20.1.10

Quina llàstima ….

Podem afirmar que, sens dubte, l’atur és el principal problema que té Catalunya en aquests moments i crec que, davant d’això, tenim un Govern que es mostra incapaç de donar resposta a la situació.
A Catalunya, l’any 2009 es tanca amb 561.761 persones a l’atur. I això no és poca cosa.
És trist veure com l’Estat espanyol és campió en matèria d’atur a Europa però també és molt trist veure que a Catalunya les dades de l’atur evolucionen pitjor que a la resta de l’Estat.
De fet, a Catalunya no ens trobàvem unes dades com aquestes des de l’any 1996. Si tenim en compte que Catalunya és la comunitat on més s’ha incrementat l’atur (el 32.73% en front del 25.4% de l’estat espanyol) i que, a la vegada, el nivell d’ocupabilitat dels aturats catalans també és inferior als de la resta, és a dir, són els que menys oportunitats tenen de tornar a la feina, podem constatar el fracàs del Tripartit en matèria d’ocupació.
Avui no cercaré tant sols, causes polítiques a la decadència que sofreix el meu País, sinó més aviat em centraré en temes econòmics. Percebo, i trobo que és una gran llàstima que no ho percebi també la gran majoria de la població, que Catalunya està perdent tot els seu pes econòmic, sóm un País en decadència.
No és només que no siguem la societat dinàmica i emprenedora que érem temps enrera. Sortosament encara hi ha cert dinamisme, però la flama d’aquest es va apagant inexorablement.Barcelona ja no és la capital econòmica del passat. Les grans empreses, quan cerquen instal·lar-se a Espanya no pensen en cap cas en Barcelona, només existeix Madrid com a metròpoli financera i econòmica internacional. Les raons són clares, on és el poder? On són les infrastructures?
Però aquest camí cap a Madrid també el trobem en les multinacionals, la seu de les quals es troba a Barcelona. Cada dia perdem poder, ja sigui per fusions entre multinacionals en què si una de les dues té la seu a Madrid s’emporta el gat a l’aigua, ja sigui perquè simplement es traslladen allà perquè és l’indret om han de ser.
I no només això. Veig grans empresaris catalans, grans famílies que maneguem grans empreses, que també es traslladen a Madrid amb els seus diners i poder, deixant enrera la seva terra original i enduent-se el capital. Aquesta gent creen holdings per gestionar el seu capital, però aquests holdings tenen la seva seu a Madrid.
I veig com escoles de negocis de gran prestigi també reforcen dia a dia les seves estructures a Madrid, perquè allà està el poder, allà hi troben els homes i les dones capaces de pagar els diners que costen els seu cursos, i perquè també hi han les empreses que contractaran els alumnes que d’aquestes escoles sortiran.
I tot plegat nosaltres què fem, romandre de braços plegats? Quina llàstima de País, estem perduts. La solució o la posem d’immediat o estarem absolutament morts d’aquí a 10 anys. La degradació del País és exponencialment creixent i nosaltres, ignorants, de braços creuats, girant els ulls cap a rucades i no centrant-nos en la nostra supervivència.
Per la via política només hi ha un camí, la independència.
Però per la via econòmica, mentre no assolim la fita política, podem anar fent coses per no malmetre més aquesta situació, accedir a cures agressives per mirar de revifar aquest malalt que aviat caurà en fase terminal.
Però per això cal unitat, empresarial bàsicament. I si volem podem fer-ho, com vàrem mostrar en el cas d’Spanair. Tenim encara empresaris nacionalment conscients, certes organitzacions o entitats econòmiques fortes i gent amb gran capacitat emprenedora i de gestió. És evident que cal un canvi en aquesta matèria i que, per abordar aquesta situació amb optimisme, és necessari que l’any 2010 ens porti un canvi de Govern a Catalunya. Un nou govern que sàpiga donar resposta a la situació de crisi i atur que vivim i acabar, així, amb un Tripartit que ha estat incapaç de donar-hi resposta i que, de fet, ens ha portat a una evolució més negativa que la de la resta de l’Estat. Evidentment no tota la responsabilitat és del Govern però negar la seva responsabilitat seria tant com negar la realitat.

14.1.10

Polseguera politica.

La proposta de l’Ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants que no tinguin regularitzada la seva situació de residència a l’Estat ha aixecat una forta polseguera política.
La veritat és que no estic en condicions ni de censurar ni de recolzar la intenció manifestada pel govern de Vic, entre altres coses perquè la informació que arriba sobre aquest assumpte és confosa i un pèl contradictòria. I aquesta llei és molt clara:El Reial Decret 2612/1996, de 20 de desembre, promulgada pel govern de José María Aznar i signada pel llavors ministre Francisco Álvarez-Cascos, que estableix, en el seu article 54.1, que “tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideixi habitualment”, sense especificar que el fet de “viure” en territori estatal hagi d’implicar tenir el permís de residencia.
Hi ha diverses opinions respecte el problema de la immigració. Vagi per endavant la meva: que vingui gent de fóra no ha de representar un problema, el problema ve del profit polític que se'n derivi. Ara bé, és evident que una concentració massiva de gent de diferents indrets en una zona concreta i en un espai de temps relativament curt, ha de crear conflictes per força.
Les persones som axí: necessitem viure juntes, i al mateix temps no ens suportem. La posició plantejada a Vic no és, al meu entendre, una bona solució ni tampoc justa, però cal que se sàpiga que en qüestió d'immigració hi ha uns buits legals que perjudiquen directament l'administració local i que quan escolto la ministra De la Vega fer afirmacions tan alegrament, "Hay que sujetarse a la ley", jo li respondria que hi ha un cúmul de contradiccions en les lleis que toquen d'una manera o altra el fet migratori, que provoca desconcert i indefensió als ajuntaments. Si bé abans s'entenia el Padró com l'eina municipal que permetia planificar des d'un punt de vista urbanístic, social, econòmic, i la responsabilitat del seu manteniment era dels ajuntaments, ara tot plegat s'ha desvirtuat i és l'Institut Nacional d'Estadística (INE) qui fa i desfà, i no rep cap conseqüència de la seva fiabilitat o no, de si s'ajusta a la realitat o no.
Qui rep les conseqüències dels pisos pastera? dels contractes il-legals d'habitatges? dels pisos habitats sense cèdula d'habitabilitat? de la llista d'aturats en una població?
El ministre Gorbacho sap que hi ha unes reivindicacions dels alcaldes per aconseguir resoldre les contradiccions entre lleis de diferent competència. Fa molts anys que es reclama una legislació clara que evitaria posicions com la de l'Ajuntament de Vic, que no comparteixo, ja que penso que el Padró ha d'explicar qui viu a la població independentment de la seva situació jurídica, social, política... però en canvi s'ha de poder regular que els pisos on s'empadronen les persones, disposin de la cèdula d'habitabilitat, tinguin un contracte de lloguer o propietat registrat, no sobrepassin el nombre de persones que hi caben... Estar empadronat et dóna drets, però també t'exigeix deures, i els ajuntaments, com administració més propera a la ciutadania, han de poder treballar amb les millors eines i en les millors condicions possibles.
El tema dóna per molt més del que s'escriu en un comentari, i m'agradaria que l'alarma de Vic servís per trobar les solucions que fa tants anys es reclamen.Però és que si a aquest conflicte inevitable hi afegeixes manipulacions polítiques, socials i/o religioses, aleshores tenim un conflicte inevitable i, en gran mesura, artificial.
Anem per passes: La immigració massiva amb poc espai de temps comporta situacions com les de la majoria de poblacions de l'extraradi barceloní. És evident que això havia de provocar dues coses: l'anihilació de la població original d'aquesta població (amb la consegüent implantació de la cultura, costums i llengua d'orígen d'aquesta població immigrant espanyola) i el conflicte amb la realitat cultural del conjunt de Catalunya.
