Avui fa vint-i-vuit anys es va produir el darrer cop d’Estat clàssic de la història d’espanya: després d’ocupar el “Congreso” i de segrestar el govern, Milans del Bosch, Armada i Tejero van ser sentenciats a 30 anys de presó. El judici, excessivament respectuós i amable amb els colpistes, només va inculpar uns quants caps militars i amb prou feines va entrar en la trama civil del cop.Si bé es cert, i ara tothom ho oblida, que que el rei ja en la seva primera visita a Barcelona havia llegit el seu discurs en català (16 de febrer de 1976) i que varem tenir Generalitat (29 de setembre 1977) mes d’un any abans que Constitució Espanyola ( 6 de desembre de 1978), i tot això indicava un camí cap a la normalitat, la veritat es que desprès del mai ben explicat autocop del 23 de Febrer de 1981 ja va quedar clar que això canviaria.
El cop d'estat del 23 de febrer de 1981 va anar seguit de la LOAPA (Llei Organica d'Harmonització del Procés Autonòmic), del xantatge al grup parlamentari del PSC a Madrid perquè s'integrés al grup del PSOE, de la persecució penal al President de la Generalitat, de la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) que encara patim, i de la generalització del procés autònomic fins a posar Ceuta al nivell de Catalunya.
Avui, com cada any, es repetirà a tort i a dret que el cop d'estat va fracassar.
El cop d'estat del 23 de febrer de 1981 va anar seguit de la LOAPA (Llei Organica d'Harmonització del Procés Autonòmic), del xantatge al grup parlamentari del PSC a Madrid perquè s'integrés al grup del PSOE, de la persecució penal al President de la Generalitat, de la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) que encara patim, i de la generalització del procés autònomic fins a posar Ceuta al nivell de Catalunya.
Avui, com cada any, es repetirà a tort i a dret que el cop d'estat va fracassar.
De debò que va fracassar ? Vint-i-vuit anys després, Tejero és un anacronisme. Avui ja no és imaginable un intent de cop d’Estat com aquell. Potser, però, perquè ja no cal. El tinent general Mena, que durant el debat del nou Estatut, ara fa tres anys, va parlar amb un to clarament involucionista, no volia copiar Tejero, però sí que se’n volia fer eco. Ell ens el va recordar. I amb el record ja n’hi va haver prou per fer por, per provocar que el PSOE accionés el fre en la negociació del nou Estatut i per impedir qualsevol reforma de l’Estat en la línia de l’Espanya plural que s’havia anunciat. Ara sabem que l’Espanya plural només era un eslògan. I és que avui és el 23-F. Cert que aquest no és aquell. Però també és cert que amb el record d’aquell ja n’hi ha prou perquè avui no passi res, perquè no hi hagi cap reforma de l’Estat i per fer que els nacionalistes catalans ens continuem sentint, a espanya, tan forasters (o més) que fa vint-i-vuit anys.
El President Pujol va anar creant una Generalitat de debò, i en 23 anys va aconseguir que les nostres institucions fossin respectades. Quan era el moment de donar un nou pas endavant, ERC va preferir fer president un Maragall que necessitava sempre projectes per a no avorrir-se i amb l’ajut inestimable dels eco-comunistes van redactar un estatut infumable, ple d’articles que no eren necessaris presentar a Madrid, i que al final va ser assumit per nosaltres, CiU gracies a que en ZP va acceptar que el finançament fos de negociació bilateral, que l’Estat es comprometés a invertir almenys el 18% de les seves inversions en obra pública a Catalunya, i que es tingués en compte per a les competències socials (sanitat i educació) el cens real.
La realitat es que degut a la crisi econòmica ens hem adonat que Madrid mai te presa (ja ho deia en Cambó amb el seu famós discurs a Alfons XII), que tenim una merda d’infraestructures, que la educació de plastilina no funciona, que la Sanitat nostra no només até de gratis a 1.800.000 immigrants sinó també als aragonesos que ens tracten de lladres pel tema de l’art sacre de la Franja però que van als hospitals de Lleida de gratis, i a tot aquell espanyol que prefereixi els nostres hospitals als seus.
Ens hem adonat també que les Caixes catalanes no recolzen l’economia catalana en aquets moments tant durs per les empreses, i si poden els hi foten el peu al coll. Que les nostres empreses automobilístiques no son nostres sinó dels estrangers, i que tots els nostres autònoms creadors de feina esperen abandonats pel nostre govern qualsevol acció que no arribarà mai, perquè la realitat es que la Generalitat no te poder, i el que de vegades feia en Pujol ( per exemple netejar Caixa Tarragona) era mes per la autoritat moral del personatge que no pas perquè tingués un poder real.
I es aquest el problema, que qui ens governa no te autoritat moral, perquè de fet ni va guanyar les eleccions, perquè de fet no te ni formació ni ofici conegut, i a més es un dependent de l’amo del partit que es a Madrid. I de tot això, de la sanitat cada cop mes degradada aquest últims anys, de l’educació de la plastilina, de que avui puguem anar a presó perquè un senyal l’acaben de posar a 40 quan fa cinc minuts era a 60 i nosaltres som tant “imprudents” que anem per una autovia nova a 80 Km/h, quan a Alemanya no tenen cap límit de velocitat, perquè son europeus però no eco-idiotes ; de que ens acabin de pujar la llum oficialment un 4% , però realment un 20%, i, a sobre, el govern central tingui la cara dura de muntar una oficina d’atenció al consumidor, i tot això succeeix perque no van voler vendre Endesa a una empresa catalana, pero ara, amb les pujades donen a guanyar diners a una empresa italiana, i permeten que el Acciona s’embutxaqui 11.000 Milions d’€ amb la venda de les seves accions, de tot això la culpa no es d’Espanya, sinó nostra d’acceptar-ho..
