Amb Z de Zero patatero.

El nostre és un país estrany. Mireu, si no: mentre els de Torredembarra han hagut de fer tots els papers de l’auca i esmerçar una bona pila d’anys per poder disposar d’un simple projecte mal fet i per acabar de una nova estacío de tren, a El Prat de Llobregat, sense ni tant sols haver-ho demanat, els hi ha aparegut com un bolet una estació sencera de l’AVE.
Coses de la Magdalena... Però, el més curiós de tot, és que no passa res.
Perquè ? doncs, probablement, perquè tant la dimensió, com la freqüència dels despropòsits és tal, que ens ha fet perdre la mesura real de les coses. Són tants els esvorancs, les falles, les catenàries que fan figa o les esquerdes que apareixen i desapareixen, que hem acabat perdent perspectiva i visió de conjunt. I, quan això passa, pot passar de tot: estacions que es fan i es desfan, traçats que venen i van, alteracions diàries de calendaris i compromisos, etc.
Una confusió que, més enllà de dilapidar d’esvoranc en esvoranc la credibilitat dels polítics, permet la supervivència política de personatges com la inefable Sra. Margdalena, això sí: convenientment apimparada i compinchada pel tarannà i del ``talante´´ del seu cap de files.
D’aquell que escriu el nom amb “Z”. Amb "Z" de Zero. De Zero a l’esquerra, naturalment...
Fins el mes que ve,.Adeusiau¡

VISITA A LES COLÒNIES

El Sr. Zapatero, Jefe del gobierno de España, ha visitat les obres del TGV (AVE en español) a l’Hospitalet de Llobregat. Recordem que una gran part dels problemes s’estan produint a la zona d’implantació de la secta PSOE/Baix Llobregat.

S’ha de cuidar el viver de vots. Els hi van les poltrones el proper mes de març, i les poltrones de España són molt més grosses i sòlides que les de Catalunya.

A més a més calia tranquil•litzar els comandaments de la tropa de la secta al Baix Llobregat, o sigui els alcaldes de la zona, i a aquestes alçades sembla que no s’hi valen mitges tintes, o ve Zapatero o no ve ningú.

Confiem que malgrat els dubtes, i malgrat altres experiències no gaire encoratjadores a les properes eleccions rebin el càstig electoral que es mereixen.

I per favor, no em vinguin amb el rotllo del fantasma del PP. Simplement que votin opcions nacionals catalanes. Ja n’hi ha prou de fantasmades i collonades. Ni un vot a la secta, ni un vot al “partido de las españas”

DEMAGÒGIA

Una vegada més el president de la generalitat el Sr. Montilla ha fet de la demagògia un virtuosisme, pràctica molt estesa entre les files del PSC.
Ara resulta que veient que hi ha un perill seriós d’enfondrà la Sagrada Família degut a les obres de l’AVE diu que la culpa seria del PP i de CIU per haver pactat el trajecte en el seu dia.
El Sr. Montilla demostra ser una persona sense criteri propi a l´hora de canviar una situació que pot portar greus conseqüències, però que lluny d´intentar solventar-la i donar-hi solucions, es dedica a dir que està mal feta i quedar-se tan ample. Potser és que no se’n recorda de que ara mana el PSC a Catalunya?
Sr. Montilla deixi´m aclarir-li que el PSC i el PSOE seran els principals culpables en el cas de que com preveuen diversos experts l’obra més important del modernisme acabi fent llenya.
Els hi han advertit per activa i per passiva, directe i indirectament, en veu alta i en veu baixa, fent el pi i la vertical, no podran dir que no s’ho pensaven.
Vostè escolta les paraules però no diu res, ni que tingués tres oïdes ho sentiria més clar. Semblà que pateixi d’una estranya malaltia però del que realment pateix és de manca d’idees i d’estar sobrat de dubtes i pors.
Si no són capaços de trobar-hi una solució han de dimitir i deixar pas al partit que legítimament va ser el més votat en les últimes eleccions autonòmiques.
D’una cosa pot estar segur Sr. Montilla, si la tragèdia s’acaba consumant no tornaran a governar ni en l’Antàrtida de la vila del pingüí.
“Zuerte maeztro”

AVING

A l’alcalde de la ciutat comtal els seus amics de Madrid li han regalat un joc de trens que li ha fet agafar molta afecció als esports de risc.

