Soc un anònim i de infanteria illetrada ??

Ja tornem a tenir la caverna socialista mediàtica escupint grolleries contra nosaltres. Per si fos poc, apareix en Joan Barril i comença a repartir carnets de savis i rucs, i naturalment els rucs som els nacionalistes i els savis imagino que són tots els altres.
Stoppppp. Parem màquines.!! En Barril parla!!!. El nacionalisme català no pensa.

Som una colla d’inùtils sense continguts. Ell, el culte, el savi, l’intel·lectual, el pensador. Només un personatge d’aquest estil i amb un ego pujat fins a dalt de tot pot arribar a bramar tal estupidesa. Ja se sap, ells han estat els escollits per pontificar i dir el que està bé i el que està malament.

Titlla d’agitadors anònims, d’ infantería illetrada els que dediquen(m) una part del temps a escriure als nostres blogs i a dir la nostra opinió. Epppp! Barril,

jo en sóc un d’aquests. I amb molta honra.

Saps el que més em fot de tot plegat, Barril? Que gràcies als meus impostos t’estic pagant un sou de collons al teu infumable programa a Catalunya Ràdio. Amb els temps pocs afalagadors que ens vénen des del punt de vista enconòmic, entenc que ara siguis més papista que el papa. D'altra banda és molt socialista això de carregar contra tot allò que és mogui . JOAN BARRIL-Publicado en "El Periodico"--¿PENSAR? ¿QUÉ ES ESO?--
Debió de haber un tiempo en el que la política, antes de gritarse, se pensaba. Debió de existir en algún lugar un grupo de gente que escribía la fórmula para llegar a un mundo mejor y convencer a sus conciudadanos. En ese tiempo de la política pensada debió de oírse rumor de imprentas y debió de experimentarse el temor a la policía o a los adversarios. La política brilla en la oscuridad de las dictaduras, pero se disuelve en el barrizal de nuestros mitos.

El pensamiento político ha perdido grosor y profundidad. Los primeros en empezar a percibirlo fueron los intelectuales de izquierdas, sin duda, una redundancia. Con la caída del muro llegaron el silencio y la perplejidad. Tanta tinta y tanta idea, y de pronto había que pensar sin red. Fue el gran momento de Francis Fukuyama, viniendo a decir: "Dejad toda esperanza de entrar en nuevas quimeras. Hay lo que hay. Y lo que hay es el capitalismo". Llegaron luego los primeros escarceos para hallar un lugar en la cartografía ideológica del siglo XXI. Las grandes palabras de antaño buscaron adjetivos humildes. Se habló de "pensamiento débil". Se buscaron seguridades en el "pensamiento líquido". Aún hoy estamos instalados en un parque de atracciones sin hora de cierre. El pensamiento ya no es de izquierdas ni de derechas. Es solo un conjunto de ideas de temporada, ideas hinchables que nos permiten flotar en el desconcierto. Nunca como hoy el género denominado "ensayo" había sido tan fiel a su denominación.Pero no todo son ingenuidades de la izquierda ni reiteración de la derecha. Existe un campo que, a tenor de lo mucho que da que hablar, debería tener un fondo de pensadores importante.

Me refiero al pensamiento nacionalista y, más en concreto, al pensamiento nacionalista catalán. Ahí también se ha cebado la crisis de vocaciones. Hoy el nacionalismo ha dejado de pensar y se limita al mantenimiento de agitadores anónimos que llenan de frases reactivas los digitales y las cartas al director. Hooligans del lamento que ni escriben ni saben leer. Lo que antes era la pintada clandestina sobre los muros, ahora es la frase anónima en la pantalla carente incluso del heroísmo del riesgo. No hay debate, porque ¿cómo se va a debatir con el bloguero enmascarado? Pensar, sin duda, es algo cansado.

Y los líderes se limitan a alquilar a un periodista para que ponga negro sobre blanco lo que solo son juegos verbales. Desde hace años no se percibe en el magma del nacionalismo catalán escrito la más mínima tentación a la autocrítica fundamentada. Todo queda en titulares de periódico. Al disgusto de Guardans se le aplica la amenaza disciplinaria de Puig. Recoder ha de recurrir a una entrevista para pedir que la casa gran tenga puertas más grandes. El pasmo ante la aritmética parlamentaria que llevó al ganador a la oposición ha empañado el telescopio. No hay mensajes nuevos: Madrid nos mata y para de contar.

