30.12.08

CARTES DAMUNT DE LA TAULA ¡ ¡


Dues coses per endavant: una, esperar que hagueu passat uns dies, no sé si tranquils, però feliços i en família; la segona, com que aquest és el meu darrer comentari de l’any, desitjar-vos que gaudiu l’entrada del 2009
No soc gens partidari de balanços, no en sé gaire, però si més no dir que com a País ha estat un any desastrós, podeu mirar hemeroteques, o fer servir la memòria, millor la primera opció ja que la memòria és selectiva i per ajudar-nos a sobreviure tendeix a apaivagar les emocions negatives.
El Govern ens inunda de balanços positius, no fa gaire ens va oferir el des dos darrers anys, no hi ha per on agafar-lo. La síntesi és un any de ruïna financera i això és l’origen del nostre declivi.
Davant del desenllaç imminent del tema del finançament, els diferents partits polítics van prenent posicions i l'argumentari d'uns i altres per beneir o desqualificar l'acord és més previsible que la predicció que fa aquell que diu que plourà quan de fet, ja comencen a caure gotes.
Que ERC
argumentaria que el mal acord de finançament és degut al mal acord Mas-Zapatero, estava cantadíssim i alguns ja ho van escriure fa mesos. Es veu que ERC no hi tindria cap responsabilitat en un mal acord...
Que el PSOE catala, entraria en la trampa de comparar l'acord de finançament actual, tot cantant-ne les excel.lències , amb l'acord de finançament del Majestic -pacte de legislatura-, és d'un poc rigor i d'una barra només digne del més pur estil José Zaragoza. Mentre apareixerà un Montilla que ens dirà que hem assolit el màxim possible i Castells, a contracor, defensarà no sé ben bé que.
Que el PP diria que amb els acords multilaterals, Espanya quedarà hipotecada pels segles dels segles, és pura estratègia demagògica per desgastar al govern espanyol del PSOE.
Els catalans ja n'estem tips i cansats de sentir parlar durant tant de temps del nou finançament de Catalunya encara no resolt. Estem cansats i tips de tanta inoperància i ineficàcia dels polítics d'aqui i d'allà. Estem farts de mentides, de jugar al laberint sense ganes, i de sentir-nos insultats per tota una rècua de pseudo politics que ens governen des d'ací i des d'allà.
Aclareixin d'una vegada què volen fer amb el finanançament de Catalunya, un tema que portem arrossegant des de fa dos anys de forma miserable i rastrera per part dels d'aqui i dels d'allà. Els catalans n'estem aborrits i fins els co…...
Potser que ja n'hi ha prou del joc brut de la "Puta i la Ramoneta", i que el Govern d'aqui, i el Govern d'allà posin d'una vegada les cartes damunt de la taula i juguin com a cavallers i no com a criatures malcriades. Des de CiU, no hem de caure tan baix amb justifiacions tan miserables i de politiqueria barata. No podem demanar ara la lluna.
No podem exigir el concert econòmic ni res que no fou possible aconseguir durant la negociació. No ho podem fer i no ho fem. Però alhora hem d'exigir fins al darrer euro de l'acord pactat i referendat pel poble de Catalunya. Si l'acord compleix l'Estatut, ok i a callar.Si l'acord no arriba a allò que l'Estatut estableix, tota acció política contundent em semblarà poca cosa.
S’especularà sobre la moció de censura. No l’ha de presentar ara. CiU ha d’esperar la sentència del Tribunal Constitucional. Aleshores haurà d’esperar a veure si ERC vol mantenir un any més aquesta situació o bé mou peça. Si vol continuar. Haurà de presentar-la, posar les cartes a sobre la taula i guanyar-la o perdre-la. ERC tindrà la paraula, però en tot cas serà la fi del tripartit.
El 2009, el primer trimestre, serà un any de dura política a Catalunya.
El tripartit pere a mi, és “irrepetible” i ERC ho haurà de veure. Depenent de com jugui tindrà més o menys diputats a la propera legislatura. L’objectiu de Catalunya és recuperar la participació electoral dels seus ciutadans. Especialment dels decebuts, que sentin que votar als partits nacionals és una opció útil. No ens podem permetre un anys més caient per aquest pendent de degradació nacional, d’autojustificació, on una almoina es veu com un triomf de la negociació política i l’absència de l’insult com una demostració del respecte que tenen a Catalunya.
No ens enganyem, Catalunya ha deixat de ser la comunitat, si no estimada, respectada, líder en molts aspectes i a la que altres comunitats miraven, sovint, amb enveja. La Catalunya del 2009 és una ombra del que era fa una dècada i mitja. I dit ras i curt, CiU només pot beneir un acord de finançament que compleixi amb els següents paràmetres i que són extrets de l' Estatut:
- Principi de bilateralitat
- Rendiment complet de la cistella d'impostos segons els percentatges establerts a l'Estatut
- Variable segons població rectificada
- Vincle entre necessiatats de despesa i capacitat fiscal
- lleialtat institucional
- Reducció del dèficit fiscal
- Nous mecanismes de solidaritat i anivellament (ordinalitat)
- Consorci tributari
- Capacitat normativa
- Presència de criteris de revisió.
No m'ho invento jo. Això està escrit així en l'Estatut pel qual jo, junt amb el 70% de les persones que vam anar a votar aquell dia, vam anar a donar el nostre si. Qualsevol acord que no inclogui alguns d'aquests paràmetres, serà una violació dels drets democràtics més elementals. Un frau. Un engany.
L'aplicació del sistema de finançament, la seva definitiva concreció, no podia incloure ja cap altra negociació, cap altra retallada. Es podien preveure lectures restrictives, es preveuen de fet, tres anys de gradació pel seu complet acompliment, però més ratallades?
Cap ni una del mínim establert. Hores d'ara, em pregunto doncs com Zapatero podrà rebaixar el dèficit fiscal de Catalunya sense rebaixar el superàvit fiscal d'altres. Hores d'ara em pregunto com Zapatero s'haurà pogut “inventar” un sistema para "acontentar a todos y en el que todos saldremos ganando". M'ho pregunto però no em preocupa. L'únic que em preocupa és que Catalunya tingui el que és seu perquè així ho diu la llei orgànica que el Congreso de los Diputados va aprovar. Tinguem-ho tots clar, per favor i no ens deixem prendre mes el pèl que massa que ens l'han près fins a data d'avui! Caldrà veure que faran tots plegats, i especialment els del Tripartit, si els comptes del finançament no són els desitjats.
Serà molt interessant veure com se'n surten uns i altres.És tot tan escandalós....per no dir tan patetic. L’any no s’ha acabat, ja hem vist que no existeix la bilateralitat entre la Generalitat i el govern espanyol i que l’aixecada de camisa és total. Encara no hem vist el document sobre finançament que el president funàmbul està preparant. Segur que aviat el veurem, ho ha dit Rodríguez Zapatero, el 30 o el 31 de desembre o el 7 de gener, tant m’és. En qualsevol cas tornarà a no acomplir els seus compromisos perquè al govern espanyol no l’importen ni les lleis ni la paraula donada, qui dia passa any empeny. Sigui el dia que sigui quan mostrin les seves cartes veurem que es tracta d’una proposta de model que, naturalment, no servirà per a res.
No apareixerà cap de les xifres que s’han posat sobre la taula i l’única oferta real serà més espoli justificat per mil raons i, especialment, avalada per una situació econòmica realment dolenta. La “millor economia del món” no podrà assumir la situació. Una vegada més Catalunya haurà d’acotar el cap davant les ordres del president Manuel Chaves. Cal que els catalans seguim pagant el seu deute històric.
Bé a totes les persones que paseu per aquest bloc, els millors desitjos per a l’any 2009.

22.12.08

La loteria del finançament.

