28.11.07

DISSABTE, TOTS A LA MANI


MANIFEST -1 de desembre, tots a la Plaça Catalunya de Barcelona

Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.

Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l’Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:

-És l’hora que s’acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.
-Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d’infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l’Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l’espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d’uns serveis i unes xarxes públiques d’ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.
-La definició d’aquest model de xarxa d’infraestructures ha de ser autocentrat. S’ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d’usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s’ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l’Eix Mediterrani, el TAV.
No s’han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.
- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d’un terç dels peatges de tot l'Estat
-El model de mobilitat i la xarxa viària i d’infraestructures que reivindiquem ha d’estar al servei i a l’interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d’equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat. En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:
-La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.
- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent quepermeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament lesinfraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisosen matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.
- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.
- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.

Per totes aquestes raons i, de manera especial:
EXIGIM EL TRASPÀS DE LA XARXA DE TRANSPORTS I D'INFRAESTRUCTURES A LA GENERALITAT DE CATALUNYA. EXIGIM LA PUBLICACIO DE LES BALANCES FISCALS ENTRE CATALUNYA L'ESTAT ESPANYOL
EXIGIM QUE LA GENERALITAT DE CATALUNYA RECAPTI I GESTIONI TOTS ELS NOSTRES IMPOSTOS.
 
-Jo hi aniré perquè estic d’acord, evidentment, amb els convocants però, sobretot, perquè en tinc ganes. Aquest País no se’n sortirà si no fa una catarsi col.lectiva on ens adonem de que la única manera d’aconseguir la dignitat que necessitem per poder decidir sobre el nostre futur vindrà del convenciment col.lectiu.
Gràcies Plataforma per donar-nos la oportunitat de ser-hi.

**Companys  de CiU i ABG, ERC de Torredembarra ens ha ofert poder anar en el seu autobus el proper dissabte, a la manifestació pel Dret de Decidir.
L'hora de sortida serà a les tres de la tarda davant de Correus, i és gratuït.
Qui vulgui anar amb aquest bus, es pot apuntarse al bar el Sabó.


25.11.07

PER FAVOR.

PERQUÈ NO CALLEU UNA MICA Sr. DURAN & COMPANYA
El Sr. Duran Lleida amb el tarannà virtuós i oportú que el caracteritza ha tornat a dir que CiU no vol la sobirania del poble català i com si fos el mateix Judes, per despit ho ha repetit per enèsima vegada.
Li diré una cosa, potser vostè no ho vol a nivell personal però ha de saber que un 80% de l’electorat de CiU sí ho vol, que la militància de CiU sí ho vol i que la majoria de la societat catalana sí ho vol.
Vostès reman a contra corrent i només fan que donar carnassa al PSC i al PP, mossegant l’esquer d’un ham tan hostil. Amb la seva deslleialtat al país els dóna força perquè puguin fer crítiques i erosions a CDC.
Crec que ha de començar a pensar en retirar-se de la línia de Vanguardia i buscar-se un bon hereu, digne del país que representa. Li recomano que faci una bona confessió i no digui més impertinències pròpies d’un mercader de deixalles.
Si de debò es creu el fang que porten les seves paraules faci una coalició amb el PP que potser així es sentirà millor.
Una cosa més Sr. Duran: Ab alio expectes alteri quod feceris.