L’esport en qüestió es diu “Aving” i consisteix en fer forats soterranis per la capital catalana per fer-hi passar un ferrocarril nou.L’objectiu del joc és aconseguir esfondrà com més coses millor, edificis, casas,..... i si finalment s’esfondra l’emblemàtica i orgull del poble català: la Sagrada família, obtens punts extra i et regalen un viatge a Madrid amb tots les despeses pagades per celebrar-ho.

Com gaudeix jugant-hi, com si fos un nen petit està pendent cada dia a veure que s’esfondra i fa un uiiiiiiiiiiiiiiiiiii a la vegada que fa la ona amb els braços, cada vegada que està a punt de aconseguir-ho.

Doncs res, ànims Sr. Hereu que el que la segueix la aconsegueix i vostè està destinat a passar a la història del país com el guanyador absolut del joc del “Aving”.

Moltes felicitats

VIOLÈNCIA:

Desgraciadament hem tornat a ser testimonis d’una agressió racista i injustificada al país català. Un jove va agredir a una menor sud americana a l´interior d´un vagó de metro només pel fet de ser d’un altre origen.

No hi ha res que pugui justificar la violència ni en aquest cas ni en cap. Aquests individus només demostren estar mancats de material neuronal i moure’s per instints animals i primaris.

Només han estat dotats d’una sola neurona que resta dins del que sembla ser un cervell humà, es mou amunt i avall, a la dreta i a l’esquerra i fa un eix d’aquells que fan els tennistes de tan en tan.

Crec que personatges com aquest són un perill per la societat. Sociopates compulsius que parassiten als demés sempre esperant l´ oportunitat de fer mal als altres aprofitant qualsevol excusa. Esperem que aquest cop la justícia penal sigui "justa" en aquest trist succés i el martell de la violència no es torni a mostrar mai més ni en públic ni sense.

DIMISSIÓ

El desastre dels trens a Catalunya i en particular la pèssima gestió que n'està fent els governs socialistes (l'espanyol i el català) han esgotat la paciència dels catalans, que s'ha demostrat enorme. Avui, el problema és colossal i els afectats són centenars de milers, això per no parlar de les conseqüències econòmiques.
Fa molts d'anys que esperem el TGV, fa molts anys que el primer govern que va proposar una línia de gran velocitat va ser la Generalitat dels anys vuitanta, governada per CiU. Aleshores, el govern socialista va planificar en contra de Catalunya i va primar el seu mercat electoral andalús. D'aquí plora la criatura.
D'aquella decisió política vénen tots els problemes que patim avui, incrementats per un govern rere l'altre Zapatero i els socialistes ja tenen el seu Prestige. El desgavell és tan gran, el caos és tan monumental, la incapacitat dels polítics al front de la gestió és tan notòria, que estem davant d'una crisi que deixa Catalunya en termes ferroviaris i de comunicació en una mena d'estat d'emergència.
Ho estan fent tan malament que ja tremolo per les obres que s'han d'iniciar a Girona. I el pitjor de tot és que tinc la sensació que de la missa en sabem només la meitat.
Però mentre Catalunya pateix aquest estat d'emergència, on és el nostre Govern? Per què no piula ni el president Montilla, ni el seu segon Carod-Rovira, ni el seu tercer Joan Saura? Què caram estan pensant a sortir a defensar els catalans, a donar la cara? Que no havíem quedat que tot el que passi a Catalunya no és aliè al Govern, tal com sovint recorda, encertadament, el mateix Montilla?
Espero que els ciutadans prenguin bona nota de qui defensa els seus interessos, i de qui se'ls passa pel folre perquè està tan tip de poder que es permet el luxe de menysprear els interessos de cadascun dels ciutadans de Catalunya.
Hem de dir prou, d'una vegada!

ELS PAPERS

A veure si entenem d’una vegada perquè els famosos papers expoliats pel règim del terrorista Quico encarà romanen a Salamanca.Primer, que el congrés aprovés el retorn de la documentació robada durant la dictadura feixista és el resultat d´un mal moment del Sr. Zapatero i on vaig dir molsa avui dic dolça. Segon, que un jutge dicti l’ordre de retorn també té el valor d’un euro amb la imatge de Ramses II al costat del símbol del mapa d’Europa.Què està passant? és una mostra més de la covardia del PSOE davant la pressió a la que els sotmet el partit popular i la por a perdre les properes eleccions generals? pot ser deu ser que els hi han robat el GPS i no saben com arribar a la ciutat de Salamanca.No, home no! el que passa és que volen fer una arribada triomfal a Barcelona i els volen retornar aprofitant la inauguració de l’AVE.El Sr. Zapatero és un il·lusionista de pa sucat amb oli, que ara ja només deu enredar al Sr. Carod Rovira, l’únic deixeble que li queda a la Generalitat de Catalunya
.El PSOE ha perdut del tot els papers i ara haurà de demanar a un grup d’experts arqueòlegs que els busquin a veure si tenen més sort.

