsellable, però encara ho és menys, voler posar la por al cos dels ciutadans per canviar-la o eliminar-la, quan aquesta realitat amença l'estatus quo establert. El conegut discurs de la por, i de bons i dolents del PSOE, ha tornat amb motiu de la festa socialista.
Un discurs desfasat que ni ells ni els que els donen suport polític a Catalunya, encara no s'adonen que ja no cola. Una part dels ciutadans, la Catalunya emprenyada, la independentista i la desenganyada de l'actual manera de fer política , s'estan acostant com dos fronts, un de calent i un de fred, i quan això passa tenim turmenta assegurada. Em sembla que tants conclaves setmanals els senten malament. I que a banda d'espatllar-los l'aparell cognitiu ha fet al PSOE un aviciat de la manca de respecte als ciutadans i al món.
El PSOE pretén distreure el personal dient que el que cal és administrar bé els diners (engrunes) que ens donen i no anar tot el dia amb la bandera de la reivindicació, perquè, diuen, la societat catalana és sensata i no demana aventures impossibles.
El PSOE ha estat durant una pila d'anys mirant de convèncer la gent de bona fe que la independència és una extravagància i una reivindicació radical que no porta enlloc.
El PSOE pretén convertir Catalunya en una província d'Espanya i la Generalitat en la seva diputació (descentralització administrativa). Però em sembla que ara el vent els bufa en contra, perquè si fem un cop d'ull, ens sortiran tota mena de independentistes de sota les pedres.
Les coses estan canviant, cada vegada hi ha més gent que s'adona que Espanya ens maltracta i ens maltractarà sempre, independentment de la llengua que parlem Em penso que cada vegada més gent s'adona que l'única via per anar endavant i prosperar com a País és la independència. Catalunya és un país econòmicament subdesenvolupat, amb comparació a l'activitat econòmica que podria tenir si disposés d'un Estat a favor seu, d'infraestructures i de capacitat per entendre's directament amb el món sense haver de passar per Madrid. Un exemple: en els darrers cinquanta anys només s'ha fet una via nova a Catalunya: la del TGV. Si fóssim un País amb Estat propi tindríem un servei de rodalia que faria quatre o cinc vegades el que tenim i els trens de distància mitjana connectarien amb tota naturalitat les viles interiors
Però és clar, la millora econòmica passa inevitablement per la independència i això és el que el PSOE nega categòricament. Doncs no es pot voler el millor pel país i alhora voler-lo sotmès a la voluntat de l'enemic. Potser encara ens han de caure més desgràcies al damunt perquè els "catalanistes" del PSOE diguin públicament que amb Espanya no hi ha res a fer, perquè si seguim pel camí que duem, no tinc cap dubte que Catalunya s'ensorrarà
(i Espanya també, perquè viu dels nostres diners en bona part).
Però estic convençud que som en una cruïlla crucial, i més encara, amb el detonant del referèndum d'Arenys de Munt, que per força farà definir posicions en matèria nacional i tothom s'haurà de mullar el cul.
Aquesta edició de la Festa de la Rosa deixarà petjada. Haurà estat la certificació de la fí de l'etapa socialista a Catalunya, per molt que pretenguin fer coincidir les eleccions generals amb les del Parlament de Catalunya la tardor de l'any que ve.

La dèria pepera .

2009-09-21T23:35:00.004+10:00

Aprofitant la disbauxa que es viu en els ambients polítics catalans, el PPC ha proclamat Alícia Sánchez-Camacho com a candidata a la Generalitat.
El moment escollit est més efectista que efectiu i no suposa res més que un afany de marcar distàncies amb uns i d’intentar apropar-se a d’altres.
En el seu discurs durant l’acte de nominació a l’Hospitalet la senyora Sánchez-Camacho va deixar anar algunes perles de les que el seu partit, el PP amb o sense C, ens té acostumats.
Per exemple que «no es pot permetre que a Catalunya el castellà no sigui la llengua vehicular en l’educació dels nostres fills”.
Segons alguns mitjans de comunicació va dir que «no podem permetre que el català sigui la llengua vehicular dels nostres fills a les escoles». Semblen dues expressions iguals, encara que no ho són del tot, L’afirmació anterior, senyora Camacho, ni és sensata ni és madura. Aquesta història és més vella que l’anar a peu i si és utilitzada una vegada i una altra és perquè en el fons els dóna cert rèdit electoral a les Espanyes. Rajoy diu que amb aquesta aposta estan a favor de la llibertat de la gent. Per favor! Per què juguen a confondre el personal?
Quatre frases dites en un moment d’autoeufòria mitinera, aixecant una mica la veu malgrat que la megafonia ho fa innecessari, i cap a casa, que el foc ja està encès.
També va dir que els votants poden confiar en ella “com a alternativa al pessimisme i la frustració d’altres formacions polítiques”, en clara al-lusió a CiU. D’altra banda, el Grupo de Estudios Estratégicos (Gees), proper al PP ha analitzat la situació a Catalunya i ha declarat literalment que “la ruptura de l’ordre legal a Catalunya ho pot ser en dos aspectes: primer, per la ruptura de la unitat nacional, i segon per la conculcació de drets bàsics dels mateixos catalans.
En els dos casos, l’exèrcit és el darrer recurs de l’Estat per restaurar el règim de llibertats».
La política lingüística de la Generalitat ha rebut els avals continuats de la societat catalana. En temps del president Pujol i ara.
Senyora Camacho, expliqui’m les raons pedagògiques i sociolingüístiques que avalen el seu posicionament i expliqui’m també per què s’entesten a no voler acceptar l’ordenament jurídic vigent i les sentències dels tribunals que ja han deixat força clara aquesta qüestió des de fa temps.
Tindrem una tardor molt calenta.