Gràcies.

Gràcies a totes les persones que ens heu fet confiança!!

Credibilitat sota zero.

El PSC hauria de deixar de parlar de federalisme, perquè la base del federalisme és posar el territori per davant del partit estatal. Haurien de mirar com es comporta un partit estatal a Suïssa o a Alemanya i veurien com ho fan els partits estatals quan discuteixen lleis i propostes que afecten a un territori concret. Després de prendre’n nota que actuïn en conseqüència i parlin de federalisme.
La votació d’ahir va evidenciar, una vegada més, i per enèsima vegada, que els famosos 25 diputats catalans del PSC, no existeixen. Al Congrés dels Diputats hi ha 169 diputats socialistes que pertanyen al PSOE, la resta són elucubracions mentals per enganyar als il-lusos.
Ahir va passar el que ja se sabia que passaria, res que no hagi passat mai, el grup socialista al Congrés dels Diputats va votar en bloc contra una proposta de CiU per reclamar l’avançament del pagament del fons de competitivitat. Això ha passat més d’una vegada.

El que no havia passat mai és que el PSC voti contra una proposta seva que al Senat havia votat a favor. Perquè la proposta discutida ahir al Congrés era idèntica, fil per randa, a la que va presentar en el Senat. Paradoxal, per no qualificar-ho d’una altra manera, el comportament d’un partit que vota contra el seu propi text.
Però no acaba aquí la cosa. El pitjor de tot és que el PSC va tramitar una proposta paral-lela amb l’acord de tot el PSOE que hauria pogut ser aprovada si CiU hagués abandonat la seva. Aquesta proposta socialista consistia en demanar al govern central que negociés el pagament del fons de competitivitat per avançat, tal com ha fet en els darrers dos anys. Una proposta que CiU no va acceptar i que, si escoltem les declaracions que ha fet la ministra Salgado, seria paper mullat ja que la ministra ha dit que parlarà tot el que calgui, però que no avançarà els diners. Així doncs, la proposta del PSC és, simplement no servia de res, i ells ho sabien.

Com també sabien que CiU no s’hi avindria a fer el paperot i així els del PSC quedaven molt be davant dels seus. Després venen les explicacions i les excuses. Diuen els del PSC que CiU ha preferit aliar-se amb el PP i perdre, en lloc d’anar amb els socialistes i guanyar. A mi em sembla molt trist el paper del PSC. Estan fent passar el temps, és el que nosaltres en diem “qui dia passa, any empeny”. Els del PSC asseguren que la seva moció era un pas endavant. És un pas endavant renunciar a exigir per passar a demanar una negociació a la que el govern central s’hi oposa?
Potser ens haurien d’explicar que entenen ells per donar “un pas endavant”.
Perquè aquest canvi en el PSC? Perquè van votar afirmativament en el Senat i negativament en el Congrés? Jo ho veig així: en el Senat el PSOE té totes les votacions perdudes perquè el PP té majoria i només que convenci a algun grup més ja te la majoria absoluta, per tant, perdre aquesta votació al Senat no passava res. A més, al Senat les votacions no tenen la transcendència mediàtica que tenen al Congrés. En canvi, perdre aquesta votació al Congrés podia significar una derrota mediàtica important.
El PSC, al Congrés dels Diputats es disol en el PSOE més fàcilment que un terròs de sucre en una tassa de cafè calent, i això és així des de fa trenta anys, no és cosa d’ara. Els votants socialistes espanyols no entendrien que una part del PSOE, perquè ja ho va dir Zapatero que el PSC era PSOE, voti diferent. La disciplina de vot és la única actitud que entenen els partits, i de partit només n’hi ha un, encara que es disfressi de federació.
Si trist va ser l’espectacle d’un partit votant en el Congrés contra de la mateixa resolució que havien presentat i votat dies abans al Senat, les explicacions i la defensa de la seva posició ha estat patètica.I no caiguem en la temptació de pensar que ep PP va votar a favor perquè ho vegi com una cosa justa, res més lluny de la realitat. El PP va votar a favor per afeblir el govern socialista, de la mateixa manera que en un hipotètic govern del PP, el PSOE hagués votat a favor de la proposta amb els 25 diputats del PSC al capdavant, no ho dubtem. Tot això són actituds i estratègies polítiques que els catalans hem d’aprofitar com sigui.
Al final de tot, es va perdre per 6 vots. I tenint en compte que hi havia 8 diputats del PP absents, i que els bascos i canaris es van abstenir, també podem treure’n alguna lliçó.

Els catalans n'hem de prendre nota. Aquesta ha estat la prova que el PSC mai no reivindicarà el pacte econòmic per a Catalunya davant del Govern espanyol... sigui o no aquest un Govern del PSOE.

Ben segur que molts dels seus votants, socialistes catalans, avui se senten orfes i avergonyits. Companys del PSC, ha quedat palès que el PSC no defensa els interessos de Catalunya. La resta,,,,, anècdota….. a què espereu? La credibilitat del socialisme català, prou tocada, ara ja està sota zero. I Catalunya sap que no té un projecte socialista que la defensi. El projecte dels socialistes catalans és España. Amb honestedat, Nadal i cia. ara haurien de plegar.

Treieu-vos la crosta nacionalista (espanyola) del damunt i defenseu el vostre País d’una vegada!

LLista CiU Torredembarra

1 - Daniel Masagué Pere
2.- Pere Font Mas.
3.- Santiago Ardèvol Mirabal.
4.- Francisca Felguera Chinchilla.
5.- Èlia Rodríguez Tejero.
6.- Rosa Maria Guasch Alberni.
7.- Xavi Mercadé Orriols.
8.- Rafel Figuerola Camps.
9.- Berta Castells Franco.
10.- Octavi Solé Rovira.
11.- Joel Navas Fuentes.
12.- Laura Aguilar Brull,.
13.- Robert Pons Solé.
14.- Maria Carmen Silva López.
15.- Juan Àngel Girol Gómez.
16.- Maria Giralt Miquel.
17.- Salvador Vallès Valls.

Suplent 1.- Josep Mercadé Orriols.
Suplent 2.- Aleix Magriñà Morera.
Suplent 3.- Jordi Borràs Fa.
Suplent 4.- Ekena César Alcaraz.
Suplent 5.- Joaquima Girol Castaña.
Suplent 6.- Josep Marzà Soler.
Suplent 7.- Gumer Fuentes Esteso.
Suplent 8.- Carme Mas Arjant.
Suplent 9.- Maria Dolores Aguilar Brull.

Els 100 dies.

No arribem als 100 dies de gràcia i ja han sigut molts els moments en què gent com jo, gent que forma part d’un o altre partit de la federació de CiU, ens ha caigut la cara de vergonya (aliena, òbviament) al veure certes actituds i decisions.
El govern dels millors? Ull no acabem estrellats com els galàctics del Real Madrid
Porto dies que em costa escriure. De fet sempre m'ha costat escriure. La inspiració, sempre m'ha vingut provocada sobretot per alguna cosa que m'ha passat pel carrer, o per alguna notícia que he llegit al diari i que m'ha posat de tant a mala llet que, si no l'escrivia, rebentava.
Les últimes setmanes la premsa reflecteix la trista picabaralla entre un govern desbordat per la situació i una oposició que, donat que encara no es troba ni la punta de les sabates, va mossegant allà on pot per mirar de fer veure que continua viu en el mapa geopolític del nostre País.Una de les dades que em va cridar l’atenció sobre tot el tema de l’emissió de bons per part de la Generalitat va ser la diferencia més que substancial de l’estat de comptes entre un govern i l’altre: de 2.300 a 7.100 milions d’euros.
El que és una veritat com temple és que no es poden ocultar dades d’una institució de la manera que ho ha fet el tripartit capitanejat per José Montilla, ni un govern central pot ser tant hipòcrita i cínic permetent emetre bons a la Generalitat socialista i negar-li a la convergent. Però tampoc es poden acceptar declaracions com les de Jordi Pujol fill, que en un intent de ser el centre d’atenció mediàtic va crear una alarma social totalment innecessària; d’això se’n diu tenir poca consciencia de govern i de País, molt li queda per aprendre del seu pare. Desgraciadament, el govern de Mas va confirmant a mesura que passen els dies el que la nova oposició afirmava: CiU confon massa sovint els interessos de partit amb els de govern, i això és inacceptable. És cert que ells no ho van saber diferenciar mai, però la culpa d’uns no eximeix la responsabilitat dels altres, i dona la sensació que CiU encara no ha sabut acceptat el nou rol després de tants anys de dura oposició.
I es que el fet que la gran major part d’alts càrrecs que s’han nombrat ja formaven part de l’últim govern Pujol, deixa bastant en entre dit el discurs obamista de “buscar els millors i renovar”; i sinó, que algú m’expliqui .I és que la llista és gran en poques setmanes.
Culebrons com el de Xavier Crespo o els 80km/h sobraven de dalt a baix. Nomenaments com el de la MH Consellera Bozal tant del mateix. La multitud de declaracions i contradeclaracions de consellers i conselleres han donat la imatge de desorganització absoluta, més preocupats per concedir entrevistes i sortir amb foto i titulars que per reordenar i capitanejar el País: els consellers i conselleres s’haurien de parlar menys i pencar més, que per parlar ja tenim portaveu del Govern.
D’altres continuen sense saber ben bé quin és el seu lloc, tot fent declaracions via Twitter sobre temes cabdals i delicats, fet que a tots plegats ens ha deixat un regust a incredulitat. El mateix gust amarg que em venia al veure que tota una vicepresidenta del govern es dedicava a vendre el que no és. Tant demanar dimissions i tant poques que en farem nosaltres.
Una de les decisions que personalment més m’han decebut ha sigut, sens dubte, la degradació de joventut a una trista Direcció General. Primera perquè és un incompliment del programa electoral i del propi Artur Mas, doncs sempre havíem defensat aquesta àrea com de gran rellevància i que, en conseqüència, era lògic que estigues dins l’àrea de presidència i no la de benestar i família. Doncs bé. No només han mantingut joventut amb el conseller Cleries, sinó que a més a més, l’han degradat. Tot plegat ha deixat patent que, de moment, les polítiques de joventut són una prioritat pel nou govern, però només de paraula. I podríem continuar.
El fet, per exemple, que Josep Antoni Duran i Lleida concentri tant poder i assisteixi a les reunions de govern no fa altre cosa que donar la raó a l’oposició quan el titlla de “conseller a l’ombra”. Ni més ni menys diria jo. Molta ombra. Sembla que els resultats electorals i la bona valoració que els espanyols tenen del líder d’Unió li ha inflat prou el pit i li ha donat suficients ales com per iniciar una neteja ètnica de tots aquells sobiranistes que tanta nosa li fan; al mínim indici d’amenaça, la política interior és arrasar. Això sí que és matar mosques a canonades.Sincerament espero que passats els 100 dies de desgràcies estiguem a temps de fer un cop de timó.

