A perro flaco todo son pulgas. Empro el castellà en una dita coneguda per referir-me al govern espanyol i als seus problemes continuats. Anuncia precipitadament i improvisada l’allargament de l’edat de jubilació. Els pocs aliats que li quedaven rebutgen la mesura. No és d’estranyar. La sortida de la crisi (inicialment inexistent) no la pagarà la política social, explicava el President Zapatero.Avui fins i tot els sindicats saben que per saber la veritat s’ha de negar qualsevol afirmació que faci l’ínclit Zapatero. Recorden “Aprobaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”?
La crisi la estan pagant els de sempre i la política social rep de valent. L’ocupació, la feina, és la primera política social.El primer que penso és que hi veig una improvisació malaltissa o mala fe en treure-ho sense estudiar i sense una proposta en ferm, justament en la setmana en que el President espanyol se’n va al World Economic Forum de Davos i, amb la por del que li pot caure a sobre (que ens cau igualment i a tots) se’n empesca la de treure aquest globus sonda gens treballat ni prou meditat. Així, dit de passada, també es pensa que s’estalviarà que pensem en l’augment de l’atur (4.326.000 aturats -18,8%- i pujant), o l’11,8% de dèficit públic del 2009 (que ja veurem si no és més) i la retallada subsegüent que ens ha de venir al damunt necessàriament. En definitiva, una cortina de fum per acontentar els prestamistes i economies mundials que han de confiar en nosaltres per a deixar-nos els diners que gastem de més.
Tornant al tema de la jubilació, és cert que hi ha altres Estats que ja ho estan aplicant però sempre d’una manera raonada i ben estudiada. Si les pensions són un pacte entre generacions, ens cal un debat seriós sobre qui, com i quan. Reconeixent que el debat és sobre la taula dels tècnics, molt probablement s’hauria d’haver fet –igual que molts d’altres- en el moment en que les coses anaven bé.
Tampoc no es pot passar a tothom pel mateix sedàs ja que ni totes les feines són i
guals ni tothom ha cotitzat durant els mateixos anys i, per tant, hi haurem de trobar factors correctors amb seny i sentit comú.És evident que també caldrà tenir en compte la força de treball més jove que anirà entrant progressivament al mercat i, per tant, considerar que frenar-la seria un error que pagaríem molt car. Haurem d’afegir-hi molta dosi de pedagogia i flexibilització laboral per tal de que ens anem mentalitzant de que si bé no podem fer algunes feines quan tenim certa edat, sí que en podem fer d’altres, fins i tot millor que quan s’és molt jove. Vull dir que haurem de trobar la manera de que puguem evolucionar de feines més físiques, estressants o que requereixin molta concentració cap a feines de més paciència i tacte humà. Si som una mica intel·ligents sabrem trobar fórmules per continuar actius en feines alternatives, treballar menys hores, etc. No m’ho miro només des d’un plano econòmic –que és obvi que cal- sinó de pur retorn de valors a la societat en el moment en que l’experiència acumulada es tant gran.
Aquest debat exigeix molta responsabilitat i fer-lo d’aquesta manera és negatiu i enrocarà les parts. Una vegada més, aquesta frivolitat dels governants actuals del PSOE és esfereïdora.
Costa avall i sense frens. Així és com va avui el govern espanyol.
10 comentaris:
¿Pot l'augment de l'esperança de vida i la baixa natalitat fer esclatar en mil trossos el sistema públic de pensions?
Hi ha experts que miren cap a el futur i adverteixen d'aquest risc i altres que no es mostren tan catastrofistes, però en tot cas la ministra Elena Salgado ha subratllat l'efecte que ja té l'envelliment de la població: “El 1975, els majors de 65 anys cobraven pensió durant una mitjana de cinc anys i ara la cobren durant quinze”.
En temps de crisi quan es demostra la capacitat per dirigir un país, amb la visió del futur, els criteris a seguir, les mesures adoptades, la coherència.
El govern de Zapatero, s'ha caracteritzat, en política econòmica, per prendre decisions aïllades, a batzegades i gens convincents, i també per dubtar, haver de rectificar, tirar enrere amb les decisions preses, la qual cosa provoca inseguretat i desconfiança.
La política i la nitroglicerina tenen una cosa en comú, la seva inestabilitat. En el moment que es sacseja pot explosionar. Els partits polítics, com els que es dediquen científicament a la manipulació de compostos químics perillosos, han de ser conscients del que tenen entre mans, ja que la política sense mà esquerra, saviesa, cooperació, caràcter, lideratge i una actitud generosa pero ferma, té sempre el mateix resultat: el big bang.
La corda es trenca pel costat més feble i això és el que, amb la nova pretensió de perllongar fins als seixanta-set anys l'edat de jubilació, esta aconseguim Celestino Corbacho.
No hi ha espai aquí per a esmicolar xifres o llençar d'estadística, però si que està clar que moltes persones, per a tenir dret a una pensió, hauran treballat i cotitzat cinquanta tres anys de la seva vida, per a després passar uns quants anys amb una escassa i miserable pensió.
Malament anem per encarar així la crisi, senyor Zapatero.
Protecció al capital i abandó dels febles. No serà la maldestra dreta qui el farà fora. Serà vostè mateix, a l'empra els mètodes dels fatxes, vostè solt esta cavant la seva tomba, com li va passar a González.
Es tracta de mesures que són correctes. Almenys, el abstracte. El que falta és saber si Zapatero té realment intenció de tirar-les endavant o es tracta només de globus-sonda , o de senyals enviats als mercats internacionals que comencen i amb rao, a dubtar de la solidesa del deute espanyol.
Salut.
Quan en una economia un dels principals problemes és el de la desocupació. Quan una societat està neguitosa per no perdre el seus llocs de treball. Quan un salari a fi de més és un valor massa preuat. Quan la gent està preocupada per què la inversió que a fet, en forma d’impostos i cotitzacions socials al llarg de la seva vida, en favor dels demés, li pugui retornar ara, si veritablement la necessita, en forma de pensió o prestació, és un error de càlcul massa important proposar una reforma de les pensions. En la setmana en què s’ha fet evident que la retirada de l’ajut dels 400 euros farà minvar molt els ingressos a milions de pensionistes, ens llencen una altra reforma, que ataca la línia de flotació de molts que ho han de ser en breu.
I plantejar la reforma ara, és un error de càlcul perquè Corbacho està mirant més la seva butxaca, que no pas la dels ciutadans i ciutadanes, i la dels milers de persones que hores d’ara, i a prop de l’accés a la pensió, veuen com la pastanaga, el premi merescut, se’ls allunya.
Juvilar-se no és que sigui una missió impossible, fins i tot VIURE ja s'hi està tornant..
M´ha agradat molt el teu post i molts ànims!
Una abraçada.
J.L
No se cae la cara de vergüenza al Gobierno socialista cuando, en 2008, prometió a los españoles que el porcentaje del desempleo no sobrepasaría el 7%. Siete.
El 20, oiga, el 20. Estamos en el 20 por ciento y subiendo.
De cagadubtes en sobren arreu. Perquè no comença per prohibir les prejubilacions als 50 anys? Prejubilacions que massa vegades (gairebé sempre) son de bancs i caixes o multinacionals amb beneficis.
Publica un comentari a l'entrada