24.12.10

Bon Nadal .

Un gran dia,per a Catalunya.Tornem a estar governats pels qui han guanyat les eleccions, de manera aclaparadora. Tornem a estar governats pel nacionalisme democràtic majoritari, guanyador , per la confiança del poble català, a totes i cadascua de les 9 eleccions catalanes fetes des de fa 30 anys.
Artur Mas serà un bon, un gran President, perque en sap, està capacitat i preparat, està il-lusionat, sap dirigir equips de govern i té il-lusió per un futur sobirà total de Catalunya.
Tornem a tenir confiança en els governants catalans. Els hi han deixat una herència maleïda, caòtica, amb deutes pendents de 41.000 M.€, enmig d'una crisi economica i social greu...però l'Artur Mas i el seu equip de govern, com sempre han fet, tornaran a lluitar, tornaran a sofrir, tornaran a gestionar bé i tornaran a véncer.I tot el poble de Catalunya també hi guanyarà i tornarem, entre tots, a véncer.
Gràcies a l’acord d’investidura amb el PSC, Artur Mas ja és president de la Generalitat. Ara té al davant quatre anys complicats i decisius pel futur de Catalunya. Un futur que s’haurà de fer entre tots, aparcant fins on calgui accions partidistes en bé de l’interès suprem del País.
Els pactes entre el PSC i CiU son paper mullat. CiU se'ls pot passar sempre que vulgui per l'arc del triomf i amb l'actual aritmètica parlamentària, el PSC només tindrà el recurs del dret al "pataleig" o presentar una impossible moció de censura.CiU, amb aquest "acord" que no te altre objectiu que tranquilitzar als seguidors del PSC te les mans absolutament lliures.
Com sempre, CiU impecable, perqué de passada ha deixat al PP amb el cul a l'aire i a Esquerra amb la disjuntiva de, o abstenir-se gràtis total o votar exactament igual que el PP, que és el que de totes totes no volia fer.
Esquerra va tenir una bona oportunitat de marcar perfil, guanyar protagonisme, desmuntar les estratègies de sociates i populars, i agafar un paper central en la legislatura votant a favor de la investidura el passat dilluns. Però no ho va fer.
Amb aixó es demostra que per fi, la Nació catalana està en bones mans, en mans de gent intel-ligent i preparada.
La noticia dolenta sens dubte és la decisió del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística a Catalunya. No podia ser que de cop i volta es perdés el bon treball de tant temps i de tant consens, com ha estat la política lingüística de la Generalitat de Catalunya. D'acord amb la sentència del Tribunal Suprem, fent una interpretació de la resolució del Tribunal Constitucional, s'exigeix a la Generalitat que reintrodueixi el castellà com a llengua vehicular a l'escola "...de forma proporcional i equitativa en relació al català en tots els cursos del cicle d'ensenyament obligatori", és a dir de 6 a 16 anys.
Com ja he dit, la resposta no s'ha fet esperar, i de forma generalitzada es condemna la decisió del Tribunal Suprem, entenent que es tracta d'una decisió política i no pas judicial. Es tracta d'un nou atac a tot el que des de Catalunya es fa per mantenir la nostra identitat cultural, política i social, i en aquest cas també lingüística.La resposta que cal donar no ha de ser només política, sinó també lingüística. La llengua catalana només podrà sobreviure si a l'escola s'utilitza com a llengua vehicular, sense perjudici del treball per assegurar un bon nivell de castellà al finalitzar el cicle escolar obligatori. No voler entendre això és una irresponsabilitat.
Si només utilitzem la via política, ens trobarem que una part de catalans faran costat a posicions populistes i interessades com han demostrat el PP i C's. (Si us hi heu fixat, el PP torna a utilitzar el castellà al Parlament, perquè no vol ser l'ombra de C's, veient que amb aquest estil es guanyen vots. Però això vol dir que els vots hi són, i per tant les persones). No ho oblidem!
Només amb raonaments lògics, molta pedagogia i, evidentment, amb el suport polític, podrem defensar una evidència tan clara com és la immersió lingüística. Ens hem de començar a acostumar que a mesura que s'intensifiquin els discursos independentistes, obtindrem la reacció contrària de postulats espanyolistes. És qüestió d'acció i reacció. Ara, però és hora de fer pinya tots plegats, defensant un dret com a poble sobirà, i exigir fermesa als nostres polítics, els que el poble, de manera majoritària ha escollit per governar el nostre País, i en tot cas fer treure els colors de la cara, a aquells partits oportunistes que en nom de la democràcia i els drets universals, només intenten la involució democràtica del poble català.
El problema no és d’Espanya. El problema som els catalans que no acabem de decidir mai què volem ser. La sentència del TC, aquesta darrera del TS i les que vindran, ens empenyen a decidir definitivament de quin costat estem. Espanya ha deixat clar que només hi podem ser si ens resignem a ser espanyols. I prou. Ara som nosaltres els qui hem de decidir si ho acceptem, si ens dissolem dins d’Espanya, o si fem el pas d’esdevenir una Nació lliure.
Sisplau, deixem de fingir i abandonem el victimisme inútil. Ells actuen des d’una òptica d’Estat mentre nosaltres només ho fem veure. Perquè no en tenim, d’Estat. Si volem ser, només cal que ho decidim i avancem. La meva àvia de ben segur que ens agrairia que deixéssim de fer el préssec.. Tenim les eines, tenim el País però... tenim el coratge?
Bé sense adonar-nos-en, ja tenim un nou Nadal a sobre.
Us desitjo que tingueu uns dies de pau i que aprofiteu per submergir-vos, encara més, en l’esperit i l’amor familiar. Tots plegats, necessitem retrobar-nos a nosaltres mateixos i reflexionar sobre com podem ajudar a tantes i tantes persones necessitades.
Amb uns bons fonaments familiars, amb la convicció de qui se sap estimat, encararem un 2011 amb els millors designis. Moltes felicitats president Mas i Molt Bones Festes de Nadal a tots!

21.12.10

Avui discurs d’investidura del proper President de la Generalitat.

Avui Artur Mas s’ha presentat davant del Parlament de Catalunya per explicar la seva proposta de govern i que els diputants li facin confiança i l’anomenin 129 è President de la Generalitat.
Avui comença el debat d’investidura d’Artur Mas com a nou president de la Generalitat. Arrenca, doncs, una nova etapa en què, d’entrada, han desaparegut, o són a punt de desaparèixer, els líders que van pactar els dos tripartits.
Ni Maragall, ni Carod-Rovira, ni Vallès, ni Saura, ni Baltasar, ni Bargalló, ni Vendrell, ni Benach, ni Huguet, ni Castells, ni Montilla,ni un llarg etcètera , ja no seran protagonistes de la política catalana en aquesta legislatura.
De moment, sobreviuen Joan Puigcercós, Joaquim Nadal i Miquel Iceta. En set anys, l’artefacte inestable s’ha cruspit tots els líders dels tres partits que van protagonitzar els dos debats d’investidura anteriors. En set anys, el tripartit ha cremat dos presidents que, per altra banda, no s’assemblen de res. Un rècord que no es pot atribuir tan sols, com fan els socialistes, als efectes de la crisi econòmica. Hi ha més raons. Només cal observar la pèrdua de vots dels socialistes des del 1999 ençà per adonar-se que el mal és una mica més profund, a pesar que el repunt a l’alça en les eleccions generals, especialment en la del 2004 que va guanyar Rodríguez Zapatero a contrapèl, ho hagin amagat. Suposo que els nivells d’autoengany no arriben fins a l’extrem de posar-se una bena als ulls.
Sigui com sigui, la realitat és que avui comença el debat d’investidura d’un polític que tothom va donar per mort el 2003. D’aquesta manera, es convertirà en el segon president nacionalista en trenta anys. Quin contrast, oi? Dos presidents del tripartit en set anys i dos president nacionalistes en trenta. Potser no podia ser d’una altra manera. El 2003 Mas va guanyar unes eleccions molt difícils per a ell, especialment perquè havia de superar l’ombra d’un carismàtic Jordi Pujol, tanmateix molt degradat perquè el futur tripartit va saber treure profit de l’aliança de CiU amb el PP. Pujol va posar-ho fàcil, perquè va negar-se a escoltar els cants de sirena d’aquells que li reclamaven, que s’aliés amb ERC i s’apartés d’un PP rabiosament espanyolista i reaccionari. I a pesar que Pujol va tirar pel dret, Mas va guanyar les eleccions sense poder evitar la formació del tripartit. Va bé recordar aquestes coses, perquè aclareixen fenòmens posteriors que, sense aquests fets previs, podrien semblar miraculosos.
El 2006 Artur Mas va tornar a guanyar les eleccions. Aquelles eleccions també van ser difícils per a Mas, per bé que en aquell moment el problema ja no era l’ombra de Pujol , sinó, diguem-ho així, la “traïció estatutària”. La decisió de Mas de pactar amb Rodríguez Zapatero un Estatut que el PSOE es pogués empassar va tenir els seus efectes: va guanyar les eleccions però dèbilment. Que ERC optés per reeditar el tripartit després d’haver provocat la crisi del primer i que, a més, diluís el seu perfil independentista, no explicar res sobre Artur Mas.
Més aviat demostra la poca consistència dels republicans i, sobretot, l’oportunisme dels socialistes, que van saber aprofitar els complexos dels dirigents d’ERC respecte de la identificació ideològica del partit per arrossegar-los novament a la coalició. Artur Mas ha arribat a la investidura del 2010 molt més madur que no pas abans. I la raó no és tan sols biològica, sinó, sobretot, política. Artur Mas és avui el líder indiscutible del nostre partit i de la coalició. A més, ha aconseguit un suport electoral inestimable que el converteix en l’esperança per a la recuperació del prestigi que ha perdut Catalunya en els darrers set anys. És veritat que la seva victòria també deu molt als errors del tripartit, però la política és també això: saber aprofitar les ocasions quan arriben. El repte que Mas ha d’encarar ara és encara més difícil de superar que els obstacles de les dues eleccions anteriors. Ha arribat l’hora de la veritat. Ha arribar l’hora de governar. Ara haurà de demostrar que, a més de resistent, també és el líder que tothom reclama. Tot i que tothom sap que la política va acompanyada de la decepció, perquè la consecució de l’ideal propi és impossible atès que el pluralisme comporta la transacció, convé que Mas sàpiga mantenir la il-lusió amb l’explicació realista de la situació que viu el país, econòmicament i políticament, sense estirabots inútils ni aliances perilloses. Li cal construir un relat de país creïble i un govern eficient que generi confiança. Cal que allò que es digui des del poder polític s’assembli a la realitat viscuda per la gent.
Per responsabilitat política els grups polítics parlamentaris que no són CiU, no hauríen de facilitar l’investidura d’Artur Mas com a President?