Tenim molts números perquè ens toqui la loteria del finançament però sembla que no serà la grossa ni els primers premis. Montilla i Castells estan liderant la recta final de la negociació amb Zapatero per aconseguir el que mereix Catalunya però el resultat es donarà a conèixer després de molt temps de desgast i diners invertits. El PSOE- PSC posen a prova la seva respectiva responsabilitat i encara que sigui el mateix partit, cadascú és lògic que vetlli pels seus interessos.
Anys enrere amb Pujol, tot era diferent, per ser de CiU i ser d’un partit diferent al que governava, però la reivindicació era la mateixa. Però el president espanyol, tot i les debilitats que li pugui causar aquest desenllaç, no hauria d’oblidar gràcies a qui ha obtingut aquesta reelecció i qui dóna més a l’Estat i qui no rep en la mateixa proporció. Però cada vegada que el govern català va a Madrid per demanar el que li pertoca rep crítiques des del conjunt de les autonomies quan, en el fons, després tots volen la mateixa part del pastís. I és que els catalans sempre acabem morint a la riba de Madrid, tot i que la capital espanyola no tingui mar. Fins i tot el menys professional dels negociadors sap que a una negociació cal anar-hi en una posició forta o, si més no, fer-ho veure. La posició del PSC en les negociacions del finançament és d'allò més feble: la Generalitat no fa ni cinc de calaix i necessita les engrunes de la taula de la Moncloa per anar trampejant. Van intentar fer veure que eren forts i van amenaçar amb no votar els pressupostos de l'estat i amb retirar-li al PSOE la fidelitat eterna.
A Madrid sabien que anaven de farol i han esperat fins a deixar-los amb el cul a l'aire. Ara van submisos a la casa de l'amo a demanar-li sisplau que els deixi arribar a final de mes. I d'això en diuen negociació.?.. Al Congrés fundacional de 1978, el PSC nasqué com PSC-PSOE, amb voluntat de ser el partit majoritari a Catalunya, de governar-la i amb l'objectiu primordial d'incrementar el poder socialista a Espanya des de Catalunya. Era dirigit per polítics catalans que creien en un Estat espanyol federal, que rebutjaven el nacionalisme català però no l'espanyol mantenint la contradicció ideològica de ser internacionalistes a Catalunya i limitar-la en les fronteres estatals.
Cregueren, seguint el pensament de la branca catalana del PSOE, que els vots dels catalans procedents de l'emigració de regions espanyoles dels anys 60 i 70 mantindrien a les eleccions autonòmiques un vot de signe espanyol, fou aquesta també la raó primordial per a rebutjar el nacionalisme català i practicar un clientelisme condescendent espanyolista amb els nous catalans. Catalunya en l'adveniment de la democràcia havia de ser socialista, les primeres eleccions espanyoles semblaven ratificar-ho, però l'any 1980 CiU, guanyà les eleccions catalanes. Fou una data clau.
El PSC decidí retirar-se a Madrid; treballar per al PSOE i els objectius d'aquest.
El socialisme català deixà d'existir, passà a ser espanyol, sense concessions catalanistes, la finalitat de la seva existència política a Catalunya fou la de guanyar vots per al PSOE a les eleccions al Govern de l'Estat. La seva ambició de governar Catalunya s'esfondrà davant de l'acceptació persistent per la societat catalana de la ideologia, model social i pràctica política CiU. El socialisme català s'espanyolitzà totalment durant els 23 anys de Govern nacionalista, fou la seva reacció davant d'una situació política que no arribà ni a comprendre ni a acceptar. Els catalans segueixen donant la seva confiança majoritària al PSOE perquè governi Espanya i a CiU perquè governi Catalunya i ho ha seguit fent malgrat el PSC-PSOE presideixi el Govern català, fins i tot a l'última convocatòria el PSOE-PSC amb el candidat Montilla fou durament castigat pels electors. El socialisme català és socialisme espanyol, l'avantguarda del PSOE a Catalunya. La societat catalana així ho entén.
Hi ha opinadors polítics que s'han fet la pregunta: pot canviar el PSC?, pot ser només català i després socialista?, pot ser català i deixar de ser espanyol?.Crec que és una pregunta retòrica, la resposta de la qual és coneguda.. Si el PSC trenqués amb el PSOE , el socialisme mai no tornaria a governar Espanya i el PSC no s'asseguraria tampoc governar Catalunya, puix el nacionalisme català no sofreix erosió social, CiU segueix gaudint d'una fidel adhesió ciutadana.
El paisatge d'un PSC sense la capa protectora del PSOE no forma part de l'imaginari dels dirigents socialistes; Montilla, Iceta, Chacón, Corbacho, Rangel, Ferran, Zaragoza, de Madre ... etc. són PSOE en estat pur. No, el PSC-PSOE no pot canviar. I, per tant,ERC està defraudant, no ja al seu electorat fidel, sinó fins i tot als simples simpatitzants que sense tenir altre punt de referència electoral vàlid, els donen la seva confiança quan toca votar. La direcció d'ERC no sap cap on va. Per una banda els seus màxims dirigents només es limiten a pronunciar frases rimbombants, a fer escarafalls per a que algú se'ls escolti, peró estan aferrats al poder que no pensen deixar encara que sigui en benefici de Catalunya que és el què importa realment.
ERC si continua mantenint-se al Govern de La Generalitat acabarà per entrar en estat de coma, i del coma reversible passarà al coma profund. No s'adonen Josep Lluis Carod Rovira, Joan Puigcercós i Joan Ridau no tenen consciència de com estan desenganyant i enganyant als seus propis votants?. És que aquest tercet són sords i cecs?. No saben que el PSC és igual que el PSOE?. Catalunya, els catalans, no ens mereixen aquesta mena de classe política que actúa més defensant els seus interessos i ambicions personals, que els legítims i irrenunciables drets nacionals de la nostra nació.
Vagin fent senyors d'ERC. Ja s'ho trobaran.! Prioritzar els interessos de Catalunya, que exhibeixen l'estricta obediència al país, que al·leguen lluitar per la plenitud nacional, hagin consentit a que la clau l'acabin tenint els més vassalls amb el PSOE, sigui perquè els han cedit el govern de la Generalitat, sigui perquè sempre han pactat a la baixa el règim d'autogovern (començant per l'Estatut o qualsevol de les lleis pressupostàries anteriors) sense contrapartides..Rematem l'any amb l'ensulsiada del finançament, però l'escac mat arribarà amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, que, entre altres coses, dirà que res del que decideixin les institucions catalanes i el poble de Catalunya en matèria financera vincula les Corts Generals espanyoles (com el TC ja va establir en la sentència 13/2007, de 18 de gener, sobre finançament de les comunitats autònomes).
Un cul-de-sac que ens obliga a exigir a tota la classe política catalana que no contribueixi més al suïcidi col·lectiu. Una consulta, sigui a través de referèndum o a través d'eleccions, que expressi el rebuig d'aquest estat de coses i que cohesioni el catalanisme. Per això cal malfiar-se de tots aquells que vacil·len a l'hora d'enfrontar-se a la crisi esquivant la voluntat popular, tallant les ales de la participació en la vida pública en un moment precari: s'estan doblegant als inconfessables interessos que no tenen res a veure amb Catalunya ni amb el benestar de la comunitat i que, sens dubte, són el camí oposat a la recuperació de la dignitat, el valor mínim i a la vegada el més preuat de la decència política i de la virtut ciutadana que permet encara mantenir un país dempeus.

21.12.08

Causa de divorci !