L´AMABILITAT de ZAPATERO

Els socialistes escalfen motors difonent via youtube un vídeo de Zapatero on mostra la seva cara més amable i afable. Lamentablement, Zapatero és poc més que una cara amable i afable, però rere les seves bones paraules i intencions s'acumulen damunt la taula un munt de promeses fallides: nou Estatut, devolució dels Papers de Salamanca, desenvolupament de l'Espanya plurinacional, procés de pau a Euskadi... . La sort que té Zapatero és que l'oposició del PP és, des de Catalunya estant, impresentable tant en les formes com en el fets.

HAPPINESS

El programa televisiu Polònia pot entrar en crisi. La realitat supera la ficció. Si voleu una mostra hilarant del xoc de trens nacionalistes entre Espanya i Catalunya, només ens hem de remetre al programa de la primera cadena del passat dimarts amb les antològiques intervencions de "José Luís" Carod Rovira i d'uns potencials clients de la COPE repartits entre el públic.

Ho sento, soc pesat: Ni en "José Luís" representa la complexitat de la societat catalana, ni els seus sparrings espanyolistes són la mesura perfecta de la complicada estructura de l'estat espanyol. El debat irresoluble de les identitats via política té aquest handicap. Per la via sentimental no ens en sortim. Ho penso així i potser m'equivoco.
La complexitat del tema -no em canso d'explicar-ho en aquest blog intempestiu i relativista- necessita posar en joc moltes variables, les sentimentals incloses. Els precursors del catalanisme polític amb prou feines plantejaven el dilema en els termes d'en "José Luís". La història del catalanisme oscila entre federalismes, autonomismes, unitarismes a la camboniana manera, confederalismes i independentismes més o menys nacionalistes.
El debat de l'altre dia és l'altra cara, la més divertida i patètica al mateix temps, del Polònia. Els actors evidenciaven el camí que mena al xoc de trens. Espanya és una realitat polèmica i no reeixida, Catalunya és un país complicat i massa abocat a ser eina electoral. Matèria d'agenda política de cada partit.
Si el fet diferencial o la pluralitat de l'estat, s'enten per la via COPEra o per la via "José Luís", alguns partits en treuran profit, altres no en treuran gens ni mica i la fotuda societat continuarà perplexa davant el mercat de les identitats. A parer meu això és un capítol més de la desfeta política, cultural, organitzativa i discursiva de les esquerres, siguin "partits", siguin "singularitats" o siguin ideals. Quin lio!
Però l'episodi "paraPolonès" no s'atura aquí. El guinyol "José Luís" versus hooligans espanyolistes va eclipsar un capítol de l'esmentat debat molt més interessant per greu i determinant. Abans de les intervencions estelars d'en "José Luís", li va tocar el torn a Duran Lleida. Aquest democristià hiperliberal li va etzibar a una musulmana amb mocador allò de la superioritat cultural occidental, en un exercici descomunal de prepotència capitalista.

Llàstima que en "José Luís" i els seus rivals sentimentals, fulminessin l'hora punta en detriment dels seus acudits nomenclatius. Abans va intervenir el Llamazares (Flamarades?), però els seus temes no interessen, no porten el signe del temps, la fanfàrria de cada dia. Llamazares, com aquest blog, estem a l'estratosfera, no toquem de "peus a terra" i estem passats de moda.
Happiness!!!! que no ha estat res!

