La dignitat de Catalunya.

Arribo a casa, encenc el portàtil, obro internet i faig un repàs de la premsa, del correu, etc. M’atrau la portada d’un diari en versió digital: S’hi anuncia la publicació d’un editorial conjunt de la majoria de la premsa editada a Catalunya, a favor de l’Estatut que encara – després de tant de temps – continua sent motiu d’estudi pels magistrats del Tribunal Constitucional.
La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota el títol "La dignitat de Catalunya".
L'editorial s'està difonent de manera piramidal també per la xarxa i com a mínim aconseguirà que sigui llegida, compartida i comentada. A veure si també serveix per destapar les vergonyes d'aquells que o bé per acció o bé per omissió estan consentint tot això.Aquesta és una iniciativa inèdita que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut actualment en vigor. (Què bonic , kà maku, que dirien alguns!. De l'emoció ja he gastat 30 paquets de mocadors i ara mateix estic escrivint amb una mà perquè amb l'altra encara m'estic mocant. Tots els partits auto-anomenats catalanistes sí, fins i tot la federació catalana del PSOE se'n defineix, malmetent irremediablement el nom d'aquesta ideologia i el govern s'han felicitat pel text.)
Avui tenim una nova oportunitat per creure en Catalunya. en què ras i curt es diu que Catalunya no acceptarà amb el cap cot totes les garrotades que hom vulgui clavar-li. Desprès de recordar en el texte conjunt que Pacta sunt servanda, em sap greu que els diaris catalans que s'han posat d'acord en explicar que això del Tribunal Constitucional en relació l'Estatut ja és una presa de pèl descarada, tornin a caure en aquell tó victimiste de que nosaltres tot ho fem bé, paguem els impostos (només faltaria!) i no tenim ni cap Fur Especial ni cap Concert Econòmic que ens afavoreixi com el Pais Basc o Navarra... I no podem deslliurar-nos de la queixa, quan es tractava de fer un acte de dignitat, d'orgull i d'auto-afirmació rebel.
Les pantomimes, al teatre senyors ¡ ¡. Què passarà quan el tribunal escapci l'Estatut? Què faran els diaris catalans? Quants dies hi duraran, les llagrimetes? Quantes plomes autosatisfetes faran encara més el ridícul ?
Els diaris catalans i els seus amos, es poden fotre la seva editorial allà on els càpiga. Quanta hipocresia. Periodistes i polítics varen perdre fa anys qualsevol engruna de legitimitat si mai l'havien tinguda. Com l'altre dia el nostre president Montilla, que ens adverteix, grotesc i risible com de costum, que ell serà el primer en agafar el trabuc... ells ,els unionistes, ja no compten, ni uns ni altres. I ho saben. Ells són a l'altre bàndol, pertanyen a la foscor, al problema. Volen encara figurar una mica més, remenar la cueta, i ara ens regalen un últim gran escarafall conjunt.No en teniu pas, de dignitat. Sou tots plegats una vergonya.
No vull dir que em sembli malament que la premsa uneixi esforços – deu ser molt dur haver d’escriure un diari sencer cada dia – però em sembla que tan en el fons com en la forma totes aquestes capçaleres fan tard. I ja se sap, quan les coses es fan tard i malament, el ridícul pot ser espantós.
L’hora de defensar la via estatutària, el tot està per fer i tot és possible per trobar una manera d’encaixar dins d’Espanya, fa temps que es va acabar, i defensar-la avui no té més sentit que intentar salvar la calaixera del naufragi. Podrien haver fet el mateix tot just aprovat l’Estatut al Parlament de Catalunya, amb un 90% dels parlamentaris a favor, quan el PSC va amenaçar amb esmenar el text al que acabada de donar el seu suport quan comencés el tràmit parlamentari.
Podrien haver-ho fet, també, durant el difícil tràmit parlamentari i en tot el seu erràtic desenvolupament. Podien haver-ho fet en el moment que fou aprovat i, de retruc, acusat d’inconstitucional pel PP. Però, avui dos anys i mig després, acostumats ja com estem al maltracte i al desconcert, no sé ben bé a que treu cap. I no vull pensar a qui beneficia, i a qui perjudica. I és que quan estem a les portes d’una jornada de referèndums per tot el País, amb una ebullició enorme dels sectors independentistes gairebé clandestina per la premsa; quan ja ningú creu que els nostres parlamentaris sàpiguen o puguin fer cap tipus de moviment de fermesa davant d’una sentència adversa, havent demostrat sobradament llur incapacitat durant tot aquest vodevil; quan ningú es mouria per salvar un Estatut que són molles d’un pa que volem sencer, aquest editorial conjunt em sembla poc més que el gol de l’honor. El gol de l’honor després d’un repàs dels que fan història, i evidentment això no mereix ni una gasetilla sinó va acompanya d’una profunda reacció i d’una remuntada èpica.
Calma, Señor Zapatero? Ja n'hi ha prou de calma! Si la voluntat dEspanya és seguir una via totalitària, la de Catalunya és prendre un altre camí ben diferent: el de la prosperitat separada. Ja comencem a estar cansats d'estirar de les arades com la mula que fuig de les fuetades de l'amo. Si la vostra voluntat és seccionar tot anhel i voluntat de convivència amb l'elegància sobreactuada i resclosida que a les espanyes s'anomena "talante", la nostra era la d'intentar una vía que no per creure'ns incòmode, improductiva, anacrònica i injusta vam intentar.
No som davant una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No hi ha desafecció que valgui davant un atac a tota una societat, davant tota una cultura. Catalunya no pot acceptar un darrer intent d'arrencar d'arrel el que malanomenen "problema català". Com diu l'editorial, la solidaritat catalana pot ressorgir en defensa de la supervivència de Catalunya. Catalunya parlarà, i quan ho faci serà Espanya la que haurà de tenir calma i rendir comptes amb els darrers tres segles d'història.
El meu projecte personal no passa ja per un projecte comú amb Espanya en el que l’únic que els interessa és la meva contribució i la dels altres catalans amb el 10% del PIB per a pagar-se les festes. No m’agrada tampoc que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí titllant la iniciativa dels 12 rotatius amb l’editorial, com una pressió intolerable al constitucional, pressió serà si de cas, presentar recurs per un text que és calcat en molts aspectes als d’altres comunitats que no s’han recusat, organitzar recollides de signatures en contra, recusar a membres del tribunal o bloquejar la seva renovació, tot per a manipular, pervertir i pontejar la voluntatd’un Poble.
Fins i tot haig d’admetre que el rebuig del constitucional a l’estatut és la millor cosa que ens pot passar per adonar-nos-en que a Espanya els catalans no hi tenim cabuda, l’inici per engegar un procés desinhibit i col·lectiu que de la ma de la societat civil ens porti a l’avantsala d’un procés irreversible cap a la sobirania i a un plantejament valent com a societat moderna i compromesa. M’emprenya que em vulguin prendre per idiota i potser la millor forma de fer-ho evident és transmetre el missatge que fins aquí hem arribat, els sembli be o malament a Espanya, perquè la veritat, se me’n fot el que puguin pensar!
Ja som una Nació sense estat, no acceptem mai ser una nació sense dignitat.

