30.10.09

Tots al mateix sac ?

Fa una certa mandra, escriure avui. Fa una certa mandra, envoltats com estem de casos de corrupció, d’enriquiment indegut, de robatori i, fins i tot, expoli.
Ja siguin d’Ajuntaments o d’institucions representatives del país .L’espectacle resulta patètic i denigrant. Però no pas per l’acció “puntual” del cas Pretoria, del cas Millet, del cas Gurtel, del cas Palma Arena, o de les rastellera de casos sense nom i que només suposen la punta de l’iceberg dels casos de corrupció en què els implicats han comès la imprudència de deixar rastres evidents; sinó per l’actitud que mantenen en general i de forma permanent els partits polítics.
Els meus no són ni els socialistes del Baix LLobregat, ni els senyors Alavedra i Macià, que representen el pitjor de CDC, i l'Àrtur Mas, faria bé de deixar-los caure i passar pàgina del tot, i que tinc ben clar que els meus enemics són els primers,peró si l’han feta, que la paguin, com també tots els altres..
No obstan l’esquitxada ja està feta. Lluís Prenafeta fa vint anys que no té càrrec polític al Govern, i Macià Alavedra aviat en farà tretze que va deixar-ho, però els seus noms i les seves cares sonen A mi el que em desespera és pensar que de tota aquesta marea potser només en traurem més allunyament de la gent cap a la política i possiblement, un ascens de moviments lamentables .Cal tenir molt clar l'eix nacional que es el que de debo importa. Dels vots que perdi el PSOE , els partits catalans no n'arreplegarem ni un, aniran tots al PP o UPD. de la Rosa Díez i el primer de tot a l'abstenció.
De merda, n’hi ha molta i no solament em refereixo a robar, sinó també a la complicitat, als silencis, a les amenaces d’estirar la manta, al finançament dels partits, a les actuacions legals però èticament reprovables, etc.
Fa molt de temps que des de la societat civil s’està dient que els polítics fan tots els esforços possibles per denigrar l’acció pública i per allunyar-la de la societat, sense la més mínima voluntat per part de ningú de redreçar la situació Es comença a estendre arreu l'expressió de "tots els polítics són iguals" . La nostra societat és tremendista per naturalesa, tendint a posar-ho tot dintre d'un mateix sac i llençar-ho rostos avall sense pensar-s'hi massa.
Siguem honestos i no ens enganyem, ni tots els polítics són iguals ni tothom que es fica en política ho fa per enriquir-se; aquests casos són una minoria, però malauradament quan són notícia se n'hi acostuma a extreure tot el suc possible i en la majoria de casos és picar ferro fred perquè la força d'una imatge preconcebuda és superior a qualsevol argumentació que es pugui donar. És una llàstima.
Actituds com aquestes (la dels polítics corruptes i la de la societat tremendista) només ajuden a alimentar encara més la desafecció per la política i la tendència cada cop més abstencionista de la nostra societat.
Fa una certa mandra, escriure avui. Però en tenim la obligació. Ja fa temps que sentim allò de que “tots els polítics són iguals”. I el que s’ha anat coneixent aquests darrers mesos i dies fa cada vegada més difícil defensar el contrari. Ho he escrit en aquest bloc en alguna altra ocasió.
I com que ja fa prou temps puc dir que, com en tantes altres coses de la vida, no posaria la mà al foc per gairebé ningú, alhora que afegiria que qui es cregui que els partits polítics poden sobreviure només de les seves quotes viu absolutament fora de la realitat. Per tant, el debat sobre el finançament dels partits polítics és imprescindible.
Però, atenció! Que ningú es porti a engany. Resolent el finançament dels partits polítics resoldríem només en part el problema que ens afecta. Perquè hi ha un aspecte més intangible, però molt més real, que és la misèria humana. La debilitat humana. I aquesta existeix.
És inherent a la mateixa condició humana. Existeix abans dels partits, al marge dels partits i, evidentment, a l’interior dels partits. I la misèria humana, la debilitat humana, no ens la treurem del damunt arreglant el finançament dels partits polítics, que cal resoldre.
Davant la misèria humana, davant la debilitat humana, com a societat només tenim la llei, la seva aplicació, l’existència de controls reals, que funcionin de debò i que permetin detectar amb velocitat la fruita podrida per apartar-la del cistell amb celeritat. Que l’actual sistema no protegeix prou les estructures dels partits i de les administracions públiques davant la debilitat humana, davant de la misèria humana? Possiblement aquesta asseveració també és certa. Per això és imprescindible la reforma del sistema de finançament dels partits. Sense banderes partidàries. Amb humilitat. Despullant les entranyes dels partits. De tots. I tots alhora. I, gairebé, gairebé, acceptant un punt i final.
Però, insisteixo, no ho acabarem tot aquí ni d’aquesta manera. Per tant, immediatament i alhora cal defensar amb força la necessitat de l’existència dels partits polítics. La necessitat imperiosa que la ciutadania s’impliqui en política, participi de les institucions. La necessitat imperiosa de la revalorització de la política i del compromís polític, com a eines insubstituïbles, de moment, per governar les nostres col·lectivitats.
No hi ha en aquest sentit i de moment capacitat d’elecció. O ens comprometem políticament, o treballem amb els instruments que són els partits polítics -els actuals o els que puguin sorgir en el futur- o deixem el camp lliure i obert perquè gent amb recursos il·limitats (i no ens preguntem d’on els han tret), accés als mitjans de comunicació, verb fàcil i interessos gens clars comencin a liderar i dirigir aquestes nostres societats d’una manera que ni serà més neta, ni serà més transparent, ni serà millor que la forma amb què les hem organitzat al món occidental des de ben entrat el segle XX.Però més que mai, si es volen canviar les coses, si el que va sorgint dia sí dia també no ens agrada, si sentim que tot plegat fa massa pudor, més que mai cal implicar-se en la organització política de la nostra societat i buscar, cercar o forçar elements de canvi.
Dimitint de la política, dimitim com a societat organitzada. Cal ser tossudament ingenus, i alhora, amarar-nos de realisme. I fer un pas al front. Els partits d’avui són instruments útils. N’estic convençut. Cal que siguin valents, cal que els fem sentir valents, entre tots, i que posin les eines que tenen a les seves mans a funcionar per arreglar el que cal arreglar.
I, per acabar, un humil consell: malfiem-nos, tots, d’aquells partits o moviments que sembla que no tenen res a amagar. La crisi és estructural a tot el sistema polític, i tots els que som dins el sistema polític en som protagonistes. Aquí no hi ha ningú que per si sol pugui dir: sóc el més net de tots, ja prenc,jo l’escombra i ho netejo tot.
Malfiem-nos, especialment, d’aquests. Feia mandra, escriure, avui. Però cal que ens aixequem i tornem a fer país. Cal que ens aixequem i tornem a posar-ho tot en marxa. Amb tots, i entre tots. El país i la seva gent s’ho valen.

24.10.09

Trieu vosaltres mateixos el futur de Catalunya.

1- Només podem trobar estratègies similars en països del tercer món o decadents.
2- Efectivament, que hi hagi estratègies polítiques d'aquest tipus al nostre País, és un dels elements de decadència de Catalunya.
3- Una estratègia així només pot ser portada a terme per individus amb un altra concepció de la política.
Per part d'individus (que no polítics) per als quals la política no és ideals, principis, valors, idees, gestió o il·lusió, sinó que treballen amb l'únic objectiu d'assolir o mantenir quotes de poder, objectiu davant del qual queden justificats tots els mitjans, tot s'hi val. La crisi mundial del socialisme clàssic (que no de la tercera via de Giddens, Toni Blair o Segolene Royal), té en el socialisme català un dels malalts més avançats. Els seus actuals dirigents, incapaços d'abandonar els atavismes de les seves ideologies d'extrema esquerra, i totalment contaminats de la manca d'idees i de projecte del socialisme, ja han decidit directament abandonar aquest front.
Tenir idees, projectes i portar-les a terme és una pèrdua de temps en els seus esquemes estratègics, doncs el seu electorat els votarà igual. Aquest factor esdevé especialment greu i digne d'estudi, en tractar-se en aquests moments d'un partit que governa a Catalunya.
Abandonada doncs la política (idees, gestió, projectes etc...), i davant d'unes previsions electorals que els fan clarament fora del Govern, l'única estratègia és desgastar el rival.
Haureu observat que els dirigents de l'aparell actual del PSOE-C només parlen de CiU, mai d'ells, mai de res més, només i sempre de CiU, i sempre amb una frase del dia, concreta, estudiada, i que fan repetir com a lloros a tots els seus dirigents.
Aquí és on apareixen les estratègies de màrquetig comunicatiu, que deuen ser molt vàlides en el món del màrqueting i la comunicació privada, però que en el món de la política fan envermellir.
En el terreny de la declaració política una doble estratègia. D'una banda la purament política, on s'acusa a CiU de radicalitzar-se cap a l'independentisme i alhora de voler pactar amb el PP.
Dos missatges contradictoris que es neutralitzen entre ells = fracàs de l'estratègia.
L'altra és quan apliquen el seu lema del tot s'hi val, i és llavors quan apliquen l'estratègia del "merda per a tothom i si no n'hi ha te la inventes". Es tracta d'acusar a CiU del que sigui, sigui veritat o no, de qualsevol mal que passa a Catalunya, de corrupció, del cas Millet, de tot.... De vergonya no en tenen i de valors tampoc, per tant és igual si s'està parlant de convenis totalment legals de la Fundació Trias Fargas, és igual si la seva Fundació Campalans es financia 80% amb recursos públics provinents d'administracions on governen ells mateixos, o si les caixes van condonar al seu partit un deute de 7'1 milions d'euros.
Però una vegada més, la demagogia utilitzada pel PSC tira per terra qualsevol reflexió seriosa a fer d'aquest tema.
A cas el PSOE-C no sabia de l'existència d'aquests convenis abans no esclatés l'afer Millet? Sospitós oi que ara, dia si dia també, tota la maquinària mediàtica socialista -que no és poca- desgrani amb pèls i senyals els famosos convenis?
De que parlem doncs, de tornar a legislar sobre el finançament del partits, o d'una orquestrada maniobra socialista amb so de trompetes i timbals per combatre l'adversari polític? Parlem-ne doncs.
I si la legislació sobre finançament de partits permet aquest tipus de convenis que grinyolen més que les violes, doncs, parlem-ne. Com es pot parlar seriosament de finançament de partits si aquells que veuen la palla en els ulls dels altres - són els que tenen la biga més grossa en els propis ulls ?
El PSOE -C ens porta doncs a un fals debat. Llàstima. ¡
Si des de CDC s'ha caigut també a una defensa retòrica, no és pas perquè si. És perquè cap aquí ha volgut portar el debat la maquinaria socialista.
El gràfic que adjunto, no admet discussió.( Subvencions oficials 755.614,80 TOTAL INGRESSOS 907.205,34 -Diputació de Barcelona 63.000,00 €Departament de Justicia - Generalitat de Catalunya 180.000,00 €Memorial Democràtic - Departament d’Interior - Gencat 11.100,00 €Ministerio de Cultura 470.000,00 Arxius - Departament de Cultura - Gencat 3.999,80 €Formació - Ministeri d’Educació 27.515,00 €Conveni Caixa Catalunya 50.000,00 €Donatius 29.059,00 €Venda publicacions 4.855,45 €Ingressos per activitats 3.201,72 €Ingressos per matrícules al Màster "Lideratge per a la Gestió Política Social (2008-2009) 58.100,00 €Interessos bancaris 6.374,37 € )
Són dades reals i extretes de la memòria econòmica de la Fundació Rafael Campalans de l'exercici 2008.
La Fundació cobra directament del Ministerio de Cultura espanyol "només" 470.000€. Ja que parlem de cultura, bé que els podien haver destinat a la Fundació del Palau no?
La Fundació cobra també de la Diputació, del Departament de Justícia, del Departament de Cultura, del Ministerio de Educación, etc...
Ep !, i amb un any, la Fundació Campalans ingressa per aquestes vies certament també dubtoses bastants més diners del que la Fundació Trias Fargas ha rebut en molts anys de la Fundació del Palau.
Calen més comentaris? Oi que no?
Ahir el Srs socialistas, afirmavan que ells quan necessiten diners, van a demanar-los al banc...No sé si els evangelis ho diuen exactament així però molt em temo que deixen entreveure que els mentiders no aniran al cel, srs.socialistes... i home, també sap greu!
I és igual si amb això enmalalteixen encara més, fins a deixar-la raquítica, a la política, com si prou malalta no estigués, com si prou distant de la societat no estigués. Els és igual, la prioritat única és conservar poder.
Tot plegat està basat amb dades. Ells calculen que la malaltia del "tots els polítics són iguals" i del "tot és una merda" que porta els electors a l'abstenció, els afavoreix, o dit d'un altra manera, perjudica més a CiU, amb un electorat més polititzat i per tant sensible a aquestes qüestions. Calculen que per cada socialista que digui: "tot és una merda, tots són iguals, no vaig a votar", hi haurà més d'un convergent que estarà fent el mateix. I això els és suficient com per portar a terme aquesta estretègia.
Mentrestant a CiU, l'estratègia és superar la crisi, aixecar el país i el dret a decidir.

22.10.09

Bones notícies.

He intentat trobar un tema positiu per no insistir tant amb fets negatius, notícies que no voldríem que passessin, però que omplen totes les pàgines dels diaris.
M'he trobat amb les declaracions de la presidenta del Parlament balear, Maria Antònia Munar, imputada per un cas de corrupció, en què diu que és normal que la citin a declarar. De fet és trist que aquests esdeveniments siguin normals.
Però jo buscava un tema positiu. Parlar de la derrota del Madrid, per alguns podria ser el tema falaguer, però enriure's de les desgràcies dels altres tampoc és correcte. Tampoc vull parlar del cas Gürtel, ni de Millet i Montull, ni d'Hondures, ni del fracàs escolar degut al consum de cànnabis, ni de les dues morts en una masia de Torelló, ni dels hostatges del Canadà... canvio de diari... ni de la sentència del Tribunal Superior de Justícia del país valencià, a favor del tancament del repetidor que dóna cobertura de TV3 a València, ni de la victòria a Brussel·les de Berlusconi i la seva censura als mitjans de comunicació italians, ni que els pressupostos són absolutament denigrants per la dignitat de Catalunya,ni de….... El primer problema d’aquest pàís no són ni els Millets, ni la corrupció, per repulsiva que aquesta sigui i per molt que ens agradi sentir-nos moralment millors que aquest senyor.
Les adversitats que hauríem d’encarar són, sobretot, d’ordre polític i econòmic, de model econòmic. La banca, caixes incloses!, i l’administració, també els ajuntaments, han apostat per un model basat en la construcció excessiva i l’especulació piramidal, sense pensar que tard o d’hora seria impossible seguir eixamplant la base d’aquesta piràmide.
Tot plegat, en un món en que l’economia financera està desbocada i en que cada cop és més evident que cal regular, i limitar, les transaccions financeres internacionals, per recuperar un cert control públic sobre l’economia i superar l’actual paradoxa d’uns estats que imposen mil-i-una regulacions sobre el petit comerç, per exemple, i en canvi són incapaços de controlar i gravar les transferències milionàries, que no es decideixen a tancar l’accés de capital als anomenats refugis, o paradisos, fiscals o que, com ha passat ara, no s’atreveixen a elevar la fiscalitat als SICAV, els fons d’inversió per a grans fortunes, per por que aquestes se’n vagin a destins més productius. I tot això, amb un model energètic golobalitzat i al límit del col.lapse, un planeta que amenaça a retornar-nos la sobreexplotació en forma d’escalfament accelerat i des d’un país, el nostre, petit, expol.liat i segrestat. Amb aquest panorama, trist però estimulant alhora, voleu dir que ens hem d’estar tant pendents de quatre miserables que roben allà on els deixen?
Ja les he trobadades! ja no busco més :
*Girona, primera capital catalana que farà una consulta independentista amb el suport de l'ajuntament.
*CiU, ERC i ICV rebutgen els Pressupostos de l’Estat
*Plataformes sobiranistes volen que el Govern pugui fer plebiscits sense permís de l’Estat
* Venta de calçots… por Internet!!!
*Paris Hilton assegura que no és tonta, sinó que ho fa.

21.10.09

Participar i convèncer.