Amb la comèdia que es porten amb el tema del finançament, quan ja fa dies que tenen el full de ruta fet i ara només segueixen les instruccions, els del PSOE aconseguiran encaixar una mica més Catalunya dins la seva España.
Tot amb el suport d'una ERC que s'ha venut per un tros del pastis, i d'una ICV que ha fet el mateix, acabant les dues formacions com a satèl.lits del PSOE a Catalunya. El que, els ha permés arrancar totes les crostes nacionalistes i canviar-les per unes altres, també nacionalistes, però espanyoles, o de l'España plural, com l'anomenen.
L'afebliment nacional de Catalunya és una evidència i una realitat que cal atribuir al PSOE i els seus col.laboradors del Tripartit.
El model de finançament i la retallada de l'Estatut seràn la cirereta del pastís, que certificara l'encaix definitiu de Catalunya dins d'España. Quasi no queda temps per reaccionar, i només ho poden fer els que avui ostenten la responsabilitat política del País i creuen en ell. Pel camí ja s'ha quedat el PSC, liquidat per un PSOE instal.lat comòdament a la Generalitat, i també la Catalunya nacional, liquidada pel Tripartit i el Govern de Madrid.
El president hauria de saber que a Catalunya fa segles que es va inventar la sopa d'all. Fins quan serem capaços d'aguantar tanta ignominia i menyspreu de Castella?.
A aquestes alçades, ni l'una cosa ni l'altra ens haurien de causar gaire sorpresa. Amb el temps, el president espanyol li ha agafat el gust a la pràctica de donar gat per llebre al personal, i, quan es tracta de Catalunya, val a dir que s'hi llueix: si tenim en compte que, en la qüestió del finançament, ell i el seu executiu van començar per incomplir tota una llei orgànica aprovada al Congrés (i, abans, al Parlament de Catalunya, però això a Zapatero no l'impressiona gaire) en posar-se al clatell la famosa data límit del 9 d'agost (recordar-la a hores ara resulta, fins i tot, commovedor), i que després encara va continuar incomplint el segon termini negociat per Joan Saura en una exhibició clamorosa d'astúcia política, qualsevol cosa que faci o que no faci en relació a aquest tema és possible. I pel que fa a la revelació segons la qual el PSC som nosaltres, és a dir ells, diguem que es pot entendre com una mostra de prepotència, sí, però d'una prepotència força previsible, després de com s'ha desenvolupat tota la història de la votació dels pressupostos de l'Estat per part dels socialistes catalans. Veníem d'on veníem, la segona legislatura aznarista, amb la seva recuperació de l'espanyolisme desacomplexat i agressiu, i amb el seu final estrepitós degut a la pèssima gestió que va fer el PP de la tragèdia de l'11-M, intentant ocultar el que era notori arreu del món per no sortir-ne perjudicats electoralment: i així va ser, però no per causa directa dels atemptats, sinó per haver intentat enganyar la ciutadania respecte de la seva autoria. Els vuit anys rutilants d'Aznar es van esfondrar entre la ferralla dels trens i els cossos de les víctimes, i va ser només per culpa seva.
Però, què oferia Zapatero a canvi? En principi, un tarannà més agradable i el fet de ser seguidor del Barça: poc més, però amb això en va tenir prou per ser rebut com un personatge salvífic que d'alguna manera havia de ser capaç de resoldre l'enfadosa qüestió de l'encaix de Catalunya dins Espanya. Després, les seves vaguetats sobre l'Espanya plural i la promesa que recolzaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya li van valdre totes les credencials de president amic dels catalans, així com el favor de les expectatives, tan càndides com desmesurades, de molts catalans.
L'Estatut fa més de dos anys que espera ser convertit en xixines pel Tribunal Constitucional, el finançament s'eternitza i ja veurem què arriba, i, en resum, la llista d'enganyifes i incompliments de Zapatero amb Catalunya ja fa feredat: ni els partits del Barça, no va a veure, no fos cas que l'acusessin de separatista. Tot plegat no va evitar que a les últimes eleccions espanyoles els socialistes tinguessin aquí un resultat esplèndid, però sí que ha fet que, al mateix temps, a alguns -no tots- sectors del catalanisme, tant polític com civil, els hagin caigut -i amb molta dificultat- la bena dels ulls i l'ànima als peus: i ara es dolen que Zapatero els hagi decebut, els hagi mentit o els hagi manipulat a la seva conveniència. Aquesta constatació ha fet de moment una víctima: la unitat catalana per a la negociació del finançament, que de tota manera ja es veia prou trista i macilenta. L'esquerda s'ha produït entre els catalans que encara volen creure en Zapatero i els que se n'han desencantat. Però el que em causa perplexitat és que algun dia s'hi encantessin: sigui mentider o honest, hàbil o sapastre, simpàtic o antipàtic, i es digui com es digui i sigui del partit que sigui, el que hauríem de començar a tenir clar és que les solucions als problemes de Catalunya no vindran mai del president del govern d'Espanya.
La violència d'Estat és anàloga a la violència de gènere. Catalunya pateix com una dona maltractada repetidament pel seu marit: durant anys ha discutit i s'ha barallat amb ell dins de les parets de la llar, pel terror que l'inspira la violència de la parella, pels fills, per raons econòmiques. Fins que un dia el darrer abús provoca la resposta contundent: presenta una denúncia per maltractaments als tribunals i demana el divorci.
Els centenars de milers de persones que ens vàrem manifestar contra la retallada de l'Estatut i contra el col·lapse de les infraestructures tenim la responsabilitat de mantenir la dignitat de Catalunya davant tant claudicació. Un nombre creixent de catalans no ens limitem a lamentar la laminació dels nostres drets per part del Regne d'Espanya. Aquests centenars de milers de catalans hem de fer visible la nostra indignació i la nostra determinació d'iniciar el mateix camí que han seguit les altres nacions europees fins aconseguir el seu propi Estat. Demanar el divorci i posar en marxa el procés per assolir-lo és la resposta contundent que necessitem i al voltant d'aquesta hem d'aplegar el màxim possible de conciutadans.

5 DIES.




19.12.08

"Primer els peixos, després las persones"

La notícia que m'ha fet treure temps de sota les pedres per escriure aquest comentari és la següent (seieu perquè sino caureu de cul): El tripartit vol prohibir tirar pedres als rius http://politica.e-noticies.cat/el-tripartit-vol-prohibir-tirar-pedres-al-riu-24114.html
No és broma. Si no hi posem remei, el gest de tirar pedretes al riu esdevindrà il•legal si no aconseguim modificar el "Projecte de llei d'ordenació sostenible de la pesca continental" que el Tripartit ha enviat al Parlament.
En concret, l'article 33, referit a les arts, modalitats i accions no autoritzades, estableix en el seu apartat d) la prohibició de picar sobre les aigües i llençar-hi pedres (...). Sens dubte tot un despropòsit que retrata, una altra vegada, la irrefrenable tendència del tripartit a regular-ho tot, fins a extrems que, com és el cas, ratllen el ridícul.
És que ho torno a rellegir i segueixo sense creure-m'ho. Diuen els ecoguais que no es podran "picar pedres sobre les aigües" ni "llençar-hi pedres".... perquè els peixos no s'espantin (textualmen). LA MARE QUE ELS VA PARIR!!! Putos incompetents!!!!

Mira, que ens facin circular a 40 km/h quan hi hagi congestió es pot arribar a entendre, que les fonts estiguin més seques que la Maña amb l'excusa que a la conca de la Muga (que està a 150 km al nord de Barcelona) no hi ha aigua potser s'entén, que la il·luminació de Nadal de Barcelona sigui més tènue que la d'un tanatori bueno, que obliguin als Mossos per carta (publicada als diaris) a un acte polític del senyor Saura i que a sobre el senyor Boada ho negui rotundament és un mal menor, té un passi.
Però que ara ens diguin que ens multaran per tirar pedres als rius perquè els putos peixos es poden espantar és la gota que fa vessar el got.
Fins aquí podríem arribar.
Aquests senyors Saura, Boada, Herrera, Camats, Mayol i companyia no tenen cap culpa de ser justets en matèria gris, però algú els hauria de dir que deixin de tocar els ous amb collonades. Que algú els expliqui que al País hi tenim problemes molt més grossos que preocupar-nos perquè els putos peixos s'espantin. Prou, que algú els foti al carrer. Que algú els agafi per la sol·lapa de l'americana (de pana, però de disseny i ben cara) i els digui que dirigir un País vol dir prendre decisions serioses, no actuar de cara a la galeria per uns quants mil·lers de votants. Prou, prou i prou!

18.12.08

CONVERSACIÓ DELS REIS

Es una llàstima que no puguem escoltar la conversació dels tres reis. Parlen del propòsit de la normativa que vol regular la velocitat al cinturó barceloní, podent-la reduïr a menys de 60 km/h.)
L'afany regulador i intervencionista sembla que no té límit. Després de la mesura de limitar a 80 Kms per hora la velocitat de l'àrea metropolitana. Ara trànsit, en mans de marxistes que anyoren els plans quinquenals soviètics, en proposa ara regular fins a un mínim de 40 kms per hora.
Es fan aquest tipus de propostes sense pensar en les hores que hem d'esmeçar al dia la gent de peu, per anar a la nostra feina. Sense pensar en les hores perdudes, el combustible malgastat i els diners llençats d'aquells que a diari fem cua perquè els dels 40 Kms per hora no volen més carreteres i no inverteixen en transport públic.
I a sobre, als trajectes que pots anar bé ara ens volen imposar una limitació irracional.
Una limitació irracional que a més posa en risc el respecte per les normes de circulació. Les normes han de ser lògiques i proporcionades. Lamentable que la forma que tenen alguns per fer-se visibles al govern sigui tocant la pera al ciutadà. És el que sol passar quan hi ha saturació de regulacions. És la lògica post-comunista, basada en el sil.logisme
"la gent és estúpida"+"hi ha un problema" => "fem una llei que ho reguli".
Una prova (és en castellà, però no tinc ganes de traduir-ho, ja fa el fet): ARTICULO 49. Velocidades mínimas.
No se deberá entorpecer la marcha normal de otro vehículo circulando sin causa justificada a velocidad anormalmente reducida. A estos efectos, se prohibe la circulación en autopistas y autovías de vehículos a motor a una velocidad inferior a 60 kilómetros por hora y en las restantes vías a una velocidad inferior a la mitad de la genérica señalada para cada una de ella en este Capítulo, aunque no circulen otros vehículos.
Se podrá circular por debajo de los límites mínimos de velocidad en los casos de transportes especiales o cuando las circunstancias del tráfico impidan el mantenimiento de una velocidad superior a la mínima sin riesgo para la circulación (artículo 19, nº 5, del texto articulado).
Las infracciones a las normas de este precepto tendrán la consideración de graves.
Ja sé que diran que això és interpretable, i que es basaran en el punt segon d'aquest article, etc... però ja amb l'actual normativa, s'ha de tenir en compte que, en condicions normals, és a dir, sense cues, el marge entre el que s'ha de circular per aquestes vies és d'entre 60km/h i 80km/h, la qual cosa pot arribar a ser complicada.
Només voldria remarcar que la conselleria d'interior està sota la responsabilitat d'un partit al qual han votat 282.693 persones d'un total (cens total) de 5.212.307, o sigui, amb el suport d'un 5,42% del total de la població amb dret de vot de Catalunya. El fet que ells es dediquin a fer aquestes coses no ens ha d'extranyar, ja que forma part de la seva naturalesa política, totalitària i romàntica. El que ens ha de preocupar, i molt, és que hagin arribat a assolir aquesta quota desmesurada de poder. I si una possible explicació fos que els socialistes els han volgut donar una conselleria-marró per a desgastar-los, això seria una mostra de la consideració que els sociates tenen pel país: més o menys al mateix nivell que una merda.