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. Manifest CDC

Tant de bo no haguéssim de redactar cap manifest contra la violència de gènere. Voldria dir que hauríem assolit la maduresa de la societat i de tots els éssers humans que la conformen. Però, malauradament, no és així, i l’espiral de violència de gènere continua assolint xifres esfereïdores, xifres desesperançadores. I això és justament el que no ens podem permetre, perdre el coratge en aquesta batalla. Malgrat que la lluita contra la violència de gènere és una tasca del dia a dia, també hem d’aprofitar l’altaveu que ens proporciona un dia assenyalat en el calendari internacional per dir, d’una manera taxativa, que no defallirem en aquesta lluita.
Quan parlem de violència ens referim a totes les seves formes. Evidentment a la violència física, causa de més que injustes morts cada any. Però també a la violència psíquica, que no deixa marques externes però que arruïna la vida de tantes i tantes dones. La violència econòmica, que fa malviure a les seves víctimes. L’explotació sexual a què es veuen abocades les dones que cauen en xarxes de prostitució. I també és violència contra les dones la desigualtat laboral i salarial.
Lluitar contra la violència de gènere és una responsabilitat de tots i compartida per tots, a nivell individual i col·lectiu. Des de l’educació a la llar i a les escoles a la important tasca pedagògica que poden fer els mitjans de comunicació. Però també, ho és dels governs. I el que no podem fer és incloure aquest tema en l’agenda política d’una manera prioritària i només dedicar-nos a fer lleis “aparador”, que no compten amb els recursos suficients ni es desenvolupen amb la coordinació necessària per fer front, d’una manera ferma i decidida, al problema. Perquè, quan han estat creades unes expectatives que no es compleixen, aleshores estem abocant les víctimes a una segona victimització. Més enllà de ser “políticament correctes”, els governs han de ser eficients i eficaços i guanyar-se la credibilitat. La realitat de les víctimes de violència de gènere és massa dura i massa crua perquè ens conformem amb meres declaracions d’intencions. Per tant, exigim a totes les instàncies dels governs més rigor en l’exercici de les seves responsabilitats.
Els homes i les dones de Convergència Democràtica de Catalunya defensem els valors de la llibertat, el respecte i la igualtat i continuarem treballant per eradicar aquesta xacra social, que és la principal causa de mort de les dones entre 16 i 44 anys i també molt important en edats superiors.

COSTA TANT VEURE-HI CLAR ?

Una anàlisi de l'actualitat, serena i equànime, d'entrada invita al suïcidi. El panorama és dessolador es miri per on es miri.
Joan HERRERA, dirigent d'Iniciativa: "SI L’ESTATUT NO TÉ CABUDA A LA CONSTITUCIÓ, EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL TÉ UN PROBLEMA"
Ai, Joan, que els portem molls. El Tribunal Constitucional no en tindrà cap de problema. El problema el tindrem nosaltres si no tenim uns polítics prou capacitats, amb prou fermesa i dignitat per a defensar Catalunya. El problema el tenim nosaltres si els nostres dirigents són incapaços d'aixecar el cap i de fer un acte de sobirania.
Llegia ahir per la tarda que el president d’Esquerra, Joan PUIGCERCÓS, veia PSC i CiU nerviosos perquè van pactar el text de l’Estatut amb ZP.
Potser sí que el PSC està nerviós. Però no pas per haver pactat amb ZP el text de l’Estatut, sinó perquè l’amic ZP (“Catalunya té quiere bien, José Luis”) està a punt d’abandonar-los a la seva sort, i en són conscients. Tot i que el President Montilla des de el primer dia va dir que acataria la sentència del TC sobre l'Estatut, la presió sobre el PSOE català s'està fent insuportable. Almenys pels que sempre han jugat a dir-se catalanistes.
Ara, volen treure pit, però són molt conscients que només els queda un camí. El de l'obediència a les directrius que es donin des de Madrid. I que el propi President Rodríguez va deixar clares al Sr. Iceta. Així, tot i les proclames del President Montilla davant la tomba d'Ernest Lluch, els socialistes catalans són molt conscients que no tenen, ni els deixaran tenir, cap pla B. I molts tampoc el volen tenir.
La credibilitat de les advertències del President Montilla és nul.la. I no ofereixen cap credibilitat per defensar els interessos nacionals de Catalunya, els socialistes catalans estan atrapats i venuts al PSOE. Pactar amb el diable te aquestes coses.
Però a Convergència i Unió no hi ha nervis. Pot estar molt empipada, perquè és qui més ha apostat per aquest Estatut. És qui més se l’ha jugada. El més fàcil, diguem-ho ja d’una vegada, hauria estat quedar-se al marge i criticar després. I no va ser pas així. Tot el contrari.
Podria dir que estic sorprès, però a aquestes alçades de la pel·lícula les giragonses d’Esquerra ja no crec que sorprenguin ningú. En tot cas, ara en PUIGCERCÓS i Esquerra pretenen convertir-se en els grans defensors d’un Estatut que en el seu moment van ajudar a deslegitimar. No oblidem que Esquerra va tenir un gran debat entre si votar NO o promoure l’abstenció. I ho van fer, tot plegat, per motius partidaris, per treure rendiment partidari de l’Estatut de Catalunya, de la norma de tots els catalans. ERC i en PUIGCERCÓS sí que haurien d’estar nerviosos, perquè si ara el Tribunal Constitucional i el PSOE es senten amb capacitat per fer caure l’espasa de Damocles sobre el coll de l’Estatut és perquè partits com Esquerra, un cop aprovat al Congrés el text de l’Estatut, en van voler fer llenya, i un cop ratificat pel poble català, van decidir destacar el poc suport popular rebut i fer-ne bandera. Encara recordo la Marina LLANSANA fent aquells exercicis matemàtics de “si ha anat a votar un 50% i han votat a favor un 75%, això vol dir que només el 30% de la població catalana està a favor de l’Estatut”.
Un Govern responsable i mínimament nacionalista, o senzillament autonomista, ja hauria pres una posició clara i precisa de rebuig a qualsevol sentència d’un Tribunal corromput políticament, sense cap legitimitat per a emetre sentències sobre res i molt menys en contra de tot el poble de Catalunya.,és com si juguéssim un partit de futbol amb els quatre àrbitres en contra: resulta que l’àrbitre principal és del PSOE; un jutge de línea és el PP; l’altre jutge de línea és de IU i el quart àrbitre és una marioneta qualsevol que no se sap qui l’ha nombrat.
Però, no. Podem dir frases més o menys altisonants, però tot seguit hi afegim que confiem que la sentència no sigui tan negativa (com si aleshores ja donéssim legitimitat a aquesta pantomima de TC), i deixem clar que, encara que no ens agradi, acabarem ajupint el cap i acatant la sentència.Heus aquí raons per estar nerviós, no davant la sentència del Tribunal Constitucional, sinó davant la història de Catalunya.