EL NEGOCI i LA POLÏTICA

Avui estic malament, emprenyat, desanimat, molest, perplex i dolgut.
El caràcter de servidor públic que ha de revestir a un funcionari hauria de ser motiu suficient com per a evitar aquests excessos i el mateix hauria d'aplicar als polítics, doncs bé en aquest país sembla que al contrari del que se suposa, aquest component vocacional desapareix en quant al teu nom li precedeix al d'una Secretaria o Direcció general.
Per a algú com jo, al que de petit van ensenyar que l'honradesa és un actiu personal, li repugna que en els àmbits de la "alta política" apareguin casos com el del 20% destapat a conseqüència de la investigació de la fiscalia sobre les corruptelas organitzades en l'època que CIU era govern per dos motius, un pel descrèdit que això comporta per a la funció pública i la política i l'altre perquè el cas toca de ple a "els meus".
Tots nosaltres hauríem de donar les gràcies que surtin a la llum pública aquests casos, com abans amb els del PSOE/PSC, (Filesa, Malesa, TiemExport, Roldán, Diari Oficial, Hermanísimo Guerra, etc.) ara amb els del PP (costa llevantina, Andraix, Marbella, Comunitat de Madrid, Múrcia, el cas del Lli, etc.) els de CIU (Turisme, Educació, Casinos, caso Cullell, ara Adigsa, etc...) perquè és l'única forma de bandejar aquests xoriços de la vida pública i sanejar una professió que si no és per vocació no pot exercitar-se amb garanties i d'això els primers interessats haurien de ser els propis partits.
Veient tot això s'arriba a la conclusió que hem fet centres penitenciaris massa petits.
Quan es perd la mesura en les coses, les formes no importen i el sentiment d'impunitat ho empapa tot deixem de ser una democràcia per a convertir-nos en REPÚBLICA BANANERA.

Si el resultat final del procés conclou demostrant els fets i l'escàndol serveix avui per a depurar a qui tenen responsabilitats directes en el tema, per acció o omissió, la gent en general ho agrairà i especialment els que militem en qualsevol dels partits..

COMMEMORACIÓ DE L´AFUSELLAMENT DE COMPANYS

AIGUA FINS EL COLL

Escoltant el dissabte els testimoniatges dels afectats per les recents inundacions del País Valencià s'entén perquè la gent està fins als cullons dels polítics.

Quan t'expliquen que la zona duu cinc anys pendent de la realització de les obres de canalització i sanejament de la llera dels rius que permetrien que cada any per aquest temps, poguessin arraulir-se tota la família darrera dels vidres i simplement contemplar com plou, s'entén que quan apareix el ministre de torn trepitjant el fang després de la catàstrofe la gent li digui de tot menys bonic.
És encara més greu quan es veu que amb els impostos pagats que no són pocs, any rere any, en lloc de proporcionar la solució al problema, es destinen a rendir honors davant la visita del Papa, construint la ciutat de les arts, acollint la Copa Louis Vuitton, coquetejant amb el futur circuit urbà de F1 de València, intentant tapar el forat sense fons de Terra Mítica o bé urbanitzant a pil·lons terrenys d'horta, obstruint lleres a cop de pitch & putt, camps de golf i urbanitzacions de super luxe.
El que passa és que el dissabte va rebre qui menys culpa tenia en tot aquesta moguda, no se que hagués passat si en lloc de Caldera, apareix per allí l'amic Camps o el seu correligionari Zaplana, aleshores en comptes d'un titular de premsa estaríem parlant d'altra cosa i és que no n'hi ha per a menys, collons!.

ET PENGEN SI PARLES EN CATALÀ

Aquest matí m'han trucat al fix. Com que habitualment ens truquem pel mòbil, quan sona el fix és un petit esdeveniment. Era una trucada comercial, d'aquelles que t'emprenyen quan saben que ets a casa, i veig que també aprofiten els festius. La veu d'un noi s'ha identificat com a operador de Ya.com i m'ha fet una pregunta que d'altres trucades comercials ja m'havien fet anteriorment: "¿Tiene usted ADSL en casa?".

Jo li responc que sí, per educació, però amb la intenció de dir-li immediatament que no m'interessa que em vengui res ni que em truqui més, però de seguida m'engalta la segona pregunta: "¿Puede usted decirme con qué compañía lo tiene contratado?". I jo que li responc amb tota naturalitat i amabilitat "no tinc interès a donar-li aquesta informació. Se sent un "¿cómo?" entre sorprès i indignat, però li torno a respondre amb calma i respecte altre cop en català... i ja no em dóna temps per a res més perquè l'interlocutor de Ya.com penja el telèfon abans que jo hagi acabat de parlar.

En d'altres ocasions m'he trobat amb operadors que m'expliquen educadament que no entenen el català i que si em faria res d'expressar-me en espanyol. Jo els responc en espanyol, també amablement, que el dia que se m'adrecin en català em plantejaré prendre en consideració el que vulguin vendre'm, però que mentre no facin aquest petit esforç no cal que es molestin a trucar-me més vegades.
Els de Ya.com segurament han trobat aquesta manera peculiar de celebrar a posteriori, la seva festa de la Hispanitat.