16.12.08

QUAN OBRIRAN ELS ULLS ??

La Catalunya que sap on va.
-Amb vosaltres, a la ruïna.
Malgrat les paraules del Sr. Montilla, tots sabem que històricament el PSC s`estimat més Espanya i el seu PSOE que Catalunya.
Són els autèntics enemics de Catalunya, ja que no ens ataquen frontalment com el PP, però els fets resultants són fins i tot pitjors.
Podem recordar la LOAPA, la LOFCA, els vots a favor de la secessió lingüística, la negació dels nostres drets històrics, la presentació d`esmenes al Estatut aprovat el 30 de Setembre dos dies després, robatóri fiscal impressionant ( amb el PSOE ha augmentat considerablement).
Porten 30 anys lluitant per esvair-nos nacionalment, anihilar-nos culturalment i sempre jugant a favor de qualsevol acte que malmeti els nostres fonaments nacionals. Per certa esquerra catalana, sembla que el fet que ens robi l´esquerra espanyola, és millor que ho faci la dreta espanyola. Un determinat progressisme imbècil, que no veu que per fer polítiques socials, necessitem no ja un bon finançament, sinó el Concert.
Quan obriran els ulls?? ERC i ICV? què diran ara del seu president de la Generalitat, incapaç de cap gest de dignitat Catalana, per enfrontar-se el seu amo i senior de Madrid? Bé, doncs ja està,avui s'ha fet oficial tot i que estava cantat des de feia mesos: els 25 diputats del PSC a Madrid donaran suport, com no m'imaginava que podia ser d'altra manera, als pressupostos del PSOE. Tant li fa que no hi entri el nou finançament després de no sé quants terminis que s'han passat olímpicament per on els ha semblat, tant li fa que això posi el país en una situació límit, a un pas de la fallida tècnica, tant li fa que això sigui un clar incompliment d'una llei (l'estatutet) que va aprovar el parlament espanyol i fou votat afirmativament en referèndum, una de les més altes expressions de sobirania popular: estava cantat i ja està.
El maltracte a Catalunya del govern”amic” ha estat el pitjor dels últims 30 anys: enganys sistemàtics, mentides Entre les genials frases de demagògia barata que acostuma a utilitzar el PSOE-PSC en les seves campanyes, destàquen algunes com "La Catalunya Optimista" utilitzada fa només 10 mesos contra tots els que avisàvem de l'enorme crisi en la que estàvem entrant mentre la Carmen Chacón buidava la caixa de l'estat regalant uns absurds 400€ a tothom i subvencionant el mercat de lloguer amb uns diners que necessitem imperiosament per a fer la reconversió laboral més important des de la revolució industrial.
L'altre gran mentida utilitzada fou "El PP utilitzarà el teu vot contra Catalunya".
No perquè no fos evident que el PP ho faria, sinó per la manifesta evidència que el PSOE-PSC també ho faria, i a més amb traïdoria. Com a mínim, el PP no enganya a ningú sobre les seves intencions.
En canvi, el PSOE- PSC continua mentint descaradament, sense honor, ni decència, ni una miqueta d'orgull que els faci posar vermells mentre venen les il·lusions i el futur d'aquells que tant innocentment els van votar. L'última gran mentida que utilitzen aquests és la perversa justificació de la traïció que faran al seu país i als seus votants en la segona votació dels pressupostos castellans. Segons ells, la seva votació a favor dels pressupostos es deu a que no poden "posar el seu país en perill obligant a prorrogar uns pressupostos fets en època de 'no crisi'". Segons ells el desastre de no aprovar-se els pressupostos de l'estat seria tant majúscul que no ens el podem permetre.
On és la trampa d'aquesta perversa justificació? La trampa és que justament aquesta sentència és tant certa que JUSTAMENT PER AIXÒ ÉS IMPRESCINDIBLE QUE NO ELS RECOLZIN!!! És el PSOE i el govern de Castella el que no es pot permetre prorrogar els pressupostos de l'estat. És Castella la que no es pot permetre mantenir uns pressupostos com els de l'any passat aquest any. I justament perquè Castella no se'ls pot permetre es fa imprescindible que el PSC enllaci el seu vot afirmatiu als pressupostos castellans amb el resultat del pacte de finançament. Els pressupostos de Castella s'aprovaran segur aquest any.
El PSC votarà sí als pressupostos castellans aquest any. Aquesta és una certesa. La única cosa que està en discusió és si el gobierno de Castella per aprovar-los haurà d'arribar al pacte de finançament que fa dos anys que havíen d'arribar o si podrà aprovar-los sense el finançament, gràcies a la traïció del PSC. Per això és tan pèrfida la posició dels botiflers. Perquè ens volen vendre que si enllacessin els pressupostos al finançament, el Gobierno de Castella prorrogaria els pressupostos de l'estat i això és totalment falç. Si s'estimessin una miqueta el país que els dona els vots, aquesta xusma faria temps que hauria advertit que una cosa evidentment està lligada a l'altra. Que sense acord de finançament no hi havia pressupostos de l'estat, entre d'altres coses perquè el fiançament de Catalunya és una part inalienàble de conjunt del pressupost castellà.
Però els traïdors són el que són. I saben perfectament que la raó de la seva existència és aconseguir inventar excuses insostenibles per fer que Catalunya no tingui els recursos que els ciutadans que els han votat han de menester. Que no tingui els hospitals que es mereixen gràcies als seus impostos. Que no tingui els parcs, ni la seguretat ciutadana, ni les ajudes socials, ni la reconversió laboral, ni les polítiques internacionals, ni l'innovació que necessita per tirar endavant. La feina del PSOE, com la del PP, és la d'aconseguir que Catalunya sigui una Autonomia més. Una altra colònia castellana, arruinada i sense ganes de seguir endavant més que demanant almoïna a la totpoderosa cort castellana. I per això utilitzen l'estratègia del poli bo-poli dolent. Els del PP són prou honestos com per anar de cara, i els del PSOE prou deshonestos com per trair Catalunya i sortir a cara descoberta intentant convèncer a tothom que ens traeixen pel nostre bé.

13.12.08

SÓU ELS CORRESPONSABLES ?

