26.6.08

guanyarem menys

Tots guanyarem menys. El Trichet avisa que el Banc Central Europeu potser tornarà a apujar els tipus d'interès, o sigui, que els préstecs seran més cars, d'aconseguir i de tornar; i també diu que cal moderació salarial, és dir, que els salaris pugin menys que els preus.
És dir, que tots hem de guanyar menys. Bé, tots, tots, no. Només la majoria.
També és estrany quan ens diuen que la "desacceleració" ens fa a "tots" guanyar menys però, en canvi, també parlen de creixement de l'economia, menys del previst això sí. Si l'economia creix, com és que tots hem de guanyar menys? de fet, aquesta és la pregunta del milió: si la "riquesa" del planeta en els darrers 40 anys no ha parat de créixer, com és que no s'han eradicat la fam, la pobresa, l'analfabetisme i la violència?
Doncs potser és que aquesta economia és l'economia dels que guanyen més i per a que pocs guanyin, tota la resta hem de guanyar menys. No només hem de guanyar menys nosaltres, també hauran de guanyar menys els nostres fills i els nostres nets. Dic guanyar menys i no ser pobres. Ser pobre vol dir estar mancat de productes essencials i bàsics: menjar, aigua, roba, medecines, habitatge, educació bàsica, seguretat, temps de lleure i de descans.
Ser pobre te una doble vessant: és pobre qui, objectivament, no assoleix un determinat nivell econòmic atenent a l'entorn social en el que es mou. Ser pobre és també la percepció subjectiva de la insatisfacció material
Tanmateix, si l'entorn social és tot el món, aleshores resulta que la majoria de la gent del món és, objectivament, pobre comparant-la amb el nivell mig de la UE o dels EUA. La percepció objectiva i subjectiva de pobresa són suficients per explicar l'emigració.
Jo em pregunto. Quina és la percepció objectiva i subjectiva de riquesa o pobresa que tenim a casa nostra? com ens està afectant la crisi? què farem quan comencem a dubtar de forma seriosa que les nostres necessitats essencials i bàsiques estiguin garantides? dit d'una altra forma: quan no ens atrevirem a afirmar que no som pobres? què farem si caiem en la pobresa? I sobretot, com hem permés que n'hi hagi tanta arreu?
"Tots" serem més pobres, que és la forma que no et sàpiga tant greu. Si més no, a la majoria.

21.6.08

País de picaresca.....

Segons l'INE, hi ha 46 milions d'habitants a Espanya. Això significa que en el 2007-2008, la població espanyola ha crescut en 870.000 habitants, dels quals 700.000 són estrangers.
Quin sentit té la proposta del ministre Corbacho de fomentar el retorn d' estrangers amb residència, quan en un sol any t'entren 700.000 persones? Quants s'acolliran a la mesura? 10.000? Suportaran els serveis públics una incorporació de gairebé 1 milió de persones anuals? Passa a algun altra país això?
La immigració és el tema. És el mou la política europea i encara no ens n'hem adonat.
Però el tema que voldria qüestionar és el poc rigor que hi ha a espanya a l'hora de comptabilitzar la població. L'estadística oficial es basa en dos bases que són totalment qüestionables: el padró i el número de targetes sanitàries.
En ambos casos, no es pot realitzar un recompte fiable de la població estable a través d'elles. Pel que fa al padró, és un tràmit que es pot fer sense cap problema, fins i tot a través d'internet i és fàcilment manipula ble, i pel que fa a la targeta sanitària, es compta com a catalans o espanyols a ciutadans que solament hi estan de pas o hi viuen a temporades: estudiants, erasmus, europeus amb 2a residència, i fins i tot, gent que viu a l'exterior i es vol operar aquí.
Cap país seriós, calcula la seva població a través d'aquestes fonts, ho fan a través del cens i d'altres fonts més fiables. Una de les fonts més fiables, és el nombre d'estudiants estrangers que estan inscrits als nostres col·legis. Això sí que és fiable.
Però és que a vegades, la veritat no interessa, el que de veritat interessa és arribar a una xifra de la població - 50 milions- que ens situï entre els quatre grans països d'Europa, i tenir un pes decisiu similar al d'Italia.
Tampoc no ajuda gaire, que el finançament dels municipis sigui molt més important a mida que s'arriben a determinades xifres - 10.000 o 50.000 habitants- i per arribar-hi, s'empadrona a tothom qui vulgui, és igual que no coincideixi amb la població real que habita a la població. País de picaresca...Bon cap de setmana.

