72 hores després d'haver pogut votar a favor de la independència del meu País i de dedicar l'apunt número 312 d'aquest humil bloc a la jornada històrica que hem viscut, la dura realitat ens ensenya que tenim un País de dues velocitats i que la gran família catalanista no rema en la mateixa direcció.
Ull amb els efectes del tsunami sobre el mapa polític català: això s’està movent. Els que no se n’adonin es quedaran fora de joc. Està ple de gent que pretén fer surfing amb l’onada i posar-se al capdamunt, per arribar a les eleccions catalanes encapçalant el fenòmen.
Més d’un i de dos s’estavellaran, perquè se’ls veu el llautó d’una hora lluny. També ho faran els que minimitzin els sentiments profunds que hi ha al darrera, els que no captin què es mou a dintre de l’ànima del País. No hi ha un 90% d’independentistes ni un 50%, però sí hi ha una immensa majoria que expressa un malestar seriós i una majoria difícilment quantificable que va donant voltes a alguna idea…
L'èxit relatiu de la jornada, amb una participació de gaire bé el 30 % del cens i el 95% de vots a favor de la independència de Catalunya s'ha vist enterbolit no tant per la crítica que ve de la caverna política i mediàtica com per la manca d'unitat del sobiranisme de casa nostra i de les entitats impulsores de les consultes populars.
Som un País a mig fer, que funciona a dues velocitats des del punt de vista dels nivells de consciència nacional, amb un govern de la Generalitat que no lidera e actual país, amb un partit independentista que sitúa al senyor José Montilla a la Presidència de la Generalitat i sotmès a fortes restriccions polítiques, econòmiques i fiscals.
Però que malgrat tot, és capaç d'organitzar un acte de reafirmació nacional com són les consultes populars per la independència d'un impacte remarcable i que han estat motiu de seguiment informatiu a mig món. Ara només queda demanar als impulsors de les consultes -actuals i futurs- que no malmetin el somni col.lectiu.
Diumenge va ser una jornada històrica i Catalunya es mereix viure amb joia i il.lusió col.lectiva la feixuga tasca de construcció del seu futur, al marge de personalismes i d'interessos partidistes.Però no ens enganyem; mentre el moment no arribi, i esperem que arribi el més aviat possible, pacíficament i democràtica, ens calen líders polítics solvents al front de governs eficaços i cohesionats.
I al govern de Catalunya hi tenim una gent que han portat el país als nivells més baixos de progrés i d'autoestima dels darrers 30 anys. Queden pocs mesos per a les eleccions al Parlament de Catalunya i alguns anys abans que Catalunya sigui un País normal en el concert de les nacions lliures en el marc de la Unió Europea. Uns anys que no podem malmetre amb Montilla's, Saura's i Carod's trinxant el que tant va costar d'aconseguir.
El somni és a tocar, però mentre no es fa realitat calen nous governs catalanistes a la Generalitat Un referèndum és impecablement democràtic aquí o alla on siguè. Per damunt de la Constitució, sobretot si és entesa com una gàbia, hi ha la democràcia. O és que a molts dictadures no hi ha també una Constitució? Va, vinga, ja n’hi ha prou de prendre’ns el pèl: el tema és la democràcia, no el constitucionalisme.
I la democràcia es basa en la voluntat del poble, oi que sí?
Doncs això, justament. La llibertat que avui hem tocat amb els dits és incompatible amb un tercer Tripartit i amb l'antipolítica del socialisme encarcarat que intenta desesperadament refundar el seu projecte polític.