BON ANY 2008 !!

Aquest és el darrer comentari al bloc de l’any, d’un any que ja s’acaba i que ha estat important en la meva vida, políticament i personalment parlant.

Un any que ha marcat el final d’una pobra legislatura, de la figura d’un Rodríguez Zapatero que ens va aixecar la camisa a tots, especialment a Catalunya.

El més angoixant és que la intenció de vot per a les eleccions del març no el deixen mal parat tot. No obstant això, hem d’anar molt en compte amb el “factor abstenció”. La classe política hem de poder fer, mitjançant propostes que toquin de peus a terra, que la gent vagi a votar o que no malbarati el vot.

Podria tornar a enumerar totes les desgràcies que han caigut sobre Catalunya durant la segona meitat de l’any i que han tingut al Tripartit com a principal protagonista, tant per acció com per omissió, però sento la necessitat de ser constructiu ara que som a les portes d’un nou any i que arribem a unes eleccions generals.

Mai no havíem tingut un país tan feble com ara, i no ho hem de permetre! Cal que CiU sigui forta a Madrid per defensar amb contundència i exigència els interessos dels catalans! I per aconseguir-ho, CiU defensarà els interessos de tota la gent que viu a Catalunya, garantint una sèrie de valors sustentats en la dignitat de la persona: família, cohesió, seguretat, llibertat, respecte, responsabilitat, autoritat i la cultura de l’esforç.

Només per aquest camí s’assoleix un País real, vertebrat, amb personalitat retrobada i capaç d’assumir qualsevol dels reptes que ens planteja el segle XXI.

Defugim dels encantadors de serps que, al final, acabant encantant la gent amb promeses que sabem perfectament que no compliran. No és aquest el model de societat al qual estem acostumats, si més no quan el que toca és no ser uns somiatruites.

Tot això respon, com no em cansaré d’insistir, a la decidida voluntat de construir i, si voleu que sigui més acurad, de reconstruir un País, Catalunya, el respecte i el prestigi del qual s’han posat en entredit des que malgoverna el Tripartit.

A CiU ho tenim molt clar i, com sabeu, no tanquem la porta a ningú que s’estimi el País, més enllà de les esquerres o les dretes, i vulgui contribuir amb les seves propostes a retornar-lo al lloc capdavanter que sempre ha ocupat. Hi ha molta feina i molta il.lusió per dur-la a terme.

Que no es trenqui, doncs, aquesta màgia!
Bon Any!

28 / 12 / 2007

2007, L'ANY DE LA PUNXADA- S'HA TRENCAT LA BOMBOLLA

Acaba l’any que passarà a la història com el de la punxada de la bombolla immobiliària a Espanya i el del principi d’una crisi en el sistema financer internacional.

En l’últim poc podem desxifrar encara, més que dir que l’episodi actual que viu el món suposa un enduriment creditici per a les entitats financeres de mig planeta.

Amb empreses sense apalancaments importants però amb clients i consumidors molt endeutats, els efectes de l’economia global poden ser generalitzats i duradors. Tanmateix, com temps hi haurà per saber fins quin punt ens afecta aquesta crisi del sistema financer mundial, de moment acomiadarem l’any fent referència a la nostra realitat més immediata.
Amb el temps tot torna al seu lloc i tot el que puja, baixa. Li ha succeït ara al mercat immobiliari dirigit per una colla de professionals i una altra colla de pirates.

Els primers segueixen al sector i els segons han hagut de plegar o poc els hi queda. Parlo dels que es van aprofitar del moment per aprofitar-se també de les persones, dels qui van obrir una agencia immobiliària, negoci de finques, sense entendre res en aquesta temàtica, pel simple fet de comprar i vendre tot especulant i augmentant aquesta famosa bombolla immobiliària que al final ha acabat petant. La situació si parlem del preu de la vivenda es feia ja insostenible per la gran majoria. L'accés a l'habitatge nou o el de lloguer es feia impossible, insostenible.

Els preus augmentaven cada any fruit de la mateixa especulació i d'aquest impopular euribor que tothom coneix però pocs saben que significa. La bonança per a molts ciutadans arriba quan llegim que ara, després de tants anys d'abusos, el preu dels habitatges nous, els de segona mà i els de lloguer baixarà. Amb la davallada del sector també serà difícil vendre immobles o sigui que cal fer lectures ben diverses. Els qui tenen moltes cases que han anat comprant gràcies a la bonança especulativa dels darrers anys no les podran vendre o, si les venen, serà a preus inferiors als de compra. Els propietaris de pisos de lloguer deixaran de fer l'agost i, amb preus més baixos, el sector de la població que podrà llogar un pis serà més ampli.

Els constructors i promotors hauran de cordar-se el cinturó mentre els agents immobiliaris falsos, els que van aparèixer com a bolets, hauran de plegar veles i tornar a casa. Per últim, els habitatges de propietat tindran més valor pels seus propietaris perquè fins ara el preu s'incrementava dia a dia i molts no li donaven el valor que té o, dit d'una altra manera, no apreciaven el fet de tenir una casa o no recordaven quan els havia costat aconseguir-la. Aquests, per sort, son pocs. En tot cas, la ralentització de la construcció i la davallada d'aquest sector beneficia la gran majoria. Hi ha una cosa que, amb tot el que he explicat, no ha canviat.

Hi ha una gran part del nostre món que quan va començar l'especulació i el boom de la construcció no tenien casa i ara tampoc en tindran. Son totes aquelles persones que cada dia, quan es lleven al matí, han d'inventar-se una nova vida diferent a la del dia anterior perquè no tenen diners ni res de valor material. Son pobres en bens però potser no en altres valors molt més importants.
Va arribant l’hora d’estrènyer-se el cinturó, d’afrontar la que se’ns ve a sobre i de no fer massa cas als nostres polítics, els que manen per eludir la seva responsabilitat a poques hores d’unes eleccions i els altres perquè no s’assabenten de res. Els primers pretenen que creguem que estem en 2004 i els segons que no poden manar per culpa d’un robatori al març de 2003. L’esdevenir immediat serà espès i no permetrà el driblatge, els pressuposts recentment aprovats són un disbarat que ens condueix fins i tot més ràpid cap al precipici.

El PP va sostenir com a sistema de creixement l’endeutament i l’especulació, però la gestió socialista ha mantingut el mateix mecanisme i no ha posat fre a aquesta dinàmica suïcida.
La crisi, que al 2008 serà una evidència que difícilment es podrà disfressar, respon exclusivament a un elevat preu de l’habitatge i en d’exuberant excés d’oferta, no te res a veure amb els tipus d’interès ni amb l’aturada en el creixement econòmic d'Espanya.

L’especulació immobiliària, motivada per la gran demanda per inversió i per una facilitat financera sense precedents, ha perdut recorregut. Res del que avui està en venda té una coordinada relació amb la capacitat d’endeutament o amb el poder d’adquisició dels ciutadans en termes generals.
A les zones de major prestigi immobiliari i demanda històrica (centre de les grans ciutats), hi continua havent client potencial, però és incapaç d’assolir els preus del mercat. A poc a poc el sector reduirà el seu marge de negoci i acceptarà proporcions raonables quan no de pèrdues.