Un conegut meu, que va votar als socialistes espanyols a les darreres eleccions generals es queixava que en general, aquí tot era molt més car que a la regió d'on van venir els seus pares.
Després d'un diàleg, senzill, sense escarafalls, però amb dades i argumens, aquest conegut admetia que la majoria dels problemes ens venien per la qüestió econòmica, i la pregunta era:
on van els diners del catalans?
La meva resposta era simple: governen els que tu,vas votar, els votants socialistes a les darreres eleccions sóu corresponsables de l'ofegament econòmic de Catalunya
Ell no ho negava, només deia que ell era optimista i és que el PP, és que el PP,.... i mentre aquí discutim de si el PSOE o el PP,tots dos, ells es reparteixen el pastís espanyol, ben regat amb el cava dels diners catalans
Votants del PSOE-psc, una cosa tinc clara: el govern Zapatero és nefast per Catalunya, cal repassar les hemeroteques de promeses i lleis incomplertes ?; per cert, no teniu prou coll… de criticar el principal culpable, governi qui governi, l'estat espanyol!, o és que fer-ho seria admetre el vostre error i la vostra esquizofrènia de ser catalans i votar com espanyols ?
Davant l'evidència i la manca de resposta i d'alternativa de la resta de formacions polítiques, tot fa pensar que no passarà res. Ni consultes, ni eleccions, cap resposta política s'ensuma davant les mentides i els incompliments del Govern Espanyol.
I aquesta manca de resposta és el que més preocupa. Més que el paper que faci el psc, doncs aquest ja el sap tothom i tampoc serà cap novetat. La manca de capacitat per plantar cara al sistema no pot quedar darrera l'excusa del que fan i deixen de fer els socialistes.
El vot als Pressupostos de La filial del PSOE el psc, no pot deixar a la resta de braços plegats amb queixes i lamentacions, i res més.Amb finançament o sense, amb nou Estatut o sense, els socialistes de Catalunya no votaran en contra de Zapatero. Cal suposar que això tothom ho te clar, i que al final Madrid farà el que més els convingui amb el finançament i l'Estatut.
«F ets!, no paraules», ens va dir el President Montilla. I abans d'acabar el mes el crèdit s'haurà exhaurit. De res hauran servit 25 diputats, 12 senadors i 2 ministres. El psc donarà el vistiplau als pressupostos sense haver obtingut cap millora en el finançament ni cap competència d'importància com preveu un Estatut que tothom dóna per mort. Molt picar l'ullet a uns i altres i advertir Zapatero amb l'estratègia de guanyar temps. La votació favorable dels diputats socialistas, als pressupostos en qualsevol país normal faria perillar l'estabilitat del govern de la Generalitat.
Aquí, caldrà veure-ho. «Fets!, no paraules», repetia l'ara President en la campanya electoral.
El que ha quedat són discursos grandiloqüents i gesticulacions, aquesta setmana des del Japó, tot embolcallat amb una gran dosi de tarannà, el que li ha permès anar fent, enganyant els uns i els altres. El President ven fum i els seus aliats se l'han cregut i, el que és més greu, n'hi han comprat. Però a escassament vint dies per acabar l'any en què algú va gosar proclamar que d'aquí a sis anys celebraríem el referèndum d'autodeterminació, pot acabar demostrant-se que el tripartit tampoc assegura que hi hagi mai un canvi significatiu de relacions entre els socialistes catalans i els espanyols. Ells han assumit que són la sucursal d'un gran partit espanyol, que mana molt i que, per tant, no desitgen que canviï res. Aquest són els fets. El que hem escoltat durant dos anys han estat només paraules.
Els socialistes, a Catalunya, han rebut potser no tota la glòria però sí tot el poder. Ara que ningú no s'estranyi si l'exerceixen. Des del 1978, quan el PSC es van incorporar al PSOE, l'estratègia, la tàctica i l'escalafó no ofereixen cap dubte. La subordinació a un diguem-ne projecte espanyol és una manera de veure les coses que de cap manera no poden compartir..Ara el pojecte i el programa del PSOE és el seu programa.
I Catalunya, en la seva opinió, està confortablement instal·lada en l'Estat espanyol. Per això, i perquè, entre els seus vots i els d'uns altres, han rebut tot el poder, la seva és una Catalunya-espanyola optimista. No cal esforçar-se gaire per veure que ni la inquietud identitària catalana ni cap memorial de greuges territorial no formen part del seu adn polític. Durant el temps de les promeses, hi havia qui afirmava que el pacte de govern tripartit havia de servir per arrossegar els socialistes cap a posicions nacionalistes.
Algú s'ho va creure? No pas ells; en política, callar no és atorgar.
Aquesta fantasia que” altres” van posar en circulació –que si desenvoluparien una personalitat pròpia, que si us plau per força plantarien cara a Madrid– els va anar molt bé per fer-se forts en el poder. Però l'aritmètica parlamentària i la dinàmica social dels últims temps ja apuntaven que l'arrossegament seria en sentit contrari.
El que no s'entén és com la resta de formacions polítiques, fan el joc als socialistes catalans, especulant sobre el que faran o deixaran de fer amb el seu vot als Pressupostos de l'Estat. Esperem que quan aquest vot és confirmi, no tinguin el cinisme de dir-nos que esperaven que el psc votaria en contra dels Pressupòstos.
El conseller Castells avisa al seu partit, que no comptin amb ell per avalar i “certificar” els pressupostos del Zapatero. Quina por!; algú dubte de que votaran els diputats del PSOE catalans? Jo no en tinc cap. Si al menys en Castells fos diputat a Madrid, aleshores faltaria menys per tombar els pressupostos.
Si per aprovar els pressupostos al Congrés fan falta 176 diputats (majoria absoluta) i el PSOE en té assegurats 177 (169+6+2), només cal el “sacrifici” de 3 diputats socialietes catalans, per tombar els pressupostos.
No hi ha ni tres socialistes catalans de bé amb prou cull…. O bé partidaris d’en Castells entre els diputats catalans? Les formacions nacionalistes catalanes no poden amagar la seva manca d'alternativa política darrera el comportament del psc.
Si volen ser una alternativa per cercar canvis en el sistema que portin Catalunya al reconeixement dels seus drets nacionals, han de liderar aquest camí i oferir alternatives reals.

12.12.08

DISCULPAR A LA GENT GRAN

Fraga: "Els nacionalistes s'haurien de penjar d'algun lloc"
El president fundador del PP considera que la paraula 'nacionalisme' no hauria d'aparèixer a la Constitució.El president fundador del PP, Manuel Fraga, ha assegurat aquest que caldria ponderar el pes dels partits nacionalistes "penjant-los d'algun lloc" perquè "el nacionalisme, per definició, és contrari a la defensa d'Espanya".
Per Fraga, la paraula nacionalisme s'hauria d'eliminar de la Constitució Podríem començar per penjar-lo d'algun lloc a ell i a la resta de nacionalistes espanyols que n'hi ha més i son més danyi’ns. A banda que a executar o eliminar personal aquest individu menyspreable hi té prou pràctica.
Aquest home, criminal de guerra (aquesta es va acabar de facto el 1978) responsable de fets com els de Montejurra, el quarter d'Intxaurrondo o també de signar”enterados” com a Ministre de Franco a penes de mort injustes i il·legals, entre elles la d'en Salvador Puig Antich, té la santa barra (que no desbarrar) de dir aquestes paraules, ell, el primer dels nacionalistes criminals en el seu cas.
Bé a casa em deien que s'havia de disculpar la gent gran perquè a vegades no saben el que diuen, però no sé si aquestes persones han de poder tenir vida pública, i si els diaris han de publicar les seves atzagaiades. No sé si té capacitat suficient per ser senador, si volen que el Senat sigui alguna cosa més que una farsa, i arribia aportar alguna cosa al funcionament democràtic de l'Esta
El PP té un problema i no sé si seran capaços de sortir-se'n bé. Potser perquè hi ha massa gent dins el PP (i en algun altre partit espanyol important) que pensen el mateix, encara que no ho diguin. Si hem de fer fora els nacionalismes, traiem-los tots, també l'espanyol, o sinó acceptem que hi ha cabuda per a tots, però sense enredar a ningú.
M'imagino que no sorprèn ningú el senyor Fraga, perquè tots sabem d'on ve i amb qui va governar. Potser el que ens hauria d'estranyar és que aquest senyor pogués continuar governant després de la mort del dictador. Només es pot entendre pel tipus de transició que vàrem fer, una transició que no va castigar a ningú, sinó que va servir per fer oblidar tot el que havia passat, per difícil que pogués semblar, permetent que els mateixos dirigents en vida del dictador, continuessin al davant, legislant i decidint a tort i a dret com si res no hagués passat.
Han passat més de trenta anys i encara som amnèsics, o això és el que volen fer-nos creure, i personatges com Fraga passaran com a dirigents demòcrates, perquè el seu passat obscur s'ha pretès emmascarar i dissimular.
Per què s'atreveix a mal parlar dels nacionalismes, quan és un dels grans defensors del nacionalisme espanyol? o és que el nacionalisme espanyol no existeix? si no existeix, de com en diem d'aquest integrisme espanyol?
Senyor Fraga, jo no sóc nacionalista; sóc sobiranista. Tanmateix, deixeu-me dir una cosa: si als nacionalistes els pengessin "d'algun lloc", vostè, per història, hauria de ser dels primers.
Crec que no calen més comentaris.

10.12.08

DRETS ELEMENTALS.

