La i•lusió pel futur

Sort que s'atancen les eleccions per al Parlament Europeu i els catalans podrem començar a posar les coses al seu lloc, a reordenar el País, tot esperant les eleccions catalanes previstes per a finals del 2010.
Primer CIU, i ara els de ERC per no ser menys, han apostat per cares noves de solvència contrastada, com a caps de cartell per les pròximes eleccions al Parlament de la nova Europa.
Els Srs. Junqueras i Tremosa aportaran un plus de qualitat en el discurs més sobiranista, fins avui molt faltat de veus cultes i mediàtiques en les contemporànies formacions nacionalistes catalanes. Els dos personatges tenen la formació suficient, en qualitat i quantitat, per defensar els interessos nacionals de Catalunya.
Els dos tenen unes qualitats que fan molta falta a les reivindicacions nacionals de Catalunya. Formació i criteri, qualitats bàsiques que el discurs nacionalista actual n'esta molt mancat. I que són essencials per construir un projecte nacional de futur, que a dia d'avui no està gens clar si es que n'hi ha algun de creible i possible.
Quan és aquí, on tenim la veritable lluita a guanyar.
Alguns, ja fa temps que diem i escrivim que la societat catalana demana obrir nous horitzons i aconseguir noves fites en el nostre procés de llibertat nacional. Des de CDC s'ha estat sempre molt prudent en aquest sentit. La por a perdre la tan preuada centralitat política ens ha fet perdre la capacitat d'anar uns passos endavant del que la societat demana. Tinc la impresió que CDC fins i tot s'ha quedat massa estancada enmig de la grisor general i de la manca de lideratge polític.
Mas ha fet ara per a mi, el pas endavant que calia. Que el pas sigui únicament tàctic o passi a ser més profundament estratègic, dependrà de la resposta dels votants. Si Mas ha optat per Tremosa per veure què passa, per veure si és cert que molts catalans desitgen una CDC més declaradament ambiciosa nacionalment, aquesta és l'ocasió de demostrar-ho.
Mas,CIU i la Casa Gran és prou intel.ligent com per fer una lectura acurada del que passi a les eleccions del proper mes de juny. Si el candidat independent i independentista,Tremosa obté uns resultats molt per sobre del que va obtenir Ignasi Guardans ara fa quatre anys, "el pinyol" convergent sabrà fer de les possibles raons "tàctiques", bons arguments estratègics.
No es tractarà ,com diu el PSOE-C i l' Iceta de que amb el nomenament de Ramon Tremosa com a candidat de CiU per a les europees, CiU no canvia només de candidat, canvia de projecte polític!! . Es tactarà sobretot d'accelerar-lo.
Està clar que per molts gestos que faci CDC, mai seran prou per alguns., encara ens exigeixen més, ens demanen que ens proclamen obertament per la independència. I CDC no ho oblidem es un partit nacionalista, mai s’ha proclamat independentista, però sempre ha treballat per la consciència nacional de Catalunya, i avançant pas a pas, i conscienciant a la societat que algun dia Catalunya esdevindria sobirana. Si fas, per què fas. Si no fas, per què no fas.Oi ??
Per altra banda, una bona prova que l’opció presa és correcta i esperançadora la trobem en les crítiques ferotges provinents del Partit Socialista. A aquesta formació no li fa gens de gràcia que l’independentisme pugui posar-la en evidència a Europa, per això ha iniciat una campanya de descrèdit personal contra Ramon Tremosa acusant-lo de radical i de ser la Sarah Palin de CDC. Quan no es tenen arguments, només queden dues alternatives, el silenci o l’estirabot, i José Zaragoza, secretari d’organització socialista, sempre opta per l’estirabot.
És també la seva manera d’ajudar Esquerra com a sòcia de govern. Zaragoza odia la catalanitat que Junqueras representa, és clar que sí, però com que no el pot criticar per raons òbvies, es dedica a desqualificar Tremosa per afavorir els interessos republicans.
Hi ha, si més no, dues raons que l’obliguen a fer-ho: una és intentar suavitzar el càstig espectacular que s’albira per a Esquerra l’any 2010, no fos cas que això impossibilités un tercer tripartit (amb el tripartit al govern estem perdent miserablement el temps i la il·lusió)., i l’altra és evitar que es produeixi una sintonia nacionalment desacomplexada entre Junqueras i Tremosa al Parlament europeu que –mai no se sap- podria ser el germen d’una sintonia al Parlament català.
I és que, tenint en compte que el Cercle d’Estudis Sobiranistes ha denunciat recentment que el Partit Socialista frena l’ús de la llengua catalana a la Unió Europea, la sintonia entre Junqueras i Tremosa pot demostrar que aquest partit no sols no defensa els interessos de Catalunya en aquella cambra sinó que els perjudica
Per tant, benvingudes siguin les diverses motivacions que esperonen l’objectiu d’enfortir la nostra representació a Europa en el moment que creix el nombre de catalans conscients que Catalunya no té cap futur en el si d’un Estat que no sigui el seu.
Pot ser l'ùnica pega, és que tinguin que començar la feina per Europa.

EXPECTATIVES.

D'aquí a poques hores pren possessió el 44è president dels Estats Units, i això, certament, pot representar un canvi notable en la política americana i de tot el món.



Lo primer, tancar Guantánamo, la resta.... no pot ser pitjor del que li han deixat.
Obama arriba amb moltes expectatives de canvi i millora, en tots sentits. Això representa una pressió important que haurà de combatre i aprendre a viure-hi, i ser conscient de la crítica que li arribarà a no trigar, dels que pensen que en quatre dies tot té remei.
Desitjo que la presidència d'Obama sigui positiva i ens encarrili cap a la pau. No li podem demanar miracles, però si actituds pacifistes, modèstia i rigor, potser tres característiques que no ha tingut la presidència de Bush.

ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA ( 3 )

Vagi un altre cop per endavant que crec desmesurat i desproporcionat l'atac de l'exèrcit de l'Estat d'Israel als territoris de Gaza i que desitjo com la majoria de gent de pau el cessament de les hostilitats i la signatura d'una pau duradora al Pròxim Orient.
Dit això, vull afirmar que entenc les raons de l'Estat d'Israel per atacar a Gaza i desarmar els milicians d'Hamàs que, dia rere dia, ataquen amb el llançament de míssils sobre ciutats israelites des de fa més d'un any.
Davant el llançament de míssils sobre territori israelià, jo em pregunto quin són els veritables terroristes? L'Estat d'Israel o els dirigents i milicians d'Hamàs que no reconeixen l'autoritat del president palestí, Mahmud Abbàs, i han assassinat membres del seu partit, Al-Fatah, o que fan servir escuts humans -infants, dones, vells i població civil- per protegir les seves instal·lacions militars clandestines?!
Podem coincidir que l'Estat Israel vol matar mosquits a canonades, però com vaig llegir un mosquit dins l'orella d'un lleó pot arribar a embogir-lo .
Massa sovint formem les nostres opinions des del maniqueisme del blanc o negre, dels bons i dels dolents sense entrar en el fons de la qüestió i discernint la multitud de matisos que conformen la realitat. El conflicte de Gaza, entre l'Estat d'Israel i Hamàs, no s'escapa d'aquest maniqueisme simplificador entre bons i dolents. Fa temps que penso que hauria de existir un bloc o un lloc web especialitzat a enumerar les bestieses que diuen els periodistes i comentaristes dels mitjans de communicació del nostre País. En són tantes i tant variades que la meva indignació toca el llindar de l'autocontrol cada cop que les sento. Per a mi serien raó suficient per expulsar-los dels mitjans durant unes setmanes cada cop que diguin una absurditat com les que arriben a dir.
Generalment, la majoria de bestieses que diuen aquests personatges té a veure amb les matemàtiques i la física. Són incapaços d'entendre els números que diuen per antena. El seu nivell intel·lectual pel que fa a tot allò que tingui relació als números (part fonamental de la seva professió) és menor al d'un nen de 12 anys. Exemples? Us en donaré dos: Fa uns dies, després de les nevades, una periodista de la nostra corporació deia que "El pantà de 'no sé on' havia arribat a un 54% de la seva capacitat." I afegia: "Això vol dir que té un 54% de la seva superfície plena." Els demés periodistes de la casa van passar-se tot el dia dient que el pantà tenia el 54% de la seva superfície ple.
No entendre la diferència entre volum i superfície és de 6é d'EGB. Tenir els collons de voler explicar que vol dir el 54% per llavors socialitzar la propia incompetència és motiu d'explusió del mitjà. Un altre exemple, en aquest cas dels nostrats tertulians borderline de RAC1. Tocava criticar negativament el famós missatge que l'associació d'ateus ha posat als dos autobusos de Barcelona. Després de posar en dubte la seva utilitat i d'intentar confondre a la gent dient que el missatge era agnòstic en comptes d'ateu, surt un llumbreres i diu: "Si com a mínim haguessin dit que POSSIBLEMENT Déu no existeix en comptes de dir PROBABLEMENT Déu no existeix!". Au! Ja l'he dita.

Tots els altres, en la seva frenètica carrera a veure qui era el més tonto de la classe han rigut la gracieta com si hagués estat un intel·ligent joc de paraules. Per aquells que no ho sabeu, en el llenguatge matemàtic, que tothom que hagi fet estadística a l'universitat hauria de saber, una possibilitat és només un dels resultats possibles d'un enunciat probabilístic. Cadascún dels resultats possibles té una probabilitat d'esdevenir cert o no.

Així doncs, una cosa no és ni molt possible ni poc possible. És possible o no ho és. I cuan una dona esta embarassada no és ni poc ni molt. És un fet, i hi esta i punt . És tant possible que Déu existeixi com que el pastafari existeixi com que no exiteixi cap d'ells. Tot són possibilitats. En canvi, la probabilitat és la funció que defineix quin dels resultats de l'enunciat es donarà més o menys vegades. En el cas de l'existència de Déu, aquesta funció no és coneguda, però cadascú té els seus paràmetres i el seu cervell pot estimar una probabilitat més gran o més petita de que l'esdeveniment es produeixi o no es produeixi.
Així, és totalment coherent amb l'ateïsme dir que l'existència de Déu és possible, però altament improbable. O bé al contrari afirmar que la no exitència de Déu és altament probable.
Dir que és possible que Déu no existeixi és igual que dir que és possible que l'Espanyol guanyi la lliga. Em sembla que és evident per tothom que a dia d'avui hom pot dir tranquilament que és possible que l'Espanyol guanyi la lliga, però de cap manera podria dir que és probable que l'Espanyol guanyi la lliga.

Perquè evidentment no és probable que això passi. Oi?
Em treu de polleguera la gent que, sense tenir ni la mes punyetera idea d’una cosa, es creu amb la possessió de la veritat absoluta, quan en realitat la única cosa que fa és repetir com un lloro el que li dicten els mitjans de comunicació que segueix. Desgraciadament la nostra societat està farcida de lloros aborregats sense opinió propia, però no crec que més que en qualsevol altre País. La desgràcia es converteix en catàstrofe quan aquest lloros són columnistes o, molt pitjor encara, periodistes que, presumptament, informen de les notícies quan en realitat el que està fent és mentir o no dir tota la veritat (que, pel cas, és o bé ser el mateix). La gent és tan incapaç que molts cops no es planteja, ni tan sols, si els estan explicant tota la veritat. Són tan curts de gambals que es queden amb la mitja veritat que senten o veuen a les notícies i s’inventen l’altra mitja o, molt pitjor encara, es pensen que l’altra mitja veritat ni tan sols existeix. Ens està passant ara amb el conflicte entre Israel i Hammas. Si no dius que Israel és Satanàs, resulta que el dimoni ets tu. No val la pena ni entrar a discutir, tots els palestins són innocents i tots els jueus culpables. No hi ha volta de full, no hi ha debat possible. Tant se val si un grup terrorista permès pel govern palestí mata israelians innocents. Si un suïcida palestí s’immola en un restaurant a Tel-Aviv i mata nens jueus és qüestió de mala sort, ens diuen que pot passar a qualsevol lloc. Si Hammas fa servir persones innocents com escuts humans, ens diuen que ho fan perquè són tant pobres que no tenen ni per armes, que és la única manera que tenen d’intentar parar els tancs israelians.