El descens de les vendes portarà la reducció dels preus i amb ell, la punxada assolirà, fins i tot, les zones de major pes. D’altra banda, la desorbitada oferta que en alguns municipis arriba a ser el triple de la demanda en termes absoluts, és una evidència en forma de rètols cada vegada més grans i llampants. Estudiant el ritme de vendes d’anys molt positius com 2004 o 2005, deduïm que, per absorbir l’estoc actual, haurà de passar un lustre almenys a fi d’equilibrar el producte programat amb la clientela prevista.
El major problema sorgeix del fet que per estructurar un equilibri al sector de l’habitatge és precís el recorregut d’aquests cinc o sis anys com a mínim, a un ritme racionalment alt, però amb una condició desastrosa per a la nostra economia: que no s’edifiqui ni un sol pis addicional en aquest període. Hi ha municipis petits en els quals la demanda funcional pertanyia a inversors i actualment, amb la seva desaparició, no queden compradors socials dels de sempre.
El promotor que vulgui deslliurar-se de la batalla que s’entaularà a finals de 2008, haurà de baixar els seus preus ràpidament. Després de l’estiu de l’any que ve, per a molts analistes, creuen que serà massa tard. El comprador per motiu d’ús està pràcticament esgotat i el client inversor ha desaparegut. Cada vegada queden menys hectàrees en les que sacsejar-ne la por. Els promotors han abusat d’un escenari que els hi era propici, els bancs i caixes han incendiat el sistema amb un crèdit gairebé irracional, el govern anterior va fonamentar la bonança en una fal•làcia i l’executiu actual no ha establert cap correcció a tenir en compte.
Per acabar, i sense ànim de fotre, vull reflectir quatre xifres obtingudes sobre l’activitat financera espanyola i la seva relació amb el sector que ens ocupa. Defineixen clarament el lloc exacte del qual sortim i des d'on, tant aviat ens mengem l’últim gra de raïm la pròxima nit de Cap d’any, partiran les nostres expectatives econòmiques:
El sector immobiliari-constructor-hipotecari absorbeix el 63% del crèdit de les entitats financeres. Un 23% més que fa deu anys.
El crèdit per a activitats immobiliàries representa el 32,4% del crèdit a totes les activitats productives, mentre que el 1997 era del 8%.
La suma del crèdit a activitats immobiliàries i la construcció representen un 49% del total de crèdit per a activitats productives, quan fa deu anys era del 21%.
Finalment, un detall que representa molt clarament cap a on s’ha dirigit aquest microcosmos anomenat Espanya, fa referència al fet que el crèdit a les activitats immobiliàries actuals és més del doble (282.000 milions d’euros) que el destinat a la indústria (132.000 milions).
Si a la darrera xifra, li sumem que el crèdit al sector de la construcció és també major que al crèdit industrial, tenint en compte que fa tan sol deu anys el crèdit a la indústria era gairebé 4 vegades més gran que el d’activitats immobiliàries, arribem en la conclusió que a Espanya es finança fonamentalment la producció de maons.
Una abraçada a tots/es! – Feliç any nou !

BON NADAL I BONES FESTES...........!!!

Fuig de tòpics pre-establerts.
Felicita qui veritablement creus que has de felicitar, qui s'ho mereix, qui estimes, perque no hi ha res tan bonic com rebre noticies d'algú estimat. No mal gastes paper (postal, cartes,...) en excés, enviant sense criteri, i pensa que l'efecte del canvi climàtic ja es un fet i hem de conservar els nostres boscs.
Compra al petit i mitja comerç per a les festes. Les grans superfícies no et donen cap guany a tu. El petit comerç segurament si, encara que sigui indirectament.
No gastes massa paper pels paquets i decoració dels regals.
Regala llibres, musica, entrades a concerts o al teatre: regala cultura.
Regala el mes barat de tot: una rialla, un somriure, una bona cara, aclarir un malentès, o dir a algú que l'estimes.
Compra en català. Viu en català. Compra joguines i llibres en català. Escolta musica d'autors d'aquí.
No caiguis en el consumisme excessiu: pensa que hi ha milions de persones que es moren de fam.
Ves en compte en les gresques i festes: si consumeixes alcohol fes-ho de manera responsable i no condueixis.

Bon Nadal i bones festes! A tots aquells que heu tingut la paciència d’anar llegint el bloc.i que els vostres desitjos es facin realitat.

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.
(Joan Salvat - Papasseit).

Bon Nadal i Bones Festes.

FRED DE HIVERN

                                                                                                                                                        
   Torna a fer uns dies de força fred i encara no ha arribar l’hivern. Les“mares Noel” estan així.

PROU !!

Avui, a la premsa local,surt un article firmat pel Sr Daniel Masagué portaveu de CIU, os copio aquest article,per reflexionar una mica,es digne de pensar,que està passant a la Torre.
Crec,que les demés formacions i partits politics torrencs, haurien de pendre-hi nota ,i actuar amb consecuència,si mes no,dir la seva i posicionarse,si ja els hi està be la Torre que tenim o volem una altra forma de fer i actuar de politica municipal.
Si tots diem PROU!!, potser encara hi haurà algún futur DIGNE per Torredembarra i si no som prou valents ja es hora de canviar els partits desde la base. A veure si es veritat que l´unic que ens porta a entrar en aquesta casa gran enomenada Casa de La Vila es el poble i no els interessos personals.
.Explicacions al Partit Socialista de Torredembarra:
A l’últim “Som-Hi”, i també aquí, en aquest mateix medi ( el Mònic)es va publicar un article meu on vaig fer unes declaracions, que ara amb mes tranquil·litat, crec que he de aclarir, puntualitzar i si cal, rectificar. El fet es que no vaig ser just amb el Partit Socialista, ni amb els seus representants.
En el mes de setembre va tindre lloc una entrevista entre els líders de cadascun dels partits del govern municipal i jo mateix. En aquesta trobada s’hem van preguntar sobre quina era la voluntat de CiU respecte al possible fet de establir negociacions que entrés a formar part del govern del nostre poble.
La meva resposta va ser inmediata; ho haviem de intentar. Els motius: per una banda la meva responsabilitat cap els votants de CiU i per l´altra la voluntat de intentar formar un govern estable i de prosperitat per la Torre i que no fos per culpa del nostre partit i que no es podes assolir un fet capdal com aquest. Desprès d´una llarga e inexplicable espera (gaire bé dos mesos), arriba la primera reunió. La convoquen per parlar de perssupostos, la cual cosa ens sorprèn ja que aquest tems ja s´havía abordat entre regidors. CiU no hi va posar cap objeció, es mes, va deixar que el guió i el ordre del día anés a càrrec del PSC, que era qui convocava la reunió.
Es va succeir una segona reunió on hi vam continuar aportant la nostra bona actitud.
En aquell moment en veure que questes reunions no portaven a rés i que eren una total perdua de temps vaig arrivar a la conclusió de que era el Partit Socialista el que ens prenia el pel, desprès he pogut constatar que no era així. Les formes i els continguts que els representants del PSC esgrimien , eren consignes directes del Sr. Jiménez. Vaig preguntar al sr. Jiménez la raó per la que volien parlar de pressupostosi la resposta va ser que era perque ens anessim coneixent.
De tot aquest desgraciat afer, no puc extraure res mes que el Sr. Jiménez ens ha estat utilitzant a tots. En primer lloc a nosaltres perque ell pensava que mentre estaven negociant nosaltres deixaríem d´exercir d´oposició i, en segon terme, la nova junta del PSC utilizant-la per a guanyar temps.
Quan dic guanyar temps ho dic perque jo estava informat dia a dia de les negociacions amb els tres partits restants de l’oposició. Amb tots tres de formes diferents el sr. Jiménez ha tingut negociacions al mateix temps mentre amb Convergència i Unió, intentava el que diríem amb termes futbolístics, adormir el partit, si mes no això no es seriós ni crec que sigui estética ni éticament correcte.
Es per aquesta raó, que dic prou, el Sr. Manuel Jiménez, alcalde de Torredembarra, ha d´actuar de manera mes seriosa. Crec que tant en política com en tots els ordres de la vida no tot val. No es pot manipular a l’oposició, i el que es mes seriós, al seu propi partit. Es per això, que no vaig estar encertat quan em vaig qüestionar, si el model socialista estava esgotat, o era el del Sr. Jiménez. El model socialista es vigent, ha guanyat les eleccions en aquest poble, ha fet coses positives, i en pot seguir fent.Però en aquest moment està liderat per una persona que ha esgotat el seu cicle i que ha fet que el govern i el seu partit estigui sumit en un mar de desorientació, sense idees i el que es pitjor sense il.lusió.Crec que només es pot arreglar la situació si ell es capaç, de tornar als seus orígens , sino penso que es millor que ho deixi, i que passin al front del partit d´altres amb noves idees, i així no deixar en mal lloc un partit, que no s´ho mereix.
Nosaltres pensant en el poble aportàvem, en aquest possible pacte:
-1º Planificació de mandat a mig i a llarg termini, per la Torredembarra del futur.
- 2º Millorar la gestió , la governabilitat i donar estabilitat.
- 3º Coordinació entre les diferents àrees
- 4º Participació ciutadana amb tot el que fos susceptible de fer-ho.
- 5º Transparència, per la dignificació de la política, i els polítics Torrencs.
Que demanàvem? Senzillament, instruments per porta a terme el que oferíem, i una cosa més, repartir l’alcaldia en proporció al numero de vots.
Vull aprofitar, per aclarir la meva posició particular, vers un pacte socio-convergent.la meva visió personal respecte a un possible pacte PSC i CiU és que per salut democràtica no és convenient.Ambl´alcaldia en joc o sense ella.La raó principal és que CiU és la veritable alternativa al govern actual.És l´unica força,d´engendrar d´altres majories possibles per a governar el nostre Poble en el cas de què sigui necessari i en conseqüencia hauria de romandre a l´oposició del govern actual.Però aquesta és,tal i com he dit,la meva visió personal que en aquest cas no coincideix amb la del partit,però que acato amb total disciplina i sense dubtar.
Una breu,explicació del fets farà mès comprensible les nostres actuacións;l´Asamblea local de Torredembarra va expressar que en igualtat de condicións i compartint l´alcaldia s´havia de pactar.A més,ho vaig consultar al President de la Federació de Tarragona de CiU i va coincidir amb el criteri que havia manifestat l´Assemblea local.Finalment la direcció de Barcelona va coincidir en aquesta idea.Per tant,no és una decisió meva,sino un encàrrec,recolzat per tot el partit.Tampoc són ànsies personals de poder,ja que aquesta faceta fa anys que la tinc coberta.
Per anar sintetitzant, el pacte no ha sigut possible per culpa de d´una sola persona;el Sr.Jiménez.Amb el seu personalisme,la por de deixar de ser el protagonista,la seva actitud d´utilitzar mitges veritats,la seva falta de voluntad i la seva poca serietat,ens ha fet perdre el temps a tots.
La demostració de la seva manca de voluntat per arrivar a un acord va ser cuan un dia en veure´s atrapat en la seva estratègia de dilació i perdua de temps,va comentar:``Convergència i Unió,no em va donar ni un dia d´alcaldia,jo tampoc ni donaré ni mig´´.Vull que sàpiga que per a mi no hi ha cap problema.Aquest no és l´escenari que personalment prefereixo,però ha de saber que amb la seva actitud,no només ha perjudicat al poble fent que no pugui tenir un pacte estable,sinó que a més entra en una contradicció amb els seus.Quina serà la seva actitud el dia que perdi el govern amb una moció de censura?.Com explicarà que per la seva tossuderia i manca de generositat amb el seu propi partit ha acabat a l´oposició?En quina situació deixarà el seus novells companys de comitè, que no hauran tingut temps d’estrenar-se?.
Dit tot això, i mentrestant no es produeixi un canvi, nosaltres seguirem afavorint al govern, en tot allò que benefici al poble, sense cap mena de dubte.
Al comitè del Partit Socialista, agrair els esforços, esperant que el temps ho posi tot al seu lloc, una cordial salutació, i a la vostra disposició.
Daniel Masagué
Portaveu de CIU