Jo, avui, he treballat.

HISPANITAT A MADRID

Montilla celebrarà la Hispanitat a Madrid
El president Montilla, gràcies als independentistes de pluja fina -cal no oblidar-ho-, anirà demà a Madrid a celebrar el dia de la Hispanitat i a constatar que Catalunya és una regió d'Espanya.

Tot això, succeix amb el beneplàcit del president d'ERC i viceconseller de presidència, Josep Lluís Carod-Rovira, que ha afirmat aquest matí a "Els matins de TV3" que era una decisió respectable del president Montilla.

Després es dedicaran a fer botifarrades a la Hispanitat a arreu del país... .

Massa política de gestos i poca de fets!!!

EL PACTE DE HABITATGE NO ES NACIONAL

El Pacte de l’habitatge no és més que un acord sectorial amb agents econòmics i socials però no és un Pacte nacional en la mesura que la primera força política del país, que malgrat a algú no li pot agradar és Convergència i Unió, no l’ha signat.

Les raons per les quals CiU no ha signat aquest Acord rau al voltant del tema de l’expropiació forçosa de pisos perquè:

1.- es confon el dret de propietat amb el dret de l’habitatge.

2.- el volum d’habitatges buits amb lloguer forçós serà mínima en relació a la demanda d’habitatge existent.

3.- l’ocupació i desocupació d’un habitatge pot ser especialment dinàmica, dificultant una identificació eficaç que es perllongui en el temps i no sigui molt fàcil d’evitar.

4.- és una mesura que no elimina l’arbitrarietat a l’hora d’aplicar aquesta mesura a uns o altres casos.

5.- ara ja existeix la possibilitat, per exemple, d’expropiar i exercir drets de retracte sobre habitatges de protecció oficial i no es fa.

6.- es destinaran recursos i esforços públics a aquesta mesura quan molts Ajuntaments fan el contrari amb la venda en subhasta del sòl del que ja disposen,

7.- la mesura exigeix al ciutadà complir amb un suposat deure de posar el seu habitatge al mercat de lloguer com a una mesura per incentivar el mercat de l’habitatge, mentre que l’Administració encara no ha posat en marxa les seves pròpies mesures per incentivar-lo. Seria com a mínim lògic esperar que l’Administració complís amb els seus deures per exigir el compliment al ciutadà..

El diàleg i la dificultat de practicar-lo

Hi ha dies que la realitat viscuda et referma pensaments i opinions expressades (també n'hi ha que et fan veure que estaves equivocat). Avui és un d'aquests dies que pots constatar la importància del diàleg i la dificultat de practicar-lo.
Ser capaç de deliberar sobre un tema, sense posar-se nerviós ni reduir-ho a unes votacions, és la millor satisfacció que pots rebre. En política (la gent que hi vulgui veure bons i dolents que s'abstinguin. No va per ningú en concret sinó per a tothom una mica). Deia que en política, malauradament, les ocasions per deliberar tranquil·lament són escasses per no dir nul·les.
Els que han passat per algun ajuntament, m'imagino que coincidiran en aquesta afirmació, encara que no sigui ben igual a tot arreu. Passa el mateix com quan es planteja malament un procés participatiu. S'ha de fer entendre a la gent que la votació és l'últim recurs, i que prèviament hi ha tota una feina de formació, informació, debat, i anàlisi. Si ho planteges així, et trobes que una part dels participants s'esborren, és massa feina i vés a saber per què servirà. En això ens hem equivocat tots més d'una vegada i no hi ha cap seguretat que no ens torni a passar. S'ha d'intentar, perquè sempre hi ha un grup més o menys gran que s'adapta al nou sistema i en treu profit.

Tant de bo cada dia en siguin més.

L´ ALOPÈCIA IMPARABLE D’ERC:

Els dirigents de la plana major d’ERC i responsables del tripartit, entesa o com dimonis es digui l’invent del TBO, comencen a exhibir una alopècia preocupant.Víctimes de les inacabables preses de pèl per part dels perruquers estilistes del PSC i de retruc del PSOE, s´estan quedant sense un sol pèl de tonto al cap.L´ última perla: la concessió del Prat a una companyia que promou la parada obligatòria amb peatge a Barajas impressiona de veritat. Pecar d’ingenus una vegada pot passar, però és que els socialistes se’n fan un tip de riure i posar-se medalles de com fan ballar sevillanes als independentistes.Els inventen títols de vice-president de la generalitat o coses semblants a canvi d’un “sí senyor” permanent i invariable durant els anys de mandat. I en el cas de que es passin de la ratlla han de córrer a rectificar i demanar perdó al gran Don José, molt honorable president de la generalitat i olé.Haurien de començar a pensar en posar-se en mans d’un especialista apropiat d’alopècies avançades o al final hauran d´anar amb perruca al parlament. I sinó temps al temps.