Pero ¿hay alguna idea más que la reacción a Madrid para ilusionar al personal? ¿Realmente la independencia va a seducir a La Caixa y a Tele-Taxi? Sí hubo un tiempo en el que alguien pensó para pensar. Pujol concibió la Fundació ACTA. Y ahí estaban gente como Culla, Villatoro, los malogrados Jaume Colomer y Albert Viladot, Cardús o una buena Rahola que iba hacia inmejorable. En definitiva, gente que hoy se avergonzaría de formar parte de una brigada que se limita al insulto, a la rabieta y a la coacción anónimas. O domestican a su infantería iletrada o la casa gran no pasará de tugurio. JOAN BARRIL.

(la veu del regim més preuada a sou del carrer Nicaragua??)
Procuraré fer un comentari a la noticia publicada a la crosta en concret i a l´exconsellera Figueras, i ho intentaré fer amb el màxim respecte:

Ja hi tornem. Quan la gent es veu atrapada per la seva pròpia incompetència recorre a la vella tàctica de culpar-ne els altres, i per fer-ho se situa en el pla de superioritat moral que els caracteritza. L’exconsellera Figueras, portaveu adjunta del grup del PSC,senyora Figueras: l’oposició no té cap necessitat d’erosionar el Govern, perquè el Govern ja se sap erosionar a sí mateix, sense que ningú l’ajudi. Ho està fent molt bé, això d’erosionar-se. És el que millor sap fer i ella és de l’opinió que la gent de Convergència som tots una colla de deprimits.
No sé si això mostra una gran sensibilitat cap a les persones que pateixen veritablement una depressió –un calvari per a elles i per als seus entorns, i se n’hauria de fer poca broma– però en tot cas revela que quan toca disparar, tota munició és vàlida. A mi no m’ofèn que em diguin deprimit; com si em volen dir discapacitat pensant que d’aquesta manera em molesten.

La depressió per desgracia no coneix ideologies, ni classes socials, ni comptes corrents, ni nivells d’educació: és transversal. Certament a CiU som transversals, però no crec que l’espavilada socialista es referís a aquesta circumstància quan ens empastifa amb l’etiqueta de deprimits. El que sí m’inquieta –però enlloc de deprimir-me m’estimula!– és la pocavergonya dels qui tenen tot el poder a les seves mans i són incapaços d’aportar solucions vàlides i justes als problemes que tenim sobre la taula: des de la crisi fins a la situació del català.
Què voten els 25 eufòrics diputats del PSC a Madrid quan es tracta del català o del finançament? Sempre el mateix que li convé al seu amo el PSOE.

Això és el preocupant i allò que afecta, de debò, la vida de les persones. Ells són els responsables de tot el que ens afecta perquè manen a tot arreu. I què fan? Es dediquen a diagnosticar l’oposició. Per sort, a CiU creiem en la llibertat d’elecció i, per tant, defensem una segona opinió mèdica. I ens creiem molt més l’opinió dels ciutadans –que va atorgar molts més vots i diputats al Parlament a CiU que no al PSC– que no la d’uns facultatius molt més interessats a donar placebo a la ciutadania que no a remeiar els seus mals. El PSC= PSOE = és un insult a la intel.ligencia dels catalans, els quals tenim tot el dret a tornar-nos'hi. Se'n diu llegitima defensa. Llegitima defensa per mantenir un govern que no governa i que frisa per tenir una oposició que no se'ls hi oposi .

Silenci! S'està negociant!
No molestem, no pressionem, no interferim...
El nostre Govern està negociant...
Fem-los confiança i no els molestem. Segur que si els deixem fer, arribaran a un bon acord..........O és que algú en dubta ?
Jo m'ho pregunto però molt em temo la resposta...
Després del llarg procés que hem recorregut plegats els últims anys, i dels últims fets que s`han produït,, hom pot convenir amb mi, que hem estat governats durant aquest període per la foscor de la mediocritat, la indigència dels incapaços, i la misèria dels indignes. Des de la negociació del estatut, la negació dels nostres drets històrics, la tercera hora de castellà ( que malgrat les denuncies fetes demostrant que s`està aplicant a diferents municipis, el silenci còmplice ha estat la resposta), la història interminable del finançament, el robatori de la nostre solidaritat via ONG, i tantes altres indignitats comeses contra la nostre Nació i la nostre forma de ser, ens han dut a un atzucac de caràcter inversemblant fa només uns anys.
Ja sabem com acabarà tot, és la història d`una altre indignitat anunciada: submissió total als designis del PSOE i als seus virreis del PSC. Ja ho deia en ZP: PSOE=PSC. Quan tots aquests actes contra la nostre Nació s`han produït quan els autoanomenats independentistes formen part del govern, un només pot albirar la magnitud del desastre que representa aquesta situació per la nostre Nació.
Hem fet president de la Generalitat a un espanyolista dur i convençut, d`un partit polític que porta 30 anys practicant l`espanyolisme més profund, amb ma esquerra, on personatges com Corbacho, Chacon i tants altres han jugat contra nosaltres des del principi, i on els quatre catalanistes, que diuen que queden, es varen tragar la LOAPA i la LOFCA ja fa molts anys.
Ells són l`autèntic enemic a batre pels catalans, si, no tant sols volem esdevenir lliures, sinó si volem seguir sent el que sempre hem sigut.
D`ells són els mísers 25 pallassos que tenen a Madrid per votar sempre a favor del amo del PSOE. D`ells són els dos míser ministres que diuen tenir dins del govern, incapaços de moure un dit a favor de Catalunya. Porten fent de la indignitat Nacional causa política 30 anys.
Porta fent joc brut contra Catalunya des de fa 30anys. De la mentida n`han fet centralitat, i de la indignitat, seriositat. De la mentida, del engany, de la mediocritat i de la incapacitat, n`han sabut treure la presidència de la Generalitat. Ens volen arrebassar fins i tot els sentiments.
I esquerra ( abans ERC )?? Ni comentar-ho. Amb tot el que s`ha dit abans, es dedueix el seu paper en aquests anys de buidor intel·lectual, de pou de sentiments i terra erma d`estimació per la nostre Pàtria.
Ells sols s`abaten lentament, però embrutant el nom d`el partit de`n Macià. Persones lleials com Macià, Carner, Gassol.....si aixequessin el cap, i veiessin el que estant fent, pot ser farien com Jesucrist, i els farien fora del temple per sempre més.
I mira que el govern de Catalunya no es podrà pas queixar que no els hem deixat "negociar" amb tranquil.litat pel tema Rodalies per exemple. Si no ho recordo malament, un traspàs promès en seu parlamentària pel passat ú de gener de 2008.
Ja fa uns quants dies d'això! Ja ha plogut bastant des d'aleshores!
I és clar, ingènu de mi, jo em pensava que durant tot aquest temps d'incompliment de la promesa estaven negociant durament i que ara per fi, s'anunciaria una inversió en Rodalies que seria l'enveja de tots.! Però no.
Un any i mesos més tard, el govern ZP anuncia un pla de Rodalies per a Catalunya que no representa res de nou de les promeses ja fetes. Res a veure amb les inversions fetes a Madrid: 5.000 milions d'inversió a Madrid per 363 Km de Rodalies amb 115 nous Km de vies, i 66 Km amb via quàdruple... 4.000 milions d'inversió a Barcelona per 447 Km de Rodalies amb 25 nous Km de vies, i 0 Km amb via quàdruple... Ningú s'ha de sorprendre d'aquest menyspreu que tarragonins, reusencs, vilasecans, vallencs, salouencs,torrencs o cambrilencs etc, fem d'aquest servei. No ens surt gens a compte. Anar de Tarredembarra a l'estació Camp de Tarragona és una pèrdua de temps inútil i car. Surt molt més a compte continuar utilitzant els trens regionals, i no repetiré les causes. que són prou conegudes, gràcies als cervells grisos dels polítics i dels tècnics de Renfe. Només n'esmentaré una que és vital: l'estació del TGV-AVE la tenim en mig d'un descampat a més de 40 minuts de carretera.
Les estacions convencionals es troben al cor de totes aquestes ciutats que he esmentat. No cal dir res més. I és clar, no cal dir on tenen l'estació d'aquest servei ferroviari els barcelonins o els lleidetans, o la tindran els gironins quan arribi el tren AVE a Girona. I ara una altra cosa. Comencem a estar força tips i cansats de sentir parlar de les deficiències dels serveis dels trens de rodalies de Barcelona i àrea metropolitana. Des de les terres del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre, que també formem part de Catalunya que jo sàpiga, ens veiem obligats a utilitzar uns trens regionals, o dits també de mitja distància, totalment tercermundistes i sovint amb trens de tres unitats, enlloc de sis, que ens obliguen a viatjar a molts a peu dret, perquè la demanda no es correspon en absolut al servei de places que s'ofereix. I a banda d'aquest greuge, molts dels combois són vells, les portes no tanquen bé, els seients estan malmesos, bruts i enfonsats, els sanitaris fan fàstic, etc.etc....
Em pregunto doncs quina ha estat l'aportació del nostre Govern a aquest pla ?.
Em pregunto si aquest any llarg de demora en les inversions promeses ha estat a causa d'una negociació entre Governs o més aviat ha estat una negligència per part del govern espanyol sense cap mena de resposta per part del nostre Govern.
I la llei de consultes populars? Psssssst. l'estan elaborant! Si, és clar ¡. Confiavem que la Conselleria de governació entraria molt aviat al Parlament la nova Llei de Consultes Populars. Fa dos anys i mig que la Generalitat té competència exclusiva en matèria de referèndums «per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat», atribuïda per l’art. 122 de l’Estatut, i que els ciutadans de Catalunya tenen el «dret de promoure la convocatòria». (art. 29 Estatut).
Però és que ja no val això de no parlar de res amb l'excusa que ho estant treballant, ho estant negociant, ho estan elaborant. És una cultura política adversa a la democràcia i contrària a donar la decisió al poble, més encara si això pot abocar en la independència de Catalunya. Per evitar-la, tot s’hi val, fins i tot bloquejar els drets democràtics del poble català.
L'única veritat és que no estan fent res. De res. Estan venuts.
El govern de la Generalitat és un zero a l'esquerra i ja fa temps que ha passat de ser un subjecte polític o un objecte polític. De veritat encara hi ha gent propera a Esquerra ( abans ERC ) que es creu que amb el tripartit governant, una llei que obre camí i obre nous horitzons cap a la via sobiranista veurà mai la llum?
Ah, per cert, i el finançament ? La negociació inexistent del finançament es pura comèdia, ja que nomes hi ha una part, com ja va passar amb l’Estatut, contra les seleccions catalanes, a favor dels pressupostos generals tot hi incomplir les inversions previstes a l’Estatut, i el calendari marcat, i un llarg etc… I si ara continua la retallada. L'Estatut aprovat per referèndum també serà retallat. Per tant ho podem dir alt i clar: Aquest no es el nostre Estatut !!! Aquest no es el nostre Estatut, i si amb aquest Estat no podem tenir l'Estatut que necessitem, no tindrem més remei que tenir el nostre propi Estat. Psssssst... S'està negociant! Pssssssssst
Tot fum. Tot demagogia. Tot merejar la perdiu. Fins que l'error històric que han significat els Governs tripartits no es rectifiqui, aquest País no redrecerà el rumb.

DE DEBÒ QUE VA FRACASAR ? .

Avui fa vint-i-vuit anys es va produir el darrer cop d’Estat clàssic de la història d’espanya: després d’ocupar el “Congreso” i de segrestar el govern, Milans del Bosch, Armada i Tejero van ser sentenciats a 30 anys de presó. El judici, excessivament respectuós i amable amb els colpistes, només va inculpar uns quants caps militars i amb prou feines va entrar en la trama civil del cop.

Si bé es cert, i ara tothom ho oblida, que que el rei ja en la seva primera visita a Barcelona havia llegit el seu discurs en català (16 de febrer de 1976) i que varem tenir Generalitat (29 de setembre 1977) mes d’un any abans que Constitució Espanyola ( 6 de desembre de 1978), i tot això indicava un camí cap a la normalitat, la veritat es que desprès del mai ben explicat autocop del 23 de Febrer de 1981 ja va quedar clar que això canviaria.
El cop d'estat del 23 de febrer de 1981 va anar seguit de la LOAPA (Llei Organica d'Harmonització del Procés Autonòmic), del xantatge al grup parlamentari del PSC a Madrid perquè s'integrés al grup del PSOE, de la persecució penal al President de la Generalitat, de la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) que encara patim, i de la generalització del procés autònomic fins a posar Ceuta al nivell de Catalunya.
Avui, com cada any, es repetirà a tort i a dret que el cop d'estat va fracassar.

