Zapatero Pinotxo...

Us copio la columna de l'Iu Forn de l'AVUI perquè m'ha semblat genial, molt divertida i enginyosa. L'Iu és un mestre de la ironia i acostuma a brodar aquest tipus d'escrits tan seus, tan plens de crítica finíssima i esmolada.
ZP (ZAPATERO PINOTXO) TÉ NOM DE TANGO
ZP (Zapatero Pinotxo) vaga desesperat pel Congrés de Diputats buscant l'amor (parlamentari, és clar). I, ai las, al final d'un passadís es troba en Duran i Lleida: "Chiusep Antoni, torna amb mi. Que entre nosaltres tot torni a ser com abans... "Voolver... con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mi sien. Sentir... que es un soplo la vida, que sin tu apoyo parlamentario no soy nada, que febril la mirada, errante en las sombras, te busca y te nombra. Vivir... con el alma aferrada a un dulce recuerdo que lloro otra vez...".

I Duran, barret negre, camisa blanca oberta i tirants, li respon: "Tengo miedo del encuentro con el pasado que vuelve a enfrentarse con mi vida. Tengo miedo de las noches que pobladas de recuerdos encadenan mi soñar".
ZP no es dóna per vençut: "El día que me quieras la rosa que engalana al Partido Socialista se vestirá de fiesta con su mejor color. Y al viento las campanas dirán que ya eres mío, y locas las fontanas se contarán su amor. La noche que me quieras desde el azul del cielo, las estrellas celosas nos mirarán pasar. Y un rayo misterioso hará nido en tu pelo, luciérnaga curiosa que verá que eres mi consuelo".
Duran queda tocat, sobretot per l'estrofa del raig misteriós que farà niu al seu cabell: "Ai ZP, això no m'ho han dit ni a les enquestes, on, com tu saps, sempre sóc el més valorat". Aquesta afirmació dibuixa un somriure d'esperança a la cara d'en ZP... però en va. És quan Duran li canta: "Caminito que el tiempo ha borrado, que juntos un día nos viste pasar, he venido por última vez, he venido a contarte mi mal. Caminito que entonces estabas bordado de trébol y juncos en flor, una sombra ya pronto serás, una sombra lo mismo que yo. Desde que se fue triste vivo yo, caminito amigo, yo también me voy. Desde que se fue nunca más volvió. Seguiré sus pasos... Caminito, adiós".
Pobre ZP, ¿aconseguirà que algú l'escalfi durant les fredes nits d'aquesta legislatura?
(Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dimarts, 29 de juliol del 2008)

"Por alusiones", Jordi Pujol. (La Vanguardia, 29/07/08)

La Vanguardia d’avui publica un article de Jordi Pujol que titula “Por alusiones”. Jordi Pujol, magistral com sempre, posa de manifest la utilització del seu nom per erosionar al Govern. Fa una dura crítica al tracte rebut per Catalunya en aquests darrers anys. Recorda la falta de suport que va tenir de l’oposició, l’actual Govern, quan lluitava per un millor finançament, cosa, diu, que no li passa ara al Govern, que té el suport de CiU. Però millor llegiu a Pujol.
He recibido varias llamadas de personas de fuera de Catalunya. De Madrid, especialmente, pero también de Asturias, de Andalucía, etcétera. Manifiestan sorpresa por la tensión que hay entre Catalunya y el resto de España, a propósito del Estatuto y sobre todo, ahora, del tema de la financiación.
Lo hacen con una mezcla de sorpresa y de disgusto. Y a menudo me dicen "le echamos en falta". Y encadenan todo aquello de "usted sí que era un hombre de Estado".
Este tipo de comentario lo he oído durante los últimos años. Y no me complace. Es más, en cierto sentido me irrita. Porque como es lógico, en mi fuero interno pienso - y a menudo lo expreso- que si realmente piensan esto podían haber tenido conmigo, y con lo que yo representaba - sobre todo Catalunya- un trato y una actuación distintos. Y no dejar que a diestro y siniestro se propagara la idea de que "Pujol lo quiere todo". Y que "los catalanes son insaciables" o "son insolidarios".
Pero públicamente no he comentado nada sobre esto. No he expresado mi disgusto.
Hoy voy a hacerlo. Me empuja a hacerlo la creciente agresividad política y mediática que observo fuera de Catalunya, y - como gota que colma el vaso- las declaraciones que ayer oí de Griñán, hombre importante del PSOE, en España y en Andalucía. Leo que dice que "echa de menos a un Pujol en el tripartito, con cintura política y capaz de negociar con Madrid y de alcanzar acuerdos." Todo esto aliñado con acusaciones de "deslealtad" contra el conseller Castells y de estar conchabado con la derecha. No, Castells no está con la derecha, está con Catalunya y con la equidad, y esperemos que sea capaz de resistir la presión y lo siga estando. Es de suponer que esta poca elegante utilización de mi nombre es fundamentalmente un dardo envenenado contra Castells y contra el president Montilla, y a través de esto contra la fortaleza de la posición negociadora catalana. En todo caso, lo que puede parecer un elogio a mi persona no creo que sea sincero y no lo agradezco.
No voy a entrar a fondo en la historia de estos últimos más de 25 años de discusión sobre la financiación autonómica. Sólo quiero recordar dos hechos interrelacionados: por una parte, la negativa - fuese cual fuese el color del gobierno- a publicar las balanzas fiscales, y por otra, la sistemática presentación de Catalunya como un país insolidario. En estos dos hechos ha participado mucha gente responsable, y muy responsable, de diversos sectores políticos y mediáticos españoles, de derechas y de izquierdas.
Finalmente, al cabo de 25 años de reclamarlas, las balanzas se han publicado. Y el resultado es indiscutible: Catalunya aporta no menos del 9% de su producto interior bruto al resto de España. He trabajado durante bastantes años y en un alto nivel en el tema regional europeo y puedo afirmar que una aportación de esta magnitud al resto del Estado es totalmente excepcional. Puedo afirmar que en países que han hecho una política generosa y eficaz de equilibrio territorial y de desarrollo generalizado nadie hace una aportación de este calibre ni nadie por ello retrocede hasta cinco puestos en el ranking de la renta por cápita. Y en cuanto a ingresos nadie se sitúa por debajo de la media estatal. Y ningún Estado lleva las cosas al extremo de que zonas que contribuyen al fondo solidario corran el riesgo de perder competitividad, dentro y sobre todo fuera del Estado.
Pero hay más: negarse a publicar las balanzas fiscales ha sido un acto de ocultación y de carencia de transparencia. Y por consiguiente de carencia democrática. Y es un argumento absurdo - que sería ridículo si no fuese un intento de crear confusión en un tema tan delicado- decir que esto es un ejercicio puramente académico que para nada hay que tener en cuenta cuando se discute la financiación autonómica. ¿O es que una mala financiación no contribuye también al déficit fiscal? O imaginemos que unos competentes profesores universitarios - académicos por consiguiente- por encargo del gobierno hacen un estudio que demuestra que las aportaciones a la Seguridad Social para el futuro pago de las pensiones es deficitaria, y que por consiguiente hay que incrementarlas, ¿se dirá que esto no tiene importancia porque es un estudio académico?, ¿que no hay que hacer caso de él?
En todo caso hay que preguntarse: ¿se puede drenar sistemáticamente casi el 10% del PIB de un país y esperar que sea competitivo y - tan o más importante- que pueda mantener el nivel necesario de sus servicios sociales, de la atención a su gente? Llevo sobre mis espaldas mucha experiencia de lo que es este tipo de negociaciones.
Y por consiguiente estoy en condiciones de advertir algo nuevo en lo actualmente en curso. En primer lugar, finalmente se han publicado las balanzas fiscales.
A regañadientes y diciendo que no hay que tenerlas en cuenta. Y son contundentes. ¿Se seguirá hablando de la insolidaridad catalana? En segundo lugar, la acumulación de déficit hace que el riesgo de involución social en Catalunya, y también el de pérdida de competitividad, sea más evidente que nunca. Y ello ha movilizado a la sociedad catalana con mayor energía que nunca. En tercer lugar, nunca había habido sobre este particular tanta unidad de las fuerzas políticas catalanas.
Yo no tuve nunca tanto apoyo político, porque la oposición - entonces sobre todo el PSC, pero también el PP- no tuvo la reacción positiva, de bien común e interés general que ahora tienen sobre todo Mas y CiU.
Y ha habido más cambios, en la realidad y en la percepción de las cosas. Como decía una viñeta de La Vanguardia,ahora ya el problema no es sólo la financiación. Es que a través de esto, de la forma como se ha tratado el tema desde fuera, desde Madrid y en general desde el resto de España, Catalunya tiene una muy arraigada sensación de falta de respeto y consideración, de engaño sistemático. Ahí está la raíz de lo que el president Montilla llamó el riesgo del desafecto de Catalunya respecto a España.
Una última reflexión. Es cierto que personalmente y también CiU durante 30 años hemos procurado no sólo ser solidarios - que lo hemos sido- , sino actuar positivamente en el conjunto de España. Es cierto que hemos contribuido de una forma importante a lo que dimos en llamar la estabilidad, la gobernabilidad y la continuidad en lo esencial de la política y de la economía de España.
Es cierto que nos complacería que esto fuese reconocido a Catalunya y no oculto que a mí mismo. Que se nos tratara con objetividad y justicia. Pero por lo menos en lo personal una cosa quiero dejar clara: agradeceré que no me utilicen. Jordi Pujol i Soley.
Només un mot per afegir-hi: chapeau!