Els pressupostos del Tripartit per sortir de la crisis ?

“Malos tiempos para la lírica”, que deia GOLPES BAJOS, aquell grup de la Movida madrilenya… Mala peça al tel·ler, dit de forma més nostrada.
Pretendre recollir els primers brots verds de l’economia quan ni tant sols has plantat les primeres llavors és, senzillament, estar esperant un miracle. Això és, a raó dels Pressupostos del Govern per el 2010, el que sembla estar esperant el Tripartit.
O si no, quina explicació té la seva insistència en assegurar que aquest any començarem a sortir de la crisi quan totes les previsions macroeconòmiques fetes pel 2010 indiquen el contrari?
Lamentablement, aquests pressupostos, en comptes de ser un conjunt de mesures davant la crisi, són una mostra més de la desorientació i la irresponsabilitat del tripartit. Tanta és la desorientació i tanta és la irresponsabilitat que fins i tot fa pensar que són uns pressupostos dissenyats només per encarar un any electoral i per mantenir-se en el poder.
Mitjançant els pressupostos hom pot saber quina és la visió de país que té cada govern. Doncs bé el mapa que us afegiexo ho diu tot. La característica dels pressupostos del tripartit és la concentració de la inversió en poques comarques.
En aquest sentit, la desproporció entre el que es destina a l’Àmbit Metropolità de Barcelona i el que es destina a la resta de Catalunya no deixa d’augmentar.
Si l’any 2003, en termes d’inversió real liquidada, es destinava un 48,5% a l’Àmbit Metropolità i un 51,5% a la resta de Catalunya, el pressupost per a l’any 2010 destina un 67,6% de les inversions a l’Àmbit Metropolità i un 32,4% a la resta de Catalunya.
La característica dels pressupostos del tripartit és la concentració de la inversió en poques comarques. En aquest sentit, la desproporció entre el que es destina a l’Àmbit Metropolità de Barcelona i el que es destina a la resta de Catalunya no deixa d’augmentar: el d'una Cartalunya com a parc temàtic d'un àmbit metropolità on s'hi destina tota la inversió per concepte de país, i per interès electoral.

També denoten la nul·la influència d'una Esquerra ( abans ERC )sotmesa al PSOE -C i incapaç d'equilibrar aquests comptes. I finalment denoten el pas de la Catalunya ciutat -que tot els ciutadans tinguin accés al mateix nivell de vida siguin d'un siguin- al Catalunya metropolitana -amb una forta diferència entre els que vuiuen dins o fora l'àmbit metropolità.
Per tant, tot indica que l’economia catalana per l’any vinent estarà caracteritzada per l’increment del dèficit i de l’endeutament, pel fet que els catalans/es haurem de pagar més impostos i, a més i com si tot això no fos suficient, també veurem com la taxa d’atur segueix augmentant. Tot això dins d’un context en el que difícilment s’hi observarà el comportament positiu de cap sector productiu.
Ens trobem, doncs, amb uns pressupostos que no serveixen per combatre la crisi (més aviat la fomenten), que contemplen l’endeutament més gran de la història (i, per tant, també garanteix més impostos de cara al futur), que no compleixen amb el criteri d’austeritat (s’incrementarà la plantilla en quasi 5.000 persones), que no són socials (no s’incrementen els ajuts a les famílies amb fills de 0 a 3 anys ni els complements per a les persones vídues) i que, a més a més, en matèria de finançament no compleixen amb l’Estatut (no hi figura la cistella d’impostos prevista i, per tant, no hi figuren els 4.400M€ que aquesta suposa).
Per tot això, i per moltes altres incoherències més, des de CiU hem presentat una esmena a la totalitat d’aquests pressupostos. No podem hipotecar, durant més temps, el futur de Catalunya. Cal aplicar uns pressupostos basats en previsions reals que prioritzin les polítiques d’ocupació, les polítiques socials i que generin activitat econòmica. Cal, en definitiva, aplicar uns pressupostos dissenyats per aixecar Catalunya i no per enfonsar-la encara més.
Llegint aquests dies un article econòmic que feia referència a la potencialitat de Catalunya per sortir de la crisi abans que la resta d’Espanya, he vist el camí català ben clar. El fonament d’aquest comentari era que els dos nostres principals mercats exportadors Alemanya i França estan ja accelerats en la recuperació econòmica, la qual cosa portaria a que tiressin de l’economia catalana amb força.
De igual manera que aquesta interrelació exterior va fer que patíssim més la crisi, ens portarà a una recuperació més ràpida. On hi ha el problema però doncs, és evident, el problema és la gran pedra ,el llast, que portem lligat a les nostres cames i que no ens deixa avançar amb fermesa i fent que ens anem quedant enrera poc a poc.
Les polítiques econòmiques que està aplicant el Govern Central no ens ajuden gens a tirar endavant amb solidesa, per no mencionar tampoc el dèficit fiscal.

Amb això no vull dir que el Govern Català sigui un gran geni i que apliqui grans polítiques econòmiques, ans el contrari, no fa prou per tirar la cosa endavant.
El problema del Govern Català és evident, mira massa cap a Madrid, per queixar-se o per demanar l’aprovació. No és gens menys cert que el principal partit del Govern Català, el PSOE català, no és més que una sucursal de PSOE espanyol triomfant. Per tant tenim un Govern que per una part diu amen a tot el que diu el gran guru ZP, i per l’altra tenim una altra part de Govern que en comptes d’aportar idees només es queixa d’aquest mateix ZP titllant-lo de gran dimoni, i intentant mantenir a través de la por el seu electorat.
Si no deixem de mirar tant a Madrid, i comencem a mirar cap a Brussel·les, Whasington, Pequín, Nova Delhi o Tokio, no anirem enlloc.A Madrid només els hem de mirar per tallar la corda que ens lliga amb el llast. Tota la resta és perdre el temps i allargar agonies. Ara bé, per tallar la corda hem de voler primer de tot tallar-la i per tant estar disposats a fer-ho, sense contemplacions.
La ignorància és la millor arma per dur-nos a l’èxit, per tant ignorem Madrid tot treballem per la internacionalització del nostre poble, i quan tinguem gent prou valenta al capdavant, tallem les cordes del llast. Si veien que sempre vas a ells i parles d’ells se sentiran forts. En canvi, si els ignores i fas el teu camí, estaràs trencant barreres i fent evident la total inutilitat de pertànyer a Espanya.
Endavant al valents, fem pedagogia entre els catalans, i oblidem els espanyols. El pitjor de tot és que a casa nostra, al nostre País, tenim els germans petits en el govern de la Generalitat, acompanyats de dos partits satèl·lits que suporten el que calgui amb la única idea de mantenir el poder.

Un govern que dóna pals de cec i que desgoverna.

S'ACOSTA LA PINÇA ESPANYOLISTA ?

Aquest cap de setmana la Convenció que el PP ha fet a Barcelona ha certificat la possibilitat d'una entesa parlamentària i de govern amb el PSOE a Catalunya.
El mateix Mariano Rajoy, en l'entrevista que La Vanguardia publica diumenge ha posat sobre la taula la possibilitat real de governar amb el PSOE a Catalunya, els seus socis al País Basc. M'ha fet gràcia la manera que va tenir Rajoy, de demanar el vot castellanista a Catalunya. Va dir que ZP ja no era l'amic dels catalans, perquè no havia complit les promeses donades. En conseqüència, segons ell, el votant socialista castellano-cèntric havia de votar al PP com a càstig.
De tant estúpid que és l'argument segur que guanyarà vots a cabaços. El PP utilitzarà el teu vot contra Catalunya. Però com que el PSOE també l'utilitza contra Catalunya i a sobre pretén que no ho fa, cony, vota'ns a nosaltres, que com a mínim sóm sincers. Evidentment, l'argumetn és idiota perquè l'opció lògica és votar a una de les quatre altres formacions que no utilitzaran el teu vot en contra teva.
Però, es clar, per saber que aquestes formacions existeixen i que volen representar-te has de viure al país on vius. I molta gent viu a Telecinco i Antena 3. I aquests només entenen votar al PP o al PSOE.
A l'espera del desmentiment rotund del sanedríns del PSOE des del carrer Nicaragua, el PP intenta una ofensiva agosarada per deixar enrera els sagnants episodis de canibalisme que afecten els seus exèrcits a Madrid i València (i en menor mesura a Catalunya, amb la sortida per la porta falsa de l'ex diputada Nebrera -llibre inclòs- i de l'ex president Daniel Cirera, després d'escriure un sms amb una descripció escatològica sobre el seu propi partit).
El Partit Popular sap que arribar a La Moncloa sense comptar amb un suport considerable a Catalunya és gaire bé missió impossible. Fins ara s'ha dedicat a esgarrapar vots a Espanya, a base de criminalitzar el catalanisme i de presentar recursos contra l'Estatut i la LEC davant el Tribunal Constitucional.
Ara pretèn que els catalans li agraïm els serveis prestats i votem per una força política que ens vol anorrear, de la mà dels seus cosins germans socialistes. A Catalunya un govern PSOE-PP només és possible de la mà d'una majoria parlamentària que avui no té i que difícilment pot arribar a tenir a pocs mesos de les eleccions al Parlament de Catalunya. Els actuals 37 escons socialistes i els 14 escons populars, segons totes les enquestes publicades darrerament, no sembla que puguin arribar a incrementar-se fins a fer possible el pacte de l'espanyolisme rubricat al país Basc.
En qualsevol cas els més de 50 escons que les enquestes atorguen a CiU són l'única garantia per impedir un hipotètic govern PSOE-PP a Catalunya. Però les declaracions de Rajoy aquest cap de setmana i les d'Alícia Sánchez Camacho el passat mes de setembre, en el sentit de no descartar un acord de govern espanyolista a Catalunya, haurien de servir per obrir els ulls a una Esquerra que continua in albis, tot insistint en la seva capacitat d'arrossegar els votants socialistes cap a posicions catalanistes i sobiranistes. No solament no ho han aconseguit en sis anys, sinò que a més, Esquerra es pot convertir, amb el seu previsible enfonsament electoral, en la causa que impossibiliti una alternativa catalanista, amb CiU, a altres possibles combinacions.
Cal no oblidar, en aquest sentit, que CiU i Esquerra sumen en l'actualitat 68 diputats a la Cambra catalana, una altra majoria absoluta alternativa a l'actual desgavell Tripartit. El fet que el PP desitgi, arribat el cas, pactar amb el PSOE, no una llei, sinò un govern, vol dir que comparteixen un projecte polític a Catalunya.
Es el projecte de la nostra incardinació definitiva a Espanya. Montilla i Sánchez Camacho, en les seves reunions i trobades secretes d'aquests darrers mesos han aplanat el camí. Ara li ha tocat el torn a Mariano Rajoy. Lo primero es lo primero.
Estan a punt d'enterrar l'Estatut d'Autonomia, socialistes i populars. Primer va ser Montilla presentant esmenes contra el projecte d'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, després va ser el PP presentant recurs davant del TC, i ara el mateix TC està a punt de deixar la carta magna catalana sense cos ni ànima.
Un govern PSOE-PP seria la millor solució final -en terminologia nacional socialista- per a una Catalunya jivaritzada i homologada a la resta de comunitats autònomes de règim comú.
Al Euskadi ja és poc justificable un pacte PP-PSOE per fer fora els nacionalistes del poder, però a Catalunya un pacte d'aquestes característiques seria una aberració política. És clar que també és responsabilitat dels nostres partits nacionalistes que això no succeeixi. S'entendran Esquerra i CiU davant de l'amenaça d'un front espanyolista?