17.6.08

El govern de Torredembarra perd una regidora d'ERC i continua desfent-se

La decisió pressiona l'assemblea dels republicans perquè abandonin l'executiu AZAHARA PALOMARES. Torredembarra
Dels vuit regidors que es van embarcar l'estiu passat en la iniciativa d'un govern en minoria a Torredembarra, ja tan sols en queden cinc. L'executiu liderat pel socialista Manuel Jiménez va quedar ahir sense la representant d'ERC, Montse Gassull, que deixa sol el govern al seu company de partit, Gerard Ciuró. La decisió suposa una pressió perquè l'assemblea d'ERC, prevista per ahir a la nit, acabi decidint trencar el pacte amb el PSC mentre una moció de censura comença a prendre forma.
Gassull va anunciar la renúncia en un comunicat, en què afirmava que el pacte inicial entre el PSC, ERC i GIT «ja fa dies que està trencat».
La republicana, que assumia les carteres de Turisme, Comerç i Serveis, va vincular la seva decisió amb «desconfiances» i «inseguretats» dins l'equip de govern, i afirma que l'han dut «al desengany personal». Gassull també acusa alguns membres de l'executiu d'anteposar el poder «al seu poble». La decisió va arribar el mateix dia en què els militants d'ERC al municipi estaven convocats a una assemblea, que es va celebrar a la nit. «Si el partit deixa el govern, ha de ser perquè els militants així ho decideixen», va recalcar Ciuró, que ahir continuava en el govern.
CONTACTES A L'OPOSICIÓ La nova renúncia d'un membre de l'executiu (la tercera baixa en un mes) farà les coses una mica més fàcils als que aposten per una moció de censura. «Estem legitimats i ara és primordial la rapidesa: no podem arribar al juliol sense govern», va dir el portaveu de CiU, Daniel Masagué. Els convergents tindrien la sintonia tant del PP com del GIT, que fins fa dues setmanes formava part de l'executiu. «Cal canviar al cent per cent la forma d'estructurar el govern», va defensar el popular José Oviedo. A aquest bloc de l'oposició, però, encara els faltarien dos edils més per tenir una majoria suficient per tirar endavant una moció de censura, i ERC (si finalment abandonés el govern), ABG i l'Agrupació Democràtica Torrenca serien els candidats a priori.
Des de l'ABG, l'edil Lluís Suñé, tot i donar per «caducat» el termini de dos mesos que va sol·licitar l'alcalde per tancar un nou pacte de govern i creure «del tot lícit» que CiU formés una majoria alternativa, continua veient amb reserves afegir-se a la iniciativa. «És complicat per la nostra forta ideologia, però si no és possible entrar en un govern, sí que podem recolzar una proposta d'executiu estable des de l'oposició», va dir.
Una altra de les incògnites és la regidora que ha cessat del PSC Laura Pradeda. «No firmaré una moció de censura, tot i que a mi l'alcalde sí que em va censurar», va dir la socialista, que també descarta tornar a governar amb la resta d'edils del PSC «si no hi ha un canvi radical».
El PUNT-17/06/08.

14.6.08

RESPECTE i CONSIDERACIÓ.