El 10 de desembre de 1948, enguany fa seixanta anys, l'Assemblea General de les Nacions Unides, va adoptar i proclamar la Declaració Universal de Drets Humans
PREÀMBUL
Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,
Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença,
Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel_lió contra la tirania i l'opressió,
Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,
Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia,
Considerant que els Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,
Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d'aquest compromís,
L'Assemblea General -Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant I'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.
Article 1-Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Article 2-Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició. A més, no es farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.
Article 3-Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.
Article 4-Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: I'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.
Article 5-Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.
Article 6-Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica.
Article 7-Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.
Article 8-Tota persona té dret a un recurs efectiu prop dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei.
Article 9-Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.
Article 10-Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal.
Article 11-Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa. Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.
Article 12-Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.
Article 13-Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat. Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.
Article 14-En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n. Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.
Article 15-Tota persona té dret a una nacionalitat. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.
Article 16-Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució. Nomes es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.
Article 17-Tota persona té dret a la propietat, individualment i col_lectiva.
Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat.
Article 18-Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança.
Article 19-Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.
Article 20-Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
Ningú no pot ser obligat a pertànyer a una associació.
Article 21-Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits. Tota persona té dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.
Article 22-Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.
Article 23-Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social. Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.
Article 24-Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.
Article 25-Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social.
Article 26-Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius. L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills. Article 27-Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic. Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autor.
Article 28-Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius.
Article 29-Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat. En l'exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica. Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.
Article 30-Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien.

-Malgrat que sovint sentim afirmar el contrari aquesta declaració és universal perquè va ser fruit del consens de la majoria dels estats membres de Nacions Unides en aquell moment.
Aquest consens fou alhora un triomf i una debilitat:
- un triomf, en acordar-se els drets que havien de ser garantits a tot ésser humà;
- una debilitat perquè al buscar aquest consens general la declaració no va ser dotada de cap força vinculant ni coercitiva a nivell internacional.

Així doncs, encara avui, seixanta anys després, milions de persones del planeta encara no gaudeixen dels drets més elementals. Però cal no ser pessimistes: el camí recorregut ha estat molt important, arreu del món la Declaració és acceptada com un objectiu per garantir la pau, l’equitat i la sostenibilitat, malgrat, tot s’ha de dir, les conculcacions sistemàtiques d’alguns estats.

5.12.08

30 anys de Consti-imposició.

Demà, dia 6, fa anys la constitució(consti-imposició) espanyola, sacralitzada, intocable, totèmica i, per damunt de tot... obsoleta per als catalans. És hora que la societat heterogènia i complexa que conforma la nació catalana es plantegi la majoria d'edat, és a dir, la necessitat de comptar amb una constitució pròpia. Per tant, permeteu-me la reflexió al voltant de la data: amb tot el respecte pels veïns, i amb plena voluntat de continuar convivint plegats en el si de la Unió Europea.
Ens l'havien defensada com un instrument que havia de portar a una gestió democràtica de la vida pública en què la nació catalana podria viure lliurement. Experiències amargues indiquen que el raonament del mal menor no va ser encertat Aquest 6 de desembre ja farà trenta anys que la nostra vida política dins l'Estat espanyol és regida per aquesta norma fonamental. Els partidaris d'aquest text ens l'havien defensat com l'instrument que ens havia de portar a una gestió democràtica de la nostra vida pública, dins la qual la nació catalana podria viure lliurement. Sortíem del franquisme i alguns creien que qualsevol cosa podia ser defensada com a millor.
Però, després de tots aquests anys d'experiències amargues repetides, és evident que el raonament del «mal menor» no va ser gens encertat. És hora que això es reconegui sense reserves i que es passi a fer una altra mena de política, sobre unes bases sòlides.
En primer lloc, diguem la veritat: l'Estat espanyol no és un sistema polític pròpiament democràtic. Sorgit del franquisme sense ruptura, s'ha aguantat en tres columnes bàsiques de caràcter oligàrquic, amb lleus maquillatges: la monarquia constitucionalista, l'Estat de les Autonomies i la aconfessionalitat. Aquests elements disfressen i reforcen el que és realment un poder, en molts aspectes, absolut, centralitzador i espanyolitzador, i contemporitzador amb la religió catòlica.
Neguen així la democràcia, l'autodeterminació dels pobles i la laïcitat. (però si aconfesional. Cap confesió serà oficial de l’Estat, però es tindrà en compte quines siguin les creences majoritàries dels espanyols (art. 16 de la Constitució de 1978). Seria preferible un Estat estrictament laic, però això ja no té res a veure amb l’anterior confesionalitat catòlica de l’Estat)
La Constitució Espanyola és l'embolcall legal de tot aquest ordre injust. Així ho perceben tots els nacionalistes espanyolistes defensors i beneficiaris d'aquest estat de coses, que amb una mà enarboren el text constitucional com si fos un dogma sagrat mentre que amb l'altra s'embutxaquen els diners que ens han robat. I així ho sentim en la pròpia pell els qui en som les víctimes. I la figura del rei és «la cirereta» que corona aquest pastís enverinat,( no hi ha un Borbó bo i un altre de dolent. Tots els Borbons defensen els interessos generals d’Espanya, la supremacia ètnica dels castellans. Podria semblar que Felip V el dolent ens volia treure la nostra llengua i Joan Carlos I es el bo fins i tot ens parla en català. Són estratègies diferents de la mateixa unitatd’espanya
El reconeixement del català no és el reconeixement d’un poble lliure, sinó la reproducció asistida d’un poble en estat vegetatiu que es conserva momificat i sense capacitat de decisió pròpia. Això és el que l’hem de reconèixer a aquest Borbó; ja no vol el genocidi, únicament vol la nostra vida d’esclaus).
L’Estat des les Autonomies manté la represió lingüística d’una manera molt més enmascarada. És impossible l’ús lliure de la llengua perquè tothom participa de l’esperit espanyol. El caràcter procedimental de l’accès al poder polític amaga aquesta represió, però això la fa més eficaç. Ara bé, això no és la continuïtat amb el franquisme, és la continuïtat històrica de la nació espanyola organitzada com a Estat espanyol sota qualsevol forma política
Per això ningú que tingui un punt d'honestedat democràtica no pot defensar la monarquia hispànica, ningú que se senti català i ciutadà lliure, amb dos dits de front, no n'ha de voler res més d'aquest color.
Fer política amb majúscules l'error que hem comès les catalanes i els catalans col·lectivament quan hem tingut moments d'una certa llibertat d'expressió, ha estat el de no enfrontar-nos amb els nostres veritables problemes; ens hem mantingut majoritàriament reduïts a «la petita política», a la pràctica del famós «peix al cove», a reivindicacions socials i culturals disperses, i hem cedit la «gran política» als nostres enemics. Però ara ja es pot veure ben clar que l'única política que marca seriosament les nostres vides és tot allò que defineix el nostre marc de poder general.
Si tenim dèficits de serveis socials o d'infraestructures, n'és l'espoliació fiscal de l'Estat espanyol la causa principal.
Si la situació social de la llengua és precària, és l'Estat espanyol i els seus defensors allò que impedeix fer polítiques serioses d'educació, d'immigració, de mitjans de comunicació, d'indústries culturals, de difusió de la nostra llengua dins la seva pròpia àrea lingüística, fragmentada per imperatiu constitucional espanyol.
La Constitució espanyola vigent estableix l'organització territorial de l'Estat en tres nivells: els municipis, les províncies i les comunitats autònomes. D'acord amb l'article 143 d'aquesta les comunitats autònomes es regeixen per lleis orgàniques que tenen el nom d'estatuts.
L'única intervenció d'aquests territoris en l'elaboració d'aquestes lleis orgàniques és la seva redacció per una assemblea de membres de les diputacions quan no hi havia parlaments autonòmics. Després el Congrés i el Senat tramiten els estatuts com qualsevol llei, modificant-los com vulguin, sense cap intervenció dels ciutadans dels territoris afectats. Tampoc no hi ha cap ratificació en referèndum. Qualsevol modificació que el Tribunal Constitucional estableixi en l'Estatut suposarà que aquest es converteixi en un Estatut imposat de manera unilateral pel Regne d'espanya al poble català. Suposarà anul·lar el reconeixement de Catalunya com a nacionalitat que tenia dret a pactar la seva autonomia amb l'Estat espanyol.
Suposarà, per tant, el trencament del pacte de la Constitució de 1978 entre el règim monàrquic i el poble català.Si hi ha mancances democràtiques en tants aspectes de la vida pública, l'origen n'és el mateix Estat democràticament malformat.
La Constitució ens diu clarament que no tenim cap més alternativa. Per arribar a la societat democràtica i justa per la qual tantes persones treballem, només ens queda la independència. Prou de mals menor! La política amb majúscules es fa tan sols amb accions que portin cap a aquest objectiu alliberador bàsic. Prou ¡ de «mals menors» que prolonguen el nostre mal. No podem caure en l'engany d'ajudar amb el nostres vots partits que actuen contra la nostra identitat nacional (com el PSC-PSOE amb la seva obsessió per espanyolitzar els mitjans de comunicació) per molt que es presentin com «el mal menor» que alterna amb el PP; i ningú no hauria de donar tampoc suport a d'altres partits mentre no estiguin disposats a proclamar la soberania i a pactar només amb aquells que reconeguin el dret d'autodeterminació.
No ens desviem darrere falses polítiques. Fem política amb majúscules.
Comencem a fer passos segurs i ferms cap a la independència.





