ENS EN SORTIREM ¡ .

Aquests dies els socialistas (PSOE=PSC), el PP i Ciutadans insisteixen en la pèrdua de centralitat de CDC per tenir postulats nacionals clars.
S´equivoquen i de molt. CDC no ha perdut centralitat, però el que si és cert és que el centre de Catalunya s´ha mogut cap a posicions nacionals mes valentes i justes.
Aquest moviment de la majoria social de Catalunya és fruit de molts anys de treball, i mèrit de molts, però Convergència n´és un dels actors principals. Fa pocs dies l´Èric Bertran deia "CDC encapçalarà el procés d´independència de Catalunya".
L´Èric(http://www.ericbertran.cat/?page_id=56)tenia te raó. Per molts de nosaltres l´objectiu és un estat propi per Catalunya, però per arribar a tenir un estat abans ha d´haver-hi molta Nació.
Jordi Pujol ens deia "fer País", i ho va fer (institucions, policia pròpia, TV3, escola, estat del benestar i cohesió social). En aquell temps no hi havia una consciència sobiranista important al País (els independentistes érem quatre gats), però això no obstant, el País avançava i es posaven fonaments sòlids pel futur.
Més endavant, molts joves vam començar a parlar desacomplexadament d´independència. Recordo que l´Àngel Colom sempre ens deia "com menys en parlem més lluny hi estarem". Avui, el país ha canviat. D´una banda amb instruments democràtics i amb pau, tot és possible en l´escenari europeu i mundial. D´altra banda la incomprenssió i l´ofec econòmic d´Espanya cap a Catalunya (és igual que goverrni el PSOE o el PP ) desperta al més adormit. I la societat catalana comença a perdre la por i abraça nous horitzons.
Artur Mas sap on és el centre sociològic d´aquest País, i sap que encara que la nostra missió principal és encara "fer Nació", la majoria del poble de Catalunya està preparada per fer passos endavant importants. És el dret a decidir.
El catalanisme ha de continuar sumant majories i construint País, però els objectius de llibertat són avui més a prop que fa 20 anys. Catalunya s´ha mogut, ha anat endavant, i per tant, postulats que fa uns anys podríen semblar radicals avui no ho són, i poden representar a la majoria, a la centralitat.
Avui el catalanisme té nous reptes que cal sumar al continuar "fent País", que són trobar un camí d´avenç democràtic a les nostres aspiracions i sumar les noves migracions al catalanisme.

Si el catalanisme, amb CDC al davant, fem bé aquestes tres coses, fer País, avançar democràticament i sumar la immigració, ens en sortirem.
Vagi per endavant la meva admiració i reconeixement per la iniciativa que ha aconseguit aplegar milers de catalans a Brussel·les per defensar la independència del nostre País. Reconeixement pels que hi van anar i, sobretot, per tots aquells que durant mesos han treballat per fer-ho possible.
He llegit que a la cloenda de la manifestació es va proposar una recollida de signatures a favor d’una Iniciativa Legislativa Popular a favor d’un referèndum d’autodeterminació. La veritat és que si fos fa uns anys, ja sigui perquè fos la primera iniciativa en aquest sentit o perquè pensés que hi haguessin escletxes pel seu èxit, m’hi hagués engrescat. Ara però sóc una mica escèptic, per dues raons: per la seva utilitat com a full de ruta cap a la independència i com projecte prioritari dins dels reptes dels 10Mil. Molts pensen que per a què Catalunya aconsegueixi la independència s’ha de convocar un referèndum i guanyar-lo, i després proclamar la independència.
Malauradament, tot i ser el camí ideal, no pot funcionar així: l’estat espanyol ja ha dit (la darrera vegada amb el Pla Ibarretxe) que no es poden convocar referèndums per qüestions territorials, i menys per la independència. Espanya no és el Regne Unit o el Canadà, on els estats accepten l’exercici d’autodeterminació.
Això es un dèficit democràtic insalvable, ja que no hi ha signes de que es pugui redreçar aquesta situació (si ni tan sols respecten el referèndum de l’Estatut(et)!).
Per tant per a mi, el camí és aconseguir una majoria parlamentària, proclamar la independència, i després, en tot cas, fer un referèndum.
Dedicar esforços a convocar un referèndum que no es podrà realitzar (i si es realitza no tindrà garanties d’imparcialitat per part de l’estat) em sembla un esforç poc útil.

