10.11.11

No ens resignem !

Tot a la vida té el seu preu i el repte essencial de les persones és saber què volem i que estem disposats a pagar per aconseguir-ho. Un preu pot ser econòmic, social o ètic. Les societats també han de pagar el seu preu per assolir el model i la qualitat de vida a quina aspiren com a comunitat. És hora que els catalans reflexionem molt seriosament sobre quin preu hem de pagar per construir una Nació de progrés i socialment justa.





Hem de decidir lliurament quin és el preu que paguem i si aquest ens permet avançar cap aquests objectius.Les eleccions generals del 20-N es presenten com unes de les més importants de la nostra història contemporània. Els motius són abastament coneguts, enfocar-les, com és habitual, en clau bipartidista, PP-PSOE, és un error, i ara més que mai. Tot sembla indicar que el PP guanyarà les generals i, el que és més preocupant per a nosaltres, catalans, per majoria absoluta. Sigui com sigui, hem d’evitar que el PP ni el PSOE, guanyi a Catalunya, i això vol dir anar a votar per Convergència i Unió (CiU), perquè solament Convergència pot centrar la política econòmica i defensar el pacte fiscal a Madrid, una eina fonamental per superar la crisi econòmica a Catalunya.
Preguntem-nos un cop més: Cada segon que passa paguen 500€ que l'Estat no torna, cada minut 30.000€, cada hora 2.000.000€, cada dia 45.000.000€; 60.000€ mentre llegiu aquest línies. És hora de preguntar a qui s'oposa al pacte fiscal, tan fa es digui PSOE o PP, per què hem de pagar aquest impost abusiu, per què és tan alt el preu de ser catalans.Per què cada segon que passa el poble català paga a l’Estat 500 euros que mai més no tornen? Cada any Catalunya paga a l'Estat espanyol 16.500 milions d'euros de quins no tenim cap mena de retorn ni generen cap benefici per als seus ciutadans. Cal que ens preguntem si volem seguir pagant aquest impost abusiu per ser catalans. Cada ciutadà paga anualment 2.200€ a l'Estat, 8.400€ cada família, sense rebre cap tipus de servei o de prestació. Aquesta situació injusta té un nom: dèficit fiscal. I la única manera que es pot resoldre és el canvi del sistema de finançament de Catalunya a través del pacte fiscal. El dèficit i el pacte fiscal no són qüestions accessòries en la política catalana, com algunes formacions polítiques volen fer veure. Són el rovell de l'ou, són els diners que ens calen per atendre les necessitats dels catalans, per fer millors polítiques socials, per tenir una escola pública de qualitat.
El dèficit actual de Catalunya és de 8.350 milions d'euros; és l'herència del govern tripartit. Si poguéssim disposar dels diners que en pertoquen, 16.500 milions, podríem eixugar el dèficit i encara disposaríem de diners per enfortir la nostra economia, crear ocupació i millorar les prestacions socials. Si poguessin decidir sobre els nostres ingressos no haurien calgut les mesures d'estalvi de 3.000 milions d'euros que ha hagut de fer el govern de la Generalitat.A CiU en això som clars: si hi ha pacte fiscal, estem disposats a parlar de tot, però el pacte per endavant. La nostra formació política té Catalunya com a prioritat i el nostre programa electoral respon a plantejaments de més capacitat d’autogovern i d’emancipació nacional, posant alhora atenció preferent en aquelles qüestions que presidiran l’acció de CiU a Madrid: el pacte fiscal, la defensa de la llengua catalana i del model educatiu i el desenvolupament de la capacitat d’autogovern de Catalunya.
Si us plau, ja n’hi ha prou, de demagògia!! S’acusa el Govern de la Generalitat de desmantellar l’estat del benestar, i qui ho està fent amb l’ànim indissimulat de confondre la ciutadania? La resposta és clara: els partits, capitanejats pels socialistes, que després de governar set anys han deixat amenaçat de mort aquest estat del benestar. Socialistes d’aquí i d’allà escanyen Catalunya..., i volen fer creure a la gent de bona voluntat que aquí el dolent de la pel.lícula és Convergència, que és l’única formació que no diu mitges veritats sinó la veritat sencera, i que s’ha arremangat des del primer dia per endreçar la destrossa que la gestió del Tripartit ha perpetrat durant anys. Barra lliure amb molta barra, aquest és el trist llegat que hem rebut d’ells! De tots és sabut les circumstàncies de deute màxima que va heredar CiU i el que això ha representat alhora de poder fer polítiques públiques. Un cop les recomanacions per part del Govern de l’Estat, forçat per Brussel.les sobre les mesures d’austeritat, a Catalunya l’actual Govern Català ha hagut d’ajustar fins a un 10 % menys la despesa pública. Fet allò que tocava per salvar el propi sistema i especialment l’estat del Benestar.
