30.6.10

Ara ja ho tenim claríssim..

Jo he nascut i visc a una Nació que es diu Catalunya. Que té una llengua pròpia que em van ensenyar a parlar els meus pares. Que té uns costums propis. Un territori propi. Que té i ha tingut institucions d'autogovern pròpies, que només han estat silenciades a força de les armes i l'ocupació. La meva Nació és Catalunya. Estic orgullós de ser català i de no ser xovinista, ni imperialista ni colonitzador. No vull imposar res a ningú i vull que la meva Pàtria sigui socialment justa, ecològicament sostenible i nacionalment lliure. I crec que la majoria dels catalans, votin a qui votin i fins i tot els qui no voten, ho veuen com jo.
Els catalans, majoritàriament i des de fa molts anys, hem volgut establir el nostre autogovern sense escarafalls, negociant i respectant els punts de vista de tothom. Sense renunciar a res, això és ben cert. Quan majoritàriament hem sentit la necessitat de modificar el marc polític del nostre autogovern ho hem fet a partir dels viaranys "legals", tot i que podríem haver-ho fet d'una altra manera, com a Nació hi teníem tot el dret.
Però tots, insisteixo tots, ho hem volgut fer així per a no trencar la convivència i la unitat del nostre Poble, el bé més preuat. El tacticisme d'algunes forces polítiques establertes a Catalunya, anomenar-les catalanes seria injust, ha portat el que era un pacte polític entre el nostre Parlament i el Congreso español a mans del Tribunal Constitucional, un organisme que com tots el conformen persones i aquestes, estudieu-les una per una, desconeixen la realitat de Catalunya i penso que els preocupa ben poc el que nosaltres som o sentim.
Ara, després d'anys emeten una sentència que, com no podia ser d'una altra manera, menysprea la voluntat lliurement i democràtica expressada pels catalans. Tres anys i mig per fallar i fer-ho just abans de vacances, abans d'unes eleccions al Parlament i just després del pont de Sant Joan. Quin càlcul més tronat, quina estratègia més matussera. Mentre a Madrid en Zapatero apludeix la sentència aquí el seu birrei teatralitza un enuig tàctic.
Que es pensen que no sabem que el Tribunal Constitucional és un joc entre PP i PSOE?, que no veuen que ens hem adonat que són i pensen el mateix?.

A Espanya sempre ha prevalgut l'antes roja que rota. La indisoluble unidad de España és transversal entre dretes i esquerres. Si la crisi ha destruit el discurs social dels socialistes, perquè seran ells els responsables d'aplicar les pitjors receptes socials; la sentència trenca definitivament el miratge del talante, de l'España plural, del federalisme i de tots aquests conceptes creats per fer-nos passar bou per bèstia grossa.
S'ha acabat el bròquil, s'ha acabat la gesticulació. S'ha acabat el doble joc aquí i a Madrid. Ara ja no és possible. Un Estat intel-ligent hauria deixat la porta oberta, hauria buscat el pacte i una via de futur. Aquests han optat per tancar-nos la porta al nas. Però és d'agrair, ara ja ho tenim clar. Si no es pot variar el marc jurídico-polític, si després de seguir el ferregós circuit establert i superar totes les traves, uns jutges que ningú ha votat han d'estar per sobre de la volutat de tot un Poble, a nosaltres ja només ens queda marxar d'aquesta casa. España ha actuat com un mal pare, i ara a nosaltres només ens queda veure com ens emancipem.
Ara no val ni minimitzar l'abast de la sentència ni esperar temps millors. Ara toca afrontar el problema de cara, amb plena consciència que tenim per davant una etapa convulsa, carregada de tensions, en mig d'una crisi econòmica que passat l'estiu serà encara més greu. Ara cal armar-se de valor i fer coses que mai haguéssim pensat que hauriem de fer. Amb intel.ligència, estratègia i sentit de País. Calculant molt bés els passos a donar, amb el cap fred i conscients de les nostres debilitats, també. Però no podem tirar la tovallola. La democràcia espanyola és de molt mala qualitat i ara toca donar cristiana sepultura a la transició franquista.
El catalanisme, des de la màxima unitat, ha de girar full. Però qui pot estar en condicions de començar la nova batalla per la llibertat?
El Tripartit, que és una olla de grills amb espanyolistes i falsos independentistes? No. Els PSC-PSOE, amb la seva crossa rància d'ICV? No. El PP, orgullós de la seva gesta, és la quinta columna que gestiona els interessos dels opressors de Catalunya. Ells han escollit aquest rol i amb ell hauran de transitar per la marginalitat política els propers anys. Necessitem un nou govern, aquesta alternativa no és altre que CiU amb un nou full de ruta, amb la llibertat com a paradigma i una legislatura sencera per plantar-nos davant dels poders de l'estat i engegar el Dret a Decidir que ens ha assenyalat la mateixa Sentència del TC.
Però a partir d'ara, siusplau, comencem a omplir el formulari per engegar-los a la merda.
Si hi ha una qualitat dels catalans ben coneguda arreu és el seny, i des de les Espanyes no paren de recordar-nos-la. No deu ser que els interessa que siguem bons jans? El seny sense rauxa és covardia i traïció. No ens deixem prendre més el pèl, els catalans també tenim rauxa, una rauxa controlada per un seny humanista. Trenquem doncs les cadenes de l'avi Siset, estirem tots i l'estaca caurà, i a la fi ens en podrem alliberar. Ah! No necessito que cap tribunal em digui el que sóc, vaig néixer i visc a una Nació que es diu Catalunya.

