La dignitat de Catalunya.

Arribo a casa, encenc el portàtil, obro internet i faig un repàs de la premsa, del correu, etc. M’atrau la portada d’un diari en versió digital: S’hi anuncia la publicació d’un editorial conjunt de la majoria de la premsa editada a Catalunya, a favor de l’Estatut que encara – després de tant de temps – continua sent motiu d’estudi pels magistrats del Tribunal Constitucional.
La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota el títol "La dignitat de Catalunya".
L'editorial s'està difonent de manera piramidal també per la xarxa i com a mínim aconseguirà que sigui llegida, compartida i comentada. A veure si també serveix per destapar les vergonyes d'aquells que o bé per acció o bé per omissió estan consentint tot això.Aquesta és una iniciativa inèdita que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut actualment en vigor. (Què bonic , kà maku, que dirien alguns!. De l'emoció ja he gastat 30 paquets de mocadors i ara mateix estic escrivint amb una mà perquè amb l'altra encara m'estic mocant. Tots els partits auto-anomenats catalanistes sí, fins i tot la federació catalana del PSOE se'n defineix, malmetent irremediablement el nom d'aquesta ideologia i el govern s'han felicitat pel text.)
Avui tenim una nova oportunitat per creure en Catalunya. en què ras i curt es diu que Catalunya no acceptarà amb el cap cot totes les garrotades que hom vulgui clavar-li. Desprès de recordar en el texte conjunt que Pacta sunt servanda, em sap greu que els diaris catalans que s'han posat d'acord en explicar que això del Tribunal Constitucional en relació l'Estatut ja és una presa de pèl descarada, tornin a caure en aquell tó victimiste de que nosaltres tot ho fem bé, paguem els impostos (només faltaria!) i no tenim ni cap Fur Especial ni cap Concert Econòmic que ens afavoreixi com el Pais Basc o Navarra... I no podem deslliurar-nos de la queixa, quan es tractava de fer un acte de dignitat, d'orgull i d'auto-afirmació rebel.
Les pantomimes, al teatre senyors ¡ ¡. Què passarà quan el tribunal escapci l'Estatut? Què faran els diaris catalans? Quants dies hi duraran, les llagrimetes? Quantes plomes autosatisfetes faran encara més el ridícul ?
Els diaris catalans i els seus amos, es poden fotre la seva editorial allà on els càpiga. Quanta hipocresia. Periodistes i polítics varen perdre fa anys qualsevol engruna de legitimitat si mai l'havien tinguda. Com l'altre dia el nostre president Montilla, que ens adverteix, grotesc i risible com de costum, que ell serà el primer en agafar el trabuc... ells ,els unionistes, ja no compten, ni uns ni altres. I ho saben. Ells són a l'altre bàndol, pertanyen a la foscor, al problema. Volen encara figurar una mica més, remenar la cueta, i ara ens regalen un últim gran escarafall conjunt.No en teniu pas, de dignitat. Sou tots plegats una vergonya.
No vull dir que em sembli malament que la premsa uneixi esforços – deu ser molt dur haver d’escriure un diari sencer cada dia – però em sembla que tan en el fons com en la forma totes aquestes capçaleres fan tard. I ja se sap, quan les coses es fan tard i malament, el ridícul pot ser espantós.
L’hora de defensar la via estatutària, el tot està per fer i tot és possible per trobar una manera d’encaixar dins d’Espanya, fa temps que es va acabar, i defensar-la avui no té més sentit que intentar salvar la calaixera del naufragi. Podrien haver fet el mateix tot just aprovat l’Estatut al Parlament de Catalunya, amb un 90% dels parlamentaris a favor, quan el PSC va amenaçar amb esmenar el text al que acabada de donar el seu suport quan comencés el tràmit parlamentari.
Podrien haver-ho fet, també, durant el difícil tràmit parlamentari i en tot el seu erràtic desenvolupament. Podien haver-ho fet en el moment que fou aprovat i, de retruc, acusat d’inconstitucional pel PP. Però, avui dos anys i mig després, acostumats ja com estem al maltracte i al desconcert, no sé ben bé a que treu cap. I no vull pensar a qui beneficia, i a qui perjudica. I és que quan estem a les portes d’una jornada de referèndums per tot el País, amb una ebullició enorme dels sectors independentistes gairebé clandestina per la premsa; quan ja ningú creu que els nostres parlamentaris sàpiguen o puguin fer cap tipus de moviment de fermesa davant d’una sentència adversa, havent demostrat sobradament llur incapacitat durant tot aquest vodevil; quan ningú es mouria per salvar un Estatut que són molles d’un pa que volem sencer, aquest editorial conjunt em sembla poc més que el gol de l’honor. El gol de l’honor després d’un repàs dels que fan història, i evidentment això no mereix ni una gasetilla sinó va acompanya d’una profunda reacció i d’una remuntada èpica.
Calma, Señor Zapatero? Ja n'hi ha prou de calma! Si la voluntat dEspanya és seguir una via totalitària, la de Catalunya és prendre un altre camí ben diferent: el de la prosperitat separada. Ja comencem a estar cansats d'estirar de les arades com la mula que fuig de les fuetades de l'amo. Si la vostra voluntat és seccionar tot anhel i voluntat de convivència amb l'elegància sobreactuada i resclosida que a les espanyes s'anomena "talante", la nostra era la d'intentar una vía que no per creure'ns incòmode, improductiva, anacrònica i injusta vam intentar.
No som davant una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No hi ha desafecció que valgui davant un atac a tota una societat, davant tota una cultura. Catalunya no pot acceptar un darrer intent d'arrencar d'arrel el que malanomenen "problema català". Com diu l'editorial, la solidaritat catalana pot ressorgir en defensa de la supervivència de Catalunya. Catalunya parlarà, i quan ho faci serà Espanya la que haurà de tenir calma i rendir comptes amb els darrers tres segles d'història.
El meu projecte personal no passa ja per un projecte comú amb Espanya en el que l’únic que els interessa és la meva contribució i la dels altres catalans amb el 10% del PIB per a pagar-se les festes. No m’agrada tampoc que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí titllant la iniciativa dels 12 rotatius amb l’editorial, com una pressió intolerable al constitucional, pressió serà si de cas, presentar recurs per un text que és calcat en molts aspectes als d’altres comunitats que no s’han recusat, organitzar recollides de signatures en contra, recusar a membres del tribunal o bloquejar la seva renovació, tot per a manipular, pervertir i pontejar la voluntatd’un Poble.
Fins i tot haig d’admetre que el rebuig del constitucional a l’estatut és la millor cosa que ens pot passar per adonar-nos-en que a Espanya els catalans no hi tenim cabuda, l’inici per engegar un procés desinhibit i col·lectiu que de la ma de la societat civil ens porti a l’avantsala d’un procés irreversible cap a la sobirania i a un plantejament valent com a societat moderna i compromesa. M’emprenya que em vulguin prendre per idiota i potser la millor forma de fer-ho evident és transmetre el missatge que fins aquí hem arribat, els sembli be o malament a Espanya, perquè la veritat, se me’n fot el que puguin pensar!
Ja som una Nació sense estat, no acceptem mai ser una nació sense dignitat.

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. Manifest CDC

Tant de bo no haguéssim de redactar cap manifest contra la violència de gènere. Voldria dir que hauríem assolit la maduresa de la societat i de tots els éssers humans que la conformen. Però, malauradament, no és així, i l’espiral de violència de gènere continua assolint xifres esfereïdores, xifres desesperançadores. I això és justament el que no ens podem permetre, perdre el coratge en aquesta batalla. Malgrat que la lluita contra la violència de gènere és una tasca del dia a dia, també hem d’aprofitar l’altaveu que ens proporciona un dia assenyalat en el calendari internacional per dir, d’una manera taxativa, que no defallirem en aquesta lluita.
Quan parlem de violència ens referim a totes les seves formes. Evidentment a la violència física, causa de més que injustes morts cada any. Però també a la violència psíquica, que no deixa marques externes però que arruïna la vida de tantes i tantes dones. La violència econòmica, que fa malviure a les seves víctimes. L’explotació sexual a què es veuen abocades les dones que cauen en xarxes de prostitució. I també és violència contra les dones la desigualtat laboral i salarial.
Lluitar contra la violència de gènere és una responsabilitat de tots i compartida per tots, a nivell individual i col·lectiu. Des de l’educació a la llar i a les escoles a la important tasca pedagògica que poden fer els mitjans de comunicació. Però també, ho és dels governs. I el que no podem fer és incloure aquest tema en l’agenda política d’una manera prioritària i només dedicar-nos a fer lleis “aparador”, que no compten amb els recursos suficients ni es desenvolupen amb la coordinació necessària per fer front, d’una manera ferma i decidida, al problema. Perquè, quan han estat creades unes expectatives que no es compleixen, aleshores estem abocant les víctimes a una segona victimització. Més enllà de ser “políticament correctes”, els governs han de ser eficients i eficaços i guanyar-se la credibilitat. La realitat de les víctimes de violència de gènere és massa dura i massa crua perquè ens conformem amb meres declaracions d’intencions. Per tant, exigim a totes les instàncies dels governs més rigor en l’exercici de les seves responsabilitats.
Els homes i les dones de Convergència Democràtica de Catalunya defensem els valors de la llibertat, el respecte i la igualtat i continuarem treballant per eradicar aquesta xacra social, que és la principal causa de mort de les dones entre 16 i 44 anys i també molt important en edats superiors.

COSTA TANT VEURE-HI CLAR ?

Una anàlisi de l'actualitat, serena i equànime, d'entrada invita al suïcidi. El panorama és dessolador es miri per on es miri.
Joan HERRERA, dirigent d'Iniciativa: "SI L’ESTATUT NO TÉ CABUDA A LA CONSTITUCIÓ, EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL TÉ UN PROBLEMA"
Ai, Joan, que els portem molls. El Tribunal Constitucional no en tindrà cap de problema. El problema el tindrem nosaltres si no tenim uns polítics prou capacitats, amb prou fermesa i dignitat per a defensar Catalunya. El problema el tenim nosaltres si els nostres dirigents són incapaços d'aixecar el cap i de fer un acte de sobirania.
Llegia ahir per la tarda que el president d’Esquerra, Joan PUIGCERCÓS, veia PSC i CiU nerviosos perquè van pactar el text de l’Estatut amb ZP.
Potser sí que el PSC està nerviós. Però no pas per haver pactat amb ZP el text de l’Estatut, sinó perquè l’amic ZP (“Catalunya té quiere bien, José Luis”) està a punt d’abandonar-los a la seva sort, i en són conscients. Tot i que el President Montilla des de el primer dia va dir que acataria la sentència del TC sobre l'Estatut, la presió sobre el PSOE català s'està fent insuportable. Almenys pels que sempre han jugat a dir-se catalanistes.
Ara, volen treure pit, però són molt conscients que només els queda un camí. El de l'obediència a les directrius que es donin des de Madrid. I que el propi President Rodríguez va deixar clares al Sr. Iceta. Així, tot i les proclames del President Montilla davant la tomba d'Ernest Lluch, els socialistes catalans són molt conscients que no tenen, ni els deixaran tenir, cap pla B. I molts tampoc el volen tenir.
La credibilitat de les advertències del President Montilla és nul.la. I no ofereixen cap credibilitat per defensar els interessos nacionals de Catalunya, els socialistes catalans estan atrapats i venuts al PSOE. Pactar amb el diable te aquestes coses.
Però a Convergència i Unió no hi ha nervis. Pot estar molt empipada, perquè és qui més ha apostat per aquest Estatut. És qui més se l’ha jugada. El més fàcil, diguem-ho ja d’una vegada, hauria estat quedar-se al marge i criticar després. I no va ser pas així. Tot el contrari.
Podria dir que estic sorprès, però a aquestes alçades de la pel·lícula les giragonses d’Esquerra ja no crec que sorprenguin ningú. En tot cas, ara en PUIGCERCÓS i Esquerra pretenen convertir-se en els grans defensors d’un Estatut que en el seu moment van ajudar a deslegitimar. No oblidem que Esquerra va tenir un gran debat entre si votar NO o promoure l’abstenció. I ho van fer, tot plegat, per motius partidaris, per treure rendiment partidari de l’Estatut de Catalunya, de la norma de tots els catalans. ERC i en PUIGCERCÓS sí que haurien d’estar nerviosos, perquè si ara el Tribunal Constitucional i el PSOE es senten amb capacitat per fer caure l’espasa de Damocles sobre el coll de l’Estatut és perquè partits com Esquerra, un cop aprovat al Congrés el text de l’Estatut, en van voler fer llenya, i un cop ratificat pel poble català, van decidir destacar el poc suport popular rebut i fer-ne bandera. Encara recordo la Marina LLANSANA fent aquells exercicis matemàtics de “si ha anat a votar un 50% i han votat a favor un 75%, això vol dir que només el 30% de la població catalana està a favor de l’Estatut”.
Un Govern responsable i mínimament nacionalista, o senzillament autonomista, ja hauria pres una posició clara i precisa de rebuig a qualsevol sentència d’un Tribunal corromput políticament, sense cap legitimitat per a emetre sentències sobre res i molt menys en contra de tot el poble de Catalunya.,és com si juguéssim un partit de futbol amb els quatre àrbitres en contra: resulta que l’àrbitre principal és del PSOE; un jutge de línea és el PP; l’altre jutge de línea és de IU i el quart àrbitre és una marioneta qualsevol que no se sap qui l’ha nombrat.
Però, no. Podem dir frases més o menys altisonants, però tot seguit hi afegim que confiem que la sentència no sigui tan negativa (com si aleshores ja donéssim legitimitat a aquesta pantomima de TC), i deixem clar que, encara que no ens agradi, acabarem ajupint el cap i acatant la sentència.Heus aquí raons per estar nerviós, no davant la sentència del Tribunal Constitucional, sinó davant la història de Catalunya.