23.11.07

BÈLGICA


Les notícies ens expliquen que políticament a Bèlgica les coses s’estan complicant.
En aquell país hi ha un sidral d’especial consideració, semblant al que tenim aquí, amb la diferència de que allà no tenen govern de fa mesos. En canvi a casa nostra hi ha un cert sarau, però amb govern, o això sembla.
De fet, per governs aquí que no quedi. Tothom governa. Hi ha un grapat d’administracions públiques que governen sobre els temes que toquen i els que no toquen també.
Un ciutadà qualsevol té almenys –que jo sàpiga, amb el risc de descomptar-me- sis nivells competencials (en aquest cas no vol pas dir que siguin competents). A part de l’Ajuntament que un l’hi toca tenir, també té un Consell Comarcal que és una administració, -més o menys recent- que encara està una mica en abstracte. Existeix la provincial, més surrealista, que teòricament ha de ser suprimida i substituïda per això que se’n diran vegueries i que encara no sabem massa que acabaran essent.
Després la catalana que ha de deixar algunes competències a totes aquelles que estan per sota, però per fer-ho vol agafar-ne de les que estan a sobre. I també l’ espanyola, estatal com diuen alguns, que ja no té competències, però ara resulta que encara en té massa.
I per acabar, la més utòpica, la més necessària no obstant, ja que els bitllets d’euro porten la bandera d’aquesta cosa que se’n diu Europa.
Els diners que saben poc de competències, almenys ja han decidit sota quin pavelló treballen.Sis sostres administratius és el que hi ha, el que tenim. Invertim molts diners i discussions sobre el dibuix dels nostres mapes. I quan, per exemple ens fem una senzilla pregunta com ara: qui diantre paga aquí els bastons per poder caminar? -Doncs, molt fàcil: Ningú. Si vols caminar, compra-te’ls tu.
A Bèlgica en canvi no tenen govern i sembla ser que podrien estar liquidant el seu estat, central, federal, centrifugat o com en vulguin dir, però tenim veritable constància que els discapacitats d’allà quan necessiten una ajuda tècnica, (bastons, cadires de rodes, coses d’aquestes...) tenen algun nivell competencial que curiosament funciona, sense problemes.
Segurament a casa nostra deu haver-hi alguna semblança política amb la situació belga, però encara estem molt lluny de que les coses serioses, les que realment valen la pena s’hi assemblin una mica. Per tant aquí, per caminar una mica m’he de qüestionar si vull un govern sense bastons o en canvi prefereixo uns bastons sense govern.
Lamentablement això vol dir que tots, d’alguna manera o altre anem una mica a peu coix, i aquest és el problema real que sense donar-li importància arrosseguem de fa temps.
De fet ara entenc que els belgues tinguin un caminar més sòlid que el nostre.

22.11.07

CASA GRAN DEL CATALANISME


Mas planteja que "el dret a decidir" passi a ser una de les bases del catalanisme de futur, i convida a "repensar, actualitzar i posar al dia el catalanisme", i fer-ho amb carácter obert i integrador.

19.11.07

Casa Gran del Catalanisme

El líder de Convergència i Unió, Artur Mas, presentarà demà dimarts, al Palau de Congressos de Catalunya, el seu projecte de "Casa Gran del Catalanisme" l'intent des de CDC de regenerar el motor que ha liderat la política catalana en el darrer segle: el catalanisme polític.
La conferència de demà d'Artur Mas, pot ser el punt d'inflexió en la carrera política del líder de CiU. Si articula un relat, un discurs, un projecte estratègic que sintonitzi amb les aspirancions i neguits dels catalans d'avui i fugi del tacticisme de curta volada, tindrà més pròxima la presidència de la Generalitat de Catalunya, sinó, la tindrà més llunyana del que la tenia fa una setmana.
L'objectiu de la proposta del líder de CIU és molt clar: el posicionament.
Artur Mas ha fet una anàl·lisi de la situació política de Catalunya i n'ha tret un diagnòstic clar: el catalanisme polític està en crisi per què ja ha complert els objectius que s'havia marcat: recuperar les institucions catalanes, normalitzar el català i modernitzar Espanya. Quan s'han complert els objectius sorgeix la crisi, per què no se sap cap on anar.
Davant de la desaparició dels objectius comuns,els partits catalanistes es plantegen objectius diferents, que arriben a ser, fins i tot, contradictoris: federalisme,sobiranisme, independència,etc.
A més, tot això en un context d'empat tècnic al Parlament de Catalunya, una situació política enquistada que fa que qualsevol projecte sigui difícil de tirar endavant, per la diferència d'objectius de cada partit polític i per l'aritmètica parlamentària.
Aquesta situació, enmarcada en una crisi global de confiança en els partits polítics creada per els canvis socials que s'han produït amb el canvi de segle: la globalització, l'impacte de la inmigració, la inseguretat, etc.
Aquest plantejament de desorientació, de crisi del catalanisme, està interioritzat per bona part de la societat civil catalana, que comença a estar disposada a que se'ls presenti un projecte, un relat creïble i engrescador.
L'objectiu de la proposta de CDC és el posicionament. Posicionar-se com la persona i el projecte que marca els objectius polítics del catalanisme, que projecta un horitzó comú per aconseguir que el catalanisme continuï essent majoritari i el motor polític de Catalunya,en el futur.
Per això, ofereix una proposta -la casa gran del catalanisme- que va més enllà del seu partit i que intenta sumar a persones independents en el projecte.
Artur Mas, ha arribat a la conclusió que la crisi del catalanime és profunda,i que bona part de la societat ja ho perceb. El seu objectiu, és que quan el país es convenci que la política catalana no té un objectiu clar, que no hi ha un horitzó comú, i es busqui un projecte en el marc del catalanisme, la gent vinculi el projecte de la "Casa gran del catalanisme" amb el projecte del país.
És a dir, l'objectiu d'Artur Mas és avançar-se als esdeveniments, moure fitxa i posicionar-se com a la solució que sorgeix des d'el catalanisme, per quan la crisi del model actual es produeixi.
Per aconseguir això, cal presentar un projecte potent,ben travat,un relat que lligui les preocupacions més profundes amb les esperances més compartides.
Dema sortirem de dubtes. Serà un dels dies més importants del cap de l'oposició de l Parlament de Catalunya. O en surt reforçat o seràl'inici del relleu.