10.6.10

Felicitats

Avui, 9 de juny, president durant 23 anys de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, fa 80 anys, i encara té coses a dir, i encara si pogués segur posaria a més d'un al lloc que li pertoca o el faria callar.
Però ara "no toca". Ara toca opinar de la seva llarga trajectòria política, influència de la qual va més enllà de les fronteres catalanes. Re-escric la nota "Ara que faig vuitanta anys" que el mateix Jordi Pujol ha fet publicar al diari Avui :
Ara que faig vuitanta anys
Avui faig vuitanta anys. I sé que per diversos conductes s’han volgut organitzar homenatges a la meva persona amb motiu d’aquest aniversari. I comprenc que hauria tingut lògica que algun d’aquests homenatges es fes. És molt normal que quan algú arriba als 80 anys se li manifesti reconeixement o afecte o simplement desig d’un aniversari feliç.
En el meu cas faig vuitanta anys amb bona salut i content amb la família que tinc. Que s’ha ampliat fa ben poc amb dos néts més. I amb molts amics, tot i ser jo un home més aviat reservat. I amb moltes mostres de consideració i d’afecte.
Els faig també amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix. O així voldria que fos.
Per tant, no tindria cap motiu per a desairar la gent que m’hauria volgut homenatjar. Oimés perquè alguns són especialment propers i estimats. I tanmateix no ho he volgut. Per què? Perquè jo sóc com el noi del clot.
Pels qui no hagin llegit un llibre meu que vaig escriure a la presó i en el qual hi ha la història del noi del clot, els l’explicaré.
El noi del clot vivia en un oasi. Era casa seva. Hi havia après les cançons d’infant. Hi havia viscut amb els pares i els germans. I amb els amics. S’estimava l’oasi. Però era un oasi amenaçat. Per la sorra del desert, que avançava. Per les caravanes de comerciants d’esclaus. Amenaçat també pel cansament i el desànim dels grans.
Per això va decidir un bon dia anar-se’n de l’oasi, desert enllà, en direcció al mar. I cap als grans palmerars arran del mar. Que eren molt lluny. Però que eren un indret de llibertat.
Conscient que molt probablement no hi arribaria. Perquè el desert era molt gran i inhòspit. Ple de perills de tota mena. També de bandits. Amb els quals arribat el cas lluitaria, més per l’honor que per una victòria improbable. I allà probablement acabaria la seva marxa cap a la llibertat.
Però tot i perdent, si més no en el sentit convencional del mot, la seva aventura podria ser que signifiqués una altra mena de victòria: la d’haver gosat sortir de l’oasi, la d’haver anat desert enllà, la d’haver deixat una llarga rastellera de petjades. Cada petjada nova era una victòria.
A condició que veient les petjades més nois de l’oasi sortissin ells també desert enllà. I a condició que el vent del desert no les esborrés.
Aquesta seria la seva victòria.
Efectivament els bandits del desert el varen atacar. Va lluitar contra ells. Va ser un combat més per l’honor que per una victòria encara impossible. I el varen baixar a un clot del qual no podia sortir. El seu combat s’havia acabat. I s’havia acabat bé. Bé per la rastellera de petjades. Bé, per tant, per l’esperança retrobada. Bé per l’honor salvat.
Jo sóc com el noi del clot. Que havia fet un bon tros de camí. Ell ja no faria més del que havia fet. No demanava que el traguessin del clot. Només demanava que no s’esborressin les petjades que ell –i altres com ell– havien deixat en el desert. Que la tempesta de sorra no les esborrés. I també demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l’oasi i a la llibertat.
I si una llarga columna de nois de l’oasi es posava en marxa i en el seu camí cap al mar passava prop del clot no caldria que s’aturessin a saludar-lo. Ni a donar-li les gràcies. No caldria que ressonés cap trompeta d’homenatge, ni cap cant d’al·leluia. Que no es desviessin. Que no s’aturessin. Caldria simplement que caminessin. Això hauria estat l’homenatge. Que caminessin. I que caminessin cap al mar.
Dit això, només em cal afegir una cosa. En un punt no sóc com el noi del clot. Jo no estic sol. I estic content. Perquè el camí fet em fa feliç. I perquè em sento molt acompanyat pels meus, que m’estimen. Perquè he donat el relleu, i crec que bé. Perquè molta gent em té afecte.
Sàpiguen que això em commou i que els ho agraeixo molt.