Deixar de perdre el temps

Convergència i Unió dóna el tret de sortida de la cursa per la Generalitat. Aquest any, però, la comtessa no serà la de cada any. Aquest any, aquesta legislatura, serà crucial per la història recent i qui sap si trascendent del nostre País.
L'herència que ens llega el Tripartit és de set anys de mal govern, un mal govern que ha hagut de governar Catalunya amb mal timó i mal navegant durant la tempesta més ofegant que s'ha viscut els darrers temps. La crisi, i la sensació que ningú pot governar la nau, ha deixat el nostre País en una situació de resignació consentida desesperant.
El resultat, accidental o buscat, ha sigut un descrèdit en la política que lluny de suposar una regeneració pot resultar en una pèrdua de l'autoconfiança i de l'empenta que altres temps ens van dur a bon port.
La política catalana ha entrat en la recta final d’una legislatura. El resultat és magre, tant ho és que gairebé no val la pena d’entretenir-se enumerant els disbarats, les contradiccions i les errades que s’hi ha viscut. Els historiadors, un dia o altre en faran l’anàlisi, però avui el conjunt de la nostra societat sap que el Govern de la Generalitat que arrosseguem des de fa dues legislatures s’ha caracteritzat per la ineficàcia davant els greus problemes que tenim com a Poble.
Aquesta manca de direcció encertada, atenta a la panoràmica del món i en concret a l’europea i a la necessitat de projectar amb intel·ligència totes les nostres energies es evident. El diagnòstic és clar, el Govern actual es presoner de les seves dèries. Davant una situació d’especial complexitat com es la que afecta a Catalunya només es capaç d’intentar, equivocadament, fer partidisme a favor de cada un dels tres partits que l’integren.
Què cal fer, doncs? Cal, el que tothom diu: Deixar de perdre el temps. Elegir gent que conegui els problemes –econòmics, socials, espirituals, polítics i culturals- que tenim i que tinguin el coratge de presentar-ne propostes i solucions.
Efectivament, deixar de perdre el temps com a Poble és el primer objectiu davant la tria que hem de fer en les properes eleccions en les quals cal optar per aquells que ens parlin amb realisme i amb la voluntat d’anar endavant. Aquells que ens facin propostes clares i concretes per rellançar la economia i les necessàries reformes per alliberar les energies que ara tenim immobilitzades per mor de les circumstàncies.
Aquells que ens parlin des d’experiència quotidiana de les realitats, que ho facin des de la convicció que ens és possible redreçar-nos i projectar-nos. En definitiva, que s’acabi el perdre el temps en accions intrascendents.
Deixar de perdre el temps vol dir que els guanyadors de les properes eleccions han de presentar a la ciutadania un pla d’objectius prioritaris i que amb els recursos de que disposem siguin aplicats a aquests camps. En economia a l’acompanyament de les empreses, en el camp social a la priorització del que es el nostre model de benestar social, actualitzar-lo a través de reformes sobre el que és indispensable i del que no ho és, en el camp cultural, evitant les duplicitats i fent camí amb la complicitat del teixit associatiu.
Deixar de perdre el temps és l’objectiu de sortida per als propers anys, al que cal que segueixi la convicció de nous plantejaments i capacitats reconegudes han de fer-nos sortir d’aquesta circumstància difícil i orientar-nos a fer passos endavant, amb una visió de conjunt i amb prioritats clares. És per això que m'engresca pensar que aquest nou cicle que encetarem d'aquí a mig any (qui sap si abans) el liderem Convergència i Unió i que del nostre consens, deteniment i seny des d'una estimació profunda per la nostra Nació que ens infonen les nostres ideologies, puguem avançar decididament cap a un pas previ i més necessari que la independència: el dret a decidir.
En definitiva, la plena llibertat.