Una crisi sense precedents

Ningú sap, o tothom té un anàlisi diferent, d’a on estem de la crisi econòmica, si estem al principi, si estem en plena crisi, d’altres que amb la teoria de l’economia encara no estem en crisi, si per Nadal ja estarà tot mig solucionat, si el setembre començarà a petar tot, que el quart trimestre serà el precipici total, que el pitjor vindrà el l’any que ve, que si els bancs i les caixes tornen a posar diners en circulació tot solucionat,...
Sembla que a hores d'ara ja ningú s'atreveix a disimular la paraula crisi rere eufemismes filosófics. Ens al contrari, tot indica que estem davant una recessió sense precedents propers al nostre païs i amb uns fets diferencials que fan difícil preveure el seu acabament a curt termini.
Fins a l'actualitat els períodes de recessió es podien preveure amb certs mesos d'antel.lació ja que primer es notaba un decreixement del PIB real. Aquest es comportaba com el que s'anomena un indicador retardat, és a dir, reaccionaba després que l'activitat econòmica general començés a caure. Seguidament es notaba l'increment de l'index d'aturats.Aquesta vegada, l'atur ha cambiat de tendència ( evidentment creixent) abans que s'observés una desaccelaració clara en el PIB. La causa més probable ha estat la construcció. Aquesta ha hagut d'ajustar molt ràpidament els seus recursos laborals, i com que requereix de mà d'obra intensiva, en el mateix moment que l'activitat económica general ha començat a debilitarse, immediatament ha reduit llocs de treball.
Aixó està començant a provocar problemes nous.Per un costat, la reducció de la despesa en consum ha sigut fulminant. Per l'altre l'ajust del mercat de treball no serà ni sencill ni ràpid. Els excedents de mà d'obra no qualificada que s'estan generant son més dificils d'absorvir que en la última crisi de les dotcom.A més cal afegir-hi la situació de moltes famílies- de tots els nivells de renta- que estàn excesivament endeutades, molt per sobre de les anteriors crisis. L'efecte riquesa negativa, generat aquesta vegada per les reduccions en els valors dels immobles, es ara especialment perillós. Ja que aquestes familíes no disposen de salaris suficients per fer front a l'endeutament.
Les accions del govern de l'Estat han estat més propagandístiques que no efectives. La devolució dels 400 Euros, només ha provocat una reducció del deute de les famílies i no ha animat el consum.Una solució passaria per adoptar polítiques monetàries d'expansió del crèdit. Polítiques que sembla que els nostres companys europeus no volen o "no poden" implementar. La crisi de liquidesa dels bancs està provocant que el crèdit s'hagi reduit i els tipus d'interés continuen siguent alts.Per acabar-ho d'arrodonir tenim un situació d'inflació creixent, amb poques probabilitats de qué es resolgui en el curt plaç. El petroli marcant continuament màxims històrics, les matèries primeres creixent dia a dia, la China i India cada vegada tenen més poder adquisitiu i demanden més bens de consum..., I al final, com va dir el ministre Solbes, els especuladors internacionals que aprofiten aquesta situació per invertir tant en Petroli com en matèries primeres i que provoquen que els preus encara creixin més.
En definitiva , els economistes no havien vist mai, un crisi com aquesta i sens dubte serà interesant veure com l'economia s'ajusta en els propers mesos.Malauradament la paraula s'ajusta, també significa que moltes famílies, i en especial aquelles amb menor poder adquisitiu, patiran també els efectes de la crisi.
“Aquest no és el final. No és ni tan sols el començament del final, però, tal vegada, sigui el final del principi.”