Espanya mon amour!!!

Voleu dir que cal??...No se... jo crec que no. A la vida tot s'ha d'apendre, però algunes coses, és important, les tenim que apendre poc a poc, i amb la pràctica, ve la perfecció.

Aquesta és la meva opinió. Jo estic del tot a favor de la educació sexual, no cal dir-ho. Així moltes persones no passarien tanta "gana" per inexperiència de les seves parelles, però d'aqui a ensenyar algú com s'ha de masturbar... nois, jo trobo que lo bonic d'aquesta pràctica és descobrir el teu propi cos, on sí i on no, tocar, refredar, escalfar...Donar classe d'això... doncs com que no.

I mes en mig d’una crisi de collons i quan les feines per arribar a fi de mes és el factor comú d’empreses, famílies i institucions la Junta d’Extremadura ha tingut la idea feliç, mai millor dit, de gastar-se mols euros en una campanya d’orientació sexual que inclou un taller de masturbació per a nois i noies adolescents.
“El placer està en tus manos” ( mai més ben dit, és clar...) es titula de manera suggeridora el taller en el que s’ensenyen tècniques d’auto exploració personal juntament amb la utilització d’elements d’estimulació sexual com olis i cremes i joguines eròtiques.
Si a més de classes teòriques el taller consta també d’una part pràctica a hores d’ara deuen haver exhaurit totes les places. També es podria dir la campanya: "Ven a la escuela de calooor..."I és que els temps han canviat amb una velocitat tal des de que anava a fer el batxillerat enfundat en un davantal de ratlles blanques i blaves quan els capellans en plena repressió franquista ens ensenyaven que el camí més ràpid per arribar a la ceguesa era pelar-se-la, que espanta.
Tot i així els problemes relacionats amb el desconeixement sexual segueixen essent els mateixos d’abans si no més grans els d’ara.

Si l’objectiu ha d’ésser la prevenció de malalties sexuals o els embarassos no volguts i procurar que a través del coneixement del propi cos l’adolescent arribi a ser conscient del que suposa mantenir relacions sexuals em sembla be, però em fa l’efecte que hi han moltes maneres per arribar al mateix resultat i fins i tot, des d’una ignorància pròpia que reconec, poso en dubte l’efectivitat d’una iniciativa com aquesta.
No crec fos una bona idea incloure en una campanya contra el consum de drogues un taller per ensenyar a embullar un porro o animar a la gent a conduir sense carnet per a millorar la seguretat viària, però que vols potser és que no soc tant progressista com jo creia o simplement massa gran ja per a tanta modernitat.
De totes maneres la iniciativa es tindrà que valorar amb els resultats finals i el grau d’aprofitament, de la diplomatura o bé licenciatura en masturbació, tot i que coneixent com som més d’un es capaç de suspendre per a tonar-se a examinar el Setembre.
Ben mirat, els euros que han costat la campanya, estan molt més ben gastats que no pas els que es gasten per a fer segons quins informes.

CAP PROBLEMA .

La setmana que es va iniciar dijous passat amb la nova traïció dels diputats del PSC-PSOE al Congrés dels diputats, votant a favor de la llei de modificació de la LOFCA (esquarterant definitivament l'Estatut català amb el suport dels "patriotes" d'esquerra i IC-V), que ha continuat amb noves evidències de la xarxa corrupta de Santa Coloma de Gramenet, les declaracions d'Antonio Bolaño acceptant que José Montilla sigui el número 2 d'Artur Mas en un hipotètic futur Govern català, i que ha acabat (de moment) amb la publicació dels 15 càrrecs polítics i institucionals d'Anna Hernàndez, l'esposa de José Montilla, ha estat la Setmana Tràgica del socialisme catalano-espanyol.
I per reblar el clau, avui s'ha fet públic que 4.000 pisos de protecció oficial en mans de la Generalitat estan buïts per incompetència, excès de burocràcia i manca de recursos econòmics.
1- La votació dels diputats socialistes i els dels partits que donen suport al Tripartit, al Congrés dels Diputats, ha col.locat l'Estatut i el finançament que s'hi preveu sota els peus dels cavalls de la LOFCA.

El café per a tots s'ha tornat a imposar gràcies als vots de les esquerres catalanistes. Adéu a l'Estatut i a un finançament just.
L'Estatut havia de prevaldre per sobre de la LOFCA i ha acabat sodomitzat per la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes. Gràcies al socialisme i a l'independentisme palanganer.
2- La xarxa corrupta de Santa Coloma de Gramenet, que pressumptament girava al voltant de l'ex diputat socialista Luiggi, s'ha anat clarificant i ampliant el radi d'acció dels seus tentacles. El cost polític de l'Operació Pretòria per al PSC-PSOE serà, com a mínim, la pèrdua de la majoria absoluta a Santa Coloma de Gramenet, la pèrdua de posicions a Badalona, a la resta de municipis esquitxats per l'escàndol i la pèrdua de vots a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
3- Antonio Bolaño, ex responsable de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, el que va amenaçar a Jordi Barbeta i home de la màxima confiança del President de la Generalitat, ha declarat a RAC1 que José Montilla acceptaria ser el vice president d'Artur Mas en un futur Govern de la Generalitat. Tot i ser ràpidament desmentit per José Zaragoza, les seves afirmacions denoten no solament una manca absoluta de principis i de coherència polítiques, sinò que a més són l'expressió, nítida i descarnada, de l'acceptació de la derrota electoral que els espera ben aviat i que assenyalen totes les enquestes.
4- La senyora Anna Hernández, esposa de José Montilla, acumula quinze (o més) càrrecs polítics i institucionals. Amb independència dels sous i les dietes que pugui percebre per tots ells -que seria bó conèixer-, i que segur que no és poca cosa, per sí mateix és un fet escandalós i intolerable. Es del tot impossible que pugui tenir la dedicació que reclama cadascuna de les seves responsabilitats. Tot això, al marge de les vinculacions d'alguna de les institucions de les que és responsable amb empreses com Gramepark, que figura a la interlocutòria del jutge Garzón. És normal que una persona concentri tant de poder?