LA EDUCACIÓ:

És curiós, tant la societat com els mitjans de comunicació fan referència al pèssim nivell d’ensenyament que adquireixen els estudiants i aboquen tota la culpa al sistema educatiu.
Jo em pregunto si de debò és el principal culpable i no estan gastant la llum, com ciris a ple sol.
Anem per parts; en aquesta mascarada de bona fe, hi ha qui diu que l’ESO no s´hauria de fer dins del mateix centre que l’educació secundaria, perquè es creu que van massa joves a un ambient del tot adolescent i això els pot condicionar. També s’argumenta que en l'anterior sistema educatiu els alumnes que no volien seguir estudiant deixaven els centres d’ensenyament als 14 anys i ja no eren un obstacle pels que volien seguir estudiant i en canvi ara han de patir-los fins als 16 anys.
Podem escoltar mil i un arguments sobre el perquè del fracàs escolar, però difícilment llegirem que la culpa es pugui atribuir als progenitors. Vivim en una societat on sempre es busca culpables per tal de no assumir els errors propis i en aquest cas no és molt diferent. Què fa falta? Bastons, garrots i pals? no, penso que els principals culpables són els pares dels alumnes per activa o per passiva.
Podem dir que al incorporar-se la dona al mercat laboral (per sort) la figura materna que podia dedicar el seu temps a treballar amb els fills el que fan a l’escola ha desaparegut en la majoria de llars, traslladant la responsabilitat de l’aprenentatge als educadors en un 100 %. Si el nen no aprèn es culpa del mestre i si fracassa a la vida serà culpa del sistema educatiu que el govern no va saber preveure.
Realment és poc esperançador, potser caldria una mica més d’autocrítica i no sempre defugint de bon grat la responsabilitat. No podem arrufar les celles i decidir que el pescador treballi amb un pinzell i el pintor amb unes xarxes, tots hauríem d’assumir el nostre rol per feixuc que sigui.

VOLEM UNA CONSTITUCIÓ CATALANA, JA¡

 Si la norma suprema jurídica és la constitució, crec que ja ha arribat l’hora de començar a redactar una constitució catalana.
Catalunya i la constitució espanyola són totalment divergents i no són per res compatibles, per tan toca fer-hi alguna cosa.
La constitució catalana hauria de recollir un estat republicà, democràtic i social, amb articles que derivessin dels drets humans, on la llengua única i pròpia de l’estat fos el català i l'única bandera la catalana. No vol dir amb això que es perseguís el fet d´utilitzar altres llengües però sí, que quedés clar quina és l´oficial.
La convivència aspre amb Espanya cada vegada és pitjor, hem perdut la confiança. Si fem un relat franc i poc vernissat podem dir que se’n porten els recursos de Catalunya i no inverteixen res per fer que la ciutadania tingui una vida més benestant.
Ja en tenim prou! s’ha d’acabar el patiment, és massa tard per mantenir esperances.
Catalunya sense Espanya es convertiria en un dels països més rics i pròspers d’Europa.
Només per la seva estratègica situació geogràfica ja seria un estat important dins la C.E., la renda per càpita dels seus habitants es multiplicaria i l’estat del benestar milloraria substancialment, al fer les inversions en el propi país i no en el veí.
Qui es consumeix en una pena vana es roba a si mateix, per tan, posem-hi fil a l’agulla, que la constitució espanyola ben corcada deu ser ja i molt no pot durar.

TEIXINT

Dissabte a Catalunya hi va haver una concentració de catalans decidits a reivindicar la seva causa al món.

Sota el lema “som una nació i tenim el dret a decidir”, caminaven orgullosos trenant el camí de la sobirania pels carrers de Barcelona. La capital catalana va ennuvolar el cel amb les agulles de fer mitja dels manifestants de punta i la imatge sobiranista de la societat catalana va quedar capturada per tots els mitjans de comunicació de l’estat espanyol.

Al govern d’Espanya i al PSC (on era el Sr. Montilla?) els va quedar molt clar que Catalunya ja no els vol demanar més permís per gratar-se la cuixa cada vegada que en tingui necessitat. La declaració d’intencions separatistes ja no és només una insinuació sinó una sol·licitud amb data de caducitat.

El jersei gairebé està acabat i gaires més hiverns no hauran de passar abans de que el puguem lluir.

DISSABTE, TOTS A LA MANI

MANIFEST -1 de desembre, tots a la Plaça Catalunya de Barcelona

Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.

Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l’Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:

-És l’hora que s’acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.
-Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d’infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l’Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l’espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d’uns serveis i unes xarxes públiques d’ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.
-La definició d’aquest model de xarxa d’infraestructures ha de ser autocentrat. S’ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d’usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s’ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l’Eix Mediterrani, el TAV.
No s’han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.
- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d’un terç dels peatges de tot l'Estat
-El model de mobilitat i la xarxa viària i d’infraestructures que reivindiquem ha d’estar al servei i a l’interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d’equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat. En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:
-La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.
- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent quepermeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament lesinfraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisosen matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.
- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.
- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.

Per totes aquestes raons i, de manera especial:
EXIGIM EL TRASPÀS DE LA XARXA DE TRANSPORTS I D'INFRAESTRUCTURES A LA GENERALITAT DE CATALUNYA. EXIGIM LA PUBLICACIO DE LES BALANCES FISCALS ENTRE CATALUNYA L'ESTAT ESPANYOL
EXIGIM QUE LA GENERALITAT DE CATALUNYA RECAPTI I GESTIONI TOTS ELS NOSTRES IMPOSTOS.
 
-Jo hi aniré perquè estic d’acord, evidentment, amb els convocants però, sobretot, perquè en tinc ganes. Aquest País no se’n sortirà si no fa una catarsi col.lectiva on ens adonem de que la única manera d’aconseguir la dignitat que necessitem per poder decidir sobre el nostre futur vindrà del convenciment col.lectiu.
Gràcies Plataforma per donar-nos la oportunitat de ser-hi.

**Companys  de CiU i ABG, ERC de Torredembarra ens ha ofert poder anar en el seu autobus el proper dissabte, a la manifestació pel Dret de Decidir.
L'hora de sortida serà a les tres de la tarda davant de Correus, i és gratuït.
Qui vulgui anar amb aquest bus, es pot apuntarse al bar el Sabó.

PER FAVOR.

PERQUÈ NO CALLEU UNA MICA Sr. DURAN & COMPANYA
El Sr. Duran Lleida amb el tarannà virtuós i oportú que el caracteritza ha tornat a dir que CiU no vol la sobirania del poble català i com si fos el mateix Judes, per despit ho ha repetit per enèsima vegada.
Li diré una cosa, potser vostè no ho vol a nivell personal però ha de saber que un 80% de l’electorat de CiU sí ho vol, que la militància de CiU sí ho vol i que la majoria de la societat catalana sí ho vol.