DESACCELERACIÓ

Quan Solbes parla sembla que ho fa el meu avi. És un ésser entranyable que et descriu un suïcidi com si fos quelcom sense importància o poc destacable, i parla de crisi desaccelerada i de recessió no recessiva i et veus incapaç de portar-li la contrària no sigui que pateixi una aturada. Però les aparences enganyen i ho demostra la seva retorçada manera de generar expectatives completament equívoques i que resolen molt malament el futur. Com a mostra, vincular el nostre repunt de preus amb el diferencial espanyol respecte a Europa i conformar-se eternament no serveix per tranquil•litzar els que veiem com cada dia la nostra capacitat de consum es redueix.
El vicepresident segon i ministre d'Economia, Pedro Solbes, ha reconegut que la dada de la inflació confirmada "no és positiva" i ha justificat la pujada per l'increment del petroli que, segons les seves dades, va augmentar un 86% l’últim any, i dels aliments. Quelcom que ja podíem intuir però que no justifica res, ja que aquest increment s’ha vingut produint en sintonia a tots els escenaris econòmics del món i no a tots afecta com al nostre país.

Però els despropòsits no acaben aquí, sinó que quan Solbes atribueix el repunt de preus a la vaga de transports que va paralitzar durant gairebé una setmana tot el país, l’home no fa res més que insultar a la intel•ligència. És més, pretén que confiem en una previsible reducció de la inflació a cost d’una evolució del cru a la baixa, quan tots els analistes internacionals adverteixen que això no es produirà, probablement, mai, ja que l'estat sistèmic i energètic actual ja no permet la tornada al punt de partida.
Solbes admet a estones que anem malament però no ho diu clarament, utilitza la numerologia interpretativa i els eufemismes amb gran brillantor. El problema és que per molts sinònims que sonin millor que els veritablement gruixuts, la realitat serà la que és i la gent comença a conèixer el verdader significat que per al govern té la paraula "desacceleració", que no és cap altre que crisi profunda.
Aviat hem d’incorporar noves relacions a la nostra rica manera de parlar: per exemple, "no estem en estanflació" voldrà dir "estem en estanflació". L’inici de vacances d’aquest estiu de “no crisi” es va encetar ahir amb l’anunci de la suspensió de pagaments de Martinsa-Fadesa, empresa lligada a Fernando Martín, ex president efímer del R. Madrid. En la batzegada ha deixat com a regal uns deutes de quasi bé 7.000 milions d’euros i ha portat la incertesa als més de 300 treballadors que es veuran immersos en un ERO que ahir es va anunciar. Les més de 12.000 famílies que estaven en tractes amb ells per a la compra de un habitatge hauran de creuar els dits tot i esperant que l’habitatge promès se’ls entregui o en el seu defecte puguin recuperar els diners que els varen avançar, mala peça al teler per a tots ells.
Les èpoques de crisi generalitzada solen tenir com a denominador comú un efecte dominó que sembla no tenir mai fi. Si aquesta ha començat per l’esmorrada de un sector financer embogit per una guerra hipotecària que els ha portat a fer sobre taxacions dels immobles que finançaven al 120% o 130% del seu valor de mercat, ara està passant ja factura inexorablement a un sector constructor i immobiliari que amenaça amb provocar el pànic col·lectiu, lamentablement això només acaba de començar.
Potser la tàctica emprada fins avui pel govern del ZP, jugant amb la semàntica i amagant les conseqüències que ja estem començant a patir, hagi estat l’exercici assenyat dels qui volen prevenir una desbandada general tot i haver transitat durant aquest temps per una campanya electoral en el que s’ha perdut un temps preciós anant a la captura de vots i obviant els problemes, tant de bo tinguéssim tots tant clar que aquest seny els ha portat ja a l’adopció de les mesures necessàries per minimitzar els desastrosos efectes. Ho dubto de veritat.Si ens situem en la posició del que veu en cada desgracia una oportunitat, podríem valorar com a positiu l’evidència de que el nostre sistema econòmic i el mercat laboral també, necessiten un canvi de dalt a baix que possibiliti de una banda una sortida més ràpida de la crisi i la preparació per iniciar una nova etapa amb unes bases de creixement més sòlides i duradores que la construcció i el turisme estiuenc. Ara és un moment excel·lent per a fer-ho.
Per cert, en tot aquest onatge, apareix el meu ministre favorit, Miguel Sebastián, i admet el terme recessió. Les batalletes internes dins del govern van prenent forma i algunes podran ser certament molt nutritives ideològicament i semànticament. El gabinet del ministre d’indústria és el que s’està posicionant d’una manera més realista en els seus pronòstics sobre la nostra economia. El propi ministre ha entonat la paraula recessió. Tot i no ser garantia de res, ja que l'important és que prenguin mesures per esmorteir els seus efectes, sembla una bona notícia: hi ha algú en el govern que no va faltar a classe quan van explicar la crisi
És un gra de sorra més per aquesta muntanya que ens acabarà sepultant i que es diu crisi o canvi de cicle. Deixant a banda les balances, podem mirar el problema des d'un altra òptica, la laboral. Els primers sis mesos de l'any s'han quedat sense feina més de 200.000 persones arreu de l'Estat i el futur pinta negre si fem un simple cop d'ull a qualsevol diari econòmic. La suspensió de pagaments de Martinsa-Fadesa, principal constructora espanyola, deixarà al carrer més de 300 persones de moment. A aquesta fallida que tindrà efecte domino amb el tancament d'altres constructores més petites i el d'aquelles empreses de serveis subcontractades hi hem de sumar altres notes negatives. Spanair rescindirà el contracte de 1.110 treballadors, l'expedient de regulació de la multinacional Roca ens deixarà 400 aturats més mentre Don Piso ja ha anunciat que acomiadarà 350 treballadors i tancarà les seves 120 oficines a Espanya. La llista és més llarga: Pirelli deixarà sense feina 380 treballadors, Imperial Tobacco a 830, Levantina a 195 i Cortefiel a uns altres 172. Puc seguir aportant noms i xifres però ja hi ha suficients exemples del moment actual i el futur que es dibuixa molt negre.