De debò que va fracassar ? Vint-i-vuit anys després, Tejero és un anacronisme. Avui ja no és imaginable un intent de cop d’Estat com aquell. Potser, però, perquè ja no cal. El tinent general Mena, que durant el debat del nou Estatut, ara fa tres anys, va parlar amb un to clarament involucionista, no volia copiar Tejero, però sí que se’n volia fer eco. Ell ens el va recordar. I amb el record ja n’hi va haver prou per fer por, per provocar que el PSOE accionés el fre en la negociació del nou Estatut i per impedir qualsevol reforma de l’Estat en la línia de l’Espanya plural que s’havia anunciat. Ara sabem que l’Espanya plural només era un eslògan. I és que avui és el 23-F. Cert que aquest no és aquell. Però també és cert que amb el record d’aquell ja n’hi ha prou perquè avui no passi res, perquè no hi hagi cap reforma de l’Estat i per fer que els nacionalistes catalans ens continuem sentint, a espanya, tan forasters (o més) que fa vint-i-vuit anys.
El President Pujol va anar creant una Generalitat de debò, i en 23 anys va aconseguir que les nostres institucions fossin respectades. Quan era el moment de donar un nou pas endavant, ERC va preferir fer president un Maragall que necessitava sempre projectes per a no avorrir-se i amb l’ajut inestimable dels eco-comunistes van redactar un estatut infumable, ple d’articles que no eren necessaris presentar a Madrid, i que al final va ser assumit per nosaltres, CiU gracies a que en ZP va acceptar que el finançament fos de negociació bilateral, que l’Estat es comprometés a invertir almenys el 18% de les seves inversions en obra pública a Catalunya, i que es tingués en compte per a les competències socials (sanitat i educació) el cens real.
La realitat es que degut a la crisi econòmica ens hem adonat que Madrid mai te presa (ja ho deia en Cambó amb el seu famós discurs a Alfons XII), que tenim una merda d’infraestructures, que la educació de plastilina no funciona, que la Sanitat nostra no només até de gratis a 1.800.000 immigrants sinó també als aragonesos que ens tracten de lladres pel tema de l’art sacre de la Franja però que van als hospitals de Lleida de gratis, i a tot aquell espanyol que prefereixi els nostres hospitals als seus.
Ens hem adonat també que les Caixes catalanes no recolzen l’economia catalana en aquets moments tant durs per les empreses, i si poden els hi foten el peu al coll. Que les nostres empreses automobilístiques no son nostres sinó dels estrangers, i que tots els nostres autònoms creadors de feina esperen abandonats pel nostre govern qualsevol acció que no arribarà mai, perquè la realitat es que la Generalitat no te poder, i el que de vegades feia en Pujol ( per exemple netejar Caixa Tarragona) era mes per la autoritat moral del personatge que no pas perquè tingués un poder real.
I es aquest el problema, que qui ens governa no te autoritat moral, perquè de fet ni va guanyar les eleccions, perquè de fet no te ni formació ni ofici conegut, i a més es un dependent de l’amo del partit que es a Madrid. I de tot això, de la sanitat cada cop mes degradada aquest últims anys, de l’educació de la plastilina, de que avui puguem anar a presó perquè un senyal l’acaben de posar a 40 quan fa cinc minuts era a 60 i nosaltres som tant “imprudents” que anem per una autovia nova a 80 Km/h, quan a Alemanya no tenen cap límit de velocitat, perquè son europeus però no eco-idiotes ; de que ens acabin de pujar la llum oficialment un 4% , però realment un 20%, i, a sobre, el govern central tingui la cara dura de muntar una oficina d’atenció al consumidor, i tot això succeeix perque no van voler vendre Endesa a una empresa catalana, pero ara, amb les pujades donen a guanyar diners a una empresa italiana, i permeten que el Acciona s’embutxaqui 11.000 Milions d’€ amb la venda de les seves accions, de tot això la culpa no es d’Espanya, sinó nostra d’acceptar-ho..
Perquè, en definitiva, encara que el TC no toqui l’Estatut, i encara que en ZP ens augmenti el finançament en els previsibles 4500 M€ (dels quals el tripartit ja n’ha gastat 2.804 només en augmentar la plantilla col•locant a parents, amics i coneguts) això no te solució, perquè si el dèficit fiscal es de 19.500 M€, i ja fa 34 anys que ens roben, i tot el que ens han robat son infraestructures que avui ens manquen, no podem continuant esperant que espanya ens arrangi voluntàriament les infraestructures, dons ja es vist els anys que porten per a fer un AVE de Barcelona a Paris (ningú el va demanar a Madrid), i encara el tenen per fer.
La culpa no es d’espanya sinó de saber quants anys mes NOSALTRES volem estar esperant? El consol és que avui els forasters som molts més dels que ells diuen i volen. Fins que el 23-F ja no ens hagi de fer por perquè només sigui un record en una història que ja no serà la nostra.

Els drets no es demanen.

Una de les mostres que no som un país “normal” en temes lingüístics (en altres camps tampoc, però ara parlem d’aquest tema), és el fet que, quan truques a un organisme oficial et pregunten en quin idioma vols ser atès, de la mateixa manera que quan t’envien un document tens la possibilitat de demanar que sigui en català.

Això sembla una cortesia i un respecte pels drets lingüístics de l’administrat però, en realitat no és així, simplement és la constatació que el teu idioma és “l’altre idioma” al qual tens dret a part de “l’idioma”, el de “tots”.
Per començar hem de tenir en compte que vivim en un món on els avenços tecnològics són constants i que els invents es perfeccionen gairebé a diari. Fa anys, el fet que et respongués una veu demanant-te que premis un determinat número per accedir a un determinat servei va ser un avenç considerable que va facilitar les comunicacions evitant el pas per una centraleta sovint col•lapsada. Aquesta opció es va utilitzar per oferir la possibilitat de començar per escollir l’idioma d’atenció a l’usuari, un altre avenç en el respecte als drets lingüístics.
Actualment crec que això està superat per les centraletes informàtiques.

No seria gens difícil programar la entrada de trucades segons l’origen i que, per defecte, l’atenció fos en un idioma o altre. Si la trucada rebuda a un organisme oficial ve d’un telèfon de Catalunya, l’atenció per defecte hauria de ser en català i, en tot cas, s’hauria de donar la opció de poder ser atès en castellà. No té cap sentit que a un ciutadà català se li pregunti si vol ser atès en català, en tot cas hauria de tenir la possibilitat de ser atès en castellà, si així ho desitja. En canvi si la trucada ve d’un telèfon de fora de Catalunya, l’atenció hauria de ser en castellà, tenint la opció de poder ser atès en català.
En el cas dels impresos hauria de ser semblant. Quan un organisme oficial, sigui d’on sigui, (em refereixo a qualsevol organisme estatal o autonòmic) envia una notificació a un ciutadà, s’hauria de tenir en compte la destinació. És a dir, si un ministeri o qualsevol altre organisme envia una comunicació a un ciutadà de Catalunya, hauria d’estar redactada en català, preveient que aquest ciutadà pugui demanar-la en castellà si així ho desitja.

Les bases de dades informàtiques permeten una gestió d’aquest tipis de forma fàcil. No costaria gens que, quan ens renovem el DNI, per exemple, se’ns demanés en quin idioma volem que l’estat es comuniqui amb nosaltres i, a partir d’aquell moment, tota la correspondència hauria d’estar redactada en l’idioma escollit. El que no pot ser és que, per exemple, Hisenda enviï l’esborrany de la declaració en castellà i el contribuent tingui la opció, mitjançant internet o una trucada telefònica, de demanar que li tornin a enviar en català. És una pèrdua de temps i un malbaratament de recursos materials i humans que en plena era tecnològica no té cap justificació.
Quan una societat no utilitza aquests mitjans i prefereix donar la possibilitat de demanar que, el que es fa en castellà per defecte, es pugui demanar també en català, el que està fent en realitat no és reconèixer un dret sinó permetre una possibilitat.

Els drets no tenen categories, el dret a emprar un idioma no té una categoria superior o inferior segons l’idioma, tots els idiomes tenen la mateixa categoria i, per tant, el dret a usar-lo ha de tenir les mateixes opcions. Un català, a Catalunya, no ha de demanar que una carta li sigui enviada en català; en tot cas ha de ser qui vulgui que se linenviï en castellà qui ha de tenir la opció de demanar-ho.

De la mateixa manera que seria un disbarat demanar que a Mazagón (província de Huelva) la Junta d’Andalusia enviés les cartes en català per defecte perquè hi ha catalans en aquella població.
Cada vegada que truco a Hisenda o a Telefònica, per posar dos exemples i em donen a escollir si vull ser atès en castellà o en català m’adono que no som un país normal, cada vegada que a la meva mare li envien l’esborrany de la declaració de la renda en castellà, m’adono que el fet de poder demanar-la en català és una concessió condescendent que ens fan, sempre i quan complim amb un tràmit que és el de “demanar”, un tràmit que els de parla castellana no ha de fer.
Posem-nos les piles perquè, si no, acabarem havent de tornar a “demanar” que ens concedeixin el dret a “demanar”, com va passar fa trenta anys.
Penseu que els drets no es demanen, s’exigeixen ; i si no s’executen, es perden .

