2.10.09

“Una Grande y Libre“.

Aquest dies de debat no han servit per res més que per confirmar el que ja sabíem.
La “classe política tripartita” continua encallada en un discurs endogàmic, constant-ment parlant de política per a polítics i amb polítics.
Si agafeu les declaracions que fan als mitjans veureu com pràcticament el 100% de les paraules dels polítics d’aquest país van dirigides a un altre polític i no pas al poble com seria d’esperar.
Una de les veritats incontestables en l’àmbit de la política d’aquest país és que el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d’esquerres.
Per damunt d’ideologies progressistes o conservadores el que de veritat uneix aquest nacionalisme, massa sovint ranci i intransigent que ells neguen i que empren per a definir als que també ho som en la perifèria, és l’eslògan que va fer èxit durant el franquisme del ideari espanyolista “Una Grande y Libre“.
A Catalunya lluny de prendre nota de l’evidència, encara estem discutint si son mascles o femelles i cada un fa la guerra pel seu costat, uns, els d’Esquerra valorant el major pes polític d’un pacte amb socialistes i els d’en Saura, els altres, els del PSC, fent costat a les tesis espanyolistes del germà gran el PSOE, i aquest delegat espanyol del PSOE, anomenat actualment President de la Generalitat, va seguint el seu rumb cec i sense escoltar la seva ciutadania, primer cal dir que aquest govern tripartit ha comes errades com tots els governs, i mai està de més assumir alguna culpa, i no mostrar aquesta perfecció fantasiosa.
Nosaltres, els de CiU, intentant recuperar el que el pas dels anys i una certa auto complaença ens van fer perdre pel camí i la resta, fent la viu viu i vivint de la fireta.

Ahir tot això i moltes altres coses més, es varen posar de manifest en el debat del Parlament, però de totes les teories abans exposades i dels posicionaments dels diferents partits jo n’extrec una conclusió molt vàlida i és que el PSC no té veu pròpia a Madrid i per aquí ens vindran els problemes quan un TC desprestigiat i polititzat en excés, tombi moltes de les ambicions que els catalans varem refrendar del nostre estatut.
I no és ja que la lluita en contra la crisis econòmica galopant que s’està portant a terme des del govern de l’Estat vagi en sentit oposat al que estan fent els països del nostre entorn, si no que tot i fer evident la discrepància del mateix conseller del govern el sr. Castells front a mesures equivocades com les d’apujar-nos a tots els impostos, els del seu partit, de la ma d’un Montilla que cada cop més sembla el conillet del Duracell, s’empassa els gripaus de quatre en quatre per tal de no fer quedar en evidència el seu president, el ZP, no dubtant en posicionant-se en contra dels interessos d’una Catalunya que dirigeix.
Què no ho recorda president?, Catalunya el primer!!
En el fons el que importa no és el fet de fer un front comú per qüestions fiscals, tot i que també seria bo fer-ho, si no deixar ben clar una vegada més quines son les prioritats d’un PSC a on els espanyolistes varen accedir al poder fent fora a Maragall en aquella mena de cop d’estat intern amb el suport de les espanyes d’esquerres. En el fons en Pasqual també era d’aquesta crosta nacionalista que tant els incomoda.
Fins que tot això no s’hagi revertit en unes eleccions que facin possible un govern catalanista de veritat, incorporant a CiU en solitari o en companyia d’un partit catalanista hi tindrem ben poc a fer i és una llàstima perquè el sentiment sobiraniste, per primera vegada està creixent. No serem capaços d’aprofitar-ho?.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Em quedo bocabadat llegint les ínfules doctrinals i doctrinàries que desenvolupeu en aquest espai i a la vida poítica de la vila alguns personatges de Ciu. Sembla que volgueu aclarir que sou els més democràtics, els auténtics patriotes, els més catalans de tots.
Jo, quan llegeixo cosas semblants a la que apareix aquí, em ric per no plorar.
En aquest Ajuntament tenim un alcalde de Ciu, una regidora de Joventut i una altra de Cultura i Patrimoni que són el més antagònic possible respecte el concepte de democtàcia. Tots tres -entre d'altres- es permeten sotmetre les lleis a les seves voluntats, als seus capricis, als seus interesos, obviant de pas els drets aliens i les lleis d'àmbit universal. Això es democràcia, ells són democràtics?
Com a botó de mostra, el casal municipal, que des de fa anys i més anys es un niu de sorolls, de contaminació acústica i de incumpliments de les normatives i lleis vigents. Clar que l'alcalde ho sap, però s'en desentén o, millor dit, fa cas omís a les queixes veInals, a les proves sonomètriques i als drets de la infància; ben al contrari, organitzan Plens per re-adaptar la normativa municipal i, així, poder fer més soroll i que la normativa no els inculpi; encara que, quan els inculpa tampoc no fan ni maleït cas.

En casos com aquest em demano a mi mateix si ser democràtic permet aquests tipus d'actuacions. També em fa venir a la memòria que la democràcia permet a qualsevol accedir a càrrecs públics (per molt inepte que sigui). I, de pas, això m'acava portant al convenciment de que aquells que més demòcrates es creuen són els que -normalment- només entenen la democràcia al seu abast i a la seva mida. D'altrament dit: són demòcrates d'espardenya.

Anònim ha dit...

Visca Espanya lliure i sobirana!
Arribarà un dia que tothom podrà cridar en veu forta i alta: Espanya no es divideix.
José Oviedo, per a servir-los