Les ulleres i el sentit comú.

El professor Yasuo Kuniyoshi de la Universitat de Tòkio ha inventat unes ulleres que enregistren tot el que veuen, i d'aquesta manera pots rebobinar la filmació i recuperar visions passades. L'aplicació que li donen d'entrada és la de poder veure on has deixat un objecte per última vegada i saber on l'has d'anar a buscar.
La notícia diu que és un descobriment revolucionari, però això dependrà del cas que se'n faci i, sobretot, de si alguna empresa ho comercialitza amb ganes o no.
Treballar la memòria és important i qualsevol invent pot ser benvingut.
Els polítics a vegades tenen pèrdues de memòria i aquestes ulleres potser els podrien ajudar.
Aquests dies que no tenim eleccions a la vista, no veiem a polítics passejant pels mercats, o assistint a festes populars, com si de cop i volta s'oblidessin que existeixen o bé ignoressin l'agenda. Seria interessant recordar el que s'ha fet en campanya i procurar tenir-ho present durant el mandat o legislatura. Les ulleres no sé si servirien per això, i potser s'hauria d'inventar alguna altra cosa, o fer servir algun element inventat des de fa molt temps, però poc utilitzat: el sentit comú.
Veurem si tenen èxit les ulleres, i si són una bona eina per als malalts d'alzheimer, sinó per curar-los, com a mínim per ajudar-se a valdre's durant més temps.
Els que sortosament i de moment no patim la malaltia, aniria bé que tiréssim del sentit comú en la nostra feina de cada dia.

llibertat d'expressió

(Nota: Si no aconsegui iniciar-lo, és perquè està col·lapsat. Intenteu-ho més tard.)

Som a l'Europa de la laïcitat i la llibertat d'expressió, i ni Bin Laden ni ningú té dret a vulnerar els Drets Humans que tants anys i tant sofriment van costar als nostres avis.
Qualsevol té dret a exercir aquests drets, inclosa la crítica a aquell qui l'exerceix.
Però la censura o l'autocensura han de ser desterrades, malgrat les amenaces del terror islamo-feixista.

No fem el préssec.

Què guanya Catalunya si CiU dóna suport al govern del PSOE? Què guanya Catalunya si CiU vota a Bono?
Jo no veig altre guany que el que personalment puguin obtenir els “agraciats” amb les vicepresidències del Congrés i del Senat.

Jo no veig cap altra cosa.
Catalunya no és el País Basc, ells tenen el concert i es poden permetre molts luxes.
Al govern espanyol no li calen gaire concessions. Catalunya no té res i donar el suport a algú que no compleix no serveix per a res.
El País basc té un problema, és diu ETA, però no té un problema de diners. El PSOE i el PNB estan d’acord, potser diferiran en detalls, però estan d’acord en que cal acabar amb el terrorisme. De diners no discutiran, almenys no discutiran massa.
El president en funcions Zapatero dóna per fet que els socialistes guanyen les generals a Catalunya però en canvi està especialment seduït per la novetat que també les han guanyat en els tres territoris de la Comunitat Autònoma Basca. Em sembla que va a consolidar aquest mapa. Com ho ha fet, hàbilment, amb el mapa català i amb la impagable col.laboració del tripartit – material humà i discursiu. La preferència basca voldrà dir l’aturada catalana .

La frenada del desplegament de l’Estatut de Catalunya, que és vigent des del 9 d’agost de 2006. Els dirigents socialistes volen esperar la Sentència del Tribunal Constitucional sobre els diferents recursos presentats contra el nostre text estatutari vigent – i referendat pel poble català.
Poc favor ens fan, doncs, per consolidar l’estat de les coses. Malament pels catalans. I mal paper pel tripartit. Arribaran competències, sí, és clar, amb molt de retard (rodalies, potser aeroports...) però la peça clau (finançament) quedarà encallada.

Mal negoci la “teoria dels governs amics”.

És sabut la voluntat dels socialistes de presentar la candidatura del socialista ultranacionalista espanyol, José Bono, a presidir el Congrés dels Diputats. És aquesta una mala notícia per tots aquells que creiem que l'Estat espanyol ha d'avançar en el reconeixement de la seva diversitat interna, de la seva pluralitat lingüística i cultural.
José Bono encarna els valors de l'Espanya rància, centralista i castellana.

Una Espanya allunyada dels valors suposadament federals de ZP, i més pròxima a l'Espanya autoritària dels Acebes, Aznar i companyia.
A Catalunya el problema és de diners i això afecta a altres territoris. El si a Rodríguez Zapatero no reportarà res. Quan posin sobre la taula lleis que afavoreixin els principis que defensa CiU, ja votaran a favor i sinó en contra, més comoditat sense pactes.
Per principis Convergència i Unió no pot donar suport, en cap cas, a la presidència de José Bono al Congrés.
Per favor, si us plau ,no fem el préssec.

Josep Benet

Per nosaltres, en Josep Benet fou una peça cabdal de la nostra política unitària
En Benet, que acaba de morir fa poques hores, era un home pujat al monestir de Montserrat, d’ideologia democristiana, i membre actiu d’UDC.
Al cap dels anys, deixà el partit i s’acostà a la primera força de l’oposició antifranquista, el PSUC.
Allà se’n sentí a gust, escoltat, i respectat. Independent, fou el que llavors anomenàvem "company de viatge" o simpatitzant del partit dels comunistes catalans.
En les primeres eleccions autonòmiques, fou el candidat del PSUC a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Amb ell, el partit obtingué el seu màxim històric en sufragis i en percentatge de vots, constituint-se en un dels partits comunistes més importants i arrelats d’Europa.
Val a dir, que anys més tard, en Benet començà a col·laborar amb el pujolisme tot dirigent un centre d’estudis històrics vinculat a la Generalitat catalunyesa. Darrerament, i ja molt malalt, va autoritzar al candidat de CiU a les eleccions espanyoles, a què en fes publicitat d’una seva carta on demanava el vot a la coalició.
La coherència, el patriotisme, el teu intens amor per Catalunya i per la llibertat han teixit la teva vida de resistent polític y cultural, historiador, servidor fidel del nostre país.
Home bo, creient i crític. Historiador, investigador apassionat, lúcid, de memòria personal privilegiada, vas dirigir durant anys el Centre d'H¡stòria Contemporània, el teu Centre, on vas obrir noves anàlisis i espais intocats.
Ens has deixat una obra extensa, important on batega la teva força, intel·ligència i la teva passió per Catalunya, la nostra història, llengua i cultura i la nostra llibertat.
La teva alçada intel·lectual i la teva integritat moral t'han permès sempre de mirar directament els ulls de la gent amb mirada penetrant, inquisitiva que reclamava el gest, la resposta necessària.
Tu creies en les generacions joves, confiaves en elles per a donar continuïtat i força al fil roig de la llarga història de Catalunya i per tal que aquesta la nostra pàtria assolís la plenitud. Si tu els fas confiança, també jo, nosaltres ho farem, Benet, estimat mestre.
Home fort, dur i tendre alhora. Envoltat sempre per la tendresa de i vers la teva esposa. Els anys t'encorvaren un xic físicament però fins al final has estat la figura gegantina moral i intel·lectual admirada; la teva mirada s'endolcí i la paraula es tornà més càlida, amarada sempre d'exigent sinceritat.
Has mort aquesta matinada.
Gràcies per tot el que has fet, Josep Benet. Descansi en pau aquest home de sòlides conviccions nacionals i socials, tenaç i conseqüent..
Amb Déu!

VIA CRUCIS TORRENC-2008

-1-CiU demana al govern que 'deixi de fer el ridícul' a Torredembarra.

La setmana passada el jutge va ordenar suspendre cautelarment l'adjudicació del contracte de l'aigua. El grup municipal de Convergència i Unió havia advertit en diverses ocasions de les 'irregularitats' en la gestió del contracte a l'empresa Aqualia S.L.

«És molt trist per nosaltres que, una vegada més, Torredembarra es vegi involucrada en una decisió judicial, però encara ho és més que des del propi Ajuntament s'intenti distorsionar la realitat per tal d'amagar el fons de la mateixa». Amb aquestes paraules començava a expressar-se ahir el cap de llista de CiU, Daniel Masagué. Aquest grup municipal va explicar que des del primer moment creien que el procediment per adjudicar el contracte de l'aigua a l'empresa Aqualia, en detriment de Sorea, «no s'ajustava a la llei vigent». «Ara el jutge ha dictat la suspensió cautelar per què els interessos del propi Ajuntament no es veiessin perjudicats. Si ha suspès un acord de plenari d'aquestes magnituds és perquè ha pogut comprovar que hi ha quelcom», continuava.
Malgrat aquests advertiments, segons manifestava ahir, el govern va fer cas omís i va continuar endavant. «Ara tenim un gran problema. Tenim el contracte parat a conseqüència de totes aquestes irregularitats i la mala gestió del govern». El procés d'adjudicació del contracte de l'aigua ha estat llarg fins ara però la sensació d'incertesa aflora més que mai i sembla ser que va per llarg.
«El que ha passat perjudica al poble i afecta a la seva butxaca», deia Masagué. «Des de Convergència i Unió exigim que l'Ajuntament accepti les decisions que venen de qui ha de vetllar pel compliment de la justícia, i deixin de portar al nostre poble al ridícul permanent», concloïa rotundament.(Raquel Samaniego-Aqui )

-2- Muntanyans II.

-3- Carrer Nou

-4- Teatre-Auditori

-5- Pavelló

-6- Guarderia

-7- Col.legi

-8- Gossera

-9- Sala polivalent

-10- Tanatori

-11- Piscina Municipal

-12- Nacional 340

-13- Aparcament Plaça Monges

-14- A gust del lector,ni ha per donar i per vendre.

..............Bona Setmana Santa.........

El Tibet destapa la vergonya i la hipocresia.

Sempre m'ha cridat l'atenció l'afició de molts en les comparacions en qüestió de nacionalismes i sobiranismes; en analitzar realitats d'altres països a partir de la nostra; en voler explicar-ho tot a partir de nosaltres mateixos.
Els catalans, per la nostra història, tenim una tendència natural a defensar els febles, els perseguits, els explotats. Potser per això tindrem assegurat el regne dels cels. A l'hora de valorar o analitzar situacions com la del Tibet ara o la de Kosovo fa uns dies, cal tenir els ulls ben oberts i no errar en el diagnòstic.
En el cas del Tibet, estem parlant de religió o política; de creences o sentiments; de fe o sobirania? No seré jo qui posi en dubte cap dret ni critiqui cap reivindicació independentista, simplement poso sobre la taula els fets i els acompanyo d'interrogants. Recordo que en la guerra del Golf, la de Bush pare, tots patíem pel pobres kuwaitians... després vàrem conèixer coses, que alguns no ignoraven, però que la majoria sí.
També em ve a la memòria l'Afganistan. Sabeu quan va ser que Occident es va posicionar i emprenyar de veritat? No va ser quan vàrem conèixer els maltractaments a les dones, sinó el moment que varen destruir els budes de Bamiyan.
És evident que la història no deixa en massa bona posició les mesures polítiques i socials dels governs xinesos, i que es pot entendre fàcilment la defensa dels tibetans i el Dalai Lama, però, per salut pública, és bo que no ens deixem portar per mimetismes, sinó que si hi estem interessats, és bo que ens documentem i fem abstracció de la nostra realitat.
Continuen les declaracions sobre els fets del Tibet, i ja en són força els que demanen que s'estudiïn mesures per fer evident el rebuig a l'actuació de les forces policials xineses. El fet que enguany es celebrin els jocs olímpics. Algú diria que potser per això han succeït els fets. Bé aquest algú és el propi govern xinès, que hi veu una intencionalitat mediàtica.
Anys enrere calia buscar la millor excusa per fer-te ressò, però ara, al segle XXI no és gens fàcil mantenir l'hermetisme, amb mitjans de comunicació tan tafaners i immediats, encara que en models estatals dictatorials, resulta complicat poder-hi entrar per conèixer què hi està passant.
Sigui el que sigui, avui estem parlant del Tibet, i no és d'ara que estan patint la repressió xinesa. Serà que en aquesta ocasió s'ha actuat amb més virulència? La causa són els jocs olímpics? S'ha perdut la capacitat d'amagar la realitat, de dissimular la injustícia, de fer tapar la boca?
La vida continuarà, adoptin l'actitud que adoptin els grans mandataris occidentals. Hi ha molts interessos en joc, i la Xina és una potència mundial en estat de gràcia. Veurem què pesa més, però sembla que no hi haurà gaires sorpreses i la història es repetirà. Sempre reben els mateixos.
La hipocresia de la diplomacia occidental (USA+UE) és indignant, mentre es torna afonica en la crítica a països petits i pobres que, òbviament, no compleixen els mandats internacionals en matèria de drets humans passa per alt la repressió generalitzada del gegant asiàtic, és a dir Xina. I és que aquest país és la fàbrica del món i moltes empreses multinacionals hi tenen importants interessos econòmics. Així doncs el que a en algun d'aquells països pobres seria un atemptat intolerable amb advertiment d'invasió, a Xina és un fet puntual.
Així doncs els centenars de morts tibetans, immolats per la causa de la llibertat del seu país són considerats per Occident víctimes de segona divisió.
El Tibet destapa la vergonya europea ara mateix. Kènia, Kosovë, Sahara, Euskadi també. Hi ha més exemples que escampen la vergonya occidental. Però els Jocs Olímpics són intocables. Els esports són intocables. Els Joc Olímpiocs ja fa temps que són una cosa poc olímpica, entre nosaltres i en veu grossa.
En aquest merder de mentida demòcrata, Europa no representa cap diferència civilitzada respecte de la resta.
Quina vergonya

Muntanyans II

Muntanyans II recibe autorización de la ACA para canalizar el torrente
El informe de la Agència Catalana de l'Aigua da un espaldarazo casi definitivo a la urbanización. Sólo las cuestiones judiciales pendientes dejan una ligera esperanza a los que se oponen a ella
* por jordi cabré diari de Tarragona
El 5 de marzo, la Agència Catalana de l'Aigua (ACA) concluía un informe técnico de ocho páginas a petición de la Inmobiliaria Vegas de Guadaira SL formulada el 22 de enero. En esta solicitud, la empresa granadina, que es la titular del plan parcial Muntanyans II, en Torredembarra, pedía una evaluación del proyecto de drenaje del último tramo del torrente de Gibert. El objetivo, si el informe terminaba siendo favorable, era que la empresa podría terminar de urbanizar los viales y colocar los servicios con todas las garantías necesarias para levantar 550 viviendas en un futuro próximo.
Uno de los técnicos de la ACA en la delegación de Tarragona firma este informe, cuyas conclusiones dicen que, «examinado el expediente, y por todo lo que se expone en él, esta Unitat informa favorablemente sobre la autorización de obras para el encauzamiento del torrent de Gibert, dentro de las obras de urbanización del plan parcial Muntanyans II».
Estas conclusiones de la ACA fijan tres condicionantes: que este encauzamiento debe hacerse en un plazo de 12 meses; que se debe garantizar una salida por debajo de la vía del tren con una tubería de 800 milímetros de diámetro (posterior a una zona de laminación); y que la promotora debe poner una fianza de 9.000 euros «para garantizar la correcta actuación».
Con este espaldarazo técnico del Departament de Medi Ambient de la Generalitat, Vegas de Guadaira tiene en su poder todos los requisitos para que su objetivo final (una urbanización de alto standing al lado de un espacio de interés natural) sea una realidad en los próximos años.
De hecho, la empresa granadina sigue con su calendario y estima que, en un plazo de tres o cuatro meses, la urbanización viaria en Muntanyans II quedará lista. Entonces será el momento de empezar a plantearse por dónde se empiezan a levantar los edificios previstos y el hotel.
El Ayuntamiento es conocedor del informe de la ACA (al igual que la empresa promotora), aunque ha declinado hacer declaraciones y ha emplazado a la Generalitat a que sea la que argumente el último informe favorable de la ACA. Se recuerda desde el consistorio que el desarrollo de este plan parcial es anterior al actual Plan General (2002), y que por ello las competencias en materia urbanística todavía pertenecen a la Generalitat. Por tanto, cualquier decisión tomada en Muntanyans II debe ser argumentada desde la administración autonómica.

EURO - DÒLAR

A hores d’ara hauríem de recordar que el primer canvi en la relació euro-dòlar éra de poc mes que del 0,80 i avui el mercat ha situat el canvi en el 1,60, l’euro li ha tret al dòlar el doble de valor. La crisi que assota a nivell mundial, a Espanya desacceleració, no té només un epicentre financer i de crisi de confiança, sinó que abasta també al comerç i a les matèries primeres.
De petit, quan per la pantalla en blanc i negre del televisor, s’anunciava en la informació econòmica del “telediario” el valor canviari de l’extinta pesseta (al cel sia), pel que fa a la resta de les divises, un en la seva ignorància supina creia que allò era com una mena de competició i que com més a l’alça estigués, millor.

Paradojicament que el dòlar estigui baix pel que fa a l’euro té de dolent gairebé en la mateixa proporció que el que estigués molt alt, tot i que per diversos motius.
Actualment el preu de les matèries primeres petroli, minerals i aliments principalment, s’amida en dòlars i per tant és una molt bona notícia un euro fort. Per al comerç internacional i per a la balança comercial de la UE amb respecte als EUA el canvi actual és un fre per a la producció europea i un incentiu per a la importació, o sigui crear riquesa fora de les nostres fronteres i es genera dèficit comercial.
Però és que si tinguèssim a mà un regulador imaginari el qual accionar a conveniència per a equilibrar els canvis de les dues monedes, veurieem que al disminuir a poc a poc la fortalesa de l’euro, alhora que milloraríem la nostra balança comercial, estaríem encarint les matèries primeres per i de rebot empitjorar la nostra competitivitat.
Els qui estan sortint beneficiats amb la complexa situació són els paises emergents asiàtics, que veuen en l’esforç dels governadors dels bancs centrals dels dos protagonistes, la UE i els EUA, la situació ideal per a la seva indústria i el seu comerç.

A veure si de tant elucubrar si són “galgos o podencos” ens passi com als conills de la rondalla i acabem fets en pebrot i tomàquet o al all i oli.

La segona suspensió

La concessió de la gestió de l'aigua i el clavegueram de Torredembarra a l'empresa Aqualia, aprovada pel ple el 17 de gener, queda sense efecte. Així ho va decretar el jutge en una acta dictada dijous segons la qual, a la pràctica i fins que es dicti una sentència, Sorea continuarà prestant el servei d'aigua al municipi, tal com feia fins ara a través d'un contracte de gestió indirecta.
En la interlocutòria, el magistrat considera que la suspensió no suposa un perjudici a l'interès públic. Així, segons l'acta, l'interès de l'Ajuntament queda limitat a l'externalització del clavegueram (l'únic servei del concurs que ara no està gestionat per una empresa privada), fet que considera difícil de compatibilitzar amb el concepte d'interès públic, que inclou la satisfacció de les necessitats de la població en matèria d'aigua i clavegueram.D'altra banda, el jutge es basa en la jurisprudència del Tribunal Suprem per tal d'argumentar que l'execució de l'adjudicació crearia «situacions jurídiques irreversibles», ja que faria impossible complir una sentència que donés la raó a l'empresa demandant. El magistrat també recorda la llei 1/98 de drets i garanties dels contribuents, que considera que la suspensió d'un acte administratiu «no ha de ser una cosa excepcional, sinó un dret del ciutadà quan provi que si no se li acorda se li produeixen perjudicis indubtables».L'acta, però, no entra a valorar el fons de l'assumpte, que s'haurà de tractar en la sentència.
L'Ajuntament de Torredembarra va anunciar ahir que presentarà, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), un recurs d'apel·lació contra l'acta de suspensió cautelar. Tot i això, el consistori va valorar que la interlocutòria «no posa en dubte» la legalitat de l'adjudicació.
Amb aquesta suspensió cautelar, serà ja la segona vegada que el concurs per a la concessió del servei d'aigua i clavegueram queda paralitzat per via judicial. El 23 de maig del 2007, quan el ple es disposava a aprovar l'adjudicació a Aqualia, la sessió va quedar interrompuda per la suspensió cautelaríssima dictada per un jutge, també a petició d'un recurs contenciós administratiu de Sorea. Fins al mes de gener passat el govern local no va poder desencallar l'assumpte, que finalment es va aprovar amb els vots a favor del PSC, ERC (tots dos al govern), el PP i l'Agrupació Democràtica Torrenca. (text publicat al Punt)

*No es poden gastar tots els cartutxos de cop, perquè la vida és llarga i si no es racionen et pots quedar sense munició abans d'acabar la feina. Era previsible que passés, perquè era massa pólvora concentrada, jo penso que mal utilitzada, massa repetitiva i poc original.
A la llarga, doncs, s'acaben els recursos i es converteix en la cançó de l'enfadós, i tot aquell que ha estat enredat comença a obrir els ulls i s'adona de què ha estat víctima, i de qui. Però encara ha de passar més temps perquè caiguin més decorats. Alguns ja són força evidents i els veus puntualment cada trenta dies, d'altres han quedat més dissimulats, però ja es comencen a endevinar coses, sobretot per les interrelacions.
Lluny, però, del que podria semblar i en el fons agradar, no és tant una qüestió personal com de dignitat de qui la perd davant de persones, potser més indefenses o que estan menys preparades per aguantar calúmnies o enveges. I això s'aprèn de jove, sobretot si ve de família, si s'ha vist al pare actuar d'aquesta manera.
I a això s'hi suma l'exercir sobre el que un no està preparat, sense adonar-se que s'està cometent un greu error, no sé si d'imprudència o d'injustícia, quan s'aprofita per mofar-se dels altres i menystenir-los, pel simple fet de pensar diferent, o de sentir-se més autèntic.
Es pot pensar diferent, dir-ho i defensar-ho, però no és motiu d'insult o mofa. Seria bo reflexionar-hi, encara que qui ho dirigeix té clar que no busca opinió, sinó inculcar la seva i sortir a la primera pàgina amb posat de no haver trencat mai cap plat. Tard o d'hora, la veritat aflora i tot es posa al seu lloc. No en tinc cap mena de dubte.

No val a badar !

Desprès de l'eufòria relativa, no ens podem permetre el luxe de seure i recrear-nos en la contemplació de tota la feina que s'ha fet per començar a retrobar la confiança perduda de la gent amb CDC; hem de mantenir l'esperit de treball les vint-i-quatre hores del dia amb tots els moviments, paraules i accions que fem durant el dia.
Que CDC sempre ha estat un partit que voldria una Catalunya independent hi ho sap tothom, però el que marca la diferència amb partits com ERC o d’altres similars, és la ideologia econòmica i de formes.
En canvi sí compartim la il.lusió de veure algun dia la nostra terra lliure del feudalisme espanyol a la que està lligada des de fa tan de temps.
Des de CDC donem la ma i una abraçada al germà petit, comencem doncs a treballar plegats per el bé i el futur del nostre país. Des de convergència hi ha la ferma voluntat de tornar la identitat a Catalunya que en els últims anys sembla haver desaparegut del marc polític Català..Les corrents sobiranistes de CDC han d’acabar portant el partit a ser un referent per la independència del nostre poble.No s’ha de tocar res del tarannà propi de la política de centre que ha caracteritzat al nostre partit però sí incorporar un compromís amb el desig de recuperar un estat que ens van manllevar i que no ens han tornat.
Que l’esquerra nacionalista espanyola es quedi sola, i sàpiga que el seu engany s’ha acabat i que els partits catalanistes faran pinya per tal de millorar Catalunya, sense tenir que demanar permís a Madrid cada vegada que s’ha d’anar a orinar En el món de la política, que és el nostre dia a dia, no es pas necessari ser un professional dedicat per defensar uns ideals, aquell qui millor els pot donar a conèixer és el militant o simpatitzant que hi creu i tant a casa, com al carrer, està sempre al dia amb arguments, bons arguments, per debatre i convèncer als desconfiats, que la política no es pas un món on tant sol hi ha aprofitats, que sempre resta un esperit de lluita que fa diferenciar i ressaltar entre els pèssims als bons polítics amb els seus ben aplicats ideals.
Tots en formem part, no deixem aquesta responsabilitat sol amb els representants "que guanyen diners", tots som prou conscients que no pas sempre es pot dur a terme allò que és desitjat, sempre hi ha altres factors o raons de més pes que ens frenen o ens posen traves als projectes o promeses electorals, però, resta en la responsabilitat de tots els que ens sentim de cor convergent el mantenir i augmentar aquesta confiança que el poble ens dona.
Assimilats ja els resultat electorals que li donen la victòria al PSOE, i ens deixen a nosaltres tal com erem amb 10 diputats, ara cal fer autocrítica.
Treure a la llum el sentiment de convergent orgullós i expressar les conclusions per mi de la jornada: Cal re-fundar Convergència Democràtica de Catalunya. El passat 27 de Maig, el projecte actual de CDC va morir a les urnes d'unes eleccions municipals. Ara ha estat enterrat definitivament. Si seguim per la via de la CDC dels últims 30 anys, tenim la fi de la nostra vida política a tombar de la cantonada.
Som un partit que tot ho tenia i tot ho ha perdut. Per tant si tenim en compte els resultats de les ultimes comptesses electorals, els nivell d'abstenció de les mateixes (sobretot a les del Parlament) i l'entusiasme que va provocar el nostre breu contacte amb el "Dret a Decidir" ja podem començar a veure por on passa el nostre futur polític. Convergència Democràtica de Catalunya ha de Renàixer. Fer-ho com a una força política catalana, democràtica i plural. Amb prou empenta com per aportar solucions als problemes dels catalans del S.XXI.
Peró sobretot, el canvi ha de venir marcat en el capítol de les ambicions nacionals. Cal que sortim de l'armari d'una vegada per totes.
Cal que manifestem obertament al mon que som un partit amb clares aspiracions sobiranistes. Convergència Democràtica de Catalunya ha de ésser capaç d'arreplegar el vot d'aquelles forces sobiranistes que no tenen representació al parlament de Catalunya tals com la CUP o el PRC. A més dels vots de l'electorat descontent d'ERC.
Ara s’ha d’arribar a un acord total de país, ERC ha d’entendre que separats som més febles i junts som més forts. Si fos per mi proposaria fer una moció de censura i fer acords a nivell de municipis, diputacions i províncies. Governar la política de la nació de forma sobiranista i sense fissures Si realment l’objectiu d’ERC és la sobirania ara és el moment de demostra-ho.
El projecte no passa per ésser la Casa Gran del Catalanisme. Això ja ho hem estat durant 30 anys. El projecte passa per a ésser la Casa Gran dels Sobiranistes Catalans.El punt de trobada d'aquells que voles fer de Catalunya una nació lliure al mon.
Altra cosa a considerar seria l'opcio de deixar de criticar el tripartit per el sol fet d'exisitir. En un régim parlamentari governa qui te majoria per a fer-ho. El tripartir te majoria. Per tant es legal i legítim. El que des de CDC i CiU hem de fer es treballar per a obtenir una majoria prou amplia com per que no sigui possible un tripartit.
Només així tornarem al govern. Recordo que l'honorable President Pujol va estar 23 anys al poder i mai va ser possible fer tripartits. Per tant deixem de queixar-nos i posem-nos a treballar. Per tant aquesta es la meva conclusió. Com aquesta es també la meva humil opinió sobre com ha de ser la Convergència dels nous temps.
Sóc optimista per naturalesa i tot i que sóc conscient que escric sota els efectes d’uns resultats que m’han decebut, més pels aspectes nacionals que pels del meu partit, crec que no tardarem en veure un retorn a la situació en que la defensa de la identitat nacional serà una prioritat en la decisió del vot per part dels ciutadans.
Ara més que mai... Visca Catalunya!

Anàlisi d’urgència:

Una mica d’anàlisi d’urgència: ha passat el que tots pensàvem que passaria.
Ha guanyat el PSOE, i ja m’està bé; el PP i la seva campanya dialèctica de xenofòbia contra Catalunya no podien tenir premi, tot i que és cert que els hi ha permès guanyar més suports, i és que l'anticatalanisme ven… però no suficientment, perquè Catalunya també suma.
És evident que mentre el PP faci aquestes polítiques va recollint suports extremistes per les espanyes, però a Catalunya passa allò que deiem a la Facultat de Dret, del “daño emergente y lucro cesante”: no és només que el seu sostre electoral sigui baixíssim, sinó que genera un efecte por que multiplica cap a l’infinit els suports que reben els socialistes, i eixampla una distància que esdevé insalvable amb els vots de les espanyes.
CiU s’ha mantingut, però no ha recuperat cap dels 4 que havia perdut. I serà decisiva. Això té coses bones i alhora ombres. Com es gestionarà aquesta posició?
Complicat, però espero i desitjo que ho facin amb intel·ligència, tenint en compte que a Catalunya estan a l’oposició, que el tripartit els condemna a l’oposició en qualsevol oportunitat que tinguin… i que la raó de l’existència de CiU és Catalunya. Panorama amb ombres i llums.
I ERC… bé, ERC s’ha fotut una castanya espectacular. Per sobre fins i tot del que el meu instint em deia (pensava que en treurien 4). A ERC estaven convençuts de quedar-se en 6. El seu allunyament respecte la seva massa de votants era brutal… i no ho veien, o no ho volien veure. Havien entrat en caiguda lliure (catalanes, municipals…). I ara la realitat els hi ha esclatat a les mans. En Carod, en un discurs lamentable diu que obren un període de reflexió, sense presses, per analitzar les causes. I diu, alhora, que són conscients que han perdut votants cap al no-res i cap als socialistes, per l’efecte por. Dues coses, Carod: si vols et resumeixo en dues paraules les conclusions de la teva reflexió (de la que no faràs): l’heu cagat! I si cal afegeixo, atès que pel que sembla no us entereu gaire de les coses, que la vostra “gran estratègia” era conquerir espai electoral al PSOE a Catalunya. Els resultats salten a la vista. Al final no he anat a l’hotel on estaven concentrats a fer el “passadís d’honor” als grans estrategues, i aplaudir-los, ovacionar-los, per la seva brillantíssima estratègia i els seus resultats. Quina cagada, Déu meu! L’heu cagat i heu portat al país a una situació complicadíssima: amb un PSOE que ho governa tot, que té tots els ressorts del poder, i que no para de crèixer. Brillant.
Però… per què sóc optimista? Perquè aquest resultat obliga les forces catalanistes a una profunda reflexió i canvi d’estratègia. El catalanisme ha perdut més de 450.000 vots que no han anat enlloc: 350.000 d'ERC i 100.000 de CiU (els sociates, que són els únics que n'han guanyat, només ho han fet amb 9.000 vots). Per tant, i analitzat col·lectivament, és obvi que les estratègies d'ERC i de CiU continuen essent dolentes, generant desafecció, provocant irritació i pèrdua de suports. Però no hem desaparegut, com l'energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma.
Ara, a ERC, ja és absolutament inevitable que s’iniciï un procés de regeneració, de canvi d’estratègia i de renovació de la direcció. Els qui han dut el partit a aquesta situació amb la seva estratègia, i han dilapidat d’aquesta manera tan brutal el capital acumulat durant tants anys, no poden ara liderar una estratègia diferent ni, molt menys, cap procés de regeneració com el que es necessita. No ens enganyem, serà un procés dur, complicat. S’han de renovar persones, discurs, estratègia. Uf! Molta feina, però una feina indefugible.
I CDC té una oportunitat immillorable, absolutament immillorable i indefugible, irrenunciable, per a construir la Casa Gran del Catalanisme, i fer-ho bé. Com deia en Xavier Sala divendres a la Vanguardia, està clar que CiU conecta amb el ciutadà mig, i que per tant té la gran oportunitat, si fa les coses bé, amb coratge, amb intel·ligència, amb valentia, de tornar a encapçalar el gran projecte nacional de Catalunya.
Tanmateix CiU ha continuat perdent vots (100.000 vots menys!!!). CiU no pot aspirar a liderar un projecte nacional sense plantejar-se una estratègia política molt més ambiciosa, oberta i valenta de la que ha seguit fins ara. Ha demostrat que aguanta, que no s’ensorra, tal i com pretenia el tripartit. És un partit fort, sòlid, ben implantat… però que necessita assumir riscos, noves polítiques, si vol captar nous votants i guanyar nous espais que els permetin recuperar la seva posició central, el govern i el lideratge nacional. Si no ho fan l’agonia serà lenta, però serà una agonia. I aquesta situació seria la “puntilla” per a les aspiracions nacionals de Catalunya.
Per tant, des d’avui, a treballar. Els grans estrategues d’ERC han donat al PSOE tot el poder de Catalunya i un creixement brutal, increïble. Tot això gràcies als que havien d’arrencar coixí electoral als sociates. Vet aquí el seu gran triomf. A Catalunya ja pràcticament només hi ha un partit. I si no ens posem a treballar, ja només hi haurà un projecte nacional, evidentment l’espanyol que representa el PSC-PSOE i el tripartit, que ho governen tot, absolutament tot, al nostre país. Gràcies a ERC i els seus brillants estrategues.
Tres desitjos:Que el resultat electoral no porti CiU a una aventura impossible, d’entrar al govern espanyol estant a l’oposició a Catalunya. Amb una CiU lligada al PSOE a Madrid i una ERC lligada al PSOE a Catalunya… la situació del país seria complicadíssima. Un escenari terrible, anguniós.
Que ERC iniciï immediatament el procés de regeneració i renovació que tants, tantíssims, reclamàvem. No un procés de reflexió, no. Han d’iniciar un procés total de renovació: d’estratègia, de nous lideratges, de discurs, de referents… de tot.
L’actual direcció ha portat el partit i l’independentisme a un carreró sense sortida. Serà molt complicat que ens n’ensortim, que el partit –i per tant també el país- tornin a tenir un referent inequívoc d’impuls nacional des d’una posició inequívocament independentista.
Però és indispensable. No hi ha país sense un partit com ERC, que ha d’ocupar un espai indispensable en l’impuls nacional, i que ara apareix absolutament desdibuixat i col·laboracionista amb el projecte nacional espanyol dels sociates. Els independentistes no hem desaparegut, però ERC ja no ens representa.
Que CDC assumeixi amb coratge, encert i ambició el procés, inevitable i irrenunciable, de construir la Casa Gran del Catalanisme. És l’única oportunitat que té de tornar a assumir el lideratge nacional de Catalunya i el seu govern. I, evidentment, de traçar el camí del nostre país cap a la sobirania. Amb seny, fent les coses ben fetes, però fent-les. Assumint el lideratge, obrint-se a nous espais, conservant la seva força i atraient nous electors, establint noves confiances i compromisos amb la societat catalana.
I alguns temors:Quina estratègia de governabilitat establirà ZP? Això ho podem analitzar des de dues vessants: el tipus d’acord i amb qui.
Pel que fa al tipus d’acord, l’estratègia pot ser la de buscar un acord estable de legislatura, o bé, aprofitant la seva àmplia majoria, seguir l’estratègia d’aquesta última legislatura, de buscar acords puntuals i amb diferents socis, sense casar-se amb ningú.Pel que fa als possibles socis només té dues alternatives: o CiU o la dispersió del mixt i/o PNB.
Hi ha tres suports que, d’entrada, li poden sortir molt baratos: ERC, BNG i IU-ICV.
Són tres socis vinculats als socialistes als governs “autonòmics”. En el cas d’ERC, el suport pot sortir molt i molt barato, malgrat la incoherència que això pugui representar davant de la monumental patacada electoral que ha rebut. L’amenaça de trencar el tripartit és un argument que pot portar ERC a donar suport a cost zero. Inevitablement, ja que l’estratègia de l’actual direcció d’ERC passa única i exclusivament per “aguantar” com sigui, aguantar aquests anys de la manera que sigui i esperar que els hi toqui la loto abans de les properes “autonòmiques”.
Però les tensions internes, que seran inevitables, són un risc brutal per a aquesta “societat”. I alguna cosa similar pot passar amb Izquierda Unida (que no amb ICV).
El suport d’aquesta amalgama del mixt pot tenir, a més, altres aliances puntuals, com ara el PNB o els canaris.
Així, per ara, entenc que serà la majoria més còmoda per als socialistes: és la que els hi sortirà més “barata”. Tot i que està sotmesa a moltes tensions, fins i tot dins el mateix PSOE.
L’aliança amb CiU és la que, sens dubte, i a nivell espanyol, pot oferir més garanties d’estabilitat i de futur per a la legistura… però… sobre quines bases? Ah! Aquesta és la pregunta del milió. En l’hipotètic cas que els socialistes exploressin aquesta opció també ho faran molt a la baixa, atès que tenen una majoria alternativa. Què poden oferir a CiU? Si l’oferta és de pacte de legislatura, em temo que passa inevitablement per l’entrada de ministres de CiU al govern espanyol. I aquí es dona l’escenari crític. Té sentit que CiU sigui a Madrid, governant amb el PSOE, mentre a Catalunya està a l’oposició i el PSOE hi governa amb el suport d’ERC? Des del meu punt de vista aquest seria el pitjor escenari nacional imaginable. Una ERC i una CiU atenallades pels pactes amb els sociates deixaria absolutament al descobert, buida, la nostra dimensió nacional. L’anul·laria. Un autèntic desastre.
I quina alternativa hi ha? Només se m’acut la convocatòria d’eleccions anticipades. Seria l’única manera de sortir d’aquest atzucac d’aritmètiques i aliances impossibles, surrealistes. Però… i després, què? Uf, avui ja és molt tard com per entrar-hi.
Tanmateix, i com a resum de les pors, crec que el PSOE pot gaudir d’una legislatura “tranquila” amb el suport del conglomerat del mixt, un suport que li sortirà molt barato, quasi gratis, especialment en el cas d’ERC. Aquest trumfo a la mà farà que, igualment, les opcions de CiU cotitzin a la baixa… i també el seu preu.
Però vaja, com que avui, sóc optimista de mena del que passi a Madrid l’únic que m’interessa és que no condicioni els projectes de futur a Catalunya. I que ERC i CDC puguin encetar els processos de renovació i de creixement que necessita el país.

Catalunya decideix decidir menys

Les eleccions espanyoles no m'emocionen, m'hi sento lluny, estrany, estranger.
Els resultats d'ahir ni em sorprenen ni em preocupen, em preocupa el nostre futur col·lectiu.L'espanyolització de Catalunya és un fet , no ho han dit els resultats de les eleccions, no ho ha dit espanya, ho diem els catalans cada dia, en tot allò que veiem, llegim, escoltem, cantem o pensem. I aquí radica el problema. espanya no ens ha seduït, puix és tan sols la geografia propera. Ens sedueix la suposada esquerra socialista.
Ens hem acomodat, ens agrada jeure en un sofà davant de la pantalla com més gran millor, menjant fruits secs ecològics, veure programes espanyols (de producció catalana ens fan sentir millors) o riure'ns de nosaltres mateixos, dels nacionalistes catalans a "Polònia" i caure en la tendresa en veure un Montilla desvalgut i innocent maltractador de la llengua o somriure amb la resurrecció eqüestre del dictador que intentà anonerrar la nostra cultura i llengua. Això ens fa sentir "progressistes", d'"esquerres", catalans moderns. Discursegem d'esquerres i vivim de dretes. Som el retrat fidedigne del PSOE.
Però no només ha estat ERC la gran derrotada, sinó que el sobiranisme en general ha perdut pistonada.
CiU, ICV i ERC han estat incapaços de saber articular políticament el descontentament de la població, i han deixat escapar el vot cap a un partit que no té grup propi a Madrid..
Es diu que "tenim el que mereixem", però serà més adient dir que som el que acceptem ser.
En aquests últims quatre anys Catalunya ha estat enganyada, maltractada i segueix imperturbable, mesella.A les eleccions espanyoles els partits espanyols han crescut en vots , els nacionalistes han perdut força. I ni tan sols ens hi resignem, ho trobem natural. Hem oblidat que si no escrivim el nostre futur nacional ens l'inscriuran uns altres en una nació que no és la nostra?. Les eleccions espanyoles en són una prova.
Catalunya vota espanya. CiU, cultura de resistència. ERC i IC fagocitats pel PSOE. CiU i ERC despertaran?...
Despertarem tots?...