En l'antiga Grècia, Sócrates va ser famós per la seva saviesa i pel gran respecte que professava a tots. Un dia un conegut es va trobar amb el gran filòsof, i li va dir: Saps el que vaig llegir o escoltar sobre el teu amic?
Espera un moment, va replicar Sócrates. Abans de dir-me res me agradaria que passessis un petit examen.
Jo l´hi dic l´examen del triple filtre. El triple filtre?, va preguntar l'altre bocabadat. Correcte !, va continuar Sócrates.
Abans que em parlis o escriguis alguna cosa sobre el meu amic, pot ser una bona idea filtrar molt bé tres vegades el que vas a dir o escriure. És per això que l´hi dic l´examen del triple filtre. ...
El primer filtre és la Veritat.
Estàs absolutament segur que el que vas a dir-me o a escriure és totalment cert? No, va dir l'home, un xic com -fos realment, només vaig escoltar o a llegir per sobre, sense fixar-me massa amb els signes d´ interrogació, sobre això i... ...Bé, va dir Sócrates, llavors realment no saps si és del tot cert, o no.
Ara em permetràs aplicar el segon filtre, el filtre de la Bondat.
És bo el que vas a dir-me del meu amic? No, per contra..tal vegada….ha el millor…...
Llavors, desitges dir-me una cosa o algú dolent d'ell, però no estàs segur que sigui del tot cert ?.
Però encara podria voler escoltar-lo o llegir-ho, perquè queda un filtre, el filtre de la Utilitat.
Em servirà d'alguna cosa saber el que vas a comunicar-me ? No, la veritat es que no.
Bé, va concloure Sócrates. Si el que desitges dir-me o anunciar-me, no és del tot cert, ni del tot bo, ni t´hi has fixat bé i fins i tot ,no més gens útil per a res... para què voldria jo saber-ho?
Utilitza el triple filtre cada vegada que escoltis o llegeixes sobre algun dels teus coneguts i amics.
És per això que Sócrates fou un gran filòsof i es va guanyar un gran respecte i una gran consideració
Molt bon cap de setmana a tots, sigueu bons i si podeu, porteu-ose molt bé.

11.6.08

Mentides i mes mentides..

En el seu moment es va definir com el gran engany la monumental manipulació informativa que el PP va fer de l'atemptat de l'11-M i que el va portar a perdre unes eleccions que tenia guanyades. Efectivament va ser un engany històric i amb escassos precedents al món occidental.
El gran engany però, té més cares. No és un gran engany monumental presentar-se a les eleccions dient que no hi ha cap crisi econòmica i resulta que és galopant?. No és un gran engany prometre 400€ a tothom qui faci declaració de renda i després això quedar en quasi no res?.
No és un gran engany prometre publicar les balances fiscals (i quantes coses més per Catalunya), prometre-ho a més amb data concreta, i arribada la data ni notícia del que s'havia dit?. No és un gran engany constant que Zapatero constanment digui coses que després no fa?. Zapatero i el seu partit, és la gran mentida, el gran engany, però com li regalem els vots, li surt gratis i ho seguirà sent.
Sembla ser que estem en crisi i que a més aquesta crisi pot ser relativament breu però molt intensa. Les mobilitzacions dels transportistes, pescadors, taxistes ... a Catalunya i arreu del món comencen a posar damunt la taula la possible conflictivitat que presidirà el dia a dia els propers mesos. No en sé d’economia (ja sabeu que de fet sé de poques coses) i per tant ni sé perquè ve la crisi ni sé com s’ha d’afrontar.
El que em queda molt clar és que l’actitud no és la que toca. Les nostres autoritats haurien de començar a parlar clar. Els sistema és insostenible. Cal que ens plantegem que no sempre es pot créixer, que no podem consumir per damunt de les possibilitats reals del planeta, que cal limitar el nostre estat del benestar.
No siguem porucs, la gent ha d’entendre què ens hi estem jugant. La crisi de la sequera ha tingut un aspecte positiu. L’estalvi en el consum de l’aigua per part de les famílies ha estat molt important. La gent ha entès que vivíem en una societat que malbaratava un bé necessari com és el de l’aigua i ha respost. La gent no s’ha indignat perquè havia de reduir el consum d’aigua, sinó perquè considera que s’ha gestionat malament el problema. I en relació a la crisi econòmica comencem a explicar que ens hem de replantejar el nostre creixement i la societat de l’excés.
Ens pensàvem que produir a qualsevol lloc del món i portar-ho a casa nostra era gratis, ens pensàvem que l’habitatge era sols una inversió i no una necessitat, ens pensàvem que cada any podríem comprar més coses. I era fals. Si d’aquesta crisi no en sortim amb propostes clares de com replantejar la nostra societat, podrem sobreviure econòmicament, però no resoldrem els problemes reals.
No és un gran engany monumental presentar-se a les eleccions dient que no hi ha cap crisi econòmica i resulta que és galopant?.