Ja no queda més "cafè per alguns"

Avui la meva autoestima està per terra. Llegint els diaris he comprovat que sóc ridícul parlant català quan podria fer-ho en castellà i m'entendria més gent. A més, per culpa nostra, els catalans, hem portat l'estat espanyol en una crisi econòmica impossible.
Cada vegada que un ridícul català se li acudeixi parlar la seva llengua al Senat, a l'Estat li costa 12.000 euros. Això és insostenible.Tot això no és broma. Fa molts anys que la nostra consciència ens reprimeix i no ens deixa exercir els nostres drets sense assumir una quota de culpabilitat. Tan fàcil que seria si tots els espanyols, nosaltres també, parléssim la mateixa llengua! Per què volem 12 conselleries de la Generalitat si ho poden fer perfectament bé 12 ministeris estatals?
Com passa sovint PP i PSOE entonen la mateixa cançó: ara toca parar els peus a les autonomies, que gasten massa. En primer lloc cal dir que qui gasta massa és el govern central, que l'any 2009, l'últim de què es tenen dades, va acumular 99.785 milions d'euros de dèficit, mentre les comunitats autònomes en el seu conjunt van sumar 21.164 milions d'euros de dèficit, i els ajuntaments 5.671 milions. L'origen dels problemes financers de l'estat espanyol es troba en la gestió del govern central, que pretén desviar l'atenció situant les autonomies en el punt de mira, fent-se seu el discurs més radical del PP. Sempre que parlem de diners públics hi ha una idea que hem de tenir ben present: els catalans patim un enorme dèficit fiscal, la diferència entre el que paguem en impostos i el que rebem en despesa pública, que se situa entorn dels 20.000 milions d'euros anuals. Si Catalunya disposés d'un pacte fiscal com el que propugna CiU la Generalitat pràcticament no tindria dèficit. Malauradament ens regim pel model de finançament pactat pel Tripartit, i que ens van dir que era tan bo, que perpetua una situació en què els catalans rebem molt menys del que paguem.
Hi ha qui només creuen en l'Espanya centralista i uniforme. Aquesta pretensió de recentralitzar ha estat l'ocasió més clara de desestabilització després de 1981. Hi ha qui no ha cregut mai en la Constitució, encara que l'hagin utilitzar per limitar els nostres drets com a poble sobirà. La majoria d'articulistes parlaven de les paraules d'Aznar sobre les 17 autonomies, i des de Catalunya es criticava el fet de carregar-nos el mort quan les coses van malament. Qui va voler crear 17 autonomies i per què? Els catalans volíem que se'ns reconeguessin els nostres drets. No teníem cap necessitat de crear 16 autonomies més.
Jo no era independentista. De fet no crec que ara tampoc ho sigui de forma radical. Jo creia en ser part de l’Espanya democràtica post-dictadura. Però ara cada cop me n’adono més que allò de la transició va ser una farsa, un teatret que es va orquestrar per fer-nos creure que a la resta d’Espanya estaven disposats a acceptar els catalans i Catalunya.
Ja fa anys que ho tinc clar: Ni ells ens volen, ni nosaltres els volem .Aquella Constitució que es va redactar a finals dels setanta era prou oberta i ambigua perquè tots hi tinguéssim cabuda. Moltes coses eren interpretables i durant més de trenta anys hem pogut anar fent camí a base de suar molt i mostrar-nos amables. Alguns, entre els quals m’incloc, hem estat uns il-lusos durant molts anys. Ara s’han tret la màscara definitivament i ni els suposats progressistes i molt menys encara els conservadors espanyols, estan disposats a deixar-nos fer més passos en llibertat. Ens volen lligar curts. No sé ben bé perquè. No sé si per odi, per gelosia, per rancúnia, per por o per totes a la vegada. No ho sé i em sembla que tampoc m’importa gaire a hores d’ara. Fins ara he intentat explicar la meva diferència com a català quan parlava amb els meus amics de fora de Catalunya. Però tinc la sensació que hem enfilat un camí de no retorn. No sé on ens ha de portar aquest camí, no sé com de llarg serà, però em sembla que a l’Espanya actual jo no hi cabo.
Les persones, per damunt de tot, tenim la dignitat. Els pobles, també. Tots tenim un grau de flexibilitat, alguns més, d’altres menys. És com les molles, que les pots anar estirant i escurçant. Fins el dia que es trenquen. Així és com em sento. Sento que m’han estirat durant molts anys i he intentat contrarestar estirant jo pel meu cantó. I ara se m’ha trencat la molla. Han estirat massa o potser jo m’he cansat d’aguantar. El fet és que la meva dignitat com a persona s’ha vist trepitjada i he dit prou. Suposo que la molla de Catalunya, com a poble, també començar a trencar-se. No pretenc atacar els espanyols ni els catalans que no estan d’acord amb la meva posició. Sempre he pensat en la llibertat i poder debatre les coses com a persones, serenament, sense insults. Els polítics (ni catalans ni espanyols) no estan ajudant gens a generar aquest debat serè, madur i real. No sé on ens portarà el camí, però tant de bo algun dia siguem lliures i no haguem d’estar defensant-nos i justificant-nos constantment com a poble. Som una nació i hem de defensar la nostra dignitat com a poble.
Després d'haver estat anomenat president del Grup Parlamentari de CIU i elegit secretari general adjunt de CDC. Hi ha qui ha parlat de l'hereu i altres s'hi han referit com el "nen" de Can Pujol, amb l'única intenció de desprestigiar els canvis en la política convergent feta en clau conspirativa. El que hauria d'interessar als opinadors és si no el nou secretari general adjunt, reforça o no la presència dels sobiranistes, altrament dits independentistes, en els òrgans de direcció de CDC i per extensió de tota la Federació Nacionalista. El ex- President Montilla en plena campanya electoral, amb la clara intenció de desacreditar el seus oponents, va dir que la convergència d' Artur Mas no tenia res a veure amb la de Jordi Pujol. Pretenia fer entendre així, que hi havia una radicaltzació del missatge cap a postulats sobiranistes. Intuïa que aquest procés era el resultat d'un canvi real i de fons a la societat catalana, en la que els partidaris del dret a decidir havien augmentat molt considerablement. Montilla, fou un bon observador, però un mal intèrpret de la realitat i els socialistes catalans no van saber adaptar-se al nou escenari. El PP tot i tenir-ho més clar es va limitar a esperar i mirar. L'elecció de l'Oriol Pujol no és un simple intercanvi de cadires o de favors. És la constatació que el catalanisme majoritari ha vist com l'espai electoral catalanista s'ha mogut cap una orientació més sobiranista i que cal anar en aquesta dirección.
Catalunya és una Nació amb mil anys d'història i té dret a decidir el seu propi futur. En tot cas el problema el tenen ells (PP i PSOE) doncs la nostra raó de ser després de molts anys d’història és la Nació Catalana, volen un enfrontament de trens ?? ens trobaran.

Bon Nadal .