15.11.07

DECISIONS

No es pot estar només fent bullir l'olla, sinó que cal ser atrevit, que no imprudent, i innovar, crear i avançar. Governar és prendre decisions i en els moments difícils sembla que tothom amaga el cap sota l'ala. Què fas quan et trobes amb el pa amb tomàquet d'un servei de rodalies afectat per les obres de l'AVE?
Que dius quan et cauen uns edificis arran de l'obres del metro? Com soluciones els problemes d'accés en un barri en obres?Hi ha moltes preguntes que es presenten en situacions difícils i que s'han de respondre amb coherència, valor i lideratge. Què va millor, fer poc i assegurar resultats, o bé fer molt, amb el risc d'errar?

Quan el partit de l'oposició critica errors comesos en la gestió pública, què el motiva, els problemes sorgits, o afeblir el govern? Quan s'han de demanar responsabilitats, quan s'actua malament o quan no s'actua? de qui és culpa tot l'enrenou al voltant de l'AVE i Rodalies, de la ministra del govern, o del govern sencer, o de l'anterior govern per no haver invertit suficientment...?

Quina part de culpa té la companyia constructora?Per què el PSC no ha demanat la dimissió de la ministra del govern? Perquè és del PSOE? Perquè no voldria que li fessin a ell, com a govern?

Faria i diria el mateix si el govern d'Espanya fos en mans del PP?Aquestes preguntes són les que els ciutadans demanen respostes clares i verdaderes. Les evasions deceben i originen desconfiança, apatia i abstenció en les votacions. Governar vol dir prendre decisions, assumir responsabilitats i donar la cara, encara que hi hagi el perill d'haver d'agafar les maletes i anar-se'n a casa.

No es tracta de tapar-se mútuament, sinó de fer una crítica constructiva, i admetre els errors.

Cal una nova manera de fer política.

14.11.07

Per què no pleguen?,quin problema hi ha ?


