FALTA DE RESPECTE AL SENTIT COMÚ

“La proposta de Zapatero és un despropòsit, una irresponsabilitat, una falta de respecte al sentit comú, ratlla sistemes que no són democràtics i és excloent”29/01/2008
El cap de llista de CiU s’ha preguntat “el silenci de Solbes parla per si mateix perquè m’estranya moltíssim que sigui la vicepresidenta del govern i el president Zapatero els que defensin una proposta econòmica, perquè si tan bona és per al país el més normal és que sigui el candidat i vicepresident econòmic qui la defensi”
El cap de llista de CiU per a les properes eleccions generals, Josep A. Duran i Lleida, ha assegurat aquest migdia des de Lleida que “tant el PP com el PSOE han entrat en una mena de subhasta per veure qui dona més” i ha destacat que “el president del govern espanyol és víctima d’aquesta subhasta de PP i PSOE amb la seva proposta de 400 euros. Perquè no n’hi havia prou amb dir que retornaria 400 euros sinó que ara diu que no només és per un any sinó que és cada any”.
Per tot això, Duran ha afirmat que “aquesta proposta que és un despropòsit, una irresponsabilitat, una falta de respecte al sentit comú i ratlla sistemes que no són democràtics intentant obtenir el vot del ciutadà captiu a través de diners públics. Fet que en els fons no és més que comprar vots”. Duran ha explicat que “quan Mèxic no era democràtic, el PRI utilitzava mecanismes similars”.
El dirigent de la federació ha destacat també que “és també una mesura excloent perquè no contempla la pagesia, tots els pagesos que treballen per conta pròpia no estan contemplats en aquesta devolució de 400 euros. I els autònoms també estan exclosos d’aquesta mesura anunciada per Zapatero”.
En aquest sentit, Duran ha reiterportar a terme la reducció del 5% de les retencions de l’IRPF que s’apliquen a salaris i pensions.at que en lloc d’aquests 400 euros que proposa ara el govern seria més eficaç

Duran ha explicat que en la reunió mantinguda ahir amb el grup d’experts professionals independents van traslladar-li que la mesura que proposa CiU és la mesura adient. Solbes és conscient que aquesta mesura és irresponsable i un despropòsit D’altra banda, Duran i Lleida s’ha preguntat “on està el vicepresident Solbes? M’estranya moltíssim que sigui la vicepresidenta del govern, M. Teresa Fernández de la Vega, i el president Zapatero els que defensin una proposta econòmica.

Perquè si tan bona és per al país el més normal és que sigui el candidat i vicepresident econòmic, Pedro Solbes, qui la defensi”. Segons Duran, “el silenci de Pedro Solbes parla per si mateix.

El silenci de Solbes és molt eloqüent. Solbes és una persona seriosa que sap que és propietari del seu silenci i que les seves paraules farien estralls perquè és conscient de la irresponsabilitat i del despropòsit d’aquesta mesura”
Duran ha fet aquestes declaracions a Lleida on participa en un dinar-col·loqui organitzat pel Cercle d’Economia de Lleida. Preguntat pels periodistes per l’absència de Zapatero a la reunió del G-8 d’avui, Duran ha subratllat que “Espanya no ha anat a la reunió perquè Rodríguez Zapatero no compta a Europa.

És una reunió de grans polítics i entre els grans polítics europeus no hi és el president del govern espanyol. D’altra banda, es reuneixen per parlar de la situació econòmica i aquests dirigents creuen que aquesta crisi, desacceleració o recessió és quelcom que s’ha de prendre seriosament”. Mentre que “el president espanyol fins fa 48 hores no es prenia seriosament aquesta situació. Fa setmanes que va dient que no passa res”. “Per tot això, perquè no compta per a Europa i perquè la reunió es fa per parlar d’economia és lògic que no sigui necessària la seva presència”, ha recalcat Duran. ratlla sistemes que no són democràtics i és excloent”

ELS SALARIS DE LES FAMILIES

Duran afirma que la principal preocupació del govern hauria de ser que els salaris de les famílies i les pensions no perdin poder adquisitiu
28/01/2008
Duran ha dit que la protecció del poder adquisitiu no es resol amb una paga de 400 euros d’aquí a sis mesos sinó amb propostes que es poden fer ara com les que proposa CiU de reduir un 5% les retencions dels salaris i de les pensions
El cap de llista per a les properes eleccions generals, Josep A. Duran i Lleida, ha comparegut avui en roda de premsa després de reunir-se amb experts i catedràtics del món econòmic.
Duran ha assegurat que “podem parlar de crisi, recessió, de desacceleració i el que cal fer és prendre-se-la molt seriosament amb propostes serioses i prudents”. I ha afegit que “el conjunt de mesures que proposen per el PSOE i el PP no són les més adients i menys la manera com es proposen. La proposta dels 400 € és frívola i insuficient per afrontar aquesta situació que s’ha de prendre amb la màxima seriositat possible”.Duran ha dit que “aquesta situació i com l’enfoquen Zapatero i Rajoy trasllada a la ciutadania unes mesures amb una filosofia que són tot el contrari del que necessita ara la situació econòmica de la societat espanyola i de la catalana en particular: la filosofia d’estirar més el braç que la màniga i quan es practica després no es pot exigir als ciutadans que facin sacrificis”.
Duran ha explicat que CiU “vol allunyar-se tant com sigui possible d’aquestes promeses de precampanya populistes i, fins i tot, frívoles” i ha afegit que “la situació s’ha de prendre molt seriosament, i també cal fugir del catastrofisme. Ningú és capaç de determinar l’abast i la durada d’aquesta crisi o recessió”.
Duran ha remarcat “els problemes reals de la nostra economia”: la inflació, la productivitat, el dèficit exterior i l’endeutament de les famílies o la seva manca d’estalvi. Segons Duran “tenim aquests quatre problemes perquè, tal i com hem anunciat aquests darrers temps: el gran creixement de l’economia espanyola s’ha sostingut exclusivament en el creixement de la construcció i en la demanda i el consum interior.
Més enllà d’això, la nostra economia no és competitiva ja que tenim una inflació per sobre de la europea, tampoc ho és en la pròpia cotització euro versus dolar. Tenim una economia basada en el consum que no ha fomentat l’estalvi”.
I ha assegurat que “aquests quatre problemes no es resolen amb anar donant més diners, ni compensant als contribuents” sinó que “són altres les mesures per solucionar el problema econòmic”.
Duran ha assegurat que “d’aquí al 9 de març, CiU només proposarà tres mesures. Després del 9 de març, quan ja s’hagi constituït un nou Congrés i un nou Senat, creiem que seran altres les que s’hauran de prendre per intentar que aquesta crisi tingui la mínima repercussió possible per l’economia”.
Duran i Lleida ha explicat les propostes de CiU:
1. Reformes estructurals especialment en el sector energètic per poder combatre la inflació sobretot l’increment de les matèries primeres, i especialment, la del petroli.
2. Productivitat. No hi ha altra manera d’aconseguir-ho que intentant treballar més i donant suport al teixit productiu a partir d’utilitzar la reforma fiscal: abaixar l’impost de societats, el de patrimoni, que d’altra banda és una mesura que impulsarà l’estalvi.
3. Reforma laboral. Cal lligar el concepte de productivitat amb el de salari. És necessari introduir al lèxic que ja incorpora les condicions de Lisboa en el llenguatge de la Unió Europea. ‘Flexiseguretat’, és a dir, lligar flexibilitat i seguretat en el món de la ocupació, lligar productivitat al salari.
4. Pla d’internacionalització de la nostra econòmica.
5. Recuperar els incentius per l’estalvi a llarg termini. Mesura que el govern socialista ha limitat fins a l’extrem de suprimir-lo.
El dirigent socialcristià ha dit que “tot això el que comporta és afermar el sector productiu intern: l’autònom i el petit emprenedor, i cal fer-ho amb la màxima prudència possible” recordant que no s’ha de “llançar la casa per la finestra, ja que si avui tenim un superàvit públic molt important, propostes com les d’aquests dies podrien posar el nostre superàvit en una situació difícil
Duran ha subratllat que “el fet que ahir el president del govern i el PSOE prometin la devolució de 400 euros als contribuents demostra que els plantejaments que fa CiU són els correctes, de fet les avala: rebaixar un 5% les retencions que l’Estat fa als contribuents en els salaris o les pensions. Això ajudarà a que el consum no caigui en picat i això és important perquè si no, a més de la crisi de la construcció, tindríem també la crisi del consum”.
Duran ha explicat que “de la mateixa manera que el govern demà sotmetrà a consideració de les Corts espanyoles a la seva Diputació Permanent un Reial decret llei aprovat el 18 de gener per dotar al ministeri de Treball d’un crèdit extraordinari de 200 milions d’euros, té l’obligació de prendre aquesta decisió de rebaixar un 5% les retencions que se’ns fan als ciutadans per ajudar a que no caigui el consum i perquè psicològicament hi hagi una sensació més positiva”. I la segona mesura a curt termini proposada per CiU és “recórrer el tipus reduït d’IVA, el del 7% per la factura de gas i electricitat”. “Un cop estiguin constituïdes les noves Corts la primera mesura que s’haurà aplicar serà la rebaixa de la tarifa de l’IRPF i les reformes estructurals abans esmentades”, ha subratllat el dirigent de la federacióFinalment, el cap de llista de CiU a Corts Generals ha destacat que “valorem molt positivament la reunió d’avui” i ha anunciat que “amb totes les persones que avui hi han participat hem decidit que a partir d’avui es constitueixen com un grup assessor de CiU, no només durant la campanya sinó més enllà de la data del 9 de març. Ens veurem un altre cop abans del final de la campanya electoral per avaluar quina és la pròpia evolució de la situació econòmica”.