La crisi, recessió, desacceleració accelerada, època de vaques magres o com la volem anomenar, deixa al seu pas les marques del desastre i un nombre elevat de víctimes com si de un tsunami es tractés i els efectes més cruels els veurem en la tardor-hivern. Curiosament els qui l’han provocada, en sortiran enfortits i amb uns resultats anuals positius de dues xifres com a mínim. A aquests no els agafen mai amb els pixats al ventre, als que han de pagar la descomunal hipoteca cada mes, és clar que si.

HEM DE FER COM SI JA HO FÓSSIM (com es pot jugar la partida )

Dijous de la setmana passada estàvem sopant amb uns companys i un d’ells, l'anomenarem J.O, ens va ensenyar satisfet un mòbil nou de trinca: “Encara no sé pas com van aquests aparells perquè és el primer que tinc. Esperava que parlessin en català i ja pots veure si n’ha passat de temps...”. Un altre, en LS, mentrestant, comprovava i li ensenyava algunes qualitats de l’aparell i s’interessava per si havia estat difícil de trobar-lo. “Me l’ha comprat la dona, però em sembla que no n’hi havia gaire per triar...”. Jo, que era al seu costat, vaig afinar l’orella, perquè al meu ja li toca jubilar-se.
Tot i que va ser un dels primers i únics que tenien el menú en català, ja fa força anys, i que vaig aconseguir que toqués Hey Jude quan algú em trucava, ara s’ha convertit en una andròmina entranyable, però poc funcional comparat amb els aparells joves de les últimes generacions, que fan de tot menys parlar la llengua que toca ( tota similitud amb la societat catalana actual deu ser pura casualitat ). Així que vaig posar fil a l’agulla i vaig estar més d’una hora informant-me per internet: a la pàgina http://www.elteumobil.cat/ en vaig trobar una dotzena, que garbellats i comparats amb els que realment tenia l’operador ( no vull dir el nom perquè tots fan igual ) es varen convertir en quatre o cinc.Com que per fer tractes a distància amb aquesta gent sóc desconfiad de mena, em vaig decidir a anar a la botiga directament i comprovar-ho.
La noia, molt amable, en demanar-li un mòbil que parlés en català, va somriure i me’n va ensenyar un. “Només tenim aquest i no te l’aconsello perquè el números no es veuen gaire. En teníem un altre, un model d’una altra marca, però el vàrem vendre fa poc. N’hem demanat més, però ara mateix no en tenen”. Jo que li dic: “És que en J.O en té un que això i allò..” “Sí, sí . Era aquest, va venir la seva dona...”. "I els altres models que diu el web?”. “Ui, res de res !. Justament un dia d'aquesta mateixa setmana va venir en LS amb la mateixa llista i els vàrem estar comprovant un per un, tots els idiomes que vulguis, però el català no hi apareix”.
“Bé doncs, què hem de fer? Paciència, esperarem que arribin, poc que vindrà d’aquí. El que no faré serà afluixar i que se surtin amb la seva.”
Us explico aquesta anècdota per què us adoneu de com es pot jugar la meva partida. En aquest cas, només tres persones ( fa gràcia i és trist que fóssim les mateixes ), sense posar-nos d’acord prèviament, ens hem convertit en tres peons i hem avançat un minúscul quadret. La noia de la botiga ha hagut de demanar a la companyia més aparells que parlin en català, perquè uns clients ho hem exigit, perquè no hem claudicat ni volem que el català sigui una característica sense importància dins el mòbil.
Ara rumieu una mica i repasseu-vos la consciència: us imagineu que en comptes de 3 haguéssim estat 30, 300, 3.000, 30.000, 300.000 o tres milions, el mínim per tombar una torre negra i poder aconseguir els nostres objectius?
Quants de vosaltres teniu el mòbil català? Quants l’heu demanat com a primera condició a la botiga? Quants us heu estimat més tenir-lo immediatament encara que us parli en una altra llengua ? Quants aneu fent el fatxenda pel món amb una filigrana d’aparell que fa de tot menys el mínim essencial que és parlar la vostra llengua, que és la pròpia del vostre país? Per tenir un país lliure és per aquestes petites coses que cal començar, si no ja podem anar predicant i brandant banderes.
Ja us ho vaig dir abans de començar la partida: HEM DE FER COM SI JA HO FÓSSIM.
Us imagineu què faria un francès, un espanyol,un portuges o un italià - per dir països veïns- si el mòbil no inclogués la seva llengua?

El Congrés de CDC, retorna la il•lusió !

Una setantena llarga de blocaires vam tenir la oportunitat de poder participar a la taula rodona sobre blocs i política, que va tenir lloc ahir en el marc del 15è Congrés de CDC. Les diferents opinions i punts de vista entre els tertulians, va generar un debat enriquidor, on no va faltar la crítica als blocs d'aquells polítics que, amb el pas del temps, descuiden les seves obligacions com a blocaires, o també la tendència de certs polítics de no allunyar-se del discurs o de les línies vermelles, com dirien altres, que es marquen des del partits. Llàstima que el temps, com sempre, marca el desenvolupament dels actes, i en aquest cas, en compliment dels horaris d'inici del Congrés, van limitar la possibilitat de portar a terme un debat més extens entre els tertulians de la taula, i els blocaires presents a l'acte. En tot cas, cal valorar molt positivament la decisió de CDC de portar a terme una jornada oberta a tots els blocaires.. Mas ha començat el seu discurs afirmant ( hi estic d’acord) que som gent amb il·lusió, sense cap ressentiment, sense cap memorial de greuges ni queixes. Nosaltres tenim la voluntat de fer la feina tant bé com sigui possible.
Seguidament ha fet un repàs a les campanyes electorals que han existit des del darrer Congrés: Referèndum d’Europa, en va guanyat l’opció que nosaltres defensàvem (65% de Sí); Referèndum Estatut, a favor del Sí sense complexos, malgrat ara es troba amenaçat pel recurs al Tribunal Constitucional, que no té força moral per alterar un pacte entre parlaments refrendat pel poble de Catalunya; Eleccions al Parlament, on el partit va fer els deures i ell ha volgut assumir personalment no haver aconseguit l’objectiu de recuperar el govern; Eleccions Municipals, a les que CiU va ser l’única força que va augmentar el seu percentatge i estem més a prop que mai de l’alcaldia de Barcelona i, finalment, Eleccions Generals , amb uns resultats satisfactoris davant l’extraordinària polarització.
Ha deixat molt clar que no devem res, ni al PP, ni al PSOE i que, si no compleixen amb Catalunya no tenim cap compromís de complir amb ells per garantir res.
Seguidament han intervingut els sis vice-secretaris i vice-secretàries generals per fer un balanç de la seva àrea. Però, abans Artur Mas, ha tingut unes paraules pel President Pujol que han fet posar tot l’auditori en peus: Ha dit que: Ha de fer un agraïment a Jordi Pujol, perquè deixa fer sense deixar d’ajudar” i ha afegit que molt poques persones saben fer-ho.

