No ho se Maria ¡¡

El ple sobre la crisi econòmica i la posició de Rodríguez Zapatero per afrontar-la m’ha provocat perplexitat, preocupació i sobretot malestar en constatar que la recepta del president espanyol ensorrarà més l’economia i ofegarà qui té capacitat i possibilitat d’actuar com a motor de la recuperació: les pimes i els autònoms.
Quan Zapatero es referma en la pujada d’impostos com a solució a tots els mals condemna els sectors productius i escanya les economies familiars perquè, per molt que es vulgui fer demagògia afirmant que l’augment afectarà principalment les rendes més altes, la realitat demostra que seran les rendes més baixes i les mitjanes les que es veuran més afectades. Les conseqüències d’aquest error deprimiran encara més el mercat de l’habitatge i castigaran l’estalvi.
Mai millor per explicar de forma entenedora el que suposa avui per a molts catalans haver de pagar l'impost de successions quan el greuge comparatiu amb altres comunitats és aclaparador. No estem parlant d'una exempció del pagament per a grans fortunes que aquestes ja tenen mitjans per trobar solucions imaginatives per no haver de pagar en excés a la hisenda pública, parlem del que ha de pagar una família de classe mitja per haver d'heretar el pis on vivien els pares que s'ha de posar a la venda per haver de pagar el maleït impost. Cal saber dir que ja n'hi ha prou.
Ara, el que toca, com proposa Convergència i Unió és abaixar els impostos per afavorir la creació de llocs de treball.
Cal ajudar les pimes abaixant el impost de societats. Cal eliminar el impost de successions i cal abaratir temporalment les cotitzacions socials de les pimes, perquè són les que poden generar nous llocs de treball. És a dir, és temps d’ajudar fiscalment el teixit productiu del país i en cap cas, d’ofegar fiscalment els ciutadans.
Zapatero continua errant en la diagnosi i en les mesures per afrontar la crisi. Això ha col·locat Espanya a la cua d’Europa. Quan ja hi ha economies de la UE que comencen a veure la llum, nosaltres seguim a les fosques i sense un pla coherent que ens dugui a bon port. En moments difícils calen un pla d’actuació, i capacitat de lideratge per dur-lo a terme.
Amb el govern Zapatero, no es té ni una cosa ni l’altra i, per tant, ens aboca a un futur més incert. Els ajuts socials, essent necessaris, no poden ser l’única acció de govern.
És imprescindible abocar bona part de l’esforç inversor de les administracions cap el mercat productiu i laboral. També és fa imprescindible el diàleg social. Zapatero ha fet justament el contrari. S’ha de rectificar: el país i els ciutadans ho necessiten. Les receptes que han funcionat a les economies que comencen a sortir de la crisi també ho farien aquí, però passen per reduccions fiscals, flexibilitat del mercat laboral, austeritat en la despesa pública i increment inversor, sense oblidar els ajuts justos i necessaris a les persones que han perdut la seva feina.
Ja n’hi a prou de populisme, de demagògia i d’amagar el cap sota l’ala. El temps de fer l’estruç ha passat. És hora d’aixecar el vol.
Imagino per un moment, una parella que l’any 1999 es va casar i va comprar un pis de 100 m2 amb tres habitacions pel que pogués venir, va fer una hipoteca que gràcies a l’esforç i a l’estalvi avui ja ha pagat. Avui tenen dos nens de 8 i 4 anys respectivament i a força de treballar tots dos i d’estalviar molt ha aconseguit fer un raconet al banc de 30.000 €.( 5.000.000 pts )
La parella en qüestió mai ha estirat més el braç que la manega, els nen petit aprofita la roba del gran, no tenen la Wi ni la Play Station i la tele encara és de tub, mai han rebut cap ajut de l’administració ni per llibres ni per menjador ni per res.
Van canviar el cotxe fa set anys i encara funciona a la perfecció tot i que l’home li agradaria tenir-ne un de nou però la dona diu que el racó del banc és per a la universitat dels nens i no es pot tocar. Surten molt poc i fa tant temps que no van a sopar a fora que ni se’n recorden.Van escoltar per la tele que Zapatero vol apujar els impostos a les rentes altes.
Esposa-“Josep, nosaltres tenim rentes altes?”
Marit-“No ho se Maria, jo diria que no!”.
Doncs t’equivoques Josep, tu que no has rebut mai cap beca pels nens tens una renda alta, vosaltres que sempre heu pagat els llibres de text, les excursions dels vostres fills i el menjador, teniu renda alta, no desgraves el pla de pensions perquè no en pots tenir però tens renda alta, veus com el veïns de sota van cada dia als serveis socials i tenen una TV de plasma , però tu tens renda alta, teniu un raconet al banc però la vostra renda és alta.
Josep, Maria, prepareu-vos! Sou l’objectiu del govern, sou la solidaritat del ZP; aquell que sempre treballa amb els diners dels altres. Prepareu-vos perquè el país us necessita. És igual que sempre hagueu fet els deures, que hagueu pagat sempre al comtat i vigilant que surtin els números.
Prepareu-vos a pagar la TV de plasma dels veïns i la insolvència dels que van demanar una hipoteca del 150 % del valor d’un àtic duplex i que us miraven amb aquell aire de superioritat. Vosaltres sou la força de país i ara us demana un esforç de solidaritat, perquè no en tingueu cap dubte; sou dels de la renda alta.
I els sabis,van marxant, quasi tots amb força discreció, amb elegància i educació, sense fer soroll. Però van marxant. Són polítics que han fet de ministres de Zapatero, o han sigut alts càrrecs. Són persones que es veuen capaces de guanyar-se la vida fora del paraigües del parlament i que, veient el que està passant, decideixen deixar l’escó de diputat i no continuar sent còmplices d’una política econòmica totalment equivocada.
Des que el món és món tothom sap que el diner és molt poruc i quan veu massa risc marxa.
Els anomenats rics, que juntament amb els empresaris són els que reben les diatribes governamentals, això ho tenen clar, i ja tots sabem de què estem parlant. Dissortadament tenim un govern que no està disposat a abaixar la despesa pública de manera significativa, en tot allò superflu i prescindible. Evidentment no em refereixo a la despesa social bàsica (educació i sanitat) sinó a la despesa sobrera i innecessària.
Ben bé tres o quatre ministeris es podrien perfectament tancar i només ho notarien els seus treballadors. Amb dades a la mà ens diuen des d’Europa que nosaltres serem els últims en sortir de la crisi perquè no fem els deures que s’han de fer. I el govern com si sentís ploure. I això ens ho diu des de Brussel·les precisament un comissari socialista de llarga trajectòria com el senyor Almúnia, que abans de ser comissari europeu va ser ministre amb Felipe González.
Però aquí el govern s’ha anat tornant autista, no escolta a ningú de fora excepte els sindicats. Uns senyors que tots sabem que de creació de llocs de treball productius en tenen una llarga experiència.
I mentrestant, el govern encapçalat per Zapatero en general, i un ministre tan nefast com Corbacho en particular, es dediquen a criminalitzar dia sí i dia també als únics potencials creadors de llocs de treball productius que ens poden ajudar a sortir de la crisi: els empresaris. Ara veiem l’ombra de Sevilla,Solbes que marxen però el que no veiem és el diner disponible per a la inversió que també marxa cap a altres indrets menys arriscats.