Els pressupostos del Tripartit per sortir de la crisis ?

“Malos tiempos para la lírica”, que deia GOLPES BAJOS, aquell grup de la Movida madrilenya… Mala peça al tel·ler, dit de forma més nostrada.
Pretendre recollir els primers brots verds de l’economia quan ni tant sols has plantat les primeres llavors és, senzillament, estar esperant un miracle. Això és, a raó dels Pressupostos del Govern per el 2010, el que sembla estar esperant el Tripartit.
O si no, quina explicació té la seva insistència en assegurar que aquest any començarem a sortir de la crisi quan totes les previsions macroeconòmiques fetes pel 2010 indiquen el contrari?
Lamentablement, aquests pressupostos, en comptes de ser un conjunt de mesures davant la crisi, són una mostra més de la desorientació i la irresponsabilitat del tripartit. Tanta és la desorientació i tanta és la irresponsabilitat que fins i tot fa pensar que són uns pressupostos dissenyats només per encarar un any electoral i per mantenir-se en el poder.
Mitjançant els pressupostos hom pot saber quina és la visió de país que té cada govern. Doncs bé el mapa que us afegiexo ho diu tot. La característica dels pressupostos del tripartit és la concentració de la inversió en poques comarques.
En aquest sentit, la desproporció entre el que es destina a l’Àmbit Metropolità de Barcelona i el que es destina a la resta de Catalunya no deixa d’augmentar.
Si l’any 2003, en termes d’inversió real liquidada, es destinava un 48,5% a l’Àmbit Metropolità i un 51,5% a la resta de Catalunya, el pressupost per a l’any 2010 destina un 67,6% de les inversions a l’Àmbit Metropolità i un 32,4% a la resta de Catalunya.
La característica dels pressupostos del tripartit és la concentració de la inversió en poques comarques. En aquest sentit, la desproporció entre el que es destina a l’Àmbit Metropolità de Barcelona i el que es destina a la resta de Catalunya no deixa d’augmentar: el d'una Cartalunya com a parc temàtic d'un àmbit metropolità on s'hi destina tota la inversió per concepte de país, i per interès electoral.

També denoten la nul·la influència d'una Esquerra ( abans ERC )sotmesa al PSOE -C i incapaç d'equilibrar aquests comptes. I finalment denoten el pas de la Catalunya ciutat -que tot els ciutadans tinguin accés al mateix nivell de vida siguin d'un siguin- al Catalunya metropolitana -amb una forta diferència entre els que vuiuen dins o fora l'àmbit metropolità.
Per tant, tot indica que l’economia catalana per l’any vinent estarà caracteritzada per l’increment del dèficit i de l’endeutament, pel fet que els catalans/es haurem de pagar més impostos i, a més i com si tot això no fos suficient, també veurem com la taxa d’atur segueix augmentant. Tot això dins d’un context en el que difícilment s’hi observarà el comportament positiu de cap sector productiu.
Ens trobem, doncs, amb uns pressupostos que no serveixen per combatre la crisi (més aviat la fomenten), que contemplen l’endeutament més gran de la història (i, per tant, també garanteix més impostos de cara al futur), que no compleixen amb el criteri d’austeritat (s’incrementarà la plantilla en quasi 5.000 persones), que no són socials (no s’incrementen els ajuts a les famílies amb fills de 0 a 3 anys ni els complements per a les persones vídues) i que, a més a més, en matèria de finançament no compleixen amb l’Estatut (no hi figura la cistella d’impostos prevista i, per tant, no hi figuren els 4.400M€ que aquesta suposa).
Per tot això, i per moltes altres incoherències més, des de CiU hem presentat una esmena a la totalitat d’aquests pressupostos. No podem hipotecar, durant més temps, el futur de Catalunya. Cal aplicar uns pressupostos basats en previsions reals que prioritzin les polítiques d’ocupació, les polítiques socials i que generin activitat econòmica. Cal, en definitiva, aplicar uns pressupostos dissenyats per aixecar Catalunya i no per enfonsar-la encara més.
Llegint aquests dies un article econòmic que feia referència a la potencialitat de Catalunya per sortir de la crisi abans que la resta d’Espanya, he vist el camí català ben clar. El fonament d’aquest comentari era que els dos nostres principals mercats exportadors Alemanya i França estan ja accelerats en la recuperació econòmica, la qual cosa portaria a que tiressin de l’economia catalana amb força.
De igual manera que aquesta interrelació exterior va fer que patíssim més la crisi, ens portarà a una recuperació més ràpida. On hi ha el problema però doncs, és evident, el problema és la gran pedra ,el llast, que portem lligat a les nostres cames i que no ens deixa avançar amb fermesa i fent que ens anem quedant enrera poc a poc.
Les polítiques econòmiques que està aplicant el Govern Central no ens ajuden gens a tirar endavant amb solidesa, per no mencionar tampoc el dèficit fiscal.

Amb això no vull dir que el Govern Català sigui un gran geni i que apliqui grans polítiques econòmiques, ans el contrari, no fa prou per tirar la cosa endavant.
El problema del Govern Català és evident, mira massa cap a Madrid, per queixar-se o per demanar l’aprovació. No és gens menys cert que el principal partit del Govern Català, el PSOE català, no és més que una sucursal de PSOE espanyol triomfant. Per tant tenim un Govern que per una part diu amen a tot el que diu el gran guru ZP, i per l’altra tenim una altra part de Govern que en comptes d’aportar idees només es queixa d’aquest mateix ZP titllant-lo de gran dimoni, i intentant mantenir a través de la por el seu electorat.
Si no deixem de mirar tant a Madrid, i comencem a mirar cap a Brussel·les, Whasington, Pequín, Nova Delhi o Tokio, no anirem enlloc.A Madrid només els hem de mirar per tallar la corda que ens lliga amb el llast. Tota la resta és perdre el temps i allargar agonies. Ara bé, per tallar la corda hem de voler primer de tot tallar-la i per tant estar disposats a fer-ho, sense contemplacions.
La ignorància és la millor arma per dur-nos a l’èxit, per tant ignorem Madrid tot treballem per la internacionalització del nostre poble, i quan tinguem gent prou valenta al capdavant, tallem les cordes del llast. Si veien que sempre vas a ells i parles d’ells se sentiran forts. En canvi, si els ignores i fas el teu camí, estaràs trencant barreres i fent evident la total inutilitat de pertànyer a Espanya.
Endavant al valents, fem pedagogia entre els catalans, i oblidem els espanyols. El pitjor de tot és que a casa nostra, al nostre País, tenim els germans petits en el govern de la Generalitat, acompanyats de dos partits satèl·lits que suporten el que calgui amb la única idea de mantenir el poder.

Un govern que dóna pals de cec i que desgoverna.

S'ACOSTA LA PINÇA ESPANYOLISTA ?

Aquest cap de setmana la Convenció que el PP ha fet a Barcelona ha certificat la possibilitat d'una entesa parlamentària i de govern amb el PSOE a Catalunya.
El mateix Mariano Rajoy, en l'entrevista que La Vanguardia publica diumenge ha posat sobre la taula la possibilitat real de governar amb el PSOE a Catalunya, els seus socis al País Basc. M'ha fet gràcia la manera que va tenir Rajoy, de demanar el vot castellanista a Catalunya. Va dir que ZP ja no era l'amic dels catalans, perquè no havia complit les promeses donades. En conseqüència, segons ell, el votant socialista castellano-cèntric havia de votar al PP com a càstig.
De tant estúpid que és l'argument segur que guanyarà vots a cabaços. El PP utilitzarà el teu vot contra Catalunya. Però com que el PSOE també l'utilitza contra Catalunya i a sobre pretén que no ho fa, cony, vota'ns a nosaltres, que com a mínim sóm sincers. Evidentment, l'argumetn és idiota perquè l'opció lògica és votar a una de les quatre altres formacions que no utilitzaran el teu vot en contra teva.
Però, es clar, per saber que aquestes formacions existeixen i que volen representar-te has de viure al país on vius. I molta gent viu a Telecinco i Antena 3. I aquests només entenen votar al PP o al PSOE.
A l'espera del desmentiment rotund del sanedríns del PSOE des del carrer Nicaragua, el PP intenta una ofensiva agosarada per deixar enrera els sagnants episodis de canibalisme que afecten els seus exèrcits a Madrid i València (i en menor mesura a Catalunya, amb la sortida per la porta falsa de l'ex diputada Nebrera -llibre inclòs- i de l'ex president Daniel Cirera, després d'escriure un sms amb una descripció escatològica sobre el seu propi partit).
El Partit Popular sap que arribar a La Moncloa sense comptar amb un suport considerable a Catalunya és gaire bé missió impossible. Fins ara s'ha dedicat a esgarrapar vots a Espanya, a base de criminalitzar el catalanisme i de presentar recursos contra l'Estatut i la LEC davant el Tribunal Constitucional.
Ara pretèn que els catalans li agraïm els serveis prestats i votem per una força política que ens vol anorrear, de la mà dels seus cosins germans socialistes. A Catalunya un govern PSOE-PP només és possible de la mà d'una majoria parlamentària que avui no té i que difícilment pot arribar a tenir a pocs mesos de les eleccions al Parlament de Catalunya. Els actuals 37 escons socialistes i els 14 escons populars, segons totes les enquestes publicades darrerament, no sembla que puguin arribar a incrementar-se fins a fer possible el pacte de l'espanyolisme rubricat al país Basc.
En qualsevol cas els més de 50 escons que les enquestes atorguen a CiU són l'única garantia per impedir un hipotètic govern PSOE-PP a Catalunya. Però les declaracions de Rajoy aquest cap de setmana i les d'Alícia Sánchez Camacho el passat mes de setembre, en el sentit de no descartar un acord de govern espanyolista a Catalunya, haurien de servir per obrir els ulls a una Esquerra que continua in albis, tot insistint en la seva capacitat d'arrossegar els votants socialistes cap a posicions catalanistes i sobiranistes. No solament no ho han aconseguit en sis anys, sinò que a més, Esquerra es pot convertir, amb el seu previsible enfonsament electoral, en la causa que impossibiliti una alternativa catalanista, amb CiU, a altres possibles combinacions.
Cal no oblidar, en aquest sentit, que CiU i Esquerra sumen en l'actualitat 68 diputats a la Cambra catalana, una altra majoria absoluta alternativa a l'actual desgavell Tripartit. El fet que el PP desitgi, arribat el cas, pactar amb el PSOE, no una llei, sinò un govern, vol dir que comparteixen un projecte polític a Catalunya.
Es el projecte de la nostra incardinació definitiva a Espanya. Montilla i Sánchez Camacho, en les seves reunions i trobades secretes d'aquests darrers mesos han aplanat el camí. Ara li ha tocat el torn a Mariano Rajoy. Lo primero es lo primero.
Estan a punt d'enterrar l'Estatut d'Autonomia, socialistes i populars. Primer va ser Montilla presentant esmenes contra el projecte d'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, després va ser el PP presentant recurs davant del TC, i ara el mateix TC està a punt de deixar la carta magna catalana sense cos ni ànima.
Un govern PSOE-PP seria la millor solució final -en terminologia nacional socialista- per a una Catalunya jivaritzada i homologada a la resta de comunitats autònomes de règim comú.
Al Euskadi ja és poc justificable un pacte PP-PSOE per fer fora els nacionalistes del poder, però a Catalunya un pacte d'aquestes característiques seria una aberració política. És clar que també és responsabilitat dels nostres partits nacionalistes que això no succeeixi. S'entendran Esquerra i CiU davant de l'amenaça d'un front espanyolista?

Espanya mon amour!!!

Voleu dir que cal??...No se... jo crec que no. A la vida tot s'ha d'apendre, però algunes coses, és important, les tenim que apendre poc a poc, i amb la pràctica, ve la perfecció.

Aquesta és la meva opinió. Jo estic del tot a favor de la educació sexual, no cal dir-ho. Així moltes persones no passarien tanta "gana" per inexperiència de les seves parelles, però d'aqui a ensenyar algú com s'ha de masturbar... nois, jo trobo que lo bonic d'aquesta pràctica és descobrir el teu propi cos, on sí i on no, tocar, refredar, escalfar...Donar classe d'això... doncs com que no.