La resposta del Psc-PSOE: que això no suposa "cap problema" perquè la persona en qüestió només cobra un sou. És clar, si la llei diu que els càrrecs públics NOMÉS PODEN COBRAR UN SOU! És que només faltaria! Ara bé, el que sí poden cobrar són sucoses DIETES PER LA SEVA ASSISTÈNCIA A COMISSIONS I PLENS. Alerta! És a dir, la situació de l'Ana Hernández no és il·legal; però és moral? Demanaran els socialistes que dimiteixi de la majoria de tots aquests càrrecs igual que demanen que la Trias Fargas torni els diners de la Fundació del Palau de la Música?

Per cert, al Telenotícies de TV3, d'això no n'han dit res...
5- Encara que el Departament de Medi Ambient i Habitatge és a les mans d'IC-V i dels companys del Conseller Francesc Baltasar, cal denunciar, amb tots els ets i uts, que la gestió que Govern Montilla en l'àmbit de l'habitatge és un desastre clamorós.

Més de 4.000 pisos buïts per la seva manifesta incapacitat de posar-los a disposició dels milers de famílies que els necessiten. Com en el cas de la gestió nefasta de la Llei de Dependència, el discurs de les polítiques socials no passa per la ITV més condescendent. Un frau i una actuació negligents que haurien de fer caure, com a mínim, al conseller del ram.

Parlarem de la Convenció Municipal del PSC-PSOE. José Montilla, Jordi Hereu i el local power del socialisme catalano espanyol l'havien preparat amb carinyo amb l'objectiu de projectar la recuperació del lideratge de l'alcalde de Barcelona.
No cal que assisteixin el Ministre de l'atur ni la Ministra de l'èxit de la lluita contra els pirates somalís. No cal que intervinguin els consellers del Govern de la crisi ni els alcaldes i regidors de la trama Pretorial. Segurament serà la Convenció dels codis deontològics i de les bones pràctiques socialistes.
Molt preocupats estan a can socialista. Tant, que el propi José Montilla ha enviat un mail als seus afiliats demanant "confiança" en el projecte del seu partit. En aquesta frase, hi podem trobar dos errors. El primer, en la paraula "projecte". És que tenen (i han tingut mai) algun projecte? El segon rau en el terme "confiança".

Com es pot confiar en algú que davant els problemes s'amaga?

Com es pot confiar en qui encara no ha donat la cara per a res, més lluny de llegir un trist paper que li ha redactat un altre? Com es pot confiar en qui ni tan sols s'atreveix a respondre les preguntes dels periodistes?

A més, parla de tirar endavant "noves iniciatives per a regenerar la política", però en canvi el seu partit ja ha anunciat que no està disposat a aprovar la llei electoral durant aquesta legislatura..
Menys paraules i més fets. I sobretot menys lliçons i més ètica. I més credibilitat. I tolerància ZERO de veritat amb qualsevol tipus de corrupció. Fets, no calen paraules.
P.D. Algú encara dubta que cal una regeneració democràtica radical en el nostre País ?

Catalunya, avui i el futur.