El darrer tram del discurs l’ha dedicat a parlar de “La Casa Gran del Catalanisme”. Convergència no és l’única, ha dit, però és la que ha d’aglutinar el màxim de sensibilitats i ha d’estar al servei d’un poble i d’una nació, que és Catalunya.L’Informe de Gestió ha estat aprovat pel 98% dels delegats presents en aquell moment. Convergència s’ha proposat retornar l’il·lusió. He de dir que jo vaig abandonar el Palau de Congressos encantat de la vida. Veig símptomes de que hi un terreny abonat. Tenim la llavor, que cal mimar. Hi ha les condicions per encarar grans reptes de país sota comandament nacionalista, en el sentit més ampli. Hi ha la voluntat de propiciar-ho.Hi ha un desig compartit de que així sigui. I el que és més important: la capacitat de reacció és real. Tan descomunal com aquesta Casa que ara mateix només podem començar a veure’n els fonaments. Penso que és així que es construeixen els grans projectes. Amb aquesta il·lusió.

EL CONGRÉS EN LÍNIA .

El Congrés és el màxim òrgan de decisió d’un partit polític i Convergència no és cap excepció. Durant el congrés es renova l’equip de persones que l’han de dirigir i també es debaten les propostes ideològiques que marcaran el full de ruta dels propers anys.
Però aquest Congrés, important com tots, el segon que CDC celebra a l’oposició a Catalunya i amb la mirada a les properes Eleccions al Parlament, tindrà una novetat. El debat serà seguit i explicat per tots aquells blocaires que s’hagin inscrit prèviament, siguin o no militants. Per la meva part, començo avui un seguit de comentaris, en els que em proposo explicar, des del meu punt de vista, com evoluciona el debat i quin ambient es respira, tot i que ja sabem que les coses no seran tant mogudes com en els que han celebrat recentment altres formacions polítiques.
Personalment, per a mi , aquest compromís de donar resposta a aquests reptes té una via , un mitjà que no és altra que el de l'autodeterminació. Si com a nació podem tenir el dret a decidir, més fàcil ens serà donar resposta als problemes de la nostra quotidianitat, i és en aquest sentit que des de CDC cal fer passos endavant decidits, desacomplexats, ferms i creíbles. Aquesta és per a mi una de les fites que ens cal assolir en el Congrés.Molta gent que em sap convergent em pregunta aquests dies pel tema Recoder, per les declaracions de David Madí referides a Campuzano... em pregunta si el sector socialdemòcrata s'imposarà al liberal, em pregunta si els sobiranistes serem capaços d'empènyer cap a posicions més valentes per fer front als militants i dirigents més conservadors, em pregunten què tal amb Unió i si ens desfederarem d'una vegada... I jo els dic que si tingués resposta a tot això ja no caldria fer el Congrés. Perquè precisament per això es fa el Congrés i serà sens dube producte del debat intern que es caminarà cap a una estratègia o cap a una altra.
La renovació iniciada per CiU a finals dels 90 s'ha assolit en molts dels camps, però des del meu punt de vista és encara imcomplerta. Podríem parlar d'altres aspectes, però un dels més importants on aquesta renovació encara ha d'actuar amb força, és en el terreny de la imatge. Segurament el millor dia per analitzar la imatge que projecta cada partit és el dia de les eleccions, qualsevol de les eleccions. Aquell dia la gent acut a votar amb els missatges, idees, imatge, valors etc... que cada partit transmet, especialment i de manera intensa els 15 dies anteriors, durant la campanya electoral.I quina imatge projecta CiU?. CiU és percebuda per una part important de la societat catalana, com un partit catalanista, nacionalista, que defensa Catalunya, però no independentista, tirant a dretes, lligat a aspectes com l'empresa, l'economia, també l'església, amb imatge de trajo i corbata, tirant a benestant i conservador. No tothom percep CiU així, però si una important part de la societat catalana, cosa que limita les nostres espectatives de creixement.
Tot i que una part, minoritària, del nostre electorat pot respondre a aquests paràmetres, la majoria no, i pel que fa a la militància directament ningú. Una prova, no conec ningú, zero, que digui que milita a CiU perque és un partit de dretes o centre-dreta, i entre els nostres votants no més enllà de l'1% argumenta aquest aspecte per votar CiU. Un partit és qui el composa, i el composa la seva militància. La imatge, per tant, d'un partit, ha de ser l'extrapolació del que és, o sigui del que és la seva militància, amb les correccions i afegitons necessaris per arribar al màxim de sectors possibles, especialment aquells sensibles a les nostres propostes. En el fons però, l'essència del partit és el que és la seva militància.
I com és la militància de CiU?. Doncs és jove, amb una mitjana d'edat cada vegada més jove, clarament sobiranista, per tant gens conservadora perque estem per un profund canvi nacional, que deixa l'eix dreta - esquerra en un segon terme i es distribueix al llarg de tot ell, amb gent d'esquerres, de centre-esquerra, de centre, de centre-dreta i de dreta, perque això ens és igual, ens uneix Catalunya i la seva llibertat.
És una militància amb unes idees i uns plantejaments moderns i progressistes, amb una ampla tradició de pensament i acció política social i que vesteix com la gent normal. És interclassista, com el catalanisme, i molt assimilable a la mitjana de la gent normal del carrer. En suma, poc s'assembla certa imatge que projecta CiU amb la imatge real del que som, i això és un problema, un problema degut a que la renovació no s'ha completat del tot, i cal fer-ho.
Però Convergència té un avantatge per sobre de tots els altres partits polítics. Que no som declaradament ni de dretes ni d'esquerres i que, per contra, tots convergim en una única i gran idea comuna que és la de la defensa, reivindicació i consecució dels nostres drets nacionals.Aquest dies veig que molts mitjans posen l'accent en els noms, pocs amb la ideologia, menys en el programa, i encara menys en les actituds. El debat no consisteix tant en veure qui és més o menys sobiranista, en qui és més o menys socialdemòcrata o qui és més o menys liberal, o qui és més o menys ecologista. En un partit nacionalista com CDC, tots som sobiranistes i en un partit que porta el secret del seu èxit escrit en el seu nom - Convergència - la pluralitat forma part del seu codi genètic. El que cal doncs, és fer-la visible. I debatre el com expliquem la nostra nova proposta - la nova proposta de Convergència - per una societat que sabem nova, per la que ja no ens serveixen els esquemes que ens servien fa deu o quinze anys.