Algú pot negar i anar en contra d’un candidat a la presidència de la Generalitat que ha guanyat a totes les comarques i en més del 95% dels municipis de Catalunya?
Pot ser legítim, però el ciutadà ho entendria? Cara a millorar l’imatge de la política, no seria millor que aquells a qui els ciutadans han retirat la confiança facilitessin el camí al un nou President? Ho veurem durant el dia d’avui, i a molt estirar el proper dijous. Si arribem al dijous sense haver escollit president voldria dir que els partits no han entes res del que els ciutadans vàrem votar el passat 28 de novembre.

2.12.10

LIDERATGE, CAPACITAT I CONFIANÇA.

Després de mesos de precampanya i de dues setmanes intenses de campanya electoral, finalment amb la feina de tots plegats hem assolit l'objectiu que esperàvem, que era retornar-li a Catalunya el govern que es mereix.
Durant anys Catalunya ha estat un model de societat avançada i de progrés social, envejada pel seu model econòmic i de benestar i sempre ha liderat a l'Estat espanyol.
Després de 7 de tristpartit (ara tRIPartit) Catalunya ha perdut l'autoestima com a poble, ha perdut el lideratge econòmic que exercia i lluny de dirigir-se cap a l'excel-lència, ha estat a punt de caure en la mediocritat, de perdre la consciència nacional i s'ha apropat perillosament a l'abisme de ser una província més de l'imperi.
Ara finalment el poble català ha demostrat una maduresa notable i lluny de deixar-se influenciar per tòpics, per política ficció i demagògia barata s'ha mobilitzat per impulsar un canvi que finalment s'ha materialitzat.
La gent no buscava debats ni divisions ni entre esquerres i dretes ni entre independentistes i autonomistes i ni tan sols han votat una pugna de projectes...han votat LIDERATGE. Han votat l'única opció digna i capaç d'ocupar les institucions més antigues de Catalunya i exercir des d'allà el lideratge, valent i efectiu que cal per guiar aquest País.
Han votat la CAPACITAT per prendre decisions justes, necessaries, amb fermesa i quan toca; sense hipoteques, imposicions ni submissions.Han votat CONFIANÇA de saber que tenim líders que ens guien amb rigor i amb la certesa que prendran les decisions apropiades en cada circumstància per tenir UNA CATALUNYA MILLOR cada dia.
Dit això ara ens toca a nosaltres, a CiU de Torredembarra exercir aquest lideratge per demostrar-li a aquest poble que tenim tal capacitat per contribuir en la construcció d'aquesta Catalunya Millor a través de la construcció d'una Torredemnbarra millor.
Només així ens guanyarem la confiança dels nostres conciutadans tal i com el Mas se l'ha guanyat. Governar és construir, però anant una mica més enllà, Governar també ha de significar per als seus protagonistes, anar força més lluny del seu melic, treballar per retornar la confiança que t’ha atorgat la ciutadania, assumint que segurament hi haurà encerts i errors, però sempre amb la humilitat d’assumir els encerts, i la valentia de reconèixer els errors, i on els encerts finalment tinguin un saldo positiu, no per una minoria de gent, sinó per la majoria de la ciutadania.
Tenim el millor equip per fer-ho i la més gran de les il-lusions que és fer d'aquest poble, UN POBLE PER VIURE'L. CiU té un projecte clar per a Torredembarra i per a Catalunya. Tot i que els resultats a les eleccions autonòmiques no es poden traslladar a les eleccions municipals, si que observem el descontentament de moltes persones en la manera de fer política d’alguns partits. Per part nostre, seguirem treballant com ho hem fet des del primer dia que vam entrar a governar , amb seriositat, coherència, cohesió i fermesa alhora de dur a terme els projectes.
Com hem fet sempre, des de l’Ajuntament seguirem treballant conjuntament amb el govern de la Generalitat per aconseguir millores per al nostre municipi. Esperem que el nou govern, sigui més accessible a les demandes de les administracions, així com que agilitzi els tràmits entre les dues administracions.
El proper President de la Generalitat, l’Artur Mas, és molt conscient de les dificultats que hi ha al País i per aquest motiu, farà tot el possible per recuperar el prestigi que Catalunya ha perdut en els últims anys. No serà una feina fàcil i la responsabilitat no recau només en ell. Cal que tots siguem conscients que sense l’esforç de tots, la recuperació no serà possible.
És per això que ara toca treballar en l'àmbit municipal per tal de difondre el nostre missatge.
Si ho fem amb entusiasme de ben segur que ho aconseguirem .
Moltes gràcies !

26.11.10

UN ÚLTIM ESFORÇ i CONFIANÇA.

Els propers anys seran molt complicats, tant a nivell mundial com nacional. Amb això no descobreixo res. Però per Catalunya s’afegeix un altre problema, el de la pertinença a un estat que és compartit amb altres nacions i que no ens permet un encaix satisfactori.
Si tot això no fos prou, d’aquí a un any i mig, si no s’esgota la legislatura abans, hi haurà un canvi de govern amb tota seguretat. El PSOE ha esgotat el seu govern fa mesos i només es manté en el poder per l’aritmètica parlamentària dels diputats del PNB que van esgarrapant competències a canvi del seu suport (el peix al cove que tant critiquen els del tripartit quan ho feia CiU).
Això és un problema afegit ara més que mai. El PSOE no ha estat mai garantia de respecte, la història de la democràcia està plena d’exemples d’intents d’afeblir l’autonomia (LOAPA, retards en les transferències, finançament insuficient, manca d’inversions en infraestructures…), però el PP i tot l’aparell mediàtic pot ser molt pitjor.
Davant d’aquest panorama cal un govern fort que des del primer dia tingui les mans lliures per negociar i exigir el que ens pertoca.Això no ho pot fer un govern que tingui les mans lligades per una relació de subordinació amb el partit que governa a l’estat. Els darrers quatre anys han estat un exemple de servitud que ha portat la Generalitat a l’ofec econòmic i a l’acceptació d’invasions de competències. Un any i mig més com ara ens portaria a un atzucac de conseqüències imprevisibles.
Un govern feble, com l’actual, no pot plantar cara a un més que probable govern del PP. Si s’acompleixen les previsions, i tal com va el PSOE tenim tots els números perquè així sigui, el PP guanyarà les properes eleccions generals i governarà l’estat. Només cal observar l’ambient general per veure que el PP, amb tots els grups de pressió mediàtics que li donen suport, farà mans i mànegues per recuperar competències per a l’estat. La crisi, la duplicitat d’administracions i el que ells anomenen “nacionalismes perifèrics”, són les excuses que ja actualment s’utilitzen a tort i a dret per anar preparant el terreny creant un estat d’opinió favorable a la recentralització de l’estat.
Catalunya ha de comptar amb un govern capaç de fer front a aquest problema afegit. I això només serà possible si el futur govern compta amb un ampli suport social (vots) i parlamentari (nombre de diputats).El proper 28 de novembre tots els catalans tenim una cita amb les urnes per escollir el proper president de la Generalitat.
Ens trobem en una època molt complicada, agreujada per una manca de valors en la classe política. Catalunya ha de tornar recuperar el prestigi que ha perdut en els darrers anys. El proper govern de la Generalitat, haurà d’estar encapçalat per un líder que sigui capaç de retornar la bona imatge que des d’Europa tenien de Catalunya. Una persona amb valors, honesta i vàlida per dirigir el País cap a un futur millor. Estem a les acaballes d’una campanya electoral que des de Convergència i Unió s’ha treballat per tirar endavant els objectis establers. Explicar als catalans i catalanes el projecte de CiU, proposar receptes per sortir de la crisi i proposar el concert econòmic per Catalunya. Amb un gran esforç, tots plegats hem transmès a la ciutadania la necessitat d’un canvi real a Catalunya. No podem seguir submergits en aquesta crisi en tots els aspectes que ens afecta.
Convergència i Unió és el canvi. No serà fàcil, però si l’Artur Mas guanya les eleccions, serà la persona idònia que dirigirà el País cap a un futur millor. Estic convençud que és el millor líder que pot tenir actualment Catalunya. Una persona que ens ha demostrat que hi ha una altra manera de fer política i de fer les coses.
Queden tres dies per les eleccions i cal que tots plegats exercim el nostre dret a vot. Són les eleccions en que hi participen més candidatures que mai. Ara bé, només una ha demostrat que és capaç de dibuixar un full de ruta per Catalunya.
Fa quatre anys les enquestes van ser força més favorables a CiU que no pas el resultat final, i per això amb miro amb prevenció les que ara anuncien victòries folgades de CiU. Voldria que fos així, però fins que no es coneguin els resultats oficials no dono res per fet. L'elevat nombre d'indecisos és preocupant, perquè es pot donar el cas que, davant del triomf anunciat de l'Artur Mas, alguns d'aquests optin per tornar a votar el mateix de sempre, per allò d'evitar una possible majoria absoluta o per condicionar el futur govern convergent, en un sentit o altre.
Durant la campanya el gran encert de socialistes i republicans ha estat instal·lar en l'opinió pública la idea que el tripartit no es repetirà, amb la qual cosa més d'un pot pensar que votar-los no implica cap risc de reedició de l'artefacte inestable. Greu error!. Si el tripartit és possible el repetiran, perquè ells mateixos podrien interpretar els resultats que el fessin factible com un aval insospitat a la seva fórmula.
Seria una traïció al seu electorat, però no pas més greu que la de 2006, quan ERC ja tenia pactat el tripartit, tot i haver estat prèviament expulsada del govern. No val la pena dedicar-los el vot si es que penses en clau de País. Un tripartit a l’oposició, al punt del col·lapse per les seves guerres intestines i un govern feble de CiU, hipotecat per noves revenges, pot ser el pitjor dels escenaris. Ara que les podem veure venir, vota pensant en que una majoria absoluta , és el principi d’una gran història. Que, evidentment, la farem entre tots. És a dir, aquells que volem veure realment una Catalunya lliure.
El País necessita una victòria clara i contundent de CiU, que impossibiliti tota forma alternativa de govern i que permeti establir un govern fort i cohesionat, amb un suport parlamentari sòlid. Després de set anys de desgavell governamental i pèrdua de prestigi i força de Catalunya.A més d'un se li acabaran les ganes de riure quan comprovi que aquest País té un govern seriós i preparat, amb un projecte coherent. En aquesta línia els qui estan temptats de votar opcions explícitament independentistes més o menys testimonials també s'haurien de demanar com serà més sobirana Catalunya, si amb un govern fort, que aposti pel dret a decidir sense límits, o amb uns quants diputats al Parlament dedicats a fer de franctiradors contra l'autogovern, amb l'esperança, vana al meu entendre, que a base de desprestigiar l'autonomia faran créixer l'independentisme fins a fer-lo imparable.
Des d’aquestes línies us demano un últim esforç i confiança per anar a votar el proper diumenge. Només amb el vostre suport Catalunya tornarà a ser governada com cal!
El proper diumenge marcarà més que mai, si els catalans ho volen, un abans i un després en la Història Nacional de Catalunya. Tenim l’oportunitat i la necessitat vital de donar un tomb radical al rumb destructiu que porta el País votant la única opció que ens garanteix enfilar amb fets i sense demagògies el camí vers la voluntat dels catalans. Sense límits.

25.11.10

Contra la violència de gènere.

Als que esmercem esforços d'una o altra manera en el problema de la violència masclista ens decep i ens irrita el fet que fent tant de temps que tanta gent s'escarrassa en la solució d'aquesta xacra social... les estadístiques ens diuen que tot segueix igual. Que no ens n'estem sortin .Jo crec que el problema de la violència masclista no te una solució policial ni judicial perquè aquestes dues institucions només poden actuar amb posterioritat a l'agressió. Crec també que no n'hi ha prou amb dedicar tots els esforços en la protecció i la recuperació psíquica i social de les víctimes.
Crec que, sense negligir les actuacions policials i judicials i sense renunciar a tot el que es pugui fer per les víctimes, cal reorientar la lluita en la recerca i el combat de les causes d'aquesta violència.
I crec (i vegeu quina obvietat) que les causes de la violència masclista es troben en el masclisme, en aquesta "institució social" que ens diu als homes que som i que ens hem de manifestar diferens a les dones, que ens diu als homes que som i que ens hem de manifestar superiors a les dones i que ens diu als homes que, en virtut dels principis anteriors, ens és legítim l'ús de la violència per redressar conductes que els fiquin en qüestió i per imposar la nostra diferencia i la nostra superioritat.
Mireu quin coctel tant explosiu que bebem els homes des que neixem: som diferents a les dones, som superiors a les dones i ens és legítim l'ús de la violencia per garantir la diferencia i la superioritat.Cal reorientar la lluita contra la violència masclista i anar a la rel del problema: els homes i la nostra manera de ser, de pensar i d'actuar.Cal esmerçar recursos, també, en l'atenció psicològica dels agressors, en l'educació de la joventut, en la prevenció de conductes adolescents que en el futur seran d'agressió, etc...
Cal erradicar la cultura de la violencia i el masclisme dels mitjans de comunicació. Cal crear xarxes socials de reconeixement del problema i de suport als agressors (quelcom així com "maltractadors anònims"), cal, en fi, un compromís col.lectiu per abordar el problema de socarrel, per treballar en la prevenció i no conformar-nos en lluir els recursos que esmercem en l'atenció a les víctimes. Si només ens dediquem a atendre a les dones maltractades... el problema no s'acabarà mai.La violencia masclista no és un problema de la dones. La violència masclista és un problema dels homes... que pateixen les dones.
Aviat farà sis anys de l´entrada en vigor de la L.O. 1/2004 de 28 de desembre de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, i el problema de la violència masclista continua plenament vigent i amb unes estadístiques preocupants. Malgrat això no és el moment de criticar la legislació actual, en la què també destaca la Llei 27/2003 de 31 de juliol reguladora de l´ordre de protecció de les víctimes de la violència domèstica. Tot al contrari! cal aplaudir que la societat, desprès d´anys d´estar d´esquena al problema, per primera vegada, l´ha afrontat d´una forma valenta i amb la decissió d´eradicar-lo.

10.11.10

Agaradi o no, sense Convergència no hi ha independencia.

Vivint immersos en un mar de declaracions i contradeclaracions que sovint confonen més que no pas il-lustren. Així, a l'espai polític que va del nacionalisme a l'independentisme s'ha instal-lat una mena de competició retòrica per veure qui fa la proclama sobiranista més immediata i més sonora. Paradoxalment, el moment social, polític i econòmic que viu la societat catalana requereix i reclama lideratges sòlids que ens permetin superar els reptes que tenim plantejats.
Arrel de la polèmica sobre l'emissió de bons per part del Govern de Catalunya hem pogut escoltar força soroll i, enmig d'aquest soroll, la petició raonada d'Artur Mas dirigida al president Montilla i al conseller Castells: 'Aquesta és una qüestió que hauria valgut la pena parlar i acordar amb l'oposició.' No és una petició oportunista, sinó que és la continuació d'una forma de fer política i de fer oposició que ha sabut mantenir l'equilibri entre el marcatge rígid i, quan ha calgut, sever al Govern, amb la mà estesa per fer possible aquelles lleis i aquells acords necessaris per al País i que el Govern tripartit, dividit, no hauria pogut aprovar per si sol: els pactes nacionals per l'acollida, pels serveis socials, pel cinema o per la innovació i la recerca, o la LEC en són un bon exemple.

Més enllà del soroll, doncs, la tossuda determinació de situar les fites de País per sobre dels límits esquifits de l'estratègia partidista amb la vista posada en la construcció d'una nova Catalunya per al segle XXI. Per sobre de la gesticulació, de la rialleta i de la broma fàcil ens cal bastir el futur polític de Catalunya sobre nous valors humans i sobre el necessari sentit d'estat amb què han de comptar els líders d'una Nació. I més enllà de les fílies i les fòbies, cal reconèixer que Artur Mas aporta solidesa, rigorositat i un salt qualitatiu evident en la presidència de la Generalitat.
Almenys podem donar per descomptat una cosa, i no menor, i és que ja sabem que amb l'Artur Mas de president del Govern de Catalunya les formes seran unes altres. Amables en la forma i efectives en el fons. I aquest canvi de formes i aquest canvi d'actituds ens permet recuperar valors perduts en els darrers anys. L'Estat a què em referia a principi d'aquest comentari no es construeix el dia després de la independència sinó que es palpa en els lideratges, les formes i els posicionaments que som capaços de mostrar i demostrar en el nostre trajecte cap a la independència. M'agradaria que més enllà del debat encorsetat dels interessos electorals de curta volada poséssim l'accent i l'atenció en qui confiem a l'hora d'atorgar la màxima responsabilitat Nacional.
Entenc, tot i assumint el meu parer subjectiu, que Artur Mas retornarà Catalunya a la primera divisió europea. I començarem per casa. Els propers anys seran complicats. Amb això no descobreixo res. Però per Catalunya s’afegeix un altre problema, el de la pertinença a un estat que és compartit amb altres nacions i que no ens permet un encaix satisfactori. Si tot això no fos prou, d’aquí a un any i mig, si no s’esgota la legislatura abans, hi haurà un canvi de govern amb tota seguretat. El PSOE ha esgotat el seu govern fa mesos i només es manté en el poder per l’aritmètica parlamentària dels diputats del PNB que van esgarrapant competències a canvi del seu suport (el peix al cove que tant critiquen els del tripartit quan ho feia CiU).
Això és un problema afegit ara més que mai. El PSOE no ha estat mai garantia de respecte al nostre autogovern, la història de la democràcia està plena d’exemples d’intents d’afeblir l’autonomia (LOAPA, retards en les transferències, finançament insuficient, manca d’inversions en infraestructures…), però el PP i tot l’aparell mediàtic pot ser molt pitjor. Davant d’aquest panorama cal un govern fort que des del primer dia tingui les mans lliures per negociar i exigir el que ens pertoca.
Això no ho pot fer un govern que tingui les mans lligades per una relació de subordinació amb el partit que governa a l’estat. Els darrers quatre anys han estat un exemple de servitud que ha portat la Generalitat a l’ofec econòmic i a l’acceptació d’invasions de competències.
Un any i mig més com ara ens portaria a un atzucac de conseqüències imprevisibles. Un govern feble, com l’actual, no pot plantar cara a un més que probable govern del PP. Si s’acompleixen les previsions, i tal com va el PSOE tenim tots els números perquè així sigui, el PP guanyarà les properes eleccions generals i governarà l’estat. Només cal observar l’ambient general per veure que el PP, amb tots els grups de pressió mediàtics que li donen suport, farà mans i mànegues per recuperar competències per a l’estat. La crisi, la duplicitat d’administracions i el que ells anomenen “nacionalismes perifèrics”, són les excuses que ja actualment s’utilitzen a tort i a dret per anar preparant el terreny creant un estat d’opinió favorable a la recentralització de l’estat. Catalunya ha de comptar amb un govern capaç de fer front a aquest problema afegit. I això només serà possible si el futur govern compta amb un ampli suport social (vots) i parlamentari (nombre de diputats), i amb una gran cohesió interna.

20.10.10

Mas de lo mismo.

La presentació de la campanya "Mas de lo mismo" ratlla el patetisme més ridícul. Poder estan contents perquè 1 de cada 5 catalans està al llindar de la pobresa??, poder estan alegres perquè l'atur s'ha tornat a incrementar aquest darrer mes??
Els socialistes catalans fa temps que assagen la pre-campanya electoral. Feia temps que no havia vist tanta incoherència en el missatge. Fixeu-vos-hi. Varen començar amb un eslògan que apel-lava a la "Catalunya que sap on va", varen continuar dient que hi ha havia problemes i que calia "Gent seriosa", continuaren dient, amb una imatge presidencialista i magnànime, que Montilla "seguia creient".
I després varen bombardejar-nos amb paraules i no fets, i l'intent d'explicació del "Canvi real", sustentat, per exemple, en un acord de finançament que ha fet aigües per tot arreu.
Mai havia vist tanta campanya successiva i tants missatges i imatges gràfiques disperses. El fil conductor, però, era que teníem un president seriós, poc de la broma, conscient dels problemes.Vet aquí, però, que les enquestes que preveuen un canvi de govern els han fet modificar els plans, l'estratègia, i el missatge. Tot allò, ja no val. I ara s'aposta per un model més agressiu, més desenfadat i frívol, i més populista, amb promeses impossibles de fer realitat però que sonen bé.
El súperman Montilla, promeses milionàries quan no es pot ni pagar la nòmina, i una imatge de líders socialistes ballant i convidant a creure que vivim en un país que lliga els gossos amb llangonisses. Desesperació i prou, diria jo. Que qui no paga el concert sanitari, ni les ajudes de la llei de la dependència, ni les ajudes al lloguer, ni tantes altres, que qui ha d'emetre bons de deute públic perquè no pot ni pagar la nòmina, es posi a ballar un "All together now" com si això fos el país de la bota de sant ferriol, m'esgarrifa. No ho entenc, i no crec que es pugui admetre.
Tots hem de fer campanya, però amb la que cau i caurà, em semblaria molt millor dir la veritat, sumar, i parlar-li al país de la gravetat de la situació. Una situació que només superarem ballant menys i treballant més, i fent molta pedagogia .
Recordint-se del ball alegre dels socialistes, perquè serà un motiu més a l'hora d'analitzar el canvi que es pot produir al país el 28 de novembre.
Mireu el tall de la notícia del TN de TV3 del diumenge dia 17 d'octubre. Dia Mundial per a l'erradicació de la pobresa Si no fos tan greu, faria riure. Però és que la cosa està posant-se a un nivell que és inigualable. I és que la política ha perdut la dignitat fins a nivells inaudits. Veure la direcció dels socialistes ballant dalt de l'escenari en un acte més d'exorcisme del propi neguit que de cap altre fet amb un mínim sentit, és del tot lamentable.
.

10.9.10

UNA DIADA PEL CANVI.

El proper dissabte serà 11 de Setembre. El meu País celebra que va tornar-se a aixecar després de perdre una guerra. El dia després d’aquella fatalitat tant injusta; després que les forces democràtiques internacionals ens abandonessin per concentrar-se en els seus propis Països, Catalunya va perdre la guerra.
En el moment que Catalunya complirà 296 anys de captiveri borbònic. Malgrat alguna aparició dictatorial, el setge del nostre País els ha estat del tot fecund. Fet curiòs que els espanyols reclamin Gibraltar i no vulguin deixar anar Catalunya, quan ambdues varen estar botí a la Guerra de Succeció, però amb diferent sort.
50 dies varen estar lluitant els homes d'Antoni de Villarroel. Des del 25 de juliol fins l'11 de Setembre.L'exèrcit borbònic assetiava la ciutat de Barcelona, mentre Rafael de Casanovas que era l'alcalde de la ciutat, amb un grapat d'homes es defensaven a peu del Portal Nou. La ciutat cada cop es veia més i més ruïnosa. Els atacs de 40.000 homes borbònics feien trontolla la ciutat a mida que passaven els dies. Era el darrer reducte dels catalans.
Durant els dies d'asseig, es varen produir diferents moments que cal recordar i tenir presents. La capitulació dels catalans tenia un preu. La ciutat va intentar negociar la seva capitulació. Preservar els fueros catalans i una indemnització de 3 milions de lliures. Espanya va dir no i es va llençar a un atac ferotge, definitiu.Però el dia després, la consigna per part de la gent amb seny i amb sentit comú va ser molt clara: tots a treballar!
I ara, gairebé 300 anys més tard, ens han dit que el proper 28 de novembre hem d'anar a votar. Un període que ens portarà fins al tres-cents aniversari. No cal esperar més temps. Catalunya ha de donar un pas endavant. Ni "fueros" ni punyetes.
Després de 296 anys, Catalunya continua treballant per recuperar el dret a ser i a decidir que li correspon. En aquests 30 anys, s’ha fet molt, moltíssim; però en aquest camí hem perdut moltes coses i n’hem guanyat també alguna altra.
En aquests moments de tribulació electoral, se senten molts cants de sirena. Talment sembla que a cop de votació al parlament, ja puguem proclamar la independència, l’endemà mateix. Sembla, talment, que, amb un referèndum controvertit i al marge de la llei i de la constitució, puguem assumir un risc que podria comportar la possibilitat de perdre bous i esquelles en tot aquest camí.
La Catalunya que tenim avui, no és la de la República; ni la den Joan Maragall; ni la de cap imatge romàntica. Avui tenim la Catalunya en la que s’hi parlen més de 500 llengües i en la que el Castellà, és llengua vehicular comuna de tots els Catalans.
Avui, tots els Catalans estem preocupats i molt, per la pèrdua de pes de Catalunya al món. Estem preocupats, perquè tenim més de 350 mil persones a l’atur. Estem preocupats, perquè molts de nosaltres patim retallades de sou importants. Estem preocupats, perquè estem a la cua dels sistemes educatius moderns. Estem preocupats, perquè bona part dels nostres polítics, no són exemples generadors de confiança i inspiradors dels somnis i dels reptes pel nostre País.
Ni que sigui per higiene democràtica: avui cal un canvi en majúscules. Si, al final aquest canvi no es produeix, ningú aturarà la caiguda lliure en la que el nostre País es troba.
La primera preocupació, per tant, és i ha de ser, aixecar Catalunya i crear un estil de lideratge. En paral-lel, cal forçar les situacions que calgui, perquè Catalunya sigui la mestressa dels seus diners i, amb ells, pugui decidir què fa; on els inverteix i quines són les prioritats a les que hi destina els seus recursos.
Sense els recursos, i sense el dret a decidir, la llibertat no existeix. Enguany, tindrem una diada marcada per la sentència del TC espanyol que ens retalla les ales molt greument. Aquesta sentència exigeix una resposta seriosa i ferma per part del País. Aquesta diada, està marcada també, per la greu crisi econòmica i de confiança: ha de servir per tant, per exigir un canvi. I, finalment,com deia aquesta diada, està també marcada, per la data d’unes eleccions, que ja s’haurien hagut de convocar.
Sortiran missatges de tota mena i cants de sirena en totes direccions. Més que mai, avui i ara, hem de mirar d’on venim i on som, per no distreure’ns de l’objectiu principal: que els Catalans visquem bé al nostre País; i que Catalunya assoleixi en plenitud, el dret a decidir que ens mereixem i que ens correspon.
El Canvi a Catalunya és cada cop més necessari.