Vostès reman a contra corrent i només fan que donar carnassa al PSC i al PP, mossegant l’esquer d’un ham tan hostil. Amb la seva deslleialtat al país els dóna força perquè puguin fer crítiques i erosions a CDC.

Crec que ha de començar a pensar en retirar-se de la línia de Vanguardia i buscar-se un bon hereu, digne del país que representa. Li recomano que faci una bona confessió i no digui més impertinències pròpies d’un mercader de deixalles.

Si de debò es creu el fang que porten les seves paraules faci una coalició amb el PP que potser així es sentirà millor.

Una cosa més Sr. Duran: Ab alio expectes alteri quod feceris.

BÈLGICA

Les notícies ens expliquen que políticament a Bèlgica les coses s’estan complicant.
En aquell país hi ha un sidral d’especial consideració, semblant al que tenim aquí, amb la diferència de que allà no tenen govern de fa mesos. En canvi a casa nostra hi ha un cert sarau, però amb govern, o això sembla.
De fet, per governs aquí que no quedi. Tothom governa. Hi ha un grapat d’administracions públiques que governen sobre els temes que toquen i els que no toquen també.
Un ciutadà qualsevol té almenys –que jo sàpiga, amb el risc de descomptar-me- sis nivells competencials (en aquest cas no vol pas dir que siguin competents). A part de l’Ajuntament que un l’hi toca tenir, també té un Consell Comarcal que és una administració, -més o menys recent- que encara està una mica en abstracte. Existeix la provincial, més surrealista, que teòricament ha de ser suprimida i substituïda per això que se’n diran vegueries i que encara no sabem massa que acabaran essent.
Després la catalana que ha de deixar algunes competències a totes aquelles que estan per sota, però per fer-ho vol agafar-ne de les que estan a sobre. I també l’ espanyola, estatal com diuen alguns, que ja no té competències, però ara resulta que encara en té massa.
I per acabar, la més utòpica, la més necessària no obstant, ja que els bitllets d’euro porten la bandera d’aquesta cosa que se’n diu Europa.
Els diners que saben poc de competències, almenys ja han decidit sota quin pavelló treballen.Sis sostres administratius és el que hi ha, el que tenim. Invertim molts diners i discussions sobre el dibuix dels nostres mapes. I quan, per exemple ens fem una senzilla pregunta com ara: qui diantre paga aquí els bastons per poder caminar? -Doncs, molt fàcil: Ningú. Si vols caminar, compra-te’ls tu.
A Bèlgica en canvi no tenen govern i sembla ser que podrien estar liquidant el seu estat, central, federal, centrifugat o com en vulguin dir, però tenim veritable constància que els discapacitats d’allà quan necessiten una ajuda tècnica, (bastons, cadires de rodes, coses d’aquestes...) tenen algun nivell competencial que curiosament funciona, sense problemes.
Segurament a casa nostra deu haver-hi alguna semblança política amb la situació belga, però encara estem molt lluny de que les coses serioses, les que realment valen la pena s’hi assemblin una mica. Per tant aquí, per caminar una mica m’he de qüestionar si vull un govern sense bastons o en canvi prefereixo uns bastons sense govern.
Lamentablement això vol dir que tots, d’alguna manera o altre anem una mica a peu coix, i aquest és el problema real que sense donar-li importància arrosseguem de fa temps.
De fet ara entenc que els belgues tinguin un caminar més sòlid que el nostre.

CASA GRAN DEL CATALANISME

Mas planteja que "el dret a decidir" passi a ser una de les bases del catalanisme de futur, i convida a "repensar, actualitzar i posar al dia el catalanisme", i fer-ho amb carácter obert i integrador.

Casa Gran del Catalanisme

El líder de Convergència i Unió, Artur Mas, presentarà demà dimarts, al Palau de Congressos de Catalunya, el seu projecte de "Casa Gran del Catalanisme" l'intent des de CDC de regenerar el motor que ha liderat la política catalana en el darrer segle: el catalanisme polític.
La conferència de demà d'Artur Mas, pot ser el punt d'inflexió en la carrera política del líder de CiU. Si articula un relat, un discurs, un projecte estratègic que sintonitzi amb les aspirancions i neguits dels catalans d'avui i fugi del tacticisme de curta volada, tindrà més pròxima la presidència de la Generalitat de Catalunya, sinó, la tindrà més llunyana del que la tenia fa una setmana.
L'objectiu de la proposta del líder de CIU és molt clar: el posicionament.
Artur Mas ha fet una anàl·lisi de la situació política de Catalunya i n'ha tret un diagnòstic clar: el catalanisme polític està en crisi per què ja ha complert els objectius que s'havia marcat: recuperar les institucions catalanes, normalitzar el català i modernitzar Espanya. Quan s'han complert els objectius sorgeix la crisi, per què no se sap cap on anar.
Davant de la desaparició dels objectius comuns,els partits catalanistes es plantegen objectius diferents, que arriben a ser, fins i tot, contradictoris: federalisme,sobiranisme, independència,etc.
A més, tot això en un context d'empat tècnic al Parlament de Catalunya, una situació política enquistada que fa que qualsevol projecte sigui difícil de tirar endavant, per la diferència d'objectius de cada partit polític i per l'aritmètica parlamentària.
Aquesta situació, enmarcada en una crisi global de confiança en els partits polítics creada per els canvis socials que s'han produït amb el canvi de segle: la globalització, l'impacte de la inmigració, la inseguretat, etc.
Aquest plantejament de desorientació, de crisi del catalanisme, està interioritzat per bona part de la societat civil catalana, que comença a estar disposada a que se'ls presenti un projecte, un relat creïble i engrescador.
L'objectiu de la proposta de CDC és el posicionament. Posicionar-se com la persona i el projecte que marca els objectius polítics del catalanisme, que projecta un horitzó comú per aconseguir que el catalanisme continuï essent majoritari i el motor polític de Catalunya,en el futur.
Per això, ofereix una proposta -la casa gran del catalanisme- que va més enllà del seu partit i que intenta sumar a persones independents en el projecte.
Artur Mas, ha arribat a la conclusió que la crisi del catalanime és profunda,i que bona part de la societat ja ho perceb. El seu objectiu, és que quan el país es convenci que la política catalana no té un objectiu clar, que no hi ha un horitzó comú, i es busqui un projecte en el marc del catalanisme, la gent vinculi el projecte de la "Casa gran del catalanisme" amb el projecte del país.
És a dir, l'objectiu d'Artur Mas és avançar-se als esdeveniments, moure fitxa i posicionar-se com a la solució que sorgeix des d'el catalanisme, per quan la crisi del model actual es produeixi.
Per aconseguir això, cal presentar un projecte potent,ben travat,un relat que lligui les preocupacions més profundes amb les esperances més compartides.
Dema sortirem de dubtes. Serà un dels dies més importants del cap de l'oposició de l Parlament de Catalunya. O en surt reforçat o seràl'inici del relleu.

DECISIONS

No es pot estar només fent bullir l'olla, sinó que cal ser atrevit, que no imprudent, i innovar, crear i avançar. Governar és prendre decisions i en els moments difícils sembla que tothom amaga el cap sota l'ala. Què fas quan et trobes amb el pa amb tomàquet d'un servei de rodalies afectat per les obres de l'AVE?

Que dius quan et cauen uns edificis arran de l'obres del metro? Com soluciones els problemes d'accés en un barri en obres?Hi ha moltes preguntes que es presenten en situacions difícils i que s'han de respondre amb coherència, valor i lideratge. Què va millor, fer poc i assegurar resultats, o bé fer molt, amb el risc d'errar?

Quan el partit de l'oposició critica errors comesos en la gestió pública, què el motiva, els problemes sorgits, o afeblir el govern? Quan s'han de demanar responsabilitats, quan s'actua malament o quan no s'actua? de qui és culpa tot l'enrenou al voltant de l'AVE i Rodalies, de la ministra del govern, o del govern sencer, o de l'anterior govern per no haver invertit suficientment...?

Quina part de culpa té la companyia constructora?Per què el PSC no ha demanat la dimissió de la ministra del govern? Perquè és del PSOE? Perquè no voldria que li fessin a ell, com a govern?

Faria i diria el mateix si el govern d'Espanya fos en mans del PP?Aquestes preguntes són les que els ciutadans demanen respostes clares i verdaderes. Les evasions deceben i originen desconfiança, apatia i abstenció en les votacions. Governar vol dir prendre decisions, assumir responsabilitats i donar la cara, encara que hi hagi el perill d'haver d'agafar les maletes i anar-se'n a casa.