9.6.08

Despeses del dia a dia


Aquesta setmana serà la de la vaga dels transportistes, el preu del petroli i, en última instància, la confirmació de la situació de crisi econòmica.
Sí, es diu crisi quan l’Euribor puja a màxims pràcticament desconeguts, l’atur està pels núvols, les previsions de creixement no es compleixen, els bancs no deixen diners en préstec i no es venen ni la meitat dels pisos que es venien fa quatre dies.
Avui més que mai el Govern s’hauria de plantejar la retirada del cèntim sanitari. Primer perquè ni de broma és la solució als problemes de finançament d’aquest país. Però, sobretot, perquè seria una solució més per baixar el preu dels carburants. Una solució petita, totalment d’acord; però una solució més.
I, com aquesta mesura, moltes altres que afecten directament a la butxaca dels ciutadans. Perquè, no ens enganyem, tenim clar que els famosos 400 euros són la xocolata del lloro, no? També són una petita mesura i benvinguda sigui, però si l’acció significativa de govern per afrontar la crisi és aquesta, ja podem començar a apretar-nos el cinturó de debò.
Al programa de CiU a les últimes eleccions espanyoles portàvem una iniciativa molt significativa: la rebaixa dels tipus de l’IVA als subministraments. No hi ha cap necessitat de pagar un 16% d’IVA sobre aigua, llum i gas; pràcticament són un producte de necessitat, també.
Però, no.. els governs d’aquí i d’allà, més que voler afrontar la crisi, sembla que vulguin amagar-la. D’una banda, amb la terminologia aquesta de la desacceleració econòmica (no estem complint amb l’objectiu de ser valents i dir les coses clares). D’altra, amb les mesures irrisòries i, fins i tot, contradictòries: la pujada d’entre un 5 i un 6 per cent de la factura de la llum.
Per llogar-hi cadires, vaja.

7.6.08

BLANQUES O NEGRES ?


Abans de començar la partida cal triar el bàndol i repartir les fitxes. Davant els dèficits econòmics, estructurals, socials i polítics i que pateix Catalunya i el desànim generalitzat dels catalans potser el color més adient seria el negre, però precisament per això escollirem el blanc: ja n’hi ha prou de pessimisme i victimisme, per guanyar ara ens cal agafar confiança, pujar l’auto estima i pensar positivament.
Ja tenim els equips:
Catalunya blanques, Espanya negres, només cal anar col·locant les fitxes a un costat o l’altre del tauler.
Qui juga amb les blanques? Doncs senzillament tothom qui es vulgui sentir plenament català, tant li fa que sigui nascut aquí o hagi vingut de fora, el més important és que estimi la nostra terra i respecti la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Tothom qui vulgui viure plenament en llibertat per decidir què volem fer, on volem anar i amb qui volem tenir tractes, sense el llast i les cadenes imposades que ens retenen lligats a Espanya, a sol i serena, treballant com a esclaus en nom d’una pretesa solidaritat i d’una unitat forçada.
Qui juga amb les negres? Tota aquella gent que se sent principalment espanyola encara que visqui a Catalunya, que considera aquesta terra com una propietat, que vol ignorar la nostra història, que ridiculitza la nostra cultura i menysprea la nostra llengua, substituint-les per les seves. Tota aquella gent que fa prevaler el dret de conquesta, que ens intenta arrabassar la identitat i que ens tracta com una reserva indígena que cal explotar i sotmetre contínuament. Tota aquella gent que, havent nascut aquí, per mala fe o per ignorància, es fa còmplice dels dominadors, renegant dels seus orígens per diners, per poder, per pretesa modernitat o simplement per formar part del bàndol dels vencedors.
Qui són els espectadors? Aquells que per dubtes, per por, per mandra o per conformisme no es decideixen per cap dels dos oponents. Els qui per origen, per inèrcia o per educació se senten catalans i espanyols en més o menys grau. Tots plegats conformen tota la gamma de grisos, des del gris perla al marengo i es poden anar aclarint o enfosquint segons com es vagi desenvolupant la partida. Aquest grup és el més nombrós i de moment, potser per necessitat, sembla decantar-se cap a les blanques.
I no sigueu impacients, de moment només hem triat color, en un altre escrit repartirem les fitxes amb el paper que ha de jugar cadascuna Del nostre joc depèn la seva alineació per la victòria final,bon cap de setmana.

