Un llarg i difícil camí.

D'ençà de l'aposta estratègica d'esquerra ( abans ERC ) per esdevenir la crossa del PSC s'ha anat creant un espai polític format per les persones, que em sembla que en S. Cardús va batejar com els sense nom, que són independentistes, van votar equivocadament ERC, però no en comparteixen gens l'estratègia.
L'aparició d'aquest espai orfe de referent polític es produeix en un moment en què la centralitat catalanista s'ha desplaçat cap al sobiranisme, i per tant més gent que mai abans és partidària de l'estat català.
Per tant, el discurs d'en Carretero disposa, aparentment, d'un massa crítica de simpatitzants gens menyspreable. El primer problema és que molts dels sobiranistes, entre els quals m'incloc jo mateix, sí que tenim un referent polític clar que no és ERC, és Convergència, encara que no es defineixi amb total i absoluta nitidesa com a tal.
Qui diu que CDC no s'ha mogut en 23 anys, o és que és cec o és que no ho vol veure. Doncs per mi, a algú que aspira a ser president de tots els catalans, crec que el que li és exigible és que es declari partidari del dret a decidir fins les darreres conseqüències.
El segon problema per a en Carretero és que formar un partit polític des del no-res requereix un esforç titànic. La història de l'ERC dels darrers vint anys n'és un clar exemple, els seus actuals dirigents provenen de partits i entitats independentistes que havien estat incapaces de sortir de l'extra parlamentarisme durant els anys 80, i va ser necessari fer-se amb el control d'un partit històric, amb una estructura mínimament consolidada i presència al Parlament, per superar la marginalitat.
El cas del PI és un altre exemple a tenir en compte, com malgrat arrossegar un nombre considerable de militants, quadres i càrrecs públics d'ERC, va ser incapaç de guanyar-se un espai. En sentit contrari tenim el cas de "Ciutadans", un partit nou, d'ideologia esquemàtica i que en poc temps han assolit una mínima presència parlamentària.
Es tracta d'una opció sorgida gràcies al suport de determinats mitjans de comunicació i d'alguns intel·lectuals igualment medi àtics. Però avui "Ciutadans" es troba en procés de descomposició i la UPD, el seu equivalent sorgit entre Madrid i el País Basc, li està menjant l'espai. També es tracta d'un nou partit que ràpidament ha assolit representació parlamentària, però encara ha de demostrar la seva viabilitat a mitjà termini. Durant les darreres eleccions municipals es va visualitzar l'emergència, malgrat tot molt limitada, de les Candidatures d'Unitat Popular, que en algunes capitals de comarca van superar ERC i avui determinen l'agenda política en ciutats com Berga o Vilafranca. Tanmateix les CUP es recolzen en la llarga trajectòria política de l'independentisme "revolucionari", sovint organitzat a través de casals d'àmbit local, que finalment ha assolit una certa visualitat institucional.
Crear un partit és força senzill, tan sols cal aplegar unes quantes persones, redactar-ne uns estatuts i presentar-ne la documentació necessària al registre corresponent. La gran dificultat és establir un partit amb presència a tot el territori, amb capacitat de presentar un nombre considerable de llistes a les eleccions municipals, sense candidatures fantasma com les que sistemàticament presenta el PP al nostre país, i amb capacitat d'atracció i fidelització de militants qualificats i d'un nombre important de simpatitzants.
En Carretero pot reunir un grup considerable de seguidors disposats a crear un partit polític que tingui com a eix central portar Catalunya a la independència- de fet aquest era el plantejament d'ERC a les eleccions de 1992 i de 1995-, el problema és que donar-li consistència requereix un gran esforç de treball sobre el territori que, anant molt bé, es pot acabar traduint en un presència modesta al Parlament de Catalunya.
A partir d'aquí podem dibuixar diversos escenaris, igualment frustrants, perquè tant si forma part d'un govern de coalició, com si es manté a l'oposició, com si recolza un govern sense formar-ne part, no podrà fer realitat el seu programa independentista, llevat és clar, que d'altres forces polítiques hi estiguin disposades.
Un cop superada la fase d'entusiasme i il·lusions inicials cal estar disposats a seguir un llarg camí, ja sigui cap a la victòria per majoria absoluta, ja sigui a l'espera que hi hagi una majoria independentista al Parlament, formada per diferents partits, que proclami la independència. Saludo amb molta simpatia a tots aquells que volen crear un nou partit independentista i espero que, com fem els sobiranistes que militem en altres forces, estiguin disposats a fer aquest llarg camí, on sí que ens trobarem els les trígons, els cíclops, i l'aïrat Posidó, i haurem de lligar-nos al pal per resistir el cant de les sirenes.
La independència, o es converteix en objectiu comú, o no deixerà de ser un niu d'enfrontaments i divisions.
Els partits polítics haurien d'escoltar i deixar participar molt més a la societat civil, fent que la política sigui realment una cosa de tots. Aquesta és la tendència. De fet, finalment fa pocs dies la Generalitat va aprovar el projecte de llei de consultes populars amb el qual la societat tindria més capacitat de decisió, garantint el dret, per exemple, de convocar referèndums.
És clar que és un projecte que ben aviat serà aturat pel Govern Espanyol, posant la capacitat democràtica d'Espanya en contradicció un cop més. És per això, que la independència s'ha de declarar unilateralment des del parlament, és obvi que Espanya no ens la concedirà mai.
Molts independentistes tenim present allò que Batista i Roca ens advertia l'any 1956 : "Per damunt de tot, mantingueu la unió de tots els catalans. Eviteu tots aquells problemes polítics que puguin dividir-los". A Batista i Roca no li faltava gens de raó, però cal anar amb compte perquè hi ha una excepció : aferrar-se a algú que vol suïcidar-se pot costar-nos la vida. Cal adonar-nos que som en un vaixell que s'enfonsa per moments i Esquerra s'ha lligat al màstil i està convençuda del seu final.
Esquerra ha triat conscientment o inconscientment, la seva mort, i no podem insistir a salvar a aquell qui no vol seguir-nos. Carretero ho ha intentat, però la seva crida pel patriotisme i la dignitat ha provocat a la direcció d'Esquerra una reacció típica de partits estalinistes en comptes d'estudiar la seva proposta. Ja no hi ha més temps, si no ens afanyem acabarem tots sota les aigües. Esquerra probablement necessita morir per tornar a néixer ?
Durant aquests darrers tres anys, ens hem anat conscienciant del problema català i de la necessitat urgent d'assolir la independència com a única sortida assenyada per la pau, la dignitat i la prosperitat. Per abraçar-se, cal ser dos: Només amb la consecució d'un estat propi, els països catalans podran abraçar als nostres veïns els espanyols. "Ara que ja sabem el què: la independència, ara el que ens cal és treballar per trobar el com"
El nostre enemic, són els nacionalistes espanyols, i a ells cal combatre, deixem-se estar de disputes entre patriotes.