“Una Grande y Libre“.

Aquest dies de debat no han servit per res més que per confirmar el que ja sabíem.
La “classe política tripartita” continua encallada en un discurs endogàmic, constant-ment parlant de política per a polítics i amb polítics.
Si agafeu les declaracions que fan als mitjans veureu com pràcticament el 100% de les paraules dels polítics d’aquest país van dirigides a un altre polític i no pas al poble com seria d’esperar.
Una de les veritats incontestables en l’àmbit de la política d’aquest país és que el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d’esquerres. Per damunt d’ideologies progressistes o conservadores el que de veritat uneix aquest nacionalisme, massa sovint ranci i intransigent que ells neguen i que empren per a definir als que també ho som en la perifèria, és l’eslògan que va fer èxit durant el franquisme del ideari espanyolista “Una Grande y Libre“.
A Catalunya lluny de prendre nota de l’evidència, encara estem discutint si son mascles o femelles i cada un fa la guerra pel seu costat, uns, els d’Esquerra valorant el major pes polític d’un pacte amb socialistes i els d’en Saura, els altres, els del PSC, fent costat a les tesis espanyolistes del germà gran el PSOE, i aquest delegat espanyol del PSOE, anomenat actualment President de la Generalitat, va seguint el seu rumb cec i sense escoltar la seva ciutadania, primer cal dir que aquest govern tripartit ha comes errades com tots els governs, i mai està de més assumir alguna culpa, i no mostrar aquesta perfecció fantasiosa.
Nosaltres, els de CiU, intentant recuperar el que el pas dels anys i una certa auto complaença ens van fer perdre pel camí i la resta, fent la viu viu i vivint de la fireta.
Ahir tot això i moltes altres coses més, es varen posar de manifest en el debat del Parlament, però de totes les teories abans exposades i dels posicionaments dels diferents partits jo n’extrec una conclusió molt vàlida i és que el PSC no té veu pròpia a Madrid i per aquí ens vindran els problemes quan un TC desprestigiat i polititzat en excés, tombi moltes de les ambicions que els catalans varem refrendar del nostre estatut.
I no és ja que la lluita en contra la crisis econòmica galopant que s’està portant a terme des del govern de l’Estat vagi en sentit oposat al que estan fent els països del nostre entorn, si no que tot i fer evident la discrepància del mateix conseller del govern el sr. Castells front a mesures equivocades com les d’apujar-nos a tots els impostos, els del seu partit, de la ma d’un Montilla que cada cop més sembla el conillet del Duracell, s’empassa els gripaus de quatre en quatre per tal de no fer quedar en evidència el seu president, el ZP, no dubtant en posicionant-se en contra dels interessos d’una Catalunya que dirigeix.
Què no ho recorda president?, Catalunya el primer!!
En el fons el que importa no és el fet de fer un front comú per qüestions fiscals, tot i que també seria bo fer-ho, si no deixar ben clar una vegada més quines son les prioritats d’un PSC a on els espanyolistes varen accedir al poder fent fora a Maragall en aquella mena de cop d’estat intern amb el suport de les espanyes d’esquerres. En el fons en Pasqual també era d’aquesta crosta nacionalista que tant els incomoda.
Fins que tot això no s’hagi revertit en unes eleccions que facin possible un govern catalanista de veritat, incorporant a CiU en solitari o en companyia d’un partit catalanista hi tindrem ben poc a fer i és una llàstima perquè el sentiment sobiraniste, per primera vegada està creixent. No serem capaços d’aprofitar-ho?.