I els míssils llençats des de Palestina a territori d’Israel, què ?
Qualsevol guerra és denunciable, jo no estic defensant Israel (ni molt menys!). Però el que també és denunciable és l’aborregament que ens estant provocant. Com més tontos, limitats i alliçonats estiguin els habitants d’un País, més fàcil serà controlar-lo i més fàcil ho tindran els pocs que poden escapar-se del remat. El conflicte entre israelians i palestins n'és només un exemple…

LA RESPOSTA INTEL- LIGENT.

Les cites electorals posen a prova la fortalesa de la democràcia, el nivell de consciència cívica i política dels electors i la solidesa dels programes i camins electorals que presenten les forces polítiques.
No en va la cursa electoral sol acabar amb una jornada de reflexió, dedicada a la introspecció personal per, al dia següent, viure la jornada amb un cert to d’alegria per l’exercici democràtic de decidir conjuntament una parcel•la del nostre futur més immediat.
Ramon Tremosa és un bon encert i una brillan resposta per rellançar de nou el dret a l' autodeterminació dels pobles a Brusel.les. Té clar que Catalunya per prosperar ha de tenir els seus propis diners i gastar-los com més li convingui. Té clar que espanya no és més que una nosa per continuar avançant. És un gran candidat, en Tremosa, creïble, capaç i compromès. Independentista i sense carnet, professor titular de Teoria Econòmica a la Universitat de Barcelona, Doctorat en economia i màster en anàlisi econòmic aplicat, és especialista en finançament autonòmic i defensor del model de concert econòmic per a Catalunya.
I això, i ho dic amb absoluta franquesa, que el meu candidat era Alfons López Tena! Hagués preferit a l'Alfons López Tena com a visualització diàfana dels nous passos que CiU, i en particular CDC, fa en favor de la causa independentista La internacionalització de la causa sobiranista catalana, hagués tingut, al meu entendre, més ressò amb el candidat jurista, que amb el candidat economista.
CDC ha fet una excel.lent aposta amb la figura de Tremosa per a les properes eleccions europees. Suposa un punt d' inflexió important en aquesta comtesa electoral.
S' ha apostat per obrir el partit a un perfil clarament sobiranista i renovador, a un economista planer i accessible que pot apropar molt més la societat civil per què crea il.lusió i té uns objectius clarament marcats i coneguts per molts catalans. Artur Mas també ha fet un servei al País amb la seva encertada decisió i ha demostrat la seva impenetrabilitat a la pressió afectiva, populista i aduladora i la seva ferma aposta per a la creació, a l'àmbit polític, d'un espai polivalent catalanista sense afany monopolitzador.

La voluntat que Catalunya sigui estat és ja, irreversible.Els darrers moviments de persones a CiU ho demostren. El dependentisme, el regionalisme curt de mires, l'autonomisme miop... Tot això recula i, en canvi, avança el sobiranisme sense ambigüitats. Quan CiU ha de triar candidat, “jubila” un dependentista i li surten dos independentistes.
El partit va en aquesta direcció. CiU admet errors passats ?. Tremosa pensa el que pensa de l'Estatut. formava part d'Economistes pel No. Fitxar-lo és la subtil manera que té CiU de reconèixer que l'Estatut pactat amb Zapatero va ser una pífia ? Si és així, ho celebro ¡. Tothom té el dret d'equivocar-se.
Amb el nomenament, s'agraeix a Tremosa la seva complicitat amb la Casa Gran, i fa l'efecte que aquesta casa es reforça. A part, com no ,ressaltar la gran tasca d' Ignasi Guardans, un erudit incomprès per molts convergents però que ha realitzat una excel.lent tasca a Europa. La no renovació de Guardans com a cap de llista de la candidatura no és un menyspreu ni a la persona, ni al polític ni a la seva tasca . Ignasi ha estat un bon diputat i la seva tasca ha estat valorada, és un home intel·ligent, un orador superlativament brillant i culte, un polític responsable i professional... però per mi, amb poc o sense cap accent nacionalista català.
La política és desagraïda i té aquest punt d' amargor, sobretot, quan un vol continuar servint el país i et relleven per enfocar un nou horitzó. Gràcies per la immensa i mai prou reconeguda tasca que ha realitzat l' Ignasi Guardans., nét de Cambó i de l'ala més moderada de CDC, home brillant, un animal polític fins el moll de l´ós, no sols per la seva brillant oratòria sinó per ser un treballador infatigable al Parlament Europeu.
I aquesta és la qüestió fonamental, els objectius polítics de CDC s'han concretat: comença una etapa nova per a Catalunya, cal iniciar el combat polític decisiu per al seu destí i en Guardans no en seria el portaveu adequat.
López Tena era un nom que ressonava; el nucli difusor de notícies de CDC posà el nom de l'advocat convergent, conegut independentista, en circulació. Moltes persones com jo, reivindicaven la seva candidatura com eurodiputat. treballador incansable, coneixedor dels intringulis legislatius, valent, impulsiu, convergent des de fa anys.
El seu perfil popular és l'antítesi de la serenor de Tremosa. En qualsevol cas, els qui vam inflar el globus de n'Alfons tenim ara l'obligació de desinflar-lo, amb molta cura de no trencar-lo i de no malmetre la seva cotització política, popular a CDC i als àmbits sobiranistes. Mirat en positiu doncs, López Tena seguirà des d'aquí obrint camí i trobant les escletxes legals que ens permetin avançar. Espero, això sí, que en Tena vagi tenint cada cop més un paper determinant a CiU.
Ara caldrà que Ramon Tremosa pugui fer un bon resultat i li permitin exposar i treballar pels Pobles sense estat. Davant d’això és necessari insistir en un valor senzill i aclaridor.
La vàlua intrínseca de les persones. El seu sistema de valors. Uns valors que pesen, que necessàriament han de pesar, per sobre de les campanyes i estratègies electorals. Uns valors que alhora formen part inexcusable de l’acte democràtic de votar.
Votem opcions, però, sobretot, votem persones e ideals. I ho hem de fer convençuts d’haver vist en elles el pes de l’experiència, el bagatge avui inexcusable de l’honestedat, de la dedicació i del compromís. Amb la gent i amb el País. A tot el que un promet cal oposar-li l’examen del que un ha fet. Només així, aquests valors que podem trobar en les persones ens seran tornats amb escreix amb el resultat de les urnes.
La seva veu i experiència pot apropar la curta visió que encara hi ha a Europa sobre les estructures polítiques. El soberanisme i la política catalana estan d'enhorabona !
L'aposta de CiU és valenta i intel·ligent i tindrà tot el meu suport.
Sort i enhorabona al candidat!

ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA

Tenim pendents tants temes per resoldre, tants serrells que pengen que ja estan desfilats i bruts, tantes portes mig obertes o mig tancades, segons com es vulgui mirar, i que només deixen passar pols i corrents d’aires que ens refreden.
I malgrat tot, no hi ha manera de posar fil a l’agulla i començar a treballar, se’ns en va la força per la boca, tot ho reduïm a fantàstics discursos i declaracions, que molts cops voregen l’absurditat i amb això ja en tenim prou. Estem pendents del que passa a tot el món, llevat del que passa a casa nostra, ens fem partícips de totes les causes del món i com més absurdes i llunyanes millor, mentre deixem que se’ns caigui la teulada de casa i s’esquerdin els fonaments. Potser caldria desar l’estètica al calaix, començar a mirar-nos el melic i decidir que, ara per ara, nosaltres som el que més ens importa, una mica d’egoisme convé, i que quan la nostra situació estigui resolta i la nostra solidaritat pugui ser realment efectiva, treballarem pels altres.
Mentrestant, ni fem ni deixem fer, i el futur se’ns escola entre els dits que sostenen les pancartes solidàries.Criticar una guerra és normal, combinar realitat i odi, no.
La crítica en temps de guerra és normal. Es critica a l'Índia i el Pakistan pel conflicte de Catxemira, es critica a espanya pel que fa als bascos, es critica als txetxens de Rússia i els anglesos en el període de acusat conflicte amb Irlanda. Però quin d'aquests països ha estat objecte alguna vegada d'acusacions permanents de ser un país racista, agressiu, àvid de sang de nens, nazi?
Potser només els USA siguin perseguits per l'estigma permanent. Però cap país, excepte Israel, és objecte de l'odi constant a compte del conflicte en el qual es troba: cap altre país veu qüestionada la seva existència en els debats, cap altre país veu posada en dubte la seva legitimitat, cap altre país veu seus líders sistemàticament satanitzats, cap altre país veu als seus soldats titllats d'assassins, cap altre país veu als seus líders representats amb sang en els diaris i televisions de tot el món.
Com tots, procuro estar informat de la realitat i contrastar al màxim (fins allà on el temps i els meus coneixements em permeten) les opinions radicalments oposades que ens arriben.

Llegir, entrendre i valorar unes i altres postures i plantejaments, per després pendre partit. Perquè a la vida sempre has de prendre partit per una o altra opció. Per la parella que esculls, l'equip de futbol al que ets fidel 0 els pantalons que et compres a les rebaixes.
Això no treu que puguis dialogar, riure i compartir amb aquells persones que no aguantes o pensen radicalment diferent que tu.. Entre persones això és possible. Potser entre pobles, no.
Israel va desocupar Gaza crec que al 2005, en la teoria de "territoris per pau". Gaza havia estat ocupada desde 1967 quan diversos païssos arabs van llençar un atac sorpresa simultani sobre Israel, amb la voluntat de destruïr el projecte sionista.
Hamas es va fer rapidament amb el control polític i efectiu de Gaza. En durs enfrontaments amb AL Fatah van matar sumariament dirgents polítics i militar palestins. Qui els finança i dirigeix és basicament l`Iran, un fet tan evident que no desmenteixen ni ells mateixos. En la seva escriptura fundacional es marca que el seu objetiu irrenunciable és la destrucció d`Israel.Hamas s`enorgulleix d`haver organitzat atemptats terrorites de tots tipus. I molt especialment de llençar uns coets cada cop més sofisticats sobre Israels. Estem parlant de moltes dotzenes cada dia, durant ja fa més de tres anys. Situen les rampes de llençament volgudament en zones urbanes , especialment darrera de blocs d`edificis. De manera que si els avions Israelians les localitzen i destruiexen, sigui fent mal a la gent que hi viu (palestins¡¡).La seva acció militar més agosarada va ser entrar de nit i Israel i segrestar dos soldats que crec que ja han tornat morts, possiblement després de ser torturats. Aquesta acció va provocar que Israel envaïs el sud del Liban el 2007. I alla es va produir la tragèdia de que Hamàs s`en va sortir molt bé.
Jo no crec que es pugui demanar a Israel que aguanti indefinidament una pluja DIARIA de coets sobre població que viu legitimament i pacifica. Que tard o d`hora reaccionarien era evident. Els de Hamas esperaven que ho fessin malament com al sud del Liban al 2007. Però potser això era temptar massa la sort.
Hi ha qui diu que la resposta d`Israel hauria de ser proporcionada. Que vol dir això? tirar algunes bombes pero poques? o fluixetes? En una guerra la única proporció que es busca és la derrota total del`enemic. Evidenment tota guerra és un crim a la inteligència i una salvatjada inexplicable. Però la guerra ha estat sempre així. (sempre penso en l escena inicial de 2001).


No olvidem per tant que :
a) aquest conflicte, d aquestes setmanes, l`ha provocat de manera deliberada Hamas i Iran.
b)Han utilitzat conscientment i volguda la població civil com a escut humà.
c) comptaven, crec jo, amb una intervenció com la del 2007 al Liban.
I ara jo crec que sera diferent. Israel han decapitat ja gran part de la cupula de Hamas i no pararan fins destruir tota la organització terrorista a Gaza. I sera un drama que només esta començant, perque ara si que volen acabar la feina. Tot plegat és trist , molt trist. Perque molts de que moriran són inocents que no han tingut oportunitat de construir la seva vida.I qui s`ho mira com qui es mira el tauler d`un joc és el gran fill de puta de Ahmadineyad. Un criminal de la talla d`un Hitler o Stalin. I és per això que Israel vol deixar.li clar al president d`Iran que vagi amb molt de compte.
Per tant tenim drama a Gaza encara per setmanes, i el Tsahal instalat probablement per anys.I compte que Peres no doni l`Ok a la seva aviació per destruir les instal.lacions nuclears d`Iran. Crec que el temps que necessiten son 15 minuts des de la trucada del primer ministre fins que bombes d`Israel explotin en territori Iranià.
És molt puta la guerra. Espero que la guerra a Gaza acabi ben aviat. Però recordem que arreu del món hi ha desenes més de conflictes armats que provoquen la mort de milers i milers de persones. També vull que tots aquests conflictes s'acabin.

FOTO - POST ( ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA )

Vagi aquest comentari des del meu humil blog com a homenatge als milers de famílies israelianes que patiran el dolor de l´intervenció militar a Gaza.
A Israel tothom participa en la defensa de la Nació, i tothom està disposat a donar la vida per la seva supervivència. Homes, dones, fills, nebots, pares... Israel, l´única democràcia en un enclau hostil, rodejat per dictadures teocràtiques, tiranies monàrquiques medievals i una massa de població fanàtica islamista que malfa per la seva destrucció. A casa nostra la mediocritat ens porta a patir un autèntic bombardeig mediàtic pro-Hamás que fa fredó Només entenent que els qui ataquen sense desmai Israel no tenen cap sentiment de pàtria, podem trobar la clau de volta a tot plegat. Si tots veuen una mobilització mundial, han de ser capaços de reflexionar i modificar el seu comportament per buscar vies de diàleg i entesa mínima. Qualsevol cosa, abans que seguir amb la mortalitat actual. Es una manera clara de sumar esforços i apostar per una solució pactada.

Voldria aclarir d'antuvi que jo sóc pacífic, però no sóc pacifista. Vull dir que crec que les coses s'han de solucionar mitjançant el diàleg, enraonant, i mirant de trobar els punts en comú. Però això no es pot dur a l'extrem, ja que hi ha ocasions en què això no és possible, i aleshores és necessari lluitar. I aquesta lluita hauria de mirar de fer-se per mitjans pacífics, democràtics, diplomàtics. Però hi ha situacions, moments, interlocutors que no permeten res més que l'ús de la violència. Si ens mirem la situació a la regió de Palestina, tant si ho fem des d'una òptica (Palestina) com d'una altra (Israel), ens adonarem que cadascún dels contendents veu l'altre com un interlocutor contra el qual no val res més que la violència. I segurament ambdòs tenen raó, per desgràcia.
Dit això, i ara més que mai, reafirmo la meva adscripció a l'estat d'Israel. Amb el que pugui tenir de positiu o negatiu. De la mateixa manera que continuava essent del Barça quan manaven els neofalangistes Núñez i Gaspart. Igual com continúo creient en el meu País a pesar d'estar infestat de socialistes pertot arreu. Ja sé que primer són les persones, i que qualsevol vida humana que es perdi no justifica segons quines actuacions. Per això mateix, no s'haurien de poder establir comparacions entre morts, perquè és tan nefast perdre una vida com un miler.
Si així ho tractem, el que fem és utilitzar políticament els morts. Si fem això, un mort per ETA val molt més que un mort palestí, i un mort palestí val molt més que un mort per accident de trànsit, i un mort per accident de trànsit val més que un mort al Congo, etc, etc, etc.... Per què? Només per l'espai que ocupa als mitjans de comunicació que, al cap i a la fi, fan i diuen el que els poders públics (partits polítics, financers, grans empreses,....) volen.
L'Estat d'Israel ha adoptat una postura conservadora. Els seus veïns els van voler empènyer fóra de Palestina i ells van aconseguir no només evitar-ho sino també ocupar una sèrie de territoris que, segons la resolució de l'ONU, no els pertanyien, sino que eren de l'Estat Palestí.
Des d'aleshores (ja fa quaranta anys) que els ocupa i no ha estat fins el passat 2006 que els ha abandonat definitivament i unilateral, seguint el full de ruta pactat. Però els països àrabs, que a la guerra es van unir sota la denominació de la Lliga Àrab, mai han donat la guerra per perduda, i han continuat la lluita (intifades, Líban,....).
Cap país àrab ha acceptat de bon grat l'existència d'Israel, ans al contrari, en volen la completa desaparició, bàsicament pel que representa la presència d'una societat com la Israeliana en aquell territori. Això sol, ja és un bon argument per a defensar-ne l'existència: tot demòcrata, tothom que estimi la llibertat, hauria d'estar al costat d'Israel. Israel és una bona, gran, causa.
L'existència d'Israel és una qüestió de prinicipis democràtics.
Només Israel assegura, en aquella zona, la existència d'un espai de llibertat occidentalitzat que, amb els seus defectes, és el millor sistema de relacions socials i econòmiques possible actualment (recordo als paladins del decreixement i detractors del consumisme occidental que en aquest Món en què vivim hi hem de sobreviure prop de set mil milions de persones mentre fa dos cents anys només n'érem vuit-centes mil).
Israel, com a Estat, té defectes. Però cap dels seus defectes té a veure amb el totalitarisme, ni amb l'integrisme religiós, ni amb la submissió femenina, ni amb la manca de llibertat.
ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA

MEREIXEM UNA ALTRA MANERA DE FER.

LES FAMÍLIES I LES EMPRESES PATEIXEN LA CRISI ECONÒMICA.

FETS:
*Apujada de les tarifes del transport públic: L’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) ha decidit augmentar per a l’any 2009 les tarifes del transport públic una mitjana del 4,75%. La T-10 que és el sistema de validació més utilitzat pels ciutadans creix, però, un 6,9%, un augment sense precedents. La Generalitat no té cap problema en decidir aquest increment que hauran de pagar els ciutadans, i en canvi és incapaç de fer complir al Govern de l’Estat els seus compromisos per al finançament del transport metropolità de Barcelona. Cal recordar que l’aportació del Govern de l’Estat als Contractes Programa de l’ATM ha passat del 36% en
el període 1998-2001 al 24% en el darrer contracte subscrit 2007-2008.
*Apujada dels bitllets de Rodalies i Mitja distància RENFE: Malgrat el mal servei que RENFE ofereix als ciutadans, amb constants retards i cancel.lacions de combois, no ha tingut cap problema en decidir un increment de les tarifes aplicables el 2009 un 6,2% per rodalies dos punts més que l’augment que s’aplica al TGV, i un 5% pels bitllets de mitja
distància.
* Apujada dels peatges de les autopistes: La Generalitat ha decidit
incrementar per al 2009 el peatge de les autopistes una mitjana del 4,6%
en motocicletes i turismes, i s’arriba a increments, en determinats trams,
superiors al 6%. Es torna a incomplir allò que va acordar el Grup de
Treball de Peatges en el sentit de no repercutir en cap cas als usuaris els
increments d’IVA no assumit fins avui.
Per contra no hi ha cap reducció significativa dels peatges a cap dels trams de les autopistes catalanes. Quant als peatges de les autopistes de titularitat de l’Estat, l’increment se situa a l’entorn del 4,4%.
* Apujada del rebut de la llum: El procés de liberalització ha provocat

que les actualitzacions de la tarifa de la llum es facin cada tres mesos. Aquest fet ha provocat que en el 2008 el rebut de la llum hagi crescut molt per sobre del que ho feia l’IPC,

concretament un 8,9%. Per al primer trimestre de 2009, el rebut creixerà un 3,5%.
*Apujada del rebut de l’aigua: La combinació de l’augment del 8,3% respecte 2008 de la tarifa metropolitana de l’aigua i de l’increment del 5,3% del cànon de l’aigua aplicat per la Generalitat, provoca que el rebut mitjà de l’aigua s’apugi l’any 2009 un 7%.

Mentre que el proper 2009 a Catalunya les famílies poden patir més dificultats per arribar a final de mes i les empreses poder veure agreujats els seus problemes de liquiditat per tirar endavant, els integrants del Govern tripartit PSC, ERC i ICV van aprovar un Pressupost de la Generalitat per a l’any 2009 en el qual:
_ Es congelen els imports dels ajuts per fill a càrrec. És a dir, entre 2008 i 2009, l’augment és de 0 €.
_ Els ajuts complementaris a les pensions de viduïtat creixen 1 € al passar de 44 a 45 €/mes.
_ L’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya s’incrementa un 2%.
_ La inversió en residències per a gent gran, centres de dia i programes d’atenció a persones en situació de dependència disminueix un 25%.
_ El programa d’atenció a la gent gran en situació de dependència disminueix un 23% respecte el 2008.
_ Es rebaixa el pressupost destinat a la promoció de l’autonomia personal (les ajudes tècniques passen de més de 15.000 a només 9.000 beneficiaris).
_ Les beques i ajuts a l’estudi es redueixen un 10,3%.
_ Es segueix augmentant la pressió fiscal amb 4 noves taxes, més fets imposables i increments de tarifes que afecten directament l’activitat productiva.
_ No es redueix pràcticament la despesa de funcionament de la mateixa Generalitat.

_Es redueixen les despeses en administració i serveis generals en 45,9 milions d’euros. Què significa aquesta xifra comparada amb un pressupost de 37.000 milions d’euros?
_ Augmenta la despesa en estudis i treballs tècnics de tot el sector públic.
_ No hi ha cap partida pressupostària per desenvolupar el Pacte Nacional de Recerca.
Aquestes mesures no donen resposta a les necessitats de les persones amb rendes més baixes, ni a les situacions de pobresa; ni a les famílies amb infants.
Confirmen l’aturada del desplegament de la Llei de dependència i la reducció de les inversions per la promoció de l’autonomia personal.
Aquestes mesures no donen resposta a les necessitats de les empreses i dels sectors productius sobretot les PIMES- amb més dificultats i més vulnerables als efectes de la crisi.

CONCLUSIONS:
_ Els socialistes que governen el govern de l’Estat i les principals institucions catalanes ( Generalitat, tres de les quatre diputacions, les entitats metropolitanes i els principals ajuntaments metropolitans) amb la col.laboració d’ERC i ICV, han adoptat un seguit de mesures que provoquen un augment de les despeses en serveis bàsics i un augment de la pressió fiscal que bàsicament afecta les famílies amb més dificultats per arribar a final de mes i les PIMES.
_ Poc els importa el context de crisi en què es troba l’economia en general i les famílies catalanes en particular.
_ Poc els importa que cada vegada hi hagi més famílies amb dificultats per arribar a final de mes.
_ Poc els importa que moltes famílies tinguin un membre en situació d’atur.
_ Poc els importa els greus problemes de moltes empreses -sobretot les PIMES-, de diversos sectors per tirar endavant.
_ Poc els importa que les mesures per donar liquiditat a les empreses no hagin arribat a les empreses i menys a les PIMES.
_Els partits polítics que governen en la majoria d’institucions que en aquest moment de crisi econòmica estan posant en marxa bàsicament quatre tipus de mesures:
1) Reducció/Congelació de la despesa social.
2) Manteniment de les despeses de funcionament –despesa corrent i sous- de la pròpia administració.
3) Augment de la pressió fiscal.
4) Augment dels preus dels servei bàsics.

ELS CATALANS NECESSITEM UN ALTRE TIPUS DE MESURES. Mesures que haurien de servir per augmentar la liquiditat del País, augmentar la nostra productivitat, augmentar l’austeritat del Govern i augmentar els ajuts per a les famílies i empreses que ho tenen difícil per tirar endavant.
CATALUNYA MEREIX UNA ALTRA MANERA DE FER.

El judici al Lehendakari Ibarretxe.