SUMA I SEGUEIX :

"Aquells que cedirien la llibertat essencial per adquirir una petita seguretat temporal, no mereixen ni llibertat ni seguretat"
Una notícia d'avui m'ha posat "los pelos como escarpias". El congrés dels diputats espanyol ha aprovat una llei que obliga a identificar-se a tots els ciutadans que van optar per un mòbil prepagament. A tot l'estat son més de vint milions de mòbils. L'excusa és la de sempre. Protegir-nos del "terrorisme", i la solució també és la de sempre, considerar que tothom és un terrorista.
Podeu llegir la notícia del diari El País aquí.
Jo tinc un mòbil d'aquests. I el tinc per una raó molt senzilla. No vull entregar la meva ànima, la meva persona, les meves dades, a una companyia que farà amb elles el que vulgui. També el tinc precisament perquè garanteix el meu anonimat. Fins ara tenia dret a comunicar-me amb qui volgués lliurement. Ara ja no.
El càncer lliberticida, que s'estén com un mantell negre pel món des de fa uns anys sembla que ha esquitxat a tots els partits polítics.

Han votat a favor d'aquest atemptat flagrant contra la línia de flotació dels drets civils, que malauradament, ha estat aprovat per unanimitat. Ni una sola veu s'ha alçat al congrés a favor de les llibertats individuals. Cap vot en contra d'aquesta aberració.
Jo no em penso identificar. D'aquí dos anys, quan em desactivin el telèfon que he pagat; quan em robin el saldo que em quedi; quan em furtin el meu dret a comunicar-me amb llibertat usant la tecnologia; no hi haurà recanvi: s'haurà acabat el telèfon mòbil per a mi.
Tot aquest despropòsit, aquesta agonia de les llibertats civils que tant ens havia costat aconseguir, durarà fins que sorgeixi de les cavernes d'aquesta era fosca en la que vivim una generació de polítics que valorin el valor suprem de la llibertat i llencin a l'abisme de l'ignomínia i l'estranyament, amb el suport del poble, a tots aquells que han traït a la humanitat despullant-la dels seus valors fonamentals, dels valors que l'han fet progressar. La lluita continua, i de moment, tots perdem.

COMPLIR LA LLEI

Jo crec que caldria que el Tribunal Suprem obris un procés judicial contra el ministre espanyol de Cultura César Molina.
La raó és molt simple que ha informat que el govern espanyol no té previst tornar els papers de Salamanca a curt termini. Hi ha una llei que diu que això s’ha de fer. El ministre argumenta que primer s’ha de crear el Centre de Documentació de la Memòria Històrica. Això no pot dilatar el compliment de la llei.
Imagino que si jo dic que no pago l’IRPF abans que es traspassi la gestió de l’Aeroport del Prat a la Generalitat no em servirà de res per estalviar-me la multa.
Jo imagino que, encara que aforat, el ministre ha de ser tractat igual que qualsevol altre ciutadà quan s’incompleix la llei. Seria interessant que algú més ben preparat que jo en aquests temes li posés una denúncia.
El govern de l’Estat es caracteritza per treure embolcallar-se en la Constitució per atacar el que no els agrada del que fem catalans i bascos. També per no complir la Constitució, per exemple encara no ha complert la sentència sobre el traspàs de les beques universitàries a la Generalitat.
La Constitució i les lleis estan per espantar catalans, però no per acatar-les ells que tan en parlen.
A banda d’això jo crec també que cap partit català hauria de donar el seu vot a la llei de la Memòria Històrica fins que els papers de Salamanca no vinguin. Em sembla que el botí de guerra també forma part de la Memòria Històrica. Jo des d’aquí demano que, si més no, els partits nacionalistes neguin el seu vot a aquesta llei fins aleshores.

