28.12.07

2007, L'ANY DE LA PUNXADA- S'HA TRENCAT LA BOMBOLLA


Acaba l’any que passarà a la història com el de la punxada de la bombolla immobiliària a Espanya i el del principi d’una crisi en el sistema financer internacional.
En l’últim poc podem desxifrar encara, més que dir que l’episodi actual que viu el món suposa un enduriment creditici per a les entitats financeres de mig planeta.
Amb empreses sense apalancaments importants però amb clients i consumidors molt endeutats, els efectes de l’economia global poden ser generalitzats i duradors. Tanmateix, com temps hi haurà per saber fins quin punt ens afecta aquesta crisi del sistema financer mundial, de moment acomiadarem l’any fent referència a la nostra realitat més immediata.
Amb el temps tot torna al seu lloc i tot el que puja, baixa. Li ha succeït ara al mercat immobiliari dirigit per una colla de professionals i una altra colla de pirates.
Els primers segueixen al sector i els segons han hagut de plegar o poc els hi queda. Parlo dels que es van aprofitar del moment per aprofitar-se també de les persones, dels qui van obrir una agencia immobiliària, negoci de finques, sense entendre res en aquesta temàtica, pel simple fet de comprar i vendre tot especulant i augmentant aquesta famosa bombolla immobiliària que al final ha acabat petant. La situació si parlem del preu de la vivenda es feia ja insostenible per la gran majoria. L'accés a l'habitatge nou o el de lloguer es feia impossible, insostenible.
Els preus augmentaven cada any fruit de la mateixa especulació i d'aquest impopular euribor que tothom coneix però pocs saben que significa. La bonança per a molts ciutadans arriba quan llegim que ara, després de tants anys d'abusos, el preu dels habitatges nous, els de segona mà i els de lloguer baixarà. Amb la davallada del sector també serà difícil vendre immobles o sigui que cal fer lectures ben diverses. Els qui tenen moltes cases que han anat comprant gràcies a la bonança especulativa dels darrers anys no les podran vendre o, si les venen, serà a preus inferiors als de compra. Els propietaris de pisos de lloguer deixaran de fer l'agost i, amb preus més baixos, el sector de la població que podrà llogar un pis serà més ampli.
Els constructors i promotors hauran de cordar-se el cinturó mentre els agents immobiliaris falsos, els que van aparèixer com a bolets, hauran de plegar veles i tornar a casa. Per últim, els habitatges de propietat tindran més valor pels seus propietaris perquè fins ara el preu s'incrementava dia a dia i molts no li donaven el valor que té o, dit d'una altra manera, no apreciaven el fet de tenir una casa o no recordaven quan els havia costat aconseguir-la. Aquests, per sort, son pocs. En tot cas, la ralentització de la construcció i la davallada d'aquest sector beneficia la gran majoria. Hi ha una cosa que, amb tot el que he explicat, no ha canviat.
Hi ha una gran part del nostre món que quan va començar l'especulació i el boom de la construcció no tenien casa i ara tampoc en tindran. Son totes aquelles persones que cada dia, quan es lleven al matí, han d'inventar-se una nova vida diferent a la del dia anterior perquè no tenen diners ni res de valor material. Son pobres en bens però potser no en altres valors molt més importants.
Va arribant l’hora d’estrènyer-se el cinturó, d’afrontar la que se’ns ve a sobre i de no fer massa cas als nostres polítics, els que manen per eludir la seva responsabilitat a poques hores d’unes eleccions i els altres perquè no s’assabenten de res. Els primers pretenen que creguem que estem en 2004 i els segons que no poden manar per culpa d’un robatori al març de 2003. L’esdevenir immediat serà espès i no permetrà el driblatge, els pressuposts recentment aprovats són un disbarat que ens condueix fins i tot més ràpid cap al precipici.
El PP va sostenir com a sistema de creixement l’endeutament i l’especulació, però la gestió socialista ha mantingut el mateix mecanisme i no ha posat fre a aquesta dinàmica suïcida.
La crisi, que al 2008 serà una evidència que difícilment es podrà disfressar, respon exclusivament a un elevat preu de l’habitatge i en d’exuberant excés d’oferta, no te res a veure amb els tipus d’interès ni amb l’aturada en el creixement econòmic d'Espanya.
L’especulació immobiliària, motivada per la gran demanda per inversió i per una facilitat financera sense precedents, ha perdut recorregut. Res del que avui està en venda té una coordinada relació amb la capacitat d’endeutament o amb el poder d’adquisició dels ciutadans en termes generals.
A les zones de major prestigi immobiliari i demanda històrica (centre de les grans ciutats), hi continua havent client potencial, però és incapaç d’assolir els preus del mercat. A poc a poc el sector reduirà el seu marge de negoci i acceptarà proporcions raonables quan no de pèrdues.
El descens de les vendes portarà la reducció dels preus i amb ell, la punxada assolirà, fins i tot, les zones de major pes. D’altra banda, la desorbitada oferta que en alguns municipis arriba a ser el triple de la demanda en termes absoluts, és una evidència en forma de rètols cada vegada més grans i llampants. Estudiant el ritme de vendes d’anys molt positius com 2004 o 2005, deduïm que, per absorbir l’estoc actual, haurà de passar un lustre almenys a fi d’equilibrar el producte programat amb la clientela prevista.
El major problema sorgeix del fet que per estructurar un equilibri al sector de l’habitatge és precís el recorregut d’aquests cinc o sis anys com a mínim, a un ritme racionalment alt, però amb una condició desastrosa per a la nostra economia: que no s’edifiqui ni un sol pis addicional en aquest període. Hi ha municipis petits en els quals la demanda funcional pertanyia a inversors i actualment, amb la seva desaparició, no queden compradors socials dels de sempre.
El promotor que vulgui deslliurar-se de la batalla que s’entaularà a finals de 2008, haurà de baixar els seus preus ràpidament. Després de l’estiu de l’any que ve, per a molts analistes, creuen que serà massa tard. El comprador per motiu d’ús està pràcticament esgotat i el client inversor ha desaparegut. Cada vegada queden menys hectàrees en les que sacsejar-ne la por. Els promotors han abusat d’un escenari que els hi era propici, els bancs i caixes han incendiat el sistema amb un crèdit gairebé irracional, el govern anterior va fonamentar la bonança en una fal•làcia i l’executiu actual no ha establert cap correcció a tenir en compte.
Per acabar, i sense ànim de fotre, vull reflectir quatre xifres obtingudes sobre l’activitat financera espanyola i la seva relació amb el sector que ens ocupa. Defineixen clarament el lloc exacte del qual sortim i des d'on, tant aviat ens mengem l’últim gra de raïm la pròxima nit de Cap d’any, partiran les nostres expectatives econòmiques:
El sector immobiliari-constructor-hipotecari absorbeix el 63% del crèdit de les entitats financeres. Un 23% més que fa deu anys.
El crèdit per a activitats immobiliàries representa el 32,4% del crèdit a totes les activitats productives, mentre que el 1997 era del 8%.
La suma del crèdit a activitats immobiliàries i la construcció representen un 49% del total de crèdit per a activitats productives, quan fa deu anys era del 21%.
Finalment, un detall que representa molt clarament cap a on s’ha dirigit aquest microcosmos anomenat Espanya, fa referència al fet que el crèdit a les activitats immobiliàries actuals és més del doble (282.000 milions d’euros) que el destinat a la indústria (132.000 milions).
Si a la darrera xifra, li sumem que el crèdit al sector de la construcció és també major que al crèdit industrial, tenint en compte que fa tan sol deu anys el crèdit a la indústria era gairebé 4 vegades més gran que el d’activitats immobiliàries, arribem en la conclusió que a Espanya es finança fonamentalment la producció de maons.
Una abraçada a tots/es!Feliç any nou !

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Les compres de Nadal seran un bon exemple per comprovar si la davallada econòmica que s'ha previst en aquest canvi d'any tindrà més repercussió de l'esperada. De moment, caldrà estar atents al conjunt d'indicadors per treure'n conclusions. Hi ha veus alarmistes i d'altres de més optimistes. En tot cas, el sector català relacionat amb els TIC ha acusat el moment actual i alguns empresaris ja comparen la davallada del 2007 amb la postolímpica del 1993. Catorze anys després pot retornar el cicle i, com sempre, la classe baixa és qui més ho patirà. La desinflada de la gran bombolla de la construcció produeix els primers efectes en forma de danys econòmics col·laterals. Però no és sorprenent, els cicles econòmics són una realitat al llarg de la història i, de fet, els exemples més recents són els d'Alemanya, França i els Estats Units. Si som cartesians, ja abans de les grans dades, les sensacions no es fan esperar.

Anònim ha dit...

La bombolla ja està petant, com podem anar veient a mesura que avança el 2007. Aquesta bombolla però no ha petat com la tecnològica de l'any 2000 (algú recorda el cas Terra?), tot just s'ha iniciat als EUA amb la crisi de les societats hipotecàries, ben bé a l'estil "Que bello és vivir!" de Frank Capra, però aleshores al Sr. George Bailey (James Steward) no el va ajudar la Reserva Federal sino el veïns de la comunitat.
A Espanya amb el càstig bursàtil a Astroc ja vàrem veure un primer símptoma, i avui llegeixo que Colonial ha decidit no repartir dividend a causa del seu gran nivell d'endeutament, per tant, els que tingueu títols de Colonial "all i aigua". El mercat espanyol es troba saturat, ja s'ha edificat tot lo edificable i només falta que Polaris world o Marina d'Or comencin a fer 2x1 (pagui'n un i li regalem un altre).
Poc a poc, però la crisi americana a través de l'economia financera (bàsicament les operacions que els bancs realitzen al mercat internacional) es va contagiant a Europa, i el vell continent de moment aguanta bé gracies sobretot a que la seva bombolla és bastant més petita que l'americana, exceptuant precissament un únic país, el nostre, on fins hi tot, si remenes bé el sector, es poden trobar agents immobiliaris que t'oferiran inversions especulatives de comprar pisos a l'Europa de l'Est. Conec una familia catalana que s'han comprat dos pisos a l'equivalent de L'Hospitalet de Llobregat de Sòfia (Bulgària) no els hi desitjo cap mal, però si algún dia recuperen els diners invertits crec que ja serà prou.
Però el què em fa por de veritat és el cost social en atur que es pot generar a partir de l'aturada inversora en la construcció. A Catalunya desgraciàdament tenim experiència en bosses d'atur, i sabem fer polítiques contra l'atur, però el què serà nou per nosaltres és que la bossa d'atur serà en un percentatge molt important d'immigració, ja sigui de l'est, iberoamericana i/o magrebina.
Confio que la societat catalana sigui prou madura com per saber lluitar contra l'atur quan el gran gruix d'aturats són de pell una mica més fosca (alguns), altres parlen idiomes estranys, o fins i tot d'altres són d'una altra religió.
Això pot provocar situacions de fragilitat social, i aquest haurà de ser el gran repte dels governs dels anys que venen.
Segons xifres de CCOO que ha publicat un diari madrileny per cada 1% de caiguda en l'activitat del sector de la construcció es destruiran 50.000 llocs de treball, em sembla un càlcul molt pedrestre, però poden servir per fer-nos una idea. I si fem previsions, m'atreveixo a dir que l'activitat pot caure ben bé un 20 o un 25 %, feu números doncs.
Per tal de paliar-ho caldrà treure la pols als manuals de l'il·lustre Keynes i començar a compensar amb obra pública. I perquè no, de passada reduir el decalaix inversor que pateix el nostre país en infrastructures.
Però igual que a "Que bello es vivir" sempre hi ha un Mr. Potter disposat a guanyar diners a costa de la desgràcia dels altres. Tant de bo la societat catalana sigui tant solidària com la de Bedford Falls.