11.7.08

EL CONGRÉS EN LÍNIA .

El Congrés és el màxim òrgan de decisió d’un partit polític i Convergència no és cap excepció. Durant el congrés es renova l’equip de persones que l’han de dirigir i també es debaten les propostes ideològiques que marcaran el full de ruta dels propers anys.
Però aquest Congrés, important com tots, el segon que CDC celebra a l’oposició a Catalunya i amb la mirada a les properes Eleccions al Parlament, tindrà una novetat. El debat serà seguit i explicat per tots aquells blocaires que s’hagin inscrit prèviament, siguin o no militants. Per la meva part, començo avui un seguit de comentaris, en els que em proposo explicar, des del meu punt de vista, com evoluciona el debat i quin ambient es respira, tot i que ja sabem que les coses no seran tant mogudes com en els que han celebrat recentment altres formacions polítiques.
Personalment, per a mi , aquest compromís de donar resposta a aquests reptes té una via , un mitjà que no és altra que el de l'autodeterminació. Si com a nació podem tenir el dret a decidir, més fàcil ens serà donar resposta als problemes de la nostra quotidianitat, i és en aquest sentit que des de CDC cal fer passos endavant decidits, desacomplexats, ferms i creíbles. Aquesta és per a mi una de les fites que ens cal assolir en el Congrés.Molta gent que em sap convergent em pregunta aquests dies pel tema Recoder, per les declaracions de David Madí referides a Campuzano... em pregunta si el sector socialdemòcrata s'imposarà al liberal, em pregunta si els sobiranistes serem capaços d'empènyer cap a posicions més valentes per fer front als militants i dirigents més conservadors, em pregunten què tal amb Unió i si ens desfederarem d'una vegada... I jo els dic que si tingués resposta a tot això ja no caldria fer el Congrés. Perquè precisament per això es fa el Congrés i serà sens dube producte del debat intern que es caminarà cap a una estratègia o cap a una altra.
La renovació iniciada per CiU a finals dels 90 s'ha assolit en molts dels camps, però des del meu punt de vista és encara imcomplerta. Podríem parlar d'altres aspectes, però un dels més importants on aquesta renovació encara ha d'actuar amb força, és en el terreny de la imatge. Segurament el millor dia per analitzar la imatge que projecta cada partit és el dia de les eleccions, qualsevol de les eleccions. Aquell dia la gent acut a votar amb els missatges, idees, imatge, valors etc... que cada partit transmet, especialment i de manera intensa els 15 dies anteriors, durant la campanya electoral.I quina imatge projecta CiU?. CiU és percebuda per una part important de la societat catalana, com un partit catalanista, nacionalista, que defensa Catalunya, però no independentista, tirant a dretes, lligat a aspectes com l'empresa, l'economia, també l'església, amb imatge de trajo i corbata, tirant a benestant i conservador. No tothom percep CiU així, però si una important part de la societat catalana, cosa que limita les nostres espectatives de creixement.
Tot i que una part, minoritària, del nostre electorat pot respondre a aquests paràmetres, la majoria no, i pel que fa a la militància directament ningú. Una prova, no conec ningú, zero, que digui que milita a CiU perque és un partit de dretes o centre-dreta, i entre els nostres votants no més enllà de l'1% argumenta aquest aspecte per votar CiU. Un partit és qui el composa, i el composa la seva militància. La imatge, per tant, d'un partit, ha de ser l'extrapolació del que és, o sigui del que és la seva militància, amb les correccions i afegitons necessaris per arribar al màxim de sectors possibles, especialment aquells sensibles a les nostres propostes. En el fons però, l'essència del partit és el que és la seva militància.
I com és la militància de CiU?. Doncs és jove, amb una mitjana d'edat cada vegada més jove, clarament sobiranista, per tant gens conservadora perque estem per un profund canvi nacional, que deixa l'eix dreta - esquerra en un segon terme i es distribueix al llarg de tot ell, amb gent d'esquerres, de centre-esquerra, de centre, de centre-dreta i de dreta, perque això ens és igual, ens uneix Catalunya i la seva llibertat.
És una militància amb unes idees i uns plantejaments moderns i progressistes, amb una ampla tradició de pensament i acció política social i que vesteix com la gent normal. És interclassista, com el catalanisme, i molt assimilable a la mitjana de la gent normal del carrer. En suma, poc s'assembla certa imatge que projecta CiU amb la imatge real del que som, i això és un problema, un problema degut a que la renovació no s'ha completat del tot, i cal fer-ho.
Però Convergència té un avantatge per sobre de tots els altres partits polítics. Que no som declaradament ni de dretes ni d'esquerres i que, per contra, tots convergim en una única i gran idea comuna que és la de la defensa, reivindicació i consecució dels nostres drets nacionals.Aquest dies veig que molts mitjans posen l'accent en els noms, pocs amb la ideologia, menys en el programa, i encara menys en les actituds. El debat no consisteix tant en veure qui és més o menys sobiranista, en qui és més o menys socialdemòcrata o qui és més o menys liberal, o qui és més o menys ecologista. En un partit nacionalista com CDC, tots som sobiranistes i en un partit que porta el secret del seu èxit escrit en el seu nom - Convergència - la pluralitat forma part del seu codi genètic. El que cal doncs, és fer-la visible. I debatre el com expliquem la nostra nova proposta - la nova proposta de Convergència - per una societat que sabem nova, per la que ja no ens serveixen els esquemes que ens servien fa deu o quinze anys.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