CONSTRUIR

El nostre únic jutge és el poble de Catalunya. Convergir Catalunya a la Casa Gran, el repte de tots. Convergència Democràtica de Catalunya obre les portes d'un nou congrés nacional, el quinzè de la història del partit.
El conclave de la primera força política del País, del gran partit catalanista, ha estat anunciat com una cita clau en la trajectòria de la formació i, per descomptat, del catalanisme polític de principis del nou segle.
Però, per què el congrés nacional de CdC és clau?
El XV Congrés Nacional de Convergència no pot ser un congrés més. La situació actual de Catalunya necessita que des de tots els àmbits del catalanisme es protagonitzi una forta sacsejada que ens permeti sortir de la situació de perplexitat en què hem quedat immergits com a nació.
Som davant d’una cruïlla històrica. Consolidar la Catalunya Nació o resignar-nos a assumir una Catalunya subsidiària. Dibuixar nous horitzons de llibertat nacional o acceptar que l’Estatut retallat de 2006 és la fi del trajecte i que l’encaix de Catalunya està definitivament resolt en una espanya que ni tan sols es defineix com a plurinacional. La Catalunya autònoma o la Catalunya sobirana.
Muscular la nació ha de ser la prioritat del catalanisme polític. Redefinir el “nosaltres” nacional, en un context molt diferent a aquell en què el catalanisme de principis del segle XX va fixar les seves bases. Avui ja no hi ha una homogeneïtat cultural i lingüística com aleshores, tenim una societat més complexa, més fragmentada, més diversa.
D’altra banda, espanya s’ha transformat profundament i, a banda de continuar negant la capacitat de Catalunya d’exercir amb plenitud els seus drets nacionals, avui té moltes més opcions d’esdevenir un referent cultural i identitari interessant per a molts catalans, que no pas aquella espanya endarrerida, violenta i aturmentada.
I, tanmateix, la identitat catalana està en millors condicions que cap altra per afrontar els reptes del món globalitzat, amb la seva capacitat d’integració, de dibuixar un imaginari col·lectiu atractiu i modern en què la societat civil i els ciutadans són els protagonistes de la construcció quotidiana d’un projecte viu i radicalment democràtic
Si catalanisme és Catalunya i Catalunya és catalanisme, vol dir que la crisi del país és simultània a la crisi del seu motor ideològic transversal.Convergència té el difícil però assolible objectiu de redreçar el país. Perquè el model de govern actual ha esdevingut un fracàs, per moltes vegades que pugui ser reeditat i, amb ell, s'han enfonsat les esperances i les il·lusions dels seus partits integrants, malgrat que ara se sentin feliços de posseir un poder més fàctic que real. Arribem, doncs, a la conclusió que no hi ha un projecte que il·lusioni la gent, que tothom fa el que bonament pot i que la il·lusió de tirar endavant un projecte col·lectiu està ara per ara arraconada no sabem gaire bé on.
Davant la manca d'il·lusió i d'orgull d'una ciutadania, s'imposa la crisi generalitzada a la societat i de tota la classe política.Convergència ha de ser el partit, millor dit, el moviment, que redreci tot això. Que, com va fer en el passat, torni a traçar un dibuix en l'horitzó col·lectiu del nostre país per a tornar-nos a posar en marxa.
Per fer-ho cal esmenar errors i crear nous missatges. Cal renovar la política, car la política actual ja no engresca ningú del carrer. És trist dir-ho, però és encara més trist no assumir-ho com una realitat irrefutable de la qual te n'adones sortint a parlar amb la gent. Als polítics la gent ja no els cerca per dir-los "si us plau, arregli'm això" sinó per a demana'ls-hi "per què no pensen en la ciutadania quan prenen les seves decisions?" o "en nom de què preneu certa decisió?". Tot ha canviat. No hi ha respecte per la política, però la política tampoc s'ha respectat sempre a si mateixa en els darrers anys.
Convergència, doncs, ha de continuar treballant de manera prioritària per estendre la consciència nacional, amb aquesta identitat canviant que, això no obstant, manté en la llengua la seva columna vertebral. Consciència nacional quantitativa, que el màxim nombre de ciutadans se sentin reflectits en un projecte nacional compartit. Consciència nacional qualitativa, que del sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada se’n desprenguin conseqüències polítiques: la voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació i d’assolir la plena sobirania.
Per això, Convergència ha de consolidar i eixamplar l’espai de centralitat en la política catalana. El nacionalisme per ser operatiu necessita disposar d’un instrument d’expressió majoritària. El mapes polítics català i basc són diferents perquè hi ha partits de base nacional però, sobretot, perquè CdC i el PNB no adjectiven sinó que vertebren majories. Centralitat suposa sintonitzar en cada moment amb la majoria de catalans, oferint respostes als reptes del dia a dia amb rigor, credibilitat i confiança, alhora que s’és capaç de dibuixar horitzons d’esperança i ambició col·lectives. Combinar progrés econòmic i justícia social, igualtat i mèrit. Apostar de manera inequívoca per la sostenibilitat ambiental com a premissa bàsica per construir el món del segle XXI. Centralitat vol dir empatia, vol dir un estil proper i intel·ligible. Centralitat vol dir capacitat de bastir ponts, no només amb els altres partits, sinó sobretot amb els electors dels altres partits.
Posar més èmfasi en els consensos que en les discrepàncies. I quan darrerament des de Convergència hem vist afeblida aquesta posició no ha estat per un discurs nacionalment més ambiciós, sinó per una tendència a la dretanització i per algunes actituds puntuals que ens han allunyat d’aquest centre de gravetat.
La força de Convergència rau en la filosofia que la va inspirar en el seu mateix origen. La voluntat d’aplegar sota un mateix projecte sensibilitats diferents amb l’objectiu de construir nacionalment Catalunya. Un partit - moviment, amb fronteres poroses i capacitat de trobar complicitats amb amplis sectors de la societat catalana. On la militància n’és la principal carta de presentació a cada racó del territori. El Congrés, amb el lideratge consolidat d’Artur Mas, ha de permetre visualitzar aquesta Convergència oberta i plural, moderna,soberanista i progressista, al servei de la construcció d’una Catalunya que no té cap altre límit que la voluntat del seu poble.
Hem de ser l'esperança i, sobretot, la il·lusió. El nostre únic jutge és i ha de ser el poble de Catalunya