Perquè, en definitiva, encara que el TC no toqui l’Estatut, i encara que en ZP ens augmenti el finançament en els previsibles 4500 M€ (dels quals el tripartit ja n’ha gastat 2.804 només en augmentar la plantilla col•locant a parents, amics i coneguts) això no te solució, perquè si el dèficit fiscal es de 19.500 M€, i ja fa 34 anys que ens roben, i tot el que ens han robat son infraestructures que avui ens manquen, no podem continuant esperant que espanya ens arrangi voluntàriament les infraestructures, dons ja es vist els anys que porten per a fer un AVE de Barcelona a Paris (ningú el va demanar a Madrid), i encara el tenen per fer.
La culpa no es d’espanya sinó de saber quants anys mes NOSALTRES volem estar esperant? El consol és que avui els forasters som molts més dels que ells diuen i volen. Fins que el 23-F ja no ens hagi de fer por perquè només sigui un record en una història que ja no serà la nostra.
El President Pujol va anar creant una Generalitat de debò, i en 23 anys va aconseguir que les nostres institucions fossin respectades. Quan era el moment de donar un nou pas endavant, ERC va preferir fer president un Maragall que necessitava sempre projectes per a no avorrir-se i amb l’ajut inestimable dels eco-comunistes van redactar un estatut infumable, ple d’articles que no eren necessaris presentar a Madrid, i que al final va ser assumit per nosaltres, CiU gracies a que en ZP va acceptar que el finançament fos de negociació bilateral, que l’Estat es comprometés a invertir almenys el 18% de les seves inversions en obra pública a Catalunya, i que es tingués en compte per a les competències socials (sanitat i educació) el cens real.
La realitat es que degut a la crisi econòmica ens hem adonat que Madrid mai te presa (ja ho deia en Cambó amb el seu famós discurs a Alfons XII), que tenim una merda d’infraestructures, que la educació de plastilina no funciona, que la Sanitat nostra no només até de gratis a 1.800.000 immigrants sinó també als aragonesos que ens tracten de lladres pel tema de l’art sacre de la Franja però que van als hospitals de Lleida de gratis, i a tot aquell espanyol que prefereixi els nostres hospitals als seus.
Ens hem adonat també que les Caixes catalanes no recolzen l’economia catalana en aquets moments tant durs per les empreses, i si poden els hi foten el peu al coll. Que les nostres empreses automobilístiques no son nostres sinó dels estrangers, i que tots els nostres autònoms creadors de feina esperen abandonats pel nostre govern qualsevol acció que no arribarà mai, perquè la realitat es que la Generalitat no te poder, i el que de vegades feia en Pujol ( per exemple netejar Caixa Tarragona) era mes per la autoritat moral del personatge que no pas perquè tingués un poder real.
I es aquest el problema, que qui ens governa no te autoritat moral, perquè de fet ni va guanyar les eleccions, perquè de fet no te ni formació ni ofici conegut, i a més es un dependent de l’amo del partit que es a Madrid. I de tot això, de la sanitat cada cop mes degradada aquest últims anys, de l’educació de la plastilina, de que avui puguem anar a presó perquè un senyal l’acaben de posar a 40 quan fa cinc minuts era a 60 i nosaltres som tant “imprudents” que anem per una autovia nova a 80 Km/h, quan a Alemanya no tenen cap límit de velocitat, perquè son europeus però no eco-idiotes ; de que ens acabin de pujar la llum oficialment un 4% , però realment un 20%, i, a sobre, el govern central tingui la cara dura de muntar una oficina d’atenció al consumidor, i tot això succeeix perque no van voler vendre Endesa a una empresa catalana, pero ara, amb les pujades donen a guanyar diners a una empresa italiana, i permeten que el Acciona s’embutxaqui 11.000 Milions d’€ amb la venda de les seves accions, de tot això la culpa no es d’Espanya, sinó nostra d’acceptar-ho..
Perquè, en definitiva, encara que el TC no toqui l’Estatut, i encara que en ZP ens augmenti el finançament en els previsibles 4500 M€ (dels quals el tripartit ja n’ha gastat 2.804 només en augmentar la plantilla col•locant a parents, amics i coneguts) això no te solució, perquè si el dèficit fiscal es de 19.500 M€, i ja fa 34 anys que ens roben, i tot el que ens han robat son infraestructures que avui ens manquen, no podem continuant esperant que espanya ens arrangi voluntàriament les infraestructures, dons ja es vist els anys que porten per a fer un AVE de Barcelona a Paris (ningú el va demanar a Madrid), i encara el tenen per fer.
La culpa no es d’espanya sinó de saber quants anys mes NOSALTRES volem estar esperant? El consol és que avui els forasters som molts més dels que ells diuen i volen. Fins que el 23-F ja no ens hagi de fer por perquè només sigui un record en una història que ja no serà la nostra.
1 comentari:
Vist en perspectiva aquell cop va ser un èxit perquè ha aconseguit que Catalunya, 28 anys després, encara estigui en les mateixes condicions polítiques i nacionals que 6 anys després de la mort del dictador i en algunes coses encara estem pitjor.
Hi ha hagut un retrocés en l’ús de la llengua catalana, en els símbols nacionals, en independència econòmica, però el més greu de tot és que estem començant a perdre l’esperança en un futur ple per al nostre país.
Sí que ens ha servit, però, per adonar-nos que amb Espanya no hi ha res a fer i que, si volem generar il·lusió en el futur, hem de desempallegar-nos d’un Estat que ens va en contra i hem de fer el nostre cami lliurement.
Publica un comentari a l'entrada