4.6.08

UN INCOMPLIMENT MES.

Amb l’oposició inexistent del PP i la perspectiva de 4 anys de govern per davant, Zapatero i els socialistes han tornat a l’estil despòtic maquillat de “pijoprogressisme” que menysprea i humilia a tord i a dret. De fet no és d’estranyar que continuïn aplicant el seu “talante” verinós, doncs cal recordar que en les passades estatals a Catalunya el PSOE va treure 25 diputats. I és que els socialistes en saben molt de prometre, però resulta que pateixen d’una afecció de mutisme crònic
La promesa del Sr. Zapatero al debat d’investidura com a president de l’estat espanyol de la publicació de les balances fiscals en un període de dos mesos, fa tuf de promesa incomplerta.
Segons les informacions que han anat apareixent als mitjans de comunicació, un altra promesa del gran mentider institucional quedarà en paper mullat. Aquest diumenge es complirà els dos mesos promesos, i el ministeri d’en Pedro Solbes ja ha demanat un mes de prorroga, ja què canvis en l’organigrama ministerial han impedit treballar en el tema amb la celeritat desitjada.
Si això no és així, com es podria comprendre que un cop passades les eleccions totes les promeses i els projectes plantejats es vagin esfumant? Com pot ser que es retardi el traspàs de competències de rodalies i l’aeroport més de dos anys? Com pot ser que la norma institucional bàsica del nostre país porti vora un any d’incertesa pendent de la ratificació del Tribunal Constitucional? Com pot ser que la publicació de les balances fiscals promeses pel 8 de juny, finalment no es produeixi? Com pot ser que la negociació del finançament de Catalunya es posposi perquè no és ètic parlar d’això en temps de crisi econòmica?(Crisi que d’altra banda ZP desmenteix arreu)
Aquesta promesa va provocar el canvi del no a l’abstenció de CIU en el debat d’investidura, i un cop mes aquest canvi d’opció va venir donat per un engany. Si la passada legislatura l’excusa era la falta de consens en els diferents mètodes per calcular-les, ara es l’anteriorment esmentat. Tot plegat es una nova mentida cap a Catalunya què fa molt de temps que reclama les balances per una qüestió de transparència, cosa que desmuntaria la mentida de la insolidaritat dels catalans a l’estat, i reforçaria l’espoli sense precedents cap a un territori per part d’un estat on una bona part dels seus recursos nomes agafen el bitllet d’anada i mai mes els veiem el pel.
Aquest estiu hem tingut molts exemples amb la falta d’inversions en infraestructures que gairebé paralitzen Catalunya, i què se’ns dubte ens fa perdre competitivitat a cada dia que passa, on els nostres empresaris tenen que lluitar amb unes armes que no son les mes adients. L’Estat ja ha deixat clar amb els fets què no te la intenció de publicar de moment les balances, i si un dia ho fa segurament trucaran en Guerra per pasar el ribot com amb l’Estatut i les xifres seran un ball de números indesxifrable.
Unes altres de les promeses del govern tripartit en la seva constitució fou reduir el nombre d'alts càrrecs de l'administració de la Generalitat de Catalunya, car ells consideraven que eren excessius en l'època de CiU. Lluny d'això, el tripartit ha incomplert la seva promesa -com tantes d'altres- i al llarg dels cinc anys de tripartit a la Generalitat hem assistit com, impassibles, augmentaven els alts càrrecs de la Generalitat -de 168 el 2005 a més 200 el 2008-. Sent aquesta la causa de la necessitat de la Generalitat de contractar un servei extraordinari de xofers pels tres propers anys -a més dels cotxes oficials-, que suposarà la despesa de 432.000€ durant el 2008, de 576.000€ el 2009 i 144.000€ el 2010, segons una resolució publicada al BOE el passat 25 de maig del 2008.
I per acabar,l’actual Califa d’ al-Andalus, Manuel Chaves, sembla que té més poder del que ens podem pensar. Condiciona el govern espanyol en tot el que li sembla: imposa ministres, marca i delimita el finançament, condiciona ambaixadors, etc. Ara hem sabut que el Califa va vetar que Joan Clos fos l’ambaixador d’Espanya al Marroc perquè donaria privilegis als empresaris catalans en detriment dels interessos econòmics andalusos.En aquest cas, el Sr. Chaves, ha tingut clar que per defensar els seus interessos i els de la seva “comunidad”, un ambaixador d’Espanya al Marroc que fos català no li convenia.
Tan tou i submís al PSOE com ha estat sempre el Sr. Clos! Si ens ho prenem amb sentit de l’humor podríem dir que Ankara ha guanyat un còmic i Rabat l’ha perdut. Mentrestant tots els partits catalans segueixen jugant amb aquest joc amb el seu tacticisme mediocre, amb la conseqüent desafecció de la gent, i sense donar un cop de puny a la taula i abandonar qualsevol negociació que de ben segur serà una presa de pel mes, per resoldre l’atzucac en que ens trobem, i on la solució esta a les nostres mans.

