BON ANY 2008 !!

Aquest és el darrer comentari al bloc de l’any, d’un any que ja s’acaba i que ha estat important en la meva vida, políticament i personalment parlant.

Un any que ha marcat el final d’una pobra legislatura, de la figura d’un Rodríguez Zapatero que ens va aixecar la camisa a tots, especialment a Catalunya.

El més angoixant és que la intenció de vot per a les eleccions del març no el deixen mal parat tot. No obstant això, hem d’anar molt en compte amb el “factor abstenció”. La classe política hem de poder fer, mitjançant propostes que toquin de peus a terra, que la gent vagi a votar o que no malbarati el vot.

Podria tornar a enumerar totes les desgràcies que han caigut sobre Catalunya durant la segona meitat de l’any i que han tingut al Tripartit com a principal protagonista, tant per acció com per omissió, però sento la necessitat de ser constructiu ara que som a les portes d’un nou any i que arribem a unes eleccions generals.

Mai no havíem tingut un país tan feble com ara, i no ho hem de permetre! Cal que CiU sigui forta a Madrid per defensar amb contundència i exigència els interessos dels catalans! I per aconseguir-ho, CiU defensarà els interessos de tota la gent que viu a Catalunya, garantint una sèrie de valors sustentats en la dignitat de la persona: família, cohesió, seguretat, llibertat, respecte, responsabilitat, autoritat i la cultura de l’esforç.

Només per aquest camí s’assoleix un País real, vertebrat, amb personalitat retrobada i capaç d’assumir qualsevol dels reptes que ens planteja el segle XXI.

Defugim dels encantadors de serps que, al final, acabant encantant la gent amb promeses que sabem perfectament que no compliran. No és aquest el model de societat al qual estem acostumats, si més no quan el que toca és no ser uns somiatruites.

Tot això respon, com no em cansaré d’insistir, a la decidida voluntat de construir i, si voleu que sigui més acurad, de reconstruir un País, Catalunya, el respecte i el prestigi del qual s’han posat en entredit des que malgoverna el Tripartit.

A CiU ho tenim molt clar i, com sabeu, no tanquem la porta a ningú que s’estimi el País, més enllà de les esquerres o les dretes, i vulgui contribuir amb les seves propostes a retornar-lo al lloc capdavanter que sempre ha ocupat. Hi ha molta feina i molta il.lusió per dur-la a terme.

Que no es trenqui, doncs, aquesta màgia!
Bon Any!

28 / 12 / 2007

2007, L'ANY DE LA PUNXADA- S'HA TRENCAT LA BOMBOLLA

Acaba l’any que passarà a la història com el de la punxada de la bombolla immobiliària a Espanya i el del principi d’una crisi en el sistema financer internacional.

En l’últim poc podem desxifrar encara, més que dir que l’episodi actual que viu el món suposa un enduriment creditici per a les entitats financeres de mig planeta.

Amb empreses sense apalancaments importants però amb clients i consumidors molt endeutats, els efectes de l’economia global poden ser generalitzats i duradors. Tanmateix, com temps hi haurà per saber fins quin punt ens afecta aquesta crisi del sistema financer mundial, de moment acomiadarem l’any fent referència a la nostra realitat més immediata.
Amb el temps tot torna al seu lloc i tot el que puja, baixa. Li ha succeït ara al mercat immobiliari dirigit per una colla de professionals i una altra colla de pirates.

Els primers segueixen al sector i els segons han hagut de plegar o poc els hi queda. Parlo dels que es van aprofitar del moment per aprofitar-se també de les persones, dels qui van obrir una agencia immobiliària, negoci de finques, sense entendre res en aquesta temàtica, pel simple fet de comprar i vendre tot especulant i augmentant aquesta famosa bombolla immobiliària que al final ha acabat petant. La situació si parlem del preu de la vivenda es feia ja insostenible per la gran majoria. L'accés a l'habitatge nou o el de lloguer es feia impossible, insostenible.

