Final de trajecte?

El món i les nostres vides donen moltes voltes, no paren mai de girar, i determinants esdeveniments són del tot imprevisibles. Si fa només una setmana algú m’hagués assegurat que avui escriuria un comentari com aquest que estéu començant a llegir li hagués contestat sense pensar-m’ho gaire que estava sonat.
Però el fet és que si properament no es produeix un gir de cent vuitanta graus aquest podria ser un dels darrers articles d’aquest blog. Un assumpte que espero poder explicar aquí mateix molt aviat en el que seria, llavors sí, el meu darrer comentari, em pot portar a prendre la decisió de desactivar el blog o, com a mínim, de gestionar-lo d’una manera molt diferent, amb un nivell d’activitat molt reduït.
Vull parlar una mica dels blogaires en general i també de mi mateix en particular. Nosaltres, amb els nostres blogs, donem una sortida a un interès que tenim per compartir coses amb els demés. També hi ha qui assegura que els blogaires tenim una dosi de narcisisme superior a la mitjana, i no seré pas jo qui ho negui. Centrant-ho en aquest blog, des que el vaig obrir , m’ha agradat compartir amb valtrus les meves reflexions i pensaments.
A més a més, cal recordar que els blogaires això ho fem de manera totalment voluntària i altruista. Ni drets d’autor ni esgaes ni res. L’única compensació que tenim són les aportacions que, en forma d’agraïments i crítiques, alguns de vosaltres teniu la cortesia de fer-me arribar de tant en tant.
Mitjançant el blog i també al fet d’haver-me bellugat una mica per la xarxa, mogut pel meu interès per conèixer gent i coses noves, he conegut moltes persones amb les que segurament mai ens haguéssim creuat en els nostres respectius recorreguts vitals.
Ja he explicat alguna vegada que a la blogosfera coincidim gent molt diversa i amb interessos sovint contraposats, però n’hi ha un que ens uneix a tots: l’interès per donar a conèixer les nostres opinions. Dit això, encara que de vegades no ho sembli els blogaires també tenim unes necessitats materials que hem d’anar cobrint i arribats a un cert punt, no pretenc pas amagar-ho, també tenim un preu.
Tothom té un preu, també aquells que neguen tenir-lo, que normalment acostumen a ser els primers que sucumbeixen a les temptacions. I ara, inesperadament, se m’ha presentat una situació d’aquestes, un assumpte que m’estic plantejant molt seriosament.
Se’m suggereix, però, com a condició, que d’alguna manera desactivi aquest blog, i el grau de desactivació és el què estem discutim aquests dies. De fet tampoc tinc les coses tan clares sobre el meu futur a la xarxa i la veritat és que tot plegat encara m’ho estic rumiant. De moment això és tot el que puc dir, que no és pas poc però que tampoc és tot. I fins aquí arriba la transcripció del somni que he tingut aquesta nit.
De sobte m’he despertat, molt neguitós, però de seguida he recuperat la tranquil·litat en veure que això que m’ha passat mentre dormia i que he decidit transcriure al blog per tal de compartir-ho amb tots vustes, només havia estat un somni, un malson. Quin ensurt! El que més em preocupava d’aquesta nova situació era el fet de perdre la meva autonomia de treball, la meva independència. Em resistia a admetre que jo pogués passar a dependre d’un tercer, i és que a partir d’una certa edat hi ha coses que costen d’acceptar.
Per tant, celebro que de moment no hagi de deixar d’escriure en aquest blog i espero que tots vosaltres, hi seguiu fent una ullada de tant en tant.
I és que en un blog com aquest no saps mai què t’hi pots trobar. Avui, per exemple, la transcripció quasi literal del somni d’una nit de rauxa i el seny. dos noms que qualifiquen els catalans, diúen. Dos noms que hem anat alternant al llarg de la història. Entre drama i drama, èpoques de rauxa, i èpoques de seny.Es fa dificil, però, trobar èpoques de rauxa que hagin estat pròsperes.