LES COMPETÈNCIES DE LA GENERALITAT I LA CRISI

És el poder, estúpid!
En els eleccions presidencials americanes de 1992 Bill Clinton li etzibà al llavors president Bush, que comptava amb els triomfs de l'esfondrament del bloc soviètic i la victòria a la guerra del Golf, "És l'economia, estúpid!". Va centrar la campanya en les mesures per combatre la recessió, guanyà, les va posar en pràctica, i tinguérem 8 anys de progrés econòmic i democràtic americà i mundial.
Clinton ho va fer perquè presidia un Estat, amb el poder, les competències, i els diners per executar les seves decisions. Espanya té Estat propi, "expresión formalizada de un ordenamiento constituido por voluntad soberana de la Nación española, única e indivisible" , però Catalunya no en té, es limita a la Generalitat, "un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos. Este sujeto no es titular de un poder soberano, exclusivo de la Nación constituida en Estado" (sentència passada del Tribunal Constitucional), amb competències subordinades: "la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado" (sentència futura del Tribunal Constitucional).
PERQUÈ CATALUNYA NO TÉ ESTAT PROPI, no pot decidir ni executar res sobre aeroports i ports, ni sobre connexions ferroviàries ni d'autopistes amb la xarxa europea, ni sobre subministrament hídric, elèctric i energètic, ni endeutar-se sense permís del govern espanyol, ni estendre ni ampliar les pensions i els subsidis d'atur, ni becar els estudiants, ni fer política fiscal de suport a les empreses i als treballadors. Tampoc té res a decidir ni executar sobre la solvència i liquiditat del sistema financer, ni sobre els crèdits, les hipoteques, i l'endeutament de famílies i empreses, ni sobre l'acollida i integració dels immigrants, ni les mesures de suport a les persones desvalgudes. Algunes d'aquestes competències li corresponen a la Generalitat segons la lletra morta dels Estatuts de 1979 i de 2006; enguany celebrem el 30è i 3r aniversari del seu respectiu incompliment pels governs espanyols del PSOE i del PP.
PERQUÈ CATALUNYA NO TÉ ESTAT PROPI, cada any Espanya s'emporta més de 20.000 milions d'euros dels nostres diners, més de 3.000 euros per persona i any, la diferència entre els impostos que paguem i la despesa pública que en rebem. Si l'Estat dels espanyols no s'endugués els nostres diners, cada família de quatre membre rebria més de 12.000 euros cada any, el pressupost de la Generalitat creixeria un 54%, el pressupost dels Ajuntaments catalans es multiplicaria per tres, podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per setze la despesa en infraestructures i obres públiques. Podríem tornar a cadascú dels tres milions de catalans perceptors no 400 euros com el govern espanyol, sinó 6.300 euros per persona, i dedicar a obres municipals setze vegades més del que assigna ara Zapatero. Podríem injectar a les empreses en crèdits i avals 35 vegades més que ara, i més que duplicar les pensions i els subsidis d'atur. Podríem suprimir els impostos de successions, de transmissions patrimonials i de patrimoni, abaixar un terç l'impost sobre la renda i un 35% l'IVA, i encara ens sobraria per construir un aeroport com el de Barajas cada any. Podríem decidir votant què n'han de fer els nostres representants per combatre la crisi, podríem dur a la pràctica les nostres decisions, i assumir les nostres pròpies responsabilitats.
NOMÉS QUE EL GOVERN ESPANYOL COMPLÍS la llei i les sentències del seu Tribunal Constitucional faria arribar als estudiants catalans tres vegades més en beques que el que reben ara, i multiplicaria per onze les ajudes a les ONG catalanes el simple fet que el govern espanyol no es quedés per a les ONG espanyoles el 91% dels diners que els incauts catalans els assignen en l'impost de la renda. Sense Estat propi, i amb l'Estat dels espanyols a la contra, l'únic poder real dels catalans és que els nostres electes condicionin el govern espanyol, que, per ser-ho d'un Estat, sí que pot decidir i executar. La crisi despulla encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir ni executar res, perquè no tenen res a decidir ni estris per dur a la pràctica les decisions. Diran, inclús alguns es creuran de bona fe, que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un objectiu, descriu la realitat. Només el PSC té ara la força numèrica per condicionar el govern espanyol del PSOE, però cal recordar que en 32 anys cap diputat ni senador del PSC ha votat diferent dels del PSOE. Mai. "El PSC somos nosotros", diu Zapatero.
EL PRESIDENT NÚMERO 42 D'AMÈRICA, Bill Clinton, va poder dir "És l'economia, estúpid!" perquè hi va haver un president número 1, George Washington, que va aconseguir la independència i l'Estat propi, el poder de decidir i executar. Sense el poder, tot és il·lusió.
Alfons López Tena / Notari / Vocal per CiU del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) / Conseller nacional de Convergència Democràtica de Catalunya / President del Cercle d'Estudis Sobiranistes.