Fer respectar Catalunya.

Ha arribat el dia en que els ciutadans hem de fer sentir la nostra veu. Malauradament, un dels principals dèficits del nostre sistema polític és la dificultat per fer efectiva la participació ciutadana en la pressa de decisions i en el control dels que tenim la representació de les seves voluntats, i un dels moments en que queda més clara la possibilitat d’exercir aquest dret bàsic, que és la participació, són les convocatòries electorals.

Per això penso que és molt trist veure com en els darrers temps ha disminuït tant l’assistència a les urnes i s’ha fet de l’abstenció uns forma de protesta que en el fons té molt poca incidència en el dia a dia de la nostra societat i del nostre país. Sembla que les enquestes parlen de que diumenge anirà més gent a votar i això és bo, però no podem deixar de seguir treballant per aconseguir un primer objectiu, que no és altre que el resultats de diumenge reflecteixin àmpliament la voluntat dels nostres conciutadans.
Pels que ens sentim plenament sobiranistes i molt lligats a la defensa de la identitat cultural i lingüística de Catalunya i al seu reconeixement polític i institucional hi han altres objectius igualment prioritaris
.La bipolarització que se’ns ha venut insistentment des de molts àmbits porta associada la pèrdua de pes de totes les altres opcions, especialment de les que defensen opcions nacionalistes i no ens podem permetre que Catalunya passi a ser una comunitat autònoma més d’espanya.

No podem permetre que el "café para todos" acabi triomfant i jo estic absolutament convençut que aquest és un dels aspectes més importants que ens juguem diumenge.
Un altre aspecte que també em preocupa molt és que, sí es confirmen les previsions de victòria còmode dels socialistes, es produirà una acumulació de poder en una sola opció política, que crec que no beneficia en res al funcionament normal de les institucions. Per una bona salut democràtica convé que funcionin els contrapesos i, si no ens hi esforcem i anem a votar, i ho fem per opcions que fugin del blanc o negre, podeu estar ben segurs que acabarem amb governs del mateix color en la majoria d’institucions.
Podríem seguir posant sobre la taula raons i motius per anar a votar i per fer-ho per opcions nacionalistes i, més concretament per Convergència i Unió, però crec que el temps de parlar ja ha passat i que ara necessitem passar a l’acció. Tardarem molt temps en tornar a tenir opció de fer sentir la nostra veu i de deixar clar que el reconeixement nacional de Catalunya no pot quedar anorreat.

Hi ha molts fets que han de servir per adonar-nos que estem davant un parany molt notori i que necessitem la participació i l’esforç de tothom per no caure-hi. Jo us demano un esforç de mobilització i compromís. Catalunya ho necessita!
Necessitem tenir a Madrid representants que tinguin com a primer objectiu que Catalunya torni a ser respectada!. Fem que Convergència i Unió sigui decisiva a Madrid i això ara passa per les nostres mans.

Que diumenge no es quedi cap votant sobiranista a casa..

EL SENTIT COMÚ!

JOSEP BENET, EL SENTIT COMÚ!

En aquesta carta publicada per l'AVUI podem llegir part del text, on Josep Benet ex-senador del PSUC dona suport a la Candidatura de CiU per aquestes eleccions, degut al bipartidisme enganyós espanyol, que vulnera el dret de les minories, reconegut en la Constitució Espanyola del 1978.
Llegiu-lo no té desperdici.

Carta oberta al votant catalanista.

Carta oberta al votant catalanista
05.03.2008
Els dos partits d’àmbit estatal han pretés convertir aquestes properes eleccions a Corts en un joc exclusiu entre dos: PP i PSOE. A Catalunya, aquest plantejament ha comptat amb el suport entusiasta del PSC, fidel executor de l’estratègia del PSOE.
Tanmateix, hi ha una manera radicalment diferent d’enfocar el tema. Per als catalans, la dialèctica no hauria de ser entre populars i socialistes, sinó entre Catalunya i l’Estat espanyol.
El que ens juguem els catalans el proper dia 9 de març és si tenim força suficient per fer respectar el nostre país, on calgui i davant de qui calgui. Ens juguem, ras i curt, que a Espanya no es pugui governar contra Catalunya, sinó que s’hagi de governar comptant amb el vot decisiu dels catalanistes. És a dir, ens juguem que Catalunya sigui decisiva a través del vot catalanista. Aquesta manera de veure les coses és la que m’ha portat a repetir metafòricament, durant tota la campanya electoral, que hi ha dues urnes el dia de les eleccions: una diu Espanya, i l’altra diu Catalunya. Si els catalans votem a la urna d’Espanya, aleshores cal decidir entre populars i socialistes. És el que faran els ciutadans de gairebé tot l’Estat.
Ara bé, si votem a la urna de Catalunya, aleshores el Partit Popular i el Partit Socialista són una aposta contrària als nostres interessos com a poble i com a nació. A la urna de Catalunya, hi calen vots catalanistes, vots nacionalistes catalans. En el benentés que si els catalanistes tenim la força que ens cal la utilitzarem en benefici de tots els catalans.
Quin sentit té que els catalans ens dediquem a engreixar amb el nostres vots el poder polític espanyol, sigui dels populars o dels socialistes, quan sabem que aquest poder polític s’exercirà gairebé sempre en contra de les aspiracions nacionals de Catalunya?
Fins i tot sabem que qualsevol govern espanyol, independentment del seu color polític, intentarà limitar el legítim benestar de tots els catalans amb un repartiment desequilibrat i abusiu dels recursos que es generen a Catalunya però que després es distribueixen arreu en detriment dels propis catalans.
Que ningú s’equivoqui: l’única manera que Catalunya té per defensar el seu projecte nacional i la seva personalitat, és donant fortalesa al catalanisme. I en democràcia, la fortalesa política la donen els vots i els vots els atorga la gent.
No cal dir que d’opcions catalanistes, enteses com aquells partits que tenen estricta obediència catalana i perfil propi a tot arreu –també a Madrid- n’hi ha més d’una.
Nogensmenys, ara per ara solament n’hi ha una que mantingui una independència real respecte dels partits estatals: Convergència i Unió.
Tant ERC com IC, amb la seva reiterada aposta pels socialistes, han perdut perfil propi i marge de maniobra. Sobretot perquè s’han convertit en actors secundaris –tot i que sovint gesticulants- del partit socialista capitanejat per José Montilla i José Zaragoza. Els han donat tot el poder i s’han acabat convertint en hostatges seus.
Per això, en aquest momen, cal concentrar el vot catalanista en CiU. Per compensar el monopoli de poder socialista que es perfila per tot arreu. Però sobretot per fer respectar el nostre país, Catalunya.
Als catalans i als catalanistes, ens cal un cop de geni i una demostració de dignitat. Només així ens farem sentir i ens farem valer. Ens farem respectar. No ens convertim en espectadors passius del nostre afebliment com a poble i com a nació, sinó en protagonistes actius del nostre present i del nostre futur com a catalans. Recordem que el futur no és un regal, sinó una conquesta.
Artur Mas i Gavarró
President de CiU

JORDI JANÉ - Miting al casal municipal.

