26.2.10

Final de trajecte?

El món i les nostres vides donen moltes voltes, no paren mai de girar, i determinants esdeveniments són del tot imprevisibles. Si fa només una setmana algú m’hagués assegurat que avui escriuria un comentari com aquest que estéu començant a llegir li hagués contestat sense pensar-m’ho gaire que estava sonat.
Però el fet és que si properament no es produeix un gir de cent vuitanta graus aquest podria ser un dels darrers articles d’aquest blog. Un assumpte que espero poder explicar aquí mateix molt aviat en el que seria, llavors sí, el meu darrer comentari, em pot portar a prendre la decisió de desactivar el blog o, com a mínim, de gestionar-lo d’una manera molt diferent, amb un nivell d’activitat molt reduït.
Vull parlar una mica dels blogaires en general i també de mi mateix en particular. Nosaltres, amb els nostres blogs, donem una sortida a un interès que tenim per compartir coses amb els demés. També hi ha qui assegura que els blogaires tenim una dosi de narcisisme superior a la mitjana, i no seré pas jo qui ho negui. Centrant-ho en aquest blog, des que el vaig obrir , m’ha agradat compartir amb valtrus les meves reflexions i pensaments.
A més a més, cal recordar que els blogaires això ho fem de manera totalment voluntària i altruista. Ni drets d’autor ni esgaes ni res. L’única compensació que tenim són les aportacions que, en forma d’agraïments i crítiques, alguns de vosaltres teniu la cortesia de fer-me arribar de tant en tant.
Mitjançant el blog i també al fet d’haver-me bellugat una mica per la xarxa, mogut pel meu interès per conèixer gent i coses noves, he conegut moltes persones amb les que segurament mai ens haguéssim creuat en els nostres respectius recorreguts vitals.
Ja he explicat alguna vegada que a la blogosfera coincidim gent molt diversa i amb interessos sovint contraposats, però n’hi ha un que ens uneix a tots: l’interès per donar a conèixer les nostres opinions. Dit això, encara que de vegades no ho sembli els blogaires també tenim unes necessitats materials que hem d’anar cobrint i arribats a un cert punt, no pretenc pas amagar-ho, també tenim un preu.
Tothom té un preu, també aquells que neguen tenir-lo, que normalment acostumen a ser els primers que sucumbeixen a les temptacions. I ara, inesperadament, se m’ha presentat una situació d’aquestes, un assumpte que m’estic plantejant molt seriosament.
Se’m suggereix, però, com a condició, que d’alguna manera desactivi aquest blog, i el grau de desactivació és el què estem discutim aquests dies. De fet tampoc tinc les coses tan clares sobre el meu futur a la xarxa i la veritat és que tot plegat encara m’ho estic rumiant. De moment això és tot el que puc dir, que no és pas poc però que tampoc és tot. I fins aquí arriba la transcripció del somni que he tingut aquesta nit.
De sobte m’he despertat, molt neguitós, però de seguida he recuperat la tranquil·litat en veure que això que m’ha passat mentre dormia i que he decidit transcriure al blog per tal de compartir-ho amb tots vustes, només havia estat un somni, un malson. Quin ensurt! El que més em preocupava d’aquesta nova situació era el fet de perdre la meva autonomia de treball, la meva independència. Em resistia a admetre que jo pogués passar a dependre d’un tercer, i és que a partir d’una certa edat hi ha coses que costen d’acceptar.
Per tant, celebro que de moment no hagi de deixar d’escriure en aquest blog i espero que tots vosaltres, hi seguiu fent una ullada de tant en tant.
I és que en un blog com aquest no saps mai què t’hi pots trobar. Avui, per exemple, la transcripció quasi literal del somni d’una nit de rauxa i el seny. dos noms que qualifiquen els catalans, diúen. Dos noms que hem anat alternant al llarg de la història. Entre drama i drama, èpoques de rauxa, i èpoques de seny.Es fa dificil, però, trobar èpoques de rauxa que hagin estat pròsperes.
La prudència no ens podia fer traïdors.I hi ha, però, i és quan Catalunya ha avançat de debò, períodes de temps que ni són dramàtics, ni són de rauxa, ni són de seny, sinó que simplement són moments que podríem qualificar d’assenyada rauxa. La Renaixença. El noucentisme. Els temps de la Solidaritat Catalana o els primers caminars de la Mancomunitat. Fins i tot la represa de la Generalitat republicana sota la direcció de Francesc Macia i, més darrerament, els governs de Jordi Pujol o, en tot cas, els primers vint anys dels governs de Jordi Pujol.
Entre el 1980 i el 1992, perquè la gent de Convergència i Unió va bastir el País. A partir del 1993 perquè des d’una posició de força a Catalunya el nacionalisme català “moderat” va ser capaç no només d’influir en la política espanyola, sinó de redreçar-ne la política econòmica i fer-la ben bé canviar de rumb, generant-se un llarg període de creixement econòmic.
Estem –quina òbvietat!- en temps de crisi.
Molta gent ho està passant molt malament.
I no només d’aquell sector, o d’aquell altra. Aquesta crisi és diferent perquè està afectant a tothom. Als joves, molt, però també a la gent gran, i també als que s’acostaven amb tranquilitat als cinquanta anys. Aquesta crisi és molt transversal.
Està afectant al treballador, però també a l’empresari. Està afectant a l’assaliariat, però també a l’autònom. És una crisi que ens demana unes modificacions determinades del mercat de treball, però també que ens repensem el sistema de pensions. No les pensions, quedi clar. Que ens demana recolzar les grans empreses, perquè ens generin llocs de treball, però també al petit empresari, perquè no el perdi.
De la situació actual, certament, no en sortirem amb un cop de rauxa. Però atenció, tampoc amb un excés de seny. És el moment, crec, de nou, de l’assenyada rauxa que ens ha fet sortir del sot d’altres vegades. De l’assenyada rauxa que ha de permetre liderar el País sense ignorar els sots que tenim davant del nas però amb la mirada fixada a l’horitzó. I, certament, per poder fer això és imprescindible no només un govern fort, sinó un govern que sàpiga on ha d’anar, un govern que no només porti sota el braç un projecte de País, sinó una sana ambició nacional i una visió clara de què ens ha portat fins aquí, on són els propers sots que haurem de sortejar però, també i sobretot, on volem portar el País els propers anys.
Un Govern que aposti per la llibertat de la societat. Que surti del menjador de les cases. Que obri les finestres i permeti airejar-se el País. Que tingui clar que el subsidi és una obligació de l’Administració, però que qui no té feina, el que busca és feina, i que per l’Administració ha de ser una prioritat –les obligacions no es prioritzen, es compleixen- la creació del marc adequat per a què les empreses puguin crear ocupació.
Que assumeixi sense complexes que l’emprenedor és algú que amb una idea al cap treballa per a guanyar-se la vida, i que això –guanyar-se la vida - no només no és dolent, sinó que és imprescindible perquè les empreses puguin generar ocupació.
Si les empreses no tenen beneficis, els emprenedors no fan diners. I si els emprenedors no fan diners, dificilment podran oferir feina.
És una raonament molt bàsic, però que a molta gent li genera una severa urticària. Un Govern que s’oblidi de tenir una societat tutel-lada i aposti amb força i de veritat per una societat lliure. Perquè només des de la llibertat una societat tira endavant.
Un Govern que sàpiga que els serveis socials són el primer front de batalla contra l’exclusió, la primera eina d’inclusió social, però que alhora tingui clar que els serveis socials només es poden garantir amb eficàcia si hi ha feina, si hi ha empreses que funcionen, si el consum és l’adequat, si, en definitiva, si el gruix de la societat tira endavant i genera riquesa.
Perquè la riquesa, per a repartir-la, primer cal tenir-la. Un Govern que no ajuda a qui genera riquesa amb l’argument que cal garantir els serveis socials, no només no està ajudant l’emprenedor, sinó que a més a més està posant en risc el futur d’aquests mateixos serveis socials. En resum i per acabar, que a aquest País li cal l’assenyada rauxa de Convergència i Unió, que ja ha donat proves fefaents de la seva capacitat en el passat, i que se sent preparada per a donar-ne de noves en un futur cada dia mes proper.
Bon cap de setmana.

17.2.10

Deixar de perdre el temps

Convergència i Unió dóna el tret de sortida de la cursa per la Generalitat. Aquest any, però, la comtessa no serà la de cada any. Aquest any, aquesta legislatura, serà crucial per la història recent i qui sap si trascendent del nostre País.
L'herència que ens llega el Tripartit és de set anys de mal govern, un mal govern que ha hagut de governar Catalunya amb mal timó i mal navegant durant la tempesta més ofegant que s'ha viscut els darrers temps. La crisi, i la sensació que ningú pot governar la nau, ha deixat el nostre País en una situació de resignació consentida desesperant.
El resultat, accidental o buscat, ha sigut un descrèdit en la política que lluny de suposar una regeneració pot resultar en una pèrdua de l'autoconfiança i de l'empenta que altres temps ens van dur a bon port.
La política catalana ha entrat en la recta final d’una legislatura. El resultat és magre, tant ho és que gairebé no val la pena d’entretenir-se enumerant els disbarats, les contradiccions i les errades que s’hi ha viscut. Els historiadors, un dia o altre en faran l’anàlisi, però avui el conjunt de la nostra societat sap que el Govern de la Generalitat que arrosseguem des de fa dues legislatures s’ha caracteritzat per la ineficàcia davant els greus problemes que tenim com a Poble.
Aquesta manca de direcció encertada, atenta a la panoràmica del món i en concret a l’europea i a la necessitat de projectar amb intel·ligència totes les nostres energies es evident. El diagnòstic és clar, el Govern actual es presoner de les seves dèries. Davant una situació d’especial complexitat com es la que afecta a Catalunya només es capaç d’intentar, equivocadament, fer partidisme a favor de cada un dels tres partits que l’integren.
Què cal fer, doncs? Cal, el que tothom diu: Deixar de perdre el temps. Elegir gent que conegui els problemes –econòmics, socials, espirituals, polítics i culturals- que tenim i que tinguin el coratge de presentar-ne propostes i solucions.
Efectivament, deixar de perdre el temps com a Poble és el primer objectiu davant la tria que hem de fer en les properes eleccions en les quals cal optar per aquells que ens parlin amb realisme i amb la voluntat d’anar endavant. Aquells que ens facin propostes clares i concretes per rellançar la economia i les necessàries reformes per alliberar les energies que ara tenim immobilitzades per mor de les circumstàncies.
Aquells que ens parlin des d’experiència quotidiana de les realitats, que ho facin des de la convicció que ens és possible redreçar-nos i projectar-nos. En definitiva, que s’acabi el perdre el temps en accions intrascendents.
Deixar de perdre el temps vol dir que els guanyadors de les properes eleccions han de presentar a la ciutadania un pla d’objectius prioritaris i que amb els recursos de que disposem siguin aplicats a aquests camps. En economia a l’acompanyament de les empreses, en el camp social a la priorització del que es el nostre model de benestar social, actualitzar-lo a través de reformes sobre el que és indispensable i del que no ho és, en el camp cultural, evitant les duplicitats i fent camí amb la complicitat del teixit associatiu.
Deixar de perdre el temps és l’objectiu de sortida per als propers anys, al que cal que segueixi la convicció de nous plantejaments i capacitats reconegudes han de fer-nos sortir d’aquesta circumstància difícil i orientar-nos a fer passos endavant, amb una visió de conjunt i amb prioritats clares. És per això que m'engresca pensar que aquest nou cicle que encetarem d'aquí a mig any (qui sap si abans) el liderem Convergència i Unió i que del nostre consens, deteniment i seny des d'una estimació profunda per la nostra Nació que ens infonen les nostres ideologies, puguem avançar decididament cap a un pas previ i més necessari que la independència: el dret a decidir.
En definitiva, la plena llibertat.

4.2.10

Les vegueries,governacions o diòcesi.

Som líders en atur, destrucció de llocs de treball i empreses, en dèficit públic i els més endeutats. Però aquí el que cal, es reformar l'organització territorial peti qui peti.
Que es barallin els del territori, i així a la capital els que gaudeixen del sistema, estaran més tranquils.
Aquest dematí el Parlament de Catalunya ha aprovat el projecte de Llei de Vegueries, des de sectors catalanistes s'està celebrant aquesta aprovació com l'assoliment d'una gran cosa, de fet, sense anar més lluny era un dels projectes estrella d'Esquerra ( abans ERC ).
Però què és realment tot això?
La reforma del 2006 de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya incloïa una nova organització, la organització per vegueries, denominació que entronca amb les institucions històriques de Catalunya abans del Decret de Nova Planta i re- instaurades al 1936. Aquest és un, dels tants articles que el Partido Popular va denunciar davant del Tribunal Constitucional, però clar, la famosa sentència sabem que està costant massa en sortir a la llum, tal vegada pel seu gran volum, esperaran a publicar-la al setembre quan comencen els col·leccionables?, (i de regal amb la primera entrega la carpeta arxiu adosat).
El que pot semblar que pugui ser un punt i final a l'organització -encara vigent- provincial de Javier de Burgos de 1833 no és més que un canvi de nom, una perpetuació d'allò que ens volen fer creure que han modificat.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya -pendent del TC-,preveu una nova organització territorial composada pels municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinen -article 2.3 de l'EAC-. El concepte de vegueria, el trobem a l'article 90 de l'EAC, on diu:
-La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern inter-municipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia.
-La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.
La llei, que preveu la creació d'un total de set vegueries (sense incloure ja d'entrada la reivindicada del Penedès) primerament crearà quatre vegueries, i suposadament després crearà la resta, però es podrà desenvolupar.
Pot el Parlament de Catalunya substituir les províncies?
D'entrada no, la Constitució Espanyola a l'article 137, organitza territorialment el territori del Regne d'Espanya "en municipis, províncies i les comunitats autònomes que es constitueixen", i d'igual manera la Llei 7/1985 (Reguladora de les Bases del Règim Local). Aquestes institucions són unes institucions indispensables de l'arquitectònica de l'ordre constitucional i en aquest sentit es refereix la STC 32/1981. La mateixa sentència, remarca que dels arts. 137 i 141 de la CE es desprèn que "la provincia no es sólo circunscripción electoral (arts. 68.2 y 69.2), entidad titular de la iniciativa para la constitución de Comunidades Autónomas (art. 143.1) o división territorial para el cumplimiento de las actividades del Estado (art. 141.1), sino también, y muy precisamente, "entidad local" (art. 141.1) que goza de autonomía para la gestión de sus intereses (art.137)."
Per tant, com podem veure, no encaixaria dins de la estructura constitucional la destrucció de les províncies, però en canvi, sí que seria constitucional un canvi dels límits provincials, ja que així ho preveu l'article 141 de la CE on s'estableix el mecanisme per a la possible alteració dels límits provincials, "Qualsevol alteració dels límits provincials haurà de ser aprovada per les Corts Generals per mitjà d'una llei orgànica". Per tant, sí que seria possible alterar els límits, però hauria de ser per una llei orgànica, de fet, després de la Constitució, ja hi ha hagut alguna alteració .
I tinguen en compte que, tot i que si que es poden alterar els límits provincials, no podem prescindir d'aquestes, quin sentit té aquesta llei? La solució la trobem en la diferència entre província i diputació provincial. L'article 141.2 de la CE declara que "el govern i l'administració autònoma de les províncies seran encomanats a diputacions o a altres de caràcter representatiu". Per tant, del primer precepte podem dir que per tant, poden desaparèixer el nom de "diputació", és a dir, seria substituïda per una "altra corporació" que simplement faria les mateixes funcions que la diputació però tindria un altre nom.
Per tant, tal com hem vist anteriorment solament són constitucionals aquelles vegueries que es corresponen als límits provincials, és a dir, el mateix de sempre però un nom nou. I seria dubtós el cas que es canviaren els límits provincials, s'haurien de fer més d'una vegueria dins d'una mateixa província?
Ara per ara la cosa està clara, la reforma solament modifica el nom, de les províncies, no és cap victòria, és una peça més de maquillatge per fer creure que tinguem més autogovern, li podrem dir vegueria, governacions o diòcesi, però actualment continuem sota administració espanyola.
Tampoc sembla ser, que amb aquest tema, ningú s'en recordi dels senyors del TC, i de que això de suprimir províncies, es feina dels amics de Madrid. Que generalment no solen estar gaire per aquests tipus de feines.Tot plegat un despropòsit més.