El govern de CiU ha hagut de fer mil equilibris doncs la crisi econòmica afecta els ingressos de la Generalitat. Però dins d’aquestes limitacions, el govern de CiU ha incrementat els percentatges globals de les conselleries que estan sempre a la boca de la ministra Chacon. El pressupost de Sanitat de l’any 2011 significa el 38,61 del total del pressupost de la Generalitat, mentre que a l’any 2010 significava el 36.37%.El pressupost d’Ensenyament del 2011 s’hi dedica el 20,70% de recursos mentre que al 2010 solament el 19,90.El pressupost de Benestar Social al 2011 hi dedica la Generalitat el 8,82 del pressupost, mentre al 2010 era un 8% pelat,
El debat d'anit entre els candidats del PSOE i el PP va tenir un perdedor clar: Catalunya. Sense la presència de Convergència i Unió en el debat, la tercera força política del Congrés, Catalunya va ser exclosa. Els problemes que afecten als ciutadans del nostre país no van quedar reflectits, ni els candidats van mostrar cap voluntat de solució.
Ignorar Catalunya i les seves necessitats va ser l'únic punt d'acord entre els dos candidats. La resta de qüestions va ser tractades amb la mateixa irresponsabilitat política que ho han fet fins ara. Retrets mutus sense parlar del futur de l'economia productiva i sense posar cap solució damunt la taula. Mentre l'atur segueix creixent, PSOE i PP continuen atacant-se, com han fet el darrers quatre anys.
No hi va haver cap referència a un finançament just de Catalunya través del Pacte Fiscal, ni un sol mot a la única qüestió que pot garantir el manteniment del benestar social a casa nostra.Es va ignorar el Corredor Mediterrani i les infraestructures necessàries per la recuperació de la nostra economia i la tan necessària creació de llocs de treball. És clar que cap infraestructura que no passi per Madrid no té cap consideració en els plans de treball de Pérez Rubalcaba o Rajoy. Prioritzar el mediterrani significa revitalitzar a Catalunya,la locomotora econòmica de l'estat,i accelerar la recuperació de l'economia productiva. La connexió fèrria amb França i els accessos als ports de Barcelona i Tarragona són les millors cartes que té l'estat per sortir de l'atzucac. EL Corredor és la porta oberta la definitiva internacionalització de la nostra economia que ens farà guanyar en competitivitat i ocupació. Per tant, aquestes eleccions generals són cabdals per a la Catalunya dels pròxims anys. Prou de demagògia i d’insultar dia sí, dia també el poble català! Una Catalunya forta i productiva és el que ens cal a tots en aquests delicats moments, i per això només hi ha una alternativa possible: CiU
Davant de tot això hem de tancar files, posar-se al costat de CiU, per defensar els nostres drets, la nostra llengua, les nostres institucions, la nostra sobirania, i preparar-nos per plantejar definitivament el dret a decidir del nostre poble.
Si la negociació pel pacte fiscal fracassa, llavors sí que li haurem de posar definitivament una data al referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, es la nostra responsabilitat i es el nostre deure.
Subscric fil per randa les paraules de Santi Vila diputat de CIU al Parlament de Catalunya "Desolats davant de tanta incomprensió, sembla inevitable certificar que l’estratègia possibilista del catalanisme va morir amb el segle XX. Que el nou segle reclama, doncs, inexorablement, obrir el camí de la secessió. Per una qüestió merament formal, resta només d’esperar l’inici de la nova legislatura i el fracàs del pacte fiscal".

Cap comentari: