27.5.09

SENSE NINGUNA ACRITUD

La capacitat dels catalans per entomar insults i humiliacions sembla no tenir aturador. L'actualitat política i econòmica ens aporta, cada dia, nous episodis que no fan més que confirmar que d'aquest Estat no en podem esperar rés més que maltracte i menyspreu.
Ho he de reconèixer, m'encanten les campanyes electorals i no precisament pel que diuen els candidats, això és el que menys m'interessa en aquest presis moment, sinó per l'estètica dels cartells electorals, els spots televisius i tot el material de campanya.
Per això la meva atenció és dir una mica per sobre a continuació el que m'han semblat sense cap acritud,les campanyes dels partits polítics principals de cara a les europees el més objectivament possible.
Bé,és lògic el PP i PSOE plantegen unes europees a l'espanyola, oblidant i obviant a la resta de partits i seguint amb aquella política de baix calatge i moralitat dubtosa que ja va quedar clara al debat "sobre el Estado de la Nación", on sembla importar més faltar al respecte a l'adversari que servir a la ciutadania i aportar solucions.
I això queda claríssim en els seus cartells electorals, els del PSOE una gran falta de respecte i de saber fer polític.. La campanya electoral del PSC torna. una vegada més, els malvadíssims líders de la reacció, ara europea, tenen la culpa de tot.
Teoria curiosa, que fa Aznar responsable d'una catàstrofe econòmica que ha estat més induïda per Zapatero. Però les consignes reiteratives i la imaginació exhaurida són així. L'únic problema aquesta vegada ha estat la coincidència de la maniobra amb la publicació d'una notícia segons la qual el PSC i el PP de Catalunya uneixen dirigents i estratègies contra CiU.
O sigui que la foto de campanya del PSC no enganya a ningú: Maria Badia o Alejo Vidal. dues cares de la mateixa moneda.Els socialistes catalans lliguen amb tot,menys amb el dimoni, que s'hi nega perquè diu que amb una vegada que li van robar la cartera ja en va tenir prou.

PSOE: Per mi la gran decepció. La seva campanya em produeix vergonya aliena, molt pobre i negativa. Com a les passades generals però encara més exagerat, els socialistes es presenten com "jo o el caos". Es renten totalment les mans respecte a la crisi i acusen sense cap mena de pudor als altres, el seu cartell de campanya estrella és un que surten el Berlusconi, el Chirac (retirat però clar, no ens posarem amb l'amic francès Sarko), un dels bessons Kaczynski, George Bush (en unes eleccions europees!!!) i com no, la cirereta del pastís, el convidat que mai pot faltar a la festa: José María Aznar (un altre polític retirat, o això diuen). Propostes zero, la campanya és un insult a la intel·ligència dels ciutadans i la pre-campanya agressiva i vulgar.



PP: Al meu parer dolenta. Cartells i vídeos molt foscos, el missatge de solucions a la crisi no està malament i podria connectar amb la ciutadania però l'spot electoral no entusiasma gens, amb el Rajoy dient "tu confianza es nuestra fortaleza", donant-me la sensació de què estan demanant ajuda desesperats, com aquell que diu estan suplicant el vot com almoina. Per altra banda crec que el PP és el partit que planteja les eleccions en menys clau europea de tots.
Mentre CiU i ERC es dediquen aquests dies a anunciar compromisos electorals ben lloables, com a treballar perquè la Unió Europea fixi uns topalls a la solidaritat interterritorial a nivell comunitari d'entre el 4 i el 5% del PIB, en front del dèficit fiscal actual del 10%, el mentider ZP ens anuncia que a part de pagar-li milions d'euros a Andalusia en concepte de deute històric, a partir d'ara aquesta comunitat autònoma podrà lligar els gossos amb llonganisses gràcies al mannà de les inversions de l'estat en concepte de territori graciosament escollit per posar en marxa la Llei de l'Economia Sostenible. El paradigma del nou model econòmic sostenible del segle XXI, anunciat als EUA per Obama, tindrà la seva rèplica hispànica al graner andalús dels vots socialistes. Es un insult que un territori que fa dècades que progressa gràcies al PER, als Fons estructurals comunitaris, a les subvencions dels governs socialistes, i gràcies a una part rellevant del dèficit fiscal de Catalunya amb l'estat, ara hagi de ser premiat amb aquesta loteria. Esperem que al menys deixin de percebre fons de solidaritat i altres prebendes que són un insult a la intel.ligència i als països, com Catalunya, que ens empobrim a marxes forçades. Una altra raó, de pés, per baixar d'aquest tren que es diu Espanya.



CiU-CEU: M'acusareu de partidisme, però crec sincerament que és de llarg, la millor campanya. Desprèn optimisme, fuig de la confrontació i del joc brut i agressiu entre PSOE i PP i planteja propostes. El vídeo no està bé i els cartells són simples i clàssics però tampoc estan malament. Les úniques pegues que li trobo a la campanya de Convergència i Unió-Coalició per Europa són l'excessiva utilització de la paraula "Catalunya" i d'altres ens com "País", "territori" etc, deixant de banda un missatge més dirigit als ciutadans, més cap a les persones. No dic que estigui malament remarcar que CiU va a Europa a defensar els interessos de Catalunya però a vegades s'introdueix la paraula Catalunya amb calçador.. Ah, i malgrat ser temes cabdals, potser éns passem una mica parlant de trens, ports i aeroports...Ara bé en Tremosa és un candidat brillant, pedagògic, amb un bon i ampli full de ruta de treball i una persona molt aclaridora i optimista que contagia el seu entusiasme. Particularment trobo molt encertada la tria per encapçalar el projecte de CiU en aquestes europees i trobo que és molt d' agraïr la seva implicació. Farem una molt bona campanya, sense cap dubte, i en Ramon serà un excel.lent representant dels catalans a Europa intentant evitar que espanya ens segueixi ofegant i tallant les vies de comunicació i de sortida.



Esquerra-EdP: Mig mig. Igual que CiU fuig de l'enfrontament directe amb espanya i dels grans partits estatals. Intenta transmetre optimisme i confiança. Malgrat això el seu missatge és confús i jo no sé molt bé que planteja Esquerra ( abans ERC) en aquestes eleccions. Parlen molt de decidir, però no què, i m'extranya que no facin referència directa a la independència de Catalunya i a la situació del català a nivell europeu en el seu spot. Crec que haguessin pogut fer una campanya més bona i incisiva.( d'on no n'hi ha no en pot rajar)..



ICV-EUiA / IU: Disto bastant de les idees del Raül Romeva, però ha estat un eurodiputat molt pen caire i que mereix tornar a ser reelegit. Dit això i parlant ja de la campanya, aquests també ho haguessin pogut fer una mica, perdó, bastant, perdó, molt millor. L'spot de ICV et deixa totalment indiferent, els cartells van en la línia del PSC però sense entrar en atacs personals "crisi de dretes, solucions d'esquerres".
A nivell estatal, IU es mereix el premi al pitjor i més ridícul spot electoral de tota la campanya, no sé com han tingut collons de fer un anunci així. Campanya dolenta.
En definitiva, feia temps que no veia una campanya tan pobra, tan gris i tan vulgar per part de tots o bé quasi tots els partits. Deu sé que ni ells mateixos es prenen amb gaire entusiasme aquestes eleccions.I per acabar el spot electoral d'Izquierda Unida "el lema": (atenció! aquest vídeo pot afectar la seva sensibilitat i provocar-li un atac de vergonya aliena molt forta)



Cal que tots ens impliquem en aquestes eleccions i anem a votar, a Europa es decideix molt més del que ens pensem i cal que tinguem clar votar en clau catalana, vigilant tots aquells que s'omplen la boca dient que ens defensen i pensen en Catalunya i que alhora de la veritat fugen corrents en sentir el xiulet del seu amo.
A CiU volem una Catalunya forta, ben recolzada a Europa; una Catalunya que pugui alliberar-se de la pressió espanyola, que ens deixin sentir-nos nosaltres mateixos i deixin de posar pals a les rodes; una Catalunya que torni a ser pròspera,lliure i on tots ens sentim a gust.
Endavant! Entre tots podem fer-ho possible!

23.5.09

Europa, o la fas o te la faran

A les portes d’una nova campanya electoral, aquest cop al Parlament Europeu, deixeu-me exposar-vos el compromís de tota la gent que fem CiU amb el projecte europeu per treballar a fons, amb il.lusió i força, perque Catalunya tinguem un gran resultat que ens permeti, als catalans, tenir una forta representació a Brussel.les per defensar radicalment els nostres interessos.
No hi ha temps per perdre, queda poc temps i és per aquest motiu que faig una crida als lectors del blog per no ser simples espectadors, si no autèntics protagonistes del vostre propi futur europeu. És evident el perill de la baixa participació donada l’actual desafecció política i desànim per la crisi econòmica que ens ofega. Però no oblideu que el 80% de la legislació al Parlament de Catalunya i al Congrés venen derivades de directives europees i això mostra que Europa, avui en dia, ens afecta i molt en el nostre dia a dia. Catalunya, que sempre ha liderat l’aposta europeista de l’Estat, no pot tenir una baixa participació.



Som-hi doncs a fer entendre que hem de donar un missatge de compromís amb Europa des de Catalunya, que malgrat ha perdut en els darrers anys (i gràcies al tripartit) el prestigi que tenia a Europa, hem de recuperar-lo i les eleccions europees són la nostra primera oportunitat.
CiU no deu obediència a partits d’àmbit espanyol que limitin la seva acció en defensa de Catalunya, d’altres sí. De la mateixa manera, Hi ha altres llistes electorals que tenen catalans, però la de CiU l’encapçalem catalans. D’altres aspiren a tenir un lloc destacat, la nostra la liderem nosaltres mateixos.
No cal que us digui que aquestes eleccions són molt i molt importants, ja que el que tenim en joc és el fet de tenir veu i vot a Europa.
Heu de ser conscients del que això significa, els catalans ens hem de fer escoltar i per això és molt important que tota la gent vagi a votar i que voti intel·ligentment. I per què dic això d’intel·ligentment, doncs perquè qui ens ha de defensar a Europa ha de ser una veu catalana i amb identitat pròpia.
Crec que parlo en general quan dic que estem cansats de que els nostres representants siguin uns titelles del que es decideix a Madrid.



Davant la manca d'estat propi i per tant de ministres ni comissaris europeus, CiU reclama la importància de ser presents a Europa per poder defensar des d'allà tot allò que afecta el nostre territori, els nostres ciutadans, els nostres sectors productius i la nostra llengua i cultura.
Ningú com CiU defensarà el català a Europa perquè acabi éssent una llengua oficial més en el sí de les institucions continentals; com ja ho són actualment altres llengües amb menor nombre de parlants.
Ningú com CiU defensarà el reposicionament de Catalunya a Europa, ni el seu ressorgiment industrial, ni la seva connexió amb els països del nord mitjançant l'Eix Ferroviari Euromediterrani i la potenciació dels ports i aeroports.
CiU defensarà al Parlament Europeu els catalans davant les noves propostes de directrius europees que sovint afecten el nostre territori més directament que les del propi Estat Espanyol i les de Catalunya.
Un enfortiment de la Catalunya europea és l'afebliment de la dependència respecte l'Estat Espanyol.
Per una Catalunya més lliure, econòmicament més forta i socialment més dinàmica. Per recuperar l'orgull nacional perdut durant aquests darrers 5 anys; la única opció és Convergènia i Unió.
Si els catalans renunciem a escollir els nostres candidats, algú de fora ens representarà.
A les nostres mans està si volem algú d'obediència espanyola o una persona que només tingui com a prioritat Catalunya.
“Hi ha altres llistes electorals que tenen catalans, però la de CiU l’encapçalem catalans.”

Gràcies per llegir-me i un bon cap de setmana a tots..

22.5.09

Quina lacra !

Entre els 25 diputats del PSC-PSOE claudicant i els demagogs d'ERC, poca cosa podrem fer. Després vindran amb el discurs de la por de que "si tu no vas ells tornen", de que "Si guanya ZP, guanya Catalunya"... quan els fets, no les paraules, posen en evidència que els socialistes avantposen el PSOE al país.

Podríem fer un llistat sobre les resolucions aprovades dels debats del estado de la nación que dormen el son dels justos. I un altre de les que van tenir traducció pràctica dècades després –com ara la publicació de les balances fiscals–. També podríem sumar les que una setmana després de ser anunciades a so de bombo i platerets van quedar desfigurades en el canvi de cromos entre els grups: ara ja no sabem a partir de quins ingressos podem desgravar o no per comprar un pis. La majoria del que s’aprova en un debat d’aquesta mena acaba en paper mullat. Però aquests debats són tremendament útils per comprovar fins a on arriba la coherència política de cadascú.
Vegem la coherència catalana. El PSC és coherent amb la seva fidelitat al PSOE i ho és a prova de bombes: fins i tot per votar en contra de les propostes que aprova al Parlament de Catalunya.
I fins i tot si les presenta el seu principal soci de govern, ERC. I per molt que siguin propostes de país: aeroport, finançament, Rodalies. ERC, sense arrugar-se malgrat els durs retrets dels socialistes –“tot el que no sigui donar suport a Zapatero és donar suport a Rajoy”–, va salvar la coherència. Llàstima que, culpant CiU de tots els mals, vulgui fer oblidar al personal que al consell executiu de la Generalitat s’asseu amb el cap dels 25 diputats del PSC a Madrid.

PROPOSTES DE RESOLUCIÓ DEL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL.
RESOLUCIONS CiU.

• Finançament i traspassos: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor.
Els 25 diputats del PSC van votar en contra d’instar al Govern de l’Estat a :
o La immediata concreció bilateral d’un sistema de finançament que s’atengui íntegrament al que determina l’Estatut
o A complir estrictament el que disposa la Disposició Addicional de l’Estatut en el que fa referència a les inversions de l’Estat a Catalunya
o A denunciar la paràlisis en el desplegament de l’Estatut
o A la presentació dels Projectes de Llei que han de permetre desenvolupar allò que preveu l’Estatut en l’àmbit del Poder Judicial
o Al Traspàs de beques i recursos per a la formació contínua
o A l’exclusió de Catalunya de l’aplicació dels decrets d’ensenyaments mínims en educació primària i secundaria que contravenen l’Estatut (3ª hora)
• Rodalies: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor.
Els 25 diputats del PSC a Madrid van votar en contra de:
o Incloure el traspàs dels serveis ferroviaris de de mitjana distància, tal com preveu l’Estatut
o Traspassar trens, vies i estacions, a més de la gestió del servei
o Revisar les previsions d’inversió a la xarxa catalana en 2.135 milions d’€, d’acord amb les mateixes demandes presentades per la Generalitat
o Encomanar a la Generalitat la Gestió de les inversions de l’anomenat Pla de Rodalies (incloent-hi les cuadruplicacions de via i ampliació d’estacions)
o Renovar els trens amb més de 25 anys d’antiguitat
o Concretar inversions emblemàtiques com són: l’estació de La Sagrera, l’eiminació del viaducte de Girona, el soterrament de la via a Figueres, a Vilanova i la Geltrú o a Sitges, o també la 3ª via des de Martorell.
• Gestió aeroports: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor. FA
REFERÈNCIA A LES RESOLUCIONS 50/VIII APROVADA PEL PARLAMENT.
CiU va presentar el text en la moció 50/VIII, sobre la participació de les institucions catalans en la gestió de infrastructures aeroportuaries aprovada pel Parlament de Catalunya amb data 15 d’abril de 2009, fa només un mes, relativa a:
la creació d’un consorci al Aeroport de Barcelona participat per la Generalitat, les Administracions Locals pròximes, el sector privat i l’Administració General de l’Estat, on la part catalana ha de tenir la majoria determinant a l’òrgan rector.
La desclasificació dels Aeroports de Girona, Reus i Sabadell i el seu traspàs a la Generalitat.
Els 25 diputats del PSC a Madrid van votar en contra.
• Corredor mediterrani: PSC, PSOE a favor; PP abstenció. ERC a favor i PNB també.
• Pla RENOVE (amb esmena PP): PSC, PSOE en contra, PP a favor.
RESOLUCIONS ERC.
• Dependència i immigració: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Rodalies, traspàs i millora: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Model de finançament per a Catalunya: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
FA REFERÈNCIA A LA RESOLUCIÓ 301/VIII APROVADA PEL PARLAMENT.
• Gestió aeroportuària i traspàs dels aeroports: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
FA REFERÈNCIA A LES RESOLUCIONS 50/VIII I 87/VIII APROVADES PEL PARLAMENT.
• Matrícules amb distintiu autonòmic (amb esmena de CiU): PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Desenvolupament Estatut d’Autonomia: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Reconeixement de la pluralitat de l’Estat: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
En resum, propostes de Resolució rebutjades amb el vot en contra comú de PP i PSOE (inclosos els 25 Diputats del PSC):

Sobre finançament de Catalunya, inversions i Estatut.
Rodalies.
Aeroports.
Ocupació.
Dependència i Immigració.
Matrícules.
Pluralitat Lingüística i Seleccions Esportives.

16.5.09

ARA CATALUNYA

El futur de Catalunya es decideix també a Brussel.les. Els propers 5 anys són importants per la construcció d’Europa. I Catalunya s’hi juga també molt.
Som-hi doncs a fer entendre als catalans que hem de donar un missatge de compromís amb Europa des de Catalunya, que malgrat ha perdut en els darrers anys (i gràcies al tripartit) el prestigi que tenia a Europa, hem de recuperar-lo i les eleccions europees són la nostra primera oportunitat. CiU no deu obediència a partits d’àmbit espanyol que limitin la seva acció en defensa de Catalunya, d’altres sí.

El dia 7 de juny , Catalunya si juga més del que sembla.
El dia 7 de juny, Catalunya s’ha de visualitzar com a Nació”

13.5.09

Cara de tontos

No he pogut seguir el debat sobre l'estat de la nación, però algú m'ha comentat que semblava un circ o una representació teatral. De fet, ara m'acabo de connectar a Internet i he anat de dret a mirar les notícies sobre el debat de les Cortes, i amb la lectura dels titulars m'ha semblat que estaven parlant d'una tómbola, amb la típica frase de "siempre toca..."
Entenc que no és fàcil afrontar un debat com aquest amb la situació de crisi en què ens trobem, però trobo que l'estil del president segueix les mateixes pautes de sempre i dóna la impressió que no té suficientment madurades les propostes.
El Gran Farsant ha tornat a utilitzar els seus encants de la sort : el victimisme, la mentida i el "talante".El debat sobre " el estado de la nación" ha estat molt trist, poc il.lusionador, ple de retrets i poques solucions reals.
El Gran Farsant està en minoria perquè ha anat enganyant a tort i a dret.
I passa el temps i Catalunya encara està igual que fa 1 any. Això sí, ERC continua donant suport al govern del Califa i al govern del Gran Farsant . Uns continuen venent fum i els altres agafant-se a la cadira mentre la cosa duri.
Que el PSOE i el PP no creuen ni han defensat mai l' Estat plurinacional està claríssim. Tot i així, ha deixat anar una perla, la perla falsa 2075 dient-nos que " Cataluña tendrá el mayor financiamiento de su historia con diferencia ".
Sr. ZP el que volem és que es desplegui íntegrament l' Estatut, que presenti mesures dignes, eficaces i reals. No volem la supressió de la deducció per la compra de vivendes a partir del 2011. El que volem és que apliqui una autèntica política econòmica. No calen mesures ridícules, ni de cara a la galeria. Ens cal polítiques innovadores, fermes, avançades, amb un risc però immediates.

En el cas dels ordinadors per als alumnes de cinquè de primària penso, com ja algú ha dit, que no sé pas si és el primer pas a fer perquè les TIC siguin presents a les aules. Fa quatre dies que es comentava que els professors tenien un nivell molt baix en llengua estrangera i també en coneixements d'informàtica. És interessant que l'ordinador personal sigui eina de treball a l'escola, no només a la classe d'informàtica, però cal que el professorat tingui la formació suficient, i en aquests moments tot depèn de les habilitats personals de cada professor i professora, i no per l'educació que han rebut per exercir.
Ara bé,la Generalitat té amb exclusivitat les competències executives. Dotar d’ordinadors els centres és una competència executiva. Ras i curt, l’Estat no és competent. Quina estafa! Quanta demagògia! Quina pena més gran!
Ha dit, segons llegeixo, que es pagaria 2.000 euros per la compra d'un cotxe , però d'aquest import l'Estat només n'hi posa 500, fent que siguin les companyies automobilístiques i les autonomies les que hi posin la resta. D'alguna manera es compromet a donar, però també es compromet pels altres.
Això vol dir que parteix de la base que totes les comunitats hauran de seguir la seva voluntat.
És clar que això de les transferències és molt "sui generis", perquè passa una mica com en les assegurances, que hi ha una lletra petita que ho llença tot a rodar (mireu, sinó, què passa amb el traspàs de competències dels trens de rodalia. Que ens han promès traspassar? molta imatge i poc contingut, perquè els trens passen per la via i la via... la mantindran (?) ells).
Però nosaltres... feliços i contents, i enganyats!
El president espanyol en la seva intervenció ha tret el llibre màgic de les promeses, què desprès tant sols son això, i ha dit un altra xifra màgica pel finançament amb l’anunci de la convocatòria abans del 15 de juliol del Consell de Política Fiscal i Financera per tancar un acord, què ha considerat estructural, i fregant el deliri ha qualificat de negociació lleial, bilateral i multilateral.
Quina lacra ! Entre els 25 diputats del PSOE-C claudicant i els demagogs d'ERC, poca cosa podrem fer. Veurem com acaba l' Estatut i el finançament. Veuran que no m' equivocaré : un Estatut retallat altra vegada i amb un finançament ridícul.
I Catalunya segueix diluint-se dins España.

12.5.09

Qui desqualifica a qui?

És un mateix qui es desqualifica!
Que el PP presenti el senyor Mayor Oreja com a cap de llista a les eleccions europees és una mostra més del nivell i qualitat d'aquest partit, que no estalvia esforços per intentar desqualificar allò que l'evidència està demostrant que és un encert en la política lingüística de la Generalitat, en temps del govern de CIU i ara amb el govern de l'Entesa.
El Partit Popular ve fent, des del Congrés del mes de juliol de l’any passat, un esforç de reorientació del seu missatge per no quedar aïllat en el panorama polític i parlamentari. Un viatge cap al centre que tenia escrit en el guió deixar de dir mentides i fer entrar la por en els assumptes de desenvolupament autonòmic.
Els diaris de Madrid amb els que esmorzen els dirigents del PP han començat una altra creuada contra el nostre model de convivència lingüística avalat per una sentència definitiva del Tribunal Constitucional de 1996. I ja hi tornem a ser.
El PP no descarta presentar recurs d’inconstitucionalitat contra un model que el pròpi PP va avalar el 1983 i durant els 80 i 90 i que és fruit del pacte Jordi Pujol-Marta Mata en nom del PSOE-C que es va acordar el 1983.
No seria gens estrany que la nostra convivència lingüística torni a ser combustible per la inflamació de la propera campanya electoral. Amb les declaracions del senyor Oreja és ell mateix qui es desqualifica i posa en dubte la seva vàlua personal per liderar cap tipus de projecte polític, cap tipus de projecte social. El radicalisme de dretes que des de sempre n'ha fet ostentació, deixa ben clar què és i significa per Espanya i Catalunya, el Partit Popular.
Fixeu-vos bé quin camí ha seguit el Partit Popular a Catalunya, des de que la senyora Camacho va ser designada, a dit, i des de Madrid, com a líder "regional". Mireu el protagonisme que ha recuperat darrerament el senyor Vidal Quadras, una persona que sempre ha estat hostil a la salut autonomista i vital de la nostra Nació.
Estic convençut que militants i polítics catalans del PP que tots coneixem, no poden estar contents amb la nova línia del seu partit, i ho estant patint interiorment. Potser és bo que els partits polítics siguin més explícits amb els seus ideals, compromisos i creences, perquè els seus militants tinguin clar fins on vol i permet que s'arribi, la seva direcció, i replantejar el seu futur dins el partit.
Hi ha partits que els és impossible amagar les divergències internes, i n'hi ha d'altres que les sabem dissimular més bé. N'hi ha que tenen moviments permanents en la direcció i d'altres que ho tenen més controlat, però és bo que els militants siguin crítics, constructius i oberts al diàleg i al canvi, i tenir la força i atreviment suficient per quan convigui dir a la direcció que s'equivoquen i que n'estan tips de tanta demagògia.
És inacceptable que polítics que aspiren a ocupar un lloc de responsabilitat al Parlament europeu, juguin amb les persones en benefici propi, afirmant allò que no puc imaginar que s'ho arribin a creure.
Ara que ja han colpejat amb gust el nacionalisme democràtic basc no seria gens estrany que girin la mirada cap a Catalunya com a recurs escènic d’una mentida que ni ells mateixos es creuen però que els hi dóna un bon “relat” en l’Espanya marejada i reseca després de quinze anys de vida accelerada pròpia d’un nou ric.

5.5.09

Un llarg i difícil camí.

D'ençà de l'aposta estratègica d'esquerra ( abans ERC ) per esdevenir la crossa del PSC s'ha anat creant un espai polític format per les persones, que em sembla que en S. Cardús va batejar com els sense nom, que són independentistes, van votar equivocadament ERC, però no en comparteixen gens l'estratègia.
L'aparició d'aquest espai orfe de referent polític es produeix en un moment en què la centralitat catalanista s'ha desplaçat cap al sobiranisme, i per tant més gent que mai abans és partidària de l'estat català.
Per tant, el discurs d'en Carretero disposa, aparentment, d'un massa crítica de simpatitzants gens menyspreable. El primer problema és que molts dels sobiranistes, entre els quals m'incloc jo mateix, sí que tenim un referent polític clar que no és ERC, és Convergència, encara que no es defineixi amb total i absoluta nitidesa com a tal.
Qui diu que CDC no s'ha mogut en 23 anys, o és que és cec o és que no ho vol veure.
Doncs per mi, a algú que aspira a ser president de tots els catalans, crec que el que li és exigible és que es declari partidari del dret a decidir fins les darreres conseqüències.
El segon problema per a en Carretero és que formar un partit polític des del no-res requereix un esforç titànic. La història de l'ERC dels darrers vint anys n'és un clar exemple, els seus actuals dirigents provenen de partits i entitats independentistes que havien estat incapaces de sortir de l'extra parlamentarisme durant els anys 80, i va ser necessari fer-se amb el control d'un partit històric, amb una estructura mínimament consolidada i presència al Parlament, per superar la marginalitat.
El cas del PI és un altre exemple a tenir en compte, com malgrat arrossegar un nombre considerable de militants, quadres i càrrecs públics d'ERC, va ser incapaç de guanyar-se un espai. En sentit contrari tenim el cas de "Ciutadans", un partit nou, d'ideologia esquemàtica i que en poc temps han assolit una mínima presència parlamentària.
Es tracta d'una opció sorgida gràcies al suport de determinats mitjans de comunicació i d'alguns intel·lectuals igualment medi àtics. Però avui "Ciutadans" es troba en procés de descomposició i la UPD, el seu equivalent sorgit entre Madrid i el País Basc, li està menjant l'espai. També es tracta d'un nou partit que ràpidament ha assolit representació parlamentària, però encara ha de demostrar la seva viabilitat a mitjà termini. Durant les darreres eleccions municipals es va visualitzar l'emergència, malgrat tot molt limitada, de les Candidatures d'Unitat Popular, que en algunes capitals de comarca van superar ERC i avui determinen l'agenda política en ciutats com Berga o Vilafranca. Tanmateix les CUP es recolzen en la llarga trajectòria política de l'independentisme "revolucionari", sovint organitzat a través de casals d'àmbit local, que finalment ha assolit una certa visualitat institucional.
Crear un partit és força senzill, tan sols cal aplegar unes quantes persones, redactar-ne uns estatuts i presentar-ne la documentació necessària al registre corresponent. La gran dificultat és establir un partit amb presència a tot el territori, amb capacitat de presentar un nombre considerable de llistes a les eleccions municipals, sense candidatures fantasma com les que sistemàticament presenta el PP al nostre país, i amb capacitat d'atracció i fidelització de militants qualificats i d'un nombre important de simpatitzants.
En Carretero pot reunir un grup considerable de seguidors disposats a crear un partit polític que tingui com a eix central portar Catalunya a la independència- de fet aquest era el plantejament d'ERC a les eleccions de 1992 i de 1995-, el problema és que donar-li consistència requereix un gran esforç de treball sobre el territori que, anant molt bé, es pot acabar traduint en un presència modesta al Parlament de Catalunya.
A partir d'aquí podem dibuixar diversos escenaris, igualment frustrants, perquè tant si forma part d'un govern de coalició, com si es manté a l'oposició, com si recolza un govern sense formar-ne part, no podrà fer realitat el seu programa independentista, llevat és clar, que d'altres forces polítiques hi estiguin disposades.
Un cop superada la fase d'entusiasme i il·lusions inicials cal estar disposats a seguir un llarg camí, ja sigui cap a la victòria per majoria absoluta, ja sigui a l'espera que hi hagi una majoria independentista al Parlament, formada per diferents partits, que proclami la independència. Saludo amb molta simpatia a tots aquells que volen crear un nou partit independentista i espero que, com fem els sobiranistes que militem en altres forces, estiguin disposats a fer aquest llarg camí, on sí que ens trobarem els les trígons, els cíclops, i l'aïrat Posidó, i haurem de lligar-nos al pal per resistir el cant de les sirenes.
La independència, o es converteix en objectiu comú, o no deixerà de ser un niu d'enfrontaments i divisions.

Els partits polítics haurien d'escoltar i deixar participar molt més a la societat civil, fent que la política sigui realment una cosa de tots. Aquesta és la tendència. De fet, finalment fa pocs dies la Generalitat va aprovar el projecte de llei de consultes populars amb el qual la societat tindria més capacitat de decisió, garantint el dret, per exemple, de convocar referèndums.
És clar que és un projecte que ben aviat serà aturat pel Govern Espanyol, posant la capacitat democràtica d'Espanya en contradicció un cop més. És per això, que la independència s'ha de declarar unilateralment des del parlament, és obvi que Espanya no ens la concedirà mai.
Molts independentistes tenim present allò que Batista i Roca ens advertia l'any 1956 : "Per damunt de tot, mantingueu la unió de tots els catalans. Eviteu tots aquells problemes polítics que puguin dividir-los". A Batista i Roca no li faltava gens de raó, però cal anar amb compte perquè hi ha una excepció : aferrar-se a algú que vol suïcidar-se pot costar-nos la vida. Cal adonar-nos que som en un vaixell que s'enfonsa per moments i Esquerra s'ha lligat al màstil i està convençuda del seu final.
Esquerra ha triat conscientment o inconscientment, la seva mort, i no podem insistir a salvar a aquell qui no vol seguir-nos. Carretero ho ha intentat, però la seva crida pel patriotisme i la dignitat ha provocat a la direcció d'Esquerra una reacció típica de partits estalinistes en comptes d'estudiar la seva proposta. Ja no hi ha més temps, si no ens afanyem acabarem tots sota les aigües. Esquerra probablement necessita morir per tornar a néixer ?
Durant aquests darrers tres anys, ens hem anat conscienciant del problema català i de la necessitat urgent d'assolir la independència com a única sortida assenyada per la pau, la dignitat i la prosperitat. Per abraçar-se, cal ser dos: Només amb la consecució d'un estat propi, els països catalans podran abraçar als nostres veïns els espanyols. "Ara que ja sabem el què: la independència, ara el que ens cal és treballar per trobar el com"
El nostre enemic, són els nacionalistes espanyols, i a ells cal combatre, deixem-se estar de disputes entre patriotes.