Un gran dia,per a Catalunya.Tornem a estar governats pels qui han guanyat les eleccions, de manera aclaparadora. Tornem a estar governats pel nacionalisme democràtic majoritari, guanyador , per la confiança del poble català, a totes i cadascua de les 9 eleccions catalanes fetes des de fa 30 anys.
Artur Mas serà un bon, un gran President, perque en sap, està capacitat i preparat, està il-lusionat, sap dirigir equips de govern i té il-lusió per un futur sobirà total de Catalunya.
Tornem a tenir confiança en els governants catalans. Els hi han deixat una herència maleïda, caòtica, amb deutes pendents de 41.000 M.€, enmig d'una crisi economica i social greu...però l'Artur Mas i el seu equip de govern, com sempre han fet, tornaran a lluitar, tornaran a sofrir, tornaran a gestionar bé i tornaran a véncer.I tot el poble de Catalunya també hi guanyarà i tornarem, entre tots, a véncer.
Gràcies a l’acord d’investidura amb el PSC, Artur Mas ja és president de la Generalitat. Ara té al davant quatre anys complicats i decisius pel futur de Catalunya. Un futur que s’haurà de fer entre tots, aparcant fins on calgui accions partidistes en bé de l’interès suprem del País.
Els pactes entre el PSC i CiU son paper mullat. CiU se'ls pot passar sempre que vulgui per l'arc del triomf i amb l'actual aritmètica parlamentària, el PSC només tindrà el recurs del dret al "pataleig" o presentar una impossible moció de censura.CiU, amb aquest "acord" que no te altre objectiu que tranquilitzar als seguidors del PSC te les mans absolutament lliures.
Com sempre, CiU impecable, perqué de passada ha deixat al PP amb el cul a l'aire i a Esquerra amb la disjuntiva de, o abstenir-se gràtis total o votar exactament igual que el PP, que és el que de totes totes no volia fer.
Esquerra va tenir una bona oportunitat de marcar perfil, guanyar protagonisme, desmuntar les estratègies de sociates i populars, i agafar un paper central en la legislatura votant a favor de la investidura el passat dilluns. Però no ho va fer.
Amb aixó es demostra que per fi, la Nació catalana està en bones mans, en mans de gent intel-ligent i preparada.
La noticia dolenta sens dubte és la decisió del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística a Catalunya. No podia ser que de cop i volta es perdés el bon treball de tant temps i de tant consens, com ha estat la política lingüística de la Generalitat de Catalunya. D'acord amb la sentència del Tribunal Suprem, fent una interpretació de la resolució del Tribunal Constitucional, s'exigeix a la Generalitat que reintrodueixi el castellà com a llengua vehicular a l'escola "...de forma proporcional i equitativa en relació al català en tots els cursos del cicle d'ensenyament obligatori", és a dir de 6 a 16 anys.
Com ja he dit, la resposta no s'ha fet esperar, i de forma generalitzada es condemna la decisió del Tribunal Suprem, entenent que es tracta d'una decisió política i no pas judicial. Es tracta d'un nou atac a tot el que des de Catalunya es fa per mantenir la nostra identitat cultural, política i social, i en aquest cas també lingüística.La resposta que cal donar no ha de ser només política, sinó també lingüística. La llengua catalana només podrà sobreviure si a l'escola s'utilitza com a llengua vehicular, sense perjudici del treball per assegurar un bon nivell de castellà al finalitzar el cicle escolar obligatori. No voler entendre això és una irresponsabilitat.
Si només utilitzem la via política, ens trobarem que una part de catalans faran costat a posicions populistes i interessades com han demostrat el PP i C's. (Si us hi heu fixat, el PP torna a utilitzar el castellà al Parlament, perquè no vol ser l'ombra de C's, veient que amb aquest estil es guanyen vots. Però això vol dir que els vots hi són, i per tant les persones). No ho oblidem!
Només amb raonaments lògics, molta pedagogia i, evidentment, amb el suport polític, podrem defensar una evidència tan clara com és la immersió lingüística. Ens hem de començar a acostumar que a mesura que s'intensifiquin els discursos independentistes, obtindrem la reacció contrària de postulats espanyolistes. És qüestió d'acció i reacció. Ara, però és hora de fer pinya tots plegats, defensant un dret com a poble sobirà, i exigir fermesa als nostres polítics, els que el poble, de manera majoritària ha escollit per governar el nostre País, i en tot cas fer treure els colors de la cara, a aquells partits oportunistes que en nom de la democràcia i els drets universals, només intenten la involució democràtica del poble català.
El problema no és d’Espanya. El problema som els catalans que no acabem de decidir mai què volem ser. La sentència del TC, aquesta darrera del TS i les que vindran, ens empenyen a decidir definitivament de quin costat estem. Espanya ha deixat clar que només hi podem ser si ens resignem a ser espanyols. I prou. Ara som nosaltres els qui hem de decidir si ho acceptem, si ens dissolem dins d’Espanya, o si fem el pas d’esdevenir una Nació lliure.
Sisplau, deixem de fingir i abandonem el victimisme inútil. Ells actuen des d’una òptica d’Estat mentre nosaltres només ho fem veure. Perquè no en tenim, d’Estat. Si volem ser, només cal que ho decidim i avancem. La meva àvia de ben segur que ens agrairia que deixéssim de fer el préssec.. Tenim les eines, tenim el País però... tenim el coratge?
Bé sense adonar-nos-en, ja tenim un nou Nadal a sobre.
Us desitjo que tingueu uns dies de pau i que aprofiteu per submergir-vos, encara més, en l’esperit i l’amor familiar. Tots plegats, necessitem retrobar-nos a nosaltres mateixos i reflexionar sobre com podem ajudar a tantes i tantes persones necessitades.
Amb uns bons fonaments familiars, amb la convicció de qui se sap estimat, encararem un 2011 amb els millors designis. Moltes felicitats president Mas i Molt Bones Festes de Nadal a tots!

Avui discurs d’investidura del proper President de la Generalitat.

Avui Artur Mas s’ha presentat davant del Parlament de Catalunya per explicar la seva proposta de govern i que els diputants li facin confiança i l’anomenin 129 è President de la Generalitat.
Avui comença el debat d’investidura d’Artur Mas com a nou president de la Generalitat. Arrenca, doncs, una nova etapa en què, d’entrada, han desaparegut, o són a punt de desaparèixer, els líders que van pactar els dos tripartits.
Ni Maragall, ni Carod-Rovira, ni Vallès, ni Saura, ni Baltasar, ni Bargalló, ni Vendrell, ni Benach, ni Huguet, ni Castells, ni Montilla,ni un llarg etcètera , ja no seran protagonistes de la política catalana en aquesta legislatura.
De moment, sobreviuen Joan Puigcercós, Joaquim Nadal i Miquel Iceta. En set anys, l’artefacte inestable s’ha cruspit tots els líders dels tres partits que van protagonitzar els dos debats d’investidura anteriors. En set anys, el tripartit ha cremat dos presidents que, per altra banda, no s’assemblen de res. Un rècord que no es pot atribuir tan sols, com fan els socialistes, als efectes de la crisi econòmica. Hi ha més raons. Només cal observar la pèrdua de vots dels socialistes des del 1999 ençà per adonar-se que el mal és una mica més profund, a pesar que el repunt a l’alça en les eleccions generals, especialment en la del 2004 que va guanyar Rodríguez Zapatero a contrapèl, ho hagin amagat. Suposo que els nivells d’autoengany no arriben fins a l’extrem de posar-se una bena als ulls.
Sigui com sigui, la realitat és que avui comença el debat d’investidura d’un polític que tothom va donar per mort el 2003. D’aquesta manera, es convertirà en el segon president nacionalista en trenta anys. Quin contrast, oi? Dos presidents del tripartit en set anys i dos president nacionalistes en trenta. Potser no podia ser d’una altra manera. El 2003 Mas va guanyar unes eleccions molt difícils per a ell, especialment perquè havia de superar l’ombra d’un carismàtic Jordi Pujol, tanmateix molt degradat perquè el futur tripartit va saber treure profit de l’aliança de CiU amb el PP. Pujol va posar-ho fàcil, perquè va negar-se a escoltar els cants de sirena d’aquells que li reclamaven, que s’aliés amb ERC i s’apartés d’un PP rabiosament espanyolista i reaccionari. I a pesar que Pujol va tirar pel dret, Mas va guanyar les eleccions sense poder evitar la formació del tripartit. Va bé recordar aquestes coses, perquè aclareixen fenòmens posteriors que, sense aquests fets previs, podrien semblar miraculosos.
El 2006 Artur Mas va tornar a guanyar les eleccions. Aquelles eleccions també van ser difícils per a Mas, per bé que en aquell moment el problema ja no era l’ombra de Pujol , sinó, diguem-ho així, la “traïció estatutària”. La decisió de Mas de pactar amb Rodríguez Zapatero un Estatut que el PSOE es pogués empassar va tenir els seus efectes: va guanyar les eleccions però dèbilment. Que ERC optés per reeditar el tripartit després d’haver provocat la crisi del primer i que, a més, diluís el seu perfil independentista, no explicar res sobre Artur Mas.
Més aviat demostra la poca consistència dels republicans i, sobretot, l’oportunisme dels socialistes, que van saber aprofitar els complexos dels dirigents d’ERC respecte de la identificació ideològica del partit per arrossegar-los novament a la coalició. Artur Mas ha arribat a la investidura del 2010 molt més madur que no pas abans. I la raó no és tan sols biològica, sinó, sobretot, política. Artur Mas és avui el líder indiscutible del nostre partit i de la coalició. A més, ha aconseguit un suport electoral inestimable que el converteix en l’esperança per a la recuperació del prestigi que ha perdut Catalunya en els darrers set anys. És veritat que la seva victòria també deu molt als errors del tripartit, però la política és també això: saber aprofitar les ocasions quan arriben. El repte que Mas ha d’encarar ara és encara més difícil de superar que els obstacles de les dues eleccions anteriors. Ha arribat l’hora de la veritat. Ha arribar l’hora de governar. Ara haurà de demostrar que, a més de resistent, també és el líder que tothom reclama. Tot i que tothom sap que la política va acompanyada de la decepció, perquè la consecució de l’ideal propi és impossible atès que el pluralisme comporta la transacció, convé que Mas sàpiga mantenir la il-lusió amb l’explicació realista de la situació que viu el país, econòmicament i políticament, sense estirabots inútils ni aliances perilloses. Li cal construir un relat de país creïble i un govern eficient que generi confiança. Cal que allò que es digui des del poder polític s’assembli a la realitat viscuda per la gent.
Per responsabilitat política els grups polítics parlamentaris que no són CiU, no hauríen de facilitar l’investidura d’Artur Mas com a President?
Algú pot negar i anar en contra d’un candidat a la presidència de la Generalitat que ha guanyat a totes les comarques i en més del 95% dels municipis de Catalunya?
Pot ser legítim, però el ciutadà ho entendria? Cara a millorar l’imatge de la política, no seria millor que aquells a qui els ciutadans han retirat la confiança facilitessin el camí al un nou President? Ho veurem durant el dia d’avui, i a molt estirar el proper dijous. Si arribem al dijous sense haver escollit president voldria dir que els partits no han entes res del que els ciutadans vàrem votar el passat 28 de novembre.

