NO PASSA RES .

Bé, fa dies que no escric res. No em passa res d’especial. Simplement tinc molts mals de cap i no tinc massa ganes ni temps d’escriure. També crec que últimament “no passa res” digne de ser comentat. Simplement més del mateix. No penseu que el bloc està tancat. Simplement estic a l’espera d’esdeveniments.
Pel que fa a les retallades proposades pels socialistes, des de CiU mirarem quina és la lletra, perquè fins ara només n'hem sentit la música. Afectar tot el sistema de pensions a través d'una congelació no ho veiem bé: s’ha arribat a aquesta situació que es podia haver evitat si s’hagués actuat abans i bé. Per això ara cal pagar la factura.
Demanem al govern de la Generalitat que actuï, perquè el propi President Montilla va a remolc de tot plegat. Fa temps que CiU va demanar que el govern es retallés el salari, de moment s’ha perdut un any i mig. El Tripartit en aquestes qüestions d’austeritat haurien d’actuar de manera conjunta però tornen a donar espectacle de divisió . Una altra qüestió és dir clarament que els jubilats i els funcionaris no són els culpables de la crisi. La crisi és a tot el món, però les conseqüències aquí són pitjors en part per no haver fet la feina que calia quan era l’hora.
Aquí els socialistes tenen una enorme responsabilitat. La factura que s’està pagant és en bona part la del partit socialista, perquè els seus dirigents no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies: han actuat amb por, amb manca de coratge, han enganyat la gent, Espanya i Catalunya. Ara pagaran justos per pecadors. Cal recordar que fa només quatre mesos que el ministre de Treball i dirigent socialista, Celestino Corbacho, enviava una carta als pensionistes dient-los que els pujaria la pensió un 1%. Ara parlen de congelació a gent amb uns ingressos molt limitats.
Durant els darrers anys els dirigents socialistes han enganyat la gent, pintant un panorama que no tenia res a veure amb la realitat, i ara el cop és més dur. Si s’hagués actuat abans el cop seria menys dur. Estem presenciant un final de cicle socialista. Recordo el 9 de juliol del 2008, al Congrés dels Diputats, quan en Duran i Lleida va reclamar mesures per afrontar la crisi a Zapatero, i aquest li va respondre que no hi havia crisi sinó desacceleració econòmica. Se’n recorden? Pocs podien imaginar que el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero arribaria a uns nivells d'incompetència tan extraordinaris.
Ara en patim les conseqüències. El més greu de tot plegat és que després els socialistes pretenen donar lliçons de política social a tothom. Política social és evident que no en fan, en realitat practiquen autisme social.
Però el pitjor, al final, no acabarà sent l’abast de les mesures o de les manifestacions de resposta, sinó la percepció social que en quedi. I a hores d’ara es té la imatge clara i diàfana que sempre acaben pagant els mateixos.
No només em refereixo als funcionaris, sinó també als treballadors que pagaran amb el seu lloc de treball l’anul-lació d’inversions, i també a les petites i mitjanes empreses que han de suportar competències deslleials i poderosos oportunistes que rebenten preus per fer-se amb el mercat. I mentre la majoria pateixen greument aquesta crisi, hi ha sectors socials, que coincideix que són els més potentats i els que més escapen al control de l’administració, que en surten indemnes.

També ha quedat clar quines són les àrees de govern que es retallen i quines no, i, per tant, quines són les prioritats reals del govern, fins ara dit social, de ZP i del PSOE. Per què no es toquen les grans fortunes? Per què no s’adopten mesures de persecució del frau fiscal i de l’economia submergida? Per què es retallen inversions en infraestructures i despesa social i no es toca el Ministeri de Defensa o la Casa Reial?
Ara és el moment de demanar responsabilitats a Espanya perquè aclareixi què n’ha fet dels 22.000 milions d’euros que extrau dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya anualment i que aboca als altres territoris de l’Estat. Per a què han servit tots aquests anys de pretesa solidaritat? Quina seria la situació econòmica real de l’Estat espanyol sense l’aportació econòmica catalana?
El panorama actual és eloqüent: després de malaprofitar-los, ens ha fet a tots més pobres que abans de la crisi. L’experiència ens demostra que quan l’Estat espanyol ha anat amb vent a favor sempre ha ajornat la millora de les condicions i la relació política amb Catalunya, però quan hi ha hagut crisi, Catalunya i tots els seus ciutadans sempre han acabat pagant-ho. I també ens demostra que en època de crisi els polítics espanyols sempre han respost practicant la involució, el centralisme i l’espanyolisme per a tapar tots els seus mals.
És temps d'afirmar que l'establishment autonomista ens ha portat a un cul de sac del qual necessitem sortir per respirar.