I mes en mig d’una crisi de collons i quan les feines per arribar a fi de mes és el factor comú d’empreses, famílies i institucions la Junta d’Extremadura ha tingut la idea feliç, mai millor dit, de gastar-se mols euros en una campanya d’orientació sexual que inclou un taller de masturbació per a nois i noies adolescents.
“El placer està en tus manos” ( mai més ben dit, és clar...) es titula de manera suggeridora el taller en el que s’ensenyen tècniques d’auto exploració personal juntament amb la utilització d’elements d’estimulació sexual com olis i cremes i joguines eròtiques.
Si a més de classes teòriques el taller consta també d’una part pràctica a hores d’ara deuen haver exhaurit totes les places. També es podria dir la campanya: "Ven a la escuela de calooor..."I és que els temps han canviat amb una velocitat tal des de que anava a fer el batxillerat enfundat en un davantal de ratlles blanques i blaves quan els capellans en plena repressió franquista ens ensenyaven que el camí més ràpid per arribar a la ceguesa era pelar-se-la, que espanta.
Tot i així els problemes relacionats amb el desconeixement sexual segueixen essent els mateixos d’abans si no més grans els d’ara.

Si l’objectiu ha d’ésser la prevenció de malalties sexuals o els embarassos no volguts i procurar que a través del coneixement del propi cos l’adolescent arribi a ser conscient del que suposa mantenir relacions sexuals em sembla be, però em fa l’efecte que hi han moltes maneres per arribar al mateix resultat i fins i tot, des d’una ignorància pròpia que reconec, poso en dubte l’efectivitat d’una iniciativa com aquesta.
No crec fos una bona idea incloure en una campanya contra el consum de drogues un taller per ensenyar a embullar un porro o animar a la gent a conduir sense carnet per a millorar la seguretat viària, però que vols potser és que no soc tant progressista com jo creia o simplement massa gran ja per a tanta modernitat.
De totes maneres la iniciativa es tindrà que valorar amb els resultats finals i el grau d’aprofitament, de la diplomatura o bé licenciatura en masturbació, tot i que coneixent com som més d’un es capaç de suspendre per a tonar-se a examinar el Setembre.
Ben mirat, els euros que han costat la campanya, estan molt més ben gastats que no pas els que es gasten per a fer segons quins informes.

CAP PROBLEMA .

La setmana que es va iniciar dijous passat amb la nova traïció dels diputats del PSC-PSOE al Congrés dels diputats, votant a favor de la llei de modificació de la LOFCA (esquarterant definitivament l'Estatut català amb el suport dels "patriotes" d'esquerra i IC-V), que ha continuat amb noves evidències de la xarxa corrupta de Santa Coloma de Gramenet, les declaracions d'Antonio Bolaño acceptant que José Montilla sigui el número 2 d'Artur Mas en un hipotètic futur Govern català, i que ha acabat (de moment) amb la publicació dels 15 càrrecs polítics i institucionals d'Anna Hernàndez, l'esposa de José Montilla, ha estat la Setmana Tràgica del socialisme catalano-espanyol.
I per reblar el clau, avui s'ha fet públic que 4.000 pisos de protecció oficial en mans de la Generalitat estan buïts per incompetència, excès de burocràcia i manca de recursos econòmics.
1- La votació dels diputats socialistes i els dels partits que donen suport al Tripartit, al Congrés dels Diputats, ha col.locat l'Estatut i el finançament que s'hi preveu sota els peus dels cavalls de la LOFCA.

El café per a tots s'ha tornat a imposar gràcies als vots de les esquerres catalanistes. Adéu a l'Estatut i a un finançament just.
L'Estatut havia de prevaldre per sobre de la LOFCA i ha acabat sodomitzat per la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes. Gràcies al socialisme i a l'independentisme palanganer.
2- La xarxa corrupta de Santa Coloma de Gramenet, que pressumptament girava al voltant de l'ex diputat socialista Luiggi, s'ha anat clarificant i ampliant el radi d'acció dels seus tentacles. El cost polític de l'Operació Pretòria per al PSC-PSOE serà, com a mínim, la pèrdua de la majoria absoluta a Santa Coloma de Gramenet, la pèrdua de posicions a Badalona, a la resta de municipis esquitxats per l'escàndol i la pèrdua de vots a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
3- Antonio Bolaño, ex responsable de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, el que va amenaçar a Jordi Barbeta i home de la màxima confiança del President de la Generalitat, ha declarat a RAC1 que José Montilla acceptaria ser el vice president d'Artur Mas en un futur Govern de la Generalitat. Tot i ser ràpidament desmentit per José Zaragoza, les seves afirmacions denoten no solament una manca absoluta de principis i de coherència polítiques, sinò que a més són l'expressió, nítida i descarnada, de l'acceptació de la derrota electoral que els espera ben aviat i que assenyalen totes les enquestes.
4- La senyora Anna Hernández, esposa de José Montilla, acumula quinze (o més) càrrecs polítics i institucionals. Amb independència dels sous i les dietes que pugui percebre per tots ells -que seria bó conèixer-, i que segur que no és poca cosa, per sí mateix és un fet escandalós i intolerable. Es del tot impossible que pugui tenir la dedicació que reclama cadascuna de les seves responsabilitats. Tot això, al marge de les vinculacions d'alguna de les institucions de les que és responsable amb empreses com Gramepark, que figura a la interlocutòria del jutge Garzón. És normal que una persona concentri tant de poder?

La resposta del Psc-PSOE: que això no suposa "cap problema" perquè la persona en qüestió només cobra un sou. És clar, si la llei diu que els càrrecs públics NOMÉS PODEN COBRAR UN SOU! És que només faltaria! Ara bé, el que sí poden cobrar són sucoses DIETES PER LA SEVA ASSISTÈNCIA A COMISSIONS I PLENS. Alerta! És a dir, la situació de l'Ana Hernández no és il·legal; però és moral? Demanaran els socialistes que dimiteixi de la majoria de tots aquests càrrecs igual que demanen que la Trias Fargas torni els diners de la Fundació del Palau de la Música?

Per cert, al Telenotícies de TV3, d'això no n'han dit res...
5- Encara que el Departament de Medi Ambient i Habitatge és a les mans d'IC-V i dels companys del Conseller Francesc Baltasar, cal denunciar, amb tots els ets i uts, que la gestió que Govern Montilla en l'àmbit de l'habitatge és un desastre clamorós.

Més de 4.000 pisos buïts per la seva manifesta incapacitat de posar-los a disposició dels milers de famílies que els necessiten. Com en el cas de la gestió nefasta de la Llei de Dependència, el discurs de les polítiques socials no passa per la ITV més condescendent. Un frau i una actuació negligents que haurien de fer caure, com a mínim, al conseller del ram.

Parlarem de la Convenció Municipal del PSC-PSOE. José Montilla, Jordi Hereu i el local power del socialisme catalano espanyol l'havien preparat amb carinyo amb l'objectiu de projectar la recuperació del lideratge de l'alcalde de Barcelona.
No cal que assisteixin el Ministre de l'atur ni la Ministra de l'èxit de la lluita contra els pirates somalís. No cal que intervinguin els consellers del Govern de la crisi ni els alcaldes i regidors de la trama Pretorial. Segurament serà la Convenció dels codis deontològics i de les bones pràctiques socialistes.
Molt preocupats estan a can socialista. Tant, que el propi José Montilla ha enviat un mail als seus afiliats demanant "confiança" en el projecte del seu partit. En aquesta frase, hi podem trobar dos errors. El primer, en la paraula "projecte". És que tenen (i han tingut mai) algun projecte? El segon rau en el terme "confiança".

Com es pot confiar en algú que davant els problemes s'amaga?

Com es pot confiar en qui encara no ha donat la cara per a res, més lluny de llegir un trist paper que li ha redactat un altre? Com es pot confiar en qui ni tan sols s'atreveix a respondre les preguntes dels periodistes?

A més, parla de tirar endavant "noves iniciatives per a regenerar la política", però en canvi el seu partit ja ha anunciat que no està disposat a aprovar la llei electoral durant aquesta legislatura..
Menys paraules i més fets. I sobretot menys lliçons i més ètica. I més credibilitat. I tolerància ZERO de veritat amb qualsevol tipus de corrupció. Fets, no calen paraules.
P.D. Algú encara dubta que cal una regeneració democràtica radical en el nostre País ?

Catalunya, avui i el futur.

A ran de les darreres situacions irregulars que s'han destapat a Catalunya, l'estat de la política catalana és quasi d'ingrés en una unitat de cures intensives.
Apart del descrèdit i la desconfiança generat en la ciutadania, això pot representar un gran desànim entre l'electorat i quan arribin les primeres eleccions que hi ha a la vista, precisament les nacionals a Catalunya, la gran abstenció que es pot donar generarà un sentiment de buit de poder pel fet de que qui guanyi la cursa, ho pot fer amb un mínim de suport ciutadà. També es pot donar un gran nombre de vots en blanc que realment serà un càstig pels polítics i la política.
D'altra banda, al meu parer, estem patint una persecució important per part de l'Espanya veïna. Estan molt nerviosos perquè s'adonen que aquesta situació econòmica genera cada dia un rebuig dels catalans i creixen les possibilitats de que la independència onegi cada cop més per damunt del cap dels ciutadans d'aquest País.
Referent al cas de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i les persones imputades, un dels escàndols que ha sacsejat Catalunya aquests dies pot ser una de les mostres més clares. Només ha calgut veure les imatges en les diferents televisions per donar-se una idea clara de la forma d'actuació del jutge Garzón, de l'Audiència Nacional.
Com anècdota recordaré que el mateix dia, un jutge va multar amb 200 € a un conegut pederasta, per haver-se masturbat davant de menors. No hi ha cap relació entre la justícia aplicada en un cas i l'altra.
Malgrat tot, els partits catalans han reaccionat de forma diferent. Apart que CDC i PSC han suspès de militància als imputats, CDC ho ha fet de forma cautelar perquè des del primer dia ha cridat i apel·lat a un dels drets principals i bàsics de la democràcia, la presumpció d'innocència. Evidentment dono suport a aquesta decisió. Però per tots.
En canvi altres polítics no estant fent el mateix. És el cas dels del PSC. Tant Iceta com en Zaragoza estan mostrant les seves males formes. Se'ls nota molt nerviosos. En totes les declaracions fan referència a CDC. Obviant que la seva situació és la més compromesa arremeten de forma insensata contra CDC amb arguments absurds i incoherents. La seva posició davant l'electorat és difícil i prefereixen empastifar a tothom per amagar les seves incompetències i carències.
Se saben perjudicats i han pensat que aquest naufragi no se salvi ningú. Per justificar-se i donar una imatge de serietat han corregut a fer reunions i declaracions en les que han deixat sols als seus. Han escampat per arreu els seus comunicats per mostrar la seva formalitat i serietat.
Ara ja és tard. Igual que les seves acusacions cap a CDC. Ja no se les creu ningú.
Si ens referim a la gent d'ICV la situació és diferent però se'ls nota els tics autoritaris. Han fet declaracions grandiloqüents intentant mostrar que són els incorruptes. I no ho dupto pas. Però no poden aprofitar el moment per anar a captar vots.
Són moments difícils per la política catalana i queda fora de lloc aquesta forma mercantilista de fer una campanya.
Seguint en la línia i fent referència al nostre País, a la realitat actual i present i amb les mirades posades en el futur, crec que calen fer altres reflexions. Una de les més importants és la relativa al finançament. Als nostres diners. Els que ens fan falta per poder tornar a ser i encara millor un Estat dins Europa, ric, creatiu, innovador, avançat i modern. Clar està que fer això fan falta molts diners i ara per ara no els tenim.
L'Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya i que finalment Artur Mas va portar a Madrid era molt ambiciós. No perquè en Mas ho volgués per a ell, sinó perquè és un gran estadista i des de sempre ha pensat en Catalunya, amb la seva gent i en tot l'entorn d'aquest País. Malauradament allà va trobar unes bones paraules, sí només bones paraules, i amb un exèrcit de "sastres" que amb les tisores ben esmolades van començar a retallar el que ells van creure que no els convenia. He dit, els convenia. Apart, les esmenes presentades per un gran partit catalanista i de progrés com és el PSC, que va oblidar d'on són i és van alinear amb els espanyols rancis del PSOE per seguir fent retalls d'aquella gran peça elaborada amb molta cura. Només hi va faltar el mestre fuster, que amb un gran domini de les eines, va donar uns quants cops de ribot per acabar d'afinar el que per ells els representava un perill. Finalment, per beneir tot aquest afer, el gran govern d'esquerres que hi ha a Catalunya, va acceptar i signar un paper en el que no van llegir la lletra menuda, en el que els diners que ens donen no arriben ni pels viatges del senyor Carod-Rovira.
Van intentar defensar per activa i per passiva el que havien assolit però arribats a un moment, han enterrat el tema i ja el donen per oblidat. Així ja ningú recorda la malifeta acceptada per un govern, autoanomenat catalanista i de progrés.
Doncs amb aquestes almoines i rosegons és el que ara s'ha de tirar endavant el País. Suposo que a ells els hi està bé, però no pas per a mi. Com diu en Ramon Tremosa, Catalunya precisa urgentment una gran inversió en infraestructures viàries per on ens puguem desplaçar cap a Europa. Hem d'assolir el primer aeroport per moviment de persones entre Catalunya i la resta del mon. Com no, hem de tenir el primer port de tota Europa, complementat amb Tarragona pel moviment de mercaderies, però amb unes línies ferroviàries d'ample europeu,( no rus), per on les mercaderies circulin en terminis molt ràpids per donar servei a les industries ubicades a la resta de països socis.
Quan tot això estigui resolt podrem tornar a engegar noves empreses i industries a casa nostra que donin feina als nostres ciutadans. I els empresaris, han de formar part d'aquest actiu amb les idees de que anar a vendre capses de cartró a les espanyes ha de ser secundari.
Primer les han de vendre a Alemanya, França, Estats Units, Canadà, etc.
Els espanyols ja s'ho faran amb les seves industries. Si volen podrem ser proveïdors d'ells però mai més seran o han de ser els nostres clients principals. Està molt més que clar que per poder arribar a tenir tot això tant sols hi ha una via i d'ample infinit.
Hem de tornar a ser nosaltres. Catalunya ha de recuperar el seu estatuts de País i formar part de l'UE. I per arribar hem d'estar tots units. Fins i tot, com he dit abans, l'empresariat català i els de fora ubicats aquí. El tren d'alta velocitat circula a molta velocitat i ja no és possible pujar o baixar en marxa com quan eren de carbó. Ara, les noves tecnologies són part de les eines del futur i també ens calen.
Per tot això, el futur de Catalunya, del nostre País, ara mateix passa per les mans de CDC, de CiU, amb Artur Mas al capdavant, seguit per un gran grup de persones amb molta vàlua que poden posar en ordre tot això, fent un govern fort i sòlid que s'encari amb els espanyols per plantejar-los que el tren és a punt de sortir i el que no s'apunti queda a terra. Nosaltres hem de ser tots ja als vagons.