3.2.10

No frivolitzem.

A perro flaco todo son pulgas. Empro el castellà en una dita coneguda per referir-me al govern espanyol i als seus problemes continuats. Anuncia precipitadament i improvisada l’allargament de l’edat de jubilació. Els pocs aliats que li quedaven rebutgen la mesura. No és d’estranyar. La sortida de la crisi (inicialment inexistent) no la pagarà la política social, explicava el President Zapatero.
Avui fins i tot els sindicats saben que per saber la veritat s’ha de negar qualsevol afirmació que faci l’ínclit Zapatero. Recorden “Aprobaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”?
La crisi la estan pagant els de sempre i la política social rep de valent. L’ocupació, la feina, és la primera política social.El primer que penso és que hi veig una improvisació malaltissa o mala fe en treure-ho sense estudiar i sense una proposta en ferm, justament en la setmana en que el President espanyol se’n va al World Economic Forum de Davos i, amb la por del que li pot caure a sobre (que ens cau igualment i a tots) se’n empesca la de treure aquest globus sonda gens treballat ni prou meditat. Així, dit de passada, també es pensa que s’estalviarà que pensem en l’augment de l’atur (4.326.000 aturats -18,8%- i pujant), o l’11,8% de dèficit públic del 2009 (que ja veurem si no és més) i la retallada subsegüent que ens ha de venir al damunt necessàriament. En definitiva, una cortina de fum per acontentar els prestamistes i economies mundials que han de confiar en nosaltres per a deixar-nos els diners que gastem de més.
Tornant al tema de la jubilació, és cert que hi ha altres Estats que ja ho estan aplicant però sempre d’una manera raonada i ben estudiada. Si les pensions són un pacte entre generacions, ens cal un debat seriós sobre qui, com i quan. Reconeixent que el debat és sobre la taula dels tècnics, molt probablement s’hauria d’haver fet –igual que molts d’altres- en el moment en que les coses anaven bé.
Tampoc no es pot passar a tothom pel mateix sedàs ja que ni totes les feines són iguals ni tothom ha cotitzat durant els mateixos anys i, per tant, hi haurem de trobar factors correctors amb seny i sentit comú.
És evident que també caldrà tenir en compte la força de treball més jove que anirà entrant progressivament al mercat i, per tant, considerar que frenar-la seria un error que pagaríem molt car. Haurem d’afegir-hi molta dosi de pedagogia i flexibilització laboral per tal de que ens anem mentalitzant de que si bé no podem fer algunes feines quan tenim certa edat, sí que en podem fer d’altres, fins i tot millor que quan s’és molt jove. Vull dir que haurem de trobar la manera de que puguem evolucionar de feines més físiques, estressants o que requereixin molta concentració cap a feines de més paciència i tacte humà. Si som una mica intel·ligents sabrem trobar fórmules per continuar actius en feines alternatives, treballar menys hores, etc. No m’ho miro només des d’un plano econòmic –que és obvi que cal- sinó de pur retorn de valors a la societat en el moment en que l’experiència acumulada es tant gran.
Aquest debat exigeix molta responsabilitat i fer-lo d’aquesta manera és negatiu i enrocarà les parts. Una vegada més, aquesta frivolitat dels governants actuals del PSOE és esfereïdora.
Costa avall i sense frens. Així és com va avui el govern espanyol.