Els preus augmentaven cada any fruit de la mateixa especulació i d'aquest impopular euribor que tothom coneix però pocs saben que significa. La bonança per a molts ciutadans arriba quan llegim que ara, després de tants anys d'abusos, el preu dels habitatges nous, els de segona mà i els de lloguer baixarà. Amb la davallada del sector també serà difícil vendre immobles o sigui que cal fer lectures ben diverses. Els qui tenen moltes cases que han anat comprant gràcies a la bonança especulativa dels darrers anys no les podran vendre o, si les venen, serà a preus inferiors als de compra. Els propietaris de pisos de lloguer deixaran de fer l'agost i, amb preus més baixos, el sector de la població que podrà llogar un pis serà més ampli.

Els constructors i promotors hauran de cordar-se el cinturó mentre els agents immobiliaris falsos, els que van aparèixer com a bolets, hauran de plegar veles i tornar a casa. Per últim, els habitatges de propietat tindran més valor pels seus propietaris perquè fins ara el preu s'incrementava dia a dia i molts no li donaven el valor que té o, dit d'una altra manera, no apreciaven el fet de tenir una casa o no recordaven quan els havia costat aconseguir-la. Aquests, per sort, son pocs. En tot cas, la ralentització de la construcció i la davallada d'aquest sector beneficia la gran majoria. Hi ha una cosa que, amb tot el que he explicat, no ha canviat.

Hi ha una gran part del nostre món que quan va començar l'especulació i el boom de la construcció no tenien casa i ara tampoc en tindran. Son totes aquelles persones que cada dia, quan es lleven al matí, han d'inventar-se una nova vida diferent a la del dia anterior perquè no tenen diners ni res de valor material. Son pobres en bens però potser no en altres valors molt més importants.
Va arribant l’hora d’estrènyer-se el cinturó, d’afrontar la que se’ns ve a sobre i de no fer massa cas als nostres polítics, els que manen per eludir la seva responsabilitat a poques hores d’unes eleccions i els altres perquè no s’assabenten de res. Els primers pretenen que creguem que estem en 2004 i els segons que no poden manar per culpa d’un robatori al març de 2003. L’esdevenir immediat serà espès i no permetrà el driblatge, els pressuposts recentment aprovats són un disbarat que ens condueix fins i tot més ràpid cap al precipici.

El PP va sostenir com a sistema de creixement l’endeutament i l’especulació, però la gestió socialista ha mantingut el mateix mecanisme i no ha posat fre a aquesta dinàmica suïcida.
La crisi, que al 2008 serà una evidència que difícilment es podrà disfressar, respon exclusivament a un elevat preu de l’habitatge i en d’exuberant excés d’oferta, no te res a veure amb els tipus d’interès ni amb l’aturada en el creixement econòmic d'Espanya.

L’especulació immobiliària, motivada per la gran demanda per inversió i per una facilitat financera sense precedents, ha perdut recorregut. Res del que avui està en venda té una coordinada relació amb la capacitat d’endeutament o amb el poder d’adquisició dels ciutadans en termes generals.
A les zones de major prestigi immobiliari i demanda històrica (centre de les grans ciutats), hi continua havent client potencial, però és incapaç d’assolir els preus del mercat. A poc a poc el sector reduirà el seu marge de negoci i acceptarà proporcions raonables quan no de pèrdues.