Donant escalf,treballant de valent, no deixant que ens malmetin els nostres drets i tenint molta cura del que és nostre.

Un País independent ens pot portar a gaudir d'una Catalunya forta i molt potent.

Aquesta notícia ha passat incomprensiblement de puntetes en els mitjans de comunicació. Dic incomprensiblement perquè decisions com la d'ahir hipotequen el present i el futur del nostre País.
Cada dia ens assabentem d'alguna cosa que de forma natural em produeix urticària. El més greu de tot és que tots els atacs cap a Catalunya sembla que tant sols afecten als que som catalans i a la resta de persones, procedent d'altres zones d'Espanya, d'Europa o la resta del món, els hi resulti immune. Però com podem permetre això.
No vull entrar en les paraules del president Pujol, sobre la catalanitat dels que viuen i treballen aquí. Tant sols vull sacsejar les seves persones per fer-los veure que tot el que perjudiqui el nostre País els afecta també a ells. No hi ha carnets d'excepció. Quan ens toca rebre, rebem tots. Gairebé a diari patim atacs des del govern espanyol i de les seves institucions per, suposo, alleugerir-nos el pes de la crisi.
El pitjor però no és això. El pitjor és que el PSC té vint-i-cinc diputats al Congrés de Madrid que actuen com a robots, sotmesos a les decisions del Big Boss. Quan els necessiten els posen piles, com els joguets, i actuen. Al igual que el dia dels reis a casa amb els fills. Quan les joguines fan massa soroll, s'acostuma a llevar-li les piles dient-los "ja no va!!!".
Una forma de discriminar, empobrir i enfonsar Catalunya en un forat on no els emprenyem. Vull tornar a referir-me als ciutadans. Aquí no hi ha distincions de cap mena. Els que vulguin anar a veure la seva família a Andalusia o qualsevol punt de l'estat espanyol han de saber que mai tindran una línia directa. Hauran de recórrer la pell de brau.

I si no disposem d'un bon finançament no tindran millors escoles, ni millor sanitat, ni millors serveis que als que en el document d'identitat diu que som originaris de Catalunya. Per tant, el greuge és per tothom. Els que viuen i treballen aquí també. Com diu en Tremosa, aquesta manca de fer un traçat per la costa mediterrània afectarà greument a les empreses catalanes i per tant als seus treballadors. Sinó disposem d'un corredor que permeti enviar i portar matèries per elaborar i ja elaborades, i depenen del transport per carretera, la productivitat no serà la mateixa.
Per tant poden estar abocades al fracàs i per tant al tancament. Tot depèn també de que els ports siguin forts. Cal fer un front comú per evitar que la proposta del govern espanyol tiri endavant i es faci realitat la que sí és necessària.
L'atur no distingeix nacionalitats, ni orígens, ni grups familiars. Les castiga i de forma cruel. El resum de tot això és que cal que ens plantem. Que ens mobilitzem i que diguem prou.

Però tots i totes que estan arrelats a Catalunya d'un forma o altra. Fem difusió i denunciem.És evident, que amb iniciatives com aquesta el govern espanyol pretén enfonsar la nostra economia, empobrir-nos i sotmetre'ns a l'Estat espanyol, tot això amb la complicitat del govern tripartit de la Generalitat que, un cop més, peca per omissió. Després en Carod-Rovira, en la seva conferència d'ahir, té la barra d'afirmar que "el tripartit ha contribuït a estendre el sobiranisme"... com no!!! Com a reacció a la submissió vergonyant a la que han sotmès el país, tant el primer com el segon tripartit. Les coses que diu en Carod són insubstancials, beneïtes, ridícules, i algunes clamorosament falses (“Vam fer el que havíem de fer per la unitat civil del nostre poble”). Però el més greu és que un noranta-vuit per cent del seu discurs (tot just esborrant la paraula independència) el signaria, a ulls clucs, el president Montilla.
Quan passa això, quan passa que el discurs d’un independentista val per un espanyolista és que hi ha alguna cosa que no funciona.

En algun lloc, alguna cosa no funciona.

RELAXEM-NOS UNA MICA .

Tot i que m’ha apassionat la política des d’adolescent, no hi entenc.
Cada dia n’estic més convençut. Quan veig com governen els governs, jo ho faria diferent. Quan veig com les oposicions ataquen els governs, jo ho faria diferent. Quan veig com els governs ataquen les oposicions, jo ho faria diferent.No pot ser que tanta i tanta gent dedicada a aquesta noble activitat s’equivoqui en les seves actuacions.
El més raonable és que l’equivocat sigui jo. Per tant, la conclusió és òbvia –i la navalla d’Ockham, cruel–: no hi entenc, de política. Hi ha coses que sincerament, encara que m'escarraço no entenc. I evidentment dec ser jo el que està equivocat.
Per que no pot ser que tants bons opinadors a sou de els més importants grups econòmics-partidistes del nostre País s'equivoquin.
Fa pocs dies, una serie de presuntes criminals han estat detinguts a l'última operació del mediàtic jutge Garzon. Persones que ocupaven o havien ocupat importants responsabilitats polítiques o bé eren responsables de importants empreses.
A l’Edat mitjana es practicava el Judici de Déu. Partint de la premissa que Déu protegiria els innocents, els acusats eren obligats a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua bullent. Si aquesta pràctica salvatge no els ocasionava cap lesió, és que Déu els protegia i, en conseqüència, eren innocents.
Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resultaven culpables.
Ens pot semblar un costum bàrbar, incivilitzat, propi de ments fonamentalistes. Tanmateix, avui continuem practicant el Judici de Déu a través de proves més sofisticades. Encara que professem la laïcitat, partim igualment de la premissa que Déu protegirà els innocents i, en conseqüència, sotmetem els acusats a l’acció dels mitjans de comunicació. Si surten incòlumes d’aquesta cruel pràctica, és que Déu els protegeix i, en conseqüència, són innocents.
Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resulten culpables.
L’altra opció –escoltar l’acusador, escoltar l’acusat, verificar indicis i evidències i arribar a conclusions fonamentades abans d’emetre veredicte– és un procés lent, feixuc i avorrit. Per tant, per què subordinar-s’hi si tenim alternatives amb més atractiu, amb més gràcia (amb més gràcia divina, fins i tot)?
Francament costa parlar amb calma de fets que impacten i indignen. El panorama social i polític és complex, difícil i farcit d'escandols. Escandols que caldrà superar, si però des de la responsabilitat i la decència. Aquesta interpretació de la socialització és perillosa per la democràcia i pot generar dinàmiques populistes que acabin amb salvapàtries de liders.
La democràcia és una garantia, amb virtuts i defectes, insuficient en la participació però, de forma evident, un camí vàlid front a altres models. Personalment em decanto per una democràcia i una societat justa. Aquesta justícia només es pot construir des de la coherència personal i la flexibilitat política que no vol dir canviar de camisa segons qui s'acosta. La distància entre societat i política és gran però aquesta ferida, fruit de desencantament, encara es fa més profunda amb aquestes acusacions.
Ja no es tracta de qui guanya o perd vots sinó de la desconfiança que es genera sobre la gent. L'ombra del dubte plana sobre totes i tots els que intenten, des de les institucions polítiques democràtiques, defensar canvis socials, nacionals, polítics i econòmics.
I cal aprofundir més enllà de les portades dels diaris i la cortina de fum sobre el tracte als detinguts. No confio ni sóc fan del jutge mediàtic però la preocupació sobre el tractament a les persones imputades ni es té en compte quan parlem d'independentistes bascos o catalans o de possibles integrants del comando Ajax, és una cosa de classe, de classe social és clar! Sigui cert o no (defenso la presumpció d'inocència per a tothom), estigui ben o mal instruit (de fet només els i les independentistes acaben a la presó amb les instruccions de Garzón) el mal ja està fet i la desconfiança plana sobre la gent.
Caldrà superar aquesta situació amb propostes polítiques d'aprofundiment democràtic i transparència institucional i de les organitzacions polítiques i per això calen opinions i mans, per construir fa falta gent. Joan Fuster deia: "la política la fas o te la fan" és una evidència, deixar de participar no aporta gaire tot i fer veure el descontentament amb un sistema d'organitzacions polítiques .

Tots al mateix sac ?

Fa una certa mandra, escriure avui. Fa una certa mandra, envoltats com estem de casos de corrupció, d’enriquiment indegut, de robatori i, fins i tot, expoli.

Ja siguin d’Ajuntaments o d’institucions representatives del país .L’espectacle resulta patètic i denigrant. Però no pas per l’acció “puntual” del cas Pretoria, del cas Millet, del cas Gurtel, del cas Palma Arena, o de les rastellera de casos sense nom i que només suposen la punta de l’iceberg dels casos de corrupció en què els implicats han comès la imprudència de deixar rastres evidents; sinó per l’actitud que mantenen en general i de forma permanent els partits polítics.
Els meus no són ni els socialistes del Baix LLobregat, ni els senyors Alavedra i Macià, que representen el pitjor de CDC, i l'Àrtur Mas, faria bé de deixar-los caure i passar pàgina del tot, i que tinc ben clar que els meus enemics són els primers,peró si l’han feta, que la paguin, com també tots els altres..
No obstan l’esquitxada ja està feta. Lluís Prenafeta fa vint anys que no té càrrec polític al Govern, i Macià Alavedra aviat en farà tretze que va deixar-ho, però els seus noms i les seves cares sonen A mi el que em desespera és pensar que de tota aquesta marea potser només en traurem més allunyament de la gent cap a la política i possiblement, un ascens de moviments lamentables .Cal tenir molt clar l'eix nacional que es el que de debo importa. Dels vots que perdi el PSOE , els partits catalans no n'arreplegarem ni un, aniran tots al PP o UPD. de la Rosa Díez i el primer de tot a l'abstenció.
De merda, n’hi ha molta i no solament em refereixo a robar, sinó també a la complicitat, als silencis, a les amenaces d’estirar la manta, al finançament dels partits, a les actuacions legals però èticament reprovables, etc.
Fa molt de temps que des de la societat civil s’està dient que els polítics fan tots els esforços possibles per denigrar l’acció pública i per allunyar-la de la societat, sense la més mínima voluntat per part de ningú de redreçar la situació Es comença a estendre arreu l'expressió de "tots els polítics són iguals" . La nostra societat és tremendista per naturalesa, tendint a posar-ho tot dintre d'un mateix sac i llençar-ho rostos avall sense pensar-s'hi massa.
Siguem honestos i no ens enganyem, ni tots els polítics són iguals ni tothom que es fica en política ho fa per enriquir-se; aquests casos són una minoria, però malauradament quan són notícia se n'hi acostuma a extreure tot el suc possible i en la majoria de casos és picar ferro fred perquè la força d'una imatge preconcebuda és superior a qualsevol argumentació que es pugui donar. És una llàstima.
Actituds com aquestes (la dels polítics corruptes i la de la societat tremendista) només ajuden a alimentar encara més la desafecció per la política i la tendència cada cop més abstencionista de la nostra societat.
Fa una certa mandra, escriure avui. Però en tenim la obligació. Ja fa temps que sentim allò de que “tots els polítics són iguals”. I el que s’ha anat coneixent aquests darrers mesos i dies fa cada vegada més difícil defensar el contrari. Ho he escrit en aquest bloc en alguna altra ocasió.