SACYR, LUKOIL i el PSOE

Aqui tots, compren i es gasten
( mes aviat jo diria que els reventen ) els nostres diners amb una alegria de la hòstia, tu! I el” pardalet” aquest de SACYR, Luís del Rivero (el teniu a la foto), que sempre està a partir un pinyó amb els pardals del govern espanyol del país veí "pa lo que quieran mandar" i "pa arreglar lo que haya que arreglar hasiendo nuestro negosio".
Jaque a Repsol ?- Des de fa uns dies els mitjans de comunicació no paren de parlar sobres les possibilitats que l'empresa Repsol deixi de ser espanyola. Fins i tot la vice-presidenta del govern ens dius que no cal preocupar-se, ja que potser pot deixar de ser espanyola, però que no cal patir, ja que els directius continuaran sent espanyols. Per conèixer el perquè s'ha arribat a aquesta situació cal anar a l'any 2.006.
En aquella època, el govern socialista de Zapatero, temerós que Repsol deixés de ser una empresa 100% espanyola ( que no passés com a Endesa que ara és italiana), va proposar a Sacyr Vallermoso que comprés el 20% de Repsol, així aquesta constructora és convertia amb el màxim accionista de la petroliera.
Però com és va finançar l'operació? Doncs de la mateixa manera com s'ha finançat el creixement espanyol dels darrers 10 anys, a crèdit. Sacyr va comprar aquest 20% d'accions a uns 27€ acció, posant com a garantía les pròpies accions. Però compte ¡, si les accions baixaven de preu, calia aportar garanties addicionals. L'Operació la va finançar amb 350 milions d'€ l'ICO ( Instituto de Credito Oficial, que som tots), a part de les aportacions de Caja Madrid, Banco de Santader, City Bank i altres.
En aquests moment Sacyr Vallehermoso està a punt de caure pel precipici, no té liquidesa i està a punt de la suspensió de pagaments. Cal tenir en compte que les accions de Repsol estan cotitzant actualment a uns 15€, com que Sacyr en va pagar uns 27€, ha hagut d'anar posant garanties per cobrir els riscos de l'operació davant les entitats creditores. Sacyr no pot més i decideix despendre’s de Repsol. De cop i volta apareix Lukoil que pensa pagar els 27€ que l'hi ha costat cada acció a Sacyr. Bingo !!per Sacyr, i de pas per "La Caixa" que ràpidament ( davant la falta de liquidesa de l'entitat) també a posat el seu 10% de Repsol a l'abast dels russos.
Per tant Lukoil tindria el 30% de Repsol, sería accionista majoritari i l'empresa ja no parlaria castellà, si no rus. Aquí comencen les interferències polítiques, ja que està en joc la "españolidad de Repsol". Com a dada interessant Total ( multinacional francesa), ofereix 16-17€ per acció de Repsol ( una prima del 10% respecte a la cotització actual, ja que l'hi suposa el control de l'empresa). Evidentment si Total és queda Repsol, l'empresa tampoc parlaria castellà, si no francès i a més a més arruïnaria a Sacyr i s'emportaria pel davant a tots els bancs que van finançar l'operació a l'any 2.006.
Entre ells l'ICO ( que com ja he dit abans som tots).
Pel que sembla el govern espanyol a sondejat altres petrolieres europees per obtenir uns majors ingressos per les accions de Sacyr. Ja que com a mínim si Repsol deixa de ser espanyola, no ens carreguem encara més el nostre súper sanejat i segur sistema bancari
( o almenys és el que ens diuen). Però clar que en pensen les petrolieres europees de Repsol? Doncs que actua amb règim de monopoli a Espanya ja que té prop del 40% de les estacions de servei, cinc refineries i és el primer operador de gas GLP. Això és permet perquè Repsol és espanyola, si el propietari fos estranger això no és permetria. Coses d'Spain is different.
Com que tenim un govern molt llest i que per damunt de tot vol preservar "la españolidad de Repsol" i a més a més no deteriorar el sistema bancari "nazional" proposa una altre solució.
Que siguin els bancs acreedors del crèdit de Sacyr els que és quedin les accions i que siguin ells els que agafin el control de l'empresa. Però jo em pregunto, comprar una cosa a 27€, quant en realitat en val uns 15, no és un crèdit sub-prime? Ja que, quina empresa privada i que vol guanyar diners farà una operació com aquesta? Potser l'ICO si, evidentment amb diners de tots, però i la resta? Jo, utilitzant el sentit comú he trobat la solució al problema, i que consti que no sóc economista, només una persona que l'hi agrada el món borsari i que sap com funciona.
Com que molts espanyols són molt patriotes i de cap de les maneres acceptarien que Repsol deixés de ser espanyola, el que el govern espanyol pot fer, és una OPV de les accions de Repsol que té Sacyr Vallehermoso i també posats les de "La Caixa" però a 27€.
La prima a pagar, respecte al seu preu a borsa que és de 15€, estaría motivada "para salvar la españolidad de un campeón nazional". Seria una prova de foc per veure quants espanyols s’apunten a aquesta iniciativa. Segurament cap. Però aquests mateixos que no posarien un € de la seva butxaca en aquesta empresa, són els que reclamen utilitzar el diner públic per aquestes finalitats.
Quins patriotes de pa sucat amb oli.
Finalment els sindicats també ha dit la seva. Curiosament cada vegada que parla un sindicalista el pa puja de preu.
Amb això vull dir que les propostes d'un sindicalista sempre costen diners a l'estat. En el cas de Repsol serien molts i molts de diners. El secretari general de CCOO,com el d'UGT, lluny de defensar la lliure empresa, les lleis del mercat i la lliure competència proposa que l'estat és faci càrrec de les accions que té Sacyr Vallehermoso de Repsol.
No ens explican a quin preu. Pel que fa a la UGT, van més enllà. Proposen utilitzar els diners de tots, preparats per pagar el rescat d'entitats financeres, per comprar les accions de Repsol. Compte amics de la UGT, perquè si la cosa va malament i les accions baixen de preu .( Sacyr els hi explicarà detalladament el seu cas) i a més s'han pagat amb uns diners destinats a garantir els dipòsits dels impositors en bancs i caixes, potser perdrem bous i esquelles.
Mira que és fàcil de buscar bons espanyols que comprin accions de Repsol a 27€, salvem l'espanyolitat de la petroliera, no deteriorem els comptes de Caja Madrid, Banco Santader, l'ICO i altres ( tampoc seria tant greu, ja que estan super sanejats...), Sacyr i Don Luis Rivero poden respirar i els sindicats feliços i contents.
De totes maneres, jo com a bon català, compraria les meves accions de Repsol a borsa i a 15€, ja que al no sentir-me espanyol quedo alliberat d'aquesta responsabilitat.

Aquí tots compren i es gasten els nostres diners amb una alegria de la hòstia, tu!










4.12.08

TOTS SOM CATALUNYA.


L´acte en que Artur Mas i Àngel Colom s´han adreçat als nous catalans. L´Auditori era ple de gom a gom, amb molta gent dreta i a fora seguint l´acte per les pantalles. Gent de molts orígens diferents i colors de pell diversos.
Catalunya no se´n sortirà si no hi som tots. Els darrers anys s´han incorporat al nostre País més d´un milió i mig de persones. No ens podrem sortir si no sumem tothom a un projecte col.lectiu. Sumar tothom vol dir integració, vol dir reconéixer la diversitat i no tenir-li por. Vol dir respecte i empatia. I vol dir, sobretot, oferir la possibilitat de construïr junts un mateix futur. Només així serà possible avançar com a País.
A les persones que arriben a casa ens agrada convidar-les, ensenyar-los tots els racons, allò que hem acabat de comprar, o bé aquell incunable que estimem tant, i estem contents si ho saben apreciar, si ens fan elogis... Quan els immigrants arriben al nostre País, a la nostra vila, procedents d'altres contrades, moguts per la precarietat i en busca de treball i vida, també hem d'acollir-los perquè es trobin com a casa, i ensenyar-los com som, quins són els nostres drets, quines són les nostres obligacions, que a partir d'ara també són les seves, i ajudar-los a que estimin la terra que compartirem junts.
Quin sentit té tot l'esforç perquè es trobin com a casa si no els deixem opinar sobre qui volen que els governi? On és la coherència? Què ens fa por? Si han decidit viure amb nosaltres i s'hi troben bé, i podem fer projectes junts, han de poder votar. No ho allarguem més!
El catalanisme soberanista, és un bon lloc de trobada. És un lloc de trobada on hi ha sentiment i pragmatisme. És un lloc d´unió i de sincera abraçada a tothom. Per damunt dels orígens i del color de la pell. Per damunt de la llengua del menjador de casa de cadasacú.
Per damunt de molts plantejaments ideològics que poden ser plurals. Un sol futur comú, una il.lusió compartida, un País on hi cap tothom, sense cap altre condició que estimar el País i voler compartir el seu esdevenir.
Catalunya és un gran País, Convergència és un gran partit.