JA HI TORNEM!!!

Euros gens socialdemòcrates

El president-candidat Zapatero ha anunciat que retornarà 400 euros a l'any a tots els ciutadans que fem la declaració de renta, treballadors i pensionistes. Populisme del barat.

Del més barat que he vist mai. I gens socilademòcrata. El que ha de fer és rebaixar l'IRPF, i l'IVA de la llum i del telèfon.

Té marge perquè la seguretat social té un superhàbit de 23.000 milions d'euros. Permetrà que els ciutadans tinguin més liquidesa a les butxaques. Sense haver de rebre un "taló" de l'Estat recaptador.

A més, les ajudes han de ser proporcionals a les rentes, oi? Això és el que sempre ha propugnat la socilademocràcia.

Per què ha de rebre 400 euros de l'Estat el senyor Emílio Botín?

Que Zapatero d'economia no n'ha sabut mai, ja ho sabíem. No es va preparar gens ni en els seus 14 anys de diputat de tropa del grup socialista.

Però que els que en saben del seu entorn li deixarien prometre aquestes bajanades no era imaginable.

CiU ha demanat:

Demanem a Rodríguez Zapatero i a Solbes que en el proper consell de ministres rebaixi un 9% l’IVA aplicat a la factura de gas i electricitat i un 5% les retencions de l’IRPF per a treballadors i pensionistes.
El secretari general de CiU, Josep A. Duran i Lleida, ha afegit que “el que hauríem de fer tots els grups parlamentaris quan es constitueixi el nou govern és modificar la tarifa de l’IRPF per donar una resposta, no catastrofista, sinó realista a la situació actual.
El cap de llista de CiU per a les properes eleccions generals, Josep A. Duran i Lleida, que aquest matí s’ha reunit avui amb representants del tercer sector social (entitats sense ànim de lucre) ha manifestat en la roda de premsa posterior “la preocupació per la situació econòmica” i ha subratllat “que CiU ha demanat al govern de l’Estat que prengui decisions per esmorteir l’impacte, real i psicològic, de la desacceleració econòmica que hi ha a l’Estat i arreu del món”. Duran ha dit que “creiem que el govern s’ha equivocat greument per no haver pres mesures però creiem que encara es pot fer.

El govern espanyol no es pot creuar de braços, no pot ser que els responsables de l’economia espanyola facin veure que no passa res. Per això, demanem al president del govern i al vicepresident Solbes que prenguin una decisió en els propers Consells de Ministres, si pot ser demà, millor que la setmana vinent. Demanem que el govern prengui decisions, que convoqui una diputació permanent perquè el Congrés convalidi les propostes de CiU: que el tipus d’interès que s’aplica a la factura energètica baixi del 16 al 7% i disminuir un 5% les retencions que l’Estat fa als ciutadans que cobren un salari i als que cobren una pensió. Amb això aconseguim ajudar una mica a que la inflació no es dispari tant, i sobretot, aconseguim que el ciutadà tingui a la seva butxaca més diners dels que té ara, que tingui més seguretat i s’eviti així una caiguda del consum”.

A mes, el candidat de CiU ha subratllat que “el que hauríem de fer tots els grups parlamentaris quan es constitueixi el nou govern és modificar la tarifa de l’IRPF per donar una resposta, no catastrofista, sinó realista a la situació actual.”En relació al tercer sector, entitats socials sense ànim de lucre,

Duran ha assegurat que “CiU ha estat sempre una formació política amb una gran sensibilitat social i, per aquest motiu, plantegem un conjunt de propostes”:

1. Cal que els fons que l’Estat recapta via IRPF quan els ciutadans lliurement assenyalen amb una creu que volen que el percentatge de la seva declaració de la renta vagin destinats a fins socials “es territorialitzin, és a dir, que sigui la Generalitat qui pugui distribuir-los. A Catalunya es recapta un 54% mentre que la mitjana espanyola d’un 44%. Això ens indica que a Catalunya hi ha més participació i més desig de la ciutadania de contribuir a través d’aquestes entitats a l’aportació als fins socials.”.

2. Petició de recursos per fer més efectiva la llei de dependència

3. Compromís de CiU per aconseguir la reforma de la llei de subvencions.

4. CiU proposarà i defensarà que en el Consell Econòmic i Social hi hagi una representació del tercer sector social, “un sector que té un paper significatiu en l’economia social”- com ha destacat Duran.