3.6.08

Entendre la globalització.

el primer gran problema és que el món empresarial català no ha entès ni la globalització engegada a mitjans dels anys 90 ni les noves regles que cal tenir en compte (...) cal modificar la relació de Catalunya amb Espanya i actuar d'acord amb les regles pròpies de la globalització.
Això implica negociar amb el govern central en base a interessos i necessitats, i caminar per acoseguir el dret a decidir des de la força de la democràcia. (...) s'ha errat en l'estratègia i, enlloc d'apostar per la competitivitat i el valor afegit s'ha potenciat la importació de mà d'obra barata, una fórmula condemnada al fracàs davant l'aparició de la Xina i la Índia com a competidors directes en aquest àmbit. (...)
Són fragments del que David Madí va dir durant la presentació del seu llibre 'Democràcia a sang freda' celebrada el passat abril a la seu de Foment del Treball a Barcelona
A Catalunya ningú en prendrà nota perquè això són "collonades d'un pijo de dretes". I així va el país, i així hi anirà.

1.6.08

Maragall

En el tram final de l'anterior legislatura, quan les turbulències del "Dragon Khan" (en expressió clarivident de l'exconseller Joan Carretero) estaven en el seu punt més àlgid i el Tripartit tocava a la seva fi, ja vaig comentar que trobaríem a faltar el president Maragall, com en aquell moment trobavem a faltar i molt al president Pujol.
El temps, crec, m'ha donat la raó i avui aquest País nostre, tan estimat i volgut, torna a donar una mostra de neciesa en menystenir al ex- president Maragall com si no el conegués.
Els socialistes catalans han esborrat Maragall de la seva història més recent, han oblidat aquell qui ha estat la figura més pública i notòria del socialisme catalanista hereu d'Almirall.
El PSC ja no existeix, perquè res no queda d'un socialisme valent que volia construir el país des d'un catalanisme compromès amb la terra i amb els valors propis de Catalunya.
El seu lloc ha estat ocupat, literalment, per socialistes nouvinguts, de profundes conviccions espanyolistes (encara que les dissimulin a voltes per presentar la cara més amable a l'electorat de més enllà del Baix Llobregat i ha tota Catalunya); ja en podeu dir Montilles, Corbachos, Zaragozas, Icetas,BallesterosJiménez,Ripoll ... i tota la cúrrua d'hereus escampa que s'han fet amb la terra i es proclamen "pal de paller" de la nació.
Què us heu cregut !
Vergonya per als socialistes que un dia anàveu de catalanistes, que predicàveu als quatre vents el progrés de la Nació des de les conviccions pròpies i que ara, esporuguits per aquests nouvinguts, us amagueu sota l'aixopluc del paraigües del govern.
A vosaltres, us hauria de caure la cara de vergonya i enyorar també a Maragall.