El bust reproduït a la dreta és el de Tucídides, un historiador grec del segle V abans de Crist que entre moltes altres coses va dir que “Un home que no s’interessi activament per la política no mereix ser considerat ciutadà plàcid i tranquil, sinó un autèntic inútil”.
Tucídides potser va exagerar una mica doncs si l’haguéssim d’agafar al peu de la lletra arribaríem a la conclusió que vivim en un país d’inútils, i la cosa està malament però tampoc és això. La política no es fa només des de dins dels partits,és fa política des de qualsevol lloc de la societat, només cal tenir l’ànim i la voluntat de fer-ho.
Reconec que, entre totes les opcions, Convergència és la que més s'acosta als meus plantejaments polítics, per això no amago la meva simpatia. I una frase encara més contundent, que l'únic partit que defensa els interessos del nostre poble és CiU i que als catalans i catalanes, que ens partim la cara per la nostra terra i la nostra cultura ens sobren puritanismes per poder construir un país catala amb la dignitat suficiente
Jo no estaria a CiU si aquest partit, o qualsevol altre partit nacionalista de veritat, tinguera la suficient força política per representar els interessos catalans al meu poble, a la meva comarca, a el Parlament o a les altres institusións espanyoles.Jo no estaria a CiU si no escoltes alguns amics i amigues parlar amb orgull després de les generals d'altres nacions que voten partits nacionalistes (quan ells han votat PSOE o al PP) i després es lamenten de les decisions que els "socialistas o els peperos" prenen al congrés i al senat, en contra dels interessos dels catalans. Jo no estaria a CiU si no veies cada dia la tasca ingent dels homes i dones, en totes les institucións, per donar-li prestigi a la meva llengua, fomentar la meva cultura i defensar el meu territori sense descans.
I no estic adjudicant tan sols a CiU, totes aquestes iniciatives sinó que sense el seu recolzament no s'haurien fet realitat No diré res de nou si afirmo que m’interessa la política, tot i que sempre m’he mostrat en contra de tot el que representi qualsevol compromís de militància. No he militat mai en un partit polític, ni ara per ara tinc cap previsió de fer-ho doncs no n’hi ha cap que em faci el pes, tots coixegen per un lloc o un altre.
Segurament sóc massa exigent i individualista per acceptar segons quines coses, entre elles l’obediència al cap que sempre tens per sobre teu i l’obligació de dir amen a les decisions de les cúpules. Jo vaig més aviat per lliure.Però aquesta independència personal no m’ha impedit, participar sempre, això sí, des de la meva més absoluta independència política i sempre, també, com ja podeu suposar, assolint uns resultats electorals més aviat discrets, uns resultats que sempre m’han deixat lluny de poder accedir a l´ansiada per algúns cadira de regodor i ser regidor no és sinònim de treballar pel poble (ni estant a l'oposició ni al govern), ja que si no hi poses voluntat, no fas res.
Per a mi,la gestió dels recursos públics, del diner públic, passa per una gestió eficient, eficaç i transparent d’aquests recursos; i per explicar quines decisions prenem, des de la política, i perquè les prenen. Els polítics, no sempre l’encerten, no sempre poden fer conten a tothom, impossible per definició; però si que hauríen de ser capaços d’explicar el que fan i perquè ho fan. La interpretació que fan els polítics de les necessitats i les respostes que i donen, és el que ens fa diferents entre nosaltres, i permet al ciutadà situar-se davant la política i els polítics. Però si més no per a un profà en política com jo fa il·lusió veure el seu nom escrit a les paperetes electorals, Petites vanitats!
Però si darrerament hi ha hagut un acte polític que em va saber molt greu perdre’m és el que va tenir lloc a Arenys de Munt estic convençut que marcarà un abans i un després a la política catalana;quan es va fer el primer tripartit i PSC, ERC i IC-V van ocupar El Palau de La Generalitat, algunes veus de l’esquerra més... van parlar de la fi del famós “Oasi Català”.
Amb els esdeveniments d’aquests darrers mesos s’ha demostrat que l’”Oasi Català” estava viu i ben viu. Sóc dels que creu que malauradament aquesta Societat civil d’un altre “nivell” dictava, dicta, els destins de la societat catalana.
És a dir, que amb gran mesura influïen, influeixen, en el pervenir de Catalunya fins a extrems desconeguts com per exemple acceptar el tripartit. És una correlació de les seves forces internes el que equilibra o desequilibra les balances. Per que no ens enganyem, aquest “Oasi Català” està conformat per persones que representen alhora tot l’espectre ideològic en funció dels propis interessos. (aquí voldria fer una exempció de totes aquelles persones de bona voluntat i que de manera desinteressada treballen pel bé general i per l’interès comú del País, conscient que les generalitzacions no són mai bones)
El que està clar és que, en aquesta ocasió, el desequilibri que hi ha hagut, fruit de l’actitud delictiva de dues persones que ja han confessat, s’ha fet públic. Això els hi ha provocat una autèntica crisi interna que ha desembocat en el que jo qualifico d’una crisi de la societat civil catalana, representada per aquest “Oasi Català”. I s’ha volgut conduir a la vegada, per distreure l’atenció, cap a la vessant política.
Una vessant política a la que alguns partits, els del tripartit, poc temps els ha costat agafar-s’hi per tal de camuflar una situació de crisi i desgovern, creient que amb aquesta erosió evitaran la caiguda lliure. Obliden per variar el mal col·lateral que causa a una classe política més que qüestionada que mai i amb raó.
Ara toca donar explicacions, és clar, i per poder-ho fer s’ha de fer en optimes condicions per tal de permetre que la ciutadania de carrer prengui el timó i decideixi de veritat sobre els seus propis destins.Però fent una reflexió del que esta passant a casa nostra aquests darrers dies la meva pregunta es i... encara ens estranyem que la ciutadania passi olímpicament de la política i hagi cada cop mes desafecció pels polítics??
No pot ser que davant de problemes tant importants com està patint el nostre país, el govern de Catalunya tanqui els ulls, No pot ser que es gastin milers de diners en informes, estudis i seguiment de les ideologies polítiques i es vulgui tapar, volent fer treure les vergonyes a CIU insinuant que una fundació de CDC s’ha finançat amb diners de la fundació palau de la musica, quant el finançament es va signar sota convenis de col·laboració, i son totalment legals.
Tot això respon a una campanya orquestrada del tripartit, per escalfament electoral i per intentar desgastar a CIU, i per crear dubtes entre els ciutadans ,la claca socialista torna a repetir de nou la tàctica de repetir una mentida mil vegades, perquè a força de repetir-la a veure si per art de màgia es converteix en veritat.El joc brut i crear suspicàcies i sospites és típic, quan es veuen acorralats.
Costarà molt convèncer de nou a la ciutadania perquè s’impliquin pel país, Catalunya be s’ho val.Costarà molt tornar aixecar aquest país, encara queda un any d’aquesta agonia que es diu tripartit, que ens està deixant el país destrossat, anímicament desmoralitzat, gairebé sense forces i totalment allunyat de la ciutadania.Aquest país necessita cada vegada mes un nou impuls i un lideratge que només li pot donar un projecte seriós, creïble, socialment avançat, il·lusionant i modern .

I per últim, és gratificant treballar i fer-ho, tot i que t'hagis escoltar de tot i molt sovint amb molta manca de respecte (això és l'únic que detesto de la política municipal). Encara que les ganes i passió per treballar per la gent del poble i el mateix municipi, són molt més grans que segons quins comentaris.

19.10.09

Vota Puigcercós i veuràs com posa un Montilla a la teva vida..

