Un seguit d'entitats han acordat promoure el següent manifest amb motiu de la commemoració del trentè aniversari de la Constitució espanyola.
PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA
El 6 de desembre del 2008 és festa a l’Estat Espanyol. Celebren com cada any l’aprovació de la seva Constitució, una Constitució que nega l’existència de la nació catalana, nega els nostres drets històrics, legalitza l’espoliació econòmica que patim i consagra la divisió del nostre territori. Davant d’aquest esdeveniment assimilador, que ens hauria de recordar el règim colonial a què som sotmesos, no podem oblidar la tradició constitucional que ens caracteritza als catalans en aquesta matèria. Vam ser pioners a Europa i al món en establir un contracte entre el rei i el poble que va definir als catalans durant molt de temps com un poble gelós de les seves llibertats i reconegut arreu per la seva moderna estructura constitucional. Vàrem ser els primers d’Europa a organitzar la Pau i Treva per a mantenir la seguretat; els primers europeus a tenir Parlament (abans que el de Westminster). Els catalans, segons tots els autors, som els primers a aportar la llibertat a la civilització europea; som els primers d’Europa a organitzar un sindicat de pagesos; els catalans mai no vàrem tenir un rei absolut, era un príncep paccionat. Tots aquests principis s'incorporaren a les Constitucions de Catalunya que Castella abolí mitjançant el dret de conquesta després de la derrota militar del 1714.
Enguany, els catalans sí que hem de recordar una Constitució. Celebrem el vuitantè aniversari de la Constitució Catalana de l’Havana, inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba. Avui i aquí, esperonem tots els catalans a fer seva la mateixa moral de victòria i gran visió política que van demostrar. Perquè ningú pot negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d’aquella Constitució havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya, i a més van demostrar un gran sentit polític de cara a la comunitat internacional al tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat Català.
Els que avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria i hem d’esdevenir els artífexs d’un procés que molts s’entesten en amagar i obstaculitzar, però que avança decididament cap a la nostra independència. Ara tenim les màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i hem d’estar preparats davant els futurs esdeveniments que de ben segur s’acceleraran en el panorama polític català, i de quina millor manera, que renovant l’esperit, la visió i la moral de victòria d’aquells separatistes catalans de l’Havana, tot començant a redactar la nostra pròpia Constitució d’acord amb els nostres valors, principis i interessos. Prou constitucions espanyoles que lliguen i esborren la nació catalana! Ara més que mai, exigim una nova Constitució Catalana!
Catalunya, 5 de desembre del 2008
Catalunya Acord, Catalunya Acció, Club FNEC, Comissió de la Dignitat, Fòrum Català èl Dret a l'Autodeterminació, Federanció Nacional d'Estudiants de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa, Germanies, Xarxa d'Entitats, Sobirania i Progrès, Som Deu milions, Xarxa de Blocs Sobiranistes, Tercer Congrés Catalanista.
28.11.08
26.11.08
Enfortir Catalunya !
“Enfortir Catalunya”, diu el president Montilla en una conferència al Palau de la Generalitat on celebra, diuen, el segon aniversari de la constitució del Govern d’Entesa.
És realment admirable com s’escarrassa el PSC en esborrar els dos anys i mig de presidència de Pasqual Maragall. Com si l’Entesa no fos filla del Tinell, o el Tinell no hagués existit mai.
“Enfortir Catalunya” escriu la ploma de Miquel Iceta en un discurs que el president pronuncia en una nova entrega del procés de consolidació mediàtica ideat des de Nicaragua.
“Enfortir Catalunya” escriu la ploma de Miquel Iceta en un discurs que el president pronuncia en una nova entrega del procés de consolidació mediàtica ideat des de Nicaragua.
Enfortir Catalunya, és una feina noble, és un projecte que val la pena, i una necessitat imperiosa de cara al demà.
Però en els llavis de José Montilla, “enfortir Catalunya” no deixa de semblar un eslògan.
Però en els llavis de José Montilla, “enfortir Catalunya” no deixa de semblar un eslògan.
Com el “Som-hi” que ha adoptat la Generalitat per donar sensació de moviment i d’energia.
Com el “Govern com tu” pensat pels assessors del president Maragall i que anava acompanyat d’un logotip i tot. O com el “Visca Barcelona”, darrera campanya institucional de l’Ajuntament liderat per Jordi Hereu.
La sensació és que vivim en un món de missatges i columnes virtuals d’imatges construïdes amb suma delicadesa i que fan de la política un aparador de cosmètics.
Ahir, mentre el president parlava, un bon nombre d’estudiants universitaris seguien tancats a la Universitat de Barcelona, protestant pel Pla de Bolonya com si això fos el 1968 i estiguessin a la Sorbona. Milers de nens i nenes d’arreu del país aniran a estudiar avui en barracons. Els nostres centres d’atenció primària seguiran al límit del col·lapse i els metges tornaran a casa ofegats de tantes visites i tan poc temps per atendre-les. Els treballadors de la Nissan seguiran protestant per un model productiu que els ha fallat, i una manca de productivitat que no som capaços d’afrontar. L’article de The Economist seguirà fent mal a la imatge internacional de Catalunya. Nous concursos per entrar a treballar a l’Administració Pública s’organitzaran el proper cap de setmana a facultats de tot el país. Els sindicats del professorat seguiran empenyent cap a l’asfixia ideològica el nostre sistema educatiu.
Ahir, mentre el president parlava, un bon nombre d’estudiants universitaris seguien tancats a la Universitat de Barcelona, protestant pel Pla de Bolonya com si això fos el 1968 i estiguessin a la Sorbona. Milers de nens i nenes d’arreu del país aniran a estudiar avui en barracons. Els nostres centres d’atenció primària seguiran al límit del col·lapse i els metges tornaran a casa ofegats de tantes visites i tan poc temps per atendre-les. Els treballadors de la Nissan seguiran protestant per un model productiu que els ha fallat, i una manca de productivitat que no som capaços d’afrontar. L’article de The Economist seguirà fent mal a la imatge internacional de Catalunya. Nous concursos per entrar a treballar a l’Administració Pública s’organitzaran el proper cap de setmana a facultats de tot el país. Els sindicats del professorat seguiran empenyent cap a l’asfixia ideològica el nostre sistema educatiu.
I, probablement, no passaran gaires dies fins que el debat del finançament torni a donar a l’esquerra la ocasió de parlar de ‘política social’ i de com seguir fent coses tan prioritàries com donar dentistes gratuïts als nens de Catalunya, mentre la Llei de la Dependència roman tancada en el calaix de les bones intencions.
Eslògans governen Catalunya. Grisor, mediocritat, anem enrera, diu Convergència i Unió. “La Catalunya que no va. L’empremta de Montilla” resa l’eslògan .
Hi ha una cosa que sí ha demostrat el PSC. Alhora de fer eslògans, ens guanyen.
Eslògans governen Catalunya. Grisor, mediocritat, anem enrera, diu Convergència i Unió. “La Catalunya que no va. L’empremta de Montilla” resa l’eslògan .
Hi ha una cosa que sí ha demostrat el PSC. Alhora de fer eslògans, ens guanyen.
Tenim tants motius per considerar que aquest Govern és nefast, que sembla que donem per fet que tothom ho veu i que, per tant, hem de rivalitzar en veure qui s’apunta la millor frase del dia. Catalunya la governen els eslògans, però no serà amb eslògans que caurà aquest Govern. “Enfortir Catalunya” no serà una conferència que faci història.
Però és part d’una línia traçada i certament eficaçment executada per uns dirigents que saben el que volen.
Amb eslògans no caurà aquest Govern.
La Catalunya que no va.
L'empremta Montilla
Avui al matí en el marc incomparable de la Pedrera s'ha fet la roda de premsa de valoració dels cinc anys de tripartit i els dos anys de Montilla.
A banda dels arguments que són molts, sobretot en aquest aniversari cal fer-se una pregunta i respondre-se-la cadascú amb sinceritat.
NO HO HA ACONSEGUIT:
En aquests 2 anys Catalunya està pitjor del que estava abans i, en conjunt, durant els 5 anys del tripartit Catalunya no ha millorat.
El govern Montilla pateix els mateixos problemes que tenia el primer tripartit: desavinences entre els socis de govern, mala gestió, manca d’ambició nacional, manca de lideratge, descuit de les polítiques socials, sotmetiment a les directrius del PSOE i d’en Zapatero, sectarisme, intervencionisme i voluntat de control de la societat, manca de transparència i opacitat,.. etc. Totes aquestes característiques estan a la base dels diferents governs tripartits. Es constata una clara voluntat d’ocupació i manteniment del poder i una incapacitat per tirar endavant un projecte comú i sense lideratge.
EN CONCLUSIÓ:
Els 2 anys de govern Montilla són una clara continuïtat del primer tripartit, no han estat positius per a Catalunya i no es preveu cap millora de cara el futur.
Els elements de crítica a l’acció de govern del Tripartit 2 de Montilla són necessàriament una continuïtat de les mancances que va exhibir el tripartit de Maragall:
Mala gestió de l’obra de govern.
Un govern poc social.
Un govern que no sap liderar la lluita contra la crisi econòmica.
Un govern amb nul·la ambició nacional, supeditat als interessos del govern del PSOE i amb renúncies evidents en l’àmbit nacional.
Avui al matí en el marc incomparable de la Pedrera s'ha fet la roda de premsa de valoració dels cinc anys de tripartit i els dos anys de Montilla.
A banda dels arguments que són molts, sobretot en aquest aniversari cal fer-se una pregunta i respondre-se-la cadascú amb sinceritat.
Catalunya està millor o pitjor després de dos anys de govern Montilla i cinc anys de tripartit?.
Perquè alhora de fer balanços i donar dades tothom pot mostrar allò que li interessa però les sensacions i impressions, l'ànim col·lectiu són difícilment maquillables.
De totes formes i per als amèsics aquí va un resum en vídeo del que han representat aquest dos anys de govern Montilla, dos anys "d'empremta Montilla":
Perquè alhora de fer balanços i donar dades tothom pot mostrar allò que li interessa però les sensacions i impressions, l'ànim col·lectiu són difícilment maquillables.
De totes formes i per als amèsics aquí va un resum en vídeo del que han representat aquest dos anys de govern Montilla, dos anys "d'empremta Montilla":
NO HO HA ACONSEGUIT:
En aquests 2 anys Catalunya està pitjor del que estava abans i, en conjunt, durant els 5 anys del tripartit Catalunya no ha millorat.
El govern Montilla pateix els mateixos problemes que tenia el primer tripartit: desavinences entre els socis de govern, mala gestió, manca d’ambició nacional, manca de lideratge, descuit de les polítiques socials, sotmetiment a les directrius del PSOE i d’en Zapatero, sectarisme, intervencionisme i voluntat de control de la societat, manca de transparència i opacitat,.. etc. Totes aquestes característiques estan a la base dels diferents governs tripartits. Es constata una clara voluntat d’ocupació i manteniment del poder i una incapacitat per tirar endavant un projecte comú i sense lideratge.
EN CONCLUSIÓ:
Els 2 anys de govern Montilla són una clara continuïtat del primer tripartit, no han estat positius per a Catalunya i no es preveu cap millora de cara el futur.
Els elements de crítica a l’acció de govern del Tripartit 2 de Montilla són necessàriament una continuïtat de les mancances que va exhibir el tripartit de Maragall:
Mala gestió de l’obra de govern.
Un govern poc social.
Un govern que no sap liderar la lluita contra la crisi econòmica.
Un govern amb nul·la ambició nacional, supeditat als interessos del govern del PSOE i amb renúncies evidents en l’àmbit nacional.
Una gestió caracteritzada per l’intervencionisme, les amenaces i la manca de transparència.
22.11.08
Les dades reals (CEO) ???
Ahir vam tenir una nova entrega dels baròmetres del Centre d'Estudis i Opinió (CEO) del Govern català.
L'enquesta conté els dos "errors" habituals:
- Mostra esbiaixada: Per entendre'ns gràficament, es fan més enquestes de les que tocaria per exemple a Cornellà de Llobregat i menys de les que tocaria per exemple a Vic. Així s'aconsegueix una sobrerepresentació en la mostra de votants del PSC-PSOE.
- Sense dades finals: L'enquesta només fa públiques les dades d'intenció de vot, però no la projecció de vot, dada final de qualsevol enquesta. Creant així una confusió de dades, i fent veure que el PSC-PSOE és qui guanyaria les eleccions (perque surt per davant en la intenció de vot) quan en realitat està a 9 punts percentuals de CiU.
Dit això, com és molt fàcil passar de la intenció de vot a la projecció final de vot, i no ho fan només perque no els dóna la gana, us passem aquestes dades de projecció de vot i d'escons de la pròpia enquesta del Govern:
CiU 34% - 52 diputatsPSC-PSOE 25'6% - 37 diputats PP 12'2% - 15-17 diputats
ERC 10'8% - 16-17 diputats ICV 8'9% - 12 diputats C's 1'9% - 0-2 escons
El tripartit sumaria doncs entre 65 i 66 diputats segons l'enquesta del Govern, a 2-3 de la majoria, que són 68.
Curiós, com a mínim doncs, que sent aquests els resultats de l'enquesta, els mitjans parlin d'empat tècnic, i fins i tot alguns de retrocés de CiU.
Som en un país democràtic?.
L'enquesta conté els dos "errors" habituals:
- Mostra esbiaixada: Per entendre'ns gràficament, es fan més enquestes de les que tocaria per exemple a Cornellà de Llobregat i menys de les que tocaria per exemple a Vic. Així s'aconsegueix una sobrerepresentació en la mostra de votants del PSC-PSOE.
- Sense dades finals: L'enquesta només fa públiques les dades d'intenció de vot, però no la projecció de vot, dada final de qualsevol enquesta. Creant així una confusió de dades, i fent veure que el PSC-PSOE és qui guanyaria les eleccions (perque surt per davant en la intenció de vot) quan en realitat està a 9 punts percentuals de CiU.
Dit això, com és molt fàcil passar de la intenció de vot a la projecció final de vot, i no ho fan només perque no els dóna la gana, us passem aquestes dades de projecció de vot i d'escons de la pròpia enquesta del Govern:
CiU 34% - 52 diputatsPSC-PSOE 25'6% - 37 diputats PP 12'2% - 15-17 diputats
ERC 10'8% - 16-17 diputats ICV 8'9% - 12 diputats C's 1'9% - 0-2 escons
El tripartit sumaria doncs entre 65 i 66 diputats segons l'enquesta del Govern, a 2-3 de la majoria, que són 68.
Curiós, com a mínim doncs, que sent aquests els resultats de l'enquesta, els mitjans parlin d'empat tècnic, i fins i tot alguns de retrocés de CiU.
Som en un país democràtic?.
21.11.08
El PSC vota contra el català a Madrid
PSOE, PP i UPyD aproven al congrés que els certificats judicials europeus escrits en català s’hagin de traduir al castellà
El PSOE, amb els vots del diputats catalans, el PP i UPyD han aprovat avui al Congrés que tots els certificats judicials europeus escrits en català o en qualsevol altre llengua no cooficial de l’estat s’hagin de traduir obligatòriament al castellà.
Amb els vots d’aquests tres formacions s’ha rebutjat l’esmena de CiU, aprovada abans per unanimitat en el Senat, en la qual es demanava segons el Projecte de Llei per l’execució de la UE de resolucions que imposin sancions pecuniàries, que els certificats judicials dels països de la UE que fossin enviats a qualsevol dels territoris amb llengua cooficial no haguessin de ser traduïts al castellà.
Des de CiU s’ha denunciat l’actitud dels socialistes catalans davant la passivitat en la defensa de la llengua i la incoherència de la nova resolució. “Ara haurem de traduir forçosament al castellà aquells certificats que arribin amb català a Catalunya, quan el català és una llengua cooficial a la resta del territori”, ha aclarit el diputat Jordi Jané.
I ha afegit: “A partir d’ara el català, el gallec i l’euskera tindran el mateix tracte en el territori que una llengua estrangera”.
Font :El singular digital.
El PSOE, amb els vots del diputats catalans, el PP i UPyD han aprovat avui al Congrés que tots els certificats judicials europeus escrits en català o en qualsevol altre llengua no cooficial de l’estat s’hagin de traduir obligatòriament al castellà.
Amb els vots d’aquests tres formacions s’ha rebutjat l’esmena de CiU, aprovada abans per unanimitat en el Senat, en la qual es demanava segons el Projecte de Llei per l’execució de la UE de resolucions que imposin sancions pecuniàries, que els certificats judicials dels països de la UE que fossin enviats a qualsevol dels territoris amb llengua cooficial no haguessin de ser traduïts al castellà.
Des de CiU s’ha denunciat l’actitud dels socialistes catalans davant la passivitat en la defensa de la llengua i la incoherència de la nova resolució. “Ara haurem de traduir forçosament al castellà aquells certificats que arribin amb català a Catalunya, quan el català és una llengua cooficial a la resta del territori”, ha aclarit el diputat Jordi Jané.
I ha afegit: “A partir d’ara el català, el gallec i l’euskera tindran el mateix tracte en el territori que una llengua estrangera”.
Font :El singular digital.
20.11.08
EXCUSES AMB ESTIL.
La darrera excusa d’Adif per justificar els endarreriments en el servei de rodalies a Catalunya ha estat el fred. Ja suposo que no els hi resten gaires d’excuses als responsables de la companyia pública per justificar aquest servei tan lamentable que patim i patirem.
Però que en un país mediterrani, amb unes temperatures a la major part del territori que en cap cas han estat menors als 4 graus –les mínimes i excloent el Pirineu- se’ls hi doni aquesta resposta als usuaris, és per a que sigui inclòs en algun reportatge d’algun d’aquests corresponsals de mitjans que diuen dir-se “prestigiosos” i fan una caricatura grotesca de la realitat.
Deuen viure de llegir El Mundo i l’ABC i no han trepitjat ni parlat amb absolutament ningú des de que estan a Espanya exercint la professió. I no saben res, per cert, d’inversions ni d’economia, perquè al capdavall, si un s’involucra una mica en les qüestions d’aquest estat, i s’ho mira des d’un punt de vista mínimament intel·ligent, s’adona ràpidament que la misèria d’Espanya, la misèria real d’Espanya, és que no s’ha realment descentralitzat ni ha aconseguit treure conclusions de l’única revolució tangible que hi ha hagut –el catalanisme- en els darrers segles, a l’estat.
L’èxit d’espanya és una entelèquia. L’OCDE preveu que la recessió serà en aquestes latituds de les pitjors del món avançat, preveu una taxa d’atur rècord –que encara seria molt superior si no fos perquè al sud es viu del funcionariat, que per això serveixen en part els impostos quadribarrats- i avisa que hem viscut massa temps d’inflar sectors de l’economia inestables i poc sòlids, com la construcció. Però repeteixo, espanya no aprèn, i encara busca l’escanyament per desídia del seu motor econòmic –la mitjana empresa catalana- les seves lamentables infraestructures, i l’apatia com a recepta. Aquesta és la realitat que demostren tots els estudis seriosos en inversions i el propi dèficit fiscal català reconegut per l’estat amb la boca petita, que, per cert, els britànics ni esmenten en els seus mitjans.
Suposo que era massa feina dedicar una estona a aquestes qüestions. La realitat d’Espanya és que a Andalusia hi ha un 20% de funcionaris, a Extremadura un 30%, i que el teixit productiu i l’empresa privada, l’emprenedor i el treballador, viu a la perifèria oblidat i maltractat.
I la patronal catalana és tan espanyolista com qualsevol altra, no tenim sindicats propis, els nostres partits estan venuts i es dediquen a la baralla de parvulari, i els mitjans de comunicació propis, tan privats com públics, estan en una eterna debilitat manifesta.
Tots en sabem el diagnòstic. Ara cal un altre estil de fer política. Jo espero a que algú, per fi, demostri que li interessa, encara que sigui una mica, que als catalans no els sigui tan fàcil insultar-los i deixar pel terra la seva dignitat.Pero,per ajudar a Fomento,a trovar excuses de malpagador per a referir-nos a eixos arguments inconsistents i pobres que pretenen justificar un incompliment. Tenint en compte el que ens costen la RENFE i l'ADIF, crec que ací hauríem de parlar d' excuses de massabenpagat. Ahir,com deiém, la xarxa de Rodalies de Barcelona tingué segons diuen retards a causa del fred.
Segons sembla, el sistema de senyalització de Sants fallà a causa de les baixes temperatures.
A Sants, com a la resta de l'Àrea Metropolitana, les temperatures oscil·laren entre els 10ºC i els 16ºC. Això és fred? Què passa, que les peces les fabriquen al Senegal i allà, amb 10ºC ja van amb abric i bufanda?
Com que sóc solidari i generós de mena, ací adjunte algunes excuses per a que els d'ADIF i RENFE puguen justificar retards, mancances i tota mena d'errades:
- Massa calor. Les peces les fabriquen a Lapònia, i allà no estan preparats per a temperatures superiors als 15ºC. S'ha fos la catenària en un infern de setze graus.
- Massa humitat. El cargols que aguanten els rails els fabriquen al Sàhara. Per culpa de l'humitat que hi ha, es rovella i es trenca tot.
- Massa sequedat. El condensador dels semàfors el porten directament de l'Illa de Pasqua (Rapa Nui) i amb la sequedat que hi ha, s'enyora i s'espatlla.
- Daltonisme. La política d'inclusió social i integració de minories marginades que practica la RENFE es basa en contractar daltònics per a conduir els trens. I és clar, no poden distingir si el semàfor està en verd o en vermell.
Provoca molèsties, sí, però els catalans hem de ser solidaris!
- Toponímia perversa. El centre de control de trànsit ferroviari es troba a Madrit (capital dels Països Castellans), i per culpa del nacionalisme excloent dels catalans, hi regna el caos. Per exemple, quan el cap de control diu "Tapón en Vic", l'operador entén que s'ha de posar el tap al boli Bic ; quan el cap de control diu "Salida Montgat", hi ha una administrativa que se sent ofesa i diu "No soy monJa, ni voy tan salia, joer". I això per no parlar de les dificultats per a pronunciar més de tres consonants en una sola síl·laba, com "Sants".
- Poc suport. Si els futbolistes i els cantants poden justificar una mala actuació per la fredor i la manca d'entrega del públic, els ferroviaris també ho poden dir. "Amb uns passatgers tan apàtics, que no animen ni donen caliu al tren, un no treballa motivat".
Si a algú ,se li acut alguna més, com: La politica de bona educacio de renfe fa que en l'estacio d'encreuament dels trens els maquinistas vagin cedint el pas a l'altre per dues hores per no semblar descortesos.
Que ho diga. Segur que els de Fomento ens ho agrairán !!.
Antes partía que doblà!
Però que en un país mediterrani, amb unes temperatures a la major part del territori que en cap cas han estat menors als 4 graus –les mínimes i excloent el Pirineu- se’ls hi doni aquesta resposta als usuaris, és per a que sigui inclòs en algun reportatge d’algun d’aquests corresponsals de mitjans que diuen dir-se “prestigiosos” i fan una caricatura grotesca de la realitat.
Deuen viure de llegir El Mundo i l’ABC i no han trepitjat ni parlat amb absolutament ningú des de que estan a Espanya exercint la professió. I no saben res, per cert, d’inversions ni d’economia, perquè al capdavall, si un s’involucra una mica en les qüestions d’aquest estat, i s’ho mira des d’un punt de vista mínimament intel·ligent, s’adona ràpidament que la misèria d’Espanya, la misèria real d’Espanya, és que no s’ha realment descentralitzat ni ha aconseguit treure conclusions de l’única revolució tangible que hi ha hagut –el catalanisme- en els darrers segles, a l’estat.
L’èxit d’espanya és una entelèquia. L’OCDE preveu que la recessió serà en aquestes latituds de les pitjors del món avançat, preveu una taxa d’atur rècord –que encara seria molt superior si no fos perquè al sud es viu del funcionariat, que per això serveixen en part els impostos quadribarrats- i avisa que hem viscut massa temps d’inflar sectors de l’economia inestables i poc sòlids, com la construcció. Però repeteixo, espanya no aprèn, i encara busca l’escanyament per desídia del seu motor econòmic –la mitjana empresa catalana- les seves lamentables infraestructures, i l’apatia com a recepta. Aquesta és la realitat que demostren tots els estudis seriosos en inversions i el propi dèficit fiscal català reconegut per l’estat amb la boca petita, que, per cert, els britànics ni esmenten en els seus mitjans.
Suposo que era massa feina dedicar una estona a aquestes qüestions. La realitat d’Espanya és que a Andalusia hi ha un 20% de funcionaris, a Extremadura un 30%, i que el teixit productiu i l’empresa privada, l’emprenedor i el treballador, viu a la perifèria oblidat i maltractat.
I la patronal catalana és tan espanyolista com qualsevol altra, no tenim sindicats propis, els nostres partits estan venuts i es dediquen a la baralla de parvulari, i els mitjans de comunicació propis, tan privats com públics, estan en una eterna debilitat manifesta.
Tots en sabem el diagnòstic. Ara cal un altre estil de fer política. Jo espero a que algú, per fi, demostri que li interessa, encara que sigui una mica, que als catalans no els sigui tan fàcil insultar-los i deixar pel terra la seva dignitat.Pero,per ajudar a Fomento,a trovar excuses de malpagador per a referir-nos a eixos arguments inconsistents i pobres que pretenen justificar un incompliment. Tenint en compte el que ens costen la RENFE i l'ADIF, crec que ací hauríem de parlar d' excuses de massabenpagat. Ahir,com deiém, la xarxa de Rodalies de Barcelona tingué segons diuen retards a causa del fred.
Segons sembla, el sistema de senyalització de Sants fallà a causa de les baixes temperatures.
A Sants, com a la resta de l'Àrea Metropolitana, les temperatures oscil·laren entre els 10ºC i els 16ºC. Això és fred? Què passa, que les peces les fabriquen al Senegal i allà, amb 10ºC ja van amb abric i bufanda?
Com que sóc solidari i generós de mena, ací adjunte algunes excuses per a que els d'ADIF i RENFE puguen justificar retards, mancances i tota mena d'errades:
- Massa calor. Les peces les fabriquen a Lapònia, i allà no estan preparats per a temperatures superiors als 15ºC. S'ha fos la catenària en un infern de setze graus.
- Massa humitat. El cargols que aguanten els rails els fabriquen al Sàhara. Per culpa de l'humitat que hi ha, es rovella i es trenca tot.
- Massa sequedat. El condensador dels semàfors el porten directament de l'Illa de Pasqua (Rapa Nui) i amb la sequedat que hi ha, s'enyora i s'espatlla.
- Daltonisme. La política d'inclusió social i integració de minories marginades que practica la RENFE es basa en contractar daltònics per a conduir els trens. I és clar, no poden distingir si el semàfor està en verd o en vermell.
Provoca molèsties, sí, però els catalans hem de ser solidaris!
- Toponímia perversa. El centre de control de trànsit ferroviari es troba a Madrit (capital dels Països Castellans), i per culpa del nacionalisme excloent dels catalans, hi regna el caos. Per exemple, quan el cap de control diu "Tapón en Vic", l'operador entén que s'ha de posar el tap al boli Bic ; quan el cap de control diu "Salida Montgat", hi ha una administrativa que se sent ofesa i diu "No soy monJa, ni voy tan salia, joer". I això per no parlar de les dificultats per a pronunciar més de tres consonants en una sola síl·laba, com "Sants".
- Poc suport. Si els futbolistes i els cantants poden justificar una mala actuació per la fredor i la manca d'entrega del públic, els ferroviaris també ho poden dir. "Amb uns passatgers tan apàtics, que no animen ni donen caliu al tren, un no treballa motivat".
Si a algú ,se li acut alguna més, com: La politica de bona educacio de renfe fa que en l'estacio d'encreuament dels trens els maquinistas vagin cedint el pas a l'altre per dues hores per no semblar descortesos.
Que ho diga. Segur que els de Fomento ens ho agrairán !!.
Antes partía que doblà!
18.11.08
A la tercera, la vençuda?.
Poques vegades una notícia política estava tan cantada com aquesta. El govern de Zapatero ha tornat a enganyar Catalunya pel que fa a la data d’acord del finançament. Allò que De la Vega li va prometre a Joan Saura en un hotel de Vilanova tampoc no s’ha complert. Iniciativa, en canvi, sí que va mantenir la paraula i va salvar Zapatero de donar la cara al Congrés.
Però ja no és cap sorpresa que la Moncloa ens hagi tornat a engalipar. De fet, arran del pacte de Vilanova de mitjan agost, el diari AVUI va fer un titular de portada contundent: “ICV fa marxa enrere i debilita el front català”. Aquella portada no va fer cap gràcia als líders ecosocialistes (abans comunistes). I aquell dia la interpretació era tan fàcil que en una mateixa columna del diari es va titular: “Saura marca en pròpia porta”. I en el text es podia lleguir que “l’aixecada de camisa rau precisament en això, en el qui dia passa any empeny.
Guanyar temps ad infinitum per no gosar complir la llei”. No és casualitat, doncs, que esgotat aquest termini de tres mesos comencem un altre compte enrere. Montilla va esgarrapar a Zapatero un tercer compromís: que abans d’acabar l’any tindríem el finançament acordat per tal de poder-lo aplicar ja el 2009. Ara per ara, però, amb la crisi que a Zapatero li està caient al damunt, amb la popularitat baixant i amb la resta de comunitats autònomes mirant amb lupa les nostres xifres, serà molt difícil que tinguem el finançament just que ens pertoca.
El relat que convindrà fer, si arriben les noves quantitats, serà que és el millor finançament de la història. La realitat serà, però, que continuarem molt lluny del que ens pertoca, ni que només sigui per volum de població.
Montilla, per tant, ja pot començar a rumiar quina explicació donarà als ciutadans després que els seus germans del PSOE l’hagin enredat tan reiteradament. CABÒRIES !!
Però ja no és cap sorpresa que la Moncloa ens hagi tornat a engalipar. De fet, arran del pacte de Vilanova de mitjan agost, el diari AVUI va fer un titular de portada contundent: “ICV fa marxa enrere i debilita el front català”. Aquella portada no va fer cap gràcia als líders ecosocialistes (abans comunistes). I aquell dia la interpretació era tan fàcil que en una mateixa columna del diari es va titular: “Saura marca en pròpia porta”. I en el text es podia lleguir que “l’aixecada de camisa rau precisament en això, en el qui dia passa any empeny.
Guanyar temps ad infinitum per no gosar complir la llei”. No és casualitat, doncs, que esgotat aquest termini de tres mesos comencem un altre compte enrere. Montilla va esgarrapar a Zapatero un tercer compromís: que abans d’acabar l’any tindríem el finançament acordat per tal de poder-lo aplicar ja el 2009. Ara per ara, però, amb la crisi que a Zapatero li està caient al damunt, amb la popularitat baixant i amb la resta de comunitats autònomes mirant amb lupa les nostres xifres, serà molt difícil que tinguem el finançament just que ens pertoca.
El relat que convindrà fer, si arriben les noves quantitats, serà que és el millor finançament de la història. La realitat serà, però, que continuarem molt lluny del que ens pertoca, ni que només sigui per volum de població.
Montilla, per tant, ja pot començar a rumiar quina explicació donarà als ciutadans després que els seus germans del PSOE l’hagin enredat tan reiteradament. CABÒRIES !!
14.11.08
VIVA LA PEPA !
Mentre el nacionalisme espanyol triomfa als camps de futbol, les pistes de tennis, en els parquets de basquetbol americans i en alguns circuit de fórmula 1 (és l'únic reducte que li ha quedat), l'ínclit "guerrero de las mesetas extremeñas", José Luis Rodríguez Ibarra va i diu que els nacionalistes i independentistes han de ser relegats al Senat, passant-se pel folre de l'abric totes les lleis emanades de la Constitució, elaborada als temps de la transició política. Clar, ell és Rodríguez Ibarra. Com ho és, pot dir el que li vingui en gana, encara que sigui quelcom més retrògrad i involucionista que les conclusions del PP en Quintanilla d'Onésimo.
Posats a dir diguem que aquest expresident d'Extremadura és molt més de dretes que Mariano Rajoy i té més mala llet que un sergent de l'exèrcit americà.
Com és espanyol i espanyolista, ningú clama al cel per les nombroses ximpleses que diu i ningú no ho denuncia els jutjats, per descomptat.
Tampoc ningú no es dóna compta que aquest senyor, i molts altres com ell que coneixem de sobres, no és tan espanyol com aparenta. Si de cas representa a la llengua viperina d'una part gaire reduïda de les Españas Imperials. Tregui's El País Basc, Els Països Catalans i Galícia i vegi's el que queda.
Aquesta és l'Espanya de Rodríguez Ibarra i els seus acòlits, tots ells dignes d'ingressar a la Legió Estrangera (amb perdó de la Legió que no sé si els admetria a files). Al Passeig de la Castellana li aplaudeixen; és un dels representants de la dretes convertida al progressisme de fira i, per tant, fa el seu treball: posar travetes als què reclamen els seus drets històrics i la part del pastís fiscal que els correspon.
Aquesta postura crítica cap a “l'altra Espanya” li va de meravella, perquè cada cop que arremet contra Pujol, Carod, Puigcercós, Maragall o Montilla, s'omple d'honra Espanyola i li envien un sac més de doblons d'or a la seva depauperada Extremadura. Que, per cert, s'anuncia a so de bombo i platerets en totes les televisions emulant a Andalusia, com a regió turística per excel·lència, qui paga aquests anuncis?
Se suposa que els mateixos que financen els llibres, ordinadors, colònies d'estiu, gratis per a tots els nens extremenys, i les autovies a quatre carrils per on passen tres carros i dos burros amoïnats cada dues hores…
O sigui, els beneits dels catalans a qui cal mantenir ferms invitant-los que es presentin només en les llistes per al senat.
No és atrevit dir, dit el que s'ha dit, que el pensament d'aquest excels ex-president extremeny s'assembla cada dia més al del senyor José Marí Aznar. Llàstima que “el tito Manolo” president de la Junta d'Andalusia, se li ha avançat en ‘detracció econòmica de l'altra Espanya' en proclamar als quatre vents que és la seva intenció oferir en breu banda ampla (d'un mega) gratis a tots els andalusos, com si d'un cantó suís es tractés la seva autonomia, mentre per aquí ens continuem canviant d'operadora d'internet en un intent va d'estalviar-nos alguns euros.
Viva la Pepa!!
No és atrevit dir, dit el que s'ha dit, que el pensament d'aquest excels ex-president extremeny s'assembla cada dia més al del senyor José Marí Aznar. Llàstima que “el tito Manolo” president de la Junta d'Andalusia, se li ha avançat en ‘detracció econòmica de l'altra Espanya' en proclamar als quatre vents que és la seva intenció oferir en breu banda ampla (d'un mega) gratis a tots els andalusos, com si d'un cantó suís es tractés la seva autonomia, mentre per aquí ens continuem canviant d'operadora d'internet en un intent va d'estalviar-nos alguns euros.
Viva la Pepa!!
13.11.08
L’AVE ? - Mirada miop i vol de gallina ¡
Des de fa uns anys Catalunya ha anat perdent la perspectiva, s'ha vist curta d'estatura com si hagués minvat amb el temps, tant que per a sentir-se confortable es compara amb regions espanyoles, inclús de manera grotesca amb ciutats.
Treu de polleguera el tuteig cultural Catalunya-Madrid, situant al mateix raser la nació i una ciutat, la movida madrilenya amb la cultura catalana, l'efervescència museística de la ciutat de Madrid comparada amb una suposada decadència catalana. Hom diu que les comparacions són odioses, ho són més quan es comparen dues entitats de magnituds diferents.
Bé,a ningú li va estranyar quan el 1991 es començà a construir el Gran Belt i els Països Bàltics quedaren lligats amb Europa a través d’un túnel i un magnífic pont. Es podria viatjar des de París quasi fins al Cercle Polar.
A les acaballes d’un cicle econòmic com l’actual, està clar que cal plantar les bases per un futur més eficaç.Un dels pilars generadors de creixement sempre han estat les infraestructures.En el projecte de connexió d’Europa sud enllà, tant a la costa mediterrània com a tota la resta del continent Africà, és on s’ha d’encaixar l’Arc Mediterrani.
El transport ferroviari és avui el més sostenible de tots. Està guanyant la partida als avions de mitja distància i al transport de mercaderies per carretera. Barcelona a través d’aquest Arc Mediterrani es comunicarà amb la resta d’Europa ja organitzada, però des de Barcelona també cal potenciar l’Arc Mediterrani d’espanya per connectar-lo amb Àfrica.Un dels projectes Europeus ha de ser doncs, una connexió per l’Estret de Gibraltar i dissenyar les infraestructures viàries i ferroviàries que uneixin tota Europa pel mediterrani fins al Caire i també dissenyar les infraestructures viàries i ferroviàries que assegurin en un futur la unió d’Europa amb Lagos, i arribar fins Ciutat del Cap, idees que per altra banda els francesos ja projectaven els anys trenta a través d’Argèlia amb el ferrocarril Nemours-Ciutat del Cap.
Aquí teniu una proposta i esquema de la proposta de Barcelona com a ciutat capital europea del Mediterrani: Aquests projectes d’infraestructures són les autèntiques idees d’estat que s’han de desenvolupar, potenciar i comunicar. Són els projectes europeus que hauria de proposar espanya per a realment contribuir a la potencialitat i credibilitat d’Europa al món.
Mentre espanya s’ha estat mirant el melic, és a dir Madrid, Europa ha anat creixent cap al Nord i sobretot cap a l’Est.Es curiós com espanya s’ha conformat a veure’s com el cul de sac d’Europa.Segurament un lloc vàlid per a construir moltes casetes i hotels per a que els avis europeus vinguin a passar-hi una estona. Mentrestant Barcelona, sent ja la capital europea del Mediterrani, assisteix tristament a la inoperància de l’estat espanyol, incapaç de comportar-se amb mentalitat d’estat europeu.
Madrid encara no ha estat capaç de connectar Portugal amb Europa per unir esforços i reclamar la connexió de l’alta velocitat transpirinenca d’una manera més ràpida. Tot resulta lent i molt car quan es parla de potenciar les infraestructures de Catalunya.
Ho hem vist amb l’aeroport, amb l’alta velocitat interna i ho patirem els propers anys pagant la línia nou del metro, una de les obres més útils i més interessants a nivell tècnic per la nostra capital de.Catalunya, de moment han fet ús de l’alta velocitat per a baralles locals.Podríem imaginar-nos Barcelona com a capital important en aquest gran recorregut, generant un barri ple de consolats amics del mediterrani, on a més d’arribar-hi la gent alegre dels creuers, hi arribessin noves oportunitats i nous negocis del sud ?.
Europa necessita una capital que no tingui fred i no li espanti les ganes de treballar per fer-se conèixer i reconèixer al món.Les identitats concèntriques és la manera contemporània d'adaptació social a la globalització, fruit de la confiança en el cosmopolitisme i la desconfiança menyspreadora en l'arrelament profund.
Un emmirallament que a corre cuita es refugià en el "gobalocalisme" i que a Catalunya es reflecteix en la idea dominant dels intel·lectuals afins a la política dels partits d'obediència nacionalista espanyola, la suposada identitat doble, híbrida, catalano-espanyola que se sintetitza en una de sola, l'espanyola i amb un sol idioma el espanyol.
Mal anem si situem en el mateix pla Catalunya i Madrid i Govern de Catalunya amb Govern d'Andalusia i no creiem que l'única comparació pedagògica socialment i política és Catalunya-Espanya, França, Itàlia, Irlanda, Dinamarca, Holanda ... i Barcelona-Madrid, París Roma,Dublín,...
Potser comença a ser hora de reclamar per a Catalunya idees i projectes d’estat a nivell Europeu que facilitin resoldre els problemes actuals i dissenyar noves estructures i infraestructures per a països del sud enllà, on la gent encara no és ni més rica, ni més lliure ni tampoc més feliç
Però què podem esperar de espanya ? ..
Treu de polleguera el tuteig cultural Catalunya-Madrid, situant al mateix raser la nació i una ciutat, la movida madrilenya amb la cultura catalana, l'efervescència museística de la ciutat de Madrid comparada amb una suposada decadència catalana. Hom diu que les comparacions són odioses, ho són més quan es comparen dues entitats de magnituds diferents.
Bé,a ningú li va estranyar quan el 1991 es començà a construir el Gran Belt i els Països Bàltics quedaren lligats amb Europa a través d’un túnel i un magnífic pont. Es podria viatjar des de París quasi fins al Cercle Polar.
A les acaballes d’un cicle econòmic com l’actual, està clar que cal plantar les bases per un futur més eficaç.Un dels pilars generadors de creixement sempre han estat les infraestructures.En el projecte de connexió d’Europa sud enllà, tant a la costa mediterrània com a tota la resta del continent Africà, és on s’ha d’encaixar l’Arc Mediterrani.
El transport ferroviari és avui el més sostenible de tots. Està guanyant la partida als avions de mitja distància i al transport de mercaderies per carretera. Barcelona a través d’aquest Arc Mediterrani es comunicarà amb la resta d’Europa ja organitzada, però des de Barcelona també cal potenciar l’Arc Mediterrani d’espanya per connectar-lo amb Àfrica.Un dels projectes Europeus ha de ser doncs, una connexió per l’Estret de Gibraltar i dissenyar les infraestructures viàries i ferroviàries que uneixin tota Europa pel mediterrani fins al Caire i també dissenyar les infraestructures viàries i ferroviàries que assegurin en un futur la unió d’Europa amb Lagos, i arribar fins Ciutat del Cap, idees que per altra banda els francesos ja projectaven els anys trenta a través d’Argèlia amb el ferrocarril Nemours-Ciutat del Cap.
Aquí teniu una proposta i esquema de la proposta de Barcelona com a ciutat capital europea del Mediterrani: Aquests projectes d’infraestructures són les autèntiques idees d’estat que s’han de desenvolupar, potenciar i comunicar. Són els projectes europeus que hauria de proposar espanya per a realment contribuir a la potencialitat i credibilitat d’Europa al món.
Mentre espanya s’ha estat mirant el melic, és a dir Madrid, Europa ha anat creixent cap al Nord i sobretot cap a l’Est.Es curiós com espanya s’ha conformat a veure’s com el cul de sac d’Europa.Segurament un lloc vàlid per a construir moltes casetes i hotels per a que els avis europeus vinguin a passar-hi una estona. Mentrestant Barcelona, sent ja la capital europea del Mediterrani, assisteix tristament a la inoperància de l’estat espanyol, incapaç de comportar-se amb mentalitat d’estat europeu.
Madrid encara no ha estat capaç de connectar Portugal amb Europa per unir esforços i reclamar la connexió de l’alta velocitat transpirinenca d’una manera més ràpida. Tot resulta lent i molt car quan es parla de potenciar les infraestructures de Catalunya.
Ho hem vist amb l’aeroport, amb l’alta velocitat interna i ho patirem els propers anys pagant la línia nou del metro, una de les obres més útils i més interessants a nivell tècnic per la nostra capital de.Catalunya, de moment han fet ús de l’alta velocitat per a baralles locals.Podríem imaginar-nos Barcelona com a capital important en aquest gran recorregut, generant un barri ple de consolats amics del mediterrani, on a més d’arribar-hi la gent alegre dels creuers, hi arribessin noves oportunitats i nous negocis del sud ?.
Europa necessita una capital que no tingui fred i no li espanti les ganes de treballar per fer-se conèixer i reconèixer al món.Les identitats concèntriques és la manera contemporània d'adaptació social a la globalització, fruit de la confiança en el cosmopolitisme i la desconfiança menyspreadora en l'arrelament profund.
Un emmirallament que a corre cuita es refugià en el "gobalocalisme" i que a Catalunya es reflecteix en la idea dominant dels intel·lectuals afins a la política dels partits d'obediència nacionalista espanyola, la suposada identitat doble, híbrida, catalano-espanyola que se sintetitza en una de sola, l'espanyola i amb un sol idioma el espanyol.
Mal anem si situem en el mateix pla Catalunya i Madrid i Govern de Catalunya amb Govern d'Andalusia i no creiem que l'única comparació pedagògica socialment i política és Catalunya-Espanya, França, Itàlia, Irlanda, Dinamarca, Holanda ... i Barcelona-Madrid, París Roma,Dublín,...
Potser comença a ser hora de reclamar per a Catalunya idees i projectes d’estat a nivell Europeu que facilitin resoldre els problemes actuals i dissenyar noves estructures i infraestructures per a països del sud enllà, on la gent encara no és ni més rica, ni més lliure ni tampoc més feliç
Però què podem esperar de espanya ? ..
10.11.08
Espanya ataca amb Nissan.
Advertia Hayek que quan l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària dels seus drets.
Després d'anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l'actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.
NO ÉS AIXÍ, I ELS TREBALLADORS CATALANS es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l'Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.
JOSEP MARIA ÀLVAREZ, SECRETARI GENERAL d'UGT-Catalunya s'ha exclamat: "¡Somos tan españoles como el que más!". Però ja s'ha vist que, per a l'Estat, d'espanyols, com d'animals a la granja d'Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, "ahogarlos económicamente".
MÉS ANTIGA ENCARA ÉS LA SOBTADA sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s'exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: "¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza".
LA MATEIXA LLIÇÓ VAN APRENDRE a costa seva des de l'atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d'abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva "altra manera de fer Espanya" no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè "un catalán no puede presidir a los empresarios españoles" i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d'Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d'espanyolitat: l'Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.
ELS COMPATRIOTES DE NISSAN NO OBTINDRAN res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l'estratègia de l'Estat que els escanya. La protesta i la pressió l'han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim "un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga". Mentrestant, l'usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.
Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes.
Publicat a l'Avui el dia 8 de novembre de 2008.
Després d'anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l'actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.
NO ÉS AIXÍ, I ELS TREBALLADORS CATALANS es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l'Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.
JOSEP MARIA ÀLVAREZ, SECRETARI GENERAL d'UGT-Catalunya s'ha exclamat: "¡Somos tan españoles como el que más!". Però ja s'ha vist que, per a l'Estat, d'espanyols, com d'animals a la granja d'Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, "ahogarlos económicamente".
MÉS ANTIGA ENCARA ÉS LA SOBTADA sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s'exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: "¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza".
LA MATEIXA LLIÇÓ VAN APRENDRE a costa seva des de l'atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d'abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva "altra manera de fer Espanya" no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè "un catalán no puede presidir a los empresarios españoles" i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d'Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d'espanyolitat: l'Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.
ELS COMPATRIOTES DE NISSAN NO OBTINDRAN res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l'estratègia de l'Estat que els escanya. La protesta i la pressió l'han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim "un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga". Mentrestant, l'usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.
Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes.
Publicat a l'Avui el dia 8 de novembre de 2008.
9.11.08
GRACIES A UN BON FRANCÈS...ZP VA A WASHINGTON
La plaça era plena de vida i una llarga cua davant del "Relais Gourmand" esperava els afamats clients que ignoraven els estralls que la crisi fa al consum. Tot queda allà fora si encara pots gaudir d'un bon restaurant. A i B seien a la millor taula. La que gaudeix de millor disposició. Amb vistes a la Plaça i ubicats fora del pas de clients i cambrers.
Tant lluny del soroll com aprop del servei. Amb espai per a moure's i un comfort adequat a les necessitats més bàsiques. Suficientment centrats perquè tothom els vegi, però prou desplaçats perquè ningú els molesti...A i B escullen plat. Els serveixen. Devoren. Beuen. Miren. Tornen a beure. Tornen a mirar. S'aixeca ell. Torna. S'aixeca ella. Torna. Demanen el compte, només amb un gest. Amb una mirada. El repassen. Paguen. S'aixequen tots . Marxen.
La vetllada perfecte sobre paper. La ciutat. El restaurant. La gent. L'àpat. Només ha faltat una cosa. Aquell fil invisible, intermitent, vital que fa possible la comunió compartida espai-temps. No s'han dirigit una sola paraula. Ni tan sols s'han mirat. Incomunicació. Silenci. Dues vides viscudes aïlladament. Dos fantasmes consumint i exhibint solitud. Marxen a casa tal i com n'han sortit. I fora, una realitat, la de la resignació. La d'enveja de qui sap que dins aquell restaurant s'hi concentren els ingredients de la felicitat, el diner i la distinció.
Una metàfora pertinent pels temps que corren. També en política. En política exterior. La cimera del G-20 ha generat espectació. Soroll. Exhibicionisme polític i mediàtic, perquè, efectivament, el que s'hi ha de discutir és important. Vital ¡.
El G-20 és el restaurant cotitzat i la cadira en aquella taula tant acollidora un valor preuat que cap dels estats està disposat a renunciar, excepte aquest nou Robin Hood de les relacions internacionals en que s'ha convertit Sarkozy i que capitaneja com ningú l'escenari del show bussiness polític. Però, cadira, per a què?
Ens movem molt. Escenifiquem que les coses van bé. Molt bé. Com sempre. Però no ens parlem. Els de dalt creuen que la crisi és una qüestió de xifres -vermelles o verdes- mostrades en aquells plafons electrònics exhibits a la seu de la moqueta financera, mentrestant els de sota, pateixen, renuncien i s'avergonyeixen del seu destí perquè, segons diuen, tot va bé i aviat tornarà a sortir el sol.
No ens unim per aquell delicat fil que és la paraula. Si ets l'afortunat que es delectarà amb la millor cuina de la plaça, que sigui per a bé. Trasllada a dins i amb valentia, allò que avui, es viu fora. No convertim l'instrument -cimera- en l'objectiu -reformar el sistema-. No deixem que l'àpat substitueixi allò que fa inoblidable la vetllada: la conversa, la companyia.
Esperem que, a Washington, seu del punt G de la política, no tornem a presenciar la vetllada romàntica d'una parella aparentment "feliç" que no té res a dir-se i per tant, res a canviar. Al final si, ho ha aconseguit!. Ell també hi serà al aplec fotoieconòmic.
Ell també tindrà la seva foto internacional, com el del bigoti. Aixó si, ell hi va gracies a un bon francès.
No es molt habitual tenir que recórrer a un francès, però aquests son els grans, sacrificis de la política. I no ho va anunciar-ho ell, no s'ho acabava d'empassar, va ser e comensal, francès Nicolas Sarkozy, que a última hora de la nit, va sortir tot satisfet - fins i tot m'atreviria a dir que els seus ulls brillaven més del que és habitual- anunciant el que espanya sencera esperava: "Espanya anirà.
Gracies al esforços personals i a la bona feina realitzada per els seu President Zapatero".
Si l'esforç que ha fet el ZP per sortir a una foto d'una cimera caríssima i alhora inútil. L'hagués fet per resoldre el tema del Finançament, ja ho tindríem arreglat des del 9 d'agost de 2007.
Peró, pel que es veu no es el mateix un bon francès, que un mal català.
En Saura s'estarà estirant dels cabells veient que es va equivocar de partenaire per el seu petit flirt. Ara sap, que en política no s'ha de ser de tenir tants escrúpols ni ser tant primmirat…..,frances,grec,cubá…….
Ara, s'ha comprovat que quan Zapatero vol, pot. Que prenguin nota i vaiguen fer practiques, el negociadors del Finançament català.
Tant lluny del soroll com aprop del servei. Amb espai per a moure's i un comfort adequat a les necessitats més bàsiques. Suficientment centrats perquè tothom els vegi, però prou desplaçats perquè ningú els molesti...A i B escullen plat. Els serveixen. Devoren. Beuen. Miren. Tornen a beure. Tornen a mirar. S'aixeca ell. Torna. S'aixeca ella. Torna. Demanen el compte, només amb un gest. Amb una mirada. El repassen. Paguen. S'aixequen tots . Marxen.
La vetllada perfecte sobre paper. La ciutat. El restaurant. La gent. L'àpat. Només ha faltat una cosa. Aquell fil invisible, intermitent, vital que fa possible la comunió compartida espai-temps. No s'han dirigit una sola paraula. Ni tan sols s'han mirat. Incomunicació. Silenci. Dues vides viscudes aïlladament. Dos fantasmes consumint i exhibint solitud. Marxen a casa tal i com n'han sortit. I fora, una realitat, la de la resignació. La d'enveja de qui sap que dins aquell restaurant s'hi concentren els ingredients de la felicitat, el diner i la distinció.
Una metàfora pertinent pels temps que corren. També en política. En política exterior. La cimera del G-20 ha generat espectació. Soroll. Exhibicionisme polític i mediàtic, perquè, efectivament, el que s'hi ha de discutir és important. Vital ¡.
El G-20 és el restaurant cotitzat i la cadira en aquella taula tant acollidora un valor preuat que cap dels estats està disposat a renunciar, excepte aquest nou Robin Hood de les relacions internacionals en que s'ha convertit Sarkozy i que capitaneja com ningú l'escenari del show bussiness polític. Però, cadira, per a què?
Ens movem molt. Escenifiquem que les coses van bé. Molt bé. Com sempre. Però no ens parlem. Els de dalt creuen que la crisi és una qüestió de xifres -vermelles o verdes- mostrades en aquells plafons electrònics exhibits a la seu de la moqueta financera, mentrestant els de sota, pateixen, renuncien i s'avergonyeixen del seu destí perquè, segons diuen, tot va bé i aviat tornarà a sortir el sol.
No ens unim per aquell delicat fil que és la paraula. Si ets l'afortunat que es delectarà amb la millor cuina de la plaça, que sigui per a bé. Trasllada a dins i amb valentia, allò que avui, es viu fora. No convertim l'instrument -cimera- en l'objectiu -reformar el sistema-. No deixem que l'àpat substitueixi allò que fa inoblidable la vetllada: la conversa, la companyia.
Esperem que, a Washington, seu del punt G de la política, no tornem a presenciar la vetllada romàntica d'una parella aparentment "feliç" que no té res a dir-se i per tant, res a canviar. Al final si, ho ha aconseguit!. Ell també hi serà al aplec fotoieconòmic.
Ell també tindrà la seva foto internacional, com el del bigoti. Aixó si, ell hi va gracies a un bon francès.
No es molt habitual tenir que recórrer a un francès, però aquests son els grans, sacrificis de la política. I no ho va anunciar-ho ell, no s'ho acabava d'empassar, va ser e comensal, francès Nicolas Sarkozy, que a última hora de la nit, va sortir tot satisfet - fins i tot m'atreviria a dir que els seus ulls brillaven més del que és habitual- anunciant el que espanya sencera esperava: "Espanya anirà.
Gracies al esforços personals i a la bona feina realitzada per els seu President Zapatero".
Si l'esforç que ha fet el ZP per sortir a una foto d'una cimera caríssima i alhora inútil. L'hagués fet per resoldre el tema del Finançament, ja ho tindríem arreglat des del 9 d'agost de 2007.
Peró, pel que es veu no es el mateix un bon francès, que un mal català.
En Saura s'estarà estirant dels cabells veient que es va equivocar de partenaire per el seu petit flirt. Ara sap, que en política no s'ha de ser de tenir tants escrúpols ni ser tant primmirat…..,frances,grec,cubá…….
Ara, s'ha comprovat que quan Zapatero vol, pot. Que prenguin nota i vaiguen fer practiques, el negociadors del Finançament català.
8.11.08
El 9 d’agost va expirar el termini de dos anys fixat per l’Estatut del 2006 per arribar a un acord entre el govern espanyol i la Generalitat sobre el nou finançament.
Incomplert aquest compromís, malgrat els reiterats avisos del president José Montilla, els partits del seu govern i CiU, la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega va pactar amb Joan Saura, president d’ICV i conseller, allargar tres mesos el termini de negociació.
Aquest segon termini acabarà d’aquí a 14 dies.
Mentrestant, i un cop desvinculat el finançament de l’aprovació dels pressupostos de l’Estat per al 2009 –que Zapatero s’ha garantit amb el suport del PNB i el BNG–,
Mentrestant, i un cop desvinculat el finançament de l’aprovació dels pressupostos de l’Estat per al 2009 –que Zapatero s’ha garantit amb el suport del PNB i el BNG–,
De la Vega i altres membres de l’executiu del PSOE encara han llançat el missatge que “no passa res” si el nou finançament es continua negociant durant l’any vinent.
El més calent és a l’aigüera i el diàleg entre els dos governs, al qual ha acudit la Generalitat amb el suport del PSC, ERC, i ICV però també de CiU, no ha donat cap fruit. El mal context polític es veu agreujat pels efectes d’una crisi econòmica que pot castigar durament Catalunya i el seu teixit productiu. La caiguda de la recaptació d’impostos de la Generalitat vinculats a l’activitat immobiliària ha obligat el govern a retallar uns pressupostos que ja haurien d’haver incorporat les previsions d’ingressos del nou finançament.
Calen més recursos per reforçar les línies de suport a les empreses. Com publica l’AVUI, sectors claus com el comerç ja estan afectats seriosament, mentre la crisi d’empreses com Seat o Nissan és ja una realitat.
L’episodi de Nissan contra la crisi s’ha convertit en un serial. En el primer lliurament els responsables de la multinacional van anunciar un expedient de regulació d’ocupació a Catalunya que podria afectar 1.680 dels seus 4.479 treballadors. Poca broma.
El govern de l’Estat va reaccionar de manera fulminant i el seu curiós ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, va proclamar que havia pactat amb els màxims responsables de l’empresa a Europa la fabricació d’un cotxe elèctric. Juguete completo, juguete Comansi.
El més calent és a l’aigüera i el diàleg entre els dos governs, al qual ha acudit la Generalitat amb el suport del PSC, ERC, i ICV però també de CiU, no ha donat cap fruit. El mal context polític es veu agreujat pels efectes d’una crisi econòmica que pot castigar durament Catalunya i el seu teixit productiu. La caiguda de la recaptació d’impostos de la Generalitat vinculats a l’activitat immobiliària ha obligat el govern a retallar uns pressupostos que ja haurien d’haver incorporat les previsions d’ingressos del nou finançament.
Calen més recursos per reforçar les línies de suport a les empreses. Com publica l’AVUI, sectors claus com el comerç ja estan afectats seriosament, mentre la crisi d’empreses com Seat o Nissan és ja una realitat.
L’episodi de Nissan contra la crisi s’ha convertit en un serial. En el primer lliurament els responsables de la multinacional van anunciar un expedient de regulació d’ocupació a Catalunya que podria afectar 1.680 dels seus 4.479 treballadors. Poca broma.
El govern de l’Estat va reaccionar de manera fulminant i el seu curiós ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, va proclamar que havia pactat amb els màxims responsables de l’empresa a Europa la fabricació d’un cotxe elèctric. Juguete completo, juguete Comansi.
Per reblar el clau i perquè no diguessin, el president de la Generalitat se’n va anar a París per entrevistar-se amb el president de Nissan Motor Company –però allà qui mana?–, Carlos Ghosn. Mister Ghosn va dedicar al president Montilla bones intencions, que empedren els camins dels cementiris. Com ara que cal “fomentar la competitivitat de les plantes catalanes” (ai!), “obrir ponts de diàleg i col·laboració” (ai, ai!) i “concretar projectes industrials de futur” (ai, ai, ai!). Ahir un altre, directiu de Nissan es va tornar a reunir amb el ministre Sebastián i li va reclamar, a canvi del cotxet elèctric, infraestructuras ? –l’ample de via civilitzat al Mediterrani ?, senyor ministre!–, incentius fiscals i un compromís d’adquisició del nou cotxe de piles. Tal com va la cosa, això acabarà amb ERO i tot el parc mòbil de la Generalitat electrificat.
Però, a més a més, si no millora el finançament, els serveis socials també se n’acabaran ressentint, com ha succeït en el cas dels ajuts a les persones dependents establerts per llei.
El president José Montilla es va reunir dimecres a la Moncloa amb el seu homòleg espanyol per exigir que el nou finançament estigui acordat abans del 31 de desembre.
El resultat de la cimera ha estat una nova promesa –la d’agilitar les converses en marxa– ( ai,ai,ai,ai!) que no ha servit per esvair la creixent desconfiança sembrada per Zapatero a tort i a dret. L’Estatut és una llei que s’ha de complir i són moltes les necessitats de la societat catalana. Sobren les promeses, calen fets.
Altra vegada cornuts i pagar el beure. Mentre el José Luis Rodríguez Zapatero es passejava pel món assegurant que el sistema financer espanyol era el més solvent del món i que els espanyols ja superaven els italians en renda per càpita i que aviat atraparien els francesos, el seu govern incomplia un cop més els acords a Catalunya.
La cançó és la de sempre. Les inversions no arriben a Catalunya. Ara ja ni tan sols val que estiguin comptabilitzades, negre sobre blanc, als Pressupostos Generals de l'Estat.
Però, a més a més, si no millora el finançament, els serveis socials també se n’acabaran ressentint, com ha succeït en el cas dels ajuts a les persones dependents establerts per llei.
El president José Montilla es va reunir dimecres a la Moncloa amb el seu homòleg espanyol per exigir que el nou finançament estigui acordat abans del 31 de desembre.
El resultat de la cimera ha estat una nova promesa –la d’agilitar les converses en marxa– ( ai,ai,ai,ai!) que no ha servit per esvair la creixent desconfiança sembrada per Zapatero a tort i a dret. L’Estatut és una llei que s’ha de complir i són moltes les necessitats de la societat catalana. Sobren les promeses, calen fets.
Altra vegada cornuts i pagar el beure. Mentre el José Luis Rodríguez Zapatero es passejava pel món assegurant que el sistema financer espanyol era el més solvent del món i que els espanyols ja superaven els italians en renda per càpita i que aviat atraparien els francesos, el seu govern incomplia un cop més els acords a Catalunya.
La cançó és la de sempre. Les inversions no arriben a Catalunya. Ara ja ni tan sols val que estiguin comptabilitzades, negre sobre blanc, als Pressupostos Generals de l'Estat.
Sigui amb compromís públic i polític o no, el president espanyol ha tornat a robar els diners del contribuent català, sigui per rescatar de la fallida als seus amics del Santander o el BBVA o per fer pujar una miqueta més la renda per càpita espanyola -la catalana fa anys que creix a un ritme molt menor.
Aquest cop, segons els informes de la Cambra de Comerç, són uns 1.200 milions en els últims dos anys. Tot diners que ja estaven assignats a projectes concrets i que s'han deixat de rebre. Dels pressupostos de 2007, per exemple, encara falta liquidar uns 500 milions d'euros en projectes a Catalunya. Amb aquest panorama, doncs, no és estrany que la Cambra de Comerç denunciï que l'Estat "només compleix sobre el paper els seus compromisos amb Catalunya". I és que un cop més Zapatero demostra que quan es tracta de Catalunya complir els compromisos i les lleis és una cosa totalment secundària al costat d'anar a presumir fora de la península de les virtuts de la seva gran Espanya.
I tot plegat té lloc davant del silenci sepulcral del govern. Fa més d'un mes que les negociacions per al nou finançament estan bloquejades. Amb els comptes de l'estat aprovats, gràcies un cop més als vots del PSC, el govern ZP ha rebut una bombolla d'oxigen que li permetrà encallar, durant un any més si li cal, les negociacions per al finançament i els traspassos urgents que reclama la Generalitat. I amb la tempesta financera internacional i els forats que el govern espanyol haurà de tapar perquè les grans constructores no s'ensorrin pinten bastos per Catalunya.
A qui s'estimarà més salvar de la crema: al PSC de José Montilla, que governa a Catalunya amb un finançament precari o a Sacyr, l'empresa de Luis del Rivero, empresari de capçalera del líder del PSOE, que està endeutada fins les celles?
Ateses les últimes decisions del Consell de Ministres, no cal dir gaire cosa més.
Quina vergonya, i quina poca vergonya que tenen alguns.
Aquest cop, segons els informes de la Cambra de Comerç, són uns 1.200 milions en els últims dos anys. Tot diners que ja estaven assignats a projectes concrets i que s'han deixat de rebre. Dels pressupostos de 2007, per exemple, encara falta liquidar uns 500 milions d'euros en projectes a Catalunya. Amb aquest panorama, doncs, no és estrany que la Cambra de Comerç denunciï que l'Estat "només compleix sobre el paper els seus compromisos amb Catalunya". I és que un cop més Zapatero demostra que quan es tracta de Catalunya complir els compromisos i les lleis és una cosa totalment secundària al costat d'anar a presumir fora de la península de les virtuts de la seva gran Espanya.
I tot plegat té lloc davant del silenci sepulcral del govern. Fa més d'un mes que les negociacions per al nou finançament estan bloquejades. Amb els comptes de l'estat aprovats, gràcies un cop més als vots del PSC, el govern ZP ha rebut una bombolla d'oxigen que li permetrà encallar, durant un any més si li cal, les negociacions per al finançament i els traspassos urgents que reclama la Generalitat. I amb la tempesta financera internacional i els forats que el govern espanyol haurà de tapar perquè les grans constructores no s'ensorrin pinten bastos per Catalunya.
A qui s'estimarà més salvar de la crema: al PSC de José Montilla, que governa a Catalunya amb un finançament precari o a Sacyr, l'empresa de Luis del Rivero, empresari de capçalera del líder del PSOE, que està endeutada fins les celles?
Ateses les últimes decisions del Consell de Ministres, no cal dir gaire cosa més.
Quina vergonya, i quina poca vergonya que tenen alguns.
7.11.08
“Yes, we can, víctimes de Zapatero”!
Ahir el Centre d’Investigacions Sociològiques –entitat solvent, malgrat ser pública i espanyola– va traure a la llum l’empat tècnic en intenció de vot entre PSOE i PP. Alhora la xifra de les víctimes de l’atur adquiria proporcions històriques –històriques, sense reserves–, mentre Pedro Solbes plorava públicament la seva impotència. Si els populars no s’han cruspit sense patates els socialistes, és perquè Mariano Rajoy fa cara d’indigestió de musclos passats. Aquest senyor és incomprensible. Desplega la gran batalla per fer-se amb el control del seu partit i, quan el té i ha deixat una estesa de cadàvers als dos marges del camí, no en treu cap profit. Rajoy hauria de despertar.
Si Zapatero continua perpetrant el poder com ha fet fins ara, la societat espanyola reclamarà “el canvi”. Don Mariano hauria d’adreçar-se demà al poble i proclamar que ha tingut “un somni”. “Yes, we can, víctimes de Zapatero”! Heus aquí l’error de l’actual president espanyol. Ell es pensa que és la prèvia espanyola d’Obama. I no. Ara ell i els seus confrares maldaran per acostar-se al nou president dels Estats Units i fer-se la nova foto de les Açores. De les Açores amables, esclar. Però Zapatero s’equivoca. Ell és Bush. Tan Bush com era Aznar. Perquè Aznar n’imitava l’estil en política internacional, en marca de soles de sabata i de virola d’favà. Zapatero n’imita l’estil en política preventiva.
No ha fet res per millorar l’economia espanyola quan calia i ara no sap quin cabàs parar per entomar la pedra que cau. El canvi, senyor Zapatero, ja no és vostè. És vostè qui cal canviar. El problema és que si Rajoy és l’esperança, que vingui Obama i que ens salvi.I el President Montilla de París a Madrid, tot fent la pilota als que manen de veritat. Així han estat els últims dos dies de Montilla.,dimarts a París per pregar vés a saber què al president de Nissan i sortir-ne amb les mans buides. Ahir a l’altra gran capital per lliurar el premi Blanquerna a Esther Koplowitz, amb ensabonada inclosa.
Es veu que aquesta milionària madrilenya destaca pel seu “compromís social” i ha tingut el detall de conservar la seu social de la seva empresa, FCC, a Barcelona, on va ser fundada. El tripartit ha guardonat Koplowitz per “l’aportació d’FCC a l’economia catalana”. Tenint en compte que la firma viu principalment de l’obra pública, potser hauríem de calibrar l’aportació dels catalans a l’economia d’FCC. Sigui com sigui, ¿a algú li passa pel cap que Nissan o FCC –o qualsevol gran empresa– facin res que no sigui de la seva estricta conveniència? Aprofitant que el Manzanares passa per Madrid, el periple del president s’ha acabat a casa del presidente i company de partit, a veure si li arrenca el finançament que fixa l’Estatut. ¿A algú li passa pel cap que el PSOE, a l’escalf del TC, faci res que no sigui de la seva estricta conveniència?
Em jugo un pèsol a que abans de 2009 no tindrem finançament! I em jugaria un altre pèsol a que el finançament que rebrà Catalunya per a l'any 2009 serà inferior a 1.000 milions d'€. Dic això perquè es veu que ahir, en un reunió informal, els presidents Zapatero i Montilla es van veure i van acordar que tancaran el tema abans d'acabar l'any. Algú s'ho creu? Jo no.
Ben curiós aquest joc que s'han inventat els del govern català amb els del govern espanyol. Es tracta d'anar fixant terminis per tenir resolt "de la millor manera possible" -segons Montilla- el tema del finançament, i quan expira el termini fixat, se'n proposa un altre sense que passi res. Potser ells s'hi diverteixen però el joc és bastant estúpid, no trobeu? Primer el 9 d'agost. Data que fixava una llei que ja pots comptar,que es diu Estatut però que si no es compleix tampoc passa res. Després a mitjans novembre. Una data que enmig del sol i la platja, va pactar el sr. Saura ,hores d'ara encara no sabem en nom de qui, amb la Vicepresidenta Maria Teresa Fernandez de la Vega.
Ara els dos presidents, que no són poca cosa, es comprometen a tenir el nou sistema de finançament abans no acabi l'any. El compromís no es complirà tampoc, però, com sempre, no passarà res de res.
Sembla totalment, que l'estratègia del PSOE sigui l'esgotament i l'extenuació. És una tàctica negociadora com una altra i que només poden aplicar aquells que encarrilen una negociació des d'un esgraó més alt que l'altra part.
Ells ho saben, en són conscients. Juguen amb avantatge i fan valer la seva superioritat. Els calés els tenen i els recapten ells. De res ha servit per exemple, la publicació de les balances fiscals que carrega d'arguments a la part catalana. De res serveix apel.lar al respecte institucional i al compliment d'un llei. Ells es senten superiors en la negociació i saben que els rivals són inferiors perquè els saben incapaços d'emprendre accions valentes i arriscades en defensa de la seva argumentació. Jo ja començo a sentir vergonya aliena.
Torejant-se com es toregen al meu President -que no m'agrada però és el meu- , torejant-se el govern de Catalunya -que no m'agrada però que és també el meu-, torejant-se l'Estatut, torejant-s'ho tot i gairabé sense despentinar-se, no puc sinó sentir vergonya aliena. I sento vergonya aliena per la poca reacció del meu govern. Per la poca reacció també de l'oposició. Per la poca reacció de la societat civil....Que se n'estant sortint, és òbvi.
L'estratègia d'esgotar el rival negociador va fent en seu efecte. Entretant, la crisi econòmica va fent estralls ara ja a Catalunya. L'augment de l'atur anunciat arriba amb esgarrifosa puntualitat. Empreses amb problemes. Treballadors plens d'incerteses. De què serveix el govern català si no té eines per fer front a res? Ahir, diguin el que diguin els papers del pressupostos de Castells, la consellera Geli ja sap hores d'ara que haurà d'afrontar l'any amb una disminició d'un 30% per a la seva conselleria de salut. Que déu ens agafi confessats! Ens espera una primavera calenta en el sector de la sanitat...Però , això si, els presidents s'emplacen en una reunió informal a tenir-ho tot tancat abans de desembre. El joc continua i continuarà
És possible fins i tot que , cap allà a l'abril de 2009 tinguem un acord de finançament que porti una xifra estupenda de milions a Catalunya. No arribarà a mil milions d'€. M'hi jugo un pèsol!, però la xifra serà estupenda! Segur que serà el millor finançament possible - ens diran-I serà mentida.
El millor finançament possible, sr. President de Catalunya, fora aquell que hagués estat defensat amb totes les armes possibles . I el PSC que té certes armes polítiques, aquí està fallant i molt. La partida era difícil.
El rival era dur de rossegar. Però teníem unes bones cartes -L'Estatut, la publicació de les balances fiscals,-.
Han fallat els jugadors. Han malbaretat les nostres cartes... Ara, com sempre, ens tocarà l'indigne paper d'anar a pidolar almoines. Quina misèria no?
Si Barack Obama vingués a Barcelona ompliria, no se si el Camp Nou, però segur quelcom similar de gent per escoltar-lo (recordar que 200.000 alemanys van anar a un acte polític seu a Berlín).Mentre que als més grans actes polítics organitzats pels partits polítics i líders polítics d'aquí, a dures penes hi assisteixien uns pocs milers de persones, la immensa majoria militants del propi partit arrossegats agafats per l'orella molts d'ells.
Als EUA, i també segons els mitjans de comunicació d'aquí, A Jonh McCain se li reconeix el mèrit d'haver servit al seu país pel fet d'haver estat diputat i senador durant més de 20 anys. Aquí, un polític, porti 20 anys dedicats a la política o menys, se'l considera poc menys que un lladre que viu "del cuento".Perquè?
Catalunya necessita creure en una nova esperança. Una esperança – com totes en un primer moment - bastida sobre intangibles, sobre paraules, sobre emocions, sobre intuïcions. Una nova esperança capaç de relligar les ambicions col·lectives amb les necessitats individuals, capaç de ser percebuda com a tal per la immensa majoria de catalans i catalanes. Una nova esperança que sigui filla del coratge i de la il·lusió, de l’esforç i d’una visió optimista de la vida i de nosaltres mateixos.
Una nova esperança que desterri el plany i el conformisme, la resignació i l’acomodació. Una nova esperança que ens faci sortir de l’ensopiment en el que semblem instal·lats. Una nova esperança que abasti tots els àmbits de la societat, no només la política.
Estic segur que si la cerquem, si la perseguim, si lluitem, sabrem trobar-la.
Si Zapatero continua perpetrant el poder com ha fet fins ara, la societat espanyola reclamarà “el canvi”. Don Mariano hauria d’adreçar-se demà al poble i proclamar que ha tingut “un somni”. “Yes, we can, víctimes de Zapatero”! Heus aquí l’error de l’actual president espanyol. Ell es pensa que és la prèvia espanyola d’Obama. I no. Ara ell i els seus confrares maldaran per acostar-se al nou president dels Estats Units i fer-se la nova foto de les Açores. De les Açores amables, esclar. Però Zapatero s’equivoca. Ell és Bush. Tan Bush com era Aznar. Perquè Aznar n’imitava l’estil en política internacional, en marca de soles de sabata i de virola d’favà. Zapatero n’imita l’estil en política preventiva.
No ha fet res per millorar l’economia espanyola quan calia i ara no sap quin cabàs parar per entomar la pedra que cau. El canvi, senyor Zapatero, ja no és vostè. És vostè qui cal canviar. El problema és que si Rajoy és l’esperança, que vingui Obama i que ens salvi.I el President Montilla de París a Madrid, tot fent la pilota als que manen de veritat. Així han estat els últims dos dies de Montilla.,dimarts a París per pregar vés a saber què al president de Nissan i sortir-ne amb les mans buides. Ahir a l’altra gran capital per lliurar el premi Blanquerna a Esther Koplowitz, amb ensabonada inclosa.
Es veu que aquesta milionària madrilenya destaca pel seu “compromís social” i ha tingut el detall de conservar la seu social de la seva empresa, FCC, a Barcelona, on va ser fundada. El tripartit ha guardonat Koplowitz per “l’aportació d’FCC a l’economia catalana”. Tenint en compte que la firma viu principalment de l’obra pública, potser hauríem de calibrar l’aportació dels catalans a l’economia d’FCC. Sigui com sigui, ¿a algú li passa pel cap que Nissan o FCC –o qualsevol gran empresa– facin res que no sigui de la seva estricta conveniència? Aprofitant que el Manzanares passa per Madrid, el periple del president s’ha acabat a casa del presidente i company de partit, a veure si li arrenca el finançament que fixa l’Estatut. ¿A algú li passa pel cap que el PSOE, a l’escalf del TC, faci res que no sigui de la seva estricta conveniència?
Em jugo un pèsol a que abans de 2009 no tindrem finançament! I em jugaria un altre pèsol a que el finançament que rebrà Catalunya per a l'any 2009 serà inferior a 1.000 milions d'€. Dic això perquè es veu que ahir, en un reunió informal, els presidents Zapatero i Montilla es van veure i van acordar que tancaran el tema abans d'acabar l'any. Algú s'ho creu? Jo no.
Ben curiós aquest joc que s'han inventat els del govern català amb els del govern espanyol. Es tracta d'anar fixant terminis per tenir resolt "de la millor manera possible" -segons Montilla- el tema del finançament, i quan expira el termini fixat, se'n proposa un altre sense que passi res. Potser ells s'hi diverteixen però el joc és bastant estúpid, no trobeu? Primer el 9 d'agost. Data que fixava una llei que ja pots comptar,que es diu Estatut però que si no es compleix tampoc passa res. Després a mitjans novembre. Una data que enmig del sol i la platja, va pactar el sr. Saura ,hores d'ara encara no sabem en nom de qui, amb la Vicepresidenta Maria Teresa Fernandez de la Vega.
Ara els dos presidents, que no són poca cosa, es comprometen a tenir el nou sistema de finançament abans no acabi l'any. El compromís no es complirà tampoc, però, com sempre, no passarà res de res.
Sembla totalment, que l'estratègia del PSOE sigui l'esgotament i l'extenuació. És una tàctica negociadora com una altra i que només poden aplicar aquells que encarrilen una negociació des d'un esgraó més alt que l'altra part.
Ells ho saben, en són conscients. Juguen amb avantatge i fan valer la seva superioritat. Els calés els tenen i els recapten ells. De res ha servit per exemple, la publicació de les balances fiscals que carrega d'arguments a la part catalana. De res serveix apel.lar al respecte institucional i al compliment d'un llei. Ells es senten superiors en la negociació i saben que els rivals són inferiors perquè els saben incapaços d'emprendre accions valentes i arriscades en defensa de la seva argumentació. Jo ja començo a sentir vergonya aliena.
Torejant-se com es toregen al meu President -que no m'agrada però és el meu- , torejant-se el govern de Catalunya -que no m'agrada però que és també el meu-, torejant-se l'Estatut, torejant-s'ho tot i gairabé sense despentinar-se, no puc sinó sentir vergonya aliena. I sento vergonya aliena per la poca reacció del meu govern. Per la poca reacció també de l'oposició. Per la poca reacció de la societat civil....Que se n'estant sortint, és òbvi.
L'estratègia d'esgotar el rival negociador va fent en seu efecte. Entretant, la crisi econòmica va fent estralls ara ja a Catalunya. L'augment de l'atur anunciat arriba amb esgarrifosa puntualitat. Empreses amb problemes. Treballadors plens d'incerteses. De què serveix el govern català si no té eines per fer front a res? Ahir, diguin el que diguin els papers del pressupostos de Castells, la consellera Geli ja sap hores d'ara que haurà d'afrontar l'any amb una disminició d'un 30% per a la seva conselleria de salut. Que déu ens agafi confessats! Ens espera una primavera calenta en el sector de la sanitat...Però , això si, els presidents s'emplacen en una reunió informal a tenir-ho tot tancat abans de desembre. El joc continua i continuarà
És possible fins i tot que , cap allà a l'abril de 2009 tinguem un acord de finançament que porti una xifra estupenda de milions a Catalunya. No arribarà a mil milions d'€. M'hi jugo un pèsol!, però la xifra serà estupenda! Segur que serà el millor finançament possible - ens diran-I serà mentida.
El millor finançament possible, sr. President de Catalunya, fora aquell que hagués estat defensat amb totes les armes possibles . I el PSC que té certes armes polítiques, aquí està fallant i molt. La partida era difícil.
El rival era dur de rossegar. Però teníem unes bones cartes -L'Estatut, la publicació de les balances fiscals,-.
Han fallat els jugadors. Han malbaretat les nostres cartes... Ara, com sempre, ens tocarà l'indigne paper d'anar a pidolar almoines. Quina misèria no?
Si Barack Obama vingués a Barcelona ompliria, no se si el Camp Nou, però segur quelcom similar de gent per escoltar-lo (recordar que 200.000 alemanys van anar a un acte polític seu a Berlín).Mentre que als més grans actes polítics organitzats pels partits polítics i líders polítics d'aquí, a dures penes hi assisteixien uns pocs milers de persones, la immensa majoria militants del propi partit arrossegats agafats per l'orella molts d'ells.
Als EUA, i també segons els mitjans de comunicació d'aquí, A Jonh McCain se li reconeix el mèrit d'haver servit al seu país pel fet d'haver estat diputat i senador durant més de 20 anys. Aquí, un polític, porti 20 anys dedicats a la política o menys, se'l considera poc menys que un lladre que viu "del cuento".Perquè?
Catalunya necessita creure en una nova esperança. Una esperança – com totes en un primer moment - bastida sobre intangibles, sobre paraules, sobre emocions, sobre intuïcions. Una nova esperança capaç de relligar les ambicions col·lectives amb les necessitats individuals, capaç de ser percebuda com a tal per la immensa majoria de catalans i catalanes. Una nova esperança que sigui filla del coratge i de la il·lusió, de l’esforç i d’una visió optimista de la vida i de nosaltres mateixos.
Una nova esperança que desterri el plany i el conformisme, la resignació i l’acomodació. Una nova esperança que ens faci sortir de l’ensopiment en el que semblem instal·lats. Una nova esperança que abasti tots els àmbits de la societat, no només la política.
Estic segur que si la cerquem, si la perseguim, si lluitem, sabrem trobar-la.
6.11.08
387.972. € - /- 64.553.109 pts.
L'Ajuntament de la Torre recorre contra la sentència que l'obliga a indemnitzar l'empresa de la regidora d'Urbanisme.
L'Ajuntament de Torredembarra ha anunciat que presentarà recurs d'apel·lació davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la sentència emesa el 22 d'octubre pel jutjat contenciós administratiu número 1 de Tarragona, que el condemna a indemnitzar amb 387.973 euros una immobiliària vinculada a l'actual regidora d'Urbanisme, Maria Dolors Toda (ADMC), per les pèrdues ocasionades per l'aturada provisional de les obres d'un edifici que feia al municipi, ara ja acabat, quan ella era a l'oposició.
UNA HISTÒRIA DEL 2003
L'origen de la rocambolesca situació es remunta al 2005, quan l'Ajuntament d'aleshores, governat pel PSC, es va adonar que dos anys abans, durant l'anterior mandat (de CiU), un tècnic del Consell Comarcal del Tarragonès –que substituïa l'arquitecte municipal, qui havia estat recusat per l'equip de govern– havia donat per bona una alineació incorrecta, a partir de la qual es va redactar un projecte erroni, d'un edifici que la immobiliària Edil Marina SL, vinculada a Toda (llavors regidora a l'oposició), havia de construir a l'avinguda Lluís Companys. Com que les obres ja s'havien iniciat al març, l'Ajuntament en va haver de decretar la paralització provisional unes setmanes després, l'abril del 2005, i en un ple el 30 de juny declarava fins i tot la lesivitat de la llicència concedida durant l'anterior mandat, fet que implicava presentar un recurs contenciós administratiu contra el mateix consistori. En aquell moment, Toda, com a responsable de la immobiliària, sortiria a defensar la legalitat de l'obra i protestava contra el que considerava una «persecució política» i una «manca de diàleg» municipal per resoldre el cas. De fet, en la mateixa època l'Ajuntament acabava d'aturar per qüestions legals les obres d'un altre edifici al sector de Clarà, que construïa una segona immobiliària, Eurocasa XXI, vinculada al llavors company de grup de Toda a ADMC, Joan Carles Crespo, fet que va originar fins i tot una manifestació conjunta dels treballadors d'ambdues empreses, en considerar-se afectats «per un conflicte polític».
UN ACORD I UNA SENTÈNCIA
El cas obert amb Crespo –que en les darreres eleccions ja no es va presentar per ADMC, sinó que era el número 5 a la llista de CiU, i no va sortir elegit regidor– s'acabaria resolent per la via de negociació, però el d'Edil Marina SL seguiria el curs judicial. El novembre del 2006, el jutjat contenciós administratiu número 2 de Tarragona desestimava el recurs de lesivitat de l'Ajuntament contra la seva pròpia concessió de llicència, en considerar que, tot i envair-se un tros de via pública, per protegir la «bona fe» dels tercers, calia que les obres es reprenguessin, fet que va passar el març del 2007.
DECISIÓ SALOMÒNICA
No satisfeta amb això, la immobiliària presentava el novembre del 2007 un recurs contra l'Ajuntament per responsabilitat patrimonial, i li sol·licitava una indemnització de gairebé tres milions d'euros per suposats danys i perjudicis. En la sentència, però, el jutge rebaixa ara la quantitat, d'acord amb la valoració d'un pèrit independent, a 775.945 euros, i a més troba que hi ha «concurrència de culpes» a l'hora d'executar el projecte, ja que al descuit inicial dels serveis tècnics s'hi afegeix «l'errònia i interessada interpretació dels plànols» per part d'Edil Marina SL. Per això només estima parcialment el recurs i dicta que s'ha de repartir la xifra a parts iguals. Toda, regidora d'Urbanisme des de l'agost –en un govern en coalició amb CiU, el PP i altres independents– es limitava a indicar ahir que la qüestió la du directament l'alcalde, Daniel Masagué (CiU), el qual, per la seva banda, va informar en una nota que l'Ajuntament apel·larà per no haver de pagar la seva part, i va voler evitar fer cap declaració.
MARIA DOLORS TODA
regidora d'urbanisme
«Jo no porto aquest tema, pregunteu-ho a l'alcalde»
Ò. PALAU. Torredembarra-Diari el Punt
Condenan al Ayuntamiento a pagar 387.972 euros a una promotora.
El Juzgado de lo Contencioso-Administrativo número 1 de Tarragona ha condenado al Ayuntamiento de Torredembarra a pagar 387.972,99 euros que equivalen a la mitad de la cuantía calculada como responsabilidad patrimonial por la paralización de las obras en 2005 de un edificio en la avenida Lluís Companys
El fallo de la sentencia estima parcialmente el recurso contencioso que la empresa afectada -Edil Marina SL- presentó hace un año en el Juzgado de lo Contencioso Administrativo número 1 de Tarragona y que pedía por responsabilidad patrimonial un montante de 3 millones de euros.
Antes de fallar, se hizo una valoración conjunta de toda la pericial practicada y se fijó la cuantía total en 775.945,52 euros. El magistrado entiende que «los daños probados son debidos no sólo a la actuación de la Administración demandada, sino también de la parte recurrente» por lo que el fallo divide al 50% esta cantidad, la mitad -los 387.972 euros- debe abonarlos el Ayuntamiento a la promotora.
Una chapuza
La historia de este bloque de edificios de cinco plantas empezó a conocerse en 2005, cuando la promotora tenía todos los permisos para edificar en el solar. Contrató a Fran-mat para que cimentara el futuro bloque de viviendas, que empezó en marzo. Pocas semanas después, ya en abril, una visita de obras del concejal de Urbanisme Ramón Ripoll y del ingeniero municipal Salvador Balcells se percataron de que el bloque no respetaba la alineación de la calle (que en ese tramo todavía estaba por construirse) e invadía el espacio viario en unos dos metros.
A propuesta de Ripoll, el 15 de abril el alcalde Manel Jiménez (ahora retirado de la política) firmó un decreto de paralización de las obras. Ello conllevó una protesta de 50 trabajadores ante la puerta del Ayuntamiento argumentando que esa paralización de la obra los dejaba «en la calle».
El Ayuntamiento mantuvo su postura y en junio se aprobó por plenario declarar la lesividad de la licencia por incumplir el Plan General de la ciudad. Paralelamente, la promotora no se quedó de brazos cruzados y llevó el caso a los juzgados. De hecho, el Juzgado de lo Contencioso-Administravivo número 2 de Tarragona falló el 20 de noviembre de 2006 a favor de la promotora, lo que activó de nuevo la obra, que se reanudó en marzo de 2007.
El Ayuntamiento acató la sentencia a regañadientes, pero prefirió no seguir por la vía judicial y buscar una solución a la prolongación de la calle Lluís Companys. La sentencia consideraba que las obras «se habían hecho de buena fe» a pesar de haber incumplido el Plan General.
Por el contrario, Edil Marina SL sí que mantuvo la vía judicial abierta y presentó un nuevo recurso (12 de noviembre de 2007) para pedir responsabilidad patrimonial. La sentencia ha llegado con otros políticos al frente de la alcaldía y de la concejalía de Urbanisme -Daniel Masagué (CiU) y Mª Dolors Toda (L'Agrupació), respectivamente-. El nuevo gobierno local torrense ha considerado que la sentencia no se ajusta a la realidad y ha decidido presentar recurso de apelación en el TSJC, máxima autoridad judicial en materia urbanística.
Jordi Cabré - Diari de Tarragona
L'Ajuntament de Torredembarra ha anunciat que presentarà recurs d'apel·lació davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la sentència emesa el 22 d'octubre pel jutjat contenciós administratiu número 1 de Tarragona, que el condemna a indemnitzar amb 387.973 euros una immobiliària vinculada a l'actual regidora d'Urbanisme, Maria Dolors Toda (ADMC), per les pèrdues ocasionades per l'aturada provisional de les obres d'un edifici que feia al municipi, ara ja acabat, quan ella era a l'oposició.
UNA HISTÒRIA DEL 2003
L'origen de la rocambolesca situació es remunta al 2005, quan l'Ajuntament d'aleshores, governat pel PSC, es va adonar que dos anys abans, durant l'anterior mandat (de CiU), un tècnic del Consell Comarcal del Tarragonès –que substituïa l'arquitecte municipal, qui havia estat recusat per l'equip de govern– havia donat per bona una alineació incorrecta, a partir de la qual es va redactar un projecte erroni, d'un edifici que la immobiliària Edil Marina SL, vinculada a Toda (llavors regidora a l'oposició), havia de construir a l'avinguda Lluís Companys. Com que les obres ja s'havien iniciat al març, l'Ajuntament en va haver de decretar la paralització provisional unes setmanes després, l'abril del 2005, i en un ple el 30 de juny declarava fins i tot la lesivitat de la llicència concedida durant l'anterior mandat, fet que implicava presentar un recurs contenciós administratiu contra el mateix consistori. En aquell moment, Toda, com a responsable de la immobiliària, sortiria a defensar la legalitat de l'obra i protestava contra el que considerava una «persecució política» i una «manca de diàleg» municipal per resoldre el cas. De fet, en la mateixa època l'Ajuntament acabava d'aturar per qüestions legals les obres d'un altre edifici al sector de Clarà, que construïa una segona immobiliària, Eurocasa XXI, vinculada al llavors company de grup de Toda a ADMC, Joan Carles Crespo, fet que va originar fins i tot una manifestació conjunta dels treballadors d'ambdues empreses, en considerar-se afectats «per un conflicte polític».
UN ACORD I UNA SENTÈNCIA
El cas obert amb Crespo –que en les darreres eleccions ja no es va presentar per ADMC, sinó que era el número 5 a la llista de CiU, i no va sortir elegit regidor– s'acabaria resolent per la via de negociació, però el d'Edil Marina SL seguiria el curs judicial. El novembre del 2006, el jutjat contenciós administratiu número 2 de Tarragona desestimava el recurs de lesivitat de l'Ajuntament contra la seva pròpia concessió de llicència, en considerar que, tot i envair-se un tros de via pública, per protegir la «bona fe» dels tercers, calia que les obres es reprenguessin, fet que va passar el març del 2007.
DECISIÓ SALOMÒNICA
No satisfeta amb això, la immobiliària presentava el novembre del 2007 un recurs contra l'Ajuntament per responsabilitat patrimonial, i li sol·licitava una indemnització de gairebé tres milions d'euros per suposats danys i perjudicis. En la sentència, però, el jutge rebaixa ara la quantitat, d'acord amb la valoració d'un pèrit independent, a 775.945 euros, i a més troba que hi ha «concurrència de culpes» a l'hora d'executar el projecte, ja que al descuit inicial dels serveis tècnics s'hi afegeix «l'errònia i interessada interpretació dels plànols» per part d'Edil Marina SL. Per això només estima parcialment el recurs i dicta que s'ha de repartir la xifra a parts iguals. Toda, regidora d'Urbanisme des de l'agost –en un govern en coalició amb CiU, el PP i altres independents– es limitava a indicar ahir que la qüestió la du directament l'alcalde, Daniel Masagué (CiU), el qual, per la seva banda, va informar en una nota que l'Ajuntament apel·larà per no haver de pagar la seva part, i va voler evitar fer cap declaració.
MARIA DOLORS TODA
regidora d'urbanisme
«Jo no porto aquest tema, pregunteu-ho a l'alcalde»
Ò. PALAU. Torredembarra-Diari el Punt
Condenan al Ayuntamiento a pagar 387.972 euros a una promotora.
El Juzgado de lo Contencioso-Administrativo número 1 de Tarragona ha condenado al Ayuntamiento de Torredembarra a pagar 387.972,99 euros que equivalen a la mitad de la cuantía calculada como responsabilidad patrimonial por la paralización de las obras en 2005 de un edificio en la avenida Lluís Companys
El fallo de la sentencia estima parcialmente el recurso contencioso que la empresa afectada -Edil Marina SL- presentó hace un año en el Juzgado de lo Contencioso Administrativo número 1 de Tarragona y que pedía por responsabilidad patrimonial un montante de 3 millones de euros.
Antes de fallar, se hizo una valoración conjunta de toda la pericial practicada y se fijó la cuantía total en 775.945,52 euros. El magistrado entiende que «los daños probados son debidos no sólo a la actuación de la Administración demandada, sino también de la parte recurrente» por lo que el fallo divide al 50% esta cantidad, la mitad -los 387.972 euros- debe abonarlos el Ayuntamiento a la promotora.
Una chapuza
La historia de este bloque de edificios de cinco plantas empezó a conocerse en 2005, cuando la promotora tenía todos los permisos para edificar en el solar. Contrató a Fran-mat para que cimentara el futuro bloque de viviendas, que empezó en marzo. Pocas semanas después, ya en abril, una visita de obras del concejal de Urbanisme Ramón Ripoll y del ingeniero municipal Salvador Balcells se percataron de que el bloque no respetaba la alineación de la calle (que en ese tramo todavía estaba por construirse) e invadía el espacio viario en unos dos metros.
A propuesta de Ripoll, el 15 de abril el alcalde Manel Jiménez (ahora retirado de la política) firmó un decreto de paralización de las obras. Ello conllevó una protesta de 50 trabajadores ante la puerta del Ayuntamiento argumentando que esa paralización de la obra los dejaba «en la calle».
El Ayuntamiento mantuvo su postura y en junio se aprobó por plenario declarar la lesividad de la licencia por incumplir el Plan General de la ciudad. Paralelamente, la promotora no se quedó de brazos cruzados y llevó el caso a los juzgados. De hecho, el Juzgado de lo Contencioso-Administravivo número 2 de Tarragona falló el 20 de noviembre de 2006 a favor de la promotora, lo que activó de nuevo la obra, que se reanudó en marzo de 2007.
El Ayuntamiento acató la sentencia a regañadientes, pero prefirió no seguir por la vía judicial y buscar una solución a la prolongación de la calle Lluís Companys. La sentencia consideraba que las obras «se habían hecho de buena fe» a pesar de haber incumplido el Plan General.
Por el contrario, Edil Marina SL sí que mantuvo la vía judicial abierta y presentó un nuevo recurso (12 de noviembre de 2007) para pedir responsabilidad patrimonial. La sentencia ha llegado con otros políticos al frente de la alcaldía y de la concejalía de Urbanisme -Daniel Masagué (CiU) y Mª Dolors Toda (L'Agrupació), respectivamente-. El nuevo gobierno local torrense ha considerado que la sentencia no se ajusta a la realidad y ha decidido presentar recurso de apelación en el TSJC, máxima autoridad judicial en materia urbanística.
Jordi Cabré - Diari de Tarragona
UN GRAN FRACÀS .
Cada dia, sigui per la crisi econòmica, per les eleccions als USA o per les despeses innecessàries dels polítics del govern, es fa més difícil trobar un tema de debat dins la política catalana.
I si es tracta de parlar de qüestions nacionals, això ja quasi forma part del passat, i sembla que tampoc, ja no forma part de cap agenda política ni medi àtica. El debat nacional a Catalunya pràcticament ja no existeix i cada dia es fa més difícil parlar d'un tema que a la majoria de la classe política, medi àtica i de retruc social no els interessa. Tindrem que parlar del temps, doncs.? Un tema que mani qui mani, sempre es recurrent.
Si la darrera notícia una mica rellevant, és que el PP empata o supera per poc al PSOE en intenció de vot, en unes eleccions espanyoles, ja podem plegar. Sense debat social no ens en sortirem ni amb el finançament ni amb l'Estatut, ni amb cap aspiració nacional.
I aquesta sembla la intenció de la nostra classe dirigent, amagar i evitar tot debat que pugui distorsionar la política espanyola i la seva pròpia estabilitat
La política no és el mateix que el màrqueting polític.
Un bon acord de finançament, un fracàs en la gestió d’un gran esdeveniment o l’absència d’acció política, poden acabar semblant tot el contrari.
Així, l’acord de finançament que CiU va signar amb el govern de l’Estat el 2001 és venut com a un fracàs per part del PSC i cia. Un gag dels asesors i guionistes del senyor Montilla?
Analitzem-ho. Entre 1991 i 1996, els ingressos pressupostaris de la Generalitat van créixer un 51%, entre 1996 i 2001 un 44 % i entre 2001 i 2006 els ingressos han crescut un 72%. Tot això gràcies a l’acord de finançament del 2001. A més, la Generalitat ha incrementat els seus recursos més ràpidament del que ho ha fet l’Estat espanyol en els seus pressupostos. Entre 2003 i 2008 els ingressos que no tenen en compte l’endeutament de l’Estat van augmentar un 50,1%, i en canvi a Catalunya un 75%. Per traduir-ho en diners:
Catalunya ha disposat de 3.800 milions d’euros més dels que hagués disposat si el creixement hagués estat equivalent al de la resta de l’Estat. És a dir, un 10 % del pressupost de la Generalitat per aquest any.
En el conjunt de l’Estat, el pressupost consolidat del govern català equival al 10% del pressupost consolidat de l’Estat, quan l’any 2002, equivalia al 6,3%..
Serà capaç el PSC de fer el canvi de model fiscal definitiu que Catalunya necessita? Objectivament ho té tot a favor, govern del mateix partit a Madrid, una majoria de la oposició responsable a Catalunya i el recolzament d’empresaris i sindicats.
Fa 5 anys el pressupost de la Generalitat de Catalunya era de 18.000 milions d’euros. Increment aconseguit amb un govern del Partit Popular, un govern de diferent color polític del que governava a Catalunya l’any 2003, amb CiU. És creïble, per tant, que l’actual govern tripartit acusi CiU d’un acord de finançament dolent per Catalunya? O estem davant d’una altra de les simplificacions a les que ens té tan acostumat aquell partit sobre qui recau l’èxit o el fracàs de les negociacions actuals?
Tot plegat és una qüestió de perspectiva. L’acord que s’assoleixi aquest curs, semblarà millor si embrutem l’anterior. Així, una jaqueta tacada semblarà neta si al costat n’hi posem una arrossegada prèviament pel fang, com en els anuncis de detergent, on tothom sap que allò no és veritat, i que a la llarga, tots els detergents –i el pas del temps- acaben desgastant aquella peça.
No tinc la pretensió de comparar el PSC-PSOE amb un detergent, perquè en realitat, el que estan fent els socialistes a Catalunya és molt pitjor: rentar amb lleixiu allò que tenia color al principi. Catalunya ara, és un país descolorit, assecat al sol de l’espanyolitat, i planxat per la inoperància e ineficàcia d’un president que no té idees contra la crisi i l’empobriment generalitzat del País. Bé sí, en té una: amagar-se.
Ell d’això en diu estabilitat, tot i que en realitat, el que vol dir és... un gran fracàs.
I si es tracta de parlar de qüestions nacionals, això ja quasi forma part del passat, i sembla que tampoc, ja no forma part de cap agenda política ni medi àtica. El debat nacional a Catalunya pràcticament ja no existeix i cada dia es fa més difícil parlar d'un tema que a la majoria de la classe política, medi àtica i de retruc social no els interessa. Tindrem que parlar del temps, doncs.? Un tema que mani qui mani, sempre es recurrent.
Si la darrera notícia una mica rellevant, és que el PP empata o supera per poc al PSOE en intenció de vot, en unes eleccions espanyoles, ja podem plegar. Sense debat social no ens en sortirem ni amb el finançament ni amb l'Estatut, ni amb cap aspiració nacional.
I aquesta sembla la intenció de la nostra classe dirigent, amagar i evitar tot debat que pugui distorsionar la política espanyola i la seva pròpia estabilitat
La política no és el mateix que el màrqueting polític.
Un bon acord de finançament, un fracàs en la gestió d’un gran esdeveniment o l’absència d’acció política, poden acabar semblant tot el contrari.
Així, l’acord de finançament que CiU va signar amb el govern de l’Estat el 2001 és venut com a un fracàs per part del PSC i cia. Un gag dels asesors i guionistes del senyor Montilla?
Analitzem-ho. Entre 1991 i 1996, els ingressos pressupostaris de la Generalitat van créixer un 51%, entre 1996 i 2001 un 44 % i entre 2001 i 2006 els ingressos han crescut un 72%. Tot això gràcies a l’acord de finançament del 2001. A més, la Generalitat ha incrementat els seus recursos més ràpidament del que ho ha fet l’Estat espanyol en els seus pressupostos. Entre 2003 i 2008 els ingressos que no tenen en compte l’endeutament de l’Estat van augmentar un 50,1%, i en canvi a Catalunya un 75%. Per traduir-ho en diners:
Catalunya ha disposat de 3.800 milions d’euros més dels que hagués disposat si el creixement hagués estat equivalent al de la resta de l’Estat. És a dir, un 10 % del pressupost de la Generalitat per aquest any.
En el conjunt de l’Estat, el pressupost consolidat del govern català equival al 10% del pressupost consolidat de l’Estat, quan l’any 2002, equivalia al 6,3%..
Serà capaç el PSC de fer el canvi de model fiscal definitiu que Catalunya necessita? Objectivament ho té tot a favor, govern del mateix partit a Madrid, una majoria de la oposició responsable a Catalunya i el recolzament d’empresaris i sindicats.
Fa 5 anys el pressupost de la Generalitat de Catalunya era de 18.000 milions d’euros. Increment aconseguit amb un govern del Partit Popular, un govern de diferent color polític del que governava a Catalunya l’any 2003, amb CiU. És creïble, per tant, que l’actual govern tripartit acusi CiU d’un acord de finançament dolent per Catalunya? O estem davant d’una altra de les simplificacions a les que ens té tan acostumat aquell partit sobre qui recau l’èxit o el fracàs de les negociacions actuals?
Tot plegat és una qüestió de perspectiva. L’acord que s’assoleixi aquest curs, semblarà millor si embrutem l’anterior. Així, una jaqueta tacada semblarà neta si al costat n’hi posem una arrossegada prèviament pel fang, com en els anuncis de detergent, on tothom sap que allò no és veritat, i que a la llarga, tots els detergents –i el pas del temps- acaben desgastant aquella peça.
No tinc la pretensió de comparar el PSC-PSOE amb un detergent, perquè en realitat, el que estan fent els socialistes a Catalunya és molt pitjor: rentar amb lleixiu allò que tenia color al principi. Catalunya ara, és un país descolorit, assecat al sol de l’espanyolitat, i planxat per la inoperància e ineficàcia d’un president que no té idees contra la crisi i l’empobriment generalitzat del País. Bé sí, en té una: amagar-se.
Ell d’això en diu estabilitat, tot i que en realitat, el que vol dir és... un gran fracàs.
5.11.08
Eleccions a Estats Units
Hem passat dies semblants a aquests, fa 4 i 8 anys. Dies en que va ser escollit president el Sr. Bush. Dies en que jo volia que guanyessin en John Kerry i l’Al Gore. Tenia esperances que aquests dos candidats del partit demòcrata guanyessin, i les tenia, no només perquè eren amb els que tenia més proximitat ideològica, sinó perquè estava convençut que per al mon en general, aquests dos candidats serien més bon presidents que el Sr. Bush.
Estic convençut que en aspectes com el medi ambient, la col•laboració de les nacions per resoldre els conflictes, les polítiques de cooperació mundials, la guerra de l’Iraq, etc... les coses haguessin anat diferents. Crec que tindríem un mon menys conservador.
Això ho dic, perquè a pesar que no m’agradi, els Estats Units marquen molt l’agenda mundial. Aquest mecanisme, aquesta inèrcia, no és la correcte, però és la que existeix en aquests moments, i per això, un més bon governant a Estats Units, és bo pel mon. Jo crec que calen més mecanismes democràtics de governança globals o mundials. Però mentre això no sigui així, ens calen bons governants a les grans potències mundials.
Avui, torna a passar una mica del mateix, i crec que l’Obama, és el president que pot fer que Estats Units tinguin una millor política global per al conjunt del mon. A part de compartir algunes de les receptes que té per al seu país.
Espero doncs que avui guanyi l’Obama.
Estic convençut que en aspectes com el medi ambient, la col•laboració de les nacions per resoldre els conflictes, les polítiques de cooperació mundials, la guerra de l’Iraq, etc... les coses haguessin anat diferents. Crec que tindríem un mon menys conservador.
Això ho dic, perquè a pesar que no m’agradi, els Estats Units marquen molt l’agenda mundial. Aquest mecanisme, aquesta inèrcia, no és la correcte, però és la que existeix en aquests moments, i per això, un més bon governant a Estats Units, és bo pel mon. Jo crec que calen més mecanismes democràtics de governança globals o mundials. Però mentre això no sigui així, ens calen bons governants a les grans potències mundials.
Avui, torna a passar una mica del mateix, i crec que l’Obama, és el president que pot fer que Estats Units tinguin una millor política global per al conjunt del mon. A part de compartir algunes de les receptes que té per al seu país.
Espero doncs que avui guanyi l’Obama.
4.11.08
El populisme i la demagogia del PSOE.
Avui ocupa les portades de tots els diaris, els gratuïts i els que es compren, ahir es va veure a tots els informatius de televisió....ELS ATURATS (espero que les aturades també)
PODRAN AJORNAR EL PAGAMENT DE LA MEITAT DE LA SEVA HIPOTECA.
Un bon titular, populista, sí senyor, sí senyora, com deien a les fires de quan era petit "para el niño y para la niña"....observem la lletra que diu sota el gran titular, és a dir, les condicions!
Les persones beneficiaries han de ser aquelles que siguin aturades avui o es quedin sense feina abans del 31 de desembre....això què implica?, per una banda comporta fer números, que els espanyols tenen la picaresca com a esport nacional....ho farem senzill: si una família té uns ingressos de 1.200 euros per treballar i paga 800 d'hipoteca, que no és tant rar, li queden 400 euros per "viure"...si aquesta mateixa família deixa de treballar i "s'atura", i passa a cobrar 900 euros i pagar d'hipoteca 400 (el 50% del ZP) li queden 500 euros....és senzill:
CAS A- (treballador/a): 1200-800=400 euros
CAS B- (aturat/da): 900-(800*50%)=500 euros
En cap dels dos casos ningú sobreviu gaire bé, la veritat, però com agrada incentivar l'economia...i l'atur, oi?
Segona conseqüència: què passa si una persona aturada li ofereixen feina el 15 de desembre, amb la campanya de Nadal, que tampoc és tant rar...directament "es fot" o, també, directament "passa de la feina"...un altre que torna a fer "números" que deia la meva iaia...
Tercera conseqüència, simplificant: si teniem dues persones aturades....a una li ofereixen feina el 15 de desembre i la rebutja, després de fer números, i una tercera, que treballa, "s'atura, també després de fer números, què tenim? tres persones aturades...i què vol dir això? doncs que passem de que només ens quedaria una persona aturada (una prestació) a tres persones aturades (tres prestacions)....
Quarta conseqüència: si un té feina i es queda sense feina el 20 de febrer, què li passa? com diriem en català: "fer-se fotre" o com dirien en castellà "eres un pringaoo !"....
Ho han vist? màgia!!!!!!!!!!! que s'escriu semblant que demagogia,....la que em diran que gasto "jugant" així....la mateixa que gasta en ZP amb aquestes mesures....que, per cert, li són més econòmiques al Govern que donar diners als bancs...perquè, tant per tant, en ZP podia agafar i dir que paga el Govern la meitat de la quota i que no dona els diners als bancs....o això no es pot fer?
Ah, m'oblidava!, aquesta màgia (demagogia) té data de caducitat: que a partir de l'1 de gener del 2011 et toca pagar el que, sembla, t'han "perdonat"...ah, per cert, una pregunta: els diners que t'ajornen....a interès 0% a càrrec de l'estat?....NO!!!!!!!!!!!!!!!
Bé, fins aquí els "comptes de la vella" o la demagogia del socialisme espanyol.....
Però clar, això ningú ho pensa, això ningú ho farà...i de fet sóc un malpensat....és això, oi? Vaja! Que n’hi ha per llogar-hi cadires.
PODRAN AJORNAR EL PAGAMENT DE LA MEITAT DE LA SEVA HIPOTECA.
Un bon titular, populista, sí senyor, sí senyora, com deien a les fires de quan era petit "para el niño y para la niña"....observem la lletra que diu sota el gran titular, és a dir, les condicions!
Les persones beneficiaries han de ser aquelles que siguin aturades avui o es quedin sense feina abans del 31 de desembre....això què implica?, per una banda comporta fer números, que els espanyols tenen la picaresca com a esport nacional....ho farem senzill: si una família té uns ingressos de 1.200 euros per treballar i paga 800 d'hipoteca, que no és tant rar, li queden 400 euros per "viure"...si aquesta mateixa família deixa de treballar i "s'atura", i passa a cobrar 900 euros i pagar d'hipoteca 400 (el 50% del ZP) li queden 500 euros....és senzill:
CAS A- (treballador/a): 1200-800=400 euros
CAS B- (aturat/da): 900-(800*50%)=500 euros
En cap dels dos casos ningú sobreviu gaire bé, la veritat, però com agrada incentivar l'economia...i l'atur, oi?
Segona conseqüència: què passa si una persona aturada li ofereixen feina el 15 de desembre, amb la campanya de Nadal, que tampoc és tant rar...directament "es fot" o, també, directament "passa de la feina"...un altre que torna a fer "números" que deia la meva iaia...
Tercera conseqüència, simplificant: si teniem dues persones aturades....a una li ofereixen feina el 15 de desembre i la rebutja, després de fer números, i una tercera, que treballa, "s'atura, també després de fer números, què tenim? tres persones aturades...i què vol dir això? doncs que passem de que només ens quedaria una persona aturada (una prestació) a tres persones aturades (tres prestacions)....
Quarta conseqüència: si un té feina i es queda sense feina el 20 de febrer, què li passa? com diriem en català: "fer-se fotre" o com dirien en castellà "eres un pringaoo !"....
Ho han vist? màgia!!!!!!!!!!! que s'escriu semblant que demagogia,....la que em diran que gasto "jugant" així....la mateixa que gasta en ZP amb aquestes mesures....que, per cert, li són més econòmiques al Govern que donar diners als bancs...perquè, tant per tant, en ZP podia agafar i dir que paga el Govern la meitat de la quota i que no dona els diners als bancs....o això no es pot fer?
Ah, m'oblidava!, aquesta màgia (demagogia) té data de caducitat: que a partir de l'1 de gener del 2011 et toca pagar el que, sembla, t'han "perdonat"...ah, per cert, una pregunta: els diners que t'ajornen....a interès 0% a càrrec de l'estat?....NO!!!!!!!!!!!!!!!
Bé, fins aquí els "comptes de la vella" o la demagogia del socialisme espanyol.....
Però clar, això ningú ho pensa, això ningú ho farà...i de fet sóc un malpensat....és això, oi? Vaja! Que n’hi ha per llogar-hi cadires.
"Amb accent català"
La Participació de CIU en la governabilitat d'EspanyaArticle de Jordi Pujol: "Amb accent català" - És hora de fer-nos respectar per tots els qui no han tingut cap mirament a fer-nos fora del terreny de jocDarrerament s'alcen veus que reclamen una presència catalana en el compromís per afrontar i intentar superar l'actual conjuntura de crisi. Són veus que se senten sobretot a Madrid i també, amb menys intensitat, a Barcelona. Torna a proliferar aquella expressió coneguda de "seria molt convenient que en la política espanyola hi hagués un accent català", o aquella altra que assenyala la conveniència de comptar amb una "pinzellada catalana a Espanya".
Totes aquestes indicacions i propostes apareixen després d'un període --perllongat en el temps, i que encara dura-- en el qual la manca de respecte, la incomprensió profunda i una manera de fer molt barroera han estat en el rerefons de l'actitud mostrada des d'Espanya envers Catalunya, la seva gent i les seves iniciatives legítimes. Per això, que polítics, articulistes i mitjans de comunicació llencin ara aquests cants de sirena resulta, com a mínim, xocant.PODRÍEM entendre que quan es va plantejar la proposta de reforma de l'Estatut, aquest no fos acceptat íntegrament pel conjunt d'Espanya, o que hi hagués una discussió a fons.
Es podien considerar fins i tot poc encertats alguns dels plantejaments que es van fer des de Catalunya, i també algunes actituds. Ho podíem i ho podem admetre, donat que a tot arreu es cometen errors, i un d'ells pot ser el de caure en un radicalisme fàcil i poc constructiu. Però també s'ha d'admetre --i Espanya ho hauria d'haver considerat-- que el conjunt de la proposta catalana i la forma de defensar-la havien estat correctes i constructives. Contràriament a això, la reacció a Espanya --de dreta a esquerra-- va anar del radicalisme cridaner a la tergiversació grollera i l'engany.En aquell moment, vaig publicar un article a Madrid titulat
És l'hora d'Espanya. Venia a dir "Aquí tenen una proposta catalana que potser en algun aspecte els sorprendrà, o no els agradarà, però feta amb voluntat de diàleg, amb respecte de les normes democràtiques i amb l'esperit constructiu amb el qual Catalunya ha actuat en la política espanyola durant els últims 30 anys.
Mirin-s'ho i discutim-ho en el Congrés dels Diputats. Però no es deixin dominar d'entrada per vells reflexos negatius". I també venia a dir que aquesta proposta aniria bé que servís perquè Espanya s'interrogués sobre ella mateixa. Que Catalunya fes un plantejament com aquest pot indicar que en la construcció de l'Espanya moderna hi ha quelcom d'inacabat, alguna peça que xerrica.
Per tant, pot ser una invitació a la reflexió positiva. Abans d'esmolar les tisores els uns, de preparar els ribots els altres, de llençar tots plegats campanyes d'indignat patriotisme i de crides a una falsejada solidaritat i d'abocar un gavadal d'insídies i calúmnies, ¿no seria millor, dèiem, que "Espanya s'interrogui sobretot sobre si mateixa"?Titulàvem És l'hora d'Espanya. L'hora de fer aquesta reflexió. "Sincerament, i honestament i serenament. I en algun cas junts. Espanya, és a dir, la resta d'Espanya i la mateixa Catalunya".Però la reacció espanyola ha estat radicalment a la contrària. No es va voler considerar aquell Estatut votat pel 89% dels diputats catalans i fer una reflexió sobre el que aquell fet representava. El resultat ha estat clar: un clima de gran desafecció --paraules del mateix president Montilla-- domina ara com ara la relació entre Catalunya i Espanya.
Amb l'agreujant que no hi ha hagut només un desacord profund, sinó unes actituds de rebuig, d'engany i de menyspreu envers Catalunya. I amb la sensació que la confrontació actual té com a objectiu no només l'Estatut, no només el finançament, sinó fets bàsics d'identitat com la llengua i tot allò que signifiqui reconeixement com a país.Ara se'ns diu que aniria bé un plus d'estabilitat, de seriositat i de capacitat de generar confiança en la política espanyola. "Seria bo --di- uen-- un accent català" o "una pinzellada catalana".
Però no esmenten ni desencallen l'Estatut, ni parlen de cap promesa de bon finan- çament o de rebaixa del dèficit fiscal --malgrat que les finalment publicades balances fiscals són prou eloqüents--, ni d'assegurar la immersió lingüística, ni del compro- mís de no seguir retallant competències (com ha passat en el cas de la llei de dependència), ni d'afrontar amb compromisos reals la inversió en infraestructures, etcètera.
Res d'això. Simplement demanen "un accent català, una pinzellada".I se'ns va demanar que votéssim els pressupostos --que ells mateixos diuen que són dolents perquè són fets en una altra conjuntura econòmica i social-- que no recullen compromisos respecte a Catalunya assumits un cop, dos i tres pel Govern central. I parlen que aniria bé que hi hagués una col.laboració estable. I apel.len al nostre sentit de la responsabilitat. "Vosaltres, que heu estat sempre responsables". I és veritat que n'hem estat. I que hem tingut sentit d'Estat.
Com el que més.PERÒ ARA les coses han arribat a un punt de desconsideració i d'incompliment tan greus que hem de respondre que primer un país s'ha de saber fer respectar. Una màxima que val per a tot- hom.
Aquí, a Catalunya, i a Madrid. Hem estat objecte d'un persistent mal tracte econòmic, d'infraestructures i de creació d'una opinió pública molt adversa a través d'un bombardeig mediàtic.Per tot això, no n'hi ha prou d'invocar, ara, "un accent català, una pinzellada". És el moment de fer-nos respectar per tots els que no han tingut cap mena de mirament a ubicar-nos fora del terreny de joc.
JORDI PUJOL
Expresident de la Generalitat
El Periódico 02/11/2008
Totes aquestes indicacions i propostes apareixen després d'un període --perllongat en el temps, i que encara dura-- en el qual la manca de respecte, la incomprensió profunda i una manera de fer molt barroera han estat en el rerefons de l'actitud mostrada des d'Espanya envers Catalunya, la seva gent i les seves iniciatives legítimes. Per això, que polítics, articulistes i mitjans de comunicació llencin ara aquests cants de sirena resulta, com a mínim, xocant.PODRÍEM entendre que quan es va plantejar la proposta de reforma de l'Estatut, aquest no fos acceptat íntegrament pel conjunt d'Espanya, o que hi hagués una discussió a fons.
Es podien considerar fins i tot poc encertats alguns dels plantejaments que es van fer des de Catalunya, i també algunes actituds. Ho podíem i ho podem admetre, donat que a tot arreu es cometen errors, i un d'ells pot ser el de caure en un radicalisme fàcil i poc constructiu. Però també s'ha d'admetre --i Espanya ho hauria d'haver considerat-- que el conjunt de la proposta catalana i la forma de defensar-la havien estat correctes i constructives. Contràriament a això, la reacció a Espanya --de dreta a esquerra-- va anar del radicalisme cridaner a la tergiversació grollera i l'engany.En aquell moment, vaig publicar un article a Madrid titulat
És l'hora d'Espanya. Venia a dir "Aquí tenen una proposta catalana que potser en algun aspecte els sorprendrà, o no els agradarà, però feta amb voluntat de diàleg, amb respecte de les normes democràtiques i amb l'esperit constructiu amb el qual Catalunya ha actuat en la política espanyola durant els últims 30 anys.
Mirin-s'ho i discutim-ho en el Congrés dels Diputats. Però no es deixin dominar d'entrada per vells reflexos negatius". I també venia a dir que aquesta proposta aniria bé que servís perquè Espanya s'interrogués sobre ella mateixa. Que Catalunya fes un plantejament com aquest pot indicar que en la construcció de l'Espanya moderna hi ha quelcom d'inacabat, alguna peça que xerrica.
Per tant, pot ser una invitació a la reflexió positiva. Abans d'esmolar les tisores els uns, de preparar els ribots els altres, de llençar tots plegats campanyes d'indignat patriotisme i de crides a una falsejada solidaritat i d'abocar un gavadal d'insídies i calúmnies, ¿no seria millor, dèiem, que "Espanya s'interrogui sobretot sobre si mateixa"?Titulàvem És l'hora d'Espanya. L'hora de fer aquesta reflexió. "Sincerament, i honestament i serenament. I en algun cas junts. Espanya, és a dir, la resta d'Espanya i la mateixa Catalunya".Però la reacció espanyola ha estat radicalment a la contrària. No es va voler considerar aquell Estatut votat pel 89% dels diputats catalans i fer una reflexió sobre el que aquell fet representava. El resultat ha estat clar: un clima de gran desafecció --paraules del mateix president Montilla-- domina ara com ara la relació entre Catalunya i Espanya.
Amb l'agreujant que no hi ha hagut només un desacord profund, sinó unes actituds de rebuig, d'engany i de menyspreu envers Catalunya. I amb la sensació que la confrontació actual té com a objectiu no només l'Estatut, no només el finançament, sinó fets bàsics d'identitat com la llengua i tot allò que signifiqui reconeixement com a país.Ara se'ns diu que aniria bé un plus d'estabilitat, de seriositat i de capacitat de generar confiança en la política espanyola. "Seria bo --di- uen-- un accent català" o "una pinzellada catalana".
Però no esmenten ni desencallen l'Estatut, ni parlen de cap promesa de bon finan- çament o de rebaixa del dèficit fiscal --malgrat que les finalment publicades balances fiscals són prou eloqüents--, ni d'assegurar la immersió lingüística, ni del compro- mís de no seguir retallant competències (com ha passat en el cas de la llei de dependència), ni d'afrontar amb compromisos reals la inversió en infraestructures, etcètera.
Res d'això. Simplement demanen "un accent català, una pinzellada".I se'ns va demanar que votéssim els pressupostos --que ells mateixos diuen que són dolents perquè són fets en una altra conjuntura econòmica i social-- que no recullen compromisos respecte a Catalunya assumits un cop, dos i tres pel Govern central. I parlen que aniria bé que hi hagués una col.laboració estable. I apel.len al nostre sentit de la responsabilitat. "Vosaltres, que heu estat sempre responsables". I és veritat que n'hem estat. I que hem tingut sentit d'Estat.
Com el que més.PERÒ ARA les coses han arribat a un punt de desconsideració i d'incompliment tan greus que hem de respondre que primer un país s'ha de saber fer respectar. Una màxima que val per a tot- hom.
Aquí, a Catalunya, i a Madrid. Hem estat objecte d'un persistent mal tracte econòmic, d'infraestructures i de creació d'una opinió pública molt adversa a través d'un bombardeig mediàtic.Per tot això, no n'hi ha prou d'invocar, ara, "un accent català, una pinzellada". És el moment de fer-nos respectar per tots els que no han tingut cap mena de mirament a ubicar-nos fora del terreny de joc.
JORDI PUJOL
Expresident de la Generalitat
El Periódico 02/11/2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)