La prudència no ens podia fer traïdors.I hi ha, però, i és quan Catalunya ha avançat de debò, períodes de temps que ni són dramàtics, ni són de rauxa, ni són de seny, sinó que simplement són moments que podríem qualificar d’assenyada rauxa. La Renaixença. El noucentisme. Els temps de la Solidaritat Catalana o els primers caminars de la Mancomunitat. Fins i tot la represa de la Generalitat republicana sota la direcció de Francesc Macia i, més darrerament, els governs de Jordi Pujol o, en tot cas, els primers vint anys dels governs de Jordi Pujol.
Entre el 1980 i el 1992, perquè la gent de Convergència i Unió va bastir el País. A partir del 1993 perquè des d’una posició de força a Catalunya el nacionalisme català “moderat” va ser capaç no només d’influir en la política espanyola, sinó de redreçar-ne la política econòmica i fer-la ben bé canviar de rumb, generant-se un llarg període de creixement econòmic.
Estem –quina òbvietat!- en temps de crisi.
Molta gent ho està passant molt malament.
I no només d’aquell sector, o d’aquell altra. Aquesta crisi és diferent perquè està afectant a tothom. Als joves, molt, però també a la gent gran, i també als que s’acostaven amb tranquilitat als cinquanta anys. Aquesta crisi és molt transversal.
Està afectant al treballador, però també a l’empresari. Està afectant a l’assaliariat, però també a l’autònom. És una crisi que ens demana unes modificacions determinades del mercat de treball, però també que ens repensem el sistema de pensions. No les pensions, quedi clar. Que ens demana recolzar les grans empreses, perquè ens generin llocs de treball, però també al petit empresari, perquè no el perdi.
De la situació actual, certament, no en sortirem amb un cop de rauxa. Però atenció, tampoc amb un excés de seny. És el moment, crec, de nou, de l’assenyada rauxa que ens ha fet sortir del sot d’altres vegades. De l’assenyada rauxa que ha de permetre liderar el País sense ignorar els sots que tenim davant del nas però amb la mirada fixada a l’horitzó. I, certament, per poder fer això és imprescindible no només un govern fort, sinó un govern que sàpiga on ha d’anar, un govern que no només porti sota el braç un projecte de País, sinó una sana ambició nacional i una visió clara de què ens ha portat fins aquí, on són els propers sots que haurem de sortejar però, també i sobretot, on volem portar el País els propers anys.
Un Govern que aposti per la llibertat de la societat. Que surti del menjador de les cases. Que obri les finestres i permeti airejar-se el País. Que tingui clar que el subsidi és una obligació de l’Administració, però que qui no té feina, el que busca és feina, i que per l’Administració ha de ser una prioritat –les obligacions no es prioritzen, es compleixen- la creació del marc adequat per a què les empreses puguin crear ocupació.
Que assumeixi sense complexes que l’emprenedor és algú que amb una idea al cap treballa per a guanyar-se la vida, i que això –guanyar-se la vida - no només no és dolent, sinó que és imprescindible perquè les empreses puguin generar ocupació.
Si les empreses no tenen beneficis, els emprenedors no fan diners. I si els emprenedors no fan diners, dificilment podran oferir feina.
És una raonament molt bàsic, però que a molta gent li genera una severa urticària. Un Govern que s’oblidi de tenir una societat tutel-lada i aposti amb força i de veritat per una societat lliure. Perquè només des de la llibertat una societat tira endavant.
Un Govern que sàpiga que els serveis socials són el primer front de batalla contra l’exclusió, la primera eina d’inclusió social, però que alhora tingui clar que els serveis socials només es poden garantir amb eficàcia si hi ha feina, si hi ha empreses que funcionen, si el consum és l’adequat, si, en definitiva, si el gruix de la societat tira endavant i genera riquesa.
Perquè la riquesa, per a repartir-la, primer cal tenir-la. Un Govern que no ajuda a qui genera riquesa amb l’argument que cal garantir els serveis socials, no només no està ajudant l’emprenedor, sinó que a més a més està posant en risc el futur d’aquests mateixos serveis socials. En resum i per acabar, que a aquest País li cal l’assenyada rauxa de Convergència i Unió, que ja ha donat proves fefaents de la seva capacitat en el passat, i que se sent preparada per a donar-ne de noves en un futur cada dia mes proper.
Bon cap de setmana.