Agaradi o no, sense Convergència no hi ha independencia.

Vivint immersos en un mar de declaracions i contradeclaracions que sovint confonen més que no pas il-lustren. Així, a l'espai polític que va del nacionalisme a l'independentisme s'ha instal-lat una mena de competició retòrica per veure qui fa la proclama sobiranista més immediata i més sonora. Paradoxalment, el moment social, polític i econòmic que viu la societat catalana requereix i reclama lideratges sòlids que ens permetin superar els reptes que tenim plantejats.
Arrel de la polèmica sobre l'emissió de bons per part del Govern de Catalunya hem pogut escoltar força soroll i, enmig d'aquest soroll, la petició raonada d'Artur Mas dirigida al president Montilla i al conseller Castells: 'Aquesta és una qüestió que hauria valgut la pena parlar i acordar amb l'oposició.' No és una petició oportunista, sinó que és la continuació d'una forma de fer política i de fer oposició que ha sabut mantenir l'equilibri entre el marcatge rígid i, quan ha calgut, sever al Govern, amb la mà estesa per fer possible aquelles lleis i aquells acords necessaris per al País i que el Govern tripartit, dividit, no hauria pogut aprovar per si sol: els pactes nacionals per l'acollida, pels serveis socials, pel cinema o per la innovació i la recerca, o la LEC en són un bon exemple.

Més enllà del soroll, doncs, la tossuda determinació de situar les fites de País per sobre dels límits esquifits de l'estratègia partidista amb la vista posada en la construcció d'una nova Catalunya per al segle XXI. Per sobre de la gesticulació, de la rialleta i de la broma fàcil ens cal bastir el futur polític de Catalunya sobre nous valors humans i sobre el necessari sentit d'estat amb què han de comptar els líders d'una Nació. I més enllà de les fílies i les fòbies, cal reconèixer que Artur Mas aporta solidesa, rigorositat i un salt qualitatiu evident en la presidència de la Generalitat.
Almenys podem donar per descomptat una cosa, i no menor, i és que ja sabem que amb l'Artur Mas de president del Govern de Catalunya les formes seran unes altres. Amables en la forma i efectives en el fons. I aquest canvi de formes i aquest canvi d'actituds ens permet recuperar valors perduts en els darrers anys. L'Estat a què em referia a principi d'aquest comentari no es construeix el dia després de la independència sinó que es palpa en els lideratges, les formes i els posicionaments que som capaços de mostrar i demostrar en el nostre trajecte cap a la independència. M'agradaria que més enllà del debat encorsetat dels interessos electorals de curta volada poséssim l'accent i l'atenció en qui confiem a l'hora d'atorgar la màxima responsabilitat Nacional.
Entenc, tot i assumint el meu parer subjectiu, que Artur Mas retornarà Catalunya a la primera divisió europea. I començarem per casa. Els propers anys seran complicats. Amb això no descobreixo res. Però per Catalunya s’afegeix un altre problema, el de la pertinença a un estat que és compartit amb altres nacions i que no ens permet un encaix satisfactori. Si tot això no fos prou, d’aquí a un any i mig, si no s’esgota la legislatura abans, hi haurà un canvi de govern amb tota seguretat. El PSOE ha esgotat el seu govern fa mesos i només es manté en el poder per l’aritmètica parlamentària dels diputats del PNB que van esgarrapant competències a canvi del seu suport (el peix al cove que tant critiquen els del tripartit quan ho feia CiU).
Això és un problema afegit ara més que mai. El PSOE no ha estat mai garantia de respecte al nostre autogovern, la història de la democràcia està plena d’exemples d’intents d’afeblir l’autonomia (LOAPA, retards en les transferències, finançament insuficient, manca d’inversions en infraestructures…), però el PP i tot l’aparell mediàtic pot ser molt pitjor. Davant d’aquest panorama cal un govern fort que des del primer dia tingui les mans lliures per negociar i exigir el que ens pertoca.
Això no ho pot fer un govern que tingui les mans lligades per una relació de subordinació amb el partit que governa a l’estat. Els darrers quatre anys han estat un exemple de servitud que ha portat la Generalitat a l’ofec econòmic i a l’acceptació d’invasions de competències.
Un any i mig més com ara ens portaria a un atzucac de conseqüències imprevisibles. Un govern feble, com l’actual, no pot plantar cara a un més que probable govern del PP. Si s’acompleixen les previsions, i tal com va el PSOE tenim tots els números perquè així sigui, el PP guanyarà les properes eleccions generals i governarà l’estat. Només cal observar l’ambient general per veure que el PP, amb tots els grups de pressió mediàtics que li donen suport, farà mans i mànegues per recuperar competències per a l’estat. La crisi, la duplicitat d’administracions i el que ells anomenen “nacionalismes perifèrics”, són les excuses que ja actualment s’utilitzen a tort i a dret per anar preparant el terreny creant un estat d’opinió favorable a la recentralització de l’estat. Catalunya ha de comptar amb un govern capaç de fer front a aquest problema afegit. I això només serà possible si el futur govern compta amb un ampli suport social (vots) i parlamentari (nombre de diputats), i amb una gran cohesió interna.