A ran de les darreres situacions irregulars que s'han destapat a Catalunya, l'estat de la política catalana és quasi d'ingrés en una unitat de cures intensives.
Apart del descrèdit i la desconfiança generat en la ciutadania, això pot representar un gran desànim entre l'electorat i quan arribin les primeres eleccions que hi ha a la vista, precisament les nacionals a Catalunya, la gran abstenció que es pot donar generarà un sentiment de buit de poder pel fet de que qui guanyi la cursa, ho pot fer amb un mínim de suport ciutadà. També es pot donar un gran nombre de vots en blanc que realment serà un càstig pels polítics i la política.
D'altra banda, al meu parer, estem patint una persecució important per part de l'Espanya veïna. Estan molt nerviosos perquè s'adonen que aquesta situació econòmica genera cada dia un rebuig dels catalans i creixen les possibilitats de que la independència onegi cada cop més per damunt del cap dels ciutadans d'aquest País.
Referent al cas de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i les persones imputades, un dels escàndols que ha sacsejat Catalunya aquests dies pot ser una de les mostres més clares. Només ha calgut veure les imatges en les diferents televisions per donar-se una idea clara de la forma d'actuació del jutge Garzón, de l'Audiència Nacional.
Com anècdota recordaré que el mateix dia, un jutge va multar amb 200 € a un conegut pederasta, per haver-se masturbat davant de menors. No hi ha cap relació entre la justícia aplicada en un cas i l'altra.
Malgrat tot, els partits catalans han reaccionat de forma diferent. Apart que CDC i PSC han suspès de militància als imputats, CDC ho ha fet de forma cautelar perquè des del primer dia ha cridat i apel·lat a un dels drets principals i bàsics de la democràcia, la presumpció d'innocència. Evidentment dono suport a aquesta decisió. Però per tots.
En canvi altres polítics no estant fent el mateix. És el cas dels del PSC. Tant Iceta com en Zaragoza estan mostrant les seves males formes. Se'ls nota molt nerviosos. En totes les declaracions fan referència a CDC. Obviant que la seva situació és la més compromesa arremeten de forma insensata contra CDC amb arguments absurds i incoherents. La seva posició davant l'electorat és difícil i prefereixen empastifar a tothom per amagar les seves incompetències i carències.
Se saben perjudicats i han pensat que aquest naufragi no se salvi ningú. Per justificar-se i donar una imatge de serietat han corregut a fer reunions i declaracions en les que han deixat sols als seus. Han escampat per arreu els seus comunicats per mostrar la seva formalitat i serietat.
Ara ja és tard. Igual que les seves acusacions cap a CDC. Ja no se les creu ningú.
Si ens referim a la gent d'ICV la situació és diferent però se'ls nota els tics autoritaris. Han fet declaracions grandiloqüents intentant mostrar que són els incorruptes. I no ho dupto pas. Però no poden aprofitar el moment per anar a captar vots.
Són moments difícils per la política catalana i queda fora de lloc aquesta forma mercantilista de fer una campanya.
Seguint en la línia i fent referència al nostre País, a la realitat actual i present i amb les mirades posades en el futur, crec que calen fer altres reflexions. Una de les més importants és la relativa al finançament. Als nostres diners. Els que ens fan falta per poder tornar a ser i encara millor un Estat dins Europa, ric, creatiu, innovador, avançat i modern. Clar està que fer això fan falta molts diners i ara per ara no els tenim.
L'Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya i que finalment Artur Mas va portar a Madrid era molt ambiciós. No perquè en Mas ho volgués per a ell, sinó perquè és un gran estadista i des de sempre ha pensat en Catalunya, amb la seva gent i en tot l'entorn d'aquest País. Malauradament allà va trobar unes bones paraules, sí només bones paraules, i amb un exèrcit de "sastres" que amb les tisores ben esmolades van començar a retallar el que ells van creure que no els convenia. He dit, els convenia. Apart, les esmenes presentades per un gran partit catalanista i de progrés com és el PSC, que va oblidar d'on són i és van alinear amb els espanyols rancis del PSOE per seguir fent retalls d'aquella gran peça elaborada amb molta cura. Només hi va faltar el mestre fuster, que amb un gran domini de les eines, va donar uns quants cops de ribot per acabar d'afinar el que per ells els representava un perill. Finalment, per beneir tot aquest afer, el gran govern d'esquerres que hi ha a Catalunya, va acceptar i signar un paper en el que no van llegir la lletra menuda, en el que els diners que ens donen no arriben ni pels viatges del senyor Carod-Rovira.
Van intentar defensar per activa i per passiva el que havien assolit però arribats a un moment, han enterrat el tema i ja el donen per oblidat. Així ja ningú recorda la malifeta acceptada per un govern, autoanomenat catalanista i de progrés.
Doncs amb aquestes almoines i rosegons és el que ara s'ha de tirar endavant el País. Suposo que a ells els hi està bé, però no pas per a mi. Com diu en Ramon Tremosa, Catalunya precisa urgentment una gran inversió en infraestructures viàries per on ens puguem desplaçar cap a Europa. Hem d'assolir el primer aeroport per moviment de persones entre Catalunya i la resta del mon. Com no, hem de tenir el primer port de tota Europa, complementat amb Tarragona pel moviment de mercaderies, però amb unes línies ferroviàries d'ample europeu,( no rus), per on les mercaderies circulin en terminis molt ràpids per donar servei a les industries ubicades a la resta de països socis.
Quan tot això estigui resolt podrem tornar a engegar noves empreses i industries a casa nostra que donin feina als nostres ciutadans. I els empresaris, han de formar part d'aquest actiu amb les idees de que anar a vendre capses de cartró a les espanyes ha de ser secundari.
Primer les han de vendre a Alemanya, França, Estats Units, Canadà, etc.
Els espanyols ja s'ho faran amb les seves industries. Si volen podrem ser proveïdors d'ells però mai més seran o han de ser els nostres clients principals. Està molt més que clar que per poder arribar a tenir tot això tant sols hi ha una via i d'ample infinit.
Hem de tornar a ser nosaltres. Catalunya ha de recuperar el seu estatuts de País i formar part de l'UE. I per arribar hem d'estar tots units. Fins i tot, com he dit abans, l'empresariat català i els de fora ubicats aquí. El tren d'alta velocitat circula a molta velocitat i ja no és possible pujar o baixar en marxa com quan eren de carbó. Ara, les noves tecnologies són part de les eines del futur i també ens calen.
Per tot això, el futur de Catalunya, del nostre País, ara mateix passa per les mans de CDC, de CiU, amb Artur Mas al capdavant, seguit per un gran grup de persones amb molta vàlua que poden posar en ordre tot això, fent un govern fort i sòlid que s'encari amb els espanyols per plantejar-los que el tren és a punt de sortir i el que no s'apunti queda a terra. Nosaltres hem de ser tots ja als vagons.

Donant escalf,treballant de valent, no deixant que ens malmetin els nostres drets i tenint molta cura del que és nostre.

Un País independent ens pot portar a gaudir d'una Catalunya forta i molt potent.

Aquesta notícia ha passat incomprensiblement de puntetes en els mitjans de comunicació. Dic incomprensiblement perquè decisions com la d'ahir hipotequen el present i el futur del nostre País.
Cada dia ens assabentem d'alguna cosa que de forma natural em produeix urticària. El més greu de tot és que tots els atacs cap a Catalunya sembla que tant sols afecten als que som catalans i a la resta de persones, procedent d'altres zones d'Espanya, d'Europa o la resta del món, els hi resulti immune. Però com podem permetre això.
No vull entrar en les paraules del president Pujol, sobre la catalanitat dels que viuen i treballen aquí. Tant sols vull sacsejar les seves persones per fer-los veure que tot el que perjudiqui el nostre País els afecta també a ells. No hi ha carnets d'excepció. Quan ens toca rebre, rebem tots. Gairebé a diari patim atacs des del govern espanyol i de les seves institucions per, suposo, alleugerir-nos el pes de la crisi.
El pitjor però no és això. El pitjor és que el PSC té vint-i-cinc diputats al Congrés de Madrid que actuen com a robots, sotmesos a les decisions del Big Boss. Quan els necessiten els posen piles, com els joguets, i actuen. Al igual que el dia dels reis a casa amb els fills. Quan les joguines fan massa soroll, s'acostuma a llevar-li les piles dient-los "ja no va!!!".
Una forma de discriminar, empobrir i enfonsar Catalunya en un forat on no els emprenyem. Vull tornar a referir-me als ciutadans. Aquí no hi ha distincions de cap mena. Els que vulguin anar a veure la seva família a Andalusia o qualsevol punt de l'estat espanyol han de saber que mai tindran una línia directa. Hauran de recórrer la pell de brau.