El de la Casa Gran i el dret a decidir. El que vol anar sumant, partint de Pujol. Fer addicions amb FernandezTeixidor i Àngel Colom, deu ser complex, més quan no hi ha res a repartir com no sigui feina partidària, però els convergents han demostrat ser els millors especialistes en aquest tipus d' operacions.

tafaner ha dit...

El consell de la tribu Sioux- En el prat anomenat 'Palau de Congressos de Catalunya' es reuneix el consell de la tribu 'Sioux'.Anomenats per uns 'indis', 'aborigens' per altres i 'reminiscencia antropológica' per tercers, resulta sorprenent la tenacitat d' aquesta gent, uns d'origen, altres d'adopció, ... encaparrats en estimar la terra i la seva gent.
En un món global, globalitzat, sadollat, sodomitzat i esterilitzat aquesta colla de primats evolucionats defensa sense embuts, el respecte pels avantpassats, la riquesa de la diversitat, la solidaritat de les persones amb les persones, la feina ben feta i altres localismes i fites provincianes de dubtosa utilitat crematística.
Europeistes convençuts, prudents de mena, radicalment compromesos amb la 'feina ben feta' semblan ben a prop de constituir una 'lògia' , una 'ordre de cavalleria' impròpia d'un món obert, cosmopolita, urbà tan en boca dels eco -pijo-progrés del ciment i l'asfalt.
Com apuntave a dalt, els Sioux del Francolí, del Ter, de l'Ebre, però tambe de la Noguera, del Besós i del LLobregat, planten tenda i parada no gaire lluny del 'Club de Polo de Barcelona' i de les 'Facultats rojes' de les Universitats barcelonites.
Sens dubte serà apasionant seguir-ne els rituals i gaudir contemplan l'espectacle de la entronització dels cabdills.
Al carrer Nicaragua hi ha qui segueix amb paura els moviments Sioux. Potser és imparable ja el clam d'un poble que sommia en recuperar l'autoestima i la exigència ética.
Volem ser, sense embuts, el millor país del món...la millor gent del món. Comencem sumant il.lusions.
JAUUU !!

Anònim ha dit...

ui, ui, ui... aquestes enquestes d'abans del congrès... però bé, fent mates de Cal Cul vindria a ser que 1/3 del votants de CiU va cap a Unió (qui s'ho creu ?) i 2/3 cap a CDC... i que per una altra banda els votants de CiU 1/3 aposta per la independència sense ambigüitats, això excloent els independentistes de Unió (pocs) faria que la meitat dels votants de CDC aposti per "fotre canya" a Espanya d'una puta vegada.

Anònim ha dit...