5. Compromís de “millor el tracte fiscal, especialment el de l’IVA”.

La darrera proposta presentada per Duran i Lleida és la creació “d’un pla integral de suport per al Tercer Sector Social de l’Estat”. Duran i Lleida ha explicat que “creiem que el proper govern de l’Estat s’haurà de seure amb representants d’aquest Tercer Sector Social per elaborar un pla de suport específic per aquest tipus d’entitats”. En el primer semestre de 2006 i en el marc de la reforma de l’IRPF, el grup CiU va aconseguir l’elevació del percentatge corresponent al 0’52 % destinat a finalitats d’interès social fins al 0’7%.

defensem els interessos de Catalunya, de la gent del País

Al PP i al PSOE, els fa nosa CiU a la política espanyola perquè defensem els interessos de Catalunya, de la gent del País-22/01/2008.
El president del Comitè de Govern d’Unió i cap de llista de CiU a les properes eleccions generals, Josep A. Duran i Lleida, ha assegurat aquest matí després de la reunió de l’executiva del partit que “continuem expressant fe en l’èxit. CiU pot tenir un bon resultat el proper 9 de març, tot i constatar que hi haurà moltíssimes dificultats i una en particular: la bipolarització entre el PP i el PSOE. I tots dos jugaran a aquesta bipolarització”.
Duran ha afirmat que “uns i altres tenen, també, molt interès en desdibuixar la personalitat de CiU. Ahir en una entrevista la cap de llista per Barcelona del PP, Dolors Nadal, deia “Duran ja ha pactat amb Rodríguez Zapatero”. En canvi els socialistes fan veure que nosaltres som més a prop del PP que d’ells, diuen que no s’hi val tenir una equidistància i fan aquesta crida de Felipe González als ‘amics de CiU’ perquè siguem conscients que no es pot tenir la mateixa opinió del PSOE que del PP”. Segons Duran, “aquest intent de maniqueisme d’uns i altres, d’estar amb mi o contra mi, els porta a mentir. Quan uns diuen que ja tenim un pacte fet amb el PSOE i els altres diuen que cada cop estem més pròxims a Rajoy és evident que una de les dues parts menteix.
Senzillament, serenament i amb molt de respecte menteixen les dues parts”.
El dirigent socialcristià ha subratllat que “el que els fa nosa al PSOE i al PP en aquest esquema de bipolarització és CiU. De fet, CiU els fa nosa en la política espanyola, no els agrada que estiguem allà defensant uns interessos específics que són els dels ciutadans de Catalunya” i ha afegit que “aquest maniqueisme d’uns són els bons, PSOE o PP, i els altres som els dolents i que hem d’estar amb els bons nosaltres no ho acceptem. CiU no accepta haver d’estar per força amb el PSOE contra el PP o haver d’estar per força amb el PP contra el PSOE. CiU està amb Catalunya amb els interessos de la gent del nostre país, i no pas per defensar els interessos, legítims però partidaris del PSOE o del PP. No estem ni amb uns ni amb els altres.
CiU és molt conscient que ni uns ni als altres defensaran Catalunya i que al país no li convé ni el vot al PP ni al PSOE”.
Duran i Lleida ha recordat que “El PP i el PSOE quan convé es posen d’acord. El PP i el PSOE han votat el mateix aquesta legislatura en allò que fa referència a l’aeroport del Prat. Per això, els amics de CiU volem recordar a Felipe González que el PSOE no defensa els interessos de Catalunya i no té cap mena d’inconvenient en coincidir amb el PP. També és cert que han votat moltes vegades conjuntament en contra de la publicació de les balances fiscals. O en la llei de dependència, una llei social que envaeix competències de la Generalitat com diu el Consell Consultiu, que han votat PP i PSOE conjuntament amb ERC i ICV. O en les seleccions esportives catalanes tampoc PP i PSOE han tingut cap inconvenient en coincidir contra Catalunya”.
Per això, Duran ha assegurat que “estic convençut que el dia 9 la ciutadania de Catalunya reaccionarà perquè després de tot el que s’ha fet des del PSOE (incompliment i envair competències amb l’Estatut, haver promès diferents vegades l’aeroport i estem com estàvem, transferència en Rodalies incomplerta, prometre diners després del desastre del Carmel i reduir de manera ridícula aquella promesa, l’AVE a Barcelona el 21 de desembre, .) i amb l’actitud de menyspreu del PP vers Catalunya, hem de reaccionar”.
Duran ha afirmat “el pitjor que ens podria passar és que el dia 9 a les urnes els catalans premiessin el PP i el PSOE. Voldria dir tant com que ens és igual el que ens facin i que a més els premiem a les urnes. Estic convençut que això no passarà. La gent sap que ni el PP ni el PSOE a l’hora de la veritat defensen el que cal defensar per al nostre país.
En això, sí que són iguals i es posen d’acord per anar en contra dels nostres interessos”.

POTENCIAR LA NATALITAT

Potenciar la natalitat és invertir en el futur de la nostra societat 22/01/2008
El cap de llista de CiU ha assegurat que “em comprometo a universalitzar les prestacions per fills a càrrec de la Seguretat Social: 1.000 euros anuals per fill de 0 a 3 anys i 600 euros anuals de 3 a 18 anys”
El cap de llista de CiU al Congrés per a les properes eleccions generals, Josep A. Duran i Lleida, ha visitat aquest matí l’escola concertada Sant Pere Claver de Barcelona i ha assegurat que “em comprometo que en aquesta pròxima legislatura s’afronti d’una vegada el repte de la natalitat” perquè “hem de potenciar la natalitat. Invertir en natalitat és invertir en futur.

I tant a Catalunya com a Espanya ha baixat moltíssim la taxa de natalitat. Les estadístiques diuen que per poder mantenir els dèficits de natalitat d’aquest moment a nivell espanyol d’aquí a l’any 2025 hauríem de tenir una presència de quinze o vint milions d’immigrants.

Això vol dir que tenim una taxa molt baixa de natalitat, que tot just la immigració estrangera ha corregit un pèl”. Duran ha subratllat que “per potenciar la natalitat, cal apostar descaradament per polítiques que hi incideixen. Ara per ara, Espanya inverteix una tercera part del que dedica el conjunt europeu a polítiques en favor de la família, una cinquena part del que fan països com Finlàndia, Suècia, Àustria o Alemanya i una sisena part del seu PIB del que destinen Luxemburg o Dinamarca”. Duran ha assenyalat que “proposem canviar el marc de la política familiar amb una incidència claríssima en la natalitat, com a inversió de futur.

Potenciar la natalitat és invertir i potenciar el futur de la nostra societat. No podem deixar el dèficit de la natalitat en mans del creixement demogràfic que ens aporti la immigració estrangera”. Duran ha explicat que “ara hi ha dues actuacions del govern Zapatero: una de molt puntual, els 2.500 euros per fill al néixer, que segons l’Associació de Consumidors no cobreixen ni un 40% de les despeses del primer any d’un nen o nena, quan la política de natalitat s’ha de fer pensant dels 0 als 18 anys. I hi ha una segona mesura a Espanya que és pels fills amb pares a la Seguretat Social que dona uns 500 euros a l’any pel fill entre 0 i 3 anys i 291 euros entre 3 i 18 anys. Això només ho poden cobrar aproximadament un milió de nens entre 0 i 18 anys a Espanya, perquè posen tants impediments, un límit tan baix de renda que només poden cobrar aquestes ajudes en concepte de família per fomentar la natalitat un milió de nens entre 0 i 18 anys mentre que a Espanya hi ha 10.400.000 nens en aquesta franja d’edat”.

Duran ha remarcat que “em comprometo que, per potenciar la natalitat, fem que els pares amb fills de o a 3 anys a càrrec de persones que estiguin a la Seguretat Social passin a cobrar mil euros/any d’aquí a final de la legislatura” tot i reconèixer que “està molt distant encara del que es cobra a altres països, com França: on 500 euros/mes. Proposo, doncs, fer un gran salt qualitatiu” Una altra proposta és que “les persones amb criatures de 3 a 18 anys han de poder cobrar 600 euros/any. I, a més, fer-ho compatible amb estendre la mesura de deduir de l’IRPF 100 euros/mes a la dona treballadora.