6.7.10

El 10 de juliol tots a la manifestació.

Després de quatre anys ja tenim la sentència de l'Estatut, i tal com s'havia previst el Tribunal Constitucional s'ha dedicat a desvirtuar-ne el contingut a cops de tisorada i de reinterpretació.
Per la nostra dignitat no podem restar impassibles davant d'una abús com el que suposa que 10 magistrats reunits a Madrid alterin la voluntat expressada pel poble de Catalunya, i per això és important que a la manifestació del proper dia 10 de juliol hi siguem molta gent, per expressar que rebutgem imposicions arbitràries i defensem el dret a decidir el nostre futur.
Ens farem sentir, amb la convicció que el dia 10 serà un dia de protesta i reivindicació, i que a partir de l'endemà mateix haurem de posar fil a l'agulla per anar transformat, amb la feina del dia a dia, una estat de coses que ens és advers. Per superar aquest tràngol ens caldrà unitat, però sobretot necessitarem molta capacitat al capdavant del País per, digui el que digui el TC, assolir noves cotes de llibertat.
Aquesta no és una manifestació en defensa de l’Estatut sinó en defensa de la dignitat de Catalunya i a favor del dret a decidir, no partidista i organitzada per la societat civil. La meva primera reacció va ser que jo no hi pintava res en una mani a favor de l’Estatut, però no va d’això. És un acte unitari a favor de la Nació Catalana i del nostre dret a decidir, on serem molts independentistes convençuts i molt altres que estan en camí de ser-ho o que poden arribar a ser-ho. I també de no independentistes a favor de la dignitat nacional de Catalunya: ja m’està bé manifestar-me amb ells.
El dissabte 10 de juliol comença la segona transició i la metamorfosi del catalanisme majoritari que ha liderat Catalunya els darrers 30 anys, des del Govern de la Generalitat o des de l'oposició. Les estratègies i les eines utilitzades fins avui o s'han trencat o s'han rovellat i són inservibles. Aquesta nova etapa està farcida d'incògnites i de perills, però és inevitable.
A Catalunya li han barrat el pas i ara ha de trobar una nova drecera per situar-se en el lloc que li correspòn, en el concert de les nacions lliures, com un País normal, en el marc de la Unió Europea. Però aquest camí només es pot explorar des del Govern de la Generalitat. Necessitarem un govern fort i quatre anys per davant per aixecar el País, econòmicament i nacionalment.

Benvolgut company, benvolguda companya,
La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.
Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.
En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal. És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Ara més que mai, Catalunya ens necessita.
Cal que la gent de Convergència sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.
Visca Catalunya!
Artur Mas

30.6.10

Ara ja ho tenim claríssim..

Jo he nascut i visc a una Nació que es diu Catalunya. Que té una llengua pròpia que em van ensenyar a parlar els meus pares. Que té uns costums propis. Un territori propi. Que té i ha tingut institucions d'autogovern pròpies, que només han estat silenciades a força de les armes i l'ocupació. La meva Nació és Catalunya. Estic orgullós de ser català i de no ser xovinista, ni imperialista ni colonitzador. No vull imposar res a ningú i vull que la meva Pàtria sigui socialment justa, ecològicament sostenible i nacionalment lliure. I crec que la majoria dels catalans, votin a qui votin i fins i tot els qui no voten, ho veuen com jo.
Els catalans, majoritàriament i des de fa molts anys, hem volgut establir el nostre autogovern sense escarafalls, negociant i respectant els punts de vista de tothom. Sense renunciar a res, això és ben cert. Quan majoritàriament hem sentit la necessitat de modificar el marc polític del nostre autogovern ho hem fet a partir dels viaranys "legals", tot i que podríem haver-ho fet d'una altra manera, com a Nació hi teníem tot el dret.
Però tots, insisteixo tots, ho hem volgut fer així per a no trencar la convivència i la unitat del nostre Poble, el bé més preuat. El tacticisme d'algunes forces polítiques establertes a Catalunya, anomenar-les catalanes seria injust, ha portat el que era un pacte polític entre el nostre Parlament i el Congreso español a mans del Tribunal Constitucional, un organisme que com tots el conformen persones i aquestes, estudieu-les una per una, desconeixen la realitat de Catalunya i penso que els preocupa ben poc el que nosaltres som o sentim.
Ara, després d'anys emeten una sentència que, com no podia ser d'una altra manera, menysprea la voluntat lliurement i democràtica expressada pels catalans. Tres anys i mig per fallar i fer-ho just abans de vacances, abans d'unes eleccions al Parlament i just després del pont de Sant Joan. Quin càlcul més tronat, quina estratègia més matussera. Mentre a Madrid en Zapatero apludeix la sentència aquí el seu birrei teatralitza un enuig tàctic.
Que es pensen que no sabem que el Tribunal Constitucional és un joc entre PP i PSOE?, que no veuen que ens hem adonat que són i pensen el mateix?.

A Espanya sempre ha prevalgut l'antes roja que rota. La indisoluble unidad de España és transversal entre dretes i esquerres. Si la crisi ha destruit el discurs social dels socialistes, perquè seran ells els responsables d'aplicar les pitjors receptes socials; la sentència trenca definitivament el miratge del talante, de l'España plural, del federalisme i de tots aquests conceptes creats per fer-nos passar bou per bèstia grossa.
S'ha acabat el bròquil, s'ha acabat la gesticulació. S'ha acabat el doble joc aquí i a Madrid. Ara ja no és possible. Un Estat intel-ligent hauria deixat la porta oberta, hauria buscat el pacte i una via de futur. Aquests han optat per tancar-nos la porta al nas. Però és d'agrair, ara ja ho tenim clar. Si no es pot variar el marc jurídico-polític, si després de seguir el ferregós circuit establert i superar totes les traves, uns jutges que ningú ha votat han d'estar per sobre de la volutat de tot un Poble, a nosaltres ja només ens queda marxar d'aquesta casa. España ha actuat com un mal pare, i ara a nosaltres només ens queda veure com ens emancipem.
Ara no val ni minimitzar l'abast de la sentència ni esperar temps millors. Ara toca afrontar el problema de cara, amb plena consciència que tenim per davant una etapa convulsa, carregada de tensions, en mig d'una crisi econòmica que passat l'estiu serà encara més greu. Ara cal armar-se de valor i fer coses que mai haguéssim pensat que hauriem de fer. Amb intel.ligència, estratègia i sentit de País. Calculant molt bés els passos a donar, amb el cap fred i conscients de les nostres debilitats, també. Però no podem tirar la tovallola. La democràcia espanyola és de molt mala qualitat i ara toca donar cristiana sepultura a la transició franquista.
El catalanisme, des de la màxima unitat, ha de girar full. Però qui pot estar en condicions de començar la nova batalla per la llibertat?
El Tripartit, que és una olla de grills amb espanyolistes i falsos independentistes? No. Els PSC-PSOE, amb la seva crossa rància d'ICV? No. El PP, orgullós de la seva gesta, és la quinta columna que gestiona els interessos dels opressors de Catalunya. Ells han escollit aquest rol i amb ell hauran de transitar per la marginalitat política els propers anys. Necessitem un nou govern, aquesta alternativa no és altre que CiU amb un nou full de ruta, amb la llibertat com a paradigma i una legislatura sencera per plantar-nos davant dels poders de l'estat i engegar el Dret a Decidir que ens ha assenyalat la mateixa Sentència del TC.
Però a partir d'ara, siusplau, comencem a omplir el formulari per engegar-los a la merda.
Si hi ha una qualitat dels catalans ben coneguda arreu és el seny, i des de les Espanyes no paren de recordar-nos-la. No deu ser que els interessa que siguem bons jans? El seny sense rauxa és covardia i traïció. No ens deixem prendre més el pèl, els catalans també tenim rauxa, una rauxa controlada per un seny humanista. Trenquem doncs les cadenes de l'avi Siset, estirem tots i l'estaca caurà, i a la fi ens en podrem alliberar. Ah! No necessito que cap tribunal em digui el que sóc, vaig néixer i visc a una Nació que es diu Catalunya.

10.6.10

Felicitats

Avui, 9 de juny, president durant 23 anys de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, fa 80 anys, i encara té coses a dir, i encara si pogués segur posaria a més d'un al lloc que li pertoca o el faria callar.
Però ara "no toca". Ara toca opinar de la seva llarga trajectòria política, influència de la qual va més enllà de les fronteres catalanes. Re-escric la nota "Ara que faig vuitanta anys" que el mateix Jordi Pujol ha fet publicar al diari Avui :
Ara que faig vuitanta anys
Avui faig vuitanta anys. I sé que per diversos conductes s’han volgut organitzar homenatges a la meva persona amb motiu d’aquest aniversari. I comprenc que hauria tingut lògica que algun d’aquests homenatges es fes. És molt normal que quan algú arriba als 80 anys se li manifesti reconeixement o afecte o simplement desig d’un aniversari feliç.
En el meu cas faig vuitanta anys amb bona salut i content amb la família que tinc. Que s’ha ampliat fa ben poc amb dos néts més. I amb molts amics, tot i ser jo un home més aviat reservat. I amb moltes mostres de consideració i d’afecte.
Els faig també amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix. O així voldria que fos.
Per tant, no tindria cap motiu per a desairar la gent que m’hauria volgut homenatjar. Oimés perquè alguns són especialment propers i estimats. I tanmateix no ho he volgut. Per què? Perquè jo sóc com el noi del clot.
Pels qui no hagin llegit un llibre meu que vaig escriure a la presó i en el qual hi ha la història del noi del clot, els l’explicaré.
El noi del clot vivia en un oasi. Era casa seva. Hi havia après les cançons d’infant. Hi havia viscut amb els pares i els germans. I amb els amics. S’estimava l’oasi. Però era un oasi amenaçat. Per la sorra del desert, que avançava. Per les caravanes de comerciants d’esclaus. Amenaçat també pel cansament i el desànim dels grans.
Per això va decidir un bon dia anar-se’n de l’oasi, desert enllà, en direcció al mar. I cap als grans palmerars arran del mar. Que eren molt lluny. Però que eren un indret de llibertat.
Conscient que molt probablement no hi arribaria. Perquè el desert era molt gran i inhòspit. Ple de perills de tota mena. També de bandits. Amb els quals arribat el cas lluitaria, més per l’honor que per una victòria improbable. I allà probablement acabaria la seva marxa cap a la llibertat.
Però tot i perdent, si més no en el sentit convencional del mot, la seva aventura podria ser que signifiqués una altra mena de victòria: la d’haver gosat sortir de l’oasi, la d’haver anat desert enllà, la d’haver deixat una llarga rastellera de petjades. Cada petjada nova era una victòria.
A condició que veient les petjades més nois de l’oasi sortissin ells també desert enllà. I a condició que el vent del desert no les esborrés.
Aquesta seria la seva victòria.
Efectivament els bandits del desert el varen atacar. Va lluitar contra ells. Va ser un combat més per l’honor que per una victòria encara impossible. I el varen baixar a un clot del qual no podia sortir. El seu combat s’havia acabat. I s’havia acabat bé. Bé per la rastellera de petjades. Bé, per tant, per l’esperança retrobada. Bé per l’honor salvat.
Jo sóc com el noi del clot. Que havia fet un bon tros de camí. Ell ja no faria més del que havia fet. No demanava que el traguessin del clot. Només demanava que no s’esborressin les petjades que ell –i altres com ell– havien deixat en el desert. Que la tempesta de sorra no les esborrés. I també demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l’oasi i a la llibertat.
I si una llarga columna de nois de l’oasi es posava en marxa i en el seu camí cap al mar passava prop del clot no caldria que s’aturessin a saludar-lo. Ni a donar-li les gràcies. No caldria que ressonés cap trompeta d’homenatge, ni cap cant d’al·leluia. Que no es desviessin. Que no s’aturessin. Caldria simplement que caminessin. Això hauria estat l’homenatge. Que caminessin. I que caminessin cap al mar.
Dit això, només em cal afegir una cosa. En un punt no sóc com el noi del clot. Jo no estic sol. I estic content. Perquè el camí fet em fa feliç. I perquè em sento molt acompanyat pels meus, que m’estimen. Perquè he donat el relleu, i crec que bé. Perquè molta gent em té afecte.
Sàpiguen que això em commou i que els ho agraeixo molt.

27.5.10

PENSAMENTS.

Sempre s'ha advertit del risc de confondre la gimnàstica amb la magnèsia o el dèficit amb el deute. Tenallat per la crisi i la incompetència i falta de solvència ja llegendàries, el ZP ha tret del barret de copa alta un nou conill: canya contra l’Espanya de les Autonomies. ZP ha arribat al mateix lloc on ja havia arribat l’Aznar en la seva segona legislatura. De pas, ha oblidat (mentider compulsiu) totes les seves paraules en favor de l’Espanya plural, l’Espanya de les nacionalitats i regions i altres tòpics que mai no van ser creïbles.
És el fracàs de la transició espanyola dels setanta de la dècada passada. És el fracàs del PSC (cada dia que passa més PSOE ) i d’ERC que somiava (truites) arrossegar el PSC cap a posicions catalanistes etc. etc. No hi ha res que faci més mal al prestigi de la política que aquesta improvisació constant, quina confiança pot transmetre qui un dia afirma que la despesa social no es tocarà i al cap d'una setmana anuncia grans retallades?. Però el pitjor és que una vegada armats amb les tisores no saben ben bé per on tallar, que si impostos pels rics, que si congelació de les pensions, que si reducció de les transferències econòmiques a les altres administracions. Fa tot l'efecte que no saben el que es porten entre mans, i si ho penses bé fa esgarrifar.El president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, va donar ahir al Senat una lliçó d ‘hipocresia política, en el pitjor dels termes. La seva declaració que "s'ha assolit un alt grau d'autogovern i s'ha desenvolupat de manera raonable el model de finançament autonòmic" es pot acceptar d‘algú que viu als llimbs però no d’un president de govern.
Com que l’anomenada oposició no creu en les autonomies com a forma de govern per a Espanya, amb una de les escasses coincidències amb el partit de ZP, podem dir que les autonomies ja han arribat al màxim possible, és a dir que han tingut una vida curta i poc brillant. No existeix la solució ideal per governar països amb diverses cultures i idiomes, com és el cas d’Espanya. Potser la millor manera és el federalisme, rebutjat per la constitució espanyola al implantar les autonomies que són i no són, que volen semblar una estructura federal, però que no hi arriben per real decret. L’enterrament de les autonomies com a forma de convivència entre les diferents regions d’Espanya ja va començar a fallar del moment que es va permetre que es convertissin en autonomies regions no històriques, amb aquella formula de «café para todos» de tan trista memòria. Del «café para todos» s’ha passat a demanar a les autonomies a renunciar als seus projectes, a abandonar tota idea pròpia i passar a ser solidàries de l’estat central que amb una perseverant incompetència, ha fet que s’arribés al punt actual.
Que el senyor Rodríguez dimiteixi o no poca cosa canviarà per Catalunya ja que l’alternativa (PP-Rajoy) ni ens estima més que els d’ara ni va acompanyada d'idees que permetin de sentir una certa esperança de millorament. De manera que, a poc a poc, arribem a l’única solució possible. Que res, que s'ha acabat, que ni federalisme ni obertura ni res.
Ni els propis federalistes es poden creure que això sigui possible. O són autonomistes disfressats o persones que, tot i volent-ho, encara no s'atreveixen a fer el pas cap al sobiranisme. A tots ells, ahir el ZP ho va deixar clar: això és el que hi ha.Per tant, els que no estem d'acord amb aquest model caduc, excloent i que tantes pèrdues en el terreny econòmic, social i cultural ens provoca només tenim una alternativa: apostar per l'Estat propi. Aquesta és una mostra més del que ens passa per no ser independents, per haver confiat la majoria dels catalans amb en ZP i el PSOE donant-lis 25 diputats a Madrid, i formar part d'un Estat ineficient que ens avergonyeix davant d'Europa.
La independència no és per demà, ni per demà passat. Però, tal i com van les coses, està més a prop que ahir, i més lluny que demà .Fem el pas d'una vegada? Apa, ja he dit una petita, part del que pensaba .

19.5.10

NO PASSA RES .

Bé, fa dies que no escric res. No em passa res d’especial. Simplement tinc molts mals de cap i no tinc massa ganes ni temps d’escriure. També crec que últimament “no passa res” digne de ser comentat. Simplement més del mateix. No penseu que el bloc està tancat. Simplement estic a l’espera d’esdeveniments.
Pel que fa a les retallades proposades pels socialistes, des de CiU mirarem quina és la lletra, perquè fins ara només n'hem sentit la música. Afectar tot el sistema de pensions a través d'una congelació no ho veiem bé: s’ha arribat a aquesta situació que es podia haver evitat si s’hagués actuat abans i bé. Per això ara cal pagar la factura.
Demanem al govern de la Generalitat que actuï, perquè el propi President Montilla va a remolc de tot plegat. Fa temps que CiU va demanar que el govern es retallés el salari, de moment s’ha perdut un any i mig. El Tripartit en aquestes qüestions d’austeritat haurien d’actuar de manera conjunta però tornen a donar espectacle de divisió . Una altra qüestió és dir clarament que els jubilats i els funcionaris no són els culpables de la crisi. La crisi és a tot el món, però les conseqüències aquí són pitjors en part per no haver fet la feina que calia quan era l’hora.
Aquí els socialistes tenen una enorme responsabilitat. La factura que s’està pagant és en bona part la del partit socialista, perquè els seus dirigents no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies: han actuat amb por, amb manca de coratge, han enganyat la gent, Espanya i Catalunya. Ara pagaran justos per pecadors. Cal recordar que fa només quatre mesos que el ministre de Treball i dirigent socialista, Celestino Corbacho, enviava una carta als pensionistes dient-los que els pujaria la pensió un 1%. Ara parlen de congelació a gent amb uns ingressos molt limitats.
Durant els darrers anys els dirigents socialistes han enganyat la gent, pintant un panorama que no tenia res a veure amb la realitat, i ara el cop és més dur.
Si s’hagués actuat abans el cop seria menys dur. Estem presenciant un final de cicle socialista. Recordo el 9 de juliol del 2008, al Congrés dels Diputats, quan en Duran i Lleida va reclamar mesures per afrontar la crisi a Zapatero, i aquest li va respondre que no hi havia crisi sinó desacceleració econòmica. Se’n recorden? Pocs podien imaginar que el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero arribaria a uns nivells d'incompetència tan extraordinaris.
Ara en patim les conseqüències. El més greu de tot plegat és que després els socialistes pretenen donar lliçons de política social a tothom. Política social és evident que no en fan, en realitat practiquen autisme social.
Però el pitjor, al final, no acabarà sent l’abast de les mesures o de les manifestacions de resposta, sinó la percepció social que en quedi. I a hores d’ara es té la imatge clara i diàfana que sempre acaben pagant els mateixos.
No només em refereixo als funcionaris, sinó també als treballadors que pagaran amb el seu lloc de treball l’anul-lació d’inversions, i també a les petites i mitjanes empreses que han de suportar competències deslleials i poderosos oportunistes que rebenten preus per fer-se amb el mercat. I mentre la majoria pateixen greument aquesta crisi, hi ha sectors socials, que coincideix que són els més potentats i els que més escapen al control de l’administració, que en surten indemnes.
També ha quedat clar quines són les àrees de govern que es retallen i quines no, i, per tant, quines són les prioritats reals del govern, fins ara dit social, de ZP i del PSOE. Per què no es toquen les grans fortunes? Per què no s’adopten mesures de persecució del frau fiscal i de l’economia submergida? Per què es retallen inversions en infraestructures i despesa social i no es toca el Ministeri de Defensa o la Casa Reial?
Ara és el moment de demanar responsabilitats a Espanya perquè aclareixi què n’ha fet dels 22.000 milions d’euros que extrau dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya anualment i que aboca als altres territoris de l’Estat. Per a què han servit tots aquests anys de pretesa solidaritat? Quina seria la situació econòmica real de l’Estat espanyol sense l’aportació econòmica catalana?
El panorama actual és eloqüent: després de malaprofitar-los, ens ha fet a tots més pobres que abans de la crisi. L’experiència ens demostra que quan l’Estat espanyol ha anat amb vent a favor sempre ha ajornat la millora de les condicions i la relació política amb Catalunya, però quan hi ha hagut crisi, Catalunya i tots els seus ciutadans sempre han acabat pagant-ho. I també ens demostra que en època de crisi els polítics espanyols sempre han respost practicant la involució, el centralisme i l’espanyolisme per a tapar tots els seus mals.
És temps d'afirmar que l'establishment autonomista ens ha portat a un cul de sac del qual necessitem sortir per respirar.

23.4.10

Feliç dia de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa.



Ni sí, ni no, ni blanc, ni negre, ni or ni plata. Què més haurem d’aguantar els catalans per entendre que ha arribat l’hora d’anar tots a una?
El meu punt de vista no és meu, pertany al camp de la informació; jo no sóc un politòleg, només sóc una persona que necessita estar ben informada i fa tots els possibles per estar-ho.
La opinió que m’he format de l’estat actual de les relacions entre Catalunya i Espanya es deu, doncs, a tot allò que he llegit, que he sentit, que he vist. És, poc més o menys, com una analítica: la sang i l’orina ofereixen una informació i, a partir d’aleshores, cada facultatiu interpreta els resultats a la seva manera.
La lectura que faig jo dels resultats és humil, senzilla i, potser també errònia, però... Espanya capitana de la nau, fa anar el seu vaixell pel cantó que li sembla; nosaltres, tancats a la bodega, ens passem tota la travessia lamentant-nos pacientment.
Els nostres brams, com els de l’ase, no arriben al cel. La resposta a les nostres queixes sol ser que ni si ni no, que no tot és o blanc o negre ni tot s’acaba donant-nos la clau de la caixa de cabals. Em pregunto: tan difícil és posar-nos tots d’acord dir PROU i actuar amb tots els elements que la llei ens permeti?
Tan difícil és fer pinya al Parlament i al Congrés i treballar per aconseguir que es reconeguin els nostres drets?
En lloc de dir repetidament que som i serem potser valdria la pena de comença a dir: To be or not to be: that is the question.
Avui és 23 d’abril, dia de la rosa i el llibre, dia de la llengua catalana, dia en que celebrem el vincle que, juntament amb la simple voluntat de ser, ens identifica i unifica de manera més visible davant els ulls del món. Les coses del calendari han volgut, tanmateix, que aquesta celebració de la llengua es produeixi dos dies abans que, per quarta vegada en menys d’un any, una part del poble català tingui la sort de poder expressar en una urna la seva voluntat de ser.
De ser en el “sí”, de ser en el “no”, de ser en el “blanc”, però de ser al cap i a la fi. Perquè si una idea unifica més que mai aquest poble, per sobre les fronteres entre esquerres i dretes, entre independentistes i unionistes de tota espècie, entre els que fa segles que són aquí i els que tot just acaben d’arribar, és la següent: que el que siguem aquí, ho decidirem aquí. I això és, per si mateix, un triomf que serveix per honorar el sacrifici que van fer aquells que es van deixar la vida en un altre 25 d’abril, fa més de 300 anys, defensant justament aquest dret a decidir per nosaltres mateixos, què volem ser i cap a on volem anar.
No cal afegir-hi res més. Us desitjo a tots, un feliç Sant Jordi.

15.4.10

Resum de l'entrevista a Artur Mas a TV3


Artur Mas va dir, per a qui ho va voler escoltar i entendre, que era independentista. Ho va dir marejant la perdiu, si voleu, però ho va dir. Que el seu somni era el d'una confederació de pobles ibèrics (és a dir, el que hi havia fins l'onze de setembre de 1714), i tothom sap que d'una confederació un se'n va quan vol, perquè no hi ha cessió de sobirania (a diferència d'un pacte federal): això no és ser independentista?
I també va dir que hi creia obertament en la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent.

13.4.10

La simbòlica coma .

No se si serà aquesta setmana o l'altra... o quan serà, però algun dia el TC haurà de dictar sentència. Doncs bé, diguem-ho tots, ben clar i ben fort perquè tothom ho sàpiga, qualsevol sentència que dicti serà nefasta, perjudicial i inconvenient.
De l'Estatut de Catalunya, votat majoritàriament pel poble de Catalunya, el TC no n'hauria de tocar ni un punt ni una coma, i molt menys interpretar-lo, encara que una llei partidària els hi permeti de fer-ho.
Catalunya ja no necessita un estatut sinó endegar una nova etapa política, i això només es pot fer amb una constitució amb tots els ets i uts, un nou marc legal que ens permeti mantenir una relació directa amb Brussel·les i restablir un bon veïnatge, ara mateix inexistent, amb Espanya. Amb l’oportunisme que els caracteritza polítics de tots els colors manifesten aquests dies que abans de dir res més s’ha d’esperar a veure com queda l’Estatut després de la sentència pendent del Tribunal Constitucional d’Espanya, una sentència que tant pot arribar aquesta setmana com d’aquí cinc anys.
Però parlant en termes polítics i, per tant, no en termes jurídics, serà igualment significatiu si només eliminen una coma de l’Estatut que si toquen uns quants articles. Aquest acte d’autoritat de la metròpoli té per a Espanya molta més importància simbòlica del què pot semblar a primera vista. Per Espanya ha de quedar perfectament clar que qui mana a Catalunya a partir de la sentència segueix sent Espanya, i una manera de demostrar-ho és suprimir aquella coma que dèiem abans.
Però tocar aquella coma equivaldrà a donar un pas més cap al principi del fi de l’estat de les autonomies fundat a partir del vergonyós pacte de l’amnèsia de finals dels anys setanta del segle passat, un episodi que alguns anomenen ejemplar transición política española.
Exemplar per Espanya no ho sé, potser sí, però per Catalunya segur que no. Fets canten. Per tant, com més potinegin l’Estatut millor, més aviat cremarem aquesta etapa política de les autonomies que ja no ens porta enlloc.
El que no està clar és si a partir del previst trencament anirem endavant o tornarem endarrere, però és evident que dependrà només de nosaltres mateixos i dels nostres representants polítics quina direcció agafarà llavors el nostre País.
Esperem que sigui la direcció correcta.

8.4.10

El Madrid-Barça.