Quina pregunta cal fer! Senzillament perquè no volen, i perquè volen continuar mantenint el “xollo”.
Així de clar, i així de trist.
La barretina no els deixa veure el poble, molt difícil d’explicar i fàcil de pensar, fa unes setmanes, que en uns moments concrets que penses sense donar ordres concretes -i menys orgàniques- al cervell, em va sortir aquesta frase -quan la barretina no els deixa veure el poble- com a conseqüència que en els darrers temps tothom s’ha de posicionar sempre i en tot moment entre el blanc i el negre, i principalment al costat d’aquell que té la raó tant del cor com del cap, perquè ara toca el cap, ara toca el cor i algú pot tenir la raó de les dues.
El que em diu el cor i el cap, és que un poble com Torredembarra, no farà un canvi verdader , esperant un miracle
Aquest miracle s’ha de construir dia a dia, i aquesta amplia majoria social no sortirà de la inspiració divina, cal anar més lluny i trepitjar terra cada dia, què vol dir trepitjar terra: no només parlar amb els reconvenguts i convençuts de cada partit i els emprenyats temporals, sinó amb tothom.
Però tampoc no cal oblidar que governar per governar senzillament porta a gestionar malament, missatge pels que diuen que governen avui i també pels que van governar durant molts mes anys.
A Torredembarra l’hem encallat en una rotonda sense sortida i anem donant voltes allà mateix esperant que després de moltes voltes més i de quasi mes derrapades trobem la direcció adequada, i no és tan simple el problema.
Cal valentia política, cal superar el passat i plantejar-nos des de les màximes aspiracions de tothom a on volem anar, i sobretot a on estem d’acord d’arribar cadascú, des de les cartes amagades i sabudes per tothom no anem enlloc, és com fer-se trampes al solitari.
El equip de govern de l’Ajuntament de Torredembarra s’ho hauria de fer mirar si tinguessin un mínim de sentit comú i de vergonya.
Veient la`` foto´´ del darrer Plenari, entre el “llefiscós” alcalde JimeneZ, el ``titella´´ del Ciuró,el ``pitagorin´´del Ardevól, el ``l´aprenent de Maquiavel´´ Ripoll, el`` insigne´´ Grangel,la ``ineficient´´Susana,``la invisible´´Pradera i com no la “Rec-pija” Gasull n’hi ha per córrer i no parar fins a terres millor administrades, més endreçades i més netes.
Fa temps que es queixen en “petit comitè”, que no poden governar, que no els deixen fer res, que tot són problemes, que així no es pot anar enlloc.
Això sí, en públic continuen com sempre, prepotens,xulos,treien pit, fen veure que estan governant, fent-ho bé i donant-se “autobombo”, malgrat que és veritat que se’ls veu com esmaperduts, com a estorats, com a vampiritzats, mancats de sang.
Aquests demòcrates de pacotilla, són els que estan intentant reformar el reglament orgànic municipal per tal d’evitar que les iniciatives que guanyi l’oposició o que tinguin majoria,i no els hi donen la raó, siguin no vinculants. Aquests demòcrates semblen ben bé partidaris d’aquell tipus de democràcia que sempre havia de portar un adjectiu, ja fos l’“orgànica” del franquisme, ja fos la “popular” dels règims comunistes.
Les ordenances fiscals que es van aprovar en el ple extraordinari són les que marquen el que haurem de pagar els vilatans ,durant el proper any. El més important per mi, de les ordenances fiscals, però, no és quan s’apugen ,massa per a mi, si no de quina forma s’apugen i, sobretot, l’ús que es fa dels diners que s’ingressen, i que es veurà reflectit en els pressupostos que es presentaran proper ament.
En casos com les ordenances fiscals i els pressupostos, que són molt amplis i que cal votar-los en el seu conjunt, un cop assumit que si els féssim uns o els altres, probablement serien ben diferents, els grups de l’oposició tenen dues opcions: o ser constructius i pactar esmenes que millorin la proposta de l’equip de govern o votar-los en contra sense poder introduir-hi cap esmena. En aquests “ seudo-funcionaris” els costa molt això ,d’haver parlar amb els grups de l’oposició, haver de negociar, haver de transaccionar, haver de pactar, haver de cedir. Els comprenc! Són anys de fer i desfer sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, amb una impunitat total.
Si no en saben que passin a l’oposició. Ara tan sols els i resta pensar ( si en saben) i sol- ventar el problema...
Ens veiem el proper dijous dia 15, al ple,es molt entretingut.

8.11.07

Quan res no funciona ,que cal fer ?