Peó de cavall

Ara comença la partida: han de jugar les blanques i, per tant, hem de moure una fitxa. Triarem el peó de cavall esquerre que avançarà dos quadres. Quina és la missió d’aquest petit peó?
Aconseguir la força de tota la gent que se sent indignada pels constants esgarips nacionalistes espanyols i començar l’ofensiva contra tota aquesta colla de depredadors. Està molt bé aquest correu que es va reenviant demanant una “vaga” per no mirar Tele5, però no n’hi ha pas prou, perquè quan fem zapping encara pot ser que pitgem el piu sense voler.
Hem de ser més valents i treure aquesta cadena i les seves filials digitals del menú del nostre televisor, desinstal·lar-la, dessintonitzar-la. Es més fàcil fer-ho que escriure aquestes paraules. Jo ho he fet aquesta tarda i després els he escrit un correu perquè se n’assabentin. Quan ho he acabat de fer m’he tret un gran pes de sobre i he respirat a gust. Però jo només en sóc un i hauríem de ser un milió perquè el moviment tingués efecte. Penseu que això no és només un acte simbòlic, pot tenir repercussions econòmiques per aquesta empresa enemiga i ens podem sortir amb la nostra si anem tots junts. Amb el moviment d’aquesta peça comencem a planejar el camí cap a la independència i obrim pas al cavall i a l’alfil perquè facin la seva feina.
Per començar, demanaria als periodistes catalans, que juguen amb el cavall blanc, que quan parlin d’aquesta colla d’espanyolistes ignorants i curts de gambals no els anomenin intel·lectuals, si us plau, que si fessin servir l’intel·lecte no dirien les bajanades que diuen. Aquesta gent pensa amb el fetge i només traspua bilis i mala llet. Gota de cas no se’ls ha de fer, ni tan sols per fer servir els fulls dels seus llibres de paper de wàter, perquè encara hi hauria perill de tenir morenes.
Nosaltres, els peons blancs, els considerarem persones “non grates” i endavant les atxes. Però les ràdios i televisions catalanes haurien de fer el contrari de Tele5 i vetar la seva presència sense cap mirament: als enemics ni aigua...Els polítics catalans que juguen amb l’alfil blanc, tant els d’una banda com els de l’altra, haurien de presentar mocions a tots els ajuntaments per protestar per l’actitud de Tele5 i si no rectifiquen, tancar-los els repetidors perquè amb les seves emissions intentaran enverinar el nostre país. El govern català, que juga amb la dama, hauria de negar-se a fer cap declaració o entrevista en aquesta cadena, igual que totes les persones que juguen amb fitxes blanques. Les empreses catalanes que juguen amb la torre blanca haurien de retirar-ne tota la publicitat. Boicot català general a Tele5! I no iria pas malament que també s’hi afegissin els bascos i els gallecs.
Hem de pensar que una petita guspira pot encendre tot un bosc. Si cadascú que llegeixi aquest escrit s’afegeix a la partida eliminant aquesta televisió del seu aparell i convida una dotzena d’amics seus a participar-hi, crearem una xarxa d’energia que donarà tota la força necessària al petit peó que s’ha mogut.