Primer independència, després referèndum.
L’altra raó és una qüestió de prioritats: darrera dels 10Mil a Brussel·les hi ha un espai polític orfe que aposti de forma desacomplexada per l’exercici del dret a decidir i que situï en les eleccions del 2010 la independència com a eix de la seva actuació política.
l’estratègia d’Esquerra passa per reeditar l’any 2010 el seu pacte de sang amb el PSC-PSOE per continuar l’estratègia del patriotisme social i seguir construint un estat propi des del Tripartit (?!). Si tornen a sumar, pactaran, no hi ha cap dubte (i si algú té algun dubte que revisi l’hemeroteca de les darreres dos eleccions al Parlament amb el missatge de l’equididistància, o que es pregunti per què Esquerra hauria d’actuar diferent si pensa que amb el pacte actual amb el PSC-PSOE tot és genial i gràcies a Montilla estem més a prop de la independència).
Una de les promeses d'ERC era dur la "radicalitat democràtica" a Catalunya. Els resultats són a la vista. El 2003, Esquerra va regalar la presidència a un Maragall perdedor. El 2006, la va regalar a un Montilla encara més perdedor. El 2007, va fer una doble operació: Jaume Gilabert, president de la Diputació de Lleida amb 3 diputats (quan CiU en té 11), i Enric Vilert de la de Girona amb 6 diputats (per 12 de CiU). I ara, el 2009, Puigcercós fa tèrboles maniobres per impedir que les bases del partit votin sobre el finançament. "Radicalitat democràtica"?

La deuen deixar tota per al 2014, any del referèndum d'autodeterminació. Almenys, això diu el senyor del bigoti.
Quina hauria de ser la prioritat dels 10Mil ?Doncs aconseguir que aquests i/o altres partits apostin per l’exercici del dret a decidir a partir de les eleccions del 2010. Cal una societat civil forta i mobilitzada, però sense partits que els segueixin no hi ha res a fer, més enllà de generar més frustració. Els 10Mil han d’estar representats al Parlament, i no només amb diputats que hi donin suport de forma individual. I la seva reivindicació ha de ser l’eix fonamental de l’acció política d’algun partit.
Aquesta, en la meva modesta opinió, hauria de ser l’objectiu dels 10Mil.
Fa uns dies els diversos partits d’àmbit català posaven nota al Govern espanyol, és a dir, al govern que encapçala el senyor Rodriguez Zapatero.El PSC va qualificar el govern del PSOE i li posava un notable, ara però el senyor Montilla afirma que el notable era “respecte a la seva acció de govern global”, és a dir a Espanya, però no respecte a Catalunya.
D’aquesta manera deixa ben clar que el PSC és purament màrqueting i que el PSOE es va avaluar a ell mateix amb un notable (no es va posar un excel·lent perque són modestos).

Seguint amb aquest raonament és normal que el Govern de la Generalitat sigui totalment inoperant i secundari, doncs per el PSOE = PSC l’acció de govern és fa per Espanya aquí ningú fot ni brot. El president de les promeses incomplertes, que va decidir ser investit en majoria simple, prescindint de l’aritmètica més bàsica, per analfabetisme o per xuleria, es troba ara que la seva política maldestre i menyspreativa l’ha portat a l’atzucac de trobar-se completament sol.

Ja ni la traïció dels 25 diputats del PSC, que paradoxalment voten en contra de propostes legislatives del propi PSC a Catalunya, li serviran ara per seguir governant amb la falta de paraula i la poca elegància que el caracteritzen.
Un executiu sense capacitat legislativa suposa mantenir tres anys més un govern inoperant, políticament mort, suposa acceptar l’inici d’una era on les propostes de llei seran tombades de manera sistemàtica. I és que Zapatero, lluny de fer una política de consens, ha exacerbat la paciència dels ciutadans que hem vist com ens han mentit reiteradament de manera deliberada.
On és l’Estatut, traspassos de rodalies, aeroports, finançament, inversió per compensar les balances fiscals... Hauria de ser perceptiu als mítings dels socialistes acabar amb un advertiment que digui: “Atenció, totes les promeses que acaben de sentir probablement no es compliran”.
Des de la crítica constructiva, des de l’oposició seriosa, no consentirem que el senyor Zapatero continuï gaudint d’impunitat. El farem esclau de les seves promeses, tenim una posició de força renovada i moltes ganes de posar-lo a la picota. Qui la fa, la paga. Aquesta és la valuosa lliçó que haurà d’aprendre el president del govern si vol sortir una mica airós dels anys que li queden per governar, Déu vulgui que siguin menys que més, però tanmateix ningú pot obviar l’encarcanat escenari polític que estem vivint. Alguns es preguntaran si en la situació actual és productiu dur a terme una oposició severa que eviti l’acció de govern.
Però el que s’haurien de preguntat és si l’acció de govern és productiva en l’actual situació de crisi. Els qui creuen que s’està actuant des d’un prisma destructiu, per pur revengisme s’equivoquen completament.
N’estem farts que ens inflin a informacions falses que ni ells mateixos poden assegurar; des del tabú de la paraula crisi a les múltiples revisions del creixement de l’economia fins el que suposo que és l’últim que s’ha publicat on es dubta de la recuperació en el segon semestre d’any, per no parlar ja del nombre d’aturats i les previsions d’aquestes quantitats que no paren d’inflar-se en cada compareixença del ministre Corbacho.