El descens de les vendes portarà la reducció dels preus i amb ell, la punxada assolirà, fins i tot, les zones de major pes. D’altra banda, la desorbitada oferta que en alguns municipis arriba a ser el triple de la demanda en termes absoluts, és una evidència en forma de rètols cada vegada més grans i llampants. Estudiant el ritme de vendes d’anys molt positius com 2004 o 2005, deduïm que, per absorbir l’estoc actual, haurà de passar un lustre almenys a fi d’equilibrar el producte programat amb la clientela prevista.
El major problema sorgeix del fet que per estructurar un equilibri al sector de l’habitatge és precís el recorregut d’aquests cinc o sis anys com a mínim, a un ritme racionalment alt, però amb una condició desastrosa per a la nostra economia: que no s’edifiqui ni un sol pis addicional en aquest període. Hi ha municipis petits en els quals la demanda funcional pertanyia a inversors i actualment, amb la seva desaparició, no queden compradors socials dels de sempre.
El promotor que vulgui deslliurar-se de la batalla que s’entaularà a finals de 2008, haurà de baixar els seus preus ràpidament. Després de l’estiu de l’any que ve, per a molts analistes, creuen que serà massa tard. El comprador per motiu d’ús està pràcticament esgotat i el client inversor ha desaparegut. Cada vegada queden menys hectàrees en les que sacsejar-ne la por. Els promotors han abusat d’un escenari que els hi era propici, els bancs i caixes han incendiat el sistema amb un crèdit gairebé irracional, el govern anterior va fonamentar la bonança en una fal•làcia i l’executiu actual no ha establert cap correcció a tenir en compte.
Per acabar, i sense ànim de fotre, vull reflectir quatre xifres obtingudes sobre l’activitat financera espanyola i la seva relació amb el sector que ens ocupa. Defineixen clarament el lloc exacte del qual sortim i des d'on, tant aviat ens mengem l’últim gra de raïm la pròxima nit de Cap d’any, partiran les nostres expectatives econòmiques:
El sector immobiliari-constructor-hipotecari absorbeix el 63% del crèdit de les entitats financeres. Un 23% més que fa deu anys.
El crèdit per a activitats immobiliàries representa el 32,4% del crèdit a totes les activitats productives, mentre que el 1997 era del 8%.
La suma del crèdit a activitats immobiliàries i la construcció representen un 49% del total de crèdit per a activitats productives, quan fa deu anys era del 21%.
Finalment, un detall que representa molt clarament cap a on s’ha dirigit aquest microcosmos anomenat Espanya, fa referència al fet que el crèdit a les activitats immobiliàries actuals és més del doble (282.000 milions d’euros) que el destinat a la indústria (132.000 milions).
Si a la darrera xifra, li sumem que el crèdit al sector de la construcció és també major que al crèdit industrial, tenint en compte que fa tan sol deu anys el crèdit a la indústria era gairebé 4 vegades més gran que el d’activitats immobiliàries, arribem en la conclusió que a Espanya es finança fonamentalment la producció de maons.
Una abraçada a tots/es! – Feliç any nou !

BON NADAL I BONES FESTES...........!!!

Fuig de tòpics pre-establerts.
Felicita qui veritablement creus que has de felicitar, qui s'ho mereix, qui estimes, perque no hi ha res tan bonic com rebre noticies d'algú estimat. No mal gastes paper (postal, cartes,...) en excés, enviant sense criteri, i pensa que l'efecte del canvi climàtic ja es un fet i hem de conservar els nostres boscs.
Compra al petit i mitja comerç per a les festes. Les grans superfícies no et donen cap guany a tu. El petit comerç segurament si, encara que sigui indirectament.
No gastes massa paper pels paquets i decoració dels regals.
Regala llibres, musica, entrades a concerts o al teatre: regala cultura.
Regala el mes barat de tot: una rialla, un somriure, una bona cara, aclarir un malentès, o dir a algú que l'estimes.
Compra en català. Viu en català. Compra joguines i llibres en català. Escolta musica d'autors d'aquí.
No caiguis en el consumisme excessiu: pensa que hi ha milions de persones que es moren de fam.
Ves en compte en les gresques i festes: si consumeixes alcohol fes-ho de manera responsable i no condueixis.

Bon Nadal i bones festes! A tots aquells que heu tingut la paciència d’anar llegint el bloc.i que els vostres desitjos es facin realitat.

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.
(Joan Salvat - Papasseit).

Bon Nadal i Bones Festes.

FRED DE HIVERN

                                                                                                                                                        
   Torna a fer uns dies de força fred i encara no ha arribar l’hivern. Les“mares Noel” estan així.

PROU !!

