OPTIMISTES

Tot i que alguns som optimistes de mena, hi ha moments en què la realitat és molt dura. Com a veu que clama en el desert, des de CiU hem repetit una i altra vegada que cal un pacte d’Estat per lluitar contra la crisi, i en alguns moments gairebé hem arribat a creure que el Govern Zapatero hi tenia algun interès.
Digueu-nos il·lusos, si cal, però, com us deia, alguns som optimistes de mena. Ja sabem que les coses en economia no es redrecen automàticament perquè tothom hi estigui d’acord, però hi ha qüestions que només es poden afrontar des d’un debat seré, sense voler-ne fer una arma de desgast polític i sabent que es tracta de matèries estratègiques i fonamentals.
A mida que les il·lusions -fins i tot les òptiques- s’evaporen, ens trobem amb notícies que van en contra d’aquest acord.
Aquesta setmana debatíen al Congrés la necessitat d’ajornar la pujada de l’IVA i fins i tot de rebaixar-lo per a alguns sectors econòmics com ara el turisme, una vegada ja hi ha consens pel que fa a la seva rebaixa per a les rehabilitacions d’habitatges.
Al final, ha estat un diàleg de sords, i la qüestió ha acabat en una nova confrontació i en una votació des de la discrepància.
Poso aquest debat com a exemple del que no hauria de ser, en aquests temps tan complicats, en el tractament de les mesures econòmiques.
Si hi hagués un pacte d’Estat, molt possiblement disposaríem ara d’un conjunt de mesures destinades a la reducció del dèficit i a la concreció dels recursos que cal destinar als objectius socials i econòmics prioritaris. Hauríem evitat veure com una il·lustra presidenta autonòmica cridava a la rebel·lió fiscal i s’esgargamellava afirmant que renunciaria a qualsevol ingrés extraordinari que li pogués arribar per aquest augment (tot i que sabia perfectament que no n’hi pertocava cap). Hauríem evitat també que el govern afirmés que havia d’apujar l’IVA per garantir les prestacions d’atur, i hauríen pogut parlar prou serenament del seu impacte en la suposada incipient recuperació.
No ha estat així. El govern continua en l’estratègia del pedaç, tapa de manera desesperada i caòtica les vies d’aigua que s’obren al vaixell, mentre bona part de l’oposició es dedica senzillament a esmolar ganivets. Ningú no parla de plans de contenció del dèficit i de mesures per aprimar l’administració, ningú no parla d’estratègies i, evidentment, ningú ha posat la vista més enllà dels pròxims mesos i dels interessos electorals.
Vivim un moment de crisi econòmica que necessita governs cohesionats i amb les idees clares que afrontin els reptes que tenim al davant. L’economia no va bé, no remonta ni està creixent. Calen reformes per fer un gir en la deriva en la qual ens trobem. Si fem les coses igual que sempre els resultats no canviaran, i si no canvien els resultats no podrem fer front a la crisi que tenalla el nostre sistema productiu.
Alguns som optimistes de mena: l’economia es recuperarà i un dia o un altre la crisi serà història, però depèn de tots que aquest dia arribi més aviat o més tard, i també depèn de que, quan arribi, haguem apostat per l’economia productiva o per ser un país de sol i platges. És el que hi ha. El proper 2010 tots tindrem el dret a decidir que volem per Catalunya. Podrem triar entre anar fent, resignar-nos i a anar avançant cap una lenta decadència o be trencar amb la inèrcia, prendre partit, canviar l’estat de les coses i fer d’aquest un País de progrés i d’oportunitats, l’ADN que sempre ha caracteritzat Catalunya i l’ha fet gran.
El 2010 serà un any per triar, un any per guanyar el futur.

SABEM EL QUE ENS CONVÉ .. SÍ A LES CONSULTES.

Portem empassant-nos masses coses, però la pitjor, la que no pot passar més temps sense que es corregeixi i que com a societat hem de reclamar que s’esmeni sense més dilació, és que no poguem decidir quin futur volem com el que som.
I per això ens cal tirar pel dret, legal o il-egalment. “La llibertat d’un poble a poder decidir és més important que una llei”. Hem de superar les pors a saltar els límits que la legalitat espanyola ens imposa. Ja n’hi ha prou d’asos amagats a la màniga i reescriure al seu gust les regles de joc quan els convé!.

Ens toca parlar a nosaltres sobre nosaltres, si bé seria desitjable fer-ho de forma menys personalista i més consensuada .
Aconseguir preguntar-nos què volem ser, és essencial per poder edificar un projecte.
Perquè fins ara comptar amb la complicitat del govern espanyol (sigui del color que sigui) no ens ha servit per res. Els seus interessos no són els nostres. Mentre a nosaltres ens hi va assolir un major autogovern o aspirar legítimament a la sobirania, ells es juguen perdre control sobre un territori o perdre’l del tot, a banda d’haver de suportar el desgast al que els vulgui sotmetre l’oposició del moment mentre duri el procés.
El disseny de l’Estatut ho ha posat de manifest de manera prou clara. Hem sigut enganyats per un president que ens va prometre aprobar allò que decidissim els catalans, i ens hem quedat amb un text prou bo si volem ser una autonomia, clarament insuficient si el que volem és avançar cap a la independència… i encara ens el tornaran resumit. Anar de la mà d’aquell que dirigeix el cotarro té aquestes coses: la seva suposada tutela còmplice és en realitat el nostre sostre.
La constitució, aquella que cada cop menys gent ha pogut votar i que ha d’acatar sense reserves i que responia a un context on el més important era no enervar monstres que semblaven adormits, aquella que ens nega el dret a plantejar un referèndum, la que reconeix la monarquia, aquella que només es plantegen canviar si és per posar-nos encara més difícil fer sentir la nostra veu com a poble, n’és un bon exemple.
Segurament la desobediència no és l’opció a seguir per norma, ans al contrari, però ja està bé d’amenaces (s’està arribant a proposar penes de presó per a qui convoqui referèndums de forma ‘il-egítima’), pressions i que no ens poguem preguntar res com a poble.