Crisi, SÍ, crisi

Ahir varem assistir al Congreso de los Diputados a l’enèsima actuació del president espanyol Zapatero, i el seu diccionari particular.
Efectivament, es va constatar la soledat del govern del PSOE davant la resta de forces, un PP mes intel·ligent, una ERC que amb els seus tres diputats esta pagant la desorientació política que arrossega amb el tripartit, un PNB amb una consulta pendent, i una CIU escarmentada per tanta promesa sense resultats, aquí es on han quedat les aliances de Zapatero què ara per ara nomes compta amb la submissió com sempre del PSC, què el seguirà allà on vagi, i què haurà d’espavilar si no vol tenir problemes de governabilitat.
En el debat parlamentari d'ahir al Congrés de Diputats, el president del Govern espanyol es va enrocar en voler negar l'evidència. Aquest matí he ensopegat una estona amb declaracions d'economistes sobre si la situació actual es podia qualificar de crisi o d'una altra cosa. Realment, disquisicions bizantines que no porten enlloc, perquè el que realment importa és la percepció que tots els ciutadans tenim del dia a dia. I en això no hi ha discussió: que comprin al supermercat productes tan bàsics com la llet, els ous, la farina, els cereals... que posin benzina als cotxes , que comprin pa o prenguin algun refresc a les terrasses d'estiu... que facin números a final de mes amb els sous que reben i les despeses que han d'afrontar... en fi que facin vida normal.
El govern i el partit socialista van aguantar la ficció de la bonança econòmica i el progrés exponencial del país fins l'endemà de les eleccions perquè, evidentment, els convenia, tota vegada que ja sabem que si un factor pot decantar els resultats electorals i fer guanyar o perdre uns comicis és precisament l'economia de base, la que nota cada ciutadà a la seva butxaca.
Aquesta és precisament l'expressió de la dimensió preocupant del moment econòmic actual, que afecta al conjunt de la societat, però sobretot als sectors socials més deprimits i això es tradueix en disminució de la capacitat adquisitiva, en atur i, Déu no vulgui, en conflictivitat social derivada d'una competència dels sectors afectes a la precarietat o a l'estacionalitat laboral.
Digueu-ne crisi perquè ho és ! I el que hauria de fer el govern és afrontar-la amb mesures urgents que, hores d'ara, no es veuen per enlloc. Ahir el president va perdre una oportunitat d'or per presentar al Congrés el camí per a sortir de la crisi, tota vegada que el seu Ministre d'Economia, màxima autoritat econòmica i monetària del govern, ha diagnosticat que el pitjor encara està per venir i que anirem empitjorant fins a final d'any fins a iniciar una recuperació, teòrica, que no veu abans de cinc anys.
L'oposició en bloc va censurar el president més pel que no va dir que no pas pel que va dir, perquè es va oblidar de tot i va amagar el cap sota l'ala i va mirar cap a una altra direcció quan tota la societat centrava la vista en ell. En aquestes circumstàncies la propera cita econòmica vital serà la presentació dels pressupostos generals de l'Estat, que ja estan a la cantonada el mes d'octubre. Serà llavors quan realment es veurà la magnitud de la crisi... i si l'actitud socialista continua tan prepotent com ara el millor serà no votar-los, evidentment !
Crec que un mentider tard o d’hora es descobert, i se’ns dubte Sr. Zapatero, vostè no serà l’excepció.
Qui ha dit que el govern català no adopta mesures contra la crisi?. Suposo que la posada en marxa del pla de xoc front la crisi econòmica per part de la Generalitat de Catalunya és una broma. De mal gust però una broma. No em crec que en les ments benpensants de l'executiu de Montilla es creguin que amb el decret de mesures urgents en matèria fiscal que varen aprovar ahir esperin aconseguir alguna cosa. És xerrameca econòmica i una espècie d'almoina financera que aconseguirà distorsionar la realitat per un temps. Carai!. Per començar han blindat els contractes dels alts càrrecs davant la crisi econòmica. Com? Modificant un Decret del 2004 per a permetre indemnitzar millor al personal directiu d’empreses públiques i consorcis que siguin acomiadats. Llegeixo la notícia i no m'ho puc creure. Resulta que un càrrec d’alta direcció amb una retribució de 90.000 euros i 2 anys d’antiguetat, amb l’anterior Decret rebia 3.500 euros, és a dir, 7 dies per anys treballat amb un límit de 6 mesos. Ara aquesta indemnització pot ser de fins a 90.000 euros.
Qui parla de dèficit?. Diners per cobrir serveis potser no n’hi han, però per assegurar-se el sou no en falten. Cal saber que la mesura suposa un increment de despesa de 20 MEUR. I què?. S'ho han de veure molt fotut!. Alguna cosa grossa ha de passar al govern quan s’adopta una mesura com aquesta en l'actual situació de crisi, no? Per ara, la despesa de funcionament d’aquest govern no para de créixer (un 8,4% el 2007), però les inversions tenen saldo negatiu.
Ja ens ho van avisar: "Fets i no paraules". Sí, senyor. Un èxit de govern, sobretot per alguns.

LES FITXES - ( BLANQUES O NEGRES? II )

Un cop triat el color, ara és l’hora de repartir les fitxes sobre el tauler, cadascuna a la seva posició de sortida segons la funció que tingui encomanada. Hem de tenir ben clar que, tot i que el nostre contrincant és espanya, la partida és juga en territori català, no tenim cap interès en conquerir cap part del territori espanyol.
El nostre objectiu és aconseguir l’alliberament de la nostra nació per arribar a ser una república catalana independent, així que haurem de canviar els papers d’algunes figures. Tingueu present, però, que al tauler, com a qualsevol país normal, hi ha figures al centre, a la dreta i a l’esquerra, unes més que altres, i totes i cadascuna són imprescindibles per guanyar la partida.
Els més importants són el rei i la reina, però és ella la que realment ho manega tot, perquè el rei és un estaquirot limitat de moviments. Com que nosaltres som republicans sobiranistes, farem que la figura del rei representi l’estructura de les institucions catalanes, principalment Generalitat i Parlament. La figura de la reina o dama és la més lleugera i flexible, pot anar allà on vol d’una tirada: endavant, endarrera, a la dreta, a l’esquerra, en línia recta o al biax, fins i tot quan la maten pot ser substituïda per un peó llest. Així que aquesta figura representarà l’acció del govern de Catalunya en totes les seves vessants: poder executiu i poder legislatiu.
Els dos alfils, com que no poden anar en línia recta i han d’anar esbiaixant, podrien representar els polítics catalans que no volen dependre d’espanya, un a la dreta i l’altre a l’esquerra, ja sabeu més o menys qui poden ser?. També us podeu imaginar qui jugarà amb els alfils negres, fa? Tots aquells polítics que s’anomenen catalans i que potser hi tenen el cognom però que volen una Catalunya espanyola.
El paper dels cavalls el donarem a totes aquelles persones que, d’una manera o l’altra, poden influir en les idees i comportament de la gent normal i corrent: periodistes, artistes, esportistes, científics, etc,etc. Pel poder que tenen i la superioritat que es creuen fan cas de la dita i tant si van amont com si van avall, van sempre a cavall, poden saltar per sobre les altres figures o fer-les desaparèixer pe mesr importants que siguin.
Deixarem les dues torres com a representants dels poders econòmics i sindicals. Son estructures sòlides que es mouen en línia recta, en vertical o horitzontal i són fonamentals per la prosperitat d’un país, però ara per ara, al nostre bàndol n’estem una mica mancats, mentre que les torres negres són molt potents a Catalunya.
Finalment, queden els peons, els més nombrosos, que per petits que siguin són els més importants. Ells van avançant a poc a poc, obrint pas a les grans figures. Cada dia, amb la seva tasca quotidiana, van eliminant obstacles, superant dificultats, sempre endavant amb pas ferm, avançant per convicció i supervivència: si ells no es foten l’enemic, l’enemic se’ls fotrà a ells. Són la gent planera del poble que estima Catalunya i la seva llibertat per damunt de tot, gent de diversa ideologia i condició, amb un objectiu comú que els uneix i fa més forts. Aquests som nosaltres, els que ara hem de començar a moure peça...