Avui, a la premsa local,surt un article firmat pel Sr Daniel Masagué portaveu de CIU, os copio aquest article,per reflexionar una mica,es digne de pensar,que està passant a la Torre.
Crec,que les demés formacions i partits politics torrencs, haurien de pendre-hi nota ,i actuar amb consecuència,si mes no,dir la seva i posicionarse,si ja els hi està be la Torre que tenim o volem una altra forma de fer i actuar de politica municipal.
Si tots diem PROU!!, potser encara hi haurà algún futur DIGNE per Torredembarra i si no som prou valents ja es hora de canviar els partits desde la base. A veure si es veritat que l´unic que ens porta a entrar en aquesta casa gran enomenada Casa de La Vila es el poble i no els interessos personals.
.Explicacions al Partit Socialista de Torredembarra:
A l’últim “Som-Hi”, i també aquí, en aquest mateix medi ( el Mònic)es va publicar un article meu on vaig fer unes declaracions, que ara amb mes tranquil·litat, crec que he de aclarir, puntualitzar i si cal, rectificar. El fet es que no vaig ser just amb el Partit Socialista, ni amb els seus representants.
En el mes de setembre va tindre lloc una entrevista entre els líders de cadascun dels partits del govern municipal i jo mateix. En aquesta trobada s’hem van preguntar sobre quina era la voluntat de CiU respecte al possible fet de establir negociacions que entrés a formar part del govern del nostre poble.
La meva resposta va ser inmediata; ho haviem de intentar. Els motius: per una banda la meva responsabilitat cap els votants de CiU i per l´altra la voluntat de intentar formar un govern estable i de prosperitat per la Torre i que no fos per culpa del nostre partit i que no es podes assolir un fet capdal com aquest. Desprès d´una llarga e inexplicable espera (gaire bé dos mesos), arriba la primera reunió. La convoquen per parlar de perssupostos, la cual cosa ens sorprèn ja que aquest tems ja s´havía abordat entre regidors. CiU no hi va posar cap objeció, es mes, va deixar que el guió i el ordre del día anés a càrrec del PSC, que era qui convocava la reunió.
Es va succeir una segona reunió on hi vam continuar aportant la nostra bona actitud.
En aquell moment en veure que questes reunions no portaven a rés i que eren una total perdua de temps vaig arrivar a la conclusió de que era el Partit Socialista el que ens prenia el pel, desprès he pogut constatar que no era així. Les formes i els continguts que els representants del PSC esgrimien , eren consignes directes del Sr. Jiménez. Vaig preguntar al sr. Jiménez la raó per la que volien parlar de pressupostosi la resposta va ser que era perque ens anessim coneixent.
De tot aquest desgraciat afer, no puc extraure res mes que el Sr. Jiménez ens ha estat utilitzant a tots. En primer lloc a nosaltres perque ell pensava que mentre estaven negociant nosaltres deixaríem d´exercir d´oposició i, en segon terme, la nova junta del PSC utilizant-la per a guanyar temps.
Quan dic guanyar temps ho dic perque jo estava informat dia a dia de les negociacions amb els tres partits restants de l’oposició. Amb tots tres de formes diferents el sr. Jiménez ha tingut negociacions al mateix temps mentre amb Convergència i Unió, intentava el que diríem amb termes futbolístics, adormir el partit, si mes no això no es seriós ni crec que sigui estética ni éticament correcte.