No es tracta de tapar-se mútuament, sinó de fer una crítica constructiva, i admetre els errors.

Cal una nova manera de fer política.

Per què no pleguen?,quin problema hi ha ?

Quina pregunta cal fer! Senzillament perquè no volen, i perquè volen continuar mantenint el “xollo”.

Així de clar, i així de trist.
La barretina no els deixa veure el poble, molt difícil d’explicar i fàcil de pensar, fa unes setmanes, que en uns moments concrets que penses sense donar ordres concretes -i menys orgàniques- al cervell, em va sortir aquesta frase -quan la barretina no els deixa veure el poble- com a conseqüència que en els darrers temps tothom s’ha de posicionar sempre i en tot moment entre el blanc i el negre, i principalment al costat d’aquell que té la raó tant del cor com del cap, perquè ara toca el cap, ara toca el cor i algú pot tenir la raó de les dues.
El que em diu el cor i el cap, és que un poble com Torredembarra, no farà un canvi verdader , esperant un miracle
Aquest miracle s’ha de construir dia a dia, i aquesta amplia majoria social no sortirà de la inspiració divina, cal anar més lluny i trepitjar terra cada dia, què vol dir trepitjar terra: no només parlar amb els reconvenguts i convençuts de cada partit i els emprenyats temporals, sinó amb tothom.
Però tampoc no cal oblidar que governar per governar senzillament porta a gestionar malament, missatge pels que diuen que governen avui i també pels que van governar durant molts mes anys.
A Torredembarra l’hem encallat en una rotonda sense sortida i anem donant voltes allà mateix esperant que després de moltes voltes més i de quasi mes derrapades trobem la direcció adequada, i no és tan simple el problema.
Cal valentia política, cal superar el passat i plantejar-nos des de les màximes aspiracions de tothom a on volem anar, i sobretot a on estem d’acord d’arribar cadascú, des de les cartes amagades i sabudes per tothom no anem enlloc, és com fer-se trampes al solitari.
El equip de govern de l’Ajuntament de Torredembarra s’ho hauria de fer mirar si tinguessin un mínim de sentit comú i de vergonya.
Veient la`` foto´´ del darrer Plenari, entre el “llefiscós” alcalde JimeneZ, el ``titella´´ del Ciuró,el ``pitagorin´´del Ardevól, el ``l´aprenent de Maquiavel´´ Ripoll, el`` insigne´´ Grangel,la ``ineficient´´Susana,``la invisible´´Pradera i com no la “Rec-pija” Gasull n’hi ha per córrer i no parar fins a terres millor administrades, més endreçades i més netes.
Fa temps que es queixen en “petit comitè”, que no poden governar, que no els deixen fer res, que tot són problemes, que així no es pot anar enlloc.
Això sí, en públic continuen com sempre, prepotens,xulos,treien pit, fen veure que estan governant, fent-ho bé i donant-se “autobombo”, malgrat que és veritat que se’ls veu com esmaperduts, com a estorats, com a vampiritzats, mancats de sang.
Aquests demòcrates de pacotilla, són els que estan intentant reformar el reglament orgànic municipal per tal d’evitar que les iniciatives que guanyi l’oposició o que tinguin majoria,i no els hi donen la raó, siguin no vinculants. Aquests demòcrates semblen ben bé partidaris d’aquell tipus de democràcia que sempre havia de portar un adjectiu, ja fos l’“orgànica” del franquisme, ja fos la “popular” dels règims comunistes.
Les ordenances fiscals que es van aprovar en el ple extraordinari són les que marquen el que haurem de pagar els vilatans ,durant el proper any. El més important per mi, de les ordenances fiscals, però, no és quan s’apugen ,massa per a mi, si no de quina forma s’apugen i, sobretot, l’ús que es fa dels diners que s’ingressen, i que es veurà reflectit en els pressupostos que es presentaran proper ament.
En casos com les ordenances fiscals i els pressupostos, que són molt amplis i que cal votar-los en el seu conjunt, un cop assumit que si els féssim uns o els altres, probablement serien ben diferents, els grups de l’oposició tenen dues opcions: o ser constructius i pactar esmenes que millorin la proposta de l’equip de govern o votar-los en contra sense poder introduir-hi cap esmena. En aquests “ seudo-funcionaris” els costa molt això ,d’haver parlar amb els grups de l’oposició, haver de negociar, haver de transaccionar, haver de pactar, haver de cedir. Els comprenc! Són anys de fer i desfer sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, amb una impunitat total.

Si no en saben que passin a l’oposició. Ara tan sols els i resta pensar ( si en saben) i sol- ventar el problema...
Ens veiem el proper dijous dia 15, al ple,es molt entretingut.

Quan res no funciona ,que cal fer ?

A vegades convé aturar-se un moment i preguntar-se si realment coneixem la política del nostre poble, més enllà del tòpic que tot això queda massa lluny i dels “problemes reals de la gent”.
No parlo del debat de la identitat contraposada a les mal anomenades polítiques socials, o de les polítiques socials contraposades a la identitat (la nostra, s’entén). Coneixem, o almenys en sembla conèixer, els vaivens de tots els partits, l’estira-i-arronsa dels uns amb els altres, el batibull, els líders contra els líders, però sovint ens oblidem dels projectes, si és que veritablement n’hi ha algun.
El que es fa al govern i l´oposició, dia a dia, els treballs que es promouen i que al capdavall acabaran regint-nos, algú les coneix? I aleshores és sempre aquesta sensació d’ignorància, que al final res, i ens preguntem què deu passar en realitat: Els medis de comunicació no en parlen o no en parlen lo suficient,i si u fan estan desvirtuant  i manipulant la realitat o serà veritat que ja tot ens queda lluny i que els nostres polítics locals fan poc més que escalfar la cadira, seient amb més o menys regularitat al seu` escó´ a la sala de plens?
Això si, de fora sabem que Maragall té alzheimer i que ja no milita al PSC, sabem que la conferència nacional d’ERC és paper mullat, sabem que Oriol Pujol és el nou portaveu parlamentari de CiU i sabem, com a molt, que tenim un Estatut petit que potser no acabarà essent ni això.
Y de l´Torre que ?
Mentrestant el Poble no funciona,ni piscina, ni biblioteca, ni teatre, ni sala polivalent, ni recuperació de la 340,ni Muntanyans, ni aigua, ni carrer Nou, ni res de res.
Potser caldria fer foc nou arreu, començar altra vegada, però aquest Poble, Torredembarra, sembla no estar gaire acostumat, encara, a això que anomenem democràcia.
Alguns estan desil·lusionats amb llur partit, altres amb la política en general, i tot apunta que el fenomen de l’abstenció i la desídia anirà en augment.
I aquestes línies no pretenen ser l’esbós de cap lliçó, ni tan sols una reflexió com les que ara tant circulen pel carrer, Simplement la inquietud, la sensació que tot plegat no acaba d’anar bé, i la clara consciència que amb raigs de tinta ningú, o gairebé ningú, pot despertar un Poble, tants sols el diàleg,voluntat i menys egos personalistes.
I mes pensar en el be de la ciutadania.¡,Quan res no funciona ,que cal fer ?

LES “DIFERÈNCIES” ENTRE EL PP I EL PSOE:

Ara que s’acosten les eleccions generals us proposo mirar exhaustivament les diferències que hi ha entre els dos partits majoritaris a l’estat espanyol, per poder fer les més rectes meditacions i no tenir dubtes de com ens afectarà als catalans quan mani un o l’altre:El PP promou l’espanyolisme, el PSOE també.

El PP s’oblida de fer inversions a Catalunya, el PSOE també. El PP prohibeix les seleccions catalanes i lluita en contra d’aquestes, el PSOE també. El PP no promou el català en l´àmbit cultural (llibres, cinema....), el PSOE tampoc. El PP vol la tercera hora de castellà a les escoles catalanes, el PSOE també. El PP vol la bandera espanyola a tots els edificis institucionals i ajuntaments, el PSOE també.

El PP no fa res perquè els productes que es venen a Catalunya s’etiquetin amb català, el PSOE tampoc.Amb tanta divergència d’arguments subtils entre els dos partits polítics la veritat és que dir qui ens agradaria que governi l’estat espanyol és francament difícil, no us sembla?.

