20.1.11

Ja no queda més "cafè per alguns"

Avui la meva autoestima està per terra. Llegint els diaris he comprovat que sóc ridícul parlant català quan podria fer-ho en castellà i m'entendria més gent. A més, per culpa nostra, els catalans, hem portat l'estat espanyol en una crisi econòmica impossible.
Cada vegada que un ridícul català se li acudeixi parlar la seva llengua al Senat, a l'Estat li costa 12.000 euros. Això és insostenible.Tot això no és broma. Fa molts anys que la nostra consciència ens reprimeix i no ens deixa exercir els nostres drets sense assumir una quota de culpabilitat. Tan fàcil que seria si tots els espanyols, nosaltres també, parléssim la mateixa llengua! Per què volem 12 conselleries de la Generalitat si ho poden fer perfectament bé 12 ministeris estatals?
Com passa sovint PP i PSOE entonen la mateixa cançó: ara toca parar els peus a les autonomies, que gasten massa. En primer lloc cal dir que qui gasta massa és el govern central, que l'any 2009, l'últim de què es tenen dades, va acumular 99.785 milions d'euros de dèficit, mentre les comunitats autònomes en el seu conjunt van sumar 21.164 milions d'euros de dèficit, i els ajuntaments 5.671 milions. L'origen dels problemes financers de l'estat espanyol es troba en la gestió del govern central, que pretén desviar l'atenció situant les autonomies en el punt de mira, fent-se seu el discurs més radical del PP. Sempre que parlem de diners públics hi ha una idea que hem de tenir ben present: els catalans patim un enorme dèficit fiscal, la diferència entre el que paguem en impostos i el que rebem en despesa pública, que se situa entorn dels 20.000 milions d'euros anuals. Si Catalunya disposés d'un pacte fiscal com el que propugna CiU la Generalitat pràcticament no tindria dèficit. Malauradament ens regim pel model de finançament pactat pel Tripartit, i que ens van dir que era tan bo, que perpetua una situació en què els catalans rebem molt menys del que paguem.
Hi ha qui només creuen en l'Espanya centralista i uniforme. Aquesta pretensió de recentralitzar ha estat l'ocasió més clara de desestabilització després de 1981. Hi ha qui no ha cregut mai en la Constitució, encara que l'hagin utilitzar per limitar els nostres drets com a poble sobirà. La majoria d'articulistes parlaven de les paraules d'Aznar sobre les 17 autonomies, i des de Catalunya es criticava el fet de carregar-nos el mort quan les coses van malament. Qui va voler crear 17 autonomies i per què? Els catalans volíem que se'ns reconeguessin els nostres drets. No teníem cap necessitat de crear 16 autonomies més.
Jo no era independentista. De fet no crec que ara tampoc ho sigui de forma radical. Jo creia en ser part de l’Espanya democràtica post-dictadura. Però ara cada cop me n’adono més que allò de la transició va ser una farsa, un teatret que es va orquestrar per fer-nos creure que a la resta d’Espanya estaven disposats a acceptar els catalans i Catalunya.
Ja fa anys que ho tinc clar: Ni ells ens volen, ni nosaltres els volem .Aquella Constitució que es va redactar a finals dels setanta era prou oberta i ambigua perquè tots hi tinguéssim cabuda. Moltes coses eren interpretables i durant més de trenta anys hem pogut anar fent camí a base de suar molt i mostrar-nos amables. Alguns, entre els quals m’incloc, hem estat uns il-lusos durant molts anys. Ara s’han tret la màscara definitivament i ni els suposats progressistes i molt menys encara els conservadors espanyols, estan disposats a deixar-nos fer més passos en llibertat. Ens volen lligar curts. No sé ben bé perquè. No sé si per odi, per gelosia, per rancúnia, per por o per totes a la vegada. No ho sé i em sembla que tampoc m’importa gaire a hores d’ara. Fins ara he intentat explicar la meva diferència com a català quan parlava amb els meus amics de fora de Catalunya. Però tinc la sensació que hem enfilat un camí de no retorn. No sé on ens ha de portar aquest camí, no sé com de llarg serà, però em sembla que a l’Espanya actual jo no hi cabo.
Les persones, per damunt de tot, tenim la dignitat. Els pobles, també. Tots tenim un grau de flexibilitat, alguns més, d’altres menys
. És com les molles, que les pots anar estirant i escurçant. Fins el dia que es trenquen. Així és com em sento. Sento que m’han estirat durant molts anys i he intentat contrarestar estirant jo pel meu cantó. I ara se m’ha trencat la molla. Han estirat massa o potser jo m’he cansat d’aguantar. El fet és que la meva dignitat com a persona s’ha vist trepitjada i he dit prou. Suposo que la molla de Catalunya, com a poble, també començar a trencar-se. No pretenc atacar els espanyols ni els catalans que no estan d’acord amb la meva posició. Sempre he pensat en la llibertat i poder debatre les coses com a persones, serenament, sense insults. Els polítics (ni catalans ni espanyols) no estan ajudant gens a generar aquest debat serè, madur i real. No sé on ens portarà el camí, però tant de bo algun dia siguem lliures i no haguem d’estar defensant-nos i justificant-nos constantment com a poble. Som una nació i hem de defensar la nostra dignitat com a poble.
Després d'haver estat anomenat president del Grup Parlamentari de CIU i elegit secretari general adjunt de CDC. Hi ha qui ha parlat de l'hereu i altres s'hi han referit com el "nen" de Can Pujol, amb l'única intenció de desprestigiar els canvis en la política convergent feta en clau conspirativa. El que hauria d'interessar als opinadors és si no el nou secretari general adjunt, reforça o no la presència dels sobiranistes, altrament dits independentistes, en els òrgans de direcció de CDC i per extensió de tota la Federació Nacionalista. El ex- President Montilla en plena campanya electoral, amb la clara intenció de desacreditar el seus oponents, va dir que la convergència d' Artur Mas no tenia res a veure amb la de Jordi Pujol. Pretenia fer entendre així, que hi havia una radicaltzació del missatge cap a postulats sobiranistes. Intuïa que aquest procés era el resultat d'un canvi real i de fons a la societat catalana, en la que els partidaris del dret a decidir havien augmentat molt considerablement. Montilla, fou un bon observador, però un mal intèrpret de la realitat i els socialistes catalans no van saber adaptar-se al nou escenari. El PP tot i tenir-ho més clar es va limitar a esperar i mirar. L'elecció de l'Oriol Pujol no és un simple intercanvi de cadires o de favors. És la constatació que el catalanisme majoritari ha vist com l'espai electoral catalanista s'ha mogut cap una orientació més sobiranista i que cal anar en aquesta dirección.
Catalunya és una Nació amb mil anys d'història i té dret a decidir el seu propi futur. En tot cas el problema el tenen ells (PP i PSOE) doncs la nostra raó de ser després de molts anys d’història és la Nació Catalana, volen un enfrontament de trens ?? ens trobaran.