"Amb accent català"

La Participació de CIU en la governabilitat d'EspanyaArticle de Jordi Pujol: "Amb accent català" - És hora de fer-nos respectar per tots els qui no han tingut cap mirament a fer-nos fora del terreny de jocDarrerament s'alcen veus que reclamen una presència catalana en el compromís per afrontar i intentar superar l'actual conjuntura de crisi. Són veus que se senten sobretot a Madrid i també, amb menys intensitat, a Barcelona. Torna a proliferar aquella expressió coneguda de "seria molt convenient que en la política espanyola hi hagués un accent català", o aquella altra que assenyala la conveniència de comptar amb una "pinzellada catalana a Espanya".
Totes aquestes indicacions i propostes apareixen després d'un període --perllongat en el temps, i que encara dura-- en el qual la manca de respecte, la incomprensió profunda i una manera de fer molt barroera han estat en el rerefons de l'actitud mostrada des d'Espanya envers Catalunya, la seva gent i les seves iniciatives legítimes. Per això, que polítics, articulistes i mitjans de comunicació llencin ara aquests cants de sirena resulta, com a mínim, xocant.PODRÍEM entendre que quan es va plantejar la proposta de reforma de l'Estatut, aquest no fos acceptat íntegrament pel conjunt d'Espanya, o que hi hagués una discussió a fons.
Es podien considerar fins i tot poc encertats alguns dels plantejaments que es van fer des de Catalunya, i també algunes actituds. Ho podíem i ho podem admetre, donat que a tot arreu es cometen errors, i un d'ells pot ser el de caure en un radicalisme fàcil i poc constructiu. Però també s'ha d'admetre --i Espanya ho hauria d'haver considerat-- que el conjunt de la proposta catalana i la forma de defensar-la havien estat correctes i constructives. Contràriament a això, la reacció a Espanya --de dreta a esquerra-- va anar del radicalisme cridaner a la tergiversació grollera i l'engany.En aquell moment, vaig publicar un article a Madrid titulat
És l'hora d'Espanya. Venia a dir "Aquí tenen una proposta catalana que potser en algun aspecte els sorprendrà, o no els agradarà, però feta amb voluntat de diàleg, amb respecte de les normes democràtiques i amb l'esperit constructiu amb el qual Catalunya ha actuat en la política espanyola durant els últims 30 anys.
Mirin-s'ho i discutim-ho en el Congrés dels Diputats. Però no es deixin dominar d'entrada per vells reflexos negatius". I també venia a dir que aquesta proposta aniria bé que servís perquè Espanya s'interrogués sobre ella mateixa. Que Catalunya fes un plantejament com aquest pot indicar que en la construcció de l'Espanya moderna hi ha quelcom d'inacabat, alguna peça que xerrica.
Per tant, pot ser una invitació a la reflexió positiva. Abans d'esmolar les tisores els uns, de preparar els ribots els altres, de llençar tots plegats campanyes d'indignat patriotisme i de crides a una falsejada solidaritat i d'abocar un gavadal d'insídies i calúmnies, ¿no seria millor, dèiem, que "Espanya s'interrogui sobretot sobre si mateixa"?Titulàvem És l'hora d'Espanya. L'hora de fer aquesta reflexió. "Sincerament, i honestament i serenament. I en algun cas junts. Espanya, és a dir, la resta d'Espanya i la mateixa Catalunya".Però la reacció espanyola ha estat radicalment a la contrària. No es va voler considerar aquell Estatut votat pel 89% dels diputats catalans i fer una reflexió sobre el que aquell fet representava. El resultat ha estat clar: un clima de gran desafecció --paraules del mateix president Montilla-- domina ara com ara la relació entre Catalunya i Espanya.
Amb l'agreujant que no hi ha hagut només un desacord profund, sinó unes actituds de rebuig, d'engany i de menyspreu envers Catalunya. I amb la sensació que la confrontació actual té com a objectiu no només l'Estatut, no només el finançament, sinó fets bàsics d'identitat com la llengua i tot allò que signifiqui reconeixement com a país.Ara se'ns diu que aniria bé un plus d'estabilitat, de seriositat i de capacitat de generar confiança en la política espanyola. "Seria bo --di- uen-- un accent català" o "una pinzellada catalana".
Però no esmenten ni desencallen l'Estatut, ni parlen de cap promesa de bon finan- çament o de rebaixa del dèficit fiscal --malgrat que les finalment publicades balances fiscals són prou eloqüents--, ni d'assegurar la immersió lingüística, ni del compro- mís de no seguir retallant competències (com ha passat en el cas de la llei de dependència), ni d'afrontar amb compromisos reals la inversió en infraestructures, etcètera.
Res d'això. Simplement demanen "un accent català, una pinzellada".I se'ns va demanar que votéssim els pressupostos --que ells mateixos diuen que són dolents perquè són fets en una altra conjuntura econòmica i social-- que no recullen compromisos respecte a Catalunya assumits un cop, dos i tres pel Govern central. I parlen que aniria bé que hi hagués una col.laboració estable. I apel.len al nostre sentit de la responsabilitat. "Vosaltres, que heu estat sempre responsables". I és veritat que n'hem estat. I que hem tingut sentit d'Estat.
Com el que més.PERÒ ARA les coses han arribat a un punt de desconsideració i d'incompliment tan greus que hem de respondre que primer un país s'ha de saber fer respectar. Una màxima que val per a tot- hom.
Aquí, a Catalunya, i a Madrid. Hem estat objecte d'un persistent mal tracte econòmic, d'infraestructures i de creació d'una opinió pública molt adversa a través d'un bombardeig mediàtic.Per tot això, no n'hi ha prou d'invocar, ara, "un accent català, una pinzellada". És el moment de fer-nos respectar per tots els que no han tingut cap mena de mirament a ubicar-nos fora del terreny de joc.
JORDI PUJOL
Expresident de la Generalitat
El Periódico 02/11/2008