HIVERNACIÓ

El nou Portaveu del Grup Parlamentari de CiU, l'Oriol Pujol, va definir l'altre dia Catalunya com un ós que hiverna. Crec que és una definició prou encertada, o vull creure que és encertada, ja que l'alternativa és que estigui morta.
Amb tot el que està passant: Rodalies, TGV, Estatut, aeroport, inversió de l'estat... i la societat civil segueix dormitant. On són les organitzacions socials de Catalunya?, on és la gent?, com es manifesta la protesta?. No puc creure que les persones que s'han de llevar 2 i 3 hores abans del normal i arribar a casa tardíssim amb totes les molèsties en els trasllats, estiguin tan tranquils, arribin a casa tranquils com sempre, arribin les eleccions espanyoles, votin i a més votin PSC-PSOE de manera majoritària.
No puc creure que l'esquema de la gent sigui aquest.
La qüestió és que amb la que està caient, en unes condicions on seria fàcil portar més d'un milió de persones al carrer, Catalunya només és capaç de canalitzar les seves protestes amb una manifestació surrealista de 1.200 persones a la Plaça Sant Jaume, composada per unes 15 faccions diferents, completament enfrontades entre elles, incapaces inclús de cridar res tots junts alhora, i que no va acabar arribant a les mans de miracle.
No sé què ens està passant. Confio amb la teoria de la hivernació.
De fet la reacció catalana sempre ha estat peculiar, mai és una reacció immediata, sinó latent i que acaba trobant el seu moment per sortir. Confio que surti.
En aquest sentit crec que el meu partit hauria de tenir més en compte el component societat civil. Opino que sovint ens basem excessivament en l'estratègia comunicativa en sentit estricte, o sigui faristol, notes i rodes de premsa, i deixem massa de banda el treball amb la societat civil.

Amb Z de Zero patatero.

El nostre és un país estrany. Mireu, si no: mentre els de Torredembarra han hagut de fer tots els papers de l’auca i esmerçar una bona pila d’anys per poder disposar d’un simple projecte mal fet i per acabar de una nova estacío de tren, a El Prat de Llobregat, sense ni tant sols haver-ho demanat, els hi ha aparegut com un bolet una estació sencera de l’AVE.
Coses de la Magdalena... Però, el més curiós de tot, és que no passa res.
Perquè ? doncs, probablement, perquè tant la dimensió, com la freqüència dels despropòsits és tal, que ens ha fet perdre la mesura real de les coses. Són tants els esvorancs, les falles, les catenàries que fan figa o les esquerdes que apareixen i desapareixen, que hem acabat perdent perspectiva i visió de conjunt. I, quan això passa, pot passar de tot: estacions que es fan i es desfan, traçats que venen i van, alteracions diàries de calendaris i compromisos, etc.
Una confusió que, més enllà de dilapidar d’esvoranc en esvoranc la credibilitat dels polítics, permet la supervivència política de personatges com la inefable Sra. Margdalena, això sí: convenientment apimparada i compinchada pel tarannà i del ``talante´´ del seu cap de files.
D’aquell que escriu el nom amb “Z”. Amb "Z" de Zero. De Zero a l’esquerra, naturalment...
Fins el mes que ve,.Adeusiau¡

VISITA A LES COLÒNIES

El Sr. Zapatero, Jefe del gobierno de España, ha visitat les obres del TGV (AVE en español) a l’Hospitalet de Llobregat. Recordem que una gran part dels problemes s’estan produint a la zona d’implantació de la secta PSOE/Baix Llobregat.

S’ha de cuidar el viver de vots. Els hi van les poltrones el proper mes de març, i les poltrones de España són molt més grosses i sòlides que les de Catalunya.

A més a més calia tranquil•litzar els comandaments de la tropa de la secta al Baix Llobregat, o sigui els alcaldes de la zona, i a aquestes alçades sembla que no s’hi valen mitges tintes, o ve Zapatero o no ve ningú.

Confiem que malgrat els dubtes, i malgrat altres experiències no gaire encoratjadores a les properes eleccions rebin el càstig electoral que es mereixen.

I per favor, no em vinguin amb el rotllo del fantasma del PP. Simplement que votin opcions nacionals catalanes. Ja n’hi ha prou de fantasmades i collonades. Ni un vot a la secta, ni un vot al “partido de las españas”

DEMAGÒGIA

Una vegada més el president de la generalitat el Sr. Montilla ha fet de la demagògia un virtuosisme, pràctica molt estesa entre les files del PSC.
Ara resulta que veient que hi ha un perill seriós d’enfondrà la Sagrada Família degut a les obres de l’AVE diu que la culpa seria del PP i de CIU per haver pactat el trajecte en el seu dia.
El Sr. Montilla demostra ser una persona sense criteri propi a l´hora de canviar una situació que pot portar greus conseqüències, però que lluny d´intentar solventar-la i donar-hi solucions, es dedica a dir que està mal feta i quedar-se tan ample. Potser és que no se’n recorda de que ara mana el PSC a Catalunya?
Sr. Montilla deixi´m aclarir-li que el PSC i el PSOE seran els principals culpables en el cas de que com preveuen diversos experts l’obra més important del modernisme acabi fent llenya.
Els hi han advertit per activa i per passiva, directe i indirectament, en veu alta i en veu baixa, fent el pi i la vertical, no podran dir que no s’ho pensaven.
Vostè escolta les paraules però no diu res, ni que tingués tres oïdes ho sentiria més clar. Semblà que pateixi d’una estranya malaltia però del que realment pateix és de manca d’idees i d’estar sobrat de dubtes i pors.
Si no són capaços de trobar-hi una solució han de dimitir i deixar pas al partit que legítimament va ser el més votat en les últimes eleccions autonòmiques.
D’una cosa pot estar segur Sr. Montilla, si la tragèdia s’acaba consumant no tornaran a governar ni en l’Antàrtida de la vila del pingüí.
“Zuerte maeztro”

AVING

A l’alcalde de la ciutat comtal els seus amics de Madrid li han regalat un joc de trens que li ha fet agafar molta afecció als esports de risc.

L’esport en qüestió es diu “Aving” i consisteix en fer forats soterranis per la capital catalana per fer-hi passar un ferrocarril nou.L’objectiu del joc és aconseguir esfondrà com més coses millor, edificis, casas,..... i si finalment s’esfondra l’emblemàtica i orgull del poble català: la Sagrada família, obtens punts extra i et regalen un viatge a Madrid amb tots les despeses pagades per celebrar-ho.

Com gaudeix jugant-hi, com si fos un nen petit està pendent cada dia a veure que s’esfondra i fa un uiiiiiiiiiiiiiiiiiii a la vegada que fa la ona amb els braços, cada vegada que està a punt de aconseguir-ho.

Doncs res, ànims Sr. Hereu que el que la segueix la aconsegueix i vostè està destinat a passar a la història del país com el guanyador absolut del joc del “Aving”.

Moltes felicitats

VIOLÈNCIA:

Desgraciadament hem tornat a ser testimonis d’una agressió racista i injustificada al país català. Un jove va agredir a una menor sud americana a l´interior d´un vagó de metro només pel fet de ser d’un altre origen.

No hi ha res que pugui justificar la violència ni en aquest cas ni en cap. Aquests individus només demostren estar mancats de material neuronal i moure’s per instints animals i primaris.

Només han estat dotats d’una sola neurona que resta dins del que sembla ser un cervell humà, es mou amunt i avall, a la dreta i a l’esquerra i fa un eix d’aquells que fan els tennistes de tan en tan.

Crec que personatges com aquest són un perill per la societat. Sociopates compulsius que parassiten als demés sempre esperant l´ oportunitat de fer mal als altres aprofitant qualsevol excusa. Esperem que aquest cop la justícia penal sigui "justa" en aquest trist succés i el martell de la violència no es torni a mostrar mai més ni en públic ni sense.

DIMISSIÓ

El desastre dels trens a Catalunya i en particular la pèssima gestió que n'està fent els governs socialistes (l'espanyol i el català) han esgotat la paciència dels catalans, que s'ha demostrat enorme. Avui, el problema és colossal i els afectats són centenars de milers, això per no parlar de les conseqüències econòmiques.
Fa molts d'anys que esperem el TGV, fa molts anys que el primer govern que va proposar una línia de gran velocitat va ser la Generalitat dels anys vuitanta, governada per CiU. Aleshores, el govern socialista va planificar en contra de Catalunya i va primar el seu mercat electoral andalús. D'aquí plora la criatura.
D'aquella decisió política vénen tots els problemes que patim avui, incrementats per un govern rere l'altre Zapatero i els socialistes ja tenen el seu Prestige. El desgavell és tan gran, el caos és tan monumental, la incapacitat dels polítics al front de la gestió és tan notòria, que estem davant d'una crisi que deixa Catalunya en termes ferroviaris i de comunicació en una mena d'estat d'emergència.
Ho estan fent tan malament que ja tremolo per les obres que s'han d'iniciar a Girona. I el pitjor de tot és que tinc la sensació que de la missa en sabem només la meitat.
Però mentre Catalunya pateix aquest estat d'emergència, on és el nostre Govern? Per què no piula ni el president Montilla, ni el seu segon Carod-Rovira, ni el seu tercer Joan Saura? Què caram estan pensant a sortir a defensar els catalans, a donar la cara? Que no havíem quedat que tot el que passi a Catalunya no és aliè al Govern, tal com sovint recorda, encertadament, el mateix Montilla?
Espero que els ciutadans prenguin bona nota de qui defensa els seus interessos, i de qui se'ls passa pel folre perquè està tan tip de poder que es permet el luxe de menysprear els interessos de cadascun dels ciutadans de Catalunya.
Hem de dir prou, d'una vegada!

