16.3.11

Els 100 dies.

No arribem als 100 dies de gràcia i ja han sigut molts els moments en què gent com jo, gent que forma part d’un o altre partit de la federació de CiU, ens ha caigut la cara de vergonya (aliena, òbviament) al veure certes actituds i decisions.
El govern dels millors? Ull no acabem estrellats com els galàctics del Real Madrid
Porto dies que em costa escriure. De fet sempre m'ha costat escriure. La inspiració, sempre m'ha vingut provocada sobretot per alguna cosa que m'ha passat pel carrer, o per alguna notícia que he llegit al diari i que m'ha posat de tant a mala llet que, si no l'escrivia, rebentava.
Les últimes setmanes la premsa reflecteix la trista picabaralla entre un govern desbordat per la situació i una oposició que, donat que encara no es troba ni la punta de les sabates, va mossegant allà on pot per mirar de fer veure que continua viu en el mapa geopolític del nostre País.Una de les dades que em va cridar l’atenció sobre tot el tema de l’emissió de bons per part de la Generalitat va ser la diferencia més que substancial de l’estat de comptes entre un govern i l’altre: de 2.300 a 7.100 milions d’euros.
El que és una veritat com temple és que no es poden ocultar dades d’una institució de la manera que ho ha fet el tripartit capitanejat per José Montilla, ni un govern central pot ser tant hipòcrita i cínic permetent emetre bons a la Generalitat socialista i negar-li a la convergent. Però tampoc es poden acceptar declaracions com les de Jordi Pujol fill, que en un intent de ser el centre d’atenció mediàtic va crear una alarma social totalment innecessària; d’això se’n diu tenir poca consciencia de govern i de País, molt li queda per aprendre del seu pare. Desgraciadament, el govern de Mas va confirmant a mesura que passen els dies el que la nova oposició afirmava: CiU confon massa sovint els interessos de partit amb els de govern, i això és inacceptable. És cert que ells no ho van saber diferenciar mai, però la culpa d’uns no eximeix la responsabilitat dels altres, i dona la sensació que CiU encara no ha sabut acceptat el nou rol després de tants anys de dura oposició.
I es que el fet que la gran major part d’alts càrrecs que s’han nombrat ja formaven part de l’últim govern Pujol, deixa bastant en entre dit el discurs obamista de “buscar els millors i renovar”; i sinó, que algú m’expliqui .I és que la llista és gran en poques setmanes.
Culebrons com el de Xavier Crespo o els 80km/h sobraven de dalt a baix. Nomenaments com el de la MH Consellera Bozal tant del mateix. La multitud de declaracions i contradeclaracions de consellers i conselleres han donat la imatge de desorganització absoluta, més preocupats per concedir entrevistes i sortir amb foto i titulars que per reordenar i capitanejar el País: els consellers i conselleres s’haurien de parlar menys i pencar més, que per parlar ja tenim portaveu del Govern.
D’altres continuen sense saber ben bé quin és el seu lloc, tot fent declaracions via Twitter sobre temes cabdals i delicats, fet que a tots plegats ens ha deixat un regust a incredulitat. El mateix gust amarg que em venia al veure que tota una vicepresidenta del govern es dedicava a vendre el que no és. Tant demanar dimissions i tant poques que en farem nosaltres.
Una de les decisions que personalment més m’han decebut ha sigut, sens dubte, la degradació de joventut a una trista Direcció General. Primera perquè és un incompliment del programa electoral i del propi Artur Mas, doncs sempre havíem defensat aquesta àrea com de gran rellevància i que, en conseqüència, era lògic que estigues dins l’àrea de presidència i no la de benestar i família. Doncs bé. No només han mantingut joventut amb el conseller Cleries, sinó que a més a més, l’han degradat. Tot plegat ha deixat patent que, de moment, les polítiques de joventut són una prioritat pel nou govern, però només de paraula. I podríem continuar.
El fet, per exemple, que Josep Antoni Duran i Lleida concentri tant poder i assisteixi a les reunions de govern no fa altre cosa que donar la raó a l’oposició quan el titlla de “conseller a l’ombra”. Ni més ni menys diria jo. Molta ombra. Sembla que els resultats electorals i la bona valoració que els espanyols tenen del líder d’Unió li ha inflat prou el pit i li ha donat suficients ales com per iniciar una neteja ètnica de tots aquells sobiranistes que tanta nosa li fan; al mínim indici d’amenaça, la política interior és arrasar. Això sí que és matar mosques a canonades.Sincerament espero que passats els 100 dies de desgràcies estiguem a temps de fer un cop de timó.