Ara que la crisi ha desaparegut dels diaris amagada per un jugador de futbol, un jutge en tràmit de ser judicat i una colla de presumptes malfactors que traficaven, de confirmar-se els indicis, amb diner aliè, em sembla que cal tornar a parlar de crisi.
L’atur no para de créixer.
Les dades del mes de març han estat molt altes i de res serveix assenyalar que el ritme de destrucció d’ocupació és menor i que en acabar l’any la conjuntura millorarà.
Aquesta darrera expressió, en cursiva, hauria d’estar prohibida en els diaris i ràdios i televisions de Catalunya. L’he escoltada massa cops. Pregunti a un recent aturat si l’afecta per a res que el ritme de destrucció d’ocupació és menor i que en acabar l’any la conjuntura millorarà. ....
En veure el que costa que els governs facin res efectiu i el munt de plans, planets, planillos que es fan i es desfan, i de platillos que consumeixen mentre s’hi esmercen, acabo per pensar que hauria de prohibir-se fer cap pla més del tipus: el govern dedicarà un fotimer de milions en els propers cinc anys per a ...
No són més que fum per amagar el que no es fa o no es vol fer o no se sap fer. I no es compleixen. Exemple: recorden les previsions estatutàries sobre inversió a Catalunya?
Bé, s’han incomplert des del primer dia.

1.4.10

Les conservadores Vacances de Primavera

Dreta conservadora i esquerra progressista, una equació molt repetida però al meu entendre poc convincent.
Tant poc convincent com la que resultaria d’invertir els adjectius: dreta progressista i esquerra conservadora. Tant el conservadorisme com el progressisme són políticament transversals, cada dia més. De formes de ser de dretes n’hi ha moltes, i d’esquerres també.
Per posar només un exemple, no hi ha un lloc amb més conservadorisme que dins del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba. És de dretes o d’esquerres aquest partit? La resposta la deixo pels experts, només sé que és un partit manifestament conservador. Per la mateixa regla del tres hauríem d’acceptar amb normalitat que hi pugui haver una dreta de caire progressista, i que tan ètica o poc ètica pot ser una opció com l’altra.
Si a una persona que se sap que és més aviat de dretes se li pregunta per la seva ideologia política i no li ve de gust manifestar-se, el més segur és que per no mullar-se respongui que és apolític. És la sortida clàssica, la resposta fàcil que t’acostumen a donar moltes persones de dretes quan els preguntes si són de dretes.
Sembla com si hi hagués un impediment ideològic per manifestar-se obertament de dretes. En canvi, un que es consideri d’esquerres normalment t’ho diu sense complexos, jo soc d’esquerres, fins i tot amb un cert orgull. Cóm és possible això? És necessàriament dolent ser de dretes? Són necessàriament bones les esquerres? Les respostes a aquestes preguntes no són blanc o negre.
Quan em pregunten per la meva ideologia política sempre dic que vaig per lliure i que voto allò que en cada moment crec que em convé, sense estar casat del tot,políticament amb ningú. Si classifiquem les opcions polítiques entre dretes i esquerres puc dir que he votat tant els uns com els altres. Ep, això sí, sempre que siguin partits d’aquí.
I diguem-ho tot, de vegades he anat a votar tapant-me el nas.
El possibilisme en política sovint et porta per camins a primera vista difícils d’entendre. De dretes o d’esquerres? Depèn, sóc més aviat partidari d’aprofundir una mica més, de portar l’anàlisi una mica més lluny. Hi podem anar pensant durant la progressista Setmana Santa o, si us agrada més, les conservadores Vacances de Primavera.
O potser aquí també hem d’invertir els adjectius?
Us desitjo a tots una bona Pasqua, que gaudiu del descans que tots us mereixeu..

20.3.10

OPTIMISTES

Tot i que alguns som optimistes de mena, hi ha moments en què la realitat és molt dura. Com a veu que clama en el desert, des de CiU hem repetit una i altra vegada que cal un pacte d’Estat per lluitar contra la crisi, i en alguns moments gairebé hem arribat a creure que el Govern Zapatero hi tenia algun interès.
Digueu-nos il·lusos, si cal, però, com us deia, alguns som optimistes de mena. Ja sabem que les coses en economia no es redrecen automàticament perquè tothom hi estigui d’acord, però hi ha qüestions que només es poden afrontar des d’un debat seré, sense voler-ne fer una arma de desgast polític i sabent que es tracta de matèries estratègiques i fonamentals.
A mida que les il·lusions -fins i tot les òptiques- s’evaporen, ens trobem amb notícies que van en contra d’aquest acord.
Aquesta setmana debatíen al Congrés la necessitat d’ajornar la pujada de l’IVA i fins i tot de rebaixar-lo per a alguns sectors econòmics com ara el turisme, una vegada ja hi ha consens pel que fa a la seva rebaixa per a les rehabilitacions d’habitatges.
Al final, ha estat un diàleg de sords, i la qüestió ha acabat en una nova confrontació i en una votació des de la discrepància.
Poso aquest debat com a exemple del que no hauria de ser, en aquests temps tan complicats, en el tractament de les mesures econòmiques.
Si hi hagués un pacte d’Estat, molt possiblement disposaríem ara d’un conjunt de mesures destinades a la reducció del dèficit i a la concreció dels recursos que cal destinar als objectius socials i econòmics prioritaris. Hauríem evitat veure com una il·lustra presidenta autonòmica cridava a la rebel·lió fiscal i s’esgargamellava afirmant que renunciaria a qualsevol ingrés extraordinari que li pogués arribar per aquest augment (tot i que sabia perfectament que no n’hi pertocava cap). Hauríem evitat també que el govern afirmés que havia d’apujar l’IVA per garantir les prestacions d’atur, i hauríen pogut parlar prou serenament del seu impacte en la suposada incipient recuperació.
No ha estat així. El govern continua en l’estratègia del pedaç, tapa de manera desesperada i caòtica les vies d’aigua que s’obren al vaixell, mentre bona part de l’oposició es dedica senzillament a esmolar ganivets. Ningú no parla de plans de contenció del dèficit i de mesures per aprimar l’administració, ningú no parla d’estratègies i, evidentment, ningú ha posat la vista més enllà dels pròxims mesos i dels interessos electorals.
Vivim un moment de crisi econòmica que necessita governs cohesionats i amb les idees clares que afrontin els reptes que tenim al davant. L’economia no va bé, no remonta ni està creixent. Calen reformes per fer un gir en la deriva en la qual ens trobem. Si fem les coses igual que sempre els resultats no canviaran, i si no canvien els resultats no podrem fer front a la crisi que tenalla el nostre sistema productiu.
Alguns som optimistes de mena: l’economia es recuperarà i un dia o un altre la crisi serà història, però depèn de tots que aquest dia arribi més aviat o més tard, i també depèn de que, quan arribi, haguem apostat per l’economia productiva o per ser un país de sol i platges. És el que hi ha. El proper 2010 tots tindrem el dret a decidir que volem per Catalunya. Podrem triar entre anar fent, resignar-nos i a anar avançant cap una lenta decadència o be trencar amb la inèrcia, prendre partit, canviar l’estat de les coses i fer d’aquest un País de progrés i d’oportunitats, l’ADN que sempre ha caracteritzat Catalunya i l’ha fet gran.
El 2010 serà un any per triar, un any per guanyar el futur.

6.3.10

SABEM EL QUE ENS CONVÉ .. SÍ A LES CONSULTES.

Portem empassant-nos masses coses, però la pitjor, la que no pot passar més temps sense que es corregeixi i que com a societat hem de reclamar que s’esmeni sense més dilació, és que no poguem decidir quin futur volem com el que som.
I per això ens cal tirar pel dret, legal o il-egalment. “La llibertat d’un poble a poder decidir és més important que una llei. Hem de superar les pors a saltar els límits que la legalitat espanyola ens imposa. Ja n’hi ha prou d’asos amagats a la màniga i reescriure al seu gust les regles de joc quan els convé!.
Ens toca parlar a nosaltres sobre nosaltres, si bé seria desitjable fer-ho de forma menys personalista i més consensuada .
Aconseguir preguntar-nos què volem ser, és essencial per poder edificar un projecte.
Perquè fins ara comptar amb la complicitat del govern espanyol (sigui del color que sigui) no ens ha servit per res. Els seus interessos no són els nostres. Mentre a nosaltres ens hi va assolir un major autogovern o aspirar legítimament a la sobirania, ells es juguen perdre control sobre un territori o perdre’l del tot, a banda d’haver de suportar el desgast al que els vulgui sotmetre l’oposició del moment mentre duri el procés.
El disseny de l’Estatut ho ha posat de manifest de manera prou clara. Hem sigut enganyats per un president que ens va prometre aprobar allò que decidissim els catalans, i ens hem quedat amb un text prou bo si volem ser una autonomia, clarament insuficient si el que volem és avançar cap a la independència… i encara ens el tornaran resumit. Anar de la mà d’aquell que dirigeix el cotarro té aquestes coses: la seva suposada tutela còmplice és en realitat el nostre sostre.
La constitució, aquella que cada cop menys gent ha pogut votar i que ha d’acatar sense reserves i que responia a un context on el més important era no enervar monstres que semblaven adormits, aquella que ens nega el dret a plantejar un referèndum, la que reconeix la monarquia, aquella que només es plantegen canviar si és per posar-nos encara més difícil fer sentir la nostra veu com a poble, n’és un bon exemple.
Segurament la desobediència no és l’opció a seguir per norma, ans al contrari, però ja està bé d’amenaces (s’està arribant a proposar penes de presó per a qui convoqui referèndums de forma ‘il-egítima’), pressions i que no ens poguem preguntar res com a poble.