ELS PAPERS

A veure si entenem d’una vegada perquè els famosos papers expoliats pel règim del terrorista Quico encarà romanen a Salamanca.Primer, que el congrés aprovés el retorn de la documentació robada durant la dictadura feixista és el resultat d´un mal moment del Sr. Zapatero i on vaig dir molsa avui dic dolça. Segon, que un jutge dicti l’ordre de retorn també té el valor d’un euro amb la imatge de Ramses II al costat del símbol del mapa d’Europa.Què està passant? és una mostra més de la covardia del PSOE davant la pressió a la que els sotmet el partit popular i la por a perdre les properes eleccions generals? pot ser deu ser que els hi han robat el GPS i no saben com arribar a la ciutat de Salamanca.No, home no! el que passa és que volen fer una arribada triomfal a Barcelona i els volen retornar aprofitant la inauguració de l’AVE.El Sr. Zapatero és un il·lusionista de pa sucat amb oli, que ara ja només deu enredar al Sr. Carod Rovira, l’únic deixeble que li queda a la Generalitat de Catalunya
.El PSOE ha perdut del tot els papers i ara haurà de demanar a un grup d’experts arqueòlegs que els busquin a veure si tenen més sort.

L´AMABILITAT de ZAPATERO

Els socialistes escalfen motors difonent via youtube un vídeo de Zapatero on mostra la seva cara més amable i afable. Lamentablement, Zapatero és poc més que una cara amable i afable, però rere les seves bones paraules i intencions s'acumulen damunt la taula un munt de promeses fallides: nou Estatut, devolució dels Papers de Salamanca, desenvolupament de l'Espanya plurinacional, procés de pau a Euskadi... . La sort que té Zapatero és que l'oposició del PP és, des de Catalunya estant, impresentable tant en les formes com en el fets.

HAPPINESS

El programa televisiu Polònia pot entrar en crisi. La realitat supera la ficció. Si voleu una mostra hilarant del xoc de trens nacionalistes entre Espanya i Catalunya, només ens hem de remetre al programa de la primera cadena del passat dimarts amb les antològiques intervencions de "José Luís" Carod Rovira i d'uns potencials clients de la COPE repartits entre el públic.

Ho sento, soc pesat: Ni en "José Luís" representa la complexitat de la societat catalana, ni els seus sparrings espanyolistes són la mesura perfecta de la complicada estructura de l'estat espanyol. El debat irresoluble de les identitats via política té aquest handicap. Per la via sentimental no ens en sortim. Ho penso així i potser m'equivoco.
La complexitat del tema -no em canso d'explicar-ho en aquest blog intempestiu i relativista- necessita posar en joc moltes variables, les sentimentals incloses. Els precursors del catalanisme polític amb prou feines plantejaven el dilema en els termes d'en "José Luís". La història del catalanisme oscila entre federalismes, autonomismes, unitarismes a la camboniana manera, confederalismes i independentismes més o menys nacionalistes.
El debat de l'altre dia és l'altra cara, la més divertida i patètica al mateix temps, del Polònia. Els actors evidenciaven el camí que mena al xoc de trens. Espanya és una realitat polèmica i no reeixida, Catalunya és un país complicat i massa abocat a ser eina electoral. Matèria d'agenda política de cada partit.
Si el fet diferencial o la pluralitat de l'estat, s'enten per la via COPEra o per la via "José Luís", alguns partits en treuran profit, altres no en treuran gens ni mica i la fotuda societat continuarà perplexa davant el mercat de les identitats. A parer meu això és un capítol més de la desfeta política, cultural, organitzativa i discursiva de les esquerres, siguin "partits", siguin "singularitats" o siguin ideals. Quin lio!
Però l'episodi "paraPolonès" no s'atura aquí. El guinyol "José Luís" versus hooligans espanyolistes va eclipsar un capítol de l'esmentat debat molt més interessant per greu i determinant. Abans de les intervencions estelars d'en "José Luís", li va tocar el torn a Duran Lleida. Aquest democristià hiperliberal li va etzibar a una musulmana amb mocador allò de la superioritat cultural occidental, en un exercici descomunal de prepotència capitalista.

Llàstima que en "José Luís" i els seus rivals sentimentals, fulminessin l'hora punta en detriment dels seus acudits nomenclatius. Abans va intervenir el Llamazares (Flamarades?), però els seus temes no interessen, no porten el signe del temps, la fanfàrria de cada dia. Llamazares, com aquest blog, estem a l'estratosfera, no toquem de "peus a terra" i estem passats de moda.
Happiness!!!! que no ha estat res!

EL NEGOCI i LA POLÏTICA

Avui estic malament, emprenyat, desanimat, molest, perplex i dolgut.
El caràcter de servidor públic que ha de revestir a un funcionari hauria de ser motiu suficient com per a evitar aquests excessos i el mateix hauria d'aplicar als polítics, doncs bé en aquest país sembla que al contrari del que se suposa, aquest component vocacional desapareix en quant al teu nom li precedeix al d'una Secretaria o Direcció general.
Per a algú com jo, al que de petit van ensenyar que l'honradesa és un actiu personal, li repugna que en els àmbits de la "alta política" apareguin casos com el del 20% destapat a conseqüència de la investigació de la fiscalia sobre les corruptelas organitzades en l'època que CIU era govern per dos motius, un pel descrèdit que això comporta per a la funció pública i la política i l'altre perquè el cas toca de ple a "els meus".
Tots nosaltres hauríem de donar les gràcies que surtin a la llum pública aquests casos, com abans amb els del PSOE/PSC, (Filesa, Malesa, TiemExport, Roldán, Diari Oficial, Hermanísimo Guerra, etc.) ara amb els del PP (costa llevantina, Andraix, Marbella, Comunitat de Madrid, Múrcia, el cas del Lli, etc.) els de CIU (Turisme, Educació, Casinos, caso Cullell, ara Adigsa, etc...) perquè és l'única forma de bandejar aquests xoriços de la vida pública i sanejar una professió que si no és per vocació no pot exercitar-se amb garanties i d'això els primers interessats haurien de ser els propis partits.
Veient tot això s'arriba a la conclusió que hem fet centres penitenciaris massa petits.
Quan es perd la mesura en les coses, les formes no importen i el sentiment d'impunitat ho empapa tot deixem de ser una democràcia per a convertir-nos en REPÚBLICA BANANERA.

Si el resultat final del procés conclou demostrant els fets i l'escàndol serveix avui per a depurar a qui tenen responsabilitats directes en el tema, per acció o omissió, la gent en general ho agrairà i especialment els que militem en qualsevol dels partits..

COMMEMORACIÓ DE L´AFUSELLAMENT DE COMPANYS

AIGUA FINS EL COLL

Escoltant el dissabte els testimoniatges dels afectats per les recents inundacions del País Valencià s'entén perquè la gent està fins als cullons dels polítics.

Quan t'expliquen que la zona duu cinc anys pendent de la realització de les obres de canalització i sanejament de la llera dels rius que permetrien que cada any per aquest temps, poguessin arraulir-se tota la família darrera dels vidres i simplement contemplar com plou, s'entén que quan apareix el ministre de torn trepitjant el fang després de la catàstrofe la gent li digui de tot menys bonic.
És encara més greu quan es veu que amb els impostos pagats que no són pocs, any rere any, en lloc de proporcionar la solució al problema, es destinen a rendir honors davant la visita del Papa, construint la ciutat de les arts, acollint la Copa Louis Vuitton, coquetejant amb el futur circuit urbà de F1 de València, intentant tapar el forat sense fons de Terra Mítica o bé urbanitzant a pil·lons terrenys d'horta, obstruint lleres a cop de pitch & putt, camps de golf i urbanitzacions de super luxe.
El que passa és que el dissabte va rebre qui menys culpa tenia en tot aquesta moguda, no se que hagués passat si en lloc de Caldera, apareix per allí l'amic Camps o el seu correligionari Zaplana, aleshores en comptes d'un titular de premsa estaríem parlant d'altra cosa i és que no n'hi ha per a menys, collons!.