2.12.08

DECIDIM.CAT

Dissabte passat, al davant del Parlament de Catalunya, al Parc de la Ciutadella, es va fer l’acte de tancament de la campanya “Decideixo decidir”, amb la qual s’han recollit desenes de milers de signatures, durant més d’un any, per demanar als parlamentaris catalans que negociïn amb el govern de Madrid el traspàs de competències en matèria de referèndums.
Trobo que l’eslògan “Decideixo decidir” és realment pleonàstic, duplicatiu, però que està bé que ho sigui. Perquè quan diem que decidir és un dret, no estem pas dient que és un dret com un altre, sinó que sabem que és precisament la base de l’exigència i la defensa de tots els drets. Reclamem drets concrets precisament perquè som persones adultes i autònomes que volem decidir, de forma general, sobre la nostra vida, tant personal com col·lectiva. La capacitat de decisió és allò que defineix el caràcter públic d’una persona, la seva condició de ciutadà. Només no poden decidir els infants, els individus severament incapacitats o bé els esclaus, els exclosos, aquells que en llenguatge polític no són ciutadans sinó súbdits.
De tot això, jo en trec tres conclusions: primera, que l’Estat ens tracta com a súbdits, quan, a d’altres, els tracta com a ciutadans; nosaltres, doncs, som exclosos; l’Estat ens expulsa. No és que ho lamenti. De moment, ho constato.
Segona conclusió: nosaltres quedem políticament alliberats de l’Estat que ens ha expulsat, i ja només ens hem de dirigir al nostre govern i al nostre Parlament per a totes les qüestions relacionades amb la nostra vida pública.
Tercera conclusió: s’ha acabat l’etapa de les campanyes que demanen, ara entrem en l’etapa de les campanyes que fan. Necessàriament hem de passar a l’acció.
Sabem que el dret de decidir el tenim, senzillament perquè és nostre i irrenunciable. Per tant, hem de passar a decidir a qui volem pagar impostos, a qui reclamarem les beques dels nostres estudiants, a qui presentarem reivindicacions laborals, esportives, de mitjans de comunicació. I és ben clar que això només ho podem presentar al nostre govern, al nostre
En els darrers anys s’han anat produint constants naixements d’estats, països que no gaudien del seu propi estat, s’han alliberat del jou creant-ne de nous i cal recordar-ho, perquè des de moltes veus arreu d’ espanya o d’altres estats colonitzadors, s’ha comentat poc, el mínim indispensable i fins i tot s’han negat a reconèixer estats nous, al·ludint excuses de tot indol, simplement per la por que això els crea davant de situacions similars dins de les seves fronteres.
Quan ens diuen des de Castella, Extremadura o Aragó que els catalans som espanyols i així seguirem, que avui dia, davant de la globalització i de la unió a nivell europeu, demanar independències és estèril, dolent i fins i tot una bogeria, val la pena recordar-los-hi que han estat molts els estats creats a la terra en els darrers anys.
Aquesta setmana passada hem observat el referèndum del poble groenlandès, a les portes de la seva independència de l’estat danès, tot just 300 anys després de perdre-la. L’any 2014 en farà 300 de la dels catalans. Recordem-ne alguns casos:
Cuba (1898) L’antiga colònia espanyola, repleta de “indianos” catalans, va ser un referent per molts catalans, encara que també van ser molts els que els s’identificaven amb la pèrdua espanyola.
Noruega (26/10/1905) Deixa de ser part de Suècia de forma pacífica i passà a ser un referent per catalans com Domènech i Montaner o Eugeni d’Ors.
Finlàndia (4/1/1918) Aconsegueix deixar de ser part de l’imperi Rus i guanya la independència. Avui és un estat modèlic dins d’ Europa, que té un dels millors sistemes educatius .
Irlanda (6/12/1921) Encara que només va aconseguir-se una independència parcial del Regne Unit, deixant-ne pendent la part nord, aquesta va ser una sonada notícia que influencià catalans i bascos. La resistència armada del poble irlandès capitanejada per l’IRA, fou un referent clar davant de grups armats a molts altres països. Un cop aconseguida la independència, la posterior guerra civil va demostrar que la militarització de la societat no és mai bona.
Islàndia (17/6/1944) Tal i com ara fa Grenlàndia, el poble danès va acceptar el sentiment independentista de la majoria dels islandesos que fins a la crisi econòmica mundial, han mantingut un bon nivell de vida.
Algèria (1962) Un altre independència marcada per la lluita armada i que va servir d’inspiració a la banda basca ETA, va ser la de la colònia francesa d’ Algèria. S’hi van viure episodis de violència desmesurada, tortures i violacions de drets humans, típics de estats colonials incapaços de defensar les seves postures de forma democràtica, exagerant la repressió.
Lituània (1990) En ple declivi de la URSS, les antigues repúbliques bàltiques recuperaven la seva independència. L’any 1940 va perdre la seva independència en mans de la URSS d’ Stalin. Primer Lituània (11/03/90), seguida d’ Estònia (20/08/91) i de Letònia (21/08/91), les tres repúbliques van desfer-se del jou soviètic.
Eslovènia (25/6/1991) Va aconseguir la independència, deixant de formar part de Iugoslàvia de forma quasi pacífica. Avui forma part de la UE. Menys sort va tenir Croàcia (25/6/1991) o Macedònia (17/9/1991).
Bòsnia i Herzegovia (5/4/1992) Després de patir una de les més salvatges guerres, mentre el primer món s’ho mirava d’aprop, dons hi van enviar milers de cascos blaus de la ONU, van aconseguir la independència del que quedava de l’antiga Iugoslàvia.
Txèquia i Eslovàquia (1/1/1993) El primer de gener de l’any 93 quedava dissolta la república de Txecoslovàquia en dos estats, sense cap guerra ni enfrontament armat. Avui són dos estats de la UE en ple creixement econòmic i social.
Montenegro (3/6/2006) Després de diferents canvis en la relació amb Sèrbia, els montenegrins, en un referèndum auspiciat per la UE, va declarar-se independent d’aquesta república. Aquesta decisió ha establert el marc jurídic dins de la UE per declarar la independència d’un territori mitjançant un referèndum.
Kosovo (17/2/2008) Encara que són molts els estats que no han reconegut la seva independència de Sèrbia, entre els que destaca espanya, la majoria d’estats del món si ho han fet. Fins quan? A part d’aquest exemples europeus i mediterranis, trobem molts més arreu del planeta que demostren que com més globalitzats estem, més necessitat tenen els pobles de la terra de parlar amb veu pròpia, de defensar-se sense parlar per boca d’altres. Durant les dècades dels ’60 i ’70, les colònies africanes van aconseguir la independència, apareixent estats com Angola, Kenia, Tanzània... Exemples viscuts en els darrers trenta anys els trobem amb Tuvalu (1/10/1978), Micronèsia (3/11/1986), Geòrgia (9/4/1991), Kazakhstan (16/12/1991), Eritrea (24/5/1993), Timor Oriental (2/5/2002), per nomenar alguns.
Recordem que els anys 1980 i 1995, els habitants del Quebec, actualment al Canadà, van decidir en referèndum seguir-hi formant part, encara que els independentistes quebequesos van denunciar algunes irregularitats i els resultats van estar molt ajustats o el cas d’ Escòcia, amb menys autonomia que Catalunya, però amb molts més símbols nacionals reconeguts, com les seleccions esportives, que s’enfronten a Anglaterra o Gal·les, sense cap problema a les principals competicions del món.
Així doncs, quin és el problema per gaudir d’un estat català si els catalans ho volen? Cap!
Potser hi haurem d’arribar, amb tot el que es preveu que ens caurà al damunt. Però, de moment, ens hem de girar cap als nostres representants democràticament elegits.
De moment, és a ells que hem d’encomanar la gestió, la digestió, de les nostres necessitats i de les nostres demandes.
I els hem de demanar accions decidides, valentes. Si els nostres representants no ho saben bé, ens ho haurem de fer nosaltres mateixos.
És clar que seria una llàstima i, ben mirat, un drama.