UNA DIADA PEL CANVI.

El proper dissabte serà 11 de Setembre. El meu País celebra que va tornar-se a aixecar després de perdre una guerra. El dia després d’aquella fatalitat tant injusta; després que les forces democràtiques internacionals ens abandonessin per concentrar-se en els seus propis Països, Catalunya va perdre la guerra.
En el moment que Catalunya complirà 296 anys de captiveri borbònic. Malgrat alguna aparició dictatorial, el setge del nostre País els ha estat del tot fecund. Fet curiòs que els espanyols reclamin Gibraltar i no vulguin deixar anar Catalunya, quan ambdues varen estar botí a la Guerra de Succeció, però amb diferent sort.
50 dies varen estar lluitant els homes d'Antoni de Villarroel. Des del 25 de juliol fins l'11 de Setembre.L'exèrcit borbònic assetiava la ciutat de Barcelona, mentre Rafael de Casanovas que era l'alcalde de la ciutat, amb un grapat d'homes es defensaven a peu del Portal Nou. La ciutat cada cop es veia més i més ruïnosa. Els atacs de 40.000 homes borbònics feien trontolla la ciutat a mida que passaven els dies. Era el darrer reducte dels catalans.
Durant els dies d'asseig, es varen produir diferents moments que cal recordar i tenir presents. La capitulació dels catalans tenia un preu. La ciutat va intentar negociar la seva capitulació. Preservar els fueros catalans i una indemnització de 3 milions de lliures. Espanya va dir no i es va llençar a un atac ferotge, definitiu.Però el dia després, la consigna per part de la gent amb seny i amb sentit comú va ser molt clara: tots a treballar!
I ara, gairebé 300 anys més tard, ens han dit que el proper 28 de novembre hem d'anar a votar. Un període que ens portarà fins al tres-cents aniversari. No cal esperar més temps. Catalunya ha de donar un pas endavant. Ni "fueros" ni punyetes.
Després de 296 anys, Catalunya continua treballant per recuperar el dret a ser i a decidir que li correspon. En aquests 30 anys, s’ha fet molt, moltíssim; però en aquest camí hem perdut moltes coses i n’hem guanyat també alguna altra.
En aquests moments de tribulació electoral, se senten molts cants de sirena. Talment sembla que a cop de votació al parlament, ja puguem proclamar la independència, l’endemà mateix. Sembla, talment, que, amb un referèndum controvertit i al marge de la llei i de la constitució, puguem assumir un risc que podria comportar la possibilitat de perdre bous i esquelles en tot aquest camí.
La Catalunya que tenim avui, no és la de la República; ni la den Joan Maragall; ni la de cap imatge romàntica. Avui tenim la Catalunya en la que s’hi parlen més de 500 llengües i en la que el Castellà, és llengua vehicular comuna de tots els Catalans.
Avui, tots els Catalans estem preocupats i molt, per la pèrdua de pes de Catalunya al món. Estem preocupats, perquè tenim més de 350 mil persones a l’atur. Estem preocupats, perquè molts de nosaltres patim retallades de sou importants. Estem preocupats, perquè estem a la cua dels sistemes educatius moderns. Estem preocupats, perquè bona part dels nostres polítics, no són exemples generadors de confiança i inspiradors dels somnis i dels reptes pel nostre País.
Ni que sigui per higiene democràtica: avui cal un canvi en majúscules. Si, al final aquest canvi no es produeix, ningú aturarà la caiguda lliure en la que el nostre País es troba.
La primera preocupació, per tant, és i ha de ser, aixecar Catalunya i crear un estil de lideratge. En paral-lel, cal forçar les situacions que calgui, perquè Catalunya sigui la mestressa dels seus diners i, amb ells, pugui decidir què fa; on els inverteix i quines són les prioritats a les que hi destina els seus recursos.
Sense els recursos, i sense el dret a decidir, la llibertat no existeix. Enguany, tindrem una diada marcada per la sentència del TC espanyol que ens retalla les ales molt greument. Aquesta sentència exigeix una resposta seriosa i ferma per part del País. Aquesta diada, està marcada també, per la greu crisi econòmica i de confiança: ha de servir per tant, per exigir un canvi. I, finalment,com deia aquesta diada, està també marcada, per la data d’unes eleccions, que ja s’haurien hagut de convocar.
Sortiran missatges de tota mena i cants de sirena en totes direccions. Més que mai, avui i ara, hem de mirar d’on venim i on som, per no distreure’ns de l’objectiu principal: que els Catalans visquem bé al nostre País; i que Catalunya assoleixi en plenitud, el dret a decidir que ens mereixem i que ens correspon.
El Canvi a Catalunya és cada cop més necessari.