El cap de llista per Tarragona al Congrés dels Diputats Jordi Jané que va mostrar un clar compromís per defensar cadascuna de les comarques de la província remarcant el gran interès per fer que siguin objectiu d’inversions estatals claus en el desenvolupament econòmic del territori.
Si tenim en compte les dades que ens proporciona la plana web del Congrés dels Diputats referent al nombre d’intervencions en aquesta última legislatura hi ha un diputat que destaca sobre els altres del nostre territori: en Jordi Jané amb 456 intervencions.

Recordem que considerem intervenció una reflexió argumentada en el plenari i no a una simple pregunta.

Els tres diputats del PSC-PSOE han sumat 132 intervencions en quatre anys. En Jordi Jané sol n’ha fet més del triple i en Josep Maldonado més del doble.
Ara hem d’explicar a la gent que si volem un representant a Madrid que defensi amb entusiasme el nostre territori tenim una opció, en canvi, si volem una representat que faci turisme per la capital i mengan bocates de calamars de l’estat sense fer-hi res i anar a omplir el paperet o be tenim una altra opció
Hi ha molta gent en aquest País que volen apostar per un govern que respeti de veritat de tots els Pobles de espanya com CiU,fins arrivar a tenir dret a decidir el seu desti.
Ara cal treballar a fons fins el dia 9 per explicar a la gent les nostres opcions, per convèncer que això és possible i que per tant la gent voti lliurament a qui cregui millor.
Un vot de les comarques tarragonines, que es vulgui fer respectar a Madrid és un vot a CiU.

Es veu ,amb el posicionament del PP fitxant "campions" de la confrontació amb Catalunya, es veu amb un president Zapatero que s'ha demostrat que no compleix el que diu i es demostra amb una ERC més dependent que mai del socialisme català i espanyol. Això es veu avui i es veurà amb el desenvolupament de la campanya.
La gent de Torredembarra, no hauríem de dubtar davant aquests fets objectius
Avui al casal municipal a les 20,15h.

Contra el bipartidisme. Sí, hi estic en contra. I crec que és molt nociu per als interessos nacionals de Catalunya. Estic en contra d'aquesta bipolarització entre PSC-PSOE i PP, com si en aquestes eleccions només es presentessin ells. Però ambdós tenen un punt de coincidència: Catalunya. Es posen ràpidament d'acord.

L'elector català ha de saber que cada vot al PSC-PSOE i al PP és una volta més a la maneta de l'aparell que ens colla. Hem d'anar a votar en clau catalana, i hem d'impedir que PSC-PSOE i PP tenallin Catalunya.

COINCIDÈNCIES

Queden pocs dies per acabar la campanya i sembla que tots els indicadors apunten a una victòria del PSOE.

En la segona part del debat d'aquest dilluns la gran perdedora va ser, de nou, Catalunya. El nostre país i la nostra llengua només van ser utilitzades pel PP com argument per aconseguir vots a Espanya, i Zapatero no va defensar en cap cas a Catalunya, només va defensar la política del seu partit.
Está claríssim que PP i PSOE són diferents, tenen projectes diferents, en quan a Espanya, però pel que fa Catalunya, són el mateix. Aquí van deu exemples:

1.El PP ha recorregut al Tribunal constitucional l'Estatut. El PSOE-PSC ha demostrat la seva nul.la voluntat de desenvolupar-lo.

2.El PP va envair les competències de la Generalitat. El PSOE-PSC també ho ha fet en la llei d'horaris comercials, dependència, ajudes habitatge...

3.El PP està en contra de les seleccions nacionals catalanes. El PSOE-PSC també.

4.El PP no vol que les institucions catalanes tinguin majoria determinant en la gestió de l'aeroport del Prat. El PSOE-PSC també hi està en contra.

5.El PP vo va invertir el que li tocava a Catalunya. El PSOE-PSC tampoc. El Govern espanyol encara ens deu 700 M€ dels anys 2007 i 2008.

6. Per el PP que el TGV arribés a Catalunya no va ser una prioritat. Pel PSOE-PSC, encara menys, si no, no hagués arribat 16 anys després de que el fessin arribar a Sevilla.

7.El PP està en contra del retorn dels arxius de Salamanca. El PSOE-PSC , sembla que hi està a favor, però en quatre anys han esta incapaços de complir les seves promeses.

8.El PP no va fer res pel català. En l'ùltima legislatura del PSOE-PSC, el català no s'ha pogut utilitzar al Congrés, i Bono adverteix que tampoc es podrà utilitzar en els propers quatre anys.

9.El PPs'oposa a la independència de Kosovo. El PSOE-PSC també.

10.El PP té a Manuel Pizarro i Esperanza Aguirrre. El PSOE-PSC tés a José Bono i Maleni Álvarez.

El que està en joc, a Catalunya, és si guanya el catalanisme o guanya l'espanyolisme; si el PSOE-PSC pot governar d'esquena o contra els interessos del nostre país, o el catalanisme té prou força per garantir que serem respectats.Aquells nacionalistes catalans que tinguin la temptació de votar en blanc o no votar, han de saber que estaran ajudant a que el vot espanyolista de PSOE-PSC i PP sigui més fort.

Ara és el moment de votar en clau de país, d'exercir un vot patriotic si el que volem els catalans és, com ve a dir Vicenç Villatoro en el seu llibre, Reacciona, Catalunya: "Si creus que s'ha de lluitar per la continuïtat de la llengua i la cultura catalana, s'ha de trobar el sistema econòmic i polític que millor garanteixi el benestar i la prosperitat del conjunt dels catalans, i és bo que els catalans puguin decidir els aspectes essencials del seu futur(...), si compatim aquest objectius, aquesta vegada més que mai, o tant com sempre, convé que votem Catalunya."

I això en aquests moments és votar Convergència i Unió.

VOT SOBIRANISTA

A Catalunya hem de tenir clara una cosa en aquestes eleccions generals, el vot en blanc és un greu error pels interessos del nostre país.
Votar en blanc només suma poder als que acabin guanyant aquestes eleccions i en resta als que hagin de pactar amb ells perquè puguin manar.
Com més vots sobiranistes surtin de Catalunya, més podrem exigir a Madrid alhora de negociar els pactes amb el govern central. És de lògica pensar que a ells ja els està bé que els votants que no són de PSOE + PSC o del PP votin en blanc. És un parany, la saben molt llarga i no hi hem de caure, al contrari el que s’ha de fer és omplir les urnes dels col·legits electorals amb vots contraris a les dues formacions que poden governar a l'estat espanyol.
No tingueu dubte de segur que cada vot sobiranista que surti de Catalunya i no vagi a parar als seus interessos els tocarà el crostó.