NO HA ESTAT RES.

Tenir un blog és una cosa carregosa. En certa forma es com tenir un fill: t'agrada tenir-lo però és emprenyat haver-te'n de fer càrrec en tot moment. Per això a molta gent li agrada més ser tiet que pare.

Per això la majoria de la gent, que ja en fa prou cuidant fills i parella, no té blogs.Molts de nosaltres, patètics blogaires amb aspiracions d'escriptor de veritat, tenim problemes per trobar la inspiració.

Ah, inspiració! Aquella prostituta esquiva.
Aquella porca eixelebrada i fresquívola que es fa caca en el nostre teclat i pipi en les nostres ànimes. Sovint la inspiració és com una erecció: apareix quan no la necessites i en canvi, arribat el gran dia ens deixa tirat. Els blogaires som uns màrtirs: Ens exposem a perdre amics, a espantar amants i demés per la causa odisfèrica.
És clar que també, ben mirat, ens desfoguem aquí per no acabar fent-ho amb alguna amistat. Porto uns quants dies que de tantes coses de les que voldria parlar, estic totalment bloquejat.

I és que arriba un moment com a ciutadà que hom ja no sap si s'angoixa, indigna, cabreja, decep, o com s'ha d'agafar tot l'allau de males noticies que li cauen diàriament al damunt.
Aquests dies he llegit i escoltat diverses persones que ens han dit coses molt interessants i molt diverses sobre qüestions molt diferents. Aparentment, les coses que han dit no tenen cap mena de nexe comú, els temes són ben diversos, però en el fons, penso que sí que hi ha algun tipus de nexe comú . Sobretot, des del meu punt de vista, són reflexions que sorgeixen de persones que no tenen interessos als que servir
En fi, estem tan mancats de persones lliures i sàvies que ens aportin llum i clarividència sobre tantes i tantes qüestions que no em convida pas a l’optimisme. I a fe de déu que el meu caràcter ha estat sempre d’un gran optimisme en tots els aspectes de la meva vida.
Estem vivint una època dolenta per la credibilitat del món polític, dins de la societat actual.

Si veiem les últimes eleccions que hi han hagut, podem extreure una característica clara del que pensa la societat actual dels polítics; no solucionen els problemes de les persones, només solucionen els seus propis..És allò que deien, servir-se de... enlloc de servir a...
Tenim el Millet, l'afer menor però afer al cap i a la fi dels SMS, el cas Gürtel que és molt gros, la ineficiència gairebé patològica del Govern del Sr. Zapatero per sol·lucionar els problemes reals de la gent, els efectes d'aquesta crisi que paleses dia a dia en la gent del teu entorn, els d'Esquerra amb l'últim l'acte de cainisme en do major que van més perduts que una sardina per la Vall de Núria.

Reagrupament es va consolidant amb fermesa arreu del territori català sense presses peró amb decisió i tenacitat., mentre els de la plataforma decidim.cat es barallen sobre com i quan s'han de fer les consultes populars de la independència.
Les servituds i els interessos acaben apareixent gairebé sempre al voltant de causes nobles i en bé de tothom.

Aquest és un punt simptomàtic que hem de valorar.
Si, ja en si, la societat comença a desconfiar dels polítics i cada cop els veuen més llunyans, poc ajuda els casos de corrupció que estem visquent en els últims dies... Em refereixo als ja coneguts casos Gurtels i del Palau de la Música...Digueu-me, tossut o ingenu. O tossudament ingenu.

No entenc la gran majoria de les notícies que publiquen els diaris . Des d’un punt de vista exclusivament empresarial, de venda de diaris, puc entendre els titulars i les portades.
La informació és poder. Però en una societat dominada pel paradigma bulímic de la moda, la informació que ahir ens convertia en reis, demà en deixa com uns mongòlics. Per tant, més que no pas informació crua, el que atorga un poder verdader és la capacitat de seleccionar la informació. Però quedi clar que això no és periodisme. És una altra cosa.
A totes les democràcies els partits polítics, les fundacions, les associacions, etc., tenen un sistema més o menys elaborat de fund-raising, de recerca de finançament.
Per tant, que l’Àngel COLOM acudís a Fèlix MILLET -que fins que la policia va registrar el Palau passava per ser un prohom de l’alta societat catalana- a demanar-li finançament, o que la Fundació Trias Fargas arribés a convenis amb la Fundació del Palau de la Música només hauria de ser notícia si els diners haguessin anat amunt i avall sense ordre ni concert. Tot i que va quedant evident que els mots “diners”, “ordre” i “Fèlix MILLET” no es pot suposar que vagin alhora, sembla clar, per les mateixes notícies, que en el cas de COLOM, MILLET va ajudar-lo i, en tot cas, va aprofitar per “ajudar-se”, però en cap cas, més enllà de la consciència moral en conèixer-se els fets, s’ha de responsabilitzar COLOM de res.
En el cas de la Fundació Trias Fargas, tot plegat és encara més clar. Està tot documentat i auditat, i no hi ha desviament de fons. On és, per tant, la notícia? O, dit d’una altra manera, el fet seria notícia sense el cas MILLET?
Perquè el que és sagnant és que la mateixa notícia que fa un titular que indica que hi ha roba per rentar en aquest tema, en el cos de la notícia afirma que totes les operacions són legals i només fa el comentari, la pregunta, la reflexió, de si una Fundació finançada amb fons públics podia signar convenis d’aquesta mena amb una fundació de caràcter marcadament polític. La reflexió la podríem arribar a compartir o no.
En qualsevol cas, però, aquesta reflexió surt del que és notícia, i passa a ser opinió.
I, per tant, i en conclusió, acaba sortint en portada una notícia que no és tal i que només té interès si s’hi afegeix la reflexió, la opinió.