Cal universalitzar aquesta ajuda, no només a la dona que treballa sinó també a la que es queda a casa per cuidar dels fills”. Duran ha explicat que “sóc conscient de la situació econòmica que vivim i que quan es fan promeses polítiques que tenen un cost s’ha de ser conscient que venen temps on les coses no aniran tan bé. Però proposem quelcom que és inversió en el futur”.

I ha afegit que “no espanti ningú gastar diners de les prestacions de la Seguretat Social invertint en natalitat perquè és la garantia que en el futur en aquest país hi hagi població, gent per treballar, gent per cotitzar i per ajudar que els pensionistes cobrin les pensions.”.El dirigent de la federació ha declarat que “ CiU ha calculat el cost que significaria aquesta proposta: al voltant de 3.500 milions d’euros, una xifra insignificant ja que tenim un superàvit pressupostari de 24.000 milions d’euros.”

PRELUDI

Si els resultats de les eleccions generals a Catalunya s’ajusten als sondeigs que ha publicat el diari “El Períodico” vol dir que estem assistint al preludi de la mort del catalanisme.
Si la ciutadania continua confiant en un govern socialista que no ha demostrat res de bo i que només ha destapat el frau d’una entesa de govern que no s’entén, és que la malaltia ja és terminal.Veure com puja un partit ranci i anticatalanista com el PP al nostre país és símptoma de tenir un govern feble i inservible a la generalitat, producte de la pèssima estratègia d’ERC que va preferir donar la presidència de la generalitat a un partit espanyolista que a un nacionalista català.
Gràcies al Sr. Rovira i els seus pactes de pa sucat amb oli, ara ens veiem en una situació desesperada on el país pot quedar totalment desemparat i orfe de pares. Com se sol dir a pagès: carro que es trenca en camí pla, temps feia que s’havia d’adobar.
Anem posant-nos el vestit negre per assistir al funeral d’aquesta nació mil·lenària que es diu Catalunya que haurà mort de múltiples maltractaments i traïcions polítiques durant tota la seva existència.

DIÀLEG

Una de les coses que ens diferencia de les bèsties és el diàleg, és a dir, i segons defineix el diccionari, la capacitat “d’intercanviar idees, sovint contraposades i personalitzades”. Per això, sovint és fa molt difícil distingir entre diàleg i negociació: perquè, a la fi, poden acabar sent la mateixa cosa.
El diàleg és la millor eina per a solucionar, mitjançant el raonament i el contrast d’opinions, els nostres conflictes. D’aquesta manera, amb el diàleg, podem convèncer un altre de l’encert dels nostres arguments.
De la mateixa manera, però, ens podem trobar canviant radicalment d’opinió perquè un altre ens ha mostrat un nou punt de vista fins ara desconegut.
Tanmateix, podem arribar a un punt en el qual el nostre interlocutor i nosaltres mateixos acabem renunciant a una part d’allò que defensàvem donant, d’aquesta manera, cabuda a una tercera i nova opció.
Dialogar no sempre és fàcil, almenys si pretenem que alguna vegada sigui el nostre criteri el que s’imposi amb arguments. Per això, l’ésser humà fa molts segles que estudia mètodes i tècniques de conducció del diàleg. Per poc que hagueu llegit una mica de filosofia, de seguida us haureu adonat que Sòcrates va ser, i encara és, el màxim exponent de això que estic dient.
Precisament va ser el filòsof grec qui va posar en pràctica la dialèctica com a nou mètode d’ensenyament. Aquest sistema, conegut com a maièutica, consistia a establir un diàleg amb un interlocutor sobre alguna qüestió. Sòcrates plantejava les seves preguntes sempre relacionades amb les respostes que anava rebent fins a portar l’altre al seu terreny, a un carreró sense sortida que l’havia d’acabar fent reconèixer que la seva postura inicial estava equivocada. Així, s’arribava a un concepte nou.
Llegint qualsevol dels diàlegs socràtics, ens pot arribar a semblar que allò que ell feia era com bufar i fer ampolles. Però la veritat és que establir un diàleg exitós no sempre és fàcil, sobretot quan hi ha en joc la resolució d’un conflicte de certa importància i on es barregen interessos fortament arrelats o, fins i tot, inconfessables.
Abans deia que diàleg i negociació poden ser sovint paraules sinònimes. I, entenent-ho d’aquesta manera, podem assegurar que és molt difícil plantejar un diàleg-negociació quan el que es pretén és posar fi a un conflicte que s’ha pogut generar quan dues parts tenen com a objectiu quelcom que és indivisible. I parlem de coses que no sempre han de ser tangibles o quantificables físicament.
Amb tot, per a poder dialogar o negociar, cal que es doni una premissa que és indispensable: que hi hagi voluntat de fer-ho. Si una de les parts, o totes dues, no tenen voluntat real de dialogar i d’arribar a un acord posterior, l’únic que fan, aleshores, és perdre el temps sota l’aparença d’un fals intent que, sovint, només s’ha posat en pràctica per a netejar la pròpia imatge o per a fer veure que s’ha intentat aquesta via. Aleshores, el que toca és dir que l’altre és el culpable de l’intent fallit.
Hi ha unes normes bàsiques que ens poden ajudar a plantejar un diàleg. D’entrada, cal que les parts es respectin mútuament i no es mostrin agressives ni dogmàtiques.
També és molt important dedicar temps a escoltar l’altre. Deixem que el nostre interlocutor s’expressi lliurement, sense pressions. Que mostri els seus punts de vista disposant de tot el temps que consideri necessari.

Hem d’estar segurs que entenem tot el que se’ns diu i, si això no és així, preguntem fins a fer desaparèixer qualsevol dubte; i responguem sempre, és clar, qualsevol dubte de l’altre.
Cal fer un exercici d’empatia. Posem-nos en el lloc del nostre interlocutor i intentem entendre els seus arguments, sense descartar-los a priori només perquè no són els nostres.
Paradoxalment, davant el diàleg, guanyar no sempre significa una victòria. I això és així perquè, en cas de sortir “derrotats” o d’haver-nos vist obligats a fer més concessions de les que esperàvem, és molt possible que haguem conegut un altre punt de vista que ens pot fer canviar d’opinió, i qui sap si al final no ho agrairem.
Aquestes normes o indicacions estan molt bé, ja que ens poden ajudar a plantejar amb dignitat una situació dialèctica que ens permeti sortir-ne airosos. Però, ara bé, per més normes o teories relacionades amb la dialèctica, al final només hi ha una cosa que és clara i indiscutible —abans ho deia—: sense voluntat real no hi ha diàleg. Sense voluntat, només tenim garantida la continuïtat del conflicte.

Premsa - EL PUNT

dijous, 17 de gener de 2008> CiU demana la dimissió del batlle de Torredembarra per les «irregularitats» que veuen en la concessió de l'aigua

A.P.. Torredembarra
El portaveu de CiU a l'Ajuntament de Torredembarra, Daniel Masagué, va demanar ahir la dimissió de l'alcalde, Manuel Jiménez (PSC), per les diverses irregularitats que, segons el grup municipal, s'han produït al concurs per a la concessió de la gestió de l'aigua i el clavegueram. L'executiu municipal té previst presentar aquesta nit com a qüestió sobrevinguda a l'ordre del dia del ple l'adjudicació del servei, després que el procés quedés paralitzat a l'estiu per falta de suport.

DENÚNCIA A FISCALIA El grup convergent va anunciar que, en cas que avui s'aprovi la proposta de l'executiu, impugnaran la decisió i, fins i tot, denunciaran els fets davant de la fiscalia de Tarragona.