Es per aquesta raó, que dic prou, el Sr. Manuel Jiménez, alcalde de Torredembarra, ha d´actuar de manera mes seriosa. Crec que tant en política com en tots els ordres de la vida no tot val. No es pot manipular a l’oposició, i el que es mes seriós, al seu propi partit. Es per això, que no vaig estar encertat quan em vaig qüestionar, si el model socialista estava esgotat, o era el del Sr. Jiménez. El model socialista es vigent, ha guanyat les eleccions en aquest poble, ha fet coses positives, i en pot seguir fent.Però en aquest moment està liderat per una persona que ha esgotat el seu cicle i que ha fet que el govern i el seu partit estigui sumit en un mar de desorientació, sense idees i el que es pitjor sense il.lusió.Crec que només es pot arreglar la situació si ell es capaç, de tornar als seus orígens , sino penso que es millor que ho deixi, i que passin al front del partit d´altres amb noves idees, i així no deixar en mal lloc un partit, que no s´ho mereix.
Nosaltres pensant en el poble aportàvem, en aquest possible pacte:
-1º Planificació de mandat a mig i a llarg termini, per la Torredembarra del futur.
- 2º Millorar la gestió , la governabilitat i donar estabilitat.
- 3º Coordinació entre les diferents àrees
- 4º Participació ciutadana amb tot el que fos susceptible de fer-ho.
- 5º Transparència, per la dignificació de la política, i els polítics Torrencs.
Que demanàvem? Senzillament, instruments per porta a terme el que oferíem, i una cosa més, repartir l’alcaldia en proporció al numero de vots.
Vull aprofitar, per aclarir la meva posició particular, vers un pacte socio-convergent.la meva visió personal respecte a un possible pacte PSC i CiU és que per salut democràtica no és convenient.Ambl´alcaldia en joc o sense ella.La raó principal és que CiU és la veritable alternativa al govern actual.És l´unica força,d´engendrar d´altres majories possibles per a governar el nostre Poble en el cas de què sigui necessari i en conseqüencia hauria de romandre a l´oposició del govern actual.Però aquesta és,tal i com he dit,la meva visió personal que en aquest cas no coincideix amb la del partit,però que acato amb total disciplina i sense dubtar.
Una breu,explicació del fets farà mès comprensible les nostres actuacións;l´Asamblea local de Torredembarra va expressar que en igualtat de condicións i compartint l´alcaldia s´havia de pactar.A més,ho vaig consultar al President de la Federació de Tarragona de CiU i va coincidir amb el criteri que havia manifestat l´Assemblea local.Finalment la direcció de Barcelona va coincidir en aquesta idea.Per tant,no és una decisió meva,sino un encàrrec,recolzat per tot el partit.Tampoc són ànsies personals de poder,ja que aquesta faceta fa anys que la tinc coberta.
Per anar sintetitzant, el pacte no ha sigut possible per culpa de d´una sola persona;el Sr.Jiménez.Amb el seu personalisme,la por de deixar de ser el protagonista,la seva actitud d´utilitzar mitges veritats,la seva falta de voluntad i la seva poca serietat,ens ha fet perdre el temps a tots.
La demostració de la seva manca de voluntat per arrivar a un acord va ser cuan un dia en veure´s atrapat en la seva estratègia de dilació i perdua de temps,va comentar:``Convergència i Unió,no em va donar ni un dia d´alcaldia,jo tampoc ni donaré ni mig´´.Vull que sàpiga que per a mi no hi ha cap problema.Aquest no és l´escenari que personalment prefereixo,però ha de saber que amb la seva actitud,no només ha perjudicat al poble fent que no pugui tenir un pacte estable,sinó que a més entra en una contradicció amb els seus.Quina serà la seva actitud el dia que perdi el govern amb una moció de censura?.Com explicarà que per la seva tossuderia i manca de generositat amb el seu propi partit ha acabat a l´oposició?En quina situació deixarà el seus novells companys de comitè, que no hauran tingut temps d’estrenar-se?.
Dit tot això, i mentrestant no es produeixi un canvi, nosaltres seguirem afavorint al govern, en tot allò que benefici al poble, sense cap mena de dubte.
Al comitè del Partit Socialista, agrair els esforços, esperant que el temps ho posi tot al seu lloc, una cordial salutació, i a la vostra disposició.
Daniel Masagué
Portaveu de CIU

LA EDUCACIÓ:

És curiós, tant la societat com els mitjans de comunicació fan referència al pèssim nivell d’ensenyament que adquireixen els estudiants i aboquen tota la culpa al sistema educatiu.
Jo em pregunto si de debò és el principal culpable i no estan gastant la llum, com ciris a ple sol.
Anem per parts; en aquesta mascarada de bona fe, hi ha qui diu que l’ESO no s´hauria de fer dins del mateix centre que l’educació secundaria, perquè es creu que van massa joves a un ambient del tot adolescent i això els pot condicionar. També s’argumenta que en l'anterior sistema educatiu els alumnes que no volien seguir estudiant deixaven els centres d’ensenyament als 14 anys i ja no eren un obstacle pels que volien seguir estudiant i en canvi ara han de patir-los fins als 16 anys.
Podem escoltar mil i un arguments sobre el perquè del fracàs escolar, però difícilment llegirem que la culpa es pugui atribuir als progenitors. Vivim en una societat on sempre es busca culpables per tal de no assumir els errors propis i en aquest cas no és molt diferent. Què fa falta? Bastons, garrots i pals? no, penso que els principals culpables són els pares dels alumnes per activa o per passiva.
Podem dir que al incorporar-se la dona al mercat laboral (per sort) la figura materna que podia dedicar el seu temps a treballar amb els fills el que fan a l’escola ha desaparegut en la majoria de llars, traslladant la responsabilitat de l’aprenentatge als educadors en un 100 %. Si el nen no aprèn es culpa del mestre i si fracassa a la vida serà culpa del sistema educatiu que el govern no va saber preveure.
Realment és poc esperançador, potser caldria una mica més d’autocrítica i no sempre defugint de bon grat la responsabilitat. No podem arrufar les celles i decidir que el pescador treballi amb un pinzell i el pintor amb unes xarxes, tots hauríem d’assumir el nostre rol per feixuc que sigui.

VOLEM UNA CONSTITUCIÓ CATALANA, JA¡

 Si la norma suprema jurídica és la constitució, crec que ja ha arribat l’hora de començar a redactar una constitució catalana.
Catalunya i la constitució espanyola són totalment divergents i no són per res compatibles, per tan toca fer-hi alguna cosa.
La constitució catalana hauria de recollir un estat republicà, democràtic i social, amb articles que derivessin dels drets humans, on la llengua única i pròpia de l’estat fos el català i l'única bandera la catalana. No vol dir amb això que es perseguís el fet d´utilitzar altres llengües però sí, que quedés clar quina és l´oficial.
La convivència aspre amb Espanya cada vegada és pitjor, hem perdut la confiança. Si fem un relat franc i poc vernissat podem dir que se’n porten els recursos de Catalunya i no inverteixen res per fer que la ciutadania tingui una vida més benestant.
Ja en tenim prou! s’ha d’acabar el patiment, és massa tard per mantenir esperances.
Catalunya sense Espanya es convertiria en un dels països més rics i pròspers d’Europa.
Només per la seva estratègica situació geogràfica ja seria un estat important dins la C.E., la renda per càpita dels seus habitants es multiplicaria i l’estat del benestar milloraria substancialment, al fer les inversions en el propi país i no en el veí.
Qui es consumeix en una pena vana es roba a si mateix, per tan, posem-hi fil a l’agulla, que la constitució espanyola ben corcada deu ser ja i molt no pot durar.

TEIXINT

Dissabte a Catalunya hi va haver una concentració de catalans decidits a reivindicar la seva causa al món.

Sota el lema “som una nació i tenim el dret a decidir”, caminaven orgullosos trenant el camí de la sobirania pels carrers de Barcelona. La capital catalana va ennuvolar el cel amb les agulles de fer mitja dels manifestants de punta i la imatge sobiranista de la societat catalana va quedar capturada per tots els mitjans de comunicació de l’estat espanyol.

Al govern d’Espanya i al PSC (on era el Sr. Montilla?) els va quedar molt clar que Catalunya ja no els vol demanar més permís per gratar-se la cuixa cada vegada que en tingui necessitat. La declaració d’intencions separatistes ja no és només una insinuació sinó una sol·licitud amb data de caducitat.

El jersei gairebé està acabat i gaires més hiverns no hauran de passar abans de que el puguem lluir.