29.9.09

Debat.

Avui a les 5h. comença el Debat de Política General al Parlament. El president de la Generalitat es passarà la tarda llegint en veu alta i monòtona un llistat d'actuacions dutes a terme pel govern durant el darrer any, i ens intentarà convèncer de l'encert de les seves polítiques i de la centralitat del seu missatge.
Però per més voltes que hi doni serà incapaç, com ho ha estat fins ara, de transmetre el lideratge que el país necessita.
En una etapa de crisi econòmica i d'incertesa sobre el futur del nostre autogovern ens calen propostes clares, una direcció ferma cap a la sortida del túnel, i no un recitat soporífer de la feina que fan els funcionaris de la Generalitat. Aquest govern no lidera el país sinó que es limita a gestionar, sovint malament, el dia a dia, pagar nòmines- i informes externs-, acabar els projectes importants iniciats pels governs de CiU, contractar nou personal, deixar que la pròpia dinàmica de l'administració s'ocupi de respondre a les necessitats dels ciutadans, i anar fent.
Les decisions estratègiques, com ara el model energètic o les infrastructures, s'ajornen per la manca d'acord entre el tripartit, i les coses que avancen, com ara la Llei d'Educació, ho fan perquè CiU s'hi implica a fons i algun dels socis del govern se'n despenja. Hem fet una bona Llei d'Educació, però des que govern el Tripartit s'ha doblat el nombre de barracons, en passar de 527 l'any 2003 als 1.046 actuals, i així podríem anar esmentant molts altres serveis públics, com ara segons quins aspectes de la sanitat que, tot i la suposada aposta per les polítiques socials, s'han degradat durant els darrers anys.
No hi ha bona gestió ni lideratge.
Catalunya es mereix un millor govern.

28.9.09

I com si res!!

L’avançament dels pressupostos de l’Estat amb la pujada d’impostos no ha agradat ningú. Llevat dels portaveus del PSOE. Els diaris ja han explicat a bastament el perquè. Els números no quadren i els pressupostos no són creïbles. Quan la confiança és imprescindible, cada dia que passa els governs socialistes espanyols en perden, de confiança.
És xocant que ningú no vol ser vist al costat del govern espanyol. A l’inici de l’anterior legislatura espanyola, era el Partit Popular qui estava més sol que la una. Avui és el PSOE qui es troba aïllat. Quan les coses van malament, ningú no vol ser vist com l’amic del Zapatero.
Amb tot, aconseguirà superar l’escull de l’aprovació pressupostària. El PNB l’ajudarà, perquè necessita ser ajudat. ERC li donarà el suport, si li fa falta, no fos que a Catalunya perdés bous i esquelles. Si no, mirarà d’apuntar-se a l’equidistància fal·laç, llevat que li exigeixen complir amb els compromisos adquirits. Altres partits minoritaris acabaran de fer peça.
La conseqüència seran uns pressupostos generals de l’Estat d’aquí caic allà m’aixeco.
Les classes mitjanes de la població rebran la patacada i la taxa d’atur no tornarà a tenir una tendència a l’alça continuada en tot el 2010. Per desgràcia absoluta dels aturats.
Per cert, no havia vist mai que una pujada tan substancial d’impostos indirectes s’anunciés amb mesos d’anticipació. Que no sigui dit que l’opinió contrària no és escoltada. La ressenya del Consell de Ministres diu: “El Proyecto responde a los criterios de austeridad, rigurosidad y equilibrio, con el objetivo de mantener la inversión productiva y también el sistema de protección social. Se trata de unos Presupuestos que tienen como objetivo la reactivación económica y la recuperación del empleo, y que incluyen una reforma fiscal equitativa y solidaria que no afecta a las rentas del trabajo, ni a los productos de primera necesidad.”
A la llengua se li fa dir el que un vol. Si prefereixen: el paper ho aguanta tot
Els nostres governs no en tenen ni idea de com fer sortir el país de la greu situació en que ens trobem. Aquella crisi de la que no varen voler adoptar mesures preventives ja que es tractava tant sols d’uns reajustaments econòmics. Es una llàstima que tant sols pensin amb els vots a curt termini i s’oblidin de les responsabilitats que tenen vers els ciutadans. Cap dels partits que governen pensen en politiques econòmiques mes enllà d’un any vista. No es veu per enlloc cap projecte sobre el futur econòmic del país que pugui donar-nos seguretat a la economia dels ciutadans.
No s’ha aplicat cap mesura per recuperar la productivitat perduda, de que viurà el país d’aquí deu o vint anys? Quin serà el motor econòmic?
Els milers d’aturats i els que s’afegeixen de nou al mercat laboral tenen un futur molt difícil ja que ha curt/mig termini no es crearan els llocs de treball que han desaparegut, ni tant sols de nous.
Les empreses que han deslocalitzat producció no tornaran a menys que aquí els sabem oferir una productivitat atractiva, un mercat laboral que permeti adaptar-se a la demanda sense descapitalitzar-se, una competència justa amb els productes de països amb menys drets socials i/o absents de legislacions mediambientals entre d’altres.
De moment em de seguir vivint en un país on la gran part de la ciutadania sembla que esta completament passiva, desconnectada de la realitat, si fos hivern diria que hivernen.
Fregant un 20% d’atur i com si res!!

23.9.09

La dèria sociata.

Protegits per desenes de mossos d'esquadra i escortes personals dels ministres del PSOE, assatjats pels treballadors acomiadats de La Seda, Roca i Nissan, la sucursal catalana del PSOE, amb el jefe Pepiño Blanco encapçalant la celebració baix llobregatina, s'ha retrobat a les pinedes plenes de glamour de Gavà en la seva tradicional festa de la Rosa.
La Festa de la Rosa és un d'aquells esdeveniments amb els que any rera any el PSOE fabrica un publireportatge per a millor glòria dels mitjans de comunicació afins.
Les imatges amb les que ens obsequien no tenen preu.
Un personatge, el president José Montilla, que ni llegint el seu discurs no és capaç de transmetre cap sentiment, més que el de la pena i el de la vergonya aliena.
Doncs sí,, com sempre un crack, la mediocritat al poder.
La feria d'abril a la Generalitat. Realment, els assessors del President que li escriuen els discursos s'estan quedant sense recursos; tot i que el millor dels recursos, si ha de ser defensat per una persona amb dificultats per llegir unes poques línies, està destinat al fracàs més estrepitós
Un súper ministre i vice secretari del PSOE, Pepiño Blanco, que ningú sembla conèixer i que acompanya al senyor Montilla amb cara de preguntar-se per quins set sous ha hagut de deixar-se caure a una pineda plena de fums i de pudor de so- fregit. Un tal Josep Maria Sala, condemnat en el seu dia per diverses corrupteles i per finançament il-legal del PSOE fent de guardaespatlles del ministre . La ministra de l'exèrcit donant petons als homes que se li acosten, mentre intenta que les televisions li agafin el seu perfil bó. I el Ministre de Treball donant la cara davant d'alguns treballadors de les empreses abans esmentades i que han perdut la feina, malgrat la”bona gestió “de los compañeros socialistas.
El millor de tot, però, han estat els talls que televisions com TV3 han passat als telenotícies .
José Montilla, endut pel caliu dels seus quatre amiguets a Gavà i embriagat per la flaire de la rosa socialista, es veu que ha deixat anar que mentre ell sigui president no donarà suport a consultes inviables. L'home, que encara és l'hora que ha de demanar perdó públicament per haver dit que fins i tot els "fatxes" tenen dret de manifestar-se i en canvi no ha defensat el dret que té la població a expressar-se sobre qualsevol tema, torna a la càrrega i s'enroca en les seves posicions intolerants i antidemocràtiques.
Un José Montilla actuant com un hooligan i no com un President de tots els catalans, carregant matusserament contra CiU.
Tanmateix ha retret que polítics poca-soltes, en referència a Àngel Colom, assimilin la Falange amb el PSOE, i ha tret pit dient que son els únics que lluiten perquè la dreta no guanyi i arribi a la Moncloa, ja què no es el mateix Zapatero que Rajoy, i son l’únic partit que lluitarà pels interessos dels catalans,pues no senyor, ja que les dues tenen la mateixa concepció del imperi, , prou d’enganyar a la gent per imposar el seu nacionalisme espanyol al preu que sigui.
En definitiva, i poc a poc els esdeveniments aboquen aquest partit a l’abisme, ja que la realitat el superarà, i ja no poden dissimular quin tipus de democràcia defensen.
En concret a la presidència, a més de greu, aquest seu fer antidemocràtic, així com el vici de difamar la realitat i tractar la gent d'idiota, trobo que mereixeria una moció de censura per part de la ciutadania. És d'esperar, però, que la voluntat popular que tant menysprea i insulta aquests dies li passi bona factura, a vostè, a l'estat, i al seu partit.
Ve a defensar el seu càrrec sense tenir present que si el té és perquè el poble, aquell a qui ara nega el dret d'expressar-se, l'hi ha donat. De desagraïts, a l'infern n'és ple. Davant d'aquestes paraules, caldria demanar-li exactament en quin tipus de consulta està pensant i per quìn motiu troba que és inviable.
És evident que una gloriosa i immaculada consulta com a Arenys de Munt no és inviable. Entre altres raons òbvies, perquè ja s'ha fet. La millor manera de demostrar que una cosa és viable és fer-la. Quan ja l'has feta, deixes en evidència totes aquestes persones manipuladores i perverses que disfressen d'impossibilitat i d'inviabilitat tot allò que, senzillament, no els agrada o no els ve de gust. Res del món (ni un president absurd i tristament enrocat) no pot fer inviable una consulta organitzada per una entitat privada.
Però si el problema és la inviabilitat, el seu deure com a president, davant del clam de la societat catalana, és fer tot allò que sigui a les seves mans perquè sigui viable. Que no havíem quedat que era el president de tots els catalans? A veure si ara resultarà que és un sectari que només governa per als seus, pels que l'aplaudeixen sense ganes ni criteri ni convicció i demà aplaudiran el primer espantaocells que els de Madrid posin al davant.
De debò vol que ens seguim empassant que només és legal, possible, viable, bo, etc., el que la constitució espanyola i legislació estatal contemplen? Estan ben perduts. Feliç enrocament, president. Gaudeixi dels seus darrers mesos al càrrec, perquè si es pensa que amb els quatre amiguets que arreplega a Gavà en té prou per ser reelegit ho té magre. Que si radicals, que si mentiders, etc,etc. Criticant CiU per no donar suport als pressupostos del Govern central per a 2010. Un projecte de llei que ningú coneix i que reberà el suport de partits minoritaris de la cambra baixa i del PNB per diverses raons, totes legítimes, però que no tenen rés a veure amb la bondat dels objectius que persegueix: sortir de la crisi econòmica.
En política, girar l'esquena a una realitat o minimitzar-la no és aconsellable, però encara ho és menys, voler posar la por al cos dels ciutadans per canviar-la o eliminar-la, quan aquesta realitat amença l'estatus quo establert. El conegut discurs de la por, i de bons i dolents del PSOE, ha tornat amb motiu de la festa socialista.
Un discurs desfasat que ni ells ni els que els donen suport polític a Catalunya, encara no s'adonen que ja no cola. Una part dels ciutadans, la Catalunya emprenyada, la independentista i la desenganyada de l'actual manera de fer política , s'estan acostant com dos fronts, un de calent i un de fred, i quan això passa tenim turmenta assegurada. Em sembla que tants conclaves setmanals els senten malament. I que a banda d'espatllar-los l'aparell cognitiu ha fet al PSOE un aviciat de la manca de respecte als ciutadans i al món.
El PSOE pretén distreure el personal dient que el que cal és administrar bé els diners (engrunes) que ens donen i no anar tot el dia amb la bandera de la reivindicació, perquè, diuen, la societat catalana és sensata i no demana aventures impossibles.
El PSOE ha estat durant una pila d'anys mirant de convèncer la gent de bona fe que la independència és una extravagància i una reivindicació radical que no porta enlloc.
El PSOE pretén convertir Catalunya en una província d'Espanya i la Generalitat en la seva diputació (descentralització administrativa). Però em sembla que ara el vent els bufa en contra, perquè si fem un cop d'ull, ens sortiran tota mena de independentistes de sota les pedres.
Les coses estan canviant, cada vegada hi ha més gent que s'adona que Espanya ens maltracta i ens maltractarà sempre, independentment de la llengua que parlem Em penso que cada vegada més gent s'adona que l'única via per anar endavant i prosperar com a País és la independència. Catalunya és un país econòmicament subdesenvolupat, amb comparació a l'activitat econòmica que podria tenir si disposés d'un Estat a favor seu, d'infraestructures i de capacitat per entendre's directament amb el món sense haver de passar per Madrid. Un exemple: en els darrers cinquanta anys només s'ha fet una via nova a Catalunya: la del TGV. Si fóssim un País amb Estat propi tindríem un servei de rodalia que faria quatre o cinc vegades el que tenim i els trens de distància mitjana connectarien amb tota naturalitat les viles interiors
Però és clar, la millora econòmica passa inevitablement per la independència i això és el que el PSOE nega categòricament. Doncs no es pot voler el millor pel país i alhora voler-lo sotmès a la voluntat de l'enemic. Potser encara ens han de caure més desgràcies al damunt perquè els "catalanistes" del PSOE diguin públicament que amb Espanya no hi ha res a fer, perquè si seguim pel camí que duem, no tinc cap dubte que Catalunya s'ensorrarà
(i Espanya també, perquè viu dels nostres diners en bona part).
Però estic convençud que som en una cruïlla crucial, i més encara, amb el detonant del referèndum d'Arenys de Munt, que per força farà definir posicions en matèria nacional i tothom s'haurà de mullar el cul.
Aquesta edició de la Festa de la Rosa deixarà petjada. Haurà estat la certificació de la fí de l'etapa socialista a Catalunya, per molt que pretenguin fer coincidir les eleccions generals amb les del Parlament de Catalunya la tardor de l'any que ve.