I com que ja fa prou temps puc dir que, com en tantes altres coses de la vida, no posaria la mà al foc per gairebé ningú, alhora que afegiria que qui es cregui que els partits polítics poden sobreviure només de les seves quotes viu absolutament fora de la realitat. Per tant, el debat sobre el finançament dels partits polítics és imprescindible.
Però, atenció! Que ningú es porti a engany. Resolent el finançament dels partits polítics resoldríem només en part el problema que ens afecta. Perquè hi ha un aspecte més intangible, però molt més real, que és la misèria humana. La debilitat humana. I aquesta existeix.

És inherent a la mateixa condició humana. Existeix abans dels partits, al marge dels partits i, evidentment, a l’interior dels partits. I la misèria humana, la debilitat humana, no ens la treurem del damunt arreglant el finançament dels partits polítics, que cal resoldre.
Davant la misèria humana, davant la debilitat humana, com a societat només tenim la llei, la seva aplicació, l’existència de controls reals, que funcionin de debò i que permetin detectar amb velocitat la fruita podrida per apartar-la del cistell amb celeritat. Que l’actual sistema no protegeix prou les estructures dels partits i de les administracions públiques davant la debilitat humana, davant de la misèria humana? Possiblement aquesta asseveració també és certa. Per això és imprescindible la reforma del sistema de finançament dels partits. Sense banderes partidàries. Amb humilitat. Despullant les entranyes dels partits. De tots. I tots alhora. I, gairebé, gairebé, acceptant un punt i final.
Però, insisteixo, no ho acabarem tot aquí ni d’aquesta manera. Per tant, immediatament i alhora cal defensar amb força la necessitat de l’existència dels partits polítics. La necessitat imperiosa que la ciutadania s’impliqui en política, participi de les institucions. La necessitat imperiosa de la revalorització de la política i del compromís polític, com a eines insubstituïbles, de moment, per governar les nostres col·lectivitats.
No hi ha en aquest sentit i de moment capacitat d’elecció. O ens comprometem políticament, o treballem amb els instruments que són els partits polítics -els actuals o els que puguin sorgir en el futur- o deixem el camp lliure i obert perquè gent amb recursos il·limitats (i no ens preguntem d’on els han tret), accés als mitjans de comunicació, verb fàcil i interessos gens clars comencin a liderar i dirigir aquestes nostres societats d’una manera que ni serà més neta, ni serà més transparent, ni serà millor que la forma amb què les hem organitzat al món occidental des de ben entrat el segle XX.Però més que mai, si es volen canviar les coses, si el que va sorgint dia sí dia també no ens agrada, si sentim que tot plegat fa massa pudor, més que mai cal implicar-se en la organització política de la nostra societat i buscar, cercar o forçar elements de canvi.
Dimitint de la política, dimitim com a societat organitzada. Cal ser tossudament ingenus, i alhora, amarar-nos de realisme. I fer un pas al front. Els partits d’avui són instruments útils. N’estic convençut. Cal que siguin valents, cal que els fem sentir valents, entre tots, i que posin les eines que tenen a les seves mans a funcionar per arreglar el que cal arreglar.
I, per acabar, un humil consell: malfiem-nos, tots, d’aquells partits o moviments que sembla que no tenen res a amagar. La crisi és estructural a tot el sistema polític, i tots els que som dins el sistema polític en som protagonistes. Aquí no hi ha ningú que per si sol pugui dir: sóc el més net de tots, ja prenc,jo l’escombra i ho netejo tot.

Malfiem-nos, especialment, d’aquests. Feia mandra, escriure, avui. Però cal que ens aixequem i tornem a fer país. Cal que ens aixequem i tornem a posar-ho tot en marxa. Amb tots, i entre tots. El país i la seva gent s’ho valen.

Trieu vosaltres mateixos el futur de Catalunya.

1- Només podem trobar estratègies similars en països del tercer món o decadents.
2- Efectivament, que hi hagi estratègies polítiques d'aquest tipus al nostre País, és un dels elements de decadència de Catalunya.
3- Una estratègia així només pot ser portada a terme per individus amb un altra concepció de la política.

Per part d'individus (que no polítics) per als quals la política no és ideals, principis, valors, idees, gestió o il·lusió, sinó que treballen amb l'únic objectiu d'assolir o mantenir quotes de poder, objectiu davant del qual queden justificats tots els mitjans, tot s'hi val. La crisi mundial del socialisme clàssic (que no de la tercera via de Giddens, Toni Blair o Segolene Royal), té en el socialisme català un dels malalts més avançats. Els seus actuals dirigents, incapaços d'abandonar els atavismes de les seves ideologies d'extrema esquerra, i totalment contaminats de la manca d'idees i de projecte del socialisme, ja han decidit directament abandonar aquest front.
Tenir idees, projectes i portar-les a terme és una pèrdua de temps en els seus esquemes estratègics, doncs el seu electorat els votarà igual. Aquest factor esdevé especialment greu i digne d'estudi, en tractar-se en aquests moments d'un partit que governa a Catalunya.
Abandonada doncs la política (idees, gestió, projectes etc...), i davant d'unes previsions electorals que els fan clarament fora del Govern, l'única estratègia és desgastar el rival.

Haureu observat que els dirigents de l'aparell actual del PSOE-C només parlen de CiU, mai d'ells, mai de res més, només i sempre de CiU, i sempre amb una frase del dia, concreta, estudiada, i que fan repetir com a lloros a tots els seus dirigents.
Aquí és on apareixen les estratègies de màrquetig comunicatiu, que deuen ser molt vàlides en el món del màrqueting i la comunicació privada, però que en el món de la política fan envermellir.
En el terreny de la declaració política una doble estratègia. D'una banda la purament política, on s'acusa a CiU de radicalitzar-se cap a l'independentisme i alhora de voler pactar amb el PP.

Dos missatges contradictoris que es neutralitzen entre ells = fracàs de l'estratègia.
L'altra és quan apliquen el seu lema del tot s'hi val, i és llavors quan apliquen l'estratègia del "merda per a tothom i si no n'hi ha te la inventes". Es tracta d'acusar a CiU del que sigui, sigui veritat o no, de qualsevol mal que passa a Catalunya, de corrupció, del cas Millet, de tot.... De vergonya no en tenen i de valors tampoc, per tant és igual si s'està parlant de convenis totalment legals de la Fundació Trias Fargas, és igual si la seva Fundació Campalans es financia 80% amb recursos públics provinents d'administracions on governen ells mateixos, o si les caixes van condonar al seu partit un deute de 7'1 milions d'euros.

Però una vegada més, la demagogia utilitzada pel PSC tira per terra qualsevol reflexió seriosa a fer d'aquest tema.
A cas el PSOE-C no sabia de l'existència d'aquests convenis abans no esclatés l'afer Millet? Sospitós oi que ara, dia si dia també, tota la maquinària mediàtica socialista -que no és poca- desgrani amb pèls i senyals els famosos convenis?
De que parlem doncs, de tornar a legislar sobre el finançament del partits, o d'una orquestrada maniobra socialista amb so de trompetes i timbals per combatre l'adversari polític? Parlem-ne doncs.
I si la legislació sobre finançament de partits permet aquest tipus de convenis que grinyolen més que les violes, doncs, parlem-ne. Com es pot parlar seriosament de finançament de partits si aquells que veuen la palla en els ulls dels altres - són els que tenen la biga més grossa en els propis ulls ?
El PSOE -C ens porta doncs a un fals debat. Llàstima. ¡
Si des de CDC s'ha caigut també a una defensa retòrica, no és pas perquè si. És perquè cap aquí ha volgut portar el debat la maquinaria socialista.
El gràfic que adjunto, no admet discussió.( Subvencions oficials 755.614,80 TOTAL INGRESSOS 907.205,34 -Diputació de Barcelona 63.000,00 €Departament de Justicia - Generalitat de Catalunya 180.000,00 €Memorial Democràtic - Departament d’Interior - Gencat 11.100,00 €Ministerio de Cultura 470.000,00 Arxius - Departament de Cultura - Gencat 3.999,80 €Formació - Ministeri d’Educació 27.515,00 €Conveni Caixa Catalunya 50.000,00 €Donatius 29.059,00 €Venda publicacions 4.855,45 €Ingressos per activitats 3.201,72 €Ingressos per matrícules al Màster "Lideratge per a la Gestió Política Social (2008-2009) 58.100,00 €Interessos bancaris 6.374,37 € )
Són dades reals i extretes de la memòria econòmica de la Fundació Rafael Campalans de l'exercici 2008. La Fundació cobra directament del Ministerio de Cultura espanyol "només" 470.000€. Ja que parlem de cultura, bé que els podien haver destinat a la Fundació del Palau no?

La Fundació cobra també de la Diputació, del Departament de Justícia, del Departament de Cultura, del Ministerio de Educación, etc...
Ep !, i amb un any, la Fundació Campalans ingressa per aquestes vies certament també dubtoses bastants més diners del que la Fundació Trias Fargas ha rebut en molts anys de la Fundació del Palau.

Calen més comentaris? Oi que no?
Ahir el Srs socialistas, afirmavan que ells quan necessiten diners, van a demanar-los al banc...No sé si els evangelis ho diuen exactament així però molt em temo que deixen entreveure que els mentiders no aniran al cel, srs.socialistes... i home, també sap greu!
I és igual si amb això enmalalteixen encara més, fins a deixar-la raquítica, a la política, com si prou malalta no estigués, com si prou distant de la societat no estigués. Els és igual, la prioritat única és conservar poder.
Tot plegat està basat amb dades. Ells calculen que la malaltia del "tots els polítics són iguals" i del "tot és una merda" que porta els electors a l'abstenció, els afavoreix, o dit d'un altra manera, perjudica més a CiU, amb un electorat més polititzat i per tant sensible a aquestes qüestions. Calculen que per cada socialista que digui: "tot és una merda, tots són iguals, no vaig a votar", hi haurà més d'un convergent que estarà fent el mateix. I això els és suficient com per portar a terme aquesta estretègia.

Mentrestant a CiU, l'estratègia és superar la crisi, aixecar el país i el dret a decidir.

Bones notícies.

He intentat trobar un tema positiu per no insistir tant amb fets negatius, notícies que no voldríem que passessin, però que omplen totes les pàgines dels diaris.
M'he trobat amb les declaracions de la presidenta del Parlament balear, Maria Antònia Munar, imputada per un cas de corrupció, en què diu que és normal que la citin a declarar. De fet és trist que aquests esdeveniments siguin normals.
Però jo buscava un tema positiu. Parlar de la derrota del Madrid, per alguns podria ser el tema falaguer, però enriure's de les desgràcies dels altres tampoc és correcte. Tampoc vull parlar del cas Gürtel, ni de Millet i Montull, ni d'Hondures, ni del fracàs escolar degut al consum de cànnabis, ni de les dues morts en una masia de Torelló, ni dels hostatges del Canadà... canvio de diari... ni de la sentència del Tribunal Superior de Justícia del país valencià, a favor del tancament del repetidor que dóna cobertura de TV3 a València, ni de la victòria a Brussel·les de Berlusconi i la seva censura als mitjans de comunicació italians, ni que els pressupostos són absolutament denigrants per la dignitat de Catalunya,ni de….... El primer problema d’aquest pàís no són ni els Millets, ni la corrupció, per repulsiva que aquesta sigui i per molt que ens agradi sentir-nos moralment millors que aquest senyor.
Les adversitats que hauríem d’encarar són, sobretot, d’ordre polític i econòmic, de model econòmic. La banca, caixes incloses!, i l’administració, també els ajuntaments, han apostat per un model basat en la construcció excessiva i l’especulació piramidal, sense pensar que tard o d’hora seria impossible seguir eixamplant la base d’aquesta piràmide.
Tot plegat, en un món en que l’economia financera està desbocada i en que cada cop és més evident que cal regular, i limitar, les transaccions financeres internacionals, per recuperar un cert control públic sobre l’economia i superar l’actual paradoxa d’uns estats que imposen mil-i-una regulacions sobre el petit comerç, per exemple, i en canvi són incapaços de controlar i gravar les transferències milionàries, que no es decideixen a tancar l’accés de capital als anomenats refugis, o paradisos, fiscals o que, com ha passat ara, no s’atreveixen a elevar la fiscalitat als SICAV, els fons d’inversió per a grans fortunes, per por que aquestes se’n vagin a destins més productius. I tot això, amb un model energètic golobalitzat i al límit del col.lapse, un planeta que amenaça a retornar-nos la sobreexplotació en forma d’escalfament accelerat i des d’un país, el nostre, petit, expol.liat i segrestat. Amb aquest panorama, trist però estimulant alhora, voleu dir que ens hem d’estar tant pendents de quatre miserables que roben allà on els deixen?
Ja les he trobadades! ja no busco més :
*Girona, primera capital catalana que farà una consulta independentista amb el suport de l'ajuntament.
*CiU, ERC i ICV rebutgen els Pressupostos de l’Estat
*Plataformes sobiranistes volen que el Govern pugui fer plebiscits sense permís de l’Estat
* Venta de calçots… por Internet!!!
*Paris Hilton assegura que no és tonta, sinó que ho fa.