ET PENGEN SI PARLES EN CATALÀ

Aquest matí m'han trucat al fix. Com que habitualment ens truquem pel mòbil, quan sona el fix és un petit esdeveniment. Era una trucada comercial, d'aquelles que t'emprenyen quan saben que ets a casa, i veig que també aprofiten els festius. La veu d'un noi s'ha identificat com a operador de Ya.com i m'ha fet una pregunta que d'altres trucades comercials ja m'havien fet anteriorment: "¿Tiene usted ADSL en casa?".

Jo li responc que sí, per educació, però amb la intenció de dir-li immediatament que no m'interessa que em vengui res ni que em truqui més, però de seguida m'engalta la segona pregunta: "¿Puede usted decirme con qué compañía lo tiene contratado?". I jo que li responc amb tota naturalitat i amabilitat "no tinc interès a donar-li aquesta informació. Se sent un "¿cómo?" entre sorprès i indignat, però li torno a respondre amb calma i respecte altre cop en català... i ja no em dóna temps per a res més perquè l'interlocutor de Ya.com penja el telèfon abans que jo hagi acabat de parlar.

En d'altres ocasions m'he trobat amb operadors que m'expliquen educadament que no entenen el català i que si em faria res d'expressar-me en espanyol. Jo els responc en espanyol, també amablement, que el dia que se m'adrecin en català em plantejaré prendre en consideració el que vulguin vendre'm, però que mentre no facin aquest petit esforç no cal que es molestin a trucar-me més vegades.
Els de Ya.com segurament han trobat aquesta manera peculiar de celebrar a posteriori, la seva festa de la Hispanitat.

Jo, avui, he treballat.

HISPANITAT A MADRID

Montilla celebrarà la Hispanitat a Madrid
El president Montilla, gràcies als independentistes de pluja fina -cal no oblidar-ho-, anirà demà a Madrid a celebrar el dia de la Hispanitat i a constatar que Catalunya és una regió d'Espanya.

Tot això, succeix amb el beneplàcit del president d'ERC i viceconseller de presidència, Josep Lluís Carod-Rovira, que ha afirmat aquest matí a "Els matins de TV3" que era una decisió respectable del president Montilla.

Després es dedicaran a fer botifarrades a la Hispanitat a arreu del país... .

Massa política de gestos i poca de fets!!!

EL PACTE DE HABITATGE NO ES NACIONAL

El Pacte de l’habitatge no és més que un acord sectorial amb agents econòmics i socials però no és un Pacte nacional en la mesura que la primera força política del país, que malgrat a algú no li pot agradar és Convergència i Unió, no l’ha signat.

Les raons per les quals CiU no ha signat aquest Acord rau al voltant del tema de l’expropiació forçosa de pisos perquè:

1.- es confon el dret de propietat amb el dret de l’habitatge.

2.- el volum d’habitatges buits amb lloguer forçós serà mínima en relació a la demanda d’habitatge existent.

3.- l’ocupació i desocupació d’un habitatge pot ser especialment dinàmica, dificultant una identificació eficaç que es perllongui en el temps i no sigui molt fàcil d’evitar.

4.- és una mesura que no elimina l’arbitrarietat a l’hora d’aplicar aquesta mesura a uns o altres casos.

5.- ara ja existeix la possibilitat, per exemple, d’expropiar i exercir drets de retracte sobre habitatges de protecció oficial i no es fa.

6.- es destinaran recursos i esforços públics a aquesta mesura quan molts Ajuntaments fan el contrari amb la venda en subhasta del sòl del que ja disposen,

7.- la mesura exigeix al ciutadà complir amb un suposat deure de posar el seu habitatge al mercat de lloguer com a una mesura per incentivar el mercat de l’habitatge, mentre que l’Administració encara no ha posat en marxa les seves pròpies mesures per incentivar-lo. Seria com a mínim lògic esperar que l’Administració complís amb els seus deures per exigir el compliment al ciutadà..

El diàleg i la dificultat de practicar-lo

Hi ha dies que la realitat viscuda et referma pensaments i opinions expressades (també n'hi ha que et fan veure que estaves equivocat). Avui és un d'aquests dies que pots constatar la importància del diàleg i la dificultat de practicar-lo.
Ser capaç de deliberar sobre un tema, sense posar-se nerviós ni reduir-ho a unes votacions, és la millor satisfacció que pots rebre. En política (la gent que hi vulgui veure bons i dolents que s'abstinguin. No va per ningú en concret sinó per a tothom una mica). Deia que en política, malauradament, les ocasions per deliberar tranquil·lament són escasses per no dir nul·les.
Els que han passat per algun ajuntament, m'imagino que coincidiran en aquesta afirmació, encara que no sigui ben igual a tot arreu. Passa el mateix com quan es planteja malament un procés participatiu. S'ha de fer entendre a la gent que la votació és l'últim recurs, i que prèviament hi ha tota una feina de formació, informació, debat, i anàlisi. Si ho planteges així, et trobes que una part dels participants s'esborren, és massa feina i vés a saber per què servirà. En això ens hem equivocat tots més d'una vegada i no hi ha cap seguretat que no ens torni a passar. S'ha d'intentar, perquè sempre hi ha un grup més o menys gran que s'adapta al nou sistema i en treu profit.

Tant de bo cada dia en siguin més.

L´ ALOPÈCIA IMPARABLE D’ERC:

Els dirigents de la plana major d’ERC i responsables del tripartit, entesa o com dimonis es digui l’invent del TBO, comencen a exhibir una alopècia preocupant.Víctimes de les inacabables preses de pèl per part dels perruquers estilistes del PSC i de retruc del PSOE, s´estan quedant sense un sol pèl de tonto al cap.L´ última perla: la concessió del Prat a una companyia que promou la parada obligatòria amb peatge a Barajas impressiona de veritat. Pecar d’ingenus una vegada pot passar, però és que els socialistes se’n fan un tip de riure i posar-se medalles de com fan ballar sevillanes als independentistes.Els inventen títols de vice-president de la generalitat o coses semblants a canvi d’un “sí senyor” permanent i invariable durant els anys de mandat. I en el cas de que es passin de la ratlla han de córrer a rectificar i demanar perdó al gran Don José, molt honorable president de la generalitat i olé.Haurien de començar a pensar en posar-se en mans d’un especialista apropiat d’alopècies avançades o al final hauran d´anar amb perruca al parlament. I sinó temps al temps.

SUMA I SEGUEIX :

"Aquells que cedirien la llibertat essencial per adquirir una petita seguretat temporal, no mereixen ni llibertat ni seguretat"
Una notícia d'avui m'ha posat "los pelos como escarpias". El congrés dels diputats espanyol ha aprovat una llei que obliga a identificar-se a tots els ciutadans que van optar per un mòbil prepagament. A tot l'estat son més de vint milions de mòbils. L'excusa és la de sempre. Protegir-nos del "terrorisme", i la solució també és la de sempre, considerar que tothom és un terrorista.
Podeu llegir la notícia del diari El País aquí.
Jo tinc un mòbil d'aquests. I el tinc per una raó molt senzilla. No vull entregar la meva ànima, la meva persona, les meves dades, a una companyia que farà amb elles el que vulgui. També el tinc precisament perquè garanteix el meu anonimat. Fins ara tenia dret a comunicar-me amb qui volgués lliurement. Ara ja no.
El càncer lliberticida, que s'estén com un mantell negre pel món des de fa uns anys sembla que ha esquitxat a tots els partits polítics.

Han votat a favor d'aquest atemptat flagrant contra la línia de flotació dels drets civils, que malauradament, ha estat aprovat per unanimitat. Ni una sola veu s'ha alçat al congrés a favor de les llibertats individuals. Cap vot en contra d'aquesta aberració.
Jo no em penso identificar. D'aquí dos anys, quan em desactivin el telèfon que he pagat; quan em robin el saldo que em quedi; quan em furtin el meu dret a comunicar-me amb llibertat usant la tecnologia; no hi haurà recanvi: s'haurà acabat el telèfon mòbil per a mi.
Tot aquest despropòsit, aquesta agonia de les llibertats civils que tant ens havia costat aconseguir, durarà fins que sorgeixi de les cavernes d'aquesta era fosca en la que vivim una generació de polítics que valorin el valor suprem de la llibertat i llencin a l'abisme de l'ignomínia i l'estranyament, amb el suport del poble, a tots aquells que han traït a la humanitat despullant-la dels seus valors fonamentals, dels valors que l'han fet progressar. La lluita continua, i de moment, tots perdem.