LIDERATGE, CAPACITAT I CONFIANÇA.

Després de mesos de precampanya i de dues setmanes intenses de campanya electoral, finalment amb la feina de tots plegats hem assolit l'objectiu que esperàvem, que era retornar-li a Catalunya el govern que es mereix.
Durant anys Catalunya ha estat un model de societat avançada i de progrés social, envejada pel seu model econòmic i de benestar i sempre ha liderat a l'Estat espanyol.
Després de 7 de tristpartit (ara tRIPartit) Catalunya ha perdut l'autoestima com a poble, ha perdut el lideratge econòmic que exercia i lluny de dirigir-se cap a l'excel-lència, ha estat a punt de caure en la mediocritat, de perdre la consciència nacional i s'ha apropat perillosament a l'abisme de ser una província més de l'imperi.
Ara finalment el poble català ha demostrat una maduresa notable i lluny de deixar-se influenciar per tòpics, per política ficció i demagògia barata s'ha mobilitzat per impulsar un canvi que finalment s'ha materialitzat.
La gent no buscava debats ni divisions ni entre esquerres i dretes ni entre independentistes i autonomistes i ni tan sols han votat una pugna de projectes...han votat LIDERATGE. Han votat l'única opció digna i capaç d'ocupar les institucions més antigues de Catalunya i exercir des d'allà el lideratge, valent i efectiu que cal per guiar aquest País.
Han votat la CAPACITAT per prendre decisions justes, necessaries, amb fermesa i quan toca; sense hipoteques, imposicions ni submissions.Han votat CONFIANÇA de saber que tenim líders que ens guien amb rigor i amb la certesa que prendran les decisions apropiades en cada circumstància per tenir UNA CATALUNYA MILLOR cada dia.
Dit això ara ens toca a nosaltres, a CiU de Torredembarra exercir aquest lideratge per demostrar-li a aquest poble que tenim tal capacitat per contribuir en la construcció d'aquesta Catalunya Millor a través de la construcció d'una Torredemnbarra millor.
Només així ens guanyarem la confiança dels nostres conciutadans tal i com el Mas se l'ha guanyat. Governar és construir, però anant una mica més enllà, Governar també ha de significar per als seus protagonistes, anar força més lluny del seu melic, treballar per retornar la confiança que t’ha atorgat la ciutadania, assumint que segurament hi haurà encerts i errors, però sempre amb la humilitat d’assumir els encerts, i la valentia de reconèixer els errors, i on els encerts finalment tinguin un saldo positiu, no per una minoria de gent, sinó per la majoria de la ciutadania.
Tenim el millor equip per fer-ho i la més gran de les il-lusions que és fer d'aquest poble, UN POBLE PER VIURE'L. CiU té un projecte clar per a Torredembarra i per a Catalunya. Tot i que els resultats a les eleccions autonòmiques no es poden traslladar a les eleccions municipals, si que observem el descontentament de moltes persones en la manera de fer política d’alguns partits. Per part nostre, seguirem treballant com ho hem fet des del primer dia que vam entrar a governar , amb seriositat, coherència, cohesió i fermesa alhora de dur a terme els projectes.
Com hem fet sempre, des de l’Ajuntament seguirem treballant conjuntament amb el govern de la Generalitat per aconseguir millores per al nostre municipi. Esperem que el nou govern, sigui més accessible a les demandes de les administracions, així com que agilitzi els tràmits entre les dues administracions.
El proper President de la Generalitat, l’Artur Mas, és molt conscient de les dificultats que hi ha al País i per aquest motiu, farà tot el possible per recuperar el prestigi que Catalunya ha perdut en els últims anys. No serà una feina fàcil i la responsabilitat no recau només en ell. Cal que tots siguem conscients que sense l’esforç de tots, la recuperació no serà possible.
És per això que ara toca treballar en l'àmbit municipal per tal de difondre el nostre missatge.
Si ho fem amb entusiasme de ben segur que ho aconseguirem .
Moltes gràcies !

UN ÚLTIM ESFORÇ i CONFIANÇA.