21.9.09

La dèria pepera .

Aprofitant la disbauxa que es viu en els ambients polítics catalans, el PPC ha proclamat Alícia Sánchez-Camacho com a candidata a la Generalitat.
El moment escollit est més efectista que efectiu i no suposa res més que un afany de marcar distàncies amb uns i d’intentar apropar-se a d’altres.
En el seu discurs durant l’acte de nominació a l’Hospitalet la senyora Sánchez-Camacho va deixar anar algunes perles de les que el seu partit, el PP amb o sense C, ens té acostumats.
Per exemple que «no es pot permetre que a Catalunya el castellà no sigui la llengua vehicular en l’educació dels nostres fills”.
Segons alguns mitjans de comunicació va dir que «no podem permetre que el català sigui la llengua vehicular dels nostres fills a les escoles». Semblen dues expressions iguals, encara que no ho són del tot, L’afirmació anterior, senyora Camacho, ni és sensata ni és madura. Aquesta història és més vella que l’anar a peu i si és utilitzada una vegada i una altra és perquè en el fons els dóna cert rèdit electoral a les Espanyes. Rajoy diu que amb aquesta aposta estan a favor de la llibertat de la gent. Per favor! Per què juguen a confondre el personal?
Quatre frases dites en un moment d’autoeufòria mitinera, aixecant una mica la veu malgrat que la megafonia ho fa innecessari, i cap a casa, que el foc ja està encès.
També va dir que els votants poden confiar en ella “com a alternativa al pessimisme i la frustració d’altres formacions polítiques”, en clara al-lusió a CiU. D’altra banda, el Grupo de Estudios Estratégicos (Gees), proper al PP ha analitzat la situació a Catalunya i ha declarat literalment que “la ruptura de l’ordre legal a Catalunya ho pot ser en dos aspectes: primer, per la ruptura de la unitat nacional, i segon per la conculcació de drets bàsics dels mateixos catalans.
En els dos casos, l’exèrcit és el darrer recurs de l’Estat per restaurar el règim de llibertats».
La política lingüística de la Generalitat ha rebut els avals continuats de la societat catalana. En temps del president Pujol i ara.
Senyora Camacho, expliqui’m les raons pedagògiques i sociolingüístiques que avalen el seu posicionament i expliqui’m també per què s’entesten a no voler acceptar l’ordenament jurídic vigent i les sentències dels tribunals que ja han deixat força clara aquesta qüestió des de fa temps.
Tindrem una tardor molt calenta.

17.9.09

No ho se Maria ¡¡

El ple sobre la crisi econòmica i la posició de Rodríguez Zapatero per afrontar-la m’ha provocat perplexitat, preocupació i sobretot malestar en constatar que la recepta del president espanyol ensorrarà més l’economia i ofegarà qui té capacitat i possibilitat d’actuar com a motor de la recuperació: les pimes i els autònoms.
Quan Zapatero es referma en la pujada d’impostos com a solució a tots els mals condemna els sectors productius i escanya les economies familiars perquè, per molt que es vulgui fer demagògia afirmant que l’augment afectarà principalment les rendes més altes, la realitat demostra que seran les rendes més baixes i les mitjanes les que es veuran més afectades. Les conseqüències d’aquest error deprimiran encara més el mercat de l’habitatge i castigaran l’estalvi.
Mai millor per explicar de forma entenedora el que suposa avui per a molts catalans haver de pagar l'impost de successions quan el greuge comparatiu amb altres comunitats és aclaparador. No estem parlant d'una exempció del pagament per a grans fortunes que aquestes ja tenen mitjans per trobar solucions imaginatives per no haver de pagar en excés a la hisenda pública, parlem del que ha de pagar una família de classe mitja per haver d'heretar el pis on vivien els pares que s'ha de posar a la venda per haver de pagar el maleït impost. Cal saber dir que ja n'hi ha prou.
Ara, el que toca, com proposa Convergència i Unió és abaixar els impostos per afavorir la creació de llocs de treball.

Cal ajudar les pimes abaixant el impost de societats. Cal eliminar el impost de successions i cal abaratir temporalment les cotitzacions socials de les pimes, perquè són les que poden generar nous llocs de treball. És a dir, és temps d’ajudar fiscalment el teixit productiu del país i en cap cas, d’ofegar fiscalment els ciutadans.
Zapatero continua errant en la diagnosi i en les mesures per afrontar la crisi. Això ha col·locat Espanya a la cua d’Europa. Quan ja hi ha economies de la UE que comencen a veure la llum, nosaltres seguim a les fosques i sense un pla coherent que ens dugui a bon port. En moments difícils calen un pla d’actuació, i capacitat de lideratge per dur-lo a terme.
Amb el govern Zapatero, no es té ni una cosa ni l’altra i, per tant, ens aboca a un futur més incert. Els ajuts socials, essent necessaris, no poden ser l’única acció de govern.
És imprescindible abocar bona part de l’esforç inversor de les administracions cap el mercat productiu i laboral. També és fa imprescindible el diàleg social. Zapatero ha fet justament el contrari. S’ha de rectificar: el país i els ciutadans ho necessiten. Les receptes que han funcionat a les economies que comencen a sortir de la crisi també ho farien aquí, però passen per reduccions fiscals, flexibilitat del mercat laboral, austeritat en la despesa pública i increment inversor, sense oblidar els ajuts justos i necessaris a les persones que han perdut la seva feina.
Ja n’hi a prou de populisme, de demagògia i d’amagar el cap sota l’ala. El temps de fer l’estruç ha passat. És hora d’aixecar el vol.
Imagino per un moment, una parella que l’any 1999 es va casar i va comprar un pis de 100 m2 amb tres habitacions pel que pogués venir, va fer una hipoteca que gràcies a l’esforç i a l’estalvi avui ja ha pagat. Avui tenen dos nens de 8 i 4 anys respectivament i a força de treballar tots dos i d’estalviar molt ha aconseguit fer un raconet al banc de 30.000 €.( 5.000.000 pts )
La parella en qüestió mai ha estirat més el braç que la manega, els nen petit aprofita la roba del gran, no tenen la Wi ni la Play Station i la tele encara és de tub, mai han rebut cap ajut de l’administració ni per llibres ni per menjador ni per res.
Van canviar el cotxe fa set anys i encara funciona a la perfecció tot i que l’home li agradaria tenir-ne un de nou però la dona diu que el racó del banc és per a la universitat dels nens i no es pot tocar. Surten molt poc i fa tant temps que no van a sopar a fora que ni se’n recorden.Van escoltar per la tele que Zapatero vol apujar els impostos a les rentes altes.
Esposa-“Josep, nosaltres tenim rentes altes?”
Marit-“No ho se Maria, jo diria que no!”.
Doncs t’equivoques Josep, tu que no has rebut mai cap beca pels nens tens una renda alta, vosaltres que sempre heu pagat els llibres de text, les excursions dels vostres fills i el menjador, teniu renda alta, no desgraves el pla de pensions perquè no en pots tenir però tens renda alta, veus com el veïns de sota van cada dia als serveis socials i tenen una TV de plasma , però tu tens renda alta, teniu un raconet al banc però la vostra renda és alta.
Josep, Maria, prepareu-vos! Sou l’objectiu del govern, sou la solidaritat del ZP; aquell que sempre treballa amb els diners dels altres. Prepareu-vos perquè el país us necessita. És igual que sempre hagueu fet els deures, que hagueu pagat sempre al comtat i vigilant que surtin els números.
Prepareu-vos a pagar la TV de plasma dels veïns i la insolvència dels que van demanar una hipoteca del 150 % del valor d’un àtic duplex i que us miraven amb aquell aire de superioritat. Vosaltres sou la força de país i ara us demana un esforç de solidaritat, perquè no en tingueu cap dubte; sou dels de la renda alta.
I els sabis,van marxant, quasi tots amb força discreció, amb elegància i educació, sense fer soroll. Però van marxant. Són polítics que han fet de ministres de Zapatero, o han sigut alts càrrecs. Són persones que es veuen capaces de guanyar-se la vida fora del paraigües del parlament i que, veient el que està passant, decideixen deixar l’escó de diputat i no continuar sent còmplices d’una política econòmica totalment equivocada.
Des que el món és món tothom sap que el diner és molt poruc i quan veu massa risc marxa.
Els anomenats rics, que juntament amb els empresaris són els que reben les diatribes governamentals, això ho tenen clar, i ja tots sabem de què estem parlant. Dissortadament tenim un govern que no està disposat a abaixar la despesa pública de manera significativa, en tot allò superflu i prescindible. Evidentment no em refereixo a la despesa social bàsica (educació i sanitat) sinó a la despesa sobrera i innecessària.
Ben bé tres o quatre ministeris es podrien perfectament tancar i només ho notarien els seus treballadors. Amb dades a la mà ens diuen des d’Europa que nosaltres serem els últims en sortir de la crisi perquè no fem els deures que s’han de fer. I el govern com si sentís ploure. I això ens ho diu des de Brussel·les precisament un comissari socialista de llarga trajectòria com el senyor Almúnia, que abans de ser comissari europeu va ser ministre amb Felipe González.
Però aquí el govern s’ha anat tornant autista, no escolta a ningú de fora excepte els sindicats. Uns senyors que tots sabem que de creació de llocs de treball productius en tenen una llarga experiència.
I mentrestant, el govern encapçalat per Zapatero en general, i un ministre tan nefast com Corbacho en particular, es dediquen a criminalitzar dia sí i dia també als únics potencials creadors de llocs de treball productius que ens poden ajudar a sortir de la crisi: els empresaris. Ara veiem l’ombra de Sevilla,Solbes que marxen però el que no veiem és el diner disponible per a la inversió que també marxa cap a altres indrets menys arriscats.

15.9.09

FORA LES MÀSCARES.

Ho deia l'altre dia l'Alfons López Tena al diari Avui: potser d'aquí a uns anys "molts que ara no hi són sentiran el mut retret dels seus fills (...) i maleiran el fet de no ser enguany a Arenys de Munt, de cos o de cor, (...) quan escoltin algú que hagi estat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009."
De quan érem petits i anàvem a escola, ens ha quedat allò de que els anys no comencen al gener, sinó al setembre. Al setembre comencen els nous projectes, els propòsits de canvi, començar un curs on line que sabem que no acabarem, començar una col·lecció de la que, amb sort, comprarem dos exemplars, apuntar-nos al gimnàs, coneixedors que ens haurem d'esborrar abans de nadal perquè hi haurem anat un dia...
I també es moment de reencetar allò que ja teníem en marxa. Tornem a la feina, reemprenem les nostres aficions i tornem a engegar tot el que la calor, les cervesetes a les terrasses i el sortir fins tard ens havien fet deixar a primers d'agost.
Igual que totes aquestes coses, igual que la tele i la ràdio de veritat, igual que la lliga de futbol, avui, 14 de setembre, torno, amb ganes d'explicar coses, i amb ganes de tornar a saber de tots vosaltres, amb ganes de reemprendre el fil conductor dels pensaments, que han quedat coberts de pols estiuenca.
Ja ha passat el 13 de setembre. Ja s’ha celebrat, per tant, la consulta popular sobre si Catalunya ha de tenir o no un Estat propi en el marc de la Unió Europea.
I un cop passat el 13 de setembre és bon moment, crec, per extreure’n lliçons.
Abans que res, posar les cartes sobre la taula per estalviar-nos malsentesos: si jo fos ciutadà d’Arenys de Munt hauria anat a votar, i hauria votat SÍ.
Dit això, el cert és que no faig de la independència el dia a dia de la meva acció i reflexió política, no en parlo a cada moment. Sempre he estat de la opinió que treballar per la independència és treballar per a què es donguin les condicions per a que aquesta sigui possible.
I la primera lliço d’Arenys –no la més important- és aquesta: no es donaven les condicions.
O així ho interpreto jo, en tot cas. Una participació baixa (41% del cens) i un resultat a la búlgara (96,6% de vots afirmatius) donen a entendre que només han acudit a les urnes, pràcticament, aquells que volien la independència i que aquells a qui el tema no interessava o no la volien –la independència- s’han quedat a casa.
Ho certificava clarament una dirigent del PSOE-C ahir per TV3.
És a dir, a Arenys de Munt encara hi ha una majoria social que no s’hi veu, en la independència. I crec que no ens han de valer els arguments fets servir ahir per la organització, en relació a com havia afectat el canvi de seu, l’amenaça de manifestació de la Falange, etc., etc. Tots sabem com és de gran Arenys de Munt i, per tant, no ha de suposar un problema el fet d’haver hagut de canviar la seu de la votació. Però si, de fet, només calia seguir la corrua de gent per arribar a l’urna…
Consti que no vull desacreditar la feina feta per la gent d’Arenys, ans el contrari.
Tinc la sensació que això pot convertir-se en taca d’oli… Tinc la sensació que en funció de com surti la sentència del Tribunal Constitucional aquesta taca d’oli pot ser important, de les que no se’n van. Però també crec que és important analitzar amb sentit crític tot el que ha passat aquests dies per extreure’n conclusions de cara al futur.
Una altra lliçó a extreure de la consulta d’ahir és el pànic que Espanya té a la democràcia. Quina por han tingut tots aquests dies per aquesta consulta popular organitzada per unes entitats privades que no tenia cap mena de validesa legal, però que ells han estat els primers a donar-li importància política!
El fet que l’Ajuntament d’Arenys cedís uns locals no ha estat la causa de la intervenció de la Fiscalia General de l’Estat, no ens enganyem. Ha estat l’excusa, ha estat el fonament de dret per actuar. Però la motivació política ha estat evident. Una motivació política que només es pot traduir, com deia, en por a la democràcia.
I és que Espanya, i quan dic Espanya penso en l’espectre polític que representen el PP, el PSOE (d’ICV, com sempre en aquests casos, no se’n sap ni gall ni gallina) quan han d’escollir entre democràcia i caverna, escullen caverna.
Aquesta també és una lliçó d’Arenys: Espanya té terror a la opinió sobirana del poble.
I una darrera lliçó, o reflexió. De resultes del que ha passat amb la consulta d’Arenys hi ha –sembla- una seixantena de pobles i ciutats de Catalunya disposades a dur a terme un exercici similar. A mi se m’acudeix suggerir que sigui una mateixa entitat qui lideri el procés, qui estableixi les pautes de comportament, qui estableixi, fins i tot, a partir de quin moment podem considerar la consulta políticament vàlida.
En aquest sentit crec que cal ser valents i no fer-nos trampa al solitari. Marquem un topall de participació per sota del qual els mateixos organitzadors no considerin vàlida la consulta.
Parlem de democràcia? Forcem-nos a que les consultes siguin més participades.
No ens contentem amb majories búlgares i participacions minses! De debò, si haig d’escollir, em quedo amb una participació del 65% i un vot afirmatiu del 60% que no pas amb les dades d’ahir.
I insisteixo, no vull treure cap mèrit a la gent d’Arenys de Munt, ni molt menys.
Al contrari, el que han fet n’ha tingut molt, de mèrit. Pretenc, només, que enlloc de caure en l’autocomplaença estèril, en traguem conclusions, de tot plegat.
Unes conclusions que facin que l’exercici d’ahir no sigui una flor d’aquelles que no fa estiu. A Espanya, fets com el d’ahir esvaloten el galliner perquè toquen un dels dos assumptes que més por i angunia causen als defensors dels principis inamovibles: independència i república. De manera que d’ara en endavant, i si és cert que seixanta altres municipis catalans estan disposats a fer una consulta similar a la d'Arenys de Munt, els nacionalistes espanyols ja poden començar a comprar vàlium.
I nosaltres preparem-nos a rebre crítiques i insults perquè, com deia Voltaire, «és perillós tenir raó en assumptes en els que les autoritats establertes estan errades».Els dirigents, alguns, no tots, de partits com CDC podran perdre la por a parlar d’independència i els d’ERC hauran de demostrar que estan disposats a passar de les paraules als fets.
La mutilació feta per les Corts espanyoles a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i la que pot fer encara el TC, ajudaran també a fer veure que potser el camí és un altre.
Resumint. El futur és esperançador. Amb tot, el tret de sortida ja s'ha iniciat.
Qui se'n desmarqui quedarà ben retratat.
Gràcies Arenys. Gràcies de debò. Heu trencat el foc, heu fet una primera passa, ens heu alliçonat per partida doble. Ens heu alliçonat de com s’han de plantejar les coses, de quan d’important és tenir clar l’objectiu, de com n’és de necessari de tenir clar el què, el quan i el com s’han de fer les coses. Ni un Estat pressionant i intentant espantar us ha fet moure ni un mil·límetre el vostre objectiu.
Heu estat llestos, eficients, pacients i persistents.
Gràcies, ara ja sabem que hem de fer des de la societat civil per portar a bon terme les nostres iniciatives. Gràcies per haver-nos mostrat les febleses, les misèries de l’Estat “democràtic” que ens domina.
Gràcies per mostrar-nos com n’és de senzill que els espanyols es retratin solets davant la resta de democràcies europees i mundials. Gràcies per alliçonar els nostres representants polítics.
Si persisteixen en les seves renúncies col·lectives en favor dels seus interessos personals, ho farem sense ells. Gràcies Arenys per la lliçó.