Participar i convèncer.

El bust reproduït a la dreta és el de Tucídides, un historiador grec del segle V abans de Crist que entre moltes altres coses va dir que “Un home que no s’interessi activament per la política no mereix ser considerat ciutadà plàcid i tranquil, sinó un autèntic inútil”.
Tucídides potser va exagerar una mica doncs si l’haguéssim d’agafar al peu de la lletra arribaríem a la conclusió que vivim en un país d’inútils, i la cosa està malament però tampoc és això. La política no es fa només des de dins dels partits,és fa política des de qualsevol lloc de la societat, només cal tenir l’ànim i la voluntat de fer-ho.
Reconec que, entre totes les opcions, Convergència és la que més s'acosta als meus plantejaments polítics, per això no amago la meva simpatia. I una frase encara més contundent, que l'únic partit que defensa els interessos del nostre poble és CiU i que als catalans i catalanes, que ens partim la cara per la nostra terra i la nostra cultura ens sobren puritanismes per poder construir un país catala amb la dignitat suficiente
Jo no estaria a CiU si aquest partit, o qualsevol altre partit nacionalista de veritat, tinguera la suficient força política per representar els interessos catalans al meu poble, a la meva comarca, a el Parlament o a les altres institusións espanyoles.Jo no estaria a CiU si no escoltes alguns amics i amigues parlar amb orgull després de les generals d'altres nacions que voten partits nacionalistes (quan ells han votat PSOE o al PP) i després es lamenten de les decisions que els "socialistas o els peperos" prenen al congrés i al senat, en contra dels interessos dels catalans. Jo no estaria a CiU si no veies cada dia la tasca ingent dels homes i dones, en totes les institucións, per donar-li prestigi a la meva llengua, fomentar la meva cultura i defensar el meu territori sense descans.
I no estic adjudicant tan sols a CiU, totes aquestes iniciatives sinó que sense el seu recolzament no s'haurien fet realitat No diré res de nou si afirmo que m’interessa la política, tot i que sempre m’he mostrat en contra de tot el que representi qualsevol compromís de militància. No he militat mai en un partit polític, ni ara per ara tinc cap previsió de fer-ho doncs no n’hi ha cap que em faci el pes, tots coixegen per un lloc o un altre.
Segurament sóc massa exigent i individualista per acceptar segons quines coses, entre elles l’obediència al cap que sempre tens per sobre teu i l’obligació de dir amen a les decisions de les cúpules. Jo vaig més aviat per lliure.Però aquesta independència personal no m’ha impedit, participar sempre, això sí, des de la meva més absoluta independència política i sempre, també, com ja podeu suposar, assolint uns resultats electorals més aviat discrets, uns resultats que sempre m’han deixat lluny de poder accedir a l´ansiada per algúns cadira de regodor i ser regidor no és sinònim de treballar pel poble (ni estant a l'oposició ni al govern), ja que si no hi poses voluntat, no fas res.
Per a mi,la gestió dels recursos públics, del diner públic, passa per una gestió eficient, eficaç i transparent d’aquests recursos; i per explicar quines decisions prenem, des de la política, i perquè les prenen. Els polítics, no sempre l’encerten, no sempre poden fer conten a tothom, impossible per definició; però si que hauríen de ser capaços d’explicar el que fan i perquè ho fan. La interpretació que fan els polítics de les necessitats i les respostes que i donen, és el que ens fa diferents entre nosaltres, i permet al ciutadà situar-se davant la política i els polítics. Però si més no per a un profà en política com jo fa il·lusió veure el seu nom escrit a les paperetes electorals, Petites vanitats!
Però si darrerament hi ha hagut un acte polític que em va saber molt greu perdre’m és el que va tenir lloc a Arenys de Munt estic convençut que marcarà un abans i un després a la política catalana;quan es va fer el primer tripartit i PSC, ERC i IC-V van ocupar El Palau de La Generalitat, algunes veus de l’esquerra més... van parlar de la fi del famós “Oasi Català”.
Amb els esdeveniments d’aquests darrers mesos s’ha demostrat que l’”Oasi Català” estava viu i ben viu. Sóc dels que creu que malauradament aquesta Societat civil d’un altre “nivell” dictava, dicta, els destins de la societat catalana.
És a dir, que amb gran mesura influïen, influeixen, en el pervenir de Catalunya fins a extrems desconeguts com per exemple acceptar el tripartit. És una correlació de les seves forces internes el que equilibra o desequilibra les balances. Per que no ens enganyem, aquest “Oasi Català” està conformat per persones que representen alhora tot l’espectre ideològic en funció dels propis interessos. (aquí voldria fer una exempció de totes aquelles persones de bona voluntat i que de manera desinteressada treballen pel bé general i per l’interès comú del País, conscient que les generalitzacions no són mai bones)
El que està clar és que, en aquesta ocasió, el desequilibri que hi ha hagut, fruit de l’actitud delictiva de dues persones que ja han confessat, s’ha fet públic. Això els hi ha provocat una autèntica crisi interna que ha desembocat en el que jo qualifico d’una crisi de la societat civil catalana, representada per aquest “Oasi Català”. I s’ha volgut conduir a la vegada, per distreure l’atenció, cap a la vessant política.
Una vessant política a la que alguns partits, els del tripartit, poc temps els ha costat agafar-s’hi per tal de camuflar una situació de crisi i desgovern, creient que amb aquesta erosió evitaran la caiguda lliure. Obliden per variar el mal col·lateral que causa a una classe política més que qüestionada que mai i amb raó.
Ara toca donar explicacions, és clar, i per poder-ho fer s’ha de fer en optimes condicions per tal de permetre que la ciutadania de carrer prengui el timó i decideixi de veritat sobre els seus propis destins.Però fent una reflexió del que esta passant a casa nostra aquests darrers dies la meva pregunta es i... encara ens estranyem que la ciutadania passi olímpicament de la política i hagi cada cop mes desafecció pels polítics??
No pot ser que davant de problemes tant importants com està patint el nostre país, el govern de Catalunya tanqui els ulls, No pot ser que es gastin milers de diners en informes, estudis i seguiment de les ideologies polítiques i es vulgui tapar, volent fer treure les vergonyes a CIU insinuant que una fundació de CDC s’ha finançat amb diners de la fundació palau de la musica, quant el finançament es va signar sota convenis de col·laboració, i son totalment legals.
Tot això respon a una campanya orquestrada del tripartit, per escalfament electoral i per intentar desgastar a CIU, i per crear dubtes entre els ciutadans ,la claca socialista torna a repetir de nou la tàctica de repetir una mentida mil vegades, perquè a força de repetir-la a veure si per art de màgia es converteix en veritat.El joc brut i crear suspicàcies i sospites és típic, quan es veuen acorralats.
Costarà molt convèncer de nou a la ciutadania perquè s’impliquin pel país, Catalunya be s’ho val.Costarà molt tornar aixecar aquest país, encara queda un any d’aquesta agonia que es diu tripartit, que ens està deixant el país destrossat, anímicament desmoralitzat, gairebé sense forces i totalment allunyat de la ciutadania.Aquest país necessita cada vegada mes un nou impuls i un lideratge que només li pot donar un projecte seriós, creïble, socialment avançat, il·lusionant i modern .

I per últim, és gratificant treballar i fer-ho, tot i que t'hagis escoltar de tot i molt sovint amb molta manca de respecte (això és l'únic que detesto de la política municipal). Encara que les ganes i passió per treballar per la gent del poble i el mateix municipi, són molt més grans que segons quins comentaris.

Vota Puigcercós i veuràs com posa un Montilla a la teva vida..

De petit em van dir que dir mentides és, com a mínim, lleig, bàsicament perquè enganyes a qui li dius la mentida.

Sovint diem allò que la història posarà les coses al seu lloc. Jo més aviat diria que la interpretació que els historiadors faran d’allò que estem vivint ara posarà les coses al seu lloc. Intentar analitzar el present o el passat recent ens costa perquè se’ns presenta confús.
Diuen que l’home es l’únic animal que s’entrebanca tres vegades amb la mateixa pedra, esperem que no es compleixi amb aquests bergants. Per tant, només el temps ens dirà si, tal com sembla, els independentistes catalans estem fotent el ridícul i hem perdut una de les últimes oportunitats per aconseguir la plena sobirania.
Aquest cap de setmana, al santuari de Núria,Esquerra, ha proclamat i ratificat, a la búlgara, el nomenament d’en Puigcercós com a candidat d’Esquerra (abans ERC) a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

I per celebrar el nomenament, han pujat fins al cim del Puigmal -la muntanya més alta del Ripollés-, ell, la família, i uns quants “amics”. Desconec si en la travessa muntanya amunt han aprofitat per pensar nous informes, però segur que els magnífics paratges els n’hauran donat alguna que altra idea..Com a prova de la bona sintonia interna del partit, cap militant crític ha caigut (accidentalment) per un penya-segat.
I perquè en comptes d'anar a Núria no se'n van a l'Himalaya? Amb una mica de sort es trobarien al Yeti que els hi cantaria quatre de fresques i així els faria recapacitar sobre la seva enorme displicència.És una humil opinió, no sé.
Joan Puigcercós ha afirmat que a partir de l'any 2010 podrem exercir el Dret a Decidir. No ha concretat si serà el 2011 o el 2111, cosa que demostra que aquest candidat és -sobretot- un home sincer i prudent.
ERC ha estat la gran estafa de l’independentisme català, bé mes que ERC en sí, els seus dirigents, encapçalats per Carod, Puigcercós i Ridao, seguits de Benach i en menor mesura en Portabella i a Tarragona en Sergi de los Rios.
Ells son els culpables del deteriorament del partit i del seu abocament irremeiable al pedregal, i la segura derrota electoral. Tot i que s’autonomenen assamblearis, s’han encarregat de fer callar totes les veus critiques, aconseguint que aquest històric partit patí la seva tercera escissió en nomes 30 anys de democràcia.
Allò que la militància reclamava no ha estat escoltat per la direcció, que van preferir la fugida de tot el sector Carretero abans que intentar un acord ampli al partit, i ara, en Putxi i en Ridao s’obstinen en tancar els ulls, i fer una fugida endavant, que no els hi portarà mes que a una rotunda patacada. Per tal de salvar els mobles, no els hi queda mes remei que seguir fent de crossa del PSOE, i esperar que malgrat la seva davallada puguin sumar amb algú per a mantenir-se al poder.

Quina pena de ERC!!!.
Quantes jornades hilarants ens queden gràcies als espectacles hipòcrites, fariseus, histriònics,... dels d'Esquerra,ara resulta que la legislatura vinent(2010-2014) serà, segons aquests "pallassos", la del dret a decidir... I que collons han fet aquests últims 6 anys? Perquè esperar a la legislatura vinent, poden començar demà mateix, no? A qui volen enganyar aquesta pobra gent il·luminada?
Tot molt bonic, i més si tenim en compte que en Puigcercós va ser l’autor material i intel·lectual dels dos tripartits. Si no tinguèssim en compte cap de les malvestats què aquest senyor ha estimulat, quan no promogut, podríem arribar a pensar que Esquerra no té intenció de fer un nou tripartit. I creure’ns que la possibilitat d’un pacte polític en clau nacional és possible i viable. Val la pena creure’l? Jo només he hagut d’escoltar l’informatiu de RAC-1 de les 9 de la nit, per adonar-me que aquest patètic mag de l’independentisme de saló ens vol tornar a enredar. Per què?
Doncs per què en les declaracions que he escoltat, al final la frase ha canviat completament. Ha dit textualment: “Tothom pot fer el Puigmal, però ningú ha de quedar-se enrera”Ja hi som.

Ja tornem a ser al mateix lloc que fa 6 anys.
Quan els militants d’Esquerra havien de donar suport al primer tripartit (molts dels quals ara estan a Reagrupament), no sabien prou com justificar-ho, i se’ls va òcorrer parlar de la “concòrdia civil”.

Sabeu què volien dir? Que pactant amb el PSOE evitaven que aquest partit es convertís al lerrouxisme, si tornaven a quedar-se sense poder queixalar la única institució que se’ls escapava.
És curiós que al cap de 6 anys, i per la porta del darrera, el gran farsant torni a usar el mateix argument. Com que no tothom voldrà pujar al Puigmal, millor no fer aventurismes inútils, i esperar temps millors.