Els propers anys seran molt complicats, tant a nivell mundial com nacional. Amb això no descobreixo res. Però per Catalunya s’afegeix un altre problema, el de la pertinença a un estat que és compartit amb altres nacions i que no ens permet un encaix satisfactori.
Si tot això no fos prou, d’aquí a un any i mig, si no s’esgota la legislatura abans, hi haurà un canvi de govern amb tota seguretat. El PSOE ha esgotat el seu govern fa mesos i només es manté en el poder per l’aritmètica parlamentària dels diputats del PNB que van esgarrapant competències a canvi del seu suport (el peix al cove que tant critiquen els del tripartit quan ho feia CiU).
Això és un problema afegit ara més que mai. El PSOE no ha estat mai garantia de respecte, la història de la democràcia està plena d’exemples d’intents d’afeblir l’autonomia (LOAPA, retards en les transferències, finançament insuficient, manca d’inversions en infraestructures…), però el PP i tot l’aparell mediàtic pot ser molt pitjor.
Davant d’aquest panorama cal un govern fort que des del primer dia tingui les mans lliures per negociar i exigir el que ens pertoca.Això no ho pot fer un govern que tingui les mans lligades per una relació de subordinació amb el partit que governa a l’estat. Els darrers quatre anys han estat un exemple de servitud que ha portat la Generalitat a l’ofec econòmic i a l’acceptació d’invasions de competències. Un any i mig més com ara ens portaria a un atzucac de conseqüències imprevisibles.
Un govern feble, com l’actual, no pot plantar cara a un més que probable govern del PP. Si s’acompleixen les previsions, i tal com va el PSOE tenim tots els números perquè així sigui, el PP guanyarà les properes eleccions generals i governarà l’estat. Només cal observar l’ambient general per veure que el PP, amb tots els grups de pressió mediàtics que li donen suport, farà mans i mànegues per recuperar competències per a l’estat. La crisi, la duplicitat d’administracions i el que ells anomenen “nacionalismes perifèrics”, són les excuses que ja actualment s’utilitzen a tort i a dret per anar preparant el terreny creant un estat d’opinió favorable a la recentralització de l’estat.
Catalunya ha de comptar amb un govern capaç de fer front a aquest problema afegit. I això només serà possible si el futur govern compta amb un ampli suport social (vots) i parlamentari (nombre de diputats).El proper 28 de novembre tots els catalans tenim una cita amb les urnes per escollir el proper president de la Generalitat.
Ens trobem en una època molt complicada, agreujada per una manca de valors en la classe política. Catalunya ha de tornar recuperar el prestigi que ha perdut en els darrers anys. El proper govern de la Generalitat, haurà d’estar encapçalat per un líder que sigui capaç de retornar la bona imatge que des d’Europa tenien de Catalunya. Una persona amb valors, honesta i vàlida per dirigir el País cap a un futur millor. Estem a les acaballes d’una campanya electoral que des de Convergència i Unió s’ha treballat per tirar endavant els objectis establers. Explicar als catalans i catalanes el projecte de CiU, proposar receptes per sortir de la crisi i proposar el concert econòmic per Catalunya. Amb un gran esforç, tots plegats hem transmès a la ciutadania la necessitat d’un canvi real a Catalunya. No podem seguir submergits en aquesta crisi en tots els aspectes que ens afecta.
Convergència i Unió és el canvi. No serà fàcil, però si l’Artur Mas guanya les eleccions, serà la persona idònia que dirigirà el País cap a un futur millor. Estic convençud que és el millor líder que pot tenir actualment Catalunya. Una persona que ens ha demostrat que hi ha una altra manera de fer política i de fer les coses.
Queden tres dies per les eleccions i cal que tots plegats exercim el nostre dret a vot. Són les eleccions en que hi participen més candidatures que mai. Ara bé, només una ha demostrat que és capaç de dibuixar un full de ruta per Catalunya.
Fa quatre anys les enquestes van ser força més favorables a CiU que no pas el resultat final, i per això amb miro amb prevenció les que ara anuncien victòries folgades de CiU. Voldria que fos així, però fins que no es coneguin els resultats oficials no dono res per fet. L'elevat nombre d'indecisos és preocupant, perquè es pot donar el cas que, davant del triomf anunciat de l'Artur Mas, alguns d'aquests optin per tornar a votar el mateix de sempre, per allò d'evitar una possible majoria absoluta o per condicionar el futur govern convergent, en un sentit o altre.
Durant la campanya el gran encert de socialistes i republicans ha estat instal·lar en l'opinió pública la idea que el tripartit no es repetirà, amb la qual cosa més d'un pot pensar que votar-los no implica cap risc de reedició de l'artefacte inestable. Greu error!. Si el tripartit és possible el repetiran, perquè ells mateixos podrien interpretar els resultats que el fessin factible com un aval insospitat a la seva fórmula.
Seria una traïció al seu electorat, però no pas més greu que la de 2006, quan ERC ja tenia pactat el tripartit, tot i haver estat prèviament expulsada del govern. No val la pena dedicar-los el vot si es que penses en clau de País. Un tripartit a l’oposició, al punt del col·lapse per les seves guerres intestines i un govern feble de CiU, hipotecat per noves revenges, pot ser el pitjor dels escenaris. Ara que les podem veure venir, vota pensant en que una majoria absoluta , és el principi d’una gran història. Que, evidentment, la farem entre tots. És a dir, aquells que volem veure realment una Catalunya lliure.
El País necessita una victòria clara i contundent de CiU, que impossibiliti tota forma alternativa de govern i que permeti establir un govern fort i cohesionat, amb un suport parlamentari sòlid. Després de set anys de desgavell governamental i pèrdua de prestigi i força de Catalunya.A més d'un se li acabaran les ganes de riure quan comprovi que aquest País té un govern seriós i preparat, amb un projecte coherent. En aquesta línia els qui estan temptats de votar opcions explícitament independentistes més o menys testimonials també s'haurien de demanar com serà més sobirana Catalunya, si amb un govern fort, que aposti pel dret a decidir sense límits, o amb uns quants diputats al Parlament dedicats a fer de franctiradors contra l'autogovern, amb l'esperança, vana al meu entendre, que a base de desprestigiar l'autonomia faran créixer l'independentisme fins a fer-lo imparable.
Des d’aquestes línies us demano un últim esforç i confiança per anar a votar el proper diumenge. Només amb el vostre suport Catalunya tornarà a ser governada com cal!
El proper diumenge marcarà més que mai, si els catalans ho volen, un abans i un després en la Història Nacional de Catalunya. Tenim l’oportunitat i la necessitat vital de donar un tomb radical al rumb destructiu que porta el País votant la única opció que ens garanteix enfilar amb fets i sense demagògies el camí vers la voluntat dels catalans. Sense límits.

Contra la violència de gènere.

Als que esmercem esforços d'una o altra manera en el problema de la violència masclista ens decep i ens irrita el fet que fent tant de temps que tanta gent s'escarrassa en la solució d'aquesta xacra social... les estadístiques ens diuen que tot segueix igual. Que no ens n'estem sortin .Jo crec que el problema de la violència masclista no te una solució policial ni judicial perquè aquestes dues institucions només poden actuar amb posterioritat a l'agressió. Crec també que no n'hi ha prou amb dedicar tots els esforços en la protecció i la recuperació psíquica i social de les víctimes.

Crec que, sense negligir les actuacions policials i judicials i sense renunciar a tot el que es pugui fer per les víctimes, cal reorientar la lluita en la recerca i el combat de les causes d'aquesta violència.
I crec (i vegeu quina obvietat) que les causes de la violència masclista es troben en el masclisme, en aquesta "institució social" que ens diu als homes que som i que ens hem de manifestar diferens a les dones, que ens diu als homes que som i que ens hem de manifestar superiors a les dones i que ens diu als homes que, en virtut dels principis anteriors, ens és legítim l'ús de la violència per redressar conductes que els fiquin en qüestió i per imposar la nostra diferencia i la nostra superioritat.
Mireu quin coctel tant explosiu que bebem els homes des que neixem: som diferents a les dones, som superiors a les dones i ens és legítim l'ús de la violencia per garantir la diferencia i la superioritat.Cal reorientar la lluita contra la violència masclista i anar a la rel del problema: els homes i la nostra manera de ser, de pensar i d'actuar.Cal esmerçar recursos, també, en l'atenció psicològica dels agressors, en l'educació de la joventut, en la prevenció de conductes adolescents que en el futur seran d'agressió, etc...

Cal erradicar la cultura de la violencia i el masclisme dels mitjans de comunicació. Cal crear xarxes socials de reconeixement del problema i de suport als agressors (quelcom així com "maltractadors anònims"), cal, en fi, un compromís col.lectiu per abordar el problema de socarrel, per treballar en la prevenció i no conformar-nos en lluir els recursos que esmercem en l'atenció a les víctimes. Si només ens dediquem a atendre a les dones maltractades... el problema no s'acabarà mai.La violencia masclista no és un problema de la dones. La violència masclista és un problema dels homes... que pateixen les dones.
Aviat farà sis anys de l´entrada en vigor de la L.O. 1/2004 de 28 de desembre de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, i el problema de la violència masclista continua plenament vigent i amb unes estadístiques preocupants. Malgrat això no és el moment de criticar la legislació actual, en la què també destaca la Llei 27/2003 de 31 de juliol reguladora de l´ordre de protecció de les víctimes de la violència domèstica. Tot al contrari! cal aplaudir que la societat, desprès d´anys d´estar d´esquena al problema, per primera vegada, l´ha afrontat d´una forma valenta i amb la decissió d´eradicar-lo.

Agaradi o no, sense Convergència no hi ha independencia.

Vivint immersos en un mar de declaracions i contradeclaracions que sovint confonen més que no pas il-lustren. Així, a l'espai polític que va del nacionalisme a l'independentisme s'ha instal-lat una mena de competició retòrica per veure qui fa la proclama sobiranista més immediata i més sonora. Paradoxalment, el moment social, polític i econòmic que viu la societat catalana requereix i reclama lideratges sòlids que ens permetin superar els reptes que tenim plantejats.
Arrel de la polèmica sobre l'emissió de bons per part del Govern de Catalunya hem pogut escoltar força soroll i, enmig d'aquest soroll, la petició raonada d'Artur Mas dirigida al president Montilla i al conseller Castells: 'Aquesta és una qüestió que hauria valgut la pena parlar i acordar amb l'oposició.' No és una petició oportunista, sinó que és la continuació d'una forma de fer política i de fer oposició que ha sabut mantenir l'equilibri entre el marcatge rígid i, quan ha calgut, sever al Govern, amb la mà estesa per fer possible aquelles lleis i aquells acords necessaris per al País i que el Govern tripartit, dividit, no hauria pogut aprovar per si sol: els pactes nacionals per l'acollida, pels serveis socials, pel cinema o per la innovació i la recerca, o la LEC en són un bon exemple.

Més enllà del soroll, doncs, la tossuda determinació de situar les fites de País per sobre dels límits esquifits de l'estratègia partidista amb la vista posada en la construcció d'una nova Catalunya per al segle XXI. Per sobre de la gesticulació, de la rialleta i de la broma fàcil ens cal bastir el futur polític de Catalunya sobre nous valors humans i sobre el necessari sentit d'estat amb què han de comptar els líders d'una Nació. I més enllà de les fílies i les fòbies, cal reconèixer que Artur Mas aporta solidesa, rigorositat i un salt qualitatiu evident en la presidència de la Generalitat.
Almenys podem donar per descomptat una cosa, i no menor, i és que ja sabem que amb l'Artur Mas de president del Govern de Catalunya les formes seran unes altres. Amables en la forma i efectives en el fons. I aquest canvi de formes i aquest canvi d'actituds ens permet recuperar valors perduts en els darrers anys. L'Estat a què em referia a principi d'aquest comentari no es construeix el dia després de la independència sinó que es palpa en els lideratges, les formes i els posicionaments que som capaços de mostrar i demostrar en el nostre trajecte cap a la independència. M'agradaria que més enllà del debat encorsetat dels interessos electorals de curta volada poséssim l'accent i l'atenció en qui confiem a l'hora d'atorgar la màxima responsabilitat Nacional.
Entenc, tot i assumint el meu parer subjectiu, que Artur Mas retornarà Catalunya a la primera divisió europea. I començarem per casa. Els propers anys seran complicats. Amb això no descobreixo res. Però per Catalunya s’afegeix un altre problema, el de la pertinença a un estat que és compartit amb altres nacions i que no ens permet un encaix satisfactori. Si tot això no fos prou, d’aquí a un any i mig, si no s’esgota la legislatura abans, hi haurà un canvi de govern amb tota seguretat. El PSOE ha esgotat el seu govern fa mesos i només es manté en el poder per l’aritmètica parlamentària dels diputats del PNB que van esgarrapant competències a canvi del seu suport (el peix al cove que tant critiquen els del tripartit quan ho feia CiU).
Això és un problema afegit ara més que mai. El PSOE no ha estat mai garantia de respecte al nostre autogovern, la història de la democràcia està plena d’exemples d’intents d’afeblir l’autonomia (LOAPA, retards en les transferències, finançament insuficient, manca d’inversions en infraestructures…), però el PP i tot l’aparell mediàtic pot ser molt pitjor. Davant d’aquest panorama cal un govern fort que des del primer dia tingui les mans lliures per negociar i exigir el que ens pertoca.
Això no ho pot fer un govern que tingui les mans lligades per una relació de subordinació amb el partit que governa a l’estat. Els darrers quatre anys han estat un exemple de servitud que ha portat la Generalitat a l’ofec econòmic i a l’acceptació d’invasions de competències.
Un any i mig més com ara ens portaria a un atzucac de conseqüències imprevisibles. Un govern feble, com l’actual, no pot plantar cara a un més que probable govern del PP. Si s’acompleixen les previsions, i tal com va el PSOE tenim tots els números perquè així sigui, el PP guanyarà les properes eleccions generals i governarà l’estat. Només cal observar l’ambient general per veure que el PP, amb tots els grups de pressió mediàtics que li donen suport, farà mans i mànegues per recuperar competències per a l’estat. La crisi, la duplicitat d’administracions i el que ells anomenen “nacionalismes perifèrics”, són les excuses que ja actualment s’utilitzen a tort i a dret per anar preparant el terreny creant un estat d’opinió favorable a la recentralització de l’estat. Catalunya ha de comptar amb un govern capaç de fer front a aquest problema afegit. I això només serà possible si el futur govern compta amb un ampli suport social (vots) i parlamentari (nombre de diputats), i amb una gran cohesió interna.

Mas de lo mismo.

La presentació de la campanya "Mas de lo mismo" ratlla el patetisme més ridícul. Poder estan contents perquè 1 de cada 5 catalans està al llindar de la pobresa??, poder estan alegres perquè l'atur s'ha tornat a incrementar aquest darrer mes??
Els socialistes catalans fa temps que assagen la pre-campanya electoral. Feia temps que no havia vist tanta incoherència en el missatge. Fixeu-vos-hi. Varen començar amb un eslògan que apel-lava a la "Catalunya que sap on va", varen continuar dient que hi ha havia problemes i que calia "Gent seriosa", continuaren dient, amb una imatge presidencialista i magnànime, que Montilla "seguia creient".
I després varen bombardejar-nos amb paraules i no fets, i l'intent d'explicació del "Canvi real", sustentat, per exemple, en un acord de finançament que ha fet aigües per tot arreu.
Mai havia vist tanta campanya successiva i tants missatges i imatges gràfiques disperses. El fil conductor, però, era que teníem un president seriós, poc de la broma, conscient dels problemes.Vet aquí, però, que les enquestes que preveuen un canvi de govern els han fet modificar els plans, l'estratègia, i el missatge. Tot allò, ja no val. I ara s'aposta per un model més agressiu, més desenfadat i frívol, i més populista, amb promeses impossibles de fer realitat però que sonen bé.
El súperman Montilla, promeses milionàries quan no es pot ni pagar la nòmina, i una imatge de líders socialistes ballant i convidant a creure que vivim en un país que lliga els gossos amb llangonisses. Desesperació i prou, diria jo. Que qui no paga el concert sanitari, ni les ajudes de la llei de la dependència, ni les ajudes al lloguer, ni tantes altres, que qui ha d'emetre bons de deute públic perquè no pot ni pagar la nòmina, es posi a ballar un "All together now" com si això fos el país de la bota de sant ferriol, m'esgarrifa. No ho entenc, i no crec que es pugui admetre.
Tots hem de fer campanya, però amb la que cau i caurà, em semblaria molt millor dir la veritat, sumar, i parlar-li al país de la gravetat de la situació. Una situació que només superarem ballant menys i treballant més, i fent molta pedagogia .
Recordint-se del ball alegre dels socialistes, perquè serà un motiu més a l'hora d'analitzar el canvi que es pot produir al país el 28 de novembre.
Mireu el tall de la notícia del TN de TV3 del diumenge dia 17 d'octubre. Dia Mundial per a l'erradicació de la pobresa Si no fos tan greu, faria riure. Però és que la cosa està posant-se a un nivell que és inigualable. I és que la política ha perdut la dignitat fins a nivells inaudits. Veure la direcció dels socialistes ballant dalt de l'escenari en un acte més d'exorcisme del propi neguit que de cap altre fet amb un mínim sentit, és del tot lamentable.
.

EL BALANÇ

Presentació del balanç de legislatura del govern tripartit

View more presentations from Convergència i Unió.

El Futur de Catalunya from Unió de Joves on Vimeo.

UNA DIADA PEL CANVI.

El proper dissabte serà 11 de Setembre. El meu País celebra que va tornar-se a aixecar després de perdre una guerra. El dia després d’aquella fatalitat tant injusta; després que les forces democràtiques internacionals ens abandonessin per concentrar-se en els seus propis Països, Catalunya va perdre la guerra.
En el moment que Catalunya complirà 296 anys de captiveri borbònic. Malgrat alguna aparició dictatorial, el setge del nostre País els ha estat del tot fecund. Fet curiòs que els espanyols reclamin Gibraltar i no vulguin deixar anar Catalunya, quan ambdues varen estar botí a la Guerra de Succeció, però amb diferent sort.
50 dies varen estar lluitant els homes d'Antoni de Villarroel. Des del 25 de juliol fins l'11 de Setembre.L'exèrcit borbònic assetiava la ciutat de Barcelona, mentre Rafael de Casanovas que era l'alcalde de la ciutat, amb un grapat d'homes es defensaven a peu del Portal Nou. La ciutat cada cop es veia més i més ruïnosa. Els atacs de 40.000 homes borbònics feien trontolla la ciutat a mida que passaven els dies. Era el darrer reducte dels catalans.
Durant els dies d'asseig, es varen produir diferents moments que cal recordar i tenir presents. La capitulació dels catalans tenia un preu. La ciutat va intentar negociar la seva capitulació. Preservar els fueros catalans i una indemnització de 3 milions de lliures. Espanya va dir no i es va llençar a un atac ferotge, definitiu.Però el dia després, la consigna per part de la gent amb seny i amb sentit comú va ser molt clara: tots a treballar!
I ara, gairebé 300 anys més tard, ens han dit que el proper 28 de novembre hem d'anar a votar. Un període que ens portarà fins al tres-cents aniversari. No cal esperar més temps. Catalunya ha de donar un pas endavant. Ni "fueros" ni punyetes.
Després de 296 anys, Catalunya continua treballant per recuperar el dret a ser i a decidir que li correspon. En aquests 30 anys, s’ha fet molt, moltíssim; però en aquest camí hem perdut moltes coses i n’hem guanyat també alguna altra.
En aquests moments de tribulació electoral, se senten molts cants de sirena. Talment sembla que a cop de votació al parlament, ja puguem proclamar la independència, l’endemà mateix. Sembla, talment, que, amb un referèndum controvertit i al marge de la llei i de la constitució, puguem assumir un risc que podria comportar la possibilitat de perdre bous i esquelles en tot aquest camí.
La Catalunya que tenim avui, no és la de la República; ni la den Joan Maragall; ni la de cap imatge romàntica. Avui tenim la Catalunya en la que s’hi parlen més de 500 llengües i en la que el Castellà, és llengua vehicular comuna de tots els Catalans.
Avui, tots els Catalans estem preocupats i molt, per la pèrdua de pes de Catalunya al món. Estem preocupats, perquè tenim més de 350 mil persones a l’atur. Estem preocupats, perquè molts de nosaltres patim retallades de sou importants. Estem preocupats, perquè estem a la cua dels sistemes educatius moderns. Estem preocupats, perquè bona part dels nostres polítics, no són exemples generadors de confiança i inspiradors dels somnis i dels reptes pel nostre País.
Ni que sigui per higiene democràtica: avui cal un canvi en majúscules. Si, al final aquest canvi no es produeix, ningú aturarà la caiguda lliure en la que el nostre País es troba.
La primera preocupació, per tant, és i ha de ser, aixecar Catalunya i crear un estil de lideratge. En paral-lel, cal forçar les situacions que calgui, perquè Catalunya sigui la mestressa dels seus diners i, amb ells, pugui decidir què fa; on els inverteix i quines són les prioritats a les que hi destina els seus recursos.
Sense els recursos, i sense el dret a decidir, la llibertat no existeix. Enguany, tindrem una diada marcada per la sentència del TC espanyol que ens retalla les ales molt greument. Aquesta sentència exigeix una resposta seriosa i ferma per part del País. Aquesta diada, està marcada també, per la greu crisi econòmica i de confiança: ha de servir per tant, per exigir un canvi. I, finalment,com deia aquesta diada, està també marcada, per la data d’unes eleccions, que ja s’haurien hagut de convocar.
Sortiran missatges de tota mena i cants de sirena en totes direccions. Més que mai, avui i ara, hem de mirar d’on venim i on som, per no distreure’ns de l’objectiu principal: que els Catalans visquem bé al nostre País; i que Catalunya assoleixi en plenitud, el dret a decidir que ens mereixem i que ens correspon.
El Canvi a Catalunya és cada cop més necessari.

El 10 de juliol tots a la manifestació.

Després de quatre anys ja tenim la sentència de l'Estatut, i tal com s'havia previst el Tribunal Constitucional s'ha dedicat a desvirtuar-ne el contingut a cops de tisorada i de reinterpretació.
Per la nostra dignitat no podem restar impassibles davant d'una abús com el que suposa que 10 magistrats reunits a Madrid alterin la voluntat expressada pel poble de Catalunya, i per això és important que a la manifestació del proper dia 10 de juliol hi siguem molta gent, per expressar que rebutgem imposicions arbitràries i defensem el dret a decidir el nostre futur.
Ens farem sentir, amb la convicció que el dia 10 serà un dia de protesta i reivindicació, i que a partir de l'endemà mateix haurem de posar fil a l'agulla per anar transformat, amb la feina del dia a dia, una estat de coses que ens és advers. Per superar aquest tràngol ens caldrà unitat, però sobretot necessitarem molta capacitat al capdavant del País per, digui el que digui el TC, assolir noves cotes de llibertat.
Aquesta no és una manifestació en defensa de l’Estatut sinó en defensa de la dignitat de Catalunya i a favor del dret a decidir, no partidista i organitzada per la societat civil. La meva primera reacció va ser que jo no hi pintava res en una mani a favor de l’Estatut, però no va d’això. És un acte unitari a favor de la Nació Catalana i del nostre dret a decidir, on serem molts independentistes convençuts i molt altres que estan en camí de ser-ho o que poden arribar a ser-ho. I també de no independentistes a favor de la dignitat nacional de Catalunya: ja m’està bé manifestar-me amb ells.
El dissabte 10 de juliol comença la segona transició i la metamorfosi del catalanisme majoritari que ha liderat Catalunya els darrers 30 anys, des del Govern de la Generalitat o des de l'oposició. Les estratègies i les eines utilitzades fins avui o s'han trencat o s'han rovellat i són inservibles. Aquesta nova etapa està farcida d'incògnites i de perills, però és inevitable.
A Catalunya li han barrat el pas i ara ha de trobar una nova drecera per situar-se en el lloc que li correspòn, en el concert de les nacions lliures, com un País normal, en el marc de la Unió Europea. Però aquest camí només es pot explorar des del Govern de la Generalitat. Necessitarem un govern fort i quatre anys per davant per aixecar el País, econòmicament i nacionalment.

Benvolgut company, benvolguda companya,
La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.
Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.
En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal. És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Ara més que mai, Catalunya ens necessita.
Cal que la gent de Convergència sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.
Visca Catalunya!
Artur Mas

Ara ja ho tenim claríssim..

Jo he nascut i visc a una Nació que es diu Catalunya. Que té una llengua pròpia que em van ensenyar a parlar els meus pares. Que té uns costums propis. Un territori propi. Que té i ha tingut institucions d'autogovern pròpies, que només han estat silenciades a força de les armes i l'ocupació. La meva Nació és Catalunya. Estic orgullós de ser català i de no ser xovinista, ni imperialista ni colonitzador. No vull imposar res a ningú i vull que la meva Pàtria sigui socialment justa, ecològicament sostenible i nacionalment lliure. I crec que la majoria dels catalans, votin a qui votin i fins i tot els qui no voten, ho veuen com jo.
Els catalans, majoritàriament i des de fa molts anys, hem volgut establir el nostre autogovern sense escarafalls, negociant i respectant els punts de vista de tothom. Sense renunciar a res, això és ben cert. Quan majoritàriament hem sentit la necessitat de modificar el marc polític del nostre autogovern ho hem fet a partir dels viaranys "legals", tot i que podríem haver-ho fet d'una altra manera, com a Nació hi teníem tot el dret.
Però tots, insisteixo tots, ho hem volgut fer així per a no trencar la convivència i la unitat del nostre Poble, el bé més preuat. El tacticisme d'algunes forces polítiques establertes a Catalunya, anomenar-les catalanes seria injust, ha portat el que era un pacte polític entre el nostre Parlament i el Congreso español a mans del Tribunal Constitucional, un organisme que com tots el conformen persones i aquestes, estudieu-les una per una, desconeixen la realitat de Catalunya i penso que els preocupa ben poc el que nosaltres som o sentim.
Ara, després d'anys emeten una sentència que, com no podia ser d'una altra manera, menysprea la voluntat lliurement i democràtica expressada pels catalans. Tres anys i mig per fallar i fer-ho just abans de vacances, abans d'unes eleccions al Parlament i just després del pont de Sant Joan. Quin càlcul més tronat, quina estratègia més matussera. Mentre a Madrid en Zapatero apludeix la sentència aquí el seu birrei teatralitza un enuig tàctic.
Que es pensen que no sabem que el Tribunal Constitucional és un joc entre PP i PSOE?, que no veuen que ens hem adonat que són i pensen el mateix?.

A Espanya sempre ha prevalgut l'antes roja que rota. La indisoluble unidad de España és transversal entre dretes i esquerres. Si la crisi ha destruit el discurs social dels socialistes, perquè seran ells els responsables d'aplicar les pitjors receptes socials; la sentència trenca definitivament el miratge del talante, de l'España plural, del federalisme i de tots aquests conceptes creats per fer-nos passar bou per bèstia grossa.
S'ha acabat el bròquil, s'ha acabat la gesticulació. S'ha acabat el doble joc aquí i a Madrid. Ara ja no és possible. Un Estat intel-ligent hauria deixat la porta oberta, hauria buscat el pacte i una via de futur. Aquests han optat per tancar-nos la porta al nas. Però és d'agrair, ara ja ho tenim clar. Si no es pot variar el marc jurídico-polític, si després de seguir el ferregós circuit establert i superar totes les traves, uns jutges que ningú ha votat han d'estar per sobre de la volutat de tot un Poble, a nosaltres ja només ens queda marxar d'aquesta casa. España ha actuat com un mal pare, i ara a nosaltres només ens queda veure com ens emancipem.
Ara no val ni minimitzar l'abast de la sentència ni esperar temps millors. Ara toca afrontar el problema de cara, amb plena consciència que tenim per davant una etapa convulsa, carregada de tensions, en mig d'una crisi econòmica que passat l'estiu serà encara més greu. Ara cal armar-se de valor i fer coses que mai haguéssim pensat que hauriem de fer. Amb intel.ligència, estratègia i sentit de País. Calculant molt bés els passos a donar, amb el cap fred i conscients de les nostres debilitats, també. Però no podem tirar la tovallola. La democràcia espanyola és de molt mala qualitat i ara toca donar cristiana sepultura a la transició franquista.
El catalanisme, des de la màxima unitat, ha de girar full. Però qui pot estar en condicions de començar la nova batalla per la llibertat?
El Tripartit, que és una olla de grills amb espanyolistes i falsos independentistes? No. Els PSC-PSOE, amb la seva crossa rància d'ICV? No. El PP, orgullós de la seva gesta, és la quinta columna que gestiona els interessos dels opressors de Catalunya. Ells han escollit aquest rol i amb ell hauran de transitar per la marginalitat política els propers anys. Necessitem un nou govern, aquesta alternativa no és altre que CiU amb un nou full de ruta, amb la llibertat com a paradigma i una legislatura sencera per plantar-nos davant dels poders de l'estat i engegar el Dret a Decidir que ens ha assenyalat la mateixa Sentència del TC.
Però a partir d'ara, siusplau, comencem a omplir el formulari per engegar-los a la merda.
Si hi ha una qualitat dels catalans ben coneguda arreu és el seny, i des de les Espanyes no paren de recordar-nos-la. No deu ser que els interessa que siguem bons jans? El seny sense rauxa és covardia i traïció. No ens deixem prendre més el pèl, els catalans també tenim rauxa, una rauxa controlada per un seny humanista. Trenquem doncs les cadenes de l'avi Siset, estirem tots i l'estaca caurà, i a la fi ens en podrem alliberar. Ah! No necessito que cap tribunal em digui el que sóc, vaig néixer i visc a una Nació que es diu Catalunya.

Felicitats

Avui, 9 de juny, president durant 23 anys de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, fa 80 anys, i encara té coses a dir, i encara si pogués segur posaria a més d'un al lloc que li pertoca o el faria callar.

Però ara "no toca". Ara toca opinar de la seva llarga trajectòria política, influència de la qual va més enllà de les fronteres catalanes. Re-escric la nota "Ara que faig vuitanta anys" que el mateix Jordi Pujol ha fet publicar al diari Avui :
Ara que faig vuitanta anys
Avui faig vuitanta anys. I sé que per diversos conductes s’han volgut organitzar homenatges a la meva persona amb motiu d’aquest aniversari. I comprenc que hauria tingut lògica que algun d’aquests homenatges es fes. És molt normal que quan algú arriba als 80 anys se li manifesti reconeixement o afecte o simplement desig d’un aniversari feliç.
En el meu cas faig vuitanta anys amb bona salut i content amb la família que tinc. Que s’ha ampliat fa ben poc amb dos néts més. I amb molts amics, tot i ser jo un home més aviat reservat. I amb moltes mostres de consideració i d’afecte.
Els faig també amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix. O així voldria que fos.
Per tant, no tindria cap motiu per a desairar la gent que m’hauria volgut homenatjar. Oimés perquè alguns són especialment propers i estimats. I tanmateix no ho he volgut. Per què? Perquè jo sóc com el noi del clot.
Pels qui no hagin llegit un llibre meu que vaig escriure a la presó i en el qual hi ha la història del noi del clot, els l’explicaré.
El noi del clot vivia en un oasi. Era casa seva. Hi havia après les cançons d’infant. Hi havia viscut amb els pares i els germans. I amb els amics. S’estimava l’oasi. Però era un oasi amenaçat. Per la sorra del desert, que avançava. Per les caravanes de comerciants d’esclaus. Amenaçat també pel cansament i el desànim dels grans.
Per això va decidir un bon dia anar-se’n de l’oasi, desert enllà, en direcció al mar. I cap als grans palmerars arran del mar. Que eren molt lluny. Però que eren un indret de llibertat.
Conscient que molt probablement no hi arribaria. Perquè el desert era molt gran i inhòspit. Ple de perills de tota mena. També de bandits. Amb els quals arribat el cas lluitaria, més per l’honor que per una victòria improbable. I allà probablement acabaria la seva marxa cap a la llibertat.
Però tot i perdent, si més no en el sentit convencional del mot, la seva aventura podria ser que signifiqués una altra mena de victòria: la d’haver gosat sortir de l’oasi, la d’haver anat desert enllà, la d’haver deixat una llarga rastellera de petjades. Cada petjada nova era una victòria.
A condició que veient les petjades més nois de l’oasi sortissin ells també desert enllà. I a condició que el vent del desert no les esborrés.
Aquesta seria la seva victòria.
Efectivament els bandits del desert el varen atacar. Va lluitar contra ells. Va ser un combat més per l’honor que per una victòria encara impossible. I el varen baixar a un clot del qual no podia sortir. El seu combat s’havia acabat. I s’havia acabat bé. Bé per la rastellera de petjades. Bé, per tant, per l’esperança retrobada. Bé per l’honor salvat.
Jo sóc com el noi del clot. Que havia fet un bon tros de camí. Ell ja no faria més del que havia fet. No demanava que el traguessin del clot. Només demanava que no s’esborressin les petjades que ell –i altres com ell– havien deixat en el desert. Que la tempesta de sorra no les esborrés. I també demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l’oasi i a la llibertat.
I si una llarga columna de nois de l’oasi es posava en marxa i en el seu camí cap al mar passava prop del clot no caldria que s’aturessin a saludar-lo. Ni a donar-li les gràcies. No caldria que ressonés cap trompeta d’homenatge, ni cap cant d’al·leluia. Que no es desviessin. Que no s’aturessin. Caldria simplement que caminessin. Això hauria estat l’homenatge. Que caminessin. I que caminessin cap al mar.
Dit això, només em cal afegir una cosa. En un punt no sóc com el noi del clot. Jo no estic sol. I estic content. Perquè el camí fet em fa feliç. I perquè em sento molt acompanyat pels meus, que m’estimen. Perquè he donat el relleu, i crec que bé. Perquè molta gent em té afecte.
Sàpiguen que això em commou i que els ho agraeixo molt.

PENSAMENTS.

Sempre s'ha advertit del risc de confondre la gimnàstica amb la magnèsia o el dèficit amb el deute. Tenallat per la crisi i la incompetència i falta de solvència ja llegendàries, el ZP ha tret del barret de copa alta un nou conill: canya contra l’Espanya de les Autonomies. ZP ha arribat al mateix lloc on ja havia arribat l’Aznar en la seva segona legislatura. De pas, ha oblidat (mentider compulsiu) totes les seves paraules en favor de l’Espanya plural, l’Espanya de les nacionalitats i regions i altres tòpics que mai no van ser creïbles.
És el fracàs de la transició espanyola dels setanta de la dècada passada. És el fracàs del PSC (cada dia que passa més PSOE ) i d’ERC que somiava (truites) arrossegar el PSC cap a posicions catalanistes etc. etc. No hi ha res que faci més mal al prestigi de la política que aquesta improvisació constant, quina confiança pot transmetre qui un dia afirma que la despesa social no es tocarà i al cap d'una setmana anuncia grans retallades?. Però el pitjor és que una vegada armats amb les tisores no saben ben bé per on tallar, que si impostos pels rics, que si congelació de les pensions, que si reducció de les transferències econòmiques a les altres administracions. Fa tot l'efecte que no saben el que es porten entre mans, i si ho penses bé fa esgarrifar.El president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, va donar ahir al Senat una lliçó d ‘hipocresia política, en el pitjor dels termes. La seva declaració que "s'ha assolit un alt grau d'autogovern i s'ha desenvolupat de manera raonable el model de finançament autonòmic" es pot acceptar d‘algú que viu als llimbs però no d’un president de govern.
Com que l’anomenada oposició no creu en les autonomies com a forma de govern per a Espanya, amb una de les escasses coincidències amb el partit de ZP, podem dir que les autonomies ja han arribat al màxim possible, és a dir que han tingut una vida curta i poc brillant. No existeix la solució ideal per governar països amb diverses cultures i idiomes, com és el cas d’Espanya. Potser la millor manera és el federalisme, rebutjat per la constitució espanyola al implantar les autonomies que són i no són, que volen semblar una estructura federal, però que no hi arriben per real decret. L’enterrament de les autonomies com a forma de convivència entre les diferents regions d’Espanya ja va començar a fallar del moment que es va permetre que es convertissin en autonomies regions no històriques, amb aquella formula de «café para todos» de tan trista memòria. Del «café para todos» s’ha passat a demanar a les autonomies a renunciar als seus projectes, a abandonar tota idea pròpia i passar a ser solidàries de l’estat central que amb una perseverant incompetència, ha fet que s’arribés al punt actual.
Que el senyor Rodríguez dimiteixi o no poca cosa canviarà per Catalunya ja que l’alternativa (PP-Rajoy) ni ens estima més que els d’ara ni va acompanyada d'idees que permetin de sentir una certa esperança de millorament. De manera que, a poc a poc, arribem a l’única solució possible. Que res, que s'ha acabat, que ni federalisme ni obertura ni res.

Ni els propis federalistes es poden creure que això sigui possible. O són autonomistes disfressats o persones que, tot i volent-ho, encara no s'atreveixen a fer el pas cap al sobiranisme. A tots ells, ahir el ZP ho va deixar clar: això és el que hi ha.Per tant, els que no estem d'acord amb aquest model caduc, excloent i que tantes pèrdues en el terreny econòmic, social i cultural ens provoca només tenim una alternativa: apostar per l'Estat propi. Aquesta és una mostra més del que ens passa per no ser independents, per haver confiat la majoria dels catalans amb en ZP i el PSOE donant-lis 25 diputats a Madrid, i formar part d'un Estat ineficient que ens avergonyeix davant d'Europa.

La independència no és per demà, ni per demà passat. Però, tal i com van les coses, està més a prop que ahir, i més lluny que demà .Fem el pas d'una vegada? Apa, ja he dit una petita, part del que pensaba .