És a dir, ocupa la portada una opinió vestida de notícia.
Evidentment, hi haurà qui tindrà molt interès en què la Fundació Trias Fargas i CDC s’expliquin donant a la opinió, com ha fet el diari, caràcter de “notícia”, i posant el fet com a sospitós quan el mateix diari, a la mateixa notícia, el qualifica de legal.
De la notícia, al negoci. Del negoci, a la politiqueria. De la politiqueria al teletip. Del teletip, a la notícia.
Però el cas que està aconseguint més portades durant aquests dies, és la Trama Gurtel... Mireu, que jo era reticent a escriure sobre aquest tema... Ja sabeu, "cuando las barbas de tu vecino veas quemar, pon las tuyas a remojar"...Però ara se'm fa impossible no parlar d'un tema que va més enllà d'uns simples vestits regalats al Sr. Camps... Cada dia que sabem alguna cosa més del cas, ens rasguem les vestidures, per la corrupció que sembla haver-hi en el Partit Popular i el seu finançament...
Està clar que la Sra. Aguirre ahir va prendre una primera decisió que és la d'enviar a 3 diputats que ja són inculpats al grup mixt... però de veritat per fer això, s'ha hagut d'esperar 8 mesos??? Però la trama més gran, del Partit Popular i el cas Gurtel, sembla que ve donat a València i allà encara no s'han pres decisions, escudant-se en que no hi ha res clar... Qui és el que encara no ho té clar??? Alguns dels dirigents populars valencians, madrilenys, Gallecs i Castellano Lleonesos, han urdit un negoci per a poder suposadament, guanyar-se uns diners, amb les seves responsabilitats. I això, després d'aixecar-se la primera part del sumari del TSJ de Madrid, i veure les diferents transcripcions de les escoltes telefòniques no deixa lloc a dubtes... I se segueix sense prendre mesures...
Ara corren tots a desvincular-se d'aquest grup de gent que va vendre actes a les diferents Comunitats Autonòmiques (com per exemple els Gramy's Latins a València, on el Govern Valencià, es va quedar amb la proposta més cara, però molt més cara que la resta)... Però al realitat, és que poc a poc es va demostrant la seva culpabilitat...
El sistema polític s'ha d'oxigenar, tal i com es va oxigenar en el seu moment, altres casos de corrupció i que el PP, no va dubtar en cap moment de demanar caps... els mateixos caps que li demana la societat actual, ara a ells... La seva credibilitat s'està perdent...
Però els dirigents estatals de la dreta espanyola, perden el temps espolsant-se les culpes i dient que tot això són calumnies contra ells... argumentant falses denúncies que diuen que han posat, però que no consten als jutjats i involucrant a jutges, amics personals d'alts dirigents, en tot aquesta problemàtica partidista (recordem que el TSJ de València, va arxivar el cas, que ara està destapant el TSJ de Madrid... I recordem que el Màxim Magistrat de València, és amic personal de Camps i ha anat a actes del PP, a València)...Tal i com deia el Ministre Rubalcaba ahir... El PP no valora de la mateixa forma, un cas de corrupció en un Ajuntament governat pels socialistes, on demanen dimisions (i així ho està fent els dirigents socialistes) o un governat pel PP, que no demana dimisions i diu que els estan atacant abans que es demostri la culpabilitat...Tot plegat, aspectes a tenir en compte. Que no malgastin temps en mirar de tapar les vergonyes a uns altres... que exigeixin dimisions també dins del seu partit.
Però ja ho va dir Sirera, en aquell SMS desgraciat... "Aquest partit és una Merda"!!
Un cercle viciós que acabarà donant el poder, al final, al primer populista que passi per aquí. I clar, arriba un moment que un es bloqueja i s'acaba preocupant de si era un gos o una lleona la que voltava perduda i famolenca per Tarragona, potser perquè en el fons és l'única sorpresa que ha rebut en molt de temps, atès la resta es reiteradament i fastigosament previsible.

I això és una mica tot. El panorama polític segueix essent desolador, tant que no val gaire la pena parlar-ne. La bipolarització amb dretes i esquerres és una cosa absolutament desfassada i absurda, però el President Montilla i els seus n'estan encantats, i ho fan servir com a cavall de batalla per la majoria de comicis. És un miracle que la gent encara vagi a votar.

En fi, per avui res més. Bon cap de setmana ¡¡Espero no despenjar-me tant la propera vegada. A tornar-hi, que no ha estat res.