Espero que serveixi per endegar definitivament la Casa Gran i per consolidar el tàndem Artur Mas - Felip Puig, el primer com a líder i candidat a la presidència, i el segon com a màxim responsable de la sala de màquines del partit, un equip que penso que pot produir uns resultats excel·lents en la mesura que són dues personalitats diferents i perfectament complementàries. Pel que fa a les relacions amb Unió, el debat obsessiu i sempre recurrent en totes els instàncies del partit, suposo que les esmenes rupturistes no prosperaran, però m'agradaria- encara que tampoc no crec que s'aprovi- que es donés llibertat a les seccions locals per concórrer plegats o per separat a les eleccions municipals.
Més enllà dels textos congressuals i dels órgans de direcció m'agradaria també que, en la lògica de la Casa Gran, aprenguéssim a obrir el ventall d'opinió política disn el partit.

Anònim ha dit...

Trenqueu la Federació CiU;Crec que el millor servei que avui podria fer al país la federació CiU és trencar-se.
Considero que ha passat el moment històric de l'aliança d'aquests dos partits.
Segurament, una revisió superficial permet detectar la meva escassa simpatia —siguem clars, la meva decidida animadversió— per les idees i la manera de fer d'Unió, i, alhora, també haurà pogut veure-hi una defensa de la definició d'espais transversals, de respecte, de lleialtat i complicitat mútua entre les forces catalanistes com a base comuna dins la diversitat d'idees polítiques i visions socials.

Anònim ha dit...

Impressionant la renovació que es prepara a can Convergència. Uf, espectacular. Com per fer-se’n militant sense pensar-ho dues vegades. Impressionant. Artur Mas (oé), David Madí (oé), Francesc Homs (oé), Felip Puig (oé),... Noms propis d’una renovació, tu diràs.
I pareu compte, cal que hi afegim dues perles de categoria: la recuperació de Josep Maria Cullel (mare de Déu), un gran renovador, i l’ascens a l’olimp de l’imparable Josep Recoder, pesos pesants, tots dos, del sector unionista de CDC. El sobiranisme, que segons en Felip Puig és al cor del 99% de la gent de Convergència, ja es veu que efectivament supura en aquesta nova executiva que ha de fer-se càrrec de la direcció del partit en el congrés del cap de setmana. Visca el sobiranisme, visca Convergència, visca la renovació.
Senyor, quina manera de perdre el temps!
De fet, és clar (i amb l’excepció justificadament optimista de la Montserrat Candini, tot bones referències), la resta és més del mateix, i en aquest cas això vol dir més intransigència condescendent amb Esquerra republicana (els odis, doncs, compartits i retroalimentats), més sector corbateta , i més autonomisme de pa sucat amb oli.
Un altre desastre.
Perquè si a Esquerra s’han venut pels quatre xavos socialistes, a Convergència continuen amb el seu problema sempitern.
El problema de la manca de collons.

Anònim ha dit...

Pel que fa al congres de CDC, em sembla que hi ha dues grans fites que s’haurien d’abordar. La primera, encarar definitivament la famosa història de la Casa Gran. Cada dia que passa aquest invent es demostra més necessari. Però ha de saltar més enllà de les fronteres convergents. El repte, doncs, serà saber fer-lo quallar. Cal molt de tacte i decisió per abordar aquest tema. Ara, no fer-ho és la pitjor de les opcions. En aquest moments, la dispersió nacionalista ens està convertint en un país rematadament vulnerable.
I els temps que vénen no es poden afrontar en aquestes condicions. Vull dir per sortir-ne amb èxit.
L’altre repte és el de generar il·lusió vers la política. L’altre gran drama és la desafecció ciutadana vers el sistema. Cal donar-hi resposta intel·ligent, perquè el problema és de dimensions considerables i encara pot engreixar-se.
La solució, per exemple, no és la de trobar un perfum. No es tracta d’evocar res. Anem més sobrats de poètica que d’altra cosa.
Ha d’haver una reflexió profunda que porti a propostes concretes i que després, si el periodisme ho permet, pugui fer-se arribar a la ciutadania.
El programa sembla voler abordar aquestes dues qüestions a fons. Per a mi això ja és un bon símptoma. A mi em preocupa bastant menys si a Convergència pronuncien la paraula independència. Al cap de vall el que compten són els fets.
I jo començo a estar una mica –massa- saturat de segons quina mena de parauleria quan contemplo esgarrifat els fets.
La independència ni es reclama, ni s’espera que arribi per art d’encanteri. S’exerceix.
Tot el demés és folklore.