Quina llàstima ….

Podem afirmar que, sens dubte, l’atur és el principal problema que té Catalunya en aquests moments i crec que, davant d’això, tenim un Govern que es mostra incapaç de donar resposta a la situació.
A Catalunya, l’any 2009 es tanca amb 561.761 persones a l’atur. I això no és poca cosa.
És trist veure com l’Estat espanyol és campió en matèria d’atur a Europa però també és molt trist veure que a Catalunya les dades de l’atur evolucionen pitjor que a la resta de l’Estat.
De fet, a Catalunya no ens trobàvem unes dades com aquestes des de l’any 1996. Si tenim en compte que Catalunya és la comunitat on més s’ha incrementat l’atur (el 32.73% en front del 25.4% de l’estat espanyol) i que, a la vegada, el nivell d’ocupabilitat dels aturats catalans també és inferior als de la resta, és a dir, són els que menys oportunitats tenen de tornar a la feina, podem constatar el fracàs del Tripartit en matèria d’ocupació.
Avui no cercaré tant sols, causes polítiques a la decadència que sofreix el meu País, sinó més aviat em centraré en temes econòmics. Percebo, i trobo que és una gran llàstima que no ho percebi també la gran majoria de la població, que Catalunya està perdent tot els seu pes econòmic, sóm un País en decadència.
No és només que no siguem la societat dinàmica i emprenedora que érem temps enrera. Sortosament encara hi ha cert dinamisme, però la flama d’aquest es va apagant inexorablement.Barcelona ja no és la capital econòmica del passat. Les grans empreses, quan cerquen instal·lar-se a Espanya no pensen en cap cas en Barcelona, només existeix Madrid com a metròpoli financera i econòmica internacional. Les raons són clares, on és el poder? On són les infrastructures?
Però aquest camí cap a Madrid també el trobem en les multinacionals, la seu de les quals es troba a Barcelona. Cada dia perdem poder, ja sigui per fusions entre multinacionals en què si una de les dues té la seu a Madrid s’emporta el gat a l’aigua, ja sigui perquè simplement es traslladen allà perquè és l’indret om han de ser.
I no només això. Veig grans empresaris catalans, grans famílies que maneguem grans empreses, que també es traslladen a Madrid amb els seus diners i poder, deixant enrera la seva terra original i enduent-se el capital. Aquesta gent creen holdings per gestionar el seu capital, però aquests holdings tenen la seva seu a Madrid.
I veig com escoles de negocis de gran prestigi també reforcen dia a dia les seves estructures a Madrid, perquè allà està el poder, allà hi troben els homes i les dones capaces de pagar els diners que costen els seu cursos, i perquè també hi han les empreses que contractaran els alumnes que d’aquestes escoles sortiran.
I tot plegat nosaltres què fem, romandre de braços plegats? Quina llàstima de País, estem perduts. La solució o la posem d’immediat o estarem absolutament morts d’aquí a 10 anys. La degradació del País és exponencialment creixent i nosaltres, ignorants, de braços creuats, girant els ulls cap a rucades i no centrant-nos en la nostra supervivència.
Per la via política només hi ha un camí, la independència.
Però per la via econòmica, mentre no assolim la fita política, podem anar fent coses per no malmetre més aquesta situació, accedir a cures agressives per mirar de revifar aquest malalt que aviat caurà en fase terminal.
Però per això cal unitat, empresarial bàsicament. I si volem podem fer-ho, com vàrem mostrar en el cas d’Spanair. Tenim encara empresaris nacionalment conscients, certes organitzacions o entitats econòmiques fortes i gent amb gran capacitat emprenedora i de gestió. És evident que cal un canvi en aquesta matèria i que, per abordar aquesta situació amb optimisme, és necessari que l’any 2010 ens porti un canvi de Govern a Catalunya. Un nou govern que sàpiga donar resposta a la situació de crisi i atur que vivim i acabar, així, amb un Tripartit que ha estat incapaç de donar-hi resposta i que, de fet, ens ha portat a una evolució més negativa que la de la resta de l’Estat. Evidentment no tota la responsabilitat és del Govern però negar la seva responsabilitat seria tant com negar la realitat.