Aquest conflicte va quedar somort a causa de les circumstàncies socio-polítiques: la dictadura feia que la població catalana callés i aguantés el ruixat i (també important) la distància cultural no era abismal; era important però no enorme, a part que hi incidia molt el fet que la població receptora, per circumstàncies polítiques, coneixia la llengua de la població immigrant.
A Catalunya la van deixar ser la locomotora de l'estat espanyol, però a canvi de fer-se receptora d'immigrants únicament provinents d'espanya. Aixì s'aconseguien dues coses: que l'estat sortís de la crisi provocada per la guerra civil i, sobretot, per la implantació del règim econòmic autàrquic que somniava el general Franco i, segona, que la població amb una visió hispanocèntrica arribés a ser majoritària i acabar així amb el problema català. Per tant, la utilització política, l'ús com a arma de control de la immigració, en el cas de la immigració espanyola és evident, flagrant. I l'èxit d'aquesta fòrmula era el somni de la classe dirigent espanyola (més concretament, castellana).
El problema que tenim amb la darrera onada migratòria no és tant pel seu volum sino pel conflicte que comporta o pot comportar en el futur. Actualment, en el conjunt d'Europa s'estima que hi ha uns 50 milions d'immigrants (sobre un total de població de 495 milions) procedents de països islàmics. Tenint en compte l'evolució de la natalitat (molt més elevada en aquest segment de població) es creu que d'aquí a uns 20-25 anys aquesta població islamitzada(ja europea de ple dret) arribarà als 100 milions.
En un segle pot arribar a ser majoritària a tot el continent. Si ens agaféssim els números al peu de la lletra (no és un contrasentit, és una frase feta) podríem concloure que l'islamisme es pot implantar a la vella Europa sense necessitat de guerres en un període relativament curt (hi ha molts grups, associacions, partits polítics que adverteixen d'aquest perill).
Fins i tot alguns dirigents de països amb un règim polític teocràtic islamista amenacen amb aquesta idea. Però és una conclusió certament agosarada. Les circumstàncies varien (qui diu que no es pot donar que els fluxes migratoris no se'n vagin, en el futur, cap a les futures potències asiàtiques? O que les futures generacions d'aquest segment de població no adaptin unes normatives de vida més occidentals, més liberalitzades?) i el futur es va escrivint cada dia, no està escrit enlloc (per sort!).
Jo prenc partit. La única solució es troba en la occidentalització de la població d'orígen musulmà. El conflicte més gran serà en el fet que han d'interioritzar que la religió forma part només de l'àmbit privat, individual. La societat no ha de regir-se per principis religiosos.
Utilitzar símbols religiosos no s'ha de penar, però sí que s'ha de perseguir en el cas que això comporti una retallada en l'àmbit d'acció individual, en la llibertat de les persones. Respecte això, les agrupacions feministes haurien de tenir com a objectiu principal la defensa de les llibertats individuals de les dones d'orígen islàmic. Ha costat molt arribar fins aquí, i no es pot tornar enrera, ni que sigui només una part de la població. La nostra societat occidental, amb tots els seus defectes, és el millor sistema que mai ha existit en la història de la humanitat. És el sistema que ha permès que hi hagués més quantitat de gent multiplicant els recursos . No és un sistema idíl.lic, però allà on la societat s'ha occidentalitzat, les coses van rutllant i, al mateix temps, hi ha un gran respecte a la llibertat individual (en general). Després de superar la teocràcia cristiana no podem deixar que s'instal-li una altra teocràcia.
I, Nacionalment parlant, ens cal adoptar una altra actitud davant d'aquesta onada migratòria, diferent a la que es va adoptar durant el franquisme. Més resolutiva, més inequívoca. Amb l'orgull d'haver superat etapes tan difícils. Però mai imposant, sempre exposant i mostrant tant la necessitat com el valor afegit que significa formar part de Catalunya, en un món que vol ser homogeni, estàndard.

