Feliç dia de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa.

Ni sí, ni no, ni blanc, ni negre, ni or ni plata. Què més haurem d’aguantar els catalans per entendre que ha arribat l’hora d’anar tots a una?

El meu punt de vista no és meu, pertany al camp de la informació; jo no sóc un politòleg, només sóc una persona que necessita estar ben informada i fa tots els possibles per estar-ho.
La opinió que m’he format de l’estat actual de les relacions entre Catalunya i Espanya es deu, doncs, a tot allò que he llegit, que he sentit, que he vist. És, poc més o menys, com una analítica: la sang i l’orina ofereixen una informació i, a partir d’aleshores, cada facultatiu interpreta els resultats a la seva manera.
La lectura que faig jo dels resultats és humil, senzilla i, potser també errònia, però... Espanya capitana de la nau, fa anar el seu vaixell pel cantó que li sembla; nosaltres, tancats a la bodega, ens passem tota la travessia lamentant-nos pacientment.

Els nostres brams, com els de l’ase, no arriben al cel. La resposta a les nostres queixes sol ser que ni si ni no, que no tot és o blanc o negre ni tot s’acaba donant-nos la clau de la caixa de cabals. Em pregunto: tan difícil és posar-nos tots d’acord dir PROU i actuar amb tots els elements que la llei ens permeti?

Tan difícil és fer pinya al Parlament i al Congrés i treballar per aconseguir que es reconeguin els nostres drets?
En lloc de dir repetidament que som i serem potser valdria la pena de comença a dir: To be or not to be: that is the question.
Avui és 23 d’abril, dia de la rosa i el llibre, dia de la llengua catalana, dia en que celebrem el vincle que, juntament amb la simple voluntat de ser, ens identifica i unifica de manera més visible davant els ulls del món. Les coses del calendari han volgut, tanmateix, que aquesta celebració de la llengua es produeixi dos dies abans que, per quarta vegada en menys d’un any, una part del poble català tingui la sort de poder expressar en una urna la seva voluntat de ser.
De ser en el “sí”, de ser en el “no”, de ser en el “blanc”, però de ser al cap i a la fi. Perquè si una idea unifica més que mai aquest poble, per sobre les fronteres entre esquerres i dretes, entre independentistes i unionistes de tota espècie, entre els que fa segles que són aquí i els que tot just acaben d’arribar, és la següent: que el que siguem aquí, ho decidirem aquí. I això és, per si mateix, un triomf que serveix per honorar el sacrifici que van fer aquells que es van deixar la vida en un altre 25 d’abril, fa més de 300 anys, defensant justament aquest dret a decidir per nosaltres mateixos, què volem ser i cap a on volem anar.
No cal afegir-hi res més. Us desitjo a tots, un feliç Sant Jordi.