Segons Masagué, el procés està «encallat» i «no té sortida jurídica», i dubten de la legalitat de donar el vistiplau ara a l'adjudicació després que un decret d'alcaldia anunciés la suspensió de la concessió, aprovada provisionalment per un ple en funcions al mes de juny, però sense la ratificació posterior necessària.

El portaveu convergent critica també que ara es vulgui adjudicar el servei a l'empresa Aqualia, que ha presentat un contenciós administratiu contra el consistori, i va afirmar que en el procés hi ha hagut «interessos ocults».

A més, el grup municipal va denunciar que aquesta empresa, que va ser la millor puntuada per la Mesa de Contractació, no compleix les condicions mínimes per participar en el concurs.

«NO TINC POR» L'alcalde torrenc, que governa en minoria amb el suport de PSC, ERC i GIT, va negar ahir que el procés per a l'adjudicació hagi estat irregular. «Ha estat un concurs clar, net i avalat pels tècnics municipals, i dir el contrari és posar en dubte la meva honorabilitat i la dels funcionaris», va afirmar Jiménez.
A més, el batlle va assegurar que no té «por ni de CiU ni de la fiscalia» perquè té «la consciència tranquil·la», i que no dimitirà.

Jiménez, a més, va anunciar que si durant aquest mes no s'aprova l'adjudicació el procés se suspendrà i es tornarà a iniciar des de zero.

ACTITUDS i EDUCACIÓ

Parlem d'hàbits o d'actituds. Dels primers diria que s'aprenen a partir de l'experiència, el costum, la tradició... però de les actituds més aviat apuntaria a que són fruit de l'educació. És cert que l'experiència també té un paper molt important en les actituds que adoptem, però la base podria situar-la en una bona formació i educació.
Em passa que quan una persona adopta actituds asocials, em dol i em fa preguntar el per què, quan és tan fàcil correspondre. Probablement em ve de petit, de l'educació que vaig rebre, d'uns pares que em varen ensenyar a respectar les persones i actuar amb educació.
Recordo que una persona molt propera a la família, amb un caràcter molt fort i egoista, em tenia molta estima, però en alguna ocasió havia fet plorar a la meva mare. La reacció immediata era l'enuig i la planificació de la venjança; una venjança que es traduïa en negar la salutació quan ens creuéssim pel carrer.
Tot i els esforços no aconseguia complir el meu propòsit, perquè mai he estat rancorós, i se m'havia educat per saludar i desitjar el bon dia a les persones a qui coneixia i també a qui no; una acció que ha esdevingut un hàbit, però no pas rutinari, perquè l'acompanya un desig sincer.
Cada dia al matí, quan surto de casa em trobo a veïns i vilatans, alguns d'ells de manera força periòdica, a qui desitjo un bon dia, encara que desconec qui són, d'on són i on van, però són persones que s'han llevat com jo, i inicien el dia amb ganes de ser feliços.
No sé si us ha passat mai que passejant pel carrer, aneu a saludar a una persona i aquesta es gira d'esquena.
A mi m'ha passat, i el primer que penses és que no t'ha vist. Aquest va ser el comentari en arribar a casa.
La segona vegada que t'hi trobes, ja ho mires d'una altra manera: "aquí passa alguna cosa!". Les altres ocasions et confirmen que no es tracta d'una distracció sinó d'una voluntat expressa.
Sap greu que a la nostra societat puguin passar aquestes coses. A casa em parlaven de famílies que no s'entenien; que estaven renyits. Ens venia de nou; no ho podíem entendre! com es podia renyir entre família?
És evident que una mostra d'aquest tipus, que no deixa de ser una mostra d'intolerància, ha de venir motivada per algun fet o fets concrets.
Probablement per desavinença de criteris; posicionaments contraris; defensa de realitats o pensaments diferents..
El que no està tan clar és que la decisió encertada sigui negar la salutació, perquè es pot entendre com a menyspreu, i això a casa meva m'havien ensenyat que no s'havia de tenir ni amb el pitjor enemic. És clar que a casa valoraven molt la convivència, la col·laboració, el respecte i el bon fer, i probablement això no passava a totes les cases, per desgràcia d'ells o elles.

RODA DE PREMSA :

Roda de premsa a l´Ajuntament de Torredembarra,avui a les 12h,es podra escoltar per la radio.

QUÈ APORTA CIUTADANTS ?

La resposta és fàcil: pel cap baix res de bo. Molts no ens hauríem mai pogut imaginar que a Catalunya hi hauria un partit polític més ranci i caspós que el PPC, doncs estàvem equivocats.
Els partidaris de la dreta més radical i que no en tenien prou amb tota l’espanyolitat tòxica del PPC van decidir anar per lliure i fer-los la feina més bruta creant Ciutadants.
Ciutadans és un partit polític que traspua odi, lleig, fosc, sinistre, anticatalà, i que l’únic objectiu que té és la creuada espanyolista contra tot allò que sigui quadribarrat o porti barretina.
No té cap més directriu que l’intoxicació i la destrucció de tot el que no sigui espanyol.És un virus pensat per infectar tot el panorama polític català, per minvar les forces dels partits nacionalistes o independentistes, per fer-se notar a la societat amb demagògia barata, incapaç d´aportar res a la ciutadania més que mal estar i divisió social.Al PP li va de perles que existeixin aquests personatges trets d’un “Bucco Diabolo”, perquè així justifica la seva política feixista argumentant que no és l’únic partit a Catalunya que demana la submissió total dels catalans a Espanya.Bé, no perdré més temps amb un projecte polític tan vil, condemnat a estar en un futur en l’ostracisme polític del país. Ara viuen de l’error que van cometre molts ciutadans que els van votar sense saber ben bé què votaven i que ara se senten penedits.
Les properes eleccions autonòmiques se’ls acabarà la moma i desapareixeran d’un parlament on mai haurien d’haver posat els peus. Per desgràcia encara els haurem d´aguantar uns anyets més. Què hi farem, paciència.

CONTE DEL MES .

Quan ja tothom l’havia desheretat.

Quan les bases del partit ja demanaven el seu cap i ell tan sols volia més cadira, va sorgir del fons de la llum blanca una idea genial, grandiosa: “convocaré un referèndum d’autodeterminació l’any 2014”.
Tot tornava a ser plàcid. Però no sempre havia estat així . Aquella nit era diferent, ho recordava bé. Era el principi d’un nou temps.
Fins ahir, la nit l’havia traït. Sempre les maleïdes nits. Les nits són difícils a Cambrils quan bufa el vent, la casa trontolla i s’alcen els teulats. L’esposa li havia fet apagar el llum tocades les 12, i amb la llanterna va rellegir la darrera pagina del dossier.
Llegia molt darrerament. Al despatx de la plaça Sant Jaume no tenia gaire feina. Signar piles de papers allà on el seu president Montilla, posava amb el llapis una creu.
Darrerament tampoc trobava cap al·licient en la nova literatura, remenava obsessiva ment les prestatgeries de les llibreries i s’emocionava quan per fi apareixia alguna peça rara.