De petit em van dir que dir mentides és, com a mínim, lleig, bàsicament perquè enganyes a qui li dius la mentida.
Sovint diem allò que la història posarà les coses al seu lloc. Jo més aviat diria que la interpretació que els historiadors faran d’allò que estem vivint ara posarà les coses al seu lloc. Intentar analitzar el present o el passat recent ens costa perquè se’ns presenta confús.
Diuen que l’home es l’únic animal que s’entrebanca tres vegades amb la mateixa pedra, esperem que no es compleixi amb aquests bergants. Per tant, només el temps ens dirà si, tal com sembla, els independentistes catalans estem fotent el ridícul i hem perdut una de les últimes oportunitats per aconseguir la plena sobirania.
Aquest cap de setmana, al santuari de Núria,Esquerra, ha proclamat i ratificat, a la búlgara, el nomenament d’en Puigcercós com a candidat d’Esquerra (abans ERC) a la presidència de la Generalitat de Catalunya.
I per celebrar el nomenament, han pujat fins al cim del Puigmal -la muntanya més alta del Ripollés-, ell, la família, i uns quants “amics”. Desconec si en la travessa muntanya amunt han aprofitat per pensar nous informes, però segur que els magnífics paratges els n’hauran donat alguna que altra idea..Com a prova de la bona sintonia interna del partit, cap militant crític ha caigut (accidentalment) per un penya-segat.
I perquè en comptes d'anar a Núria no se'n van a l'Himalaya? Amb una mica de sort es trobarien al Yeti que els hi cantaria quatre de fresques i així els faria recapacitar sobre la seva enorme displicència.És una humil opinió, no sé.
Joan Puigcercós ha afirmat que a partir de l'any 2010 podrem exercir el Dret a Decidir. No ha concretat si serà el 2011 o el 2111, cosa que demostra que aquest candidat és -sobretot- un home sincer i prudent.
ERC ha estat la gran estafa de l’independentisme català, bé mes que ERC en sí, els seus dirigents, encapçalats per Carod, Puigcercós i Ridao, seguits de Benach i en menor mesura en Portabella i a Tarragona en Sergi de los Rios.
Ells son els culpables del deteriorament del partit i del seu abocament irremeiable al pedregal, i la segura derrota electoral. Tot i que s’autonomenen assamblearis, s’han encarregat de fer callar totes les veus critiques, aconseguint que aquest històric partit patí la seva tercera escissió en nomes 30 anys de democràcia.
Allò que la militància reclamava no ha estat escoltat per la direcció, que van preferir la fugida de tot el sector Carretero abans que intentar un acord ampli al partit, i ara, en Putxi i en Ridao s’obstinen en tancar els ulls, i fer una fugida endavant, que no els hi portarà mes que a una rotunda patacada. Per tal de salvar els mobles, no els hi queda mes remei que seguir fent de crossa del PSOE, i esperar que malgrat la seva davallada puguin sumar amb algú per a mantenir-se al poder.
Quina pena de ERC!!!.
Quantes jornades hilarants ens queden gràcies als espectacles hipòcrites, fariseus, histriònics,... dels d'Esquerra,ara resulta que la legislatura vinent(2010-2014) serà, segons aquests "pallassos", la del dret a decidir... I que collons han fet aquests últims 6 anys? Perquè esperar a la legislatura vinent, poden començar demà mateix, no? A qui volen enganyar aquesta pobra gent il·luminada?
Tot molt bonic, i més si tenim en compte que en Puigcercós va ser l’autor material i intel·lectual dels dos tripartits. Si no tinguèssim en compte cap de les malvestats què aquest senyor ha estimulat, quan no promogut, podríem arribar a pensar que Esquerra no té intenció de fer un nou tripartit. I creure’ns que la possibilitat d’un pacte polític en clau nacional és possible i viable. Val la pena creure’l? Jo només he hagut d’escoltar l’informatiu de RAC-1 de les 9 de la nit, per adonar-me que aquest patètic mag de l’independentisme de saló ens vol tornar a enredar. Per què?
Doncs per què en les declaracions que he escoltat, al final la frase ha canviat completament. Ha dit textualment: “Tothom pot fer el Puigmal, però ningú ha de quedar-se enrera”Ja hi som.
Ja tornem a ser al mateix lloc que fa 6 anys.
Quan els militants d’Esquerra havien de donar suport al primer tripartit (molts dels quals ara estan a Reagrupament), no sabien prou com justificar-ho, i se’ls va òcorrer parlar de la “concòrdia civil”.
Sabeu què volien dir? Que pactant amb el PSOE evitaven que aquest partit es convertís al lerrouxisme, si tornaven a quedar-se sense poder queixalar la única institució que se’ls escapava.
És curiós que al cap de 6 anys, i per la porta del darrera, el gran farsant torni a usar el mateix argument. Com que no tothom voldrà pujar al Puigmal, millor no fer aventurismes inútils, i esperar temps millors.
Que n’ets de burro, nano!
Noi, amb aquests pensaments no arribaràs massa més lluny que a dirigir una organització de pòtols, destinada a ser escorxada electoralment a la mínima que els ciutadans puguin votar.
Per si no te n’havies assabentat encara, algú t’hauria de dir que cap procés d’alliberament ha estat fàcil, ni molt menys unànime. Per això existeixen els referèndums, i les majories. I per celebrar un referèndum només et cal tenir una majoria suficient al Parlament. No cal que els teus amics espanyols estiguin “por la labor”, sinó que els nacionalistes siguem majoria. Cal una majoria simple, 50 més 1, vaja, per si no ho havies entès.
Si ni pujant al Puigmal ets capaç de treure’t la síndrome d’Estocolm respecte al PSOE aneu ben servits. I per cert, si el Dret a Decidir serà tant important la propera legislatura, com justifiques que durant el proper any no ho sigui? Pugicercós, si t’has permes durant més d’un quinqueni vendre’t el dret de Catalunya a ser lliure, perquè ens hauríem de creure que d’aquí un any seràs un patriota com cal? El proper cop, Puigcercós, intentar escalar l’Everest, i de passada, intenta alliberar el Tibet. Els tibetans ho lamentaran. Nosaltres també, però estarem més a prop de la llibertat perquè quanta menys Esquerra hi hagi, més llibertat nacional hi haurà.
Els fets ho demostren. Els fets, no les paraules. Te’n recordes?
Falta quelcom més que anar a Núria, que ja hi hem anat massa vegades, caminar va bé per la salut, si es fa cada dia... I hi ha certs camins que s'han de fer d'una altra manera.
Reagrupament que, a hores d’ara, no reagrupa sinó que redivideix. I dic de moment perquè no negaré que tinc certa simpatia per l’objectiu que busca Carretero. Crec que aquest objectiu és dels més encertats que s’han proposat en la vida política independentista dels últims temps: crear una força política parlamentària majoritària i transversal amb un únic objectiu: proclamar la independència unilateral.
Aquesta intenció estaria bé si a les properes eleccions es presentessin juntes, en coalició, totes les formacions polítiques i socials que busquen aquest objectiu. Si a les properes eleccions CiU (o potser hauria de dir CDC), ERC, Reagrupament i persones independents es presentessin sota una sola sigla amb un programa consensuat, potser sí que estaríem parlant d’un autèntic reagrupament.
També podem esperar a veure els resultats electorals. Potser la coalició és possible després de les votacions. En aquest sentit, cal esperar que la promesa de Puigcercós d’exercir el dret a decidir es faci realitat i que nosaltres Convergència ens deixim d’una vegada per totes d’ambigüitats.