TREBALLAR EN EQUIP:

Posarem l'exemple de Fernando Alonso i la seva dificultat per relacionar-se professionalment amb la seva gent, o almenys això sembla, i avui hi torno, però no per valorar l'Alonso sinó per parlar del treball en equip, perquè si algú ens demana exemples de treball d'equip, se'ns acudeix el futbol, el bàsquet, fins i tot el ciclisme, però... l'automobilisme? Un esport on hi ha un corredor?És cert que precisament en l'automobilisme hi ha dos corredors per equip, però el més important és que hi ha tot un equip al seu voltant que treballen junts per aconseguir el mateix objectiu.Ara sortirien tots els exemples, i aniríem parlant de treballs d'equip on n'hi ha uns quants que no se'l veu, perquè fan la feina al darrera donant suport als que es veuen.

Al final ens adonaríem que tot es mou en equip, encara que en alguns casos ens costi de veure qui són els del nostre equip.No sempre el treball d'equip està prou pautat i la col·laboració resulta difícil, i consensuar les accions, les estratègies, vol dir voluntat, capacitat i intel·ligència, i d'això no sempre en som conscients, i per tant convé que de tant en tant parem a pensar-hi i endevinar si som capaços de treballar en equip, o simplement treballem al costat d'altres persones.El secret del treball en equip no és fer-ho acompanyant d'altres, sinó implicar-te en el treball dels altres. L'equilibri entre l'aportació personal amb la d'equip és complicat, però és el secret de l'èxit.Més exemples... l'edició d'un diari és un treball d'equip? La meva resposta no és sí o no, perquè com a tot arreu en la redacció de diari hi ha gent que treballa en equip i d'altres que escriuen la seva secció sense assabentar-se del treball del seu veí de despatx.És important parar-te a valorar-ho tant si creus que la teva posició és correcte, com si penses que estàs equivocat, això més difícil d'acceptar, però bàsic d'aconseguir-ho si realment vols treballar en equip.Sí, treballar en equip és complicat, però gratificant. Compartir l'èxit i també el fracàs amb els altres és una bona manera de fer equip i lluitar. I en política? També, i la gràcia és saber-ho fer en la divergència; en el respecte i la passió; en el convenciment i en la comprensió. Només fent equip es pot avançar i aquest és l'objectiu perseguit.

ESPAÑA ¡¡¡

Quisiera ``felicitar ´´a los chicos y chicas de las Nuevas Generaciones por su campaña, creo que oportunísima y necesaria, a la que por ``supuesto´´ yo me añado.

ah! "somos españa" sólo en castellano? ( no hay posibilidad de una España en catalán? ya que somos españa poderlo ser en catalán)definitivamente no entendeis nada...


ah! vale, el catalán es una lengua española sin los mismos derecho que el castellano. esa es una españa justa y democrática. seguir así...


Por esta regla de tres, yo, catalán, minoria en España, nuestra casa común, siento, objetivamete, que se me arrincona y no se defiende y promueve mi lengua, que es una lengua española ( para cuando los doblajes de las pelis al 50% en Catalunya? para cuando el catalán en el Congreso o en el Senado, de la misma manera que se puede hablar en castellano en el Ayuntamiento o en el Parlament? para cuando una idea de estado - no nación- como el de Suiza que " habla" en sus 4 lenguas? si para ser español debo dejar de ser catalán, cuanto me va costar identificarme con España!

EL PP DEMANA LA INDEPENDEDÈNCIA D´ESPANYA

El Patit Popular ha esclatat, tip de la insolència catalana contra els símbols i institucions espanyoles, està meditant proposar un referèndum per demanar el trencament de l’estat espanyol amb la nació catalana.De moment ha posat en marxa la campanya “Somos España”, on deixen molt clar que no volen seguir formant part de l’estat plurinacional espanyol.Els populars aprofitaran el dia de la hispanitat (festa del país veí) per repartir fulls de propaganda separatista on s´hi podrà llegir “nuestra casa, nuestra nación, nuestra gente. Somos España”.Des de la generalitat crec que s´hauria d´ aplaudir la valentia del partit popular i animar-los a que continuïn demanant la separació d’Espanya de Catalunya. També crec que des de la ciutadania caldria donar -los un cop de mà perquè assoleixin el seu objectiu.La cosa és ben curiosa, tan de temps creient que eren ells els que volien estar amb nosaltres i ara resulta que els que demanen la sobirania són ells. Mira que n’arribem a ser de mal pensats, eh!