Fan que el Lehendakari Ibarretxe s'assegui al banc dels acusats per haver mirat de cercar la pau al si del seu Poble. Una acció gens sorprenent si ens ho mirem des de el punt de vista del nacionalisme espanyol.
I que no fa res més que refermar la visió totalitaria i la intrangigència que el nacionalisme espanyol te amb el concepte d'españa. Rebutjant i perseguint tota visió diferent que posi en questió els seus plantejaments. Almenys els Sr. Ibarretxe hi fa front amb el cap ben alt, rebutjant inclòs les qüestions prejudicials i demanant la continuïtat del judici per demostrar la seva inocència.
Una actitud del tot lloable i que molts dels nostres polítics tindrien que aprendre. Per donar la cara quan toca i davant de qui sigui per defensar les idees pròpies i els interessos del seu País.
La fiscalia demana al tribunal que no jutgi Ibarretxe però la defensa del lehendakari vol continuar. L'advocat del cap de l'executiu basc vol tenir l'oportunitat de demostrar la innocència del seu defensat, acusat de desobediència per haver-se reunit amb Batasuna (En el 2006 durant l'alto-el-foc d'ETA) en converses de pau quan el partit ja estava il·legalitzat, mentre el Foro d'Ermua y la "Asociación Dignidad y Justicia" reclamen penes que van des de nou mesos fins a quatre anys de presó, en considerar que en les reunions que varen celebrar amb l'esquerra abertzale i, es va desobeir l'ordre judicial que havia declarat il·legal Batasuna com a partit polític.
Dins aquesta farsa esperpèntica propiciada pel Foro D'Ermua i la associació Dignidad i Justicia que van del mateix pal, amb la connivència de la justícia, el Lehendakari Ibarretxe s'hauria de limitar a contestar que amb Batasuna i concretament amb Otegi s'hi varen reunir per parlar de pilota basca, afició que comparteixen amb Patxi López , que casualment també pasava per el lloc, i s'ha acabat el bròquil, enlloc està penat parlar amb un ciutadà legal com a tal en aquell moment d'esport i menys encara d'un esport nacional com la pilota basca.
I compte amb aquestes qüestions perquè poc prestigi té ja la justícia espanyola que amb casos com aquest encara en perd més, quan al Foro d'Ermua i la Associació Dignitat y Justicia (el nom no sempre fa la cosa) haurien de començar a tractar la seva malaltia obsessiva anti Ibarretxe i anti Batasuna, que no du enlloc, a banda de fer perdre el temps i diners a una sèrie de gent i en el fons de donar redit polític als qui pretenen perjudicar.
El Tribunal Superior de Justicia Basc (TSJPB) decidirà el dilluns vinent si arxiva o no la vista.
Bromes a banda, el més normal en un país civilitzat i democràtic, és que els representants polítics parlin amb els representants polítics dels terroristes i fins i tot amb els mateixos terroristes, i amb més motiu encara quan estàvem en plena treva i era més necessari que mai parlar amb qui fos per conseguir la pau.
Potser el problema siguin uns altres, els qui en un mal ús de la justícia pretenen que es jutgi i condemni Ibarretxe per parlar i tractar de buscar la pau, pau que sembla que al Foro d'Ermua i als altres no els interessa, prefereixen malviure instal·lats en l'odi perpetu que no du enlloc, només a generar més odi.
1. Qui el fa seure està en contra d'aquesta pau.
2. Qui l'acusa i qui vol que sigui jutjat segueix la lògica de la guerra.
3. Qui creu que hi surt guanyant és qui vol veure condemnat tot el que el Lehendakari representa.
4. Qui hi ha darrera de tot plegat, i alguns que passen per ser coloms en aquest joc de falcons, busquen condemnar el nacionalisme democràtic.
5. La imatge d'un president del Parlament Basc, o d'un president del Govern basc assegut a la banqueta pot ser premonitòria per a uns quants.
6. Per a d'altres, com jo , ha de ser un reforç en les nostres conviccions: només la llibertat dels nostres pobles ens garanteix el futur en pau.
Podràn processar a Ibarretxe, però no podran processar al nacionalisme Basc, i això que el President Basc te tan clar, per desgràcia nostra, no ho tenen tant els nostres dirigents. Incapaços fins avui, d'aixecar la veu més del compte contra les injustícies contra el nostre País.

REBAIXES I FINANÇAMENT CAMUFLAT

Avui comença, a efectes de la majoria de treballadors, l’any 2009. L’encetem amb les rebaixes, i amb elles arriba la primera notícia de la crisi econòmica. Hem canviat d’any però no per aquest motiu hem deixat enrere el que ha estat el motor noticiable de 2008: la crisi de l’economia.

Diuen que les rebaixes seran millors que mai, perquè els botiguers tenen acumulat tant de stock que ens vendran a preus rebentats material de primera. No ens ho podem acabar de creure. Les gangues són ocasions comptades i com els tresors arqueològics, només estan a l’abast de molt pocs, que ja les tenen per la mà.
Comença un any que tothom diu que serà difícil, no es massa difícil de pronosticar, si donem una ullada a la premsa
A Europa: crisis i problemes amb el petroli i gas de Rússia (que es un problema mes greu, complexa i difícil de solucionar del que creu la majoria).
Els EEUU amb nou president una incògnita i massa expectatives.
Sud Amèrica amb plena revolució dels populistes, els que els faltava per continuar en la pobresa.

Africa com en els últims anys guerres i sang per tots els llocs, clar que mai son noticia, es maten entre ells i això no interessa a ningú, no els maten ni els jueus ni els americans ni tant sols els europeus, els morts no importen.
A l'Orient mitja guerra de nou, ja es veia a venir, com diuen - si tens un gegant al costat encara que sigui un "troc d'ase" no pots escopir-li a l'ull sense rebre de valent" i això es el que portava fent Hamas. El problema es l'Estat d'Israel, diran alguns, i jo els hi pregunto heu mirat un mapa d'Europa de principi del segle XX? i les fronteres dels estats? Hongria no tindria que estar en guerra perquè s'ha quedat amb el 40% del territori original?, tanmateix os heu fixat que Jordània també te fronteres amb Israel, formava part de la antiga Palestina, no hi ha tingut mai problemes? que serà?, als palestins sempre se'ls ha utilitzat per part de les demès nacions àrabs.
Algú em va explicar un dia que amb el que es gastaren en la construcció i el manteniment del circuit de Bahrein els palestins de Gaza i Cisjordania no tindrien cap problema econòmic no els faltaria, ni escoles ni sanitat. I perquè no ho fem els europeus os preguntareu? perquè sols poden fer-ho els seus els que paguen a les famílies dels suïcides per tenir suïcides en fi......
Tornant, espanya que no sembla que sap on va, ni el PP ni el PSOE, eleccions basques i gallegues a primers de març i el juny europees
I a casa, Catalunya que el 2009 sembla que tindrà molt dies dels innocents,al menys en el que fa a finançament.