"Navajas en el tripartito"

A la tarda llegia un article d'en Barbeta a La Vanguardia, i crec que descriu molt gràficament els plors i els drames que està acusant el Tripartit-2, i com sol passar de retruc, els efectes destructors que porten a la governabilitat de Catalunya.
L'article d'en Barbeta radiografia el mal govern que té Catalunya, evidencia que estem sota la governabilitat d'uns polítics que ho fan malament. I s'ha de dir clar i català.
En aquest sentit us convido a la lectura de l'article al que em refereixo.
Mientras en el Madrid político vuelan los cuchillos, en el tripartito catalán aparecen las navajas. Faltan dos años para las elecciones, pero los aliados de la "Entesa" –dime de qué presumes y te diré de qué careces– ya tienen presente que son rivales antes que socios. Como no hay manera de que el Govern despierte entusiasmos, la consigna vuelve a ser "sálvese quien pueda" y tal como viene el calendario, la meteorología política prevé un convulsa segunda mitad de la legislatura. Se avecinan tormentas y seguramente se atormentarán las vecinas.
Obsérvese que los debates sobre los acontecimientos y desgracias que asuelan Catalunya ya no se centran en lo que ocurre, sino en averiguar quién tiene la culpa. Y la solidaridad entre los miembros del tripartito recuerda algunas escenas de los hermanos Marx, aunque, todo hay que decirlo, con diálogos menos elaborados: "Yo no he sido, ha sido éste". Las hostilidades se han puesto de manifiesto con claridad meridiana a raíz de la controversia por el temporal de viento.
El president Montilla no puede desautorizar a sus consellers, porque sería tanto como admitir que no puede destituirlos por mediocres que sean, pero mueve sus peones para que la opinión pública no tenga dudas sobre a quién debe cargarle el marrón. Del Baix Llobregat, que es el principal feudo de poder de Montilla y de su lugarteniente José Zaragoza, es de donde paradójicamente han surgido las críticas más duras por no haber advertido a la población con tiempo suficiente de los riesgos que conllevaba el temporal de viento.
Los dardos más envenenados han sido dirigidos con precisión al responsable de las emergencias, o sea, el conseller de Interior –el gran Joan Saura–, que no es del PSC, sino de Iniciativa per Catalunya. El propio president Montilla insinuó que también falló el servicio meteorológico, y –mira por dónde– se trata de un organismo que depende del otro conseller de ICV, Francesc Baltasar.
¿Y qué autoridades han rechazado públicamente lo del 80 por hora? El conseller Nadal y el alcalde Hereu... Hace tiempo que el PSC está hasta las narices de ICV, pero necesita a la familia Ceausescu para gobernar en casi todas partes. Ahora tratan de invertir la ecuación: que sea ICV la que necesite respiración asistida por el PSC, sabiendo que es imposible que los rumanos encuentren otro socio que los aguante.
Conste que fueron las cúpulas de ICV y ERC quienes, tras sus respectivas debacles en las elecciones generales, decidieron frenar la fuga de votos hacia el PSC a base de marcar perfil propio en el Govern. Y ahora resulta que cuando los socios marcan paquete, Montilla ve arruinados todos sus esfuerzos por fingir que preside un Govern serio, distinto del Dragon Khan. Es la maldición del tripartito: los líderes disfrutan de la vida, pero los votantes se avergüenzan...
Ahora vendrá la financiación y la sentencia del Constitucional sobre el Estatut y las consecuencias de la crisis, que van a ser dramáticas... Con estrategias de equipo tan fraternales del tipo sálvese quien pueda y que cada palo aguante su vela tendremos espectáculo asegurado. Lástima que el respetable hace ya tiempo que dejó de interesarse por esta tragicomedia y vive de espaldas al escenario.
Font: La Vanguardia