15.10.09

Coherència

No és que no em caiguin bé els espanyols. Tinc molts amics que ho són. Tenen bon menjar. Una cultura extrordinària i una llengua potent. I el paisatge fa patxoca.
El problema és que ens prenen el pèl als catalans. A part de no acceptar que siguem diferents, amb llengua diferent, cultura diferent i encara menys una hisenda diferent.
Aquest cop ens han tornat a prendre el pèl amb les suposades inversions de l'Estat, tal i com explica el diari Avui de diumenge 11 d'octubre.
Ara és el Ministerio de Fomento el qui sols inverteix el 32% de l'acordat als pressupostos del 2009. Dels 782 M€ sols es faran realitat 255 M€.
Però el més fotut és que cada any és el mateix drama.
Els diputats de CiU a Madrid, ja poden barallar-se per aconseguir "inversions" per al país als Pressupostos Generals de l'Estat. Al final, l'Estat es passa pel folre les inversions per Catalunya acordades. Cada cop queda més clar que no hi encaixem. Ens volen sense piular. En tot cas pidolant el que és nostre. A mi això em cansa. Em cansa haver de demanar per allò que és meu.
Més política, menys partit, és el títol de l’article que va publicar Salvador Cardús al mateix diari,l´ articleque he trobat molt encertat en un moment en que les acusacions a partits i a polítics són cada dia portada dels diaris. Afortunadament, a la política i als partits hi ha molta gent que creu en el que fa i que treballa, cadascú des del seu ideari, pel benestar de la societat i per aconseguir més llibertats individuals i col-lectives.
Fins ara, a més, no hi ha altre sistema millor que el de la democràcia i el dels partits com a eines per organitzar-se per participar-hi.És cert, però, que la interioritat dels partits està prenent el protagonisme a la política que fan la pròpia organització i els seus líders. Però també és cert que s’ha instal-lat una estratègia mediàtica d’acusacions, quan el que cal és anar al jutjat i perseguir als qui no han respectat les normes i les lleis.
És una llàstima que el mal fer d’uns i la lamentable estratègia dels altres no deixin treballar als que volen fer-ho i, més greu encara, facin que molts, pensant que tothom és igual.
Cal que el sistema recuperi la confiança del ciutadà i que aquest torni a implicar-se en la política. Llegiu l’article Més política, menys partit però no us conformeu en donar-li la raó i quedar-vos a casa.
Cal lluitar perquè això canviï .

10.10.09

NO HA ESTAT RES.