A vegades convé aturar-se un moment i preguntar-se si realment coneixem la política del nostre poble, més enllà del tòpic que tot això queda massa lluny i dels “problemes reals de la gent”.
No parlo del debat de la identitat contraposada a les mal anomenades polítiques socials, o de les polítiques socials contraposades a la identitat (la nostra, s’entén). Coneixem, o almenys en sembla conèixer, els vaivens de tots els partits, l’estira-i-arronsa dels uns amb els altres, el batibull, els líders contra els líders, però sovint ens oblidem dels projectes, si és que veritablement n’hi ha algun.
El que es fa al govern i l´oposició, dia a dia, els treballs que es promouen i que al capdavall acabaran regint-nos, algú les coneix? I aleshores és sempre aquesta sensació d’ignorància, que al final res, i ens preguntem què deu passar en realitat: Els medis de comunicació no en parlen o no en parlen lo suficient,i si u fan estan desvirtuant  i manipulant la realitat o serà veritat que ja tot ens queda lluny i que els nostres polítics locals fan poc més que escalfar la cadira, seient amb més o menys regularitat al seu` escó´ a la sala de plens?
Això si, de fora sabem que Maragall té alzheimer i que ja no milita al PSC, sabem que la conferència nacional d’ERC és paper mullat, sabem que Oriol Pujol és el nou portaveu parlamentari de CiU i sabem, com a molt, que tenim un Estatut petit que potser no acabarà essent ni això.
Y de l´Torre que ?
Mentrestant el Poble no funciona,
ni piscina, ni biblioteca, ni teatre, ni sala polivalent, ni recuperació de la 340,ni Muntanyans, ni aigua, ni carrer Nou, ni res de res.
Potser caldria fer foc nou arreu, començar altra vegada, però aquest Poble, Torredembarra, sembla no estar gaire acostumat, encara, a això que anomenem democràcia.
Alguns estan desil·lusionats amb llur partit, altres amb la política en general, i tot apunta que el fenomen de l’abstenció i la desídia anirà en augment.
I aquestes línies no pretenen ser l’esbós de cap lliçó, ni tan sols una reflexió com les que ara tant circulen pel carrer, Simplement la inquietud, la sensació que tot plegat no acaba d’anar bé, i la clara consciència que amb raigs de tinta ningú, o gairebé ningú, pot despertar un Poble, tants sols el diàleg,voluntat i menys egos personalistes.
I mes pensar en el be de la ciutadania.¡,Quan res no funciona ,que cal fer ?

5.11.07

LES “DIFERÈNCIES” ENTRE EL PP I EL PSOE:

Ara que s’acosten les eleccions generals us proposo mirar exhaustivament les diferències que hi ha entre els dos partits majoritaris a l’estat espanyol, per poder fer les més rectes meditacions i no tenir dubtes de com ens afectarà als catalans quan mani un o l’altre:El PP promou l’espanyolisme, el PSOE també.
El PP s’oblida de fer inversions a Catalunya, el PSOE també. El PP prohibeix les seleccions catalanes i lluita en contra d’aquestes, el PSOE també. El PP no promou el català en l´àmbit cultural (llibres, cinema....), el PSOE tampoc. El PP vol la tercera hora de castellà a les escoles catalanes, el PSOE també. El PP vol la bandera espanyola a tots els edificis institucionals i ajuntaments, el PSOE també.
El PP no fa res perquè els productes que es venen a Catalunya s’etiquetin amb català, el PSOE tampoc.Amb tanta divergència d’arguments subtils entre els dos partits polítics la veritat és que dir qui ens agradaria que governi l’estat espanyol és francament difícil, no us sembla?.

3.11.07

HIVERNACIÓ

El nou Portaveu del Grup Parlamentari de CiU, l'Oriol Pujol, va definir l'altre dia Catalunya com un ós que hiverna. Crec que és una definició prou encertada, o vull creure que és encertada, ja que l'alternativa és que estigui morta.
Amb tot el que està passant: Rodalies, TGV, Estatut, aeroport, inversió de l'estat... i la societat civil segueix dormitant. On són les organitzacions socials de Catalunya?, on és la gent?, com es manifesta la protesta?. No puc creure que les persones que s'han de llevar 2 i 3 hores abans del normal i arribar a casa tardíssim amb totes les molèsties en els trasllats, estiguin tan tranquils, arribin a casa tranquils com sempre, arribin les eleccions espanyoles, votin i a més votin PSC-PSOE de manera majoritària.
No puc creure que l'esquema de la gent sigui aquest.
La qüestió és que amb la que està caient, en unes condicions on seria fàcil portar més d'un milió de persones al carrer, Catalunya només és capaç de canalitzar les seves protestes amb una manifestació surrealista de 1.200 persones a la Plaça Sant Jaume, composada per unes 15 faccions diferents, completament enfrontades entre elles, incapaces inclús de cridar res tots junts alhora, i que no va acabar arribant a les mans de miracle.
No sé què ens està passant. Confio amb la teoria de la hivernació.
De fet la reacció catalana sempre ha estat peculiar, mai és una reacció immediata, sinó latent i que acaba trobant el seu moment per sortir. Confio que surti.
En aquest sentit crec que el meu partit hauria de tenir més en compte el component societat civil. Opino que sovint ens basem excessivament en l'estratègia comunicativa en sentit estricte, o sigui faristol, notes i rodes de premsa, i deixem massa de banda el treball amb la societat civil.