Em pregunto com es poden comparar els pactes del Majestic, uns pactes on la única arma que teniem els catalans (CiU sola) eren les seves paraules el seu prestigi i els seus volts, amb una negociació amb una llei darrere aprovada per tots els Parlaments: català i espanyol, si amb tant poca cosa es va aconseguir tant com no volen que exigim que es aconsegueixi mes ara? en fi.... ja ho veurem, clar que llavors CiU no era part d'un partit jacobí, ni estava enganxada a la cadira .
Ara amb les rebaixes i que, ens prenen per inocens, ens vendran que com que tot això de l'Estatut no se sap massa com acabarà i el més probable és que encara el retallin més, sobretot pel que fa a competències i finançament, i atès que els governs de l'Estat i el de la Generalitat no es posaven d'acord, el president Zapatero que de tothom és coneguda la seva intuïció i coneixement pel que fa a temes econòmics, va proposar al president Montilla un finançament” camuflat,” perquè les altres comunitats no reclamessin res, en no sospitar tampoc de res.
El finançament a Catalunya vindra com veieu, via loteria de l'Estat, de manera que Catalunya recuperés i recuperara, la part avançada a les altres comunitats espanyoles amb els premis de loteria dels sortejos extraordinaris de cada mes.
És per això que no hi ha haura cap incompliment espanyol, i els primers premis dels sortejos de Nadal i del Nen, ja han anat a parar a localitats catalanes diferents. Ara només cal que es vagi repetint cada mes, fins que s'equilibrin les transferències. És per això que convé que no aixequem la llebre, no fos cas que les altres comunitats se n'assabentin i se'n vagi tot al carai. Eh que no n'hi havia per tant?

Oi que hi heu vist la jugada dels socialistas i del president Zapatero? Oi que no direm mai més que Zapatero no compleix les seves promeses?
Bé el 2009 és com tots els altres, un any per a la” il·lusió” i el “optimisme”.
Mai l’hem de perdrà.!Oi ?.

La tómbola.

Vé a ser com alló de « siempre toca, si no un pito, una pelota » que deien abans a les tómboles de les fires. A la tómbola de Can Zapatero diuen que tothom hi guanya.
Perquè, si ens hi fixem, amb aquest noi tot són flors i violes, tot és bonic i mai es perd res!
Primer va ser el lema de la campanya electoral
« Si guanya Zapatero, guanya Catalunya ». Va guanyar i se suposa que Catalunya hauria d'haver guanyat. No se sap què, però hauria d'haver guanyat.
Ara és el finançament. Tothom hi guanya, segons diu.
Ve a ser com una mena de « màgia potagia » i apareixen bitllets per tot arreu.
Qualsevol que pensi una mica ha de veure que, si els recursos són limitats i no es pot fer anar la màquina de fer bitllets, el que es posa en una butxaca s'ha de treure de l'altre, i si es fa d'alguna altre manera s'augmenta el dèficit o s'endeuta.
Jo no sé el que ha guanyat Catalunya, ni si amb el finançament hi guanya tothom, el que sí que sé és que portem des del 8 d'agost sense finançament i va per llarg.
Amb aquest tema no s'ha acomplert l'estatut en cap aspecte, ni en els terminis, ni en les formes.
Que no s'han acomplert els terminis és evident i no cal parlar-ne massa més, la data límit per tenir un acord de finançament era el 8 d'agost i avui només hi ha una proposta que ningú sap de què va ni d'on sortiran els diners ni com es repartiran. El pitjor és que a can Zapatero estan contents de l' »esforç » que diuen que han fet.
Que descansin no fos cas que s'herniessin pobrets.
Que no s'ha fet com s'havia de fer també penso que és evident perquè ni el govern de Catalunya ha fet el que calía, exigir des del primer dia que es comences a treballar, ni el de l'estat ha tingut cap pressa en posar-s'hi.
Però també crec que, llegit el títol VI de l'estatut, els que havien d'arribar a un acord no han aparegut per cap lloc. Segons l'article 201.3 d'aquest títol « El desenvolupament d'aquest títol correspon a la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat ».
S'ha reunit aquesta comissió? NO!.Qui s'ha reunit han estat el Conseller d'economia i el President amb els seus homòlegs de l'estat.
Tampoc s'ha tingut en compte la « bilateralitat » que mana l'estatut, per més que el Conseller Huguet( ERC ) digui que això s'ho va carregar CDC amb els acords Mas-Zapatero, perquè l'article 210.1 del mateix títol, quan parla de la Comissió Mixta diu clarament:
« La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat és l'òrgan bilateral de relació entre l'Administració de l'Estat i la Generalitat en l'àmbit del finançament autonòmic. Li corresponen la concreció, l'aplicació, l'actualització i el seguiment del sistema de finançament, i també la canalització del conjunt de relacions fiscals i financeres de la Generalitat i l'Estat ». Més clar l'aigua.
L'acord s'ha de concretar en un òrgan bilateral, no entre totes les autonomies com fa el PSOE i com ha admès, per falta de voluntat, el PSOE de Catalunya.
I ara ens diu el President que cal seguir negociant. Amb quina força?
A canvi de què? A can Zapatero encara deuen estar rient de l'acudit del nostre president! Quan tenia la oportunitat, amb la discussió dels pressupostos, va preferir abaixar el cap i abaixarse els pantalons perquè, ja ho diu l'amo de Madrid « el PSC somos nosotros », ho voleu més clar? I ara què? A negociar com els altres, a veure què en treiem i que no s'enfadin les altres autonomies perquè, si s'enfaden haurem de fer marxa enrera.
Sort que havíem de guanyar amb aquesta gent! Aquí només guanya el nacionalisme espanyol, Catalunya sempre hi perd, però si el president d'aquí i el d'allà són « amics » encara hi perdem més. Ja ho diuen, « amb amics com aquests no cal tenir enemics ».
A la tómbola de can Zapatero, ens ha tocat el paperet que diu « segueixi jugant », a d'altres els ha tocat la grossa perquè, de no voler res a obtenir el que els donen...
Jo només veig que Catalunya segueix perdent el temps i els diners.