LA TRAGÈDIA DE TENIR DENTS

En aquest país tenim la gran sort de gaudir d'una seguretat social que dóna un servei molt bo. Si el comparem amb el d’altres països del món, on sinó et pagues els serveis mèdics ningú t’aten, podem pensar que estem de sort.Ara bé, quan tenim algun problema dental, la cosa fa un gir de 180º. Quan anem al dentista de la seguretat social, ens trobem un professional amb unes estenalles metàl·liques a la mà que van fent crack, crack, i amb una mirada i un somriure irònic, ens diu que: “ com no vulguis que t’arranqui un queixal vas bé cirerer”.Què passa tot seguit? doncs que acabem anant al dentista privat, ja que no ens queda cap més opció, el nostre problema dental ens demana una solució immediata que no podem obviar.Només entrar per la porta una simpàtica auxiliar de clínica dental i bata blanca ens ofereix la carta de preus. L’examinem amb gran deteniment mentre esgarrifats anem fent números per pensar com ens ho farem per poder pagar.El menú del dia ofereix a uns mòdics preus, el següent: neteja bucal--------60 €, empast--------100 €, - pensem:” fins aquí encara hi arribem”, però les sorpreses venen a continuació -, implantació de corona--------2500 €, -un arrrrrrrgggghh! ens surt de sobte de la gola i ja podria ser el dia més fred de l’any que no sabem com, suem com si fos un dels més calorosos d’agost.Pel cap ens comença a planejar una impotència immensa i ens plantegem que haurem de treballar 2 mesos sencers per poder costejar- nos l’implant.Em pregunto, per què el nostre apreciat sistema sanitari no considera prou important les nostres dents, penso que ens podria ajudar a costejar al menys el 50 % del cost.Des de l’administració no podran negar que els preus que demanen els odontòlegs són de sous milionaris i no per aquesta societat que viu ofegada pel cost de la vida i no aconsegueix estalviar un sol euro al mes .Bé, potser ens haurem d´acostumar a una nova tribu urbana que anomenarem els esdentegats. En formaran part tots aquells a qui els hagi estat impossible assumir aquestes desproporcionades despeses i a qui la seguretat social fent-se l’orni els diu: “ja us ho fareu” .

EN DANI JA REMENA LES CIRERES:

El president del PP de Catalunya, Daniel Sirera, ja exerceix de Vidalquadrista compulsiu, s’ha estrenat en l´art de parlar amb llengua estrangera en el parlament català al més pur estil dels ciutadans del bunyol.Ha reconegut però que la seva llengua materna és el català i que se sent molt trist per aquest motiu. Pobre noi és que no té un pèl de tonto i fascina veure com de lluny ens enlluerna la brillantor del seu cap.Sirera promet, crec que serà un digne successor del Sr. Piqué, perquè en el fons, l’armari de camises de diferents colors que tenia el Sr. Piqué exhibia una simbiosi estranya amb el parlament català. Tenia la gràcia d’un mandril i la seva política s’alimentava d’un menjar massa subtil i aigualit. En canvi el nou president del PP català és de pur cep, popular fins a l’ànima, convençut espanyol i ciutadà de bé.De segur que amb el temps es farà una gran reputació pel seu suport al catalanisme i a temes com les seleccions esportives catalanes, per comentar-ne només alguns.A la fi de tot plegat com seria d’avorrida la política sinó fóssim tants a remenar les cireres, no?.

EL CAVALL DE TROYA:

Si ens endinsem al despatx del Sr. Montilla, podríem escoltar-lo dient que els socialistes no són independentistes i que ningú s’equivoqui, que ara que venen les eleccions generals no poden haver-hi mals entesos i cal que tothom ho tingui clar.En canvi si obrim la porta del Sr. Carod, el sentirem fatxendejar sobre el referèndum de sobirania del 2014. Data a llarg plaç que encara falta molt i no sabem quin temps farà. En canvi si truquem a la del Sr. Saura, no escoltarem res, perquè en boca tancada no entren mosques i si volem continuar pujats al carro millor ni dir res ni fer res. Que qui no fa res no s’equivoca.No és d’estranyar doncs que avui per avui el ciutadà no sàpiga quina política es ven al mercat de la generalitat i durant el dia senti negre i durant la nit blanc.Que hi ha un cavall de troya instal·lat a la casa gran de Catalunya és un fet, ara només cal veure què en sortirà de l´interior de l’animal de roure. El temps ho dirà hi mentrestant anirem fent ús de les infusions de til.la no fos cosa que ens poséssim massa nerviosos.