Aprofitava les seves hores de despatx i els trajectes amb cotxe per llegir. Roncava amb un llibre als braços. El xofer l’havia de desvetllar al sortir de l’autopista; no volia que ningú el veies dormir dins el cotxe. Ja feia un parell de setmanes que despertava amb un llibre esgrogueït sobre la falda: “El sigla XX y el fin del mundo” escrit per Don Rafael Pijoan doctor en Sagrada Teologia de la Catedral de Menorca,. Li agradava aquest llibre. Menorca i l’editorial barcelonina li recordaven el seu passat al PSAN, quan defensava la unitat dels PPCC. Ara tot havia canviat.
El llibre, amb el permís eclesiàstic, preveia la fi del món l’any 1953. El càlcul catòlic es basava en les profecies de Sant Malaquies, en el Tal mud, en el Corneli de Lapide, en les profecies de la monja bretona Sor Nativitat i en les aparicions de la Verge a la Saleta que anunciaven l’arribada de l’Anticrist per l’any 1924, com és sabut, uns anys abans de la fi del món.

Estava content que no s’hagués acabat el món l’any 1953. Íntimament hi pensava cada cop que el President Montilla li consultava alguna cosa. Cada vegada que els periodistes li regalaven alguna portada.
Ara, però, feia dies que no sortia gaire als diaris. Les bases li reclamaven acció, sinceritat, lluita i alguns, fins i tot, s’atrevien a demanar-li fidelitat al programa. Somiava i donava mil toms al llit. Es despertava suat, amb mal gust a la boca i la llengua tan pastosa com si tornes d’una calçotada. Enyorava el passat quan les coses eren diferents. Quan la placidesa del seu són el confonien amb un infant capaç de defensar la independència nacional, de criticar CiU per massa tous, i d’exigir la llengua catalana a totes les instàncies de l’estat.
Reflexionava sobre tot això, mig endormiscat a la taula del seu despatx, quan la seva secretaria va entrar amb una pila de papers relligats. A la portada un segell que coneixia be “Document secret, molt personal pel vicepresident” a sota hi havia, amb el blau característic del bolígraf Bic punta fina, el gargot distintiu del President.
Traient la son de les orelles, i amb decidit posat d’eficiència, va deslligar el cordill. Passats els dos primers fulls en blanc va començar a llegir “Terratrèmols devastadors. Tsunamis i huracans mai vistos. Temperatures globals inaguantables. Guerra mundial. Des de sempre l’home ha volgut predir com acabarà tot. Ara Lawrence E. Joseph revela que l’any 2012 s’ha senyalat com el dia de la fi del món, tant per fonts antigues com per la ciència contemporània. La radiació del sol va augmentant i els científics calculen que arribarà al seu punt màxim l’any 2012. El sistema solar esta entrant en un núvol d’energia dins del centre de la galàxia que pot afectar al clima i l’atmosfera.
El gran volcà del parc Yellowstone comença a donar senyals de volgué entrar en activitat.

Fins i tot el calendari maia indica el 21 de desembre de 2012 com el dia de la fi del món.

Tot es combina al voltant d’aquesta data.” El document acabava argumentant les coincidències amb la data final expressades a la cosmologia jueva, la vèdica hindú i la budista. Tot portava vers l’Apocalipsi 2012.
Aquesta part era la que més li va afectar. Si ho deien els seus amics budistes, això devia ser cert. Ells no diuen mai mentides. Li va tremolar el bigoti. Sempre li tremolava el bigoti en moments importants. Es va enfonsar, tot coincidia, el món s’acabaria, i ell ja no tenia ganes de fer rés.
Tres trucs a la porta el van revifar de nou. Amatent, va agafar el seu bolígraf Bic, era la Montserrat. Tan de temps junts li permetien reconèixer el seu truc personal. L’eficàcia de la Montserrat era indiscutible. Com cada migdia, ara li entrava el darrer dossier de premsa.

La Montserrat els hi preparava molt bé, molt endreçats com a ell li agradaven: segons la grandària de la fotografia. Els articles amb les fotografies seves més grans al davant, desprès les més petites i per acabar aquells articles que parlaven d’ell sense fotografia.

Era molt detallista la Montserrat.
Al obrir el tercer cos del dossier es va trobar amb la sorpresa d’un subratllat amb rosa.

Amb aquell rosa fluorescent crid atencions. La seva mirada es va deturar com si es tractes d’una fotografia seva. Era un fragment d’un desconegut, un critic d´esquerres
. “...perquè, Josep-Lluís, ho hauries de començar a assumir: tu mai no seràs president de Catalunya. Els socialistes mai no et consideraran un dels seus, i nosaltres ja hem deixat de considerar-te un dels nostres”.
Va notar com tornava a tremolar-li el bigoti. Arraulit entre els coixins del sofà li havien descobert el seu desig més íntim: ser president de la Generalitat l’any 2014. Ell volia ser coronat de llorers, volia festejar els tres-cents anys de glòria amb Espanya, com a president del govern autònom. Tot s’enfonsava.
Aquella tarda no va dormir al sofà de Palau. Aquella nit tampoc va descansar al llit de Cambrils. El cap li donava mil tombs i s’emplenava de cabòries. Quan va agafar el càrrec, el President li havia fet jurar solemnement: silenci. Un pacte que no volia trencar. Però si el poble coneixia el seu secret, ell coneixia la gran veritat: “el món s’acabaria el 2012”.
Era un dia difícil: les bases ignorants li reclamaven no se quin esperit, el seu somni vers la Presidència trontollava, Zapatero l’havia traït, els de CiU l’avançaven i els bascos pub licitaven una proposta diferenciada. Tot el seu món anava a mal borràs. No es podia quedar endarrerit, però estava immobilitzat. Havia de trobar el desrolligador per mantenir el seu estatus, el despatx i el xofer.
Aquella nit es va despertar de sobte. Volia parlar-ne amb la dona i explicar-ho a la colla quan una llum enlluernadora inunda la seva cambra. Sant Malaquias se li va aparèixer amb barba blanca confirmant la nova teoria apocalíptica de l’any 2012, i justificant l’error de la seva data (1953) per les eines utilitzades en el càlcul.

Una cançó celestial emplenava l’espai ”si el poble vol acció, referèndum li donarem; i quan arribi el 2012, el món acabarem”. El missatge li va retornar les ganes de viure. Al balcó de la veïna començaren a sonar les notes de l’Al·leluia.
“Convocaré un referèndum d’autodeterminació per l’any 2014”.
L’endemà la seva cara tornava a ser portada dels diaris.

P.S.- Malgrat el vent de Cambrils, Ell ja torna a dormir totes les nits. La Montserrat continua entrant tots els migdies amb el dossier de premsa del que, complint ordres, ja elimina prèviament totes les planes que no duguin la fotografia o parlin de promeses in complertes.

Des de aquell dia el retrat de Sant Malaquias presideix la capella lateral del Palau de la Generalitat. Al cotxe del vicepresident hi han posat vidres foscos i el xofer ja el pot despertar davant de casa. Del referèndum ja no se’n parla, i els militants d’ERC continuen esperant un nou congrés o un miracle.