I si no disposem d'un bon finançament no tindran millors escoles, ni millor sanitat, ni millors serveis que als que en el document d'identitat diu que som originaris de Catalunya. Per tant, el greuge és per tothom. Els que viuen i treballen aquí també. Com diu en Tremosa, aquesta manca de fer un traçat per la costa mediterrània afectarà greument a les empreses catalanes i per tant als seus treballadors. Sinó disposem d'un corredor que permeti enviar i portar matèries per elaborar i ja elaborades, i depenen del transport per carretera, la productivitat no serà la mateixa.
Per tant poden estar abocades al fracàs i per tant al tancament. Tot depèn també de que els ports siguin forts. Cal fer un front comú per evitar que la proposta del govern espanyol tiri endavant i es faci realitat la que sí és necessària.
L'atur no distingeix nacionalitats, ni orígens, ni grups familiars. Les castiga i de forma cruel. El resum de tot això és que cal que ens plantem. Que ens mobilitzem i que diguem prou.

Però tots i totes que estan arrelats a Catalunya d'un forma o altra. Fem difusió i denunciem.És evident, que amb iniciatives com aquesta el govern espanyol pretén enfonsar la nostra economia, empobrir-nos i sotmetre'ns a l'Estat espanyol, tot això amb la complicitat del govern tripartit de la Generalitat que, un cop més, peca per omissió. Després en Carod-Rovira, en la seva conferència d'ahir, té la barra d'afirmar que "el tripartit ha contribuït a estendre el sobiranisme"... com no!!! Com a reacció a la submissió vergonyant a la que han sotmès el país, tant el primer com el segon tripartit. Les coses que diu en Carod són insubstancials, beneïtes, ridícules, i algunes clamorosament falses (“Vam fer el que havíem de fer per la unitat civil del nostre poble”). Però el més greu és que un noranta-vuit per cent del seu discurs (tot just esborrant la paraula independència) el signaria, a ulls clucs, el president Montilla.
Quan passa això, quan passa que el discurs d’un independentista val per un espanyolista és que hi ha alguna cosa que no funciona.

En algun lloc, alguna cosa no funciona.

RELAXEM-NOS UNA MICA .

Tot i que m’ha apassionat la política des d’adolescent, no hi entenc.
Cada dia n’estic més convençut. Quan veig com governen els governs, jo ho faria diferent. Quan veig com les oposicions ataquen els governs, jo ho faria diferent. Quan veig com els governs ataquen les oposicions, jo ho faria diferent.No pot ser que tanta i tanta gent dedicada a aquesta noble activitat s’equivoqui en les seves actuacions.
El més raonable és que l’equivocat sigui jo. Per tant, la conclusió és òbvia –i la navalla d’Ockham, cruel–: no hi entenc, de política. Hi ha coses que sincerament, encara que m'escarraço no entenc. I evidentment dec ser jo el que està equivocat.
Per que no pot ser que tants bons opinadors a sou de els més importants grups econòmics-partidistes del nostre País s'equivoquin.
Fa pocs dies, una serie de presuntes criminals han estat detinguts a l'última operació del mediàtic jutge Garzon. Persones que ocupaven o havien ocupat importants responsabilitats polítiques o bé eren responsables de importants empreses.
A l’Edat mitjana es practicava el Judici de Déu. Partint de la premissa que Déu protegiria els innocents, els acusats eren obligats a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua bullent. Si aquesta pràctica salvatge no els ocasionava cap lesió, és que Déu els protegia i, en conseqüència, eren innocents.
Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resultaven culpables.
Ens pot semblar un costum bàrbar, incivilitzat, propi de ments fonamentalistes. Tanmateix, avui continuem practicant el Judici de Déu a través de proves més sofisticades. Encara que professem la laïcitat, partim igualment de la premissa que Déu protegirà els innocents i, en conseqüència, sotmetem els acusats a l’acció dels mitjans de comunicació. Si surten incòlumes d’aquesta cruel pràctica, és que Déu els protegeix i, en conseqüència, són innocents.
Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resulten culpables.
L’altra opció –escoltar l’acusador, escoltar l’acusat, verificar indicis i evidències i arribar a conclusions fonamentades abans d’emetre veredicte– és un procés lent, feixuc i avorrit. Per tant, per què subordinar-s’hi si tenim alternatives amb més atractiu, amb més gràcia (amb més gràcia divina, fins i tot)?
Francament costa parlar amb calma de fets que impacten i indignen. El panorama social i polític és complex, difícil i farcit d'escandols. Escandols que caldrà superar, si però des de la responsabilitat i la decència. Aquesta interpretació de la socialització és perillosa per la democràcia i pot generar dinàmiques populistes que acabin amb salvapàtries de liders.
La democràcia és una garantia, amb virtuts i defectes, insuficient en la participació però, de forma evident, un camí vàlid front a altres models. Personalment em decanto per una democràcia i una societat justa. Aquesta justícia només es pot construir des de la coherència personal i la flexibilitat política que no vol dir canviar de camisa segons qui s'acosta. La distància entre societat i política és gran però aquesta ferida, fruit de desencantament, encara es fa més profunda amb aquestes acusacions.
Ja no es tracta de qui guanya o perd vots sinó de la desconfiança que es genera sobre la gent. L'ombra del dubte plana sobre totes i tots els que intenten, des de les institucions polítiques democràtiques, defensar canvis socials, nacionals, polítics i econòmics.
I cal aprofundir més enllà de les portades dels diaris i la cortina de fum sobre el tracte als detinguts. No confio ni sóc fan del jutge mediàtic però la preocupació sobre el tractament a les persones imputades ni es té en compte quan parlem d'independentistes bascos o catalans o de possibles integrants del comando Ajax, és una cosa de classe, de classe social és clar! Sigui cert o no (defenso la presumpció d'inocència per a tothom), estigui ben o mal instruit (de fet només els i les independentistes acaben a la presó amb les instruccions de Garzón) el mal ja està fet i la desconfiança plana sobre la gent.
Caldrà superar aquesta situació amb propostes polítiques d'aprofundiment democràtic i transparència institucional i de les organitzacions polítiques i per això calen opinions i mans, per construir fa falta gent. Joan Fuster deia: "la política la fas o te la fan" és una evidència, deixar de participar no aporta gaire tot i fer veure el descontentament amb un sistema d'organitzacions polítiques .