Que n’ets de burro, nano!
Noi, amb aquests pensaments no arribaràs massa més lluny que a dirigir una organització de pòtols, destinada a ser escorxada electoralment a la mínima que els ciutadans puguin votar.

Per si no te n’havies assabentat encara, algú t’hauria de dir que cap procés d’alliberament ha estat fàcil, ni molt menys unànime. Per això existeixen els referèndums, i les majories. I per celebrar un referèndum només et cal tenir una majoria suficient al Parlament. No cal que els teus amics espanyols estiguin “por la labor”, sinó que els nacionalistes siguem majoria. Cal una majoria simple, 50 més 1, vaja, per si no ho havies entès.
Si ni pujant al Puigmal ets capaç de treure’t la síndrome d’Estocolm respecte al PSOE aneu ben servits. I per cert, si el Dret a Decidir serà tant important la propera legislatura, com justifiques que durant el proper any no ho sigui? Pugicercós, si t’has permes durant més d’un quinqueni vendre’t el dret de Catalunya a ser lliure, perquè ens hauríem de creure que d’aquí un any seràs un patriota com cal? El proper cop, Puigcercós, intentar escalar l’Everest, i de passada, intenta alliberar el Tibet. Els tibetans ho lamentaran. Nosaltres també, però estarem més a prop de la llibertat perquè quanta menys Esquerra hi hagi, més llibertat nacional hi haurà.

Els fets ho demostren. Els fets, no les paraules. Te’n recordes?
Falta quelcom més que anar a Núria, que ja hi hem anat massa vegades, caminar va bé per la salut, si es fa cada dia... I hi ha certs camins que s'han de fer d'una altra manera.
Reagrupament que, a hores d’ara, no reagrupa sinó que redivideix. I dic de moment perquè no negaré que tinc certa simpatia per l’objectiu que busca Carretero. Crec que aquest objectiu és dels més encertats que s’han proposat en la vida política independentista dels últims temps: crear una força política parlamentària majoritària i transversal amb un únic objectiu: proclamar la independència unilateral.

Aquesta intenció estaria bé si a les properes eleccions es presentessin juntes, en coalició, totes les formacions polítiques i socials que busquen aquest objectiu. Si a les properes eleccions CiU (o potser hauria de dir CDC), ERC, Reagrupament i persones independents es presentessin sota una sola sigla amb un programa consensuat, potser sí que estaríem parlant d’un autèntic reagrupament.

També podem esperar a veure els resultats electorals. Potser la coalició és possible després de les votacions. En aquest sentit, cal esperar que la promesa de Puigcercós d’exercir el dret a decidir es faci realitat i que nosaltres Convergència ens deixim d’una vegada per totes d’ambigüitats.

Coherència

No és que no em caiguin bé els espanyols. Tinc molts amics que ho són. Tenen bon menjar. Una cultura extrordinària i una llengua potent. I el paisatge fa patxoca.
El problema és que ens prenen el pèl als catalans. A part de no acceptar que siguem diferents, amb llengua diferent, cultura diferent i encara menys una hisenda diferent.
Aquest cop ens han tornat a prendre el pèl amb les suposades inversions de l'Estat, tal i com explica el diari Avui de diumenge 11 d'octubre.

Ara és el Ministerio de Fomento el qui sols inverteix el 32% de l'acordat als pressupostos del 2009. Dels 782 M€ sols es faran realitat 255 M€.

Però el més fotut és que cada any és el mateix drama.
Els diputats de CiU a Madrid, ja poden barallar-se per aconseguir "inversions" per al país als Pressupostos Generals de l'Estat. Al final, l'Estat es passa pel folre les inversions per Catalunya acordades. Cada cop queda més clar que no hi encaixem. Ens volen sense piular. En tot cas pidolant el que és nostre. A mi això em cansa. Em cansa haver de demanar per allò que és meu.

Més política, menys partit, és el títol de l’article que va publicar Salvador Cardús al mateix diari,l´ articleque he trobat molt encertat en un moment en que les acusacions a partits i a polítics són cada dia portada dels diaris. Afortunadament, a la política i als partits hi ha molta gent que creu en el que fa i que treballa, cadascú des del seu ideari, pel benestar de la societat i per aconseguir més llibertats individuals i col-lectives.
Fins ara, a més, no hi ha altre sistema millor que el de la democràcia i el dels partits com a eines per organitzar-se per participar-hi.És cert, però, que la interioritat dels partits està prenent el protagonisme a la política que fan la pròpia organització i els seus líders. Però també és cert que s’ha instal-lat una estratègia mediàtica d’acusacions, quan el que cal és anar al jutjat i perseguir als qui no han respectat les normes i les lleis.
És una llàstima que el mal fer d’uns i la lamentable estratègia dels altres no deixin treballar als que volen fer-ho i, més greu encara, facin que molts, pensant que tothom és igual.
Cal que el sistema recuperi la confiança del ciutadà i que aquest torni a implicar-se en la política. Llegiu l’article Més política, menys partit però no us conformeu en donar-li la raó i quedar-vos a casa.

Cal lluitar perquè això canviï .

NO HA ESTAT RES.

Tenir un blog és una cosa carregosa. En certa forma es com tenir un fill: t'agrada tenir-lo però és emprenyat haver-te'n de fer càrrec en tot moment. Per això a molta gent li agrada més ser tiet que pare.

Per això la majoria de la gent, que ja en fa prou cuidant fills i parella, no té blogs.Molts de nosaltres, patètics blogaires amb aspiracions d'escriptor de veritat, tenim problemes per trobar la inspiració.

Ah, inspiració! Aquella prostituta esquiva.
Aquella porca eixelebrada i fresquívola que es fa caca en el nostre teclat i pipi en les nostres ànimes. Sovint la inspiració és com una erecció: apareix quan no la necessites i en canvi, arribat el gran dia ens deixa tirat. Els blogaires som uns màrtirs: Ens exposem a perdre amics, a espantar amants i demés per la causa odisfèrica.
És clar que també, ben mirat, ens desfoguem aquí per no acabar fent-ho amb alguna amistat. Porto uns quants dies que de tantes coses de les que voldria parlar, estic totalment bloquejat.

I és que arriba un moment com a ciutadà que hom ja no sap si s'angoixa, indigna, cabreja, decep, o com s'ha d'agafar tot l'allau de males noticies que li cauen diàriament al damunt.
Aquests dies he llegit i escoltat diverses persones que ens han dit coses molt interessants i molt diverses sobre qüestions molt diferents. Aparentment, les coses que han dit no tenen cap mena de nexe comú, els temes són ben diversos, però en el fons, penso que sí que hi ha algun tipus de nexe comú . Sobretot, des del meu punt de vista, són reflexions que sorgeixen de persones que no tenen interessos als que servir
En fi, estem tan mancats de persones lliures i sàvies que ens aportin llum i clarividència sobre tantes i tantes qüestions que no em convida pas a l’optimisme. I a fe de déu que el meu caràcter ha estat sempre d’un gran optimisme en tots els aspectes de la meva vida.
Estem vivint una època dolenta per la credibilitat del món polític, dins de la societat actual.

Si veiem les últimes eleccions que hi han hagut, podem extreure una característica clara del que pensa la societat actual dels polítics; no solucionen els problemes de les persones, només solucionen els seus propis..És allò que deien, servir-se de... enlloc de servir a...
Tenim el Millet, l'afer menor però afer al cap i a la fi dels SMS, el cas Gürtel que és molt gros, la ineficiència gairebé patològica del Govern del Sr. Zapatero per sol·lucionar els problemes reals de la gent, els efectes d'aquesta crisi que paleses dia a dia en la gent del teu entorn, els d'Esquerra amb l'últim l'acte de cainisme en do major que van més perduts que una sardina per la Vall de Núria.

Reagrupament es va consolidant amb fermesa arreu del territori català sense presses peró amb decisió i tenacitat., mentre els de la plataforma decidim.cat es barallen sobre com i quan s'han de fer les consultes populars de la independència.
Les servituds i els interessos acaben apareixent gairebé sempre al voltant de causes nobles i en bé de tothom.

Aquest és un punt simptomàtic que hem de valorar.
Si, ja en si, la societat comença a desconfiar dels polítics i cada cop els veuen més llunyans, poc ajuda els casos de corrupció que estem visquent en els últims dies... Em refereixo als ja coneguts casos Gurtels i del Palau de la Música...Digueu-me, tossut o ingenu. O tossudament ingenu.

No entenc la gran majoria de les notícies que publiquen els diaris . Des d’un punt de vista exclusivament empresarial, de venda de diaris, puc entendre els titulars i les portades.
La informació és poder. Però en una societat dominada pel paradigma bulímic de la moda, la informació que ahir ens convertia en reis, demà en deixa com uns mongòlics. Per tant, més que no pas informació crua, el que atorga un poder verdader és la capacitat de seleccionar la informació. Però quedi clar que això no és periodisme. És una altra cosa.
A totes les democràcies els partits polítics, les fundacions, les associacions, etc., tenen un sistema més o menys elaborat de fund-raising, de recerca de finançament.
Per tant, que l’Àngel COLOM acudís a Fèlix MILLET -que fins que la policia va registrar el Palau passava per ser un prohom de l’alta societat catalana- a demanar-li finançament, o que la Fundació Trias Fargas arribés a convenis amb la Fundació del Palau de la Música només hauria de ser notícia si els diners haguessin anat amunt i avall sense ordre ni concert. Tot i que va quedant evident que els mots “diners”, “ordre” i “Fèlix MILLET” no es pot suposar que vagin alhora, sembla clar, per les mateixes notícies, que en el cas de COLOM, MILLET va ajudar-lo i, en tot cas, va aprofitar per “ajudar-se”, però en cap cas, més enllà de la consciència moral en conèixer-se els fets, s’ha de responsabilitzar COLOM de res.
En el cas de la Fundació Trias Fargas, tot plegat és encara més clar. Està tot documentat i auditat, i no hi ha desviament de fons. On és, per tant, la notícia? O, dit d’una altra manera, el fet seria notícia sense el cas MILLET?
Perquè el que és sagnant és que la mateixa notícia que fa un titular que indica que hi ha roba per rentar en aquest tema, en el cos de la notícia afirma que totes les operacions són legals i només fa el comentari, la pregunta, la reflexió, de si una Fundació finançada amb fons públics podia signar convenis d’aquesta mena amb una fundació de caràcter marcadament polític. La reflexió la podríem arribar a compartir o no.
En qualsevol cas, però, aquesta reflexió surt del que és notícia, i passa a ser opinió.
I, per tant, i en conclusió, acaba sortint en portada una notícia que no és tal i que només té interès si s’hi afegeix la reflexió, la opinió.

És a dir, ocupa la portada una opinió vestida de notícia.
Evidentment, hi haurà qui tindrà molt interès en què la Fundació Trias Fargas i CDC s’expliquin donant a la opinió, com ha fet el diari, caràcter de “notícia”, i posant el fet com a sospitós quan el mateix diari, a la mateixa notícia, el qualifica de legal.
De la notícia, al negoci. Del negoci, a la politiqueria. De la politiqueria al teletip. Del teletip, a la notícia.
Però el cas que està aconseguint més portades durant aquests dies, és la Trama Gurtel... Mireu, que jo era reticent a escriure sobre aquest tema... Ja sabeu, "cuando las barbas de tu vecino veas quemar, pon las tuyas a remojar"...Però ara se'm fa impossible no parlar d'un tema que va més enllà d'uns simples vestits regalats al Sr. Camps... Cada dia que sabem alguna cosa més del cas, ens rasguem les vestidures, per la corrupció que sembla haver-hi en el Partit Popular i el seu finançament...
Està clar que la Sra. Aguirre ahir va prendre una primera decisió que és la d'enviar a 3 diputats que ja són inculpats al grup mixt... però de veritat per fer això, s'ha hagut d'esperar 8 mesos??? Però la trama més gran, del Partit Popular i el cas Gurtel, sembla que ve donat a València i allà encara no s'han pres decisions, escudant-se en que no hi ha res clar... Qui és el que encara no ho té clar??? Alguns dels dirigents populars valencians, madrilenys, Gallecs i Castellano Lleonesos, han urdit un negoci per a poder suposadament, guanyar-se uns diners, amb les seves responsabilitats. I això, després d'aixecar-se la primera part del sumari del TSJ de Madrid, i veure les diferents transcripcions de les escoltes telefòniques no deixa lloc a dubtes... I se segueix sense prendre mesures...
Ara corren tots a desvincular-se d'aquest grup de gent que va vendre actes a les diferents Comunitats Autonòmiques (com per exemple els Gramy's Latins a València, on el Govern Valencià, es va quedar amb la proposta més cara, però molt més cara que la resta)... Però al realitat, és que poc a poc es va demostrant la seva culpabilitat...
El sistema polític s'ha d'oxigenar, tal i com es va oxigenar en el seu moment, altres casos de corrupció i que el PP, no va dubtar en cap moment de demanar caps... els mateixos caps que li demana la societat actual, ara a ells... La seva credibilitat s'està perdent...
Però els dirigents estatals de la dreta espanyola, perden el temps espolsant-se les culpes i dient que tot això són calumnies contra ells... argumentant falses denúncies que diuen que han posat, però que no consten als jutjats i involucrant a jutges, amics personals d'alts dirigents, en tot aquesta problemàtica partidista (recordem que el TSJ de València, va arxivar el cas, que ara està destapant el TSJ de Madrid... I recordem que el Màxim Magistrat de València, és amic personal de Camps i ha anat a actes del PP, a València)...Tal i com deia el Ministre Rubalcaba ahir... El PP no valora de la mateixa forma, un cas de corrupció en un Ajuntament governat pels socialistes, on demanen dimisions (i així ho està fent els dirigents socialistes) o un governat pel PP, que no demana dimisions i diu que els estan atacant abans que es demostri la culpabilitat...Tot plegat, aspectes a tenir en compte. Que no malgastin temps en mirar de tapar les vergonyes a uns altres... que exigeixin dimisions també dins del seu partit.
Però ja ho va dir Sirera, en aquell SMS desgraciat... "Aquest partit és una Merda"!!
Un cercle viciós que acabarà donant el poder, al final, al primer populista que passi per aquí. I clar, arriba un moment que un es bloqueja i s'acaba preocupant de si era un gos o una lleona la que voltava perduda i famolenca per Tarragona, potser perquè en el fons és l'única sorpresa que ha rebut en molt de temps, atès la resta es reiteradament i fastigosament previsible.

I això és una mica tot. El panorama polític segueix essent desolador, tant que no val gaire la pena parlar-ne. La bipolarització amb dretes i esquerres és una cosa absolutament desfassada i absurda, però el President Montilla i els seus n'estan encantats, i ho fan servir com a cavall de batalla per la majoria de comicis. És un miracle que la gent encara vagi a votar.

En fi, per avui res més. Bon cap de setmana ¡¡Espero no despenjar-me tant la propera vegada. A tornar-hi, que no ha estat res.

Per sortir de la crisi

Aquesta setmana, la política catalana estava de festa major.
La celebració de l’últim Debat de Política General de la legislatura al Parlament. La premsa ha recollit bé el que va passar a la Cambra i, en general, destaca un cert to moderat, avorriment i poc més. Un tràmit en el que ningú no va lluir i que a la ciutadania l’ha deixat tan freda que si s’hagués celebrat a Sydney un congrés sobre la reproducció dels cangurs.
Sembla que el que més ha arribat als ciutadans catalans, i espereu, són els SMS de Saura i de Sirera, redactats en la seva llengua d’ús, l’ecocatalà i l’espanyol, respectivament.
Durant el debat de política general l'Artur Mas va oferir al Govern un full de ruta per sortir de la crisi, que passaria per formar un front comú dels partits catalans contra la pujada d'impostos, aplicar un pla d'austeritat, liderar des de Catalunya les grans reformes, com ara la laboral i l'energètica, impulsar un Pla d'Infraestructures efectiu i endegar un pla de liquidat per a les empreses.
Però la invitació del líder convergent a treballar plegats pel país va ser rebutjada pel president Montilla, tal i com ho van ser les 36 propostes de resolució presentades per CiU.
A Catalunya la crisi està picant fort, i el Govern és incapaç de liderar-ne la superació, i quan des de Convergència fem una aposta clara per sortir-ne, assumint fins i tot el desgast que pot suposar anar del bracet amb el tripartit, la resposta de Montilla és desqualificar les propostes com a "neoliberals" .
Els socialistes han repetit una vegada més el seu únic argument, la por al PP, quan són ells, amb la seva nefasta gestió de la crisi al govern de l'estat, els qui estan regalant la victòria al PP.
L'anunciada pujada d'impostos no és una solució, sinó tot el contrari, qui més notarà l'increment de l'IVA en la llum, el gas i molts articles d'ús quotidià seran les classes mitjanes i les més desafavorides. És més, tenint en compte que a Catalunya es recapta el 22% dels impostos de tot l'estat, amb la pujada els catalans pagarem entre 3000 i 3500 milions d'euros al més, quan amb el nou finançament, segons el tripartit, tan sols obtindrem 2000 milions d'euros addicionals, o sigui que al final hi tornarem a perdre, i tot això al mateix temps que se segueixen destruint llocs de treball i no s'adopta cap mesura efectiva per a la represa econòmica.

“Una Grande y Libre“.

Aquest dies de debat no han servit per res més que per confirmar el que ja sabíem.
La “classe política tripartita” continua encallada en un discurs endogàmic, constant-ment parlant de política per a polítics i amb polítics.
Si agafeu les declaracions que fan als mitjans veureu com pràcticament el 100% de les paraules dels polítics d’aquest país van dirigides a un altre polític i no pas al poble com seria d’esperar.
Una de les veritats incontestables en l’àmbit de la política d’aquest país és que el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d’esquerres. Per damunt d’ideologies progressistes o conservadores el que de veritat uneix aquest nacionalisme, massa sovint ranci i intransigent que ells neguen i que empren per a definir als que també ho som en la perifèria, és l’eslògan que va fer èxit durant el franquisme del ideari espanyolista “Una Grande y Libre“.
A Catalunya lluny de prendre nota de l’evidència, encara estem discutint si son mascles o femelles i cada un fa la guerra pel seu costat, uns, els d’Esquerra valorant el major pes polític d’un pacte amb socialistes i els d’en Saura, els altres, els del PSC, fent costat a les tesis espanyolistes del germà gran el PSOE, i aquest delegat espanyol del PSOE, anomenat actualment President de la Generalitat, va seguint el seu rumb cec i sense escoltar la seva ciutadania, primer cal dir que aquest govern tripartit ha comes errades com tots els governs, i mai està de més assumir alguna culpa, i no mostrar aquesta perfecció fantasiosa.
Nosaltres, els de CiU, intentant recuperar el que el pas dels anys i una certa auto complaença ens van fer perdre pel camí i la resta, fent la viu viu i vivint de la fireta.
Ahir tot això i moltes altres coses més, es varen posar de manifest en el debat del Parlament, però de totes les teories abans exposades i dels posicionaments dels diferents partits jo n’extrec una conclusió molt vàlida i és que el PSC no té veu pròpia a Madrid i per aquí ens vindran els problemes quan un TC desprestigiat i polititzat en excés, tombi moltes de les ambicions que els catalans varem refrendar del nostre estatut.
I no és ja que la lluita en contra la crisis econòmica galopant que s’està portant a terme des del govern de l’Estat vagi en sentit oposat al que estan fent els països del nostre entorn, si no que tot i fer evident la discrepància del mateix conseller del govern el sr. Castells front a mesures equivocades com les d’apujar-nos a tots els impostos, els del seu partit, de la ma d’un Montilla que cada cop més sembla el conillet del Duracell, s’empassa els gripaus de quatre en quatre per tal de no fer quedar en evidència el seu president, el ZP, no dubtant en posicionant-se en contra dels interessos d’una Catalunya que dirigeix.
Què no ho recorda president?, Catalunya el primer!!
En el fons el que importa no és el fet de fer un front comú per qüestions fiscals, tot i que també seria bo fer-ho, si no deixar ben clar una vegada més quines son les prioritats d’un PSC a on els espanyolistes varen accedir al poder fent fora a Maragall en aquella mena de cop d’estat intern amb el suport de les espanyes d’esquerres. En el fons en Pasqual també era d’aquesta crosta nacionalista que tant els incomoda.
Fins que tot això no s’hagi revertit en unes eleccions que facin possible un govern catalanista de veritat, incorporant a CiU en solitari o en companyia d’un partit catalanista hi tindrem ben poc a fer i és una llàstima perquè el sentiment sobiraniste, per primera vegada està creixent. No serem capaços d’aprofitar-ho?.

Debat.

Avui a les 5h. comença el Debat de Política General al Parlament. El president de la Generalitat es passarà la tarda llegint en veu alta i monòtona un llistat d'actuacions dutes a terme pel govern durant el darrer any, i ens intentarà convèncer de l'encert de les seves polítiques i de la centralitat del seu missatge.
Però per més voltes que hi doni serà incapaç, com ho ha estat fins ara, de transmetre el lideratge que el país necessita.
En una etapa de crisi econòmica i d'incertesa sobre el futur del nostre autogovern ens calen propostes clares, una direcció ferma cap a la sortida del túnel, i no un recitat soporífer de la feina que fan els funcionaris de la Generalitat. Aquest govern no lidera el país sinó que es limita a gestionar, sovint malament, el dia a dia, pagar nòmines- i informes externs-, acabar els projectes importants iniciats pels governs de CiU, contractar nou personal, deixar que la pròpia dinàmica de l'administració s'ocupi de respondre a les necessitats dels ciutadans, i anar fent.
Les decisions estratègiques, com ara el model energètic o les infrastructures, s'ajornen per la manca d'acord entre el tripartit, i les coses que avancen, com ara la Llei d'Educació, ho fan perquè CiU s'hi implica a fons i algun dels socis del govern se'n despenja. Hem fet una bona Llei d'Educació, però des que govern el Tripartit s'ha doblat el nombre de barracons, en passar de 527 l'any 2003 als 1.046 actuals, i així podríem anar esmentant molts altres serveis públics, com ara segons quins aspectes de la sanitat que, tot i la suposada aposta per les polítiques socials, s'han degradat durant els darrers anys.
No hi ha bona gestió ni lideratge.
Catalunya es mereix un millor govern.

I com si res!!

L’avançament dels pressupostos de l’Estat amb la pujada d’impostos no ha agradat ningú. Llevat dels portaveus del PSOE. Els diaris ja han explicat a bastament el perquè. Els números no quadren i els pressupostos no són creïbles. Quan la confiança és imprescindible, cada dia que passa els governs socialistes espanyols en perden, de confiança.
És xocant que ningú no vol ser vist al costat del govern espanyol. A l’inici de l’anterior legislatura espanyola, era el Partit Popular qui estava més sol que la una. Avui és el PSOE qui es troba aïllat. Quan les coses van malament, ningú no vol ser vist com l’amic del Zapatero.
Amb tot, aconseguirà superar l’escull de l’aprovació pressupostària. El PNB l’ajudarà, perquè necessita ser ajudat. ERC li donarà el suport, si li fa falta, no fos que a Catalunya perdés bous i esquelles. Si no, mirarà d’apuntar-se a l’equidistància fal·laç, llevat que li exigeixen complir amb els compromisos adquirits. Altres partits minoritaris acabaran de fer peça.
La conseqüència seran uns pressupostos generals de l’Estat d’aquí caic allà m’aixeco.
Les classes mitjanes de la població rebran la patacada i la taxa d’atur no tornarà a tenir una tendència a l’alça continuada en tot el 2010. Per desgràcia absoluta dels aturats.
Per cert, no havia vist mai que una pujada tan substancial d’impostos indirectes s’anunciés amb mesos d’anticipació. Que no sigui dit que l’opinió contrària no és escoltada. La ressenya del Consell de Ministres diu: “El Proyecto responde a los criterios de austeridad, rigurosidad y equilibrio, con el objetivo de mantener la inversión productiva y también el sistema de protección social. Se trata de unos Presupuestos que tienen como objetivo la reactivación económica y la recuperación del empleo, y que incluyen una reforma fiscal equitativa y solidaria que no afecta a las rentas del trabajo, ni a los productos de primera necesidad.”
A la llengua se li fa dir el que un vol. Si prefereixen: el paper ho aguanta tot
Els nostres governs no en tenen ni idea de com fer sortir el país de la greu situació en que ens trobem. Aquella crisi de la que no varen voler adoptar mesures preventives ja que es tractava tant sols d’uns reajustaments econòmics. Es una llàstima que tant sols pensin amb els vots a curt termini i s’oblidin de les responsabilitats que tenen vers els ciutadans. Cap dels partits que governen pensen en politiques econòmiques mes enllà d’un any vista. No es veu per enlloc cap projecte sobre el futur econòmic del país que pugui donar-nos seguretat a la economia dels ciutadans.
No s’ha aplicat cap mesura per recuperar la productivitat perduda, de que viurà el país d’aquí deu o vint anys? Quin serà el motor econòmic?

Els milers d’aturats i els que s’afegeixen de nou al mercat laboral tenen un futur molt difícil ja que ha curt/mig termini no es crearan els llocs de treball que han desaparegut, ni tant sols de nous.
Les empreses que han deslocalitzat producció no tornaran a menys que aquí els sabem oferir una productivitat atractiva, un mercat laboral que permeti adaptar-se a la demanda sense descapitalitzar-se, una competència justa amb els productes de països amb menys drets socials i/o absents de legislacions mediambientals entre d’altres.
De moment em de seguir vivint en un país on la gran part de la ciutadania sembla que esta completament passiva, desconnectada de la realitat, si fos hivern diria que hivernen.

Fregant un 20% d’atur i com si res!!