MASOQUISME

Ha arribat un punt, en que la convivència entre Catalunya i Espanya és un pur exercici de masoquisme mutu.
Pensem en quin percentatge dels esforços mentals, polítics, estratègics... dedica Espanya al seu "problema territorial", o sigui el problema de les seves relacions territorials a Catalunya i al País Basc, i en menor mesura Galícia. Com a mínim el 50%.
Pensem en quin percentatge dels esforços mentals, polítics, estratègics... dedica Catalunya al seu problema relacional amb Espanya. Aquí arribarien tranquil ament al 75%.
Pensem ara en quan guanyarien Espanya i Catalunya si poguessin dedicar aquest 50% i 75% a polítiques internes reals, al seu desenvolupament propi, a polítiques socials, econòmiques, de recerca, exteriors, estratègiques, i deixar de perdre el temps amb una desgastadora relació que s'ha demostrat inútil, i arribat aquest punt, negativa per ambdues bandes, doncs Espanya ja s'ha desenvolupat i ja no necessita a Catalunya i Euskadi com a punta de llança del seu desenvolupament i com a cos a qui fer de sangonera. Els catalans som com dones maltractades. Sí, ja ho sé: segurament la comparació no és la més adient però la veritat és que no se m’acut cap altra forma per descriure tots els desastres que han passat a Catalunya en aquest últim any.
En tots aquests la mà política hi era present amb un paper força destacat. Concretament la mà política socialista. I bé, ara, de nou, venen eleccions i la lògica et du a pensar que el votant intel·ligent i responsable castigarà aquests individus que tan mal han fet als seus interessos.
Doncs no: la lògica ens falla completament ja que de moment totes les enquestes apunten que el PSC, amb Chacón l’optimista al capdavant, trauran uns 20 diputats.
En fi, no sé què més ha de passar perquè “el català emprenyat” deixi de votar el rodet socialista que ens assetja. Ha de caure la Sagrada Família? Han d’explotar els trens de rodalies? Ens han de fer circular a 10 km/h? Ens han d’espoliar fins a l’últim cèntim? No ha d’arribar mai l’AVE? Han de presentar una taula sense potes de president? Què més ha de passar?
Pel què fa el vot d’un servidor té molt clar que no anirà a cap partit d’obediència espanyola..

I hem de tenir clar que els interessos de CiU són i han de ser únicament els interessos dels catalans.
Ha arribat l'hora doncs, que d'una manera madura i pacífica, Catalunya i Espanya deixin de tenir aquesta relació masoquista, i de mutu acords tiri cadascuna per la seva banda.

Tertulià a dit :

La foto no te res a veure,pero m' agrada, es politicament i éticament correcte. No?

A rel de un comentari del 7 /01/08 en un molt bon bloc torrenc,(Un poble magic)i reflexionant una mica,posant a funcionar les poques neurones que tinc,li anava a contestar defensant-lo a un comentari que li van fer a ell, encara que no ens te molt de carinyo, pero degut que es masa llarg,millor fer-ho desde el meu/vostre bloc.

Hi ha una mena de polítics que ens dediquem d' una manera o altra a això de la política, després de dedicar-nos vuit o més hores a la nostra professió, que en molts casos és una activitat molt diferenciada de la política.
Suposo que això és en certa manera una vocació.
Hi ha persones, homes i dones, que inverteixen moltes hores en la vida associativa, organitzant activitats o ajudant als altres i que evidentment ho fan per vocació,Peró no es una obligació,ni es per tirar-ho a la cara a ningú.
Això en certa manera ens fa una mica iguals als uns i als altres. De fet els segons ho fan per afició, per la gent del barri, per la canalla, per la gent gran, per qui ho necessita, per la cultura; i els primers, els polítics i les polítiques “amateurs” (per entendre’ns, els que no ens dediquem professionalment), ho fem també per la gent, per les nostres idees, pel model de país que ens agradaria tenir i del que ens agradaria gaudir,o per que volem i ens i trobem a gust fen-ho.
I això ho fem contribuint, o al menys intentant-ho, des de la vessant política més pròxima a la gent. En el cas d’una ciutat com la nostra, des dels barris, consell de sostenibilitat, comisso de festes….
Preocupant-nos per allò que ens és més proper, escoltant a les persones i entitats i cercant les vies per solucionar de la millor forma possible, aquelles qüestions que demanades per la gent , creiem que són assumibles i necessàries dins del nostre tarannà (d’esquerres o dretes, catalanista o no, independentista o no).
És curiós però, que amb aquest contacte més proper, una de les coses que més escoltem darrerament, és que els polítics estem molt lluny de la realitat. Que les coses que ens preocupen no són gairebé mai, les que preocupen als ciutadans i ciutadanes. Que vivim en un núvol i que només volem baixar d’ell quan venen eleccions. També s’encarreguen de recordar-nos-ho el dia de les eleccions, amb un índex d’abstenció que creix sufragi rera sufragi.
Doncs la veritat, és que hi ha molts cops que comparteixo aquesta opinió. De vegades quan som dins de la nau, capficats en els problemes de partit, en les campanyes, escoltant només als nostres i el que diu la premsa, ens pugem en aquest núvol i ens allunyem de les coses més importants, o simplement parlem d’elles cercant un benefici per a les nostres sigles.
Això és així en part i negar-ho seria absurd.
Després, quan assumim alguna responsabilitat, normalment modesta però no per això menys important, és quan de debò comencem a escoltar a la gent i a veure quines són les necessitats i les demandes que tenen. Llavors, les idees vessen e iniciem els contactes amb aquells que en principi ocupen els llocs de més responsabilitats i que per tant, poden aportar solucions a aquests problemes i demandes. I és en aquest moment, quan te n’adones de que la gent té una bona part de raó. Perquè a la que superem el nivell més bàsic, els càrrecs tenen prioritats diferents de les nostres.
Per exemple, tu pots tenir una bona idea en algun tema que afecta el teu barri, i llavors l’eleves a la persona que té competències en aquesta qüestió. En el cas de que la teva idea es valori com a positiva, aquesta pot tirar endavant o no, en funció de diverses tessitures:
En primer lloc, això depèn només del personal del teu partit? Si no és així ja has begut oli perquè ha de quedar clar qui es pot penjar la medalla i si no hi ha acord, no prosperarà.
En segon lloc, pot ser que en intentar tirar endavant la iniciativa per una via paral·lela, incompleixis allò que s’anomena lleialtat institucional. T’has saltat algú i evidentment al final ho sabrà. Per tant no prosperarà.
En tercer lloc, pot ser que tot i ser una idea assumible per tothom, les prioritats canviïn amb pocs dies i quedi en un calaix. Per tant no prosperarà.
També pot succeir, que tothom digui estar d’acord, però una de les parts per interessos personals o partidistes ho aparqui en un calaix o simplement ho extraviï i a més amagant el cap sota l’ala o donant llargues circumstancials. Per tant no prosperarà.
I de tant en tant, poques vegades però, la idea acaba arribant a bon port, encara que sigui en part. I llavors tant fa qui es penja la medalla, l’important per mi, és que haurà prosperat.
Amb el temps ens adonem de que la micropolítica i la macropolítica estan tan aïllades que gairebé ni es toquen. Per poder assolir algun propòsit l’hem de batallar molt i de fet ens estavellem contra un mur la majoria de vegades. Però quan aconseguim alguna cosa per petita que sembli, sentim que rebem un premi a la nostra perseverància. I això també és el que els passa a les persones que estan al capdavant d’entitats com per exemple una associació de veïns. No compartim la motivació essencial de la nostra dedicació, però moltes vegades fem el camí junts i compartim les decepcions i els premis.
Això és una mena d´auto-homenatge a totes i tots els polítics de base, que amb una feina de picar pedra, col·laborem a millorar la nostra societat i el nostre país, en base a unes idees i en defensa d'elles.
Ara toca parlar dels polítics que viuen d’això i que s’hi dediquen professionalment a això de la política. A l’igual ho faré sense entrar en sigles de partits, doncs crec que les qüestions que vull plantejar es donen per igual a tots els partits, en major o menys mesura i sense excepció.
D’entrada vull deixar clar, que en general, els càrrecs institucionals no cobren tant com es comenta. Sí, és cert que gaudeixen d’uns bons sous, però hi dediquen les 24 hores al dia dels 365 dies que té l’any, sacrificant família, amics i lleure. El poc temps que els sobra quan acaben les responsabilitats del govern, l’han de dedicar al partit.
Més avall en l’escalafó, ens anem trobant una àmplia gama de càrrecs intermitjos. Direccions, subdireccions, secretaries, caps d’àrea, etc. En aquests casos també s’hi guanyen bé les garrofes. En molts d’aquests casos també hi ha plena dedicació i potser en algun cas, ja comencem a trobar algun element que inverteix les prioritats i dedica potser més temps al seu partit que no pas a les seves responsabilitats de gestió.
Si pel camí ensopegues amb algun d’aquests elements, ai, l'hem fotut¡
Quan arribem a aquest terreny, ja no ens trobem només amb les lluites de poder entre diferents partits. En aquest punt ens trobem també amb les lluites de poder internes de cada partit. I tingueu present que de lluites internes n’hi ha a tots i cadascun dels partits.
De vegades, es donen casos en que els líders dels partits ja no saben en qui poden confiar i en qui no. I molts cops, mal assessorats, acaben defenestrant del seu càrrec a algú que no només té bona capacitat per fer la feina, sinó que a més compta amb la il•lusió necessària per desenvolupar-la, i en el seu lloc situen “a dit” a una altra persona proposada per un tercer, que probablement no li oferirà les mateixes garanties.
I en determinats estaments comencen a quedar arraconats una mena de “residus” que bé per no tenir prou dignitat, o bé per necessitat econòmica continuen treballant, o millor dit arrossegant-se pels despatxos.
I aquesta mena de coses, que tard o d’hora es saben, són com una mena de poma podrida que ho va contaminant tot a poc a poc. I això al final acaba “aburrint” al funcionari o funcionària que veu legislatura rera legislatura, que les coses no canvien.
I, es clar, al final una bona part de la gent deixa d’anar a votar. Alguns perquè són coneixedors d’aquesta problemàtica. D’altres perquè els hem desgastat massa amb temes concrets que finalment no han canviat res o han canviat ben poc, com ara l’Estatut. Molts perquè veuen que canvien les persones i les tendències, però arribar a final de mes o pagar la hipoteca està cada cop més difícil.
I la majoria d’ells perquè ja no creuen en cap dels líders actuals dels partits.Per tant, no ens equivoquem. Les coses no començaran a canviar fins que l’ètica, la política i la valentia vagin més unides del que van ara. Jo crec que és possible, però a tots els partits els hi fa falta una bona purga i dic a tots!
La majoria, en bona part, han de renovar les seves executives tant locals, provincials com a nacionals durant el 2008. Els qui hagem de prendre decisions al respecte tenim una gran responsabilitat, doncs aquells que triem hauran de conduïr els nostres partits cap al 2010, un any clau per al futur de Catalunya.
L’any en què s’haurà de veure si l’horitzó 2014 és una utopia o una realitat palpable.
De tots en dependrà.

...................... ? :

El "Ral.li"

Ens l’estalviem, tots aquells que el ditxós Ral.li París-Dakar ens deixava més aviat freds i que no enteníem ni ens interessava per a res el llenguatge esportiu/solidari/exòtic/aventurer d’aquest esdeveniment.
Malgrat tot no deixa de fer gràcia que, tot l’esperit intrèpit que sempre ens han venut sobre aquesta aventura d’unes grans marques mundials i d’uns pilots que suposo deuen tenir altres activitats a part del “París-Dakar”, ara que realment hi ha risc, o podríem dir que simplement ha augmentat aquest risc, es pleguin als designis del top-model de la política francesa el President Sarkozy.
Que potser l’esmentat polític no tenia res a vendre ni a guanyar en aquest afer, com ja va fer a Líbia (armes i centrals nuclears)?
O potser és que l’organitzador de l’esdeveniment era de fet, el govern francès, cosa que tampoc seria tan estranya, i ara li va bé de fer el paper del Bon Pastor de la seguretat africana?
I la tan pregonada solidaritat i guanys diversos que aconseguia portar el Ral.li a terres africanes?
Curiosa aquesta triologia entre aventurers de casa bona, solidaritats comercials descafeïnades, i seguretats/inseguretats sobtades.

Molt curiosa.

Bons Reis ¡¡

Bons reis a tothom, el 7 tornarem a ser republicans!!

La carta als Reis conserva, encara als nostres dies, un cert encant. La mainada les escriu a mà i, els qui encara no saben escriure, hi enganxen els regals que volen o, encara millor, els dibuixen. Els qui encara no han perdut la seva innocència les entreguen als carters reials o, si poden, directament a Ses Majestats, amb la il·lusió que seran correspostos com es mereixen, en proporció a les seves bondats.
Algunes cartes contenen veritables confessions o, si voleu, autocrítica, malgrat la majoria es limiten a llistar els regals desitjats. El què és important és que els infants escriguin la carta, també els grans.
Escriure cartes és un gest que està en perill d'extinció, més que no pas escriure postals, que també. Els correus electrònics han substituït en gran mesura les cartes; no és només un canvi de mitjà, també és, en certa mesura, un canvi de registre, doncs s'escriu de manera diferent una carta, escrita a mà sobre un paper, que un correu electrònic. Les postals, als viatges, s'han substituït per missatges de mòbil amb fotografies preses amb el mateix aparell, veritables postals electròniques, per no parlar de les cròniques a temps real dels viatges als blocs o bé els foto blocs i altres espais a la xarxa... Les companyies de baix cost han fet canviar la manera de viatjar, diuen... les noves tecnologies han fer canviar la manera de registrar els viatges i d'explicar-los...
Però tornem a la carta als Reis: ens facilitaran algun dia la seva adreça de correu electrònic perquè els hi enviem la carta per e-mail?. O encara millor, i més lucratiu: ens diran que els hi enviem un sms al 2500 amb la paraula REIS, espai, i el llistat de regals?.

Com tenim el pati !!

Fem-nos, si es vol, missatgets en sms desitjant-nos un bon any i felicitat. Fem-ho, que no costa gaire i la majoria creu que es tracta simplement d'un gest efímer. Però tinguem en compte les dades, i pensem-hi. Catalunya ha tancat l'any en la posició dotzena en creixement de PIB a Espanya, i ja som darrera de Múrcia.
També hem destacat a l'informe PISA, com a paradigma d'una reforma educativa i d'un sistema fràgil, caduc, estúpid i falsament progressista. El Zapatero, el gran mal menor de Catalunya, ens ha promès i ens ha incomplert en gairebé tot -els Papers, els traspassos, els pressupostos-.
L'any 2008, malgrat tot, tindrem augments impositius a l'electricitat, el gas, el butà, el transport públic, superiors a l'IPC previst al juliol. I el govern català, que dissimula molt bé, augmentarà els peatges més d'un 4%, gairebé doblant l'augment que preveu l'Estat per a les seves vies de pagament.
Sigui com sigui, el 2008 no serà un any fàcil. Ni a Torredembarra, ni a Catalunya. I em preocupa, no tant això, sinó la percepció cada com més aguda que el país viu en la inòpia, la renúncia, la desafecció i l'escepticisme. Que perdem pistonada, i prestigi, i que caldrà una nova Renaixença política, d'aquí a uns anys, i en tot l'arc parlamentari català.
Bon any per a tots.