13.1.10

Can Pixa….

Primer, llei de vegueries. El cinc de gener el Govern hauria d'haver aprovat la nova organització territorial del País. A hores d'ara tot el què hi ha és el Conseller Ausàs assegurant que el projecte de llei serà una realitat passat demà per una banda; Esquerra tirant pilotes fora com si això no anès amb ells i, per acabar-ho d'amanir, els alcaldes del PSC barallant-se per futures capitalitats d'éns inexistents.
Segon, traspàs de rodalies. Montilla i Nadal pletòrics per un traspàs de rodalies que no inclou ni estacions, ni vies, ni inversions, ni regionals. Resulta que ens n'hem d'alegrar de poder gestionar la neteja dels trens i les queixes pels retards i les deficiències del servei?
No ho acabo de veure clar.
Tercer. Traspàs de l'aeroport del Prat. El model d'aeroports que ens proposa el flamant ministre Blanco dóna més poder a empreses privades que a la Generalitat però el president Montilla ho veu com un pas en endavant en el model aeroportuari català.
Quart. L’acudit és massa fàcil, però em sembla que atès el coeficient intel•lectual del País encara se li pot reconèixer un cert nivell. El cas és que el nom del lloc del municipi d’Horta de Sant Joan on un parell de delinqüents van calar foc es prestaria a la broma si no fos que tot plegat és tan trist, sobretot en record dels cinc bombers que hi van deixar la pell.
El lloc es diu Mas de Pixantó, i hem de donar les gràcies als Mossos, als Bombers i a la jutge de Gandesa perquè amb la seva tenacitat han impedit que se’ns pixin tots a sobre, o que almenys no ho facin totalment, perquè si la pixarada que ens està fotent a sobre el conseller Baltasar l’hagués anada a fer sobre les flames el dia de l’incendi potser els bombers no haurien hagut de lamentar la mort dels seus companys, de tant potent i ben trempada com és la mànega del senyor conseller, que té els sants gloriososos de dir que no pensa dimitir —dimiquè?, què és això?—, amb aquell tremp que dóna tota una vida consagrada a la política, de l’adolescència a la jubilació propera.
Tot al més pur estil Govern Aznar amb el 11M i la versió d'ETA. Cap sentit d'autocrítica ni cap gest per assumir, si calgués, les responsabilitats polítiques que correspongui, un cop finalitzi la investigació judicial. Fins hi tot alguns afins a la formació, ja parlen d'esperar a un sentència judicial ferma.Defensar la poltrona al preu que sigui, els dolents són els demés i nosaltres som els bons i els màrtirs. Aquesta és l'estratègia del de Can ICV per sortir ben-parats de l'enrenou en que s'han ficat solets, fruit de la seva pròpia incompetència.
Tot i que, tanta fermesa per defensar la versió donada pels Agents forestals, si al final resulta que l'incendi podria tenir una causa criminal portada a terme per persones que habien treballat al Departament, pot donar a mal pensar. Per altra banda, alguns ja sabem que això és Can Pixa per moltes altres raons, però si ens limitem a aquest fet, ho és també, a part de la pixarada del senyor conseller i les dels seus col-legues, per les aigües menors dels nostres grans mitjans, amb els seus graaaans professionals.
Diaris, ràdios i televisions s’ho estan passant de primera amb Mr. i Mrs. Robinson i molts censuren que el primer ministre nord-irlandès es limiti a dir que s’agafa un parèntesi en la seva tasca de govern i no dimiteixi de facto, però cap gosa demanar clarament la dimissió de Baltasar (alguns han dedicat més espai al cas Robinson que al cas Baltasar- Pixantó).
I és que una notícia té morbo i l’altra no (on aneu a parar, cinc morts i centenars d’hectàrees cremades no es presten a converses divertides i picants al bar o a l’oficina). Una passa nord enllà i l’altra a casa, on els nostres mals no volen soroll.
Una és pròpia de catòlics hipòcrites i l’altra de progres multiculturals i descreguts (i que quedi clar que sóc ateu)… I així ‘anar fent.
Sóm només a dia 13 de gener. No em vull ni imaginar el què ens espera.

8.1.10

Ells sabran perquè.


Sempre hem sentit que els que sempre diuen la veritat són els borratxos, els infants.. i els bojos . És curiós que ni tan sols el filòsofs es salven de dir, de tant en tant, alguna bajanada (i avui en dia n'hi ha cada un...).
En qualsevol cas, torno novament a l'escena blogaire de aquest any pasades les festes, amb la lletra d'un tema musical que he descobert en aquestes festes. Són d'aquells temes que t'arriben i et remouen per dintre; i que et recorden que la vida és un constant aprendre dels altres i també, per què no, de tu mateix. Que de vegades estem massa inmersos en nosaltres mateixos i en els nostres problemes. Ens neguem a escoltar, a aprendre i a mirar més enllà del nostre petit món per por a vés a saber què. I ens pensem que el món està ple de bojos...

Però es que, realment, és el mon el que està boig. Potser, qui sap, aquells als que anomenem "bojos" tinguin més enteniment del que pugui tenir avui dia el nostre món...
És important o no ho és, el tamany ? La discusió és tan antiga com la sopa d'all; hi ha qui diu que sí, que el tamany ho és tot. Hi ha, per contra, qui pensa que altres coses són més importants. Jo sóc del parer que el tamany és una collonada, amb perdó, sobretot si va lligat a uns costos descomunals. La torre coneguda com a Burj Khalifa ha estat inaugurada a Dubai, un dels set territoris dels Emirats Àrabs Units.
Fins fa quatre dies anomenada Burj Dubai, se li ha canviat el nom com a homenatge al cap del govern d'Abu Dhabi, un altre territori dels EAU, que va salvar el cul als dubaitians quan, en plena explosió de la bombolla immobiliària, el projecte de la torre era a punt de fer aigües... i potser també l'economia del territori sencer.
Parlava de costos descomunals, i l'adjectiu no és excessiu: 1.500.000.000,00 US$ (al canvi, 1.050.000.000,00 €) és el que ha costat construir el "gegant", les dades bàsiques del qual són tan exagerades com el seu cost: més de 160 plantes (!), 828 metres d'altura, ... S'agafin per on s'agafin, les xifres maregen. Hi ha altres qüestions que cal observar: l'edifici l'han construït prop de 12.000 obrers, que han treballat durant 1.325 dies en condicions no precisament del luxe de què han estat envoltats; aquests obrers s'han manifestat dues vegades, en aquest temps, per reclamar condicions laborals i sou dignes. Provinents la majoria d'ells de països asiàtics, majoritàriament de l'Índia, la vida a Dubai dels treballadors estrangers és a anys llum de la que porten els seus rics conciutadans. No en va, l'emirat és en el punt de mira internacional, justament, pel maltractament cap als immigrants.
Una dada més, per a la reflexió: recentment, el Banc de Desenvolupament Africà (AfDB) va concedir un préstec a Botswana, exactament pel mateix import que, segons diuen, ha costat la construcció del Burj Khalifa: 1.500 milions de dòlars. Un edifici, doncs, que costa el mateix que invertir en educació, sanitat o alimentació a un país de milió i mig d'habitants.
Mirant-s'ho per un altre costat, hi ha qui destaca la construcció d'un edifici com aquest en positiu, pel que suposa de repte per a la humanitat. Quins són els nostres límits?
Què som capaços de fer, de crear? Fins on podem arribar? Per assolir aquesta marca de més de 800 metres, s'ha utilitzat una nova tècnica arquitectònica. A més, s'han construït pisos de seguretat, cada 25 o 30 plantes, com si fossin un coixí aïllant en cas que hi hagués algún contratemps. I pensant en les Torres Bessones de Nova York, el material amb que està construida la torre suportaria (arquitecte en cap dixit) la col•lisió d'un avió contra l'edifici.
És decent-/-lògic invertir tal quantitat de diners en la construcció d'un gratacels?
El debat no l'enceta el Burj Khalifa, per descomptat, però la seva creació el reobre, un cop més. Realment, hi ha gent amb greus necessitats de reivindicar tamany. Ells sabran perquè.

6.1.10

Torredembarra, a 5 de desembre de 2007
Remitent:
Tertulia Torrenca
43830 - - Torredembarra
Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial -- Orient
Ses Majestats els Savis d'Orient :
L'experiència m'ha ensenyat que un any en succeeix un altre i que aquest és succeït, en el seu just moment, per un tercer que, al seu temps, en porta a un de nou i, així, un darrere l'altre, s'enfilen en un infinit pilar sense anxaneta on, la vostra visita, és com el toc de gralla que anuncia un nou pis completat.
Enguany, crec que he estat una mica millor que l'any passat, tot i que n'he fetes de l'alçada d'un campanar. La mandra i la por han dominat algun dels meus actes i no he arribat ni a la meitat de les il·lusions que m'havia fixat al començar aquest nou cicle. I és que, s'està tant bé dins del conegut, que el desconegut -tot i que pot ser millor- se't mostra misteriós i perillós, alhora.
Que difícil que es fa, a vegades, la vida per qui molt vol, però no dol !
Segur que Ses Majestats ho entendran. I és que la galvana és un mal molt comú que refrena l'acció de les persones i els allunya de les seves il·lusions i desitjos. No serà que vull estirar més el braç que la màniga i demano la lluna amb les habilitats d'un bri d'herba?
Bé,ja estem a dia 5 de gener de 2010, enfilant la recta final d'aquesta marató nadalenca. Ara a esperar els Reis a veure amb què ens sorprendran enguany.Diuen que lluny d’aquí hi ha un reialme etern, des d’on, cada any uns personatges anomenats Reis Mags ens venen a visitar per portar-nos les coses que els infants i la gent els hi ha demanat.
Els meus millors desitjos per l’any 2010 a nivell global del planeta. Les crisis bèl.liques a l’Iraq, a l’Afganistan, a Pakistan, a Palestina, haurien de trobar vies de solució sota el compliment estricte, radical, immediat de les diverses resolucions de l’ONU.
Per part de tots. Les religions i filosofies agressives haurien de trobar un nou lloc, lluny de les democràcies. El nostre sistema no pot lluitar contra elles sense posar en perill els principis del propi sistema.
La religió islàmica s’està convertint als ulls del món en un perill de tolerància cap els germans més radicalitzats i agressius en relació al món occidental. Matar infidels ens acosta a l’eternitat. Algun iman de casa nostra fa crides poc clares, confoses. En aquest aspecte s’acosten a les doctrines medievals més tronades de l’església.
La crisi econòmica i financera ens obligarà finalment a imposar unes noves normes de joc. Que puguin ser acceptades per tothom, que avancin en l’objectiu de la supressió de fronteres polítiques. Les barreres comercials han de seguir caient, i s’han d’acompanyar d’altres mesures en la producció. Per tant, per l’any 2010 necessitem líders que ens apropin als 5 objectius següents:
1 - Generalització dels principis democràtics, en especial als grans països que poden condicionar el nou ordre mundial com la Xina, Iraq, Iran, l’Afganistan, però també a llatinoamèrica i al conjunt del continent africà, i l’eliminació dels santuaris nacionals que permeten i toleren les actituds, creences i filosofies terroristes.
2 - Acceptació i compliment de les resolucions de les Nacions Unides, en especial les relatives a Palestina i Israel, com element de pacificació de la regió.
3 - Generalització dels valors de la democràcia i de la declaració dels drets dels treballadors com a pas previ a una globalització, lliure comerç i desenvolupament econòmic en igualtat de condicions.
4 -Reducció generalitzada de les emissions en tots els països, de manera especial en els desenvolupats, de tal manera que permeti un creixement raonable en els països en vies de desenvolupament.
5- Compliment generalitzat de l’objectiu del 0,7% de cooperació internacional, limitant en els països occidentals la proliferació d’ONG’S que treballen d’esquenes als moviments cívics i socials del països afectats. I garantir la solidaritat més propera, aquella que es necessita al costat de casa i que sovint podem oblidar.
Afegiu, per acabar, unes unces de salut per tots els éssers estimats que, amb el meu cor de formiga, no crec que siguin gaires. I doneu-me ànim i enginy per navegar per aquests mars descurats de la desvaloritzada vida que ens abraça a l'Occident més avançat.
I si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de presents, que a d'altres faran més contents.És la meva primera carta als Reis d’aquest any 2010 de cara al Món.
Començo a preparar les properes........ Per cert i tornant als Reis Mags d’Orient, els vull expressar que sóc de la mateixa opinió que en tenia el poeta Josep Carner: “Els únics reis de bo,de bo, són els Reis dels jocs de cartes..
I aprofito per agrair a tots els que entren, em deixen algun comentari al mateix blog o que em confessen que entren al meu blog, el llegeixen i m’animen a continuar.
Gràcies a tots.