Tenir un blog és una cosa carregosa. En certa forma es com tenir un fill: t'agrada tenir-lo però és emprenyat haver-te'n de fer càrrec en tot moment. Per això a molta gent li agrada més ser tiet que pare.
Per això la majoria de la gent, que ja en fa prou cuidant fills i parella, no té blogs.Molts de nosaltres, patètics blogaires amb aspiracions d'escriptor de veritat, tenim problemes per trobar la inspiració.
Ah, inspiració! Aquella prostituta esquiva.
Aquella porca eixelebrada i fresquívola que es fa caca en el nostre teclat i pipi en les nostres ànimes. Sovint la inspiració és com una erecció: apareix quan no la necessites i en canvi, arribat el gran dia ens deixa tirat. Els blogaires som uns màrtirs: Ens exposem a perdre amics, a espantar amants i demés per la causa odisfèrica.
És clar que també, ben mirat, ens desfoguem aquí per no acabar fent-ho amb alguna amistat. Porto uns quants dies que de tantes coses de les que voldria parlar, estic totalment bloquejat.
I és que arriba un moment com a ciutadà que hom ja no sap si s'angoixa, indigna, cabreja, decep, o com s'ha d'agafar tot l'allau de males noticies que li cauen diàriament al damunt.
Aquests dies he llegit i escoltat diverses persones que ens han dit coses molt interessants i molt diverses sobre qüestions molt diferents. Aparentment, les coses que han dit no tenen cap mena de nexe comú, els temes són ben diversos, però en el fons, penso que sí que hi ha algun tipus de nexe comú . Sobretot, des del meu punt de vista, són reflexions que sorgeixen de persones que no tenen interessos als que servir
En fi, estem tan mancats de persones lliures i sàvies que ens aportin llum i clarividència sobre tantes i tantes qüestions que no em convida pas a l’optimisme. I a fe de déu que el meu caràcter ha estat sempre d’un gran optimisme en tots els aspectes de la meva vida.
Estem vivint una època dolenta per la credibilitat del món polític, dins de la societat actual.
Si veiem les últimes eleccions que hi han hagut, podem extreure una característica clara del que pensa la societat actual dels polítics; no solucionen els problemes de les persones, només solucionen els seus propis..És allò que deien, servir-se de... enlloc de servir a...
Tenim el Millet, l'afer menor però afer al cap i a la fi dels SMS, el cas Gürtel que és molt gros, la ineficiència gairebé patològica del Govern del Sr. Zapatero per sol·lucionar els problemes reals de la gent, els efectes d'aquesta crisi que paleses dia a dia en la gent del teu entorn, els d'Esquerra amb l'últim l'acte de cainisme en do major que van més perduts que una sardina per la Vall de Núria.
Reagrupament es va consolidant amb fermesa arreu del territori català sense presses peró amb decisió i tenacitat., mentre els de la plataforma decidim.cat es barallen sobre com i quan s'han de fer les consultes populars de la independència.
Les servituds i els interessos acaben apareixent gairebé sempre al voltant de causes nobles i en bé de tothom.
Aquest és un punt simptomàtic que hem de valorar.
Si, ja en si, la societat comença a desconfiar dels polítics i cada cop els veuen més llunyans, poc ajuda els casos de corrupció que estem visquent en els últims dies... Em refereixo als ja coneguts casos Gurtels i del Palau de la Música...Digueu-me, tossut o ingenu. O tossudament ingenu.
No entenc la gran majoria de les notícies que publiquen els diaris . Des d’un punt de vista exclusivament empresarial, de venda de diaris, puc entendre els titulars i les portades.
La informació és poder.
Però en una societat dominada pel paradigma bulímic de la moda, la informació que ahir ens convertia en reis, demà en deixa com uns mongòlics. Per tant, més que no pas informació crua, el que atorga un poder verdader és la capacitat de seleccionar la informació. Però quedi clar que això no és periodisme. És una altra cosa.
A totes les democràcies els partits polítics, les fundacions, les associacions, etc., tenen un sistema més o menys elaborat de fund-raising, de recerca de finançament.
Per tant, que l’Àngel COLOM acudís a Fèlix MILLET -que fins que la policia va registrar el Palau passava per ser un prohom de l’alta societat catalana- a demanar-li finançament, o que la Fundació Trias Fargas arribés a convenis amb la Fundació del Palau de la Música només hauria de ser notícia si els diners haguessin anat amunt i avall sense ordre ni concert. Tot i que va quedant evident que els mots “diners”, “ordre” i “Fèlix MILLET” no es pot suposar que vagin alhora, sembla clar, per les mateixes notícies, que en el cas de COLOM, MILLET va ajudar-lo i, en tot cas, va aprofitar per “ajudar-se”, però en cap cas, més enllà de la consciència moral en conèixer-se els fets, s’ha de responsabilitzar COLOM de res.
En el cas de la Fundació Trias Fargas, tot plegat és encara més clar. Està tot documentat i auditat, i no hi ha desviament de fons. On és, per tant, la notícia? O, dit d’una altra manera, el fet seria notícia sense el cas MILLET?
Perquè el que és sagnant és que la mateixa notícia que fa un titular que indica que hi ha roba per rentar en aquest tema, en el cos de la notícia afirma que totes les operacions són legals i només fa el comentari, la pregunta, la reflexió, de si una Fundació finançada amb fons públics podia signar convenis d’aquesta mena amb una fundació de caràcter marcadament polític. La reflexió la podríem arribar a compartir o no.
En qualsevol cas, però, aquesta reflexió surt del que és notícia, i passa a ser opinió.
I, per tant, i en conclusió, acaba sortint en portada una notícia que no és tal i que només té interès si s’hi afegeix la reflexió, la opinió.
És a dir, ocupa la portada una opinió vestida de notícia.
Evidentment, hi haurà qui tindrà molt interès en què la Fundació Trias Fargas i CDC s’expliquin donant a la opinió, com ha fet el diari, caràcter de “notícia”, i posant el fet com a sospitós quan el mateix diari, a la mateixa notícia, el qualifica de legal.
De la notícia, al negoci. Del negoci, a la politiqueria. De la politiqueria al teletip. Del teletip, a la notícia.
Però el cas que està aconseguint més portades durant aquests dies, és la Trama Gurtel... Mireu, que jo era reticent a escriure sobre aquest tema... Ja sabeu, "cuando las barbas de tu vecino veas quemar, pon las tuyas a remojar"...Però ara se'm fa impossible no parlar d'un tema que va més enllà d'uns simples vestits regalats al Sr. Camps... Cada dia que sabem alguna cosa més del cas, ens rasguem les vestidures, per la corrupció que sembla haver-hi en el Partit Popular i el seu finançament...
Està clar que la Sra. Aguirre ahir va prendre una primera decisió que és la d'enviar a 3 diputats que ja són inculpats al grup mixt... però de veritat per fer això, s'ha hagut d'esperar 8 mesos??? Però la trama més gran, del Partit Popular i el cas Gurtel, sembla que ve donat a València i allà encara no s'han pres decisions, escudant-se en que no hi ha res clar... Qui és el que encara no ho té clar??? Alguns dels dirigents populars valencians, madrilenys, Gallecs i Castellano Lleonesos, han urdit un negoci per a poder suposadament, guanyar-se uns diners, amb les seves responsabilitats. I això, després d'aixecar-se la primera part del sumari del TSJ de Madrid, i veure les diferents transcripcions de les escoltes telefòniques no deixa lloc a dubtes... I se segueix sense prendre mesures...
Ara corren tots a desvincular-se d'aquest grup de gent que va vendre actes a les diferents Comunitats Autonòmiques (com per exemple els Gramy's Latins a València, on el Govern Valencià, es va quedar amb la proposta més cara, però molt més cara que la resta)... Però al realitat, és que poc a poc es va demostrant la seva culpabilitat...
El sistema polític s'ha d'oxigenar, tal i com es va oxigenar en el seu moment, altres casos de corrupció i que el PP, no va dubtar en cap moment de demanar caps... els mateixos caps que li demana la societat actual, ara a ells... La seva credibilitat s'està perdent...
Però els dirigents estatals de la dreta espanyola, perden el temps espolsant-se les culpes i dient que tot això són calumnies contra ells... argumentant falses denúncies que diuen que han posat, però que no consten als jutjats i involucrant a jutges, amics personals d'alts dirigents, en tot aquesta problemàtica partidista (recordem que el TSJ de València, va arxivar el cas, que ara està destapant el TSJ de Madrid... I recordem que el Màxim Magistrat de València, és amic personal de Camps i ha anat a actes del PP, a València)...Tal i com deia el Ministre Rubalcaba ahir... El PP no valora de la mateixa forma, un cas de corrupció en un Ajuntament governat pels socialistes, on demanen dimisions (i així ho està fent els dirigents socialistes) o un governat pel PP, que no demana dimisions i diu que els estan atacant abans que es demostri la culpabilitat...Tot plegat, aspectes a tenir en compte. Que no malgastin temps en mirar de tapar les vergonyes a uns altres... que exigeixin dimisions també dins del seu partit.
Però ja ho va dir Sirera, en aquell SMS desgraciat... "Aquest partit és una Merda"!!
Un cercle viciós que acabarà donant el poder, al final, al primer populista que passi per aquí. I clar, arriba un moment que un es bloqueja i s'acaba preocupant de si era un gos o una lleona la que voltava perduda i famolenca per Tarragona, potser perquè en el fons és l'única sorpresa que ha rebut en molt de temps, atès la resta es reiteradament i fastigosament previsible.
I això és una mica tot. El panorama polític segueix essent desolador, tant que no val gaire la pena parlar-ne. La bipolarització amb dretes i esquerres és una cosa absolutament desfassada i absurda, però el President Montilla i els seus n'estan encantats, i ho fan servir com a cavall de batalla per la majoria de comicis. És un miracle que la gent encara vagi a votar.
En fi, per avui res més. Bon cap de setmana ¡¡Espero no despenjar-me tant la propera vegada. A tornar-hi, que no ha estat res.

6.10.09

Per sortir de la crisi

Aquesta setmana, la política catalana estava de festa major.
La celebració de l’últim Debat de Política General de la legislatura al Parlament. La premsa ha recollit bé el que va passar a la Cambra i, en general, destaca un cert to moderat, avorriment i poc més. Un tràmit en el que ningú no va lluir i que a la ciutadania l’ha deixat tan freda que si s’hagués celebrat a Sydney un congrés sobre la reproducció dels cangurs.
Sembla que el que més ha arribat als ciutadans catalans, i espereu, són els SMS de Saura i de Sirera, redactats en la seva llengua d’ús, l’ecocatalà i l’espanyol, respectivament.
Durant el debat de política general l'Artur Mas va oferir al Govern un full de ruta per sortir de la crisi, que passaria per formar un front comú dels partits catalans contra la pujada d'impostos, aplicar un pla d'austeritat, liderar des de Catalunya les grans reformes, com ara la laboral i l'energètica, impulsar un Pla d'Infraestructures efectiu i endegar un pla de liquidat per a les empreses.
Però la invitació del líder convergent a treballar plegats pel país va ser rebutjada pel president Montilla, tal i com ho van ser les 36 propostes de resolució presentades per CiU.
A Catalunya la crisi està picant fort, i el Govern és incapaç de liderar-ne la superació, i quan des de Convergència fem una aposta clara per sortir-ne, assumint fins i tot el desgast que pot suposar anar del bracet amb el tripartit, la resposta de Montilla és desqualificar les propostes com a "neoliberals" .
Els socialistes han repetit una vegada més el seu únic argument, la por al PP, quan són ells, amb la seva nefasta gestió de la crisi al govern de l'estat, els qui estan regalant la victòria al PP.
L'anunciada pujada d'impostos no és una solució, sinó tot el contrari, qui més notarà l'increment de l'IVA en la llum, el gas i molts articles d'ús quotidià seran les classes mitjanes i les més desafavorides. És més, tenint en compte que a Catalunya es recapta el 22% dels impostos de tot l'estat, amb la pujada els catalans pagarem entre 3000 i 3500 milions d'euros al més, quan amb el nou finançament, segons el tripartit, tan sols obtindrem 2000 milions d'euros addicionals, o sigui que al final hi tornarem a perdre, i tot això al mateix temps que se segueixen destruint llocs de treball i no s'adopta cap mesura efectiva per a la represa econòmica.

2.10.09

“Una Grande y Libre“.

Aquest dies de debat no han servit per res més que per confirmar el que ja sabíem.
La “classe política tripartita” continua encallada en un discurs endogàmic, constant-ment parlant de política per a polítics i amb polítics.
Si agafeu les declaracions que fan als mitjans veureu com pràcticament el 100% de les paraules dels polítics d’aquest país van dirigides a un altre polític i no pas al poble com seria d’esperar.
Una de les veritats incontestables en l’àmbit de la política d’aquest país és que el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d’esquerres.
Per damunt d’ideologies progressistes o conservadores el que de veritat uneix aquest nacionalisme, massa sovint ranci i intransigent que ells neguen i que empren per a definir als que també ho som en la perifèria, és l’eslògan que va fer èxit durant el franquisme del ideari espanyolista “Una Grande y Libre“.
A Catalunya lluny de prendre nota de l’evidència, encara estem discutint si son mascles o femelles i cada un fa la guerra pel seu costat, uns, els d’Esquerra valorant el major pes polític d’un pacte amb socialistes i els d’en Saura, els altres, els del PSC, fent costat a les tesis espanyolistes del germà gran el PSOE, i aquest delegat espanyol del PSOE, anomenat actualment President de la Generalitat, va seguint el seu rumb cec i sense escoltar la seva ciutadania, primer cal dir que aquest govern tripartit ha comes errades com tots els governs, i mai està de més assumir alguna culpa, i no mostrar aquesta perfecció fantasiosa.
Nosaltres, els de CiU, intentant recuperar el que el pas dels anys i una certa auto complaença ens van fer perdre pel camí i la resta, fent la viu viu i vivint de la fireta.

Ahir tot això i moltes altres coses més, es varen posar de manifest en el debat del Parlament, però de totes les teories abans exposades i dels posicionaments dels diferents partits jo n’extrec una conclusió molt vàlida i és que el PSC no té veu pròpia a Madrid i per aquí ens vindran els problemes quan un TC desprestigiat i polititzat en excés, tombi moltes de les ambicions que els catalans varem refrendar del nostre estatut.
I no és ja que la lluita en contra la crisis econòmica galopant que s’està portant a terme des del govern de l’Estat vagi en sentit oposat al que estan fent els països del nostre entorn, si no que tot i fer evident la discrepància del mateix conseller del govern el sr. Castells front a mesures equivocades com les d’apujar-nos a tots els impostos, els del seu partit, de la ma d’un Montilla que cada cop més sembla el conillet del Duracell, s’empassa els gripaus de quatre en quatre per tal de no fer quedar en evidència el seu president, el ZP, no dubtant en posicionant-se en contra dels interessos d’una Catalunya que dirigeix.
Què no ho recorda president?, Catalunya el primer!!
En el fons el que importa no és el fet de fer un front comú per qüestions fiscals, tot i que també seria bo fer-ho, si no deixar ben clar una vegada més quines son les prioritats d’un PSC a on els espanyolistes varen accedir al poder fent fora a Maragall en aquella mena de cop d’estat intern amb el suport de les espanyes d’esquerres. En el fons en Pasqual també era d’aquesta crosta nacionalista que tant els incomoda.
Fins que tot això no s’hagi revertit en unes eleccions que facin possible un govern catalanista de veritat, incorporant a CiU en solitari o en companyia d’un partit catalanista hi tindrem ben poc a fer i és una llàstima perquè el sentiment sobiraniste, per primera vegada està creixent. No serem capaços d’aprofitar-ho?.