31.12.09

Arriba el 2010 Bon any!!!

Em plau desitjar un molt bon any 2010 a tota la clientela d’aquest blog, tant a les persones que només el llegeixen com a les que a més a més dediquen un temps extra a deixar-hi comentaris.
No em costa gens admetre que alguns dels comentaris són força més interessants que el propi post que comenten, i això enriqueix el blog.
D'aquí a no res, ja serem al 2010. Acabem l'any en què la independència ha estat posada, per voluntat inequívoca de la societat civil, al centre del debat polític del País.
L'any en què l'internacionalització mediàtica del conflicte ha estat primera plana d'infinitat de medis de comunicació de tota Europa i més enllà.
D'aquí a no res, ja serem al 2010, l'any en què pobles, viles i ciutats del País continuaran promovent consultes sobre la independència, amb associacions, entitats i persones individuals auto-organitzant-se per tirar endavant la festa cívica de la democràcia més bàsica: l'anar a les urnes i expressar lliurement que tenim dret de decidir allò que volem ser en un futur que desitgem no massa llunyà.

Un 2010 on Torredembarra també decidirà. No serà segur al febrer, potser no serà al'abril, però que ningú no ho dubti: Torredembarra també decidirà. Que tingueu tots i totes una bona entrada a l'any en què les consultes seguiran marcant una gran part del calendari.
Salut, democràcia i independencia i moltes gràcies novament a tothom i bon any!

24.12.09

Bones Festes

Les festes i les persones van canviant amb el pas del temps, les costums ja no son les mateixes d’abans, la globalització ens porta cap a un altre camí, del que mai m’atreviria a dir si és més o menys bo que el d’abans.
La gent es va barrejant, vivim unes festes multiculturals on tothom fa festa encara que no li toqui, encara que renegui del que es celebra, encara que no celebri els actes que de petit li havien ensenyat, encara que......ves a saber.
Es per això que crec que arribat el moment de felicitar i de desitjar que la gent faci festa, celebració o com li vulgui dir, és més convenient o m’agradaria que fos així, que les persones estiguin en companyia de les persones que s’estimen, i gaudir plegats de tot el conjunt de festes que ens venen al damunt, amb una complicitat i generositat digne del que hauria de ser.
Prefereixo doncs, no desitjar-vos un bon Nadal, si no que prefereixo fer-ho amb un BONES FESTES, que almenys servirà per tothom.

16.12.09

72 hores després d'haver pogut votar a favor de la independència del meu País i de dedicar l'apunt número 312 d'aquest humil bloc a la jornada històrica que hem viscut, la dura realitat ens ensenya que tenim un País de dues velocitats i que la gran família catalanista no rema en la mateixa direcció.
Ull amb els efectes del tsunami sobre el mapa polític català: això s’està movent. Els que no se n’adonin es quedaran fora de joc. Està ple de gent que pretén fer surfing amb l’onada i posar-se al capdamunt, per arribar a les eleccions catalanes encapçalant el fenòmen.
Més d’un i de dos s’estavellaran, perquè se’ls veu el llautó d’una hora lluny. També ho faran els que minimitzin els sentiments profunds que hi ha al darrera, els que no captin què es mou a dintre de l’ànima del País. No hi ha un 90% d’independentistes ni un 50%, però sí hi ha una immensa majoria que expressa un malestar seriós i una majoria difícilment quantificable que va donant voltes a alguna idea…
L'èxit relatiu de la jornada, amb una participació de gaire bé el 30 % del cens i el 95% de vots a favor de la independència de Catalunya s'ha vist enterbolit no tant per la crítica que ve de la caverna política i mediàtica com per la manca d'unitat del sobiranisme de casa nostra i de les entitats impulsores de les consultes populars.
Som un País a mig fer, que funciona a dues velocitats des del punt de vista dels nivells de consciència nacional, amb un govern de la Generalitat que no lidera e actual país, amb un partit independentista que sitúa al senyor José Montilla a la Presidència de la Generalitat i sotmès a fortes restriccions polítiques, econòmiques i fiscals.
Però que malgrat tot, és capaç d'organitzar un acte de reafirmació nacional com són les consultes populars per la independència d'un impacte remarcable i que han estat motiu de seguiment informatiu a mig món. Ara només queda demanar als impulsors de les consultes -actuals i futurs- que no malmetin el somni col.lectiu.
Diumenge va ser una jornada històrica i Catalunya es mereix viure amb joia i il.lusió col.lectiva la feixuga tasca de construcció del seu futur, al marge de personalismes i d'interessos partidistes.Però no ens enganyem; mentre el moment no arribi, i esperem que arribi el més aviat possible, pacíficament i democràtica, ens calen líders polítics solvents al front de governs eficaços i cohesionats.
I al govern de Catalunya hi tenim una gent que han portat el país als nivells més baixos de progrés i d'autoestima dels darrers 30 anys. Queden pocs mesos per a les eleccions al Parlament de Catalunya i alguns anys abans que Catalunya sigui un País normal en el concert de les nacions lliures en el marc de la Unió Europea. Uns anys que no podem malmetre amb Montilla's, Saura's i Carod's trinxant el que tant va costar d'aconseguir.
El somni és a tocar, però mentre no es fa realitat calen nous governs catalanistes a la Generalitat Un referèndum és impecablement democràtic aquí o alla on siguè. Per damunt de la Constitució, sobretot si és entesa com una gàbia, hi ha la democràcia. O és que a molts dictadures no hi ha també una Constitució? Va, vinga, ja n’hi ha prou de prendre’ns el pèl: el tema és la democràcia, no el constitucionalisme.
I la democràcia es basa en la voluntat del poble, oi que sí?
Doncs això, justament. La llibertat que avui hem tocat amb els dits és incompatible amb un tercer Tripartit i amb l'antipolítica del socialisme encarcarat que intenta desesperadament refundar el seu projecte polític.

12.12.09

Vox Pópuli, Vox Dei

Escric aquestes línies amb la ment posada en el proper diumenge 13 de desembre.
Us dónen una oportunitat d'expressar la vostra opinió, una opció que els ciutadans de Catalunya no tenim gaire sovint.
Aquest cap de setmana 168 dels 946 municipis de Catalunya orgarnitzen la consulta sobre la independència de Catalunya.
És una consulta, sense cap valor legal, però amb un gran valor democràtic, social, ciutadà i d'expressió d'una voluntat del poble català de decidir sobre el seu futur que és trepitjada i asfixiada un dia rere un altre.
Si esteu empadronats en algun d'aquests 168 municipis, aneu a votar. Si el vostre vot és pel NO, aneu a votar igualment. Jo no puc votar , si pugués votaria pel SÍ, però avui no estic promovent el vot pel SÍ, estic promovent el vot. Participeu, voteu, expresseu-vos, decidiu que teniu dret a decidir! i es tant simple com preguntar a la ciutadania si desitja que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea.
Tant simple com això però alhora tant trascendent!
Perquè les consultes populars aprofundeixen en la implicació ciutadana en la presa de decisions, és clar que sí, però sobretot perquè aquesta consulta pot significar un punt de partida vers l’horitzó més clar que ha tingut mai aquesta Nació. Un viatge pel que duem l’embranzida de les generacions que han liderat i impulsat el País en els darrers anys, i que no podriem iniciar si d’altres no l’haguessin amarrat malgrat totes les adversitats en els temps difícils, però pel que ara necessitem un impuls més: l’impuls que només li pot donar el poble sencer.
I és que tot i no ser vinculants, si tots aquells que en tinguin ocasió el dia 13 i tots aquells que la tindrem en breu com a Torredembarra, anem a votar i apostem fort pel SI estarem dient que sí a construir un nou somni col·lectiu. Un somni en forma d’Estat que, justament per nou i per fer-lo entre tots, l’aconseguirem molt més proper a la ciutadania, més eficient, més transparent i més obert. Podem construir un País ple d’oportunitats, on es premïi el mèrit, just de portes endins i solidari de portes enfora, equilibrat i sostenible alhora que pròsper.
És clar que les meves paraules no són profecia, i que com tots els pobles podem fer coses malament, però són convenciment. Convenciment que tots aquells que conformem Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, som capaços del millorar quan hi posem el coll. La millor garantia d’èxit és la implicació col·lectiva i el primer pas per això és anar a votar diumenge (o quan ens toqui), i fer-ho amb la papereta del SÍ.
El vent de la llibertat ha escampat aquella llavor tant de temps volguda i ara sí que podem dir que les coses comencen a dependre de nosaltres, del poble, de la bona gent que podrà dir la seva sense polítics porucs ni traves administratives.
Vox Pópuli, Vox Dei, deien els romans. Sí, certament la veu del poble és la veu de Déu i com a tal hem de considerar-la. Els al·lèrgics a les urnes i a la voluntat popular s’agafen desesperats a papers groguencs, lleis velles, injustes, i vells privilegis.
No volen urnes. No volen escoltar la veu del poble. No els hi convé, no els interessa. Aquesta gentola - tant és si són d’un partit o de l’altre - no s’adona que això ja no té marxa enrera, que l’anhel de voler parlar ha quallat al nostre poble i que la marxa cap a la llibertat de Catalunya com a estat propi ha començat i no té deturador.
Deu ser dur pels contraris a la independència veure com tota la bastida que ens han col-locat perquè no hi veiéssim res més que el que ells volien cau i, de sobte, molta gent que no hi veia clar ara hi veu, que molta gent que mai s’havia plantejat la independència ara se la planteja, que molta gent que feia valer antigues diferències de catalans d’esquerres i de dretes ara tan sols veuen catalans partidaris d’una Catalunya independent o d’una comunitat autònoma depenent d’Espanya.
El debat vers si Catalunya ha de ser o no independent ha arribat a ser l’epicentre de la discussió política catalana i, tanmateix, estatal. I ha vingut per no marxar mai més.
Ha vingut per a quedar-s’hi, i per créixer, i perquè les urnes de la llibertat es multipliquin i acabem sent un estat propi, un estat modern dins la UE, un estat que no vol sotmetre a ningú, però que no permetrà tampoc que el vulguin sotmetre.
He dit que depèn de nosaltres. És cert. Per això us encoratjo a què aneu a votar al vostre municipi. Aneu a aportar el vostre gra de sorra. Aneu a dir clar i alt que som aquí i que ja no ens faran marxar mai més. Aneu pels nostres fills,pels postres nets, per la gent que ho passa malament, per la gent que no pot fer-ho i per la gent que morí somiant en una diada com aquesta. També, no cal dir-ho, aquells que ho facin pel no. Que quedi clar que quan la llibertat és coartada sempre hi ha camins per restituir-la, i que no cal trepitjar ningú per fer-ho. I que no per omplir-se la boca de Constitució es torna un més demòcrata. Democràcia són urnes, i ciutadans emetent lliurement el seu vot: i si potser aquest cop no són vinculants, sí que és ben clar que són transcendents.Aneu, amics, companys, compatriotes, perquè Catalunya s’ho mereix. I nosaltres també.
No és el final, és el principi.

4.12.09

Consultes i el manifest de les cases regionals contra el dret a opinar d'una Nació.


Ens acostem al 13 de desembre, dia en el que hi ha programades tota una sèrie de consultes sobre l’autodeterminació de Catalunya, a imatge i semblança de la celebrada amb èxit a Arenys de Munt. Aquests referèndums s’han convertit en el termòmetre que assenyala un estat de cansament generalitzat amb el desori estatutari i la eterna insatisfacció.
Alhora han estat el gran motiu d’il•lusió d’un independentisme molt de base, amb especial distància amb els partits polítics (A pesar dels intents d’ús que aquest n’han fet). Tot i desitjar el major èxit per aquestes consultes i agradar-me que la gent voti, i que voti que SI, voldria que no ens confonguéssim: Les consultes no són més que un estat d’ànim, una estratègia de fer bullir l’olla i fer caliu a l’entorn del sobiranisme, però de cap manera són l’avantsala de l’alliberament nacional, ni el dia abans de la independència.
Per esdevenir un estat lliure caldrà un tour de force juridíco-polític, i sobretot comptar amb un lideratge fort, amb una elit serena i ferma que condueixi el procés amb prou mà esquerra per acomboiar moderats i radicals, doblegats i vestidors de túnica. Perquè fóra una ingenuïtat creure que la independència ens serà concedida pels molts vots que s’obtinguin en aquest sentit als pobles on se celebrin consultes, i que tot plegat haurà estat un valerós èxit de l’exèrcit de Pancho Villa.
Juntament amb aquestes precisions potser caldrà començar a parlar clar sobre l’endemà de la independència, no fos cas que alguns també es pensessin que és l’objectiu final, i no el mitjà adequat pel devenir del país... Però això ja és una altra història. A pesar de tot això, si el dia 13 si poden, votin.
No és estrany que els falangistes vulguin manifestar-se, com a bons nostàlgics del franquisme m'hagués estranyat que es quedessin a casa.
El que m'ha sobtat és el “manifiesto” de les “casas regionales” en contra de les consultes sobiranistes. M'ha estranyat perquè feia temps que no sentia parlar d'aquesta organització pseudocultural, no per res més perquè, ja fa molts anys que aqeust agent defensen l'espanyolisme a ultrança.
De moment, cercant per internet el “manifiesto” l'he hagut de trobar al bloc del no-nacionalista socialista Sr. Joan Ferran, que no ha perdut el temps per penjar-lo al seu bloc i donar-lo a conèixer. Ja se sap, tot allò que pugui fer mal als nacionalistes s'ha de fer sense perdre ni un minut.
Aprofito per dir que al web de les “casas regionales” no l'han penjat.
Me l'he llegit i confesso que no m'ha decebut. Els típics tòpics i les interpretacions “a la espanyola” d'una realitat que sembla d'un altre planeta.
Primer de tot, ara resulta que les consultes sobiranistes són “referendums”. Potser no saben llegir però, el dia 13 de desembre es faran “con-sul-tes”, en el seu idioma en diríem “con-sul-tas”.
Em sembla que no és tant diferent i s'entén perfectament.
En segon lloc les consultes no estan promogudes per partits polítics ni per líders polítics. Aquestes consultes estan promogudes per entitats cíviques, com haurien de ser les “cases regionals”. És cert que en aquestes entitats cíviques (les que promouen les consultes, no les “regionals”) hi ha polítics, però no com a polítics de partit sinó com a ciutadans. Nosaltres sabem diferenciar quan un polític actua en nom d'un partit o en nom seu. Els “regionals” potser no ho saben distingir.
En tercer lloc, els partits ERC i CDC tenen un ampli suport popular, fins el punt que ERC és el tercer partit de Catalunya i CDC és el que va guanyar les darreres eleccions.
En quart lloc, apel·lar a la convivència és d'un cinisme sense mida! Qui parla de convivència? Qui pot parlar de convivència? Els que durant anys hem estat aguantant que una colla de nouvinguts incapaços d'integrar-se al país que els ha acollit, impossin el seu idioma i es neguin a parlar i a respectar l'idioma del país d'acollida, o els que cometen aquests actes de record franquista?
Aneu al web de les “casas regionales” i mireu en quants idiomes està fet. En un de sol, el castellà, faltaria menys! Ni amb el seu web han tingut la delicadesa d'introduir l'idioma del país on viuen!
En cinquè lloc, quan s'han fet boicots contra els productes catalans, han fet algún “manifiesto” en defensa dels catalans afectats? Veient que l'idioma català no està en igualtat amb el castellà, han fet algun “manifiesto” denunciant-ho ? Recordem que es van posicionar en contra de la llei del català i de la obligació de saber català per part dels funcionaris.
En sisè lloc, ens recorden que, a Espanya, quan es tracta de temes que afecten a tot l'estat, la sobirania la te el poble espanyol en la seva totalitat, no només una part. Això només passa als estats subdesenvolupats políticament com l'espanyol. Al Canadà només ha votat el Quebec en els referèndums per la seva independència. En l'unic aspecte que afecta la independència de Cataluna a la resta de l'estat és que se'ls acaba la mamella, res més.
Senyors de les “casas regionales”, vostès no poden parlar de convivència perquè vostès no han estat on calia quan s'ha tractat de defensat la cultura catalana. Als catalans no ens fan por els referèndums ni les consultes populars, els catalans creiem que la voluntat popular està per sobre de qualsevol llei.
Per acabar, el to i les afirmacions del “manifiesto” em sonen a amenaces. En realitat ens estan amenaçant, vostès? Si és així diguin-ho clar, siguin valents. Ara bé, crec que la majoria d'ells entenen que a Catalunya hi ha una dignitat ferida i que les consultes en són una de les múltiples reaccions. Molts d'ells també se senten ferits quan han d'escoltar bajanades sobre Catalunya als seus pobles d'origen. Em sap molt de greu que unes entitats que fins ara havien jugat un paper integrador i cohesionador juguin a la por i a la desconfiança. No m'agrada gens