16.6.11

No és el mateix estar indignat que actuar amb indignitat.

Reconec que -des del principi- l'elecció del terme 'indignats' auto aplicada per aquells que acampen des del 15M, em va sobtar una mica. Potser és que l'expressió 'estic indignat' em fa venir al cap imatges de capellans esvalotant-se per una faldilla massa curta, o perquè no siga delicte faltar a missa. És una paraula que em fa pensar en una actitud de supèrbia, per la suposició implícita que qui s'indigna està moralment per damunt de tos aquells que fan allò que l'indigna.
Segons el diccionari, dignitat s'aplica també a una persona que posseeix un càrrec honorífic i d'autoritat. Posem per cas, un parlamentari electe, com els que han estat agredits pels 'indignats' de Barcelona, al Parc de la Ciutadella. Què volen els qui s'indignen contra els càrrecs electes? Càrrecs no electes? Això ja ho hem tingut durant el franquisme.
Els moviments assemblearis tenen un cert encant espontani. El seu caràcter informal, horitzontal, sense signes externs de poder o jerarquia, ens resulta d'allò més encisador. És comprensible, si ho comparem amb l'encarcarada formalitat que sovint revesteix la política institucional. Una assemblea -tanmateix- només representa els qui hi participen. I si la fas tres dies seguits, la del tercer ni tan sols no representa els assistents a la primera.
Els parlamentaris, per contra, ens representen. Podem estar convençuts que el sistema d'elecció és injust o fins i tot obertament trampós. Malgrat això, és un sistema: legal i vigent. I agredir els representants que han estat escollits en virtut d'aquest sistema no té -de cap manera- més legitimitat que ells. Atacar violentament els parlamentaris és un acte propi d'ideologies feixistes. Personalment no hi veig gaire diferència, a banda de la purament estètica, entre els indignats que hores d'ara impedeixen l'entrada de diputats al Parlament de Catalunya i els guàrdies civils que protagonitzaren el cop d'estat del 23-F.
En aquest últim cas la cosa anava de segrestar els parlamentaris dins el Congreso de los Diputados espanyol i en el cas català, impedir-ne l'entrada a la cambra de representació dels ciutadans del País.
I si l'anomenat 'moviment del 15M' no deixa meridianament clar que està en contra d'actes com aquest, i pren mesures per evitar-los en el futur, haurem de considerar que la seua indignació no té res a veure amb la manca de democràcia sinó -més aviat- amb tot el contrari.
Avui, mirant les notícies, he vist les imatges dels il-luminats aquests que la premsa ha batejat com "els indignats", una altra "novetat" era el llançament de pals i pedres, el linxament de diputats al Parlament, l'insult, la provocació a les forces d'ordre públic, la crema d'objectes diversos, etc... O sigui, coses que són absolutament trencadores amb el que s'havia estat fent fins ara. Em penso que abans, quan hi havia aldarulls, la gent el que feia era tirar-se globus d'àigua. De fet, estic segur que els disturbis, les protestes, etc... eren cossos teòrics que alguna ment privilegiada s'havia atrevit a definir, però que mai s'havien portat a la pràctica fins avui, al parc de la Ciutadella.
L'altra signe de modernitat, de fet, sí, ho endevineu: és fer teatre. Bàsicament, es tracta que, quan un mosso d'esquadra es tira un pet davant teu, tú facis veure que has rebut un pallissa monumental, que tens els braços i les cames trencats per deu llocs diferents, crides com una elefanta que està parint i la criatura li ve de canto i, així, captes l'atenció de la càmera de torn, que mostra al Món com d'incivilitzada i antidemocràtica és la policia del nostre País. Òbviament, el següent pas és demanar la dimissió del conseller d'interior i cagar-se en la seva puta mare.
I el que ja és l'òstia en bicicleta, de modern, és el poder filmar amb el mòbil tot el que passa, principalment imatges molt mogudes on es puguin veure mossos atonyinant manifestants, per després buscar un advocat que es vulgui treure el ventre de pena i fer-se famós denunciant els abusos policials i necessiti proves del delicte. Ah! i no oblidéssim pas l'ús de l'iphone o la blackberry per anar tuitejant, en castellà multicultural, tot "el que passa" segon a segon .
En definitiva. Han passat molts anys, però el Món continúa funcionant de la mateixa manera. La indignació passarà, perque el temps no s'atura, i aquesta gent haurà de baixar del núvol i començar a tocar de peus a terra, sigui fundant un partit polític, o formant una família o, si no es veuen en cor de continuar en aquest camí incert de la vida, que es fotin a daltabaix d'un pont o que se'n vagin a fer d'ermitans al desert , i deixin d'emprenyar als altres.
Si els que exigeixen una "democràcia real" (suposo que encara la volen, perquè amb tantes reivindicacions contradictòries jo ja em perdo) comencen per impedir la més important de les assemblees d'un sistema democràtic, per molt perfectible que pugui ser, anem ben aviats.
Ah! per cert! seria tot un detall que ajudéssin al poble català a estar un xic menys indignat, concretament vint mil milions anuals menys d'indignació, ajudant a que